més varis

Aquests darrers dies m'han passat moltes coses:

1.Dijous vaig notar com les pulsacions se m'acceleraven a les 12h de la nit, quan estava davant del PC treballant després de treballar tot el dia (de 8h a 20h). Vaig parar l'ordinador immediatament però va costar relaxar-me i divendres quan vaig llevar-me seguia accelerada, fins que no em va passar no vaig anar a treballar, vaig arribar a l'oficina a les 10h..

2.Dissabte al matí vaig portar el Meu Fill Gran al curset de natació. Després de córrer com una boja per arribar a la piscina i canviar-lo abans que arribés la monitora a buscar-los, vaig pujar a la cafeteria a esmorzar. El Meu Fill Petit va reclamar la seva porció del meu croisant (és com si estigués a l'època feudal, no puc menjar res sense que em reclami la seva part). Després del meu croisant i el talladet vaig pujar a veure el MFG com feia el peixet. Mentres estava allà asseguda amb el MFP vaig trobar-me amb el J, un dels meus millors amics. Va ser una agradable sorpresa perquè no sabia que n'era soci. El món és molt petit.

3.Sortint de la piscina vaig anar a la botiga del Barça del Camp Nou. La Barça Stooooor. El MFG vol una samarreta del MESSI (evidentment) pel seu aniversari. I em van clavar el gust i les ganes!!! El millor de tot: veure els guiris la que lien allà dins, fotografiant-ho tot.

4.Diumenge teníem festa d'aniversari de dues nenes de la classe del MFG. Hi vam anar tota la família en bicicleta (el MFP a la cadireta) perquè es feia al pati de casa d'una de les nenes i viu en una zona on costa molt aparcar, a part el dia es prestava a sortir a pedalar... Quan vem acabar la festa, en el precís instant que sortíem per la porta, vem enxampar a dos paios que havien tallat ja els cables dels candaus i s'estaven emportant les nostres bicis. És que encara no m'ho puc creure. 10 segons més i se les haguéssin emportat!!!! I el més fort és que són tres bicis d'allò més normaletes!!!! que per una canondale de 6.000€ val la pena jugar-se-la però per tres bicis com les nostres està claríssim que no. Colla de pòtols..

5.D'aquí a un mes farà 15 anys que estic amb la meva parella. Estic al·lucinada. Perquè són 15 anys que han passat volant... I mirat en perspectiva, hem tingut moments més bons i més fluixos com tothom, però no m'arrepenteixo gens d'haver-lo triat a ell com a company de viatge. I això és bo!!

6.Ah! i volia dir-vos que em trobo recuperada de l'anèmia i que ahir vaig tornar a sortir a córrer. Fatal.... vaig aguantar ben just 24 minutets... però per aquí es comença! Necessito fer-ho perquè en els últims dies he tingut rèpliques de taquicàrdies i mini-atacs d'angoixa i això no és bo... he de descarregar tota la merda que carrego durant el dia!!!

7. I últim: us recomano la Lilly Allen. M'està acompanyant aquests dies de catarsi personal, i m'està sentant força bé. M'agrada. Molt. No la conec de res però em vaig baixar l'àlbum d'i-tunes i està genial..

Varis

Avui he tingut un dia dels durs, he començat el matí prou bé però s'ha anat torçant el dia fins arribar a enfonsar-me en la misèria. Només tenia ganes de fugir d'allà i no tornar en una setmana com a mínim. He començat a notar com les cervicals s'anaven garrativant i com apareixia aquella migranya que sembla que t'agafi el cervell i te'l vagi esclafant.

Per compensar-ho he sortit d'allà corrents per anar a buscar els nens. I com ja sabeu alguns de vosaltres, això d'anar pel carrer amb dues criatures és una feina d'allò més esgotadora. I encara més si tens el més petit en fase "treiem el bolquer", perquè a part dels embalums típics que portes sempre penjant del cotxet (la meva bossa de la feina, la motxilla del fill gran, la bosseta del petitó, la compra del dia -que sempre falta alguna cosa-, etc.) has d'afegir-hi una bosseta amb mudes de recanvi i una gibrelleta. OLE, OLE I OLE.. O sea, glamuroso que te kagas!!! ay porfa..

Dit això, són quarts d'una i se suposa que hauria d'estar treballant, que per això m'he emportat la maleta. Però no estic inspirada. He estat treballant unes dues horetes però ara el caparronet ja no em dóna per més. M'he acabat la Moritz i tot el bol de crispetes que m'havia preparat per aguantar desperta ja fa estona, i finalment he pensat que el millor que podia fer era connectar-me i treure el cap per aquí, que fa dies que no puc..

Volia comentar la lectura de L'ÚLTIM PATRIARCA, i sóc conscient de que no ho faig en les millors condicions, així que, enlloc de fer una ressenya com déu mana, que la podreu trobar a molts llocs fent una cerca al Google, el què escriuré aquí serà la meva humil (i resumida) opinió:

Al principi em va costar molt. Perquè em va descol·locar. Perquè a la contra et parla de la lluita entre dos mons i jo allà només hi llegia UN món. El d'un marroquí masclista, violent i cabró que em feia posar de mala llet.

Per sort, superat el meridià de la novel·la, comença a entreveure's algun altre tema, el del xoc amb el món d'aquí. Però la violència i el despreci del senyor patriarcabró per la resta de mortals segueix fent posar els pèls de punta a qualsevol.

En conjunt l'obra m'ha agradat força. Bé, no sé si podria dir que m'ha agradat. Crec que el més correcte seria dir que m'ha convençut.

Vaig comentar el llibre amb una blocaire i ella deia que no hi veia el premi per enlloc. I potser té raó, però el que no es pot negar és que toca temes que no es toquen gaire sovint (bé, aquí em remeto al meu poc bagatge literari, potser l'estic cagant afirmant això, no ho sé). I si aquests temes els toca algú d'aquí queda com que som racistes o que ens els mirem malament perquè no els sabem entendre des del nostre benestant món.. però si ho escriu una persona amb arrels a aquell altre món, i a més ens ho escriu en català, i a més fa referències a La Colometa de Mercè Rodoreda... doncs ho sento Martachka, però el llibre fa pudor de premi.

Potser no és comparable, però als catalans ens cau la baba quan veiem un jugador del Barça de fora d'aquí cridant un Visca el Barça i Visca Catalunya des del balcó de la Generalitat, i aquí passa una mica el mateix. Ens expliquen la història d'una noia que ve a viure a Catalunya i estudiant aquí supera el model del seu pare i família (que això sona a integració i ens agrada), i a més ens ho expliquen en català i ens fan referència a un dels nostres clàssics!!! doncs ens cau la baba...

Bé, reprenent el què deia: que m'ha convençut.

La història és potent. En alguns moments fins i tot massa, pel meu gust. Perquè no tenia uns dies especialment receptius a aquest tipus de temàtiques, però tot i així el llibre crec que sobresurt amb força del què pots trobar per aquests móns de déu...

Apa, ho deixo aquí, que m'estic adormint. Demà ja em rellegiré el què he escrit amb més calma. Que tot podria ser que tot plegat sigui intel·ligible...

bona nit...

Ensaïmada, Cafè i Punyalada

Avui és el meu últim dia de baixa laboral, d'aquí a poca estona aniré a treure'm els punts i demà em reincorporaré a la part més dura de la meva vida.. He volgut aprofitar aquest matí per fer una de les coses que no puc fer habitualment (perquè entro d'hora a treballar): acompanyar els nens a l'escola.

Després de deixar-los he passat per davant d'un forn de pa i he comprat dues ensaïmades, una per mi i l'altra per ma germana, que aquests dies m'ha fet companyia. L'he trucat i hem quedat que esmorzaríem juntes a casa seva, ella hi posaria els cafès.

Quan he arribat a casa seva hi he trobat la senyora de la neteja, jo no ho sabia però es veu que el dimecres toca.. M'he presentat a la senyora Carmen i després de 5 minuts de sentir-la a parlar he començat a entendre el què deia. És un defecte que tinc, quan algú em parla ràpid en aquell castellà amb accent pseudo-andalús tancat, és que no rasco bola!!!

Quan ens hem assegut amb ma germana a devorar les ensaïmades, per desgràcia meva, ja havia superat la fase d'adaptació al idioma, i he pogut disfrutar de la següent conversa:

Sra.Carmen: Mira que pa sé hemmána, no sus parecéi en ná, no?
La Meva Sister: Pues casi nadie opina lo mismo que usted Carmen, que hay gente que incluso dice que nos confunde de tan iguales..
Sra.Carmen: Ah sí??
Grigri: Sí sí, de verdad. Mire, le agradezco que nos diga eso porque nosotras pensamos que no nos parecemos tanto como dicen.
Sra.Carmen: (a mi) No no, no sus parecéi, no. Poque tu hemmána éj mú guapa.
Grigri: (moltes gràcies Sra.Carmen, això seu és alta i fina diplomàcia) Sí sí, ella éj mú guapa
Sra.Carmen: Bueno, que no quiero dissí que tú séa fea (moltes gràcies altra vegada Sra.Carmen, no ho intenti arreglar, tallem-ho aquí), que tú también ére guapa, pero tu hemmána éj mú guapa (gràcies per remarcar el MÚ Sra.Carmen, no són ni les 10h del matí i ja m'han dit lletja..)

Puntualització:
Abans de res vull deixar clar que la meva germana és guapa. Ja se sap que amb el segon fill els pares ténen més experiència i sovint aconsegueixen que el segon surti més ben acabadet.

Reflexió 1:
La meva germana paga massa bé a la Sra.Carmen i aquesta es veu obligada a piropejar-la com a complement de la seva feina.

Reflexió 2:
La meva germana paga massa poc a la Sra.Carmen i aquesta ha optat per una estratègia de camelar-se-la, a veure si cau alguna cosa més.

Reflexió 3:
Definitivament, això de "La plus belle du quartier", era un farol com un campanar!! què us pensaveu?

Guaiteu que bonic!

És el meu balcó

Les últimes adquisicions han estat dues camèlies, una "cheflera" i un llimoner nan, amb 5 llimones incloses!!!

Martachka: al fons de tot encara hi ha la que em vas regalar fa uns quants anyets... està enorme i ha fet unes floretes blanques d'allò més boniques!!

No hi ha res com tenir temps ociós i una germana que t'acompanya a tot arreu disposada a posar-hi les dues mans que no tinc!!

merci germaneta..

POST-OPERATORI

Per respondre als vostres desitjos, us diré que l'operació va anar bé i que avui començo a trobar-me força bé. Fins ara m'ha fet mal tot el braç, com si m'haguessin estomacat...


El resultat és aquest:

He de tenir el canell immobilitzat durant tres setmanes, però avui a mig matí aniré a veure el traumatòleg perquè em tregui aquest parapeto!! quan em va venir a donar l'alta li devia fer llastimeta i em va dir que no m'esperés a dilluns, que podia anar-hi divendres... i li agraeixo!!
Perquè a l'hivern és difícil compaginar aquest braç de Mazinger-Z amb el meu fons d'armari. Que només m'entren dos jerseis!!! HO HAVEU VIST!!!
A veure si puc passar els dies que em queden amb la canellera, o almenys amb un embenat més light...

I amb tot això he aprofitat el temps per acabar "La lladre de llibres", novel·la que recomano a tothom qui li agradi disfrutar d'una bona història ben explicada.
I també he agafat "L'últim patriarca" que em vaig regalar per Sant Jordi. Estic a mig llibre i la veritat espero que la trama faci un gir que m'ajudi a trobar-li el gust, perquè fins ara l'únic que he aconseguit és enrabiar-me com una mona amb el pare-cabró de la protagonista. Que el retrat que fa de "l'ordre musulmà de les coses" (i concretament de la família) fa posar els pèls de punta. Potser el fet que un llibre aconsegueixi remoure'm d'aquesta manera ja es podria considerar un mèrit en sí, no ho sé.. ja us ho explicaré quan acabi!!

Ara deixo l'ordinador que, com comprendreu, escriure és un calvari!!
Repeteixo: LA LLADRE DE LLIBRES!!!!! llegiu-lo!!!

dilluns 16/02/2009

Coses que vaig fer ahir:

1.esmorzar un entrepà de truita, un donut de xocolata i un tallat.
2.anar al carrefour de La Maquinista per comprar entrades del festival sonisphere de barcelona.
3.desesperar-me durant més d'una hora veient que la noia del carrefour no podia imprimir les entrades i havia d'anul·lar la compra.
4.anar fent ral·lis al carrefour de Badalona-Montigalà a recollir les entrades que ens havia reservat la col·leguis de La Maquinista... (entre vosaltres i jo: fins que no les vaig tenir a la mà no m'ho acabava de creure!)
5.entrar a xafardejar dins del carrefour (ja que hi érem...) i fer gasto amb un llibre tot divertit de Pirates perquè aviat celebrarem l'aniversari del MFG.
6.ingressar a l'hospital Mutua de Terrassa perquè em practiquessin la desitjada artroscòpia de canell. Vaig ingressar a les 16h i no em van baixar a quiròfan fins les 20h!! i sense menjar des de les 9h...

.. i entre els punts 5 i 6, a casa vaig descobrir aquest vídeo, el trobo molt divertit!!!
a youtube podeu trobar els videos de diverses celebrities, us recomano la de MANU CHAO. N'he vist molt poquets, però aprofitaré el descans obligat del post-operatori per divertir-me una estona amb l'humor delirant d'aquesta gent...

we are the world

Nois i noies, avui he sentit això quan sortia de la feina, de camí cap a casa... crec que feia molts molts molts molts molts molts però que molts anys que no la sentia. Tants que m'he emocionat tota sola pensant en que jo era molt jove quan tot això passava... o el que és el mateix: que ja tinc una edat!!!

Si veient això us trobeu que us apareix un somriure tonto als llavis és que, com a mínim, sou de la meva quinta..

No cal dir que us recomano "encaresssidamente" que aguanteu fins als últims minuts que surt el més Gran de tots: Ray Charles
seguit d'aprop d'aquell altre "fenòmen" que es diu Stevie Wonder...
pujeu el volum... pell de gallina...

ja falta menys

Divendres de la setmana vinent ja sabré, espero, la data de la operació que fa mesos que espero. No és res greu però emprenyador. Fa prop de dos anys vaig descobrir que al canell esquerra hi tenia un ganglió, era petitó i no causava molèsties així que quan vaig preguntar a la doctora de capçalera per l'afer ganglió em va dir que si no em feia mal que no m'havia de preocupar per res. Ara bé, a partir del moment que es fes més gros i em fes mal, el millor era demanar hora al traumatòleg.
I això va passar cap a principis de maig de l'any passat...

Ho he provat tot: sessions de massatge, sessions de ultrasons, sessions de micro-ones, l'han buidat amb una xeringa,... i el cabronàs (amb perdó) segueix aquí donant pel sac.

A aquestes alçades no puc fer vida normal, porto permanentment una canellera amb una fèrula per evitar doblegar l'articulació (que és el que em fa més mal), tinc dolor quan escric hores a l'ordinador, i quan agafo els nanos en braços... Per no parlar d'escalar, que des del maig que no escalo!!!

Espero amb ànsia que m'obrin i em treguin aquest ganglió de la punyeta, us ho puc assegurar...

PARETS DEL MÓN, ESPEREU-ME!!!!

Inventari

Després de tanta festa, entre turrons i polvorons, cauen joguines i més joguines al menjador de casa nostra. Aquest any els escollits han estat:
-1 DVD del KUNG FU PANDA
-2 DVD's del BUMBA
-1 Illa de GORMITI
-3 packs de 4 figures de Gormiti
-1 Cuineta tamany "gran estorbo"
-1 Parking de 3 plantes amb Heliport i vistes a Manhattan incloses
-3 contes per cada nen --> en total 6 contes
-1 joc tipus puzzle per crear animalons de tota mena
-1 got del POCOYO per cada nen --> en total 2 gots (per sort, aquests han anat a parar a la cuina, i no gasten espai de menjador).
-1 ninotet del wall-e que balla.
-1 illa de dinosaures del Playmobil.
-1 helicòpter de policia de Playmobil.
-1 joc de 30 peces de construcció (per sort nostra, fetes de foam, que no fa soroll...jejejejeje).

no està malament si comptem que això queda a repartir entre 2 nens i que aquí hi han posat regals el tió, el Pare Noel i els Reis...

glups...!!

Qüestió de fer-se gran

Aquest matí el Meu Fill Gran s'ha vestit tot sol. Això no és novetat perquè ho fa sovint. El què ha passat avui és que no ha encertat posar-se els calcotets del dret. Jo evidentment no ho he vist perquè quan he acabat de vestir el Meu Fill Petit ell ja estava calçant-se les "bambes de fletxes que corren molt".
Les meves sospites han arribat quan, a 4 cantonades de casa, em diu:

MFG: "Mare, aquests calçotets de pirates em van petits".
Jo: "A sí? Vols dir?"
MFG: "Sí mare, em van petits del cul. És que jo ja tinc el cul d'home gran"

la sort (2a part)

Estimada audiència: per si algú tenia dubtes us confirmo i reconfirmo que aquest any tampoc m'ha tocat la loteria. Per tant, es manté la màxima del meu avi Rosendo de que "Sort és a Lleida", tot i que aquest any els de l'administració de La Bruixa d'Or no hagin venut cap dels premis..

Seguim currant, o el què és el mateix: seguim pringant...
A la meva empresa hi ha un home que està apunt de jubilar-se que sempre li sento dir la mateixa frase: "que és dura la vida del xupa-tintes!!!" i tots sabem que té raó.
Als qui ens ha tocat viure al cantó pobre de la vida és el que ens toca.

Bé, sempre ens queda la possibilitat de desconnectar-nos del món via blogosfera...

Aprofito per dir-vos que aquests dies de Nadal he acabat un llibre del Paul Auster "Tombuctú" que m'ha fet passar una molt bona estona, i que ara he començat "La lladre de llibres". Em resistia a llegir-lo perquè em temia un drama de gran magnitud en la línia de qualsevol història que tingui a veure amb l'Alemanya nazi, però una ressenya que va escriure la nimue, una blocaire que en sap força d'això dels llibres, em va fer decidir. De moment he devorat més de 100 pàgines en un obrir i tancar d'ulls. Està ben escrit i el ritme és bo. Suposo que el què en realitat enganxa és la vena morbosa que tots portem a dins, que fa que a mesura que vas llegint es vagi fent més i més present la idea del "ara ve quan maten a algú"..
no ho sé, ja us ho explicaré quan acabi.

Només afegir un BON ANY 2009 a tots i totes.

la sort

Un dels molts factors d'esquizofrènia col·lectiva de les festes nadalenques és la arxi-coneguda LOTERIA DE NAVIDAD.

Una servidora, que deu ser molt afortunada en amors perquè en qüestions de sorteigs i loteries pràcticament mai li toca res, no és gaire amant de comprar participacions i dècims. Però sempre arriba aquell moment fatídic en què algú del departament et diu: "perquè no juguem tots a un mateix dècim?". I ja em teniu llençant els euros directes cap a les arques de l'Estat...

El meu avi sempre deia:
"Sort és un poble de Lleida"

I jo intento recordar-ho sovint.


Però també tinc moments de feblesa en què em faig il·lusions de viure una vida una mica millor (definint "mica" com a la no necessitat de fer tants números a final de mes) i penso: i si un dia em canvia la sort?

I vosaltres?
Creieu en la sort?

El dilema dels Nadals

Arriben festes i tothom vol apuntar-se a la foto de fer regals als nens de casa. A nosaltres ens toca perquè som els pares, però els avis reclamen la seva parcel·la, i les tietes també.. I resulta que sempre acabem amb la casa plena de joguines i nosaltres pensant "i tot això on dallonses o fotrem?"
M'estresso només de pensar-hi..
Comença la batalla amb la parentela..
(Fins ara encara no s'ha donat el cas de que la guanyi)
Hauré de pensar una bona estratègia..
No sé si un discurs basat en el problema de la pujada indiscriminada de preus, l'alça de les xifres d'atur del país, la crisi de les subprime, el fracàs de l'ONU a Afganistan, i la falta d'acord entre els països membres de l'UE per trobar una solució conjunta a la crisi econòmica, m'hi podrien ajudar... Aquí és evident que hi ha un filó, no???

Reflexió

El Meu Fill Petit s'ha afeccionat a la pel·lícula Happy Feet. Fins al punt que cada tarda quan arribem a casa el primer que fa després de treure-li la jaqueta i despertar el gat, és anar al DVD, agafar la capsa de la peli i portar-me-la perquè li posi dient-me "mmmm! mmmm!!", que com tothom sap, vol dir: "mare, posa'm aquest DVD que tinc moltes ganes de veure'l".

Perquè us explico això? Doncs perquè a partir del visionat 500 de la peli, ja et saps la meitat dels diàlegs de memòria. I n'hi ha un que em té especialment intrigada. Fa dies que hi dóno voltes i el vull compartir amb tots vosaltres:

Mestra: "A veure nois, avui us ensenyaré la lliçó més important de tota l'Educació Pingüina Bàsica, algú sap dir-me quina és?? Per exemple tu, Simon."
Simon: "aaammmm pescar?"
Mestra: "No, Simon. Qui més? A veure, tu Mumble?"
Mumble: "hummmm.... no menjar neu groga?"

Ho deixo aquí, perquè reflexioneu durant el cap de setmana.

Excursió - gimnàs

Ahir vaig tenir la brillant idea d'anar a les Coves del Salnitre amb la meva germana i els dos petits. El meu marit estava escalant per la zona de Collbató i vaig pensar que era una bona manera d'invertir l'estona d'espera.

Realment la idea era bona, si no fos es clar pel fet d'haver de carregar el petit (11 kilos + motxilla) a l'esquena... M'ho vaig passar molt bé però avui em fa mal tot. Tinc l'esquena masegada i fins i tot agulletes a les cames!!

Al moment d'entrar vam coincidir amb el grup anterior que sortia, i per variar em va tocar aguantar els comentaris de 3 foques en plena crisi de bufera. El cas típic de la dona entrada en carns i en anys, que no fa res d'esport i que després de pujar una tanda d'escales, entre esbufecs i fogots, li sembla que s'està morint. I com que ella se sent morir doncs prefereix salvar a la resta d'espècie d'una sort similar. I més si es tracta d'una mare d'aspecte fràgil amb un nen carregat a l'esquena. Les hauríeu d'haver vist!! Em miraven amb cara desafiant, desaprovant clarament la meva decisió. Qualsevol s'hagués pensat que anava a sacrificar el meu fill!!! Deien que amb el nen és impossible baixar, que si no passaràs per no sé on, que si ja sé on em fico.. Amb aquell to d'advertència-bronca d'una perfecta membre de Iaies Sense Fronteres.

Passada aquesta fase de comptar fins a 5.000 per no començar a repartir hòsties vem entrar pròpiament a la cova. I la veritat és que és bonica i que el Meu Fill Gran s'ho va passar pipa. El petitó no entenia res però a ell mentres el gronxin tampoc protesta massa..!! Encara que avui em faci mal tot, va valer la pena.

Que dur que és ser mare-aventurera!!!

El gerro d'aigua freda (2a part)

Fa uns dies vaig deixar pendent una notícia amarga que guardo al pap. Em martelleja constantment, no hi trobo el sentit per enlloc...
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..

La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.

El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".

Em va caure el món als peus.

I les notícies cada vegada són pitjors.

Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.

Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.

HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.

I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.

i vinga a plorar...

Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..

Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!

Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.

I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..

No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..

El teatre és això, màgia pura..

habemus palabro!

ja tenim un altre nom nou, acabat d'estrenar, al diccionari particular del Meu Fill Gran:




ELS PLASTELECOS..

tinc notícies

...algunes de bones i algunes de doletes...

I no sé per on començar!!

Com a bona notícia per exemple podria dir-vos que he reprès la bona (i poc-saludable) costum de quedar amb la meva sister per sopar cada 4-6 setmanes per atipar-nos de colesterol en forma de "huevos estrellaos" i patates braves. El millor de tot no és saber que t'estàs posant com el quico (que té el seu què), sinó poder posar-nos el dia del què ens passa. M'encanten aquestes trobades...

Una altra bona notícia és que els meus millors amics van ser pares a l'estiu i que dissabte passat vem anar a celebrar el seu bateig. Jo no sóc massa de missa, per no dir gens. Però val la pena compartir amb ells aquest moment, sobretot quan veus amb quina felicitat ho viuen, encara que jo no pugui entendre'ls..

Una altra primícia mundial és que la setmana passada vaig anar a sopar I-AL-CI-NE amb el meu marit. Perquè us situeu una mica us diré que la darrera vegada que va succeïr un aconteixement d'aquestes dimensions era quan encara érem joves i no teníem fills (només un panxot considerable en el meu cas). Concretament no anàvem al cinema des de l'estrena de "El retorno del Rey". Amb això ja us ho dic tot no???
Doncs mireu, divendres passat vem trencar aquests anys de sequera de "cinema+xuxes en parella" i vem anar a veure la peli dels Coen. Com no podia ser d'altra manera. M'ho vaig passar realment bé!!!

Sabeu què, que passo d'escriure coses tristes. I més després de tant bon rollo. Que no s'espanti ningú que a casa tots estem bé i no ens passa res. Quan estigui inspirada ja us explicaré el cas.

fins aviat!

Cursa de la Mercè

Aquest diumenge m'estreno amb aquesta bonica cursa. 10kms de recorregut acompanyada de 8.999 participants més (casiná!).
Em sap greu pels que viviu a Barcelona, us ocuparem els carrers durant una horeta. Si em veieu m'animeu valennn??

pfff, tinc son, m'està costant molt escriure...

fins aviat!

Més...

Un altre bocinet de lectura que voldria compartir amb vosaltres.


¿Sabes? cuando uno se va haciendo viejo se da cuenta de que todo es diferente de lo que pensaba: hay que ser mañoso en todo, hay que aprenderlo todo, incluso a amar. Sí, no sacudas la cabeza, no sonrías. Somos humanos y todo lo que nos ocurre en la vida pasa por el filtro de la razón. Y a traavés de la razón se hacen soportables o insoportables nuestros sentimientos y nuestras pasiones. No basta con amar.

LA MUJER JUSTA

Sándor Marai

I, perquè no, demanar-vos la vostra opinió... hi esteu d'acord? O sou dels que penseu que l'amor existeix o no existeix, sense necessitat de passar-ho tot pel sedàs de la raó...?

les darreres lectures...

Vull compartir amb vosaltres dos fragments de lectures que he conclòs darrerament. Tinc el costum de marcar aquelles frases o paràgrafs que per alguna raó o altra aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Això no vol dir que em facin plorar, ni molt menys. Són passatges que, quan els llegeixo, sembla que els hagin escrit per mi. Com si parlessin de mi. Són pensaments que tinc a dins i que quan els llegeixo dic "ostres, jo això ho sento realment així", amb l'avantatge de que si ho escriu algú que es dedica a l'ofici literari, sempre ho fa més bé del que tu ho hauries fet mai...


Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.

LOS AIRES DIFÍCILES

Almudena Grandes

Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.

Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.

De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.

CAP A TERRES SALVATGES

Jon Krakauer

estic llegint...

I m'estic fent un tip de riure....

Una ment brillant, un personatge excepcional.

esports

Les darreres novetats esportives més destacables a la meva vida son:

- Aquestes vacances hem pujat tots junts (el MFG de 4 anys també, i tot solet) al Taga 2.039mts. i al Pic de l'Àliga 2.428mts. Son dos cims molt assequibles per a tothom però bonics per les bones vistes que ofereixen a tothom qui fa l'esforç de pujar-los.

- Beijing 2008: L'equip de 4x100 estils relleus masculí dels USA em va deixar totalment impressionada (per dir-ho d'alguna manera). Bàsicament quan van sortir tots de l'aigua i van començar a descordar-se aquells banyadors de coll alt.... buffffff!!!!

- Aquest dilluns he tornat a sortir a córrer. Vaig aconseguir trotar durant 42 minuts sense ofegar-me del tot. A canvi he aconseguit un bon nivell d'auto-estima i un mal d'agulletes extrem per tot el cos. No està malament.. He de posar-me les piles ara que encara estic de vacances i no vaig tant cansada perquè una vegada agafi el ritme penso que no em farà tanta mandra sortir.. Tots els intents que he fet des de que vaig tornar a treballar han estat un "fiasco", vaig massa rebentada durant la setmana i a última hora sempre em fa pal (comptant que surto a córrer a quarts de nou del vespre, que tot s'ha de dir...). Ja us informaré dels meus progressos. De moment a la vista tinc la cursa popular de Sabadell, del proper diumenge 7/09. Son 8,5 kms... glups.

El Cel a la Terra

Després d'uns dies d'aventura a un càmping de St.Pere Pescador, hem estat 2 setmanes a una caseta rural al mig de la muntanya, prop de Ribes de Freser. Als voltants de la casa només hi havia arbres, un paisatge increïble i molt molt de silenci.

De lluny son les millors vacances que hem fet mai. Vaig marxar ahir i ja ho trobo a faltar!!

Sens dubte han servit per reparar els danys soferts en els darrers mesos per l'estrès de la feina. Em sento totalment renovada.

Us deixo un regalet als fans del Meu Fill Gran:

Camping a St.Pere Pescador, 07:30h del matí. A causa d'una mala previsió només he dormit amb un llençolet i he passat molt fred a la matinada.

Surto de l'habitació de la tenda i li dic al meu marit:

Grigri: "tinc els peus congelats"

Acte seguit, el Meu Fill Gran surt de la seva habitació i diu:

MFG: "Doncs jo tinc els ous fregits!!"

enganyada

així és com em sento.
per la meva empresa.
és trist oi que hagi arribat a aquest punt?
per burra.
burra i subnormal profunda.
per confiar que al final l'inútil que apreta el botó que diu "a aquesta noia li pagueu tant de comissió" faria bé la seva feina.
un inútil és un inútil, i si a més aquest inútil està per sobre teu està tot perdut.
tard o d'hora la merda que desprèn t'acaba caient a sobre.
han estat jugant amb mi. una vegada més.
o almenys aquesta és la trista conclusió que en trec de tot plegat.
la vella història de sempre de tu ves fent i al final et donarem pel cul.
SON UNS INUTILS QUE NO MEREIXEN L'AIRE QUE RESPIREN.
però la gran empresa ja les té aquestes coses, hi ha un inútil assegut al lloc on pot fer més nosa a tothom.
i la resta que es facin fotre.
les meves vacances a la merda.
no sabeu les ganes que tinc d'escanyar aquell inútil.
QUINA RABIA PER DEU!!!!!!

"asalto sesuár"

Ahir vaig sortir a sopar amb un amic i vam parlar d'aquesta notícia d'una gent que es dedica a segrestar persones per encàrrec. Concretament el negoci consisteix en que el client paga uns diners perquè el segrestin. Amants de les emocions fortes que l'únic que saben és que han pagat per aquest servei però no saben ni quan ni com serà el segrest fins que arriba el moment en què uns individus el segresten literalment durant unes hores (les que siguin, tampoc estic massa informada sobre com funciona, la veritat).

Després de concloure que qui paga perquè el segrestin és algú que té poca feina, ens va sortir la idea d'un negoci que, de posar-se en pràctica, seria molt més exitós sense cap dubte.

En concret la proposta va ser: Posats a que t'assaltin pel carrer, millor que se t'acosti un home ben plantat o una dona ben guapa de corbes perilloses i que et proposi un "aquí te pillo aquí te mato" no...???
Penseu-hi uns segons. Quants no pagarien per tenir aquesta experiència?
Ja posats, quan contractes el servei hauries de poder triar les característiques físiques de qui vols que t'assalti.. I a partir d'aquell moment només caldria anar pel carrer i esperar el moment en què el desconegut en qüestió et fes les "proposicions deshonestes" pertinents..

No està gens malament no?

peixos

Aquest cap de setmana la família ha crescut. La nova adquisició són dos peixets d'aigua freda que neden a casa des de dissabte (dins una peixera, evidentment).

Diumenge vem trobar-nos els tiets i el meu Fill Gran els va donar la notícia entusiasmat. El bo va ser quan ens van preguntar quin nom tenen les bestioletes.. ens vem mirar, i li vaig preguntar al meu Fill Gran quins noms podríem triar:

Grigri: Ostres noi, doncs no hi havíem pensat. Va pensem noms, primer pel peixet blanc i vermell.
Fill Gran: hmmmmmm... ja ho sé: HIMS
G: HIMS???? I vaig esclafir a riure
FG: No et riguis de mi mare!
G: Si no ric de tu, és que trobo que Hims és un nom molt curiós. I m'ha fet gràcia. No trobes que és un nom estrany?
FG: No mare, (i recalcant com si parlés amb una nena petita) HHHIIIMMMSSSS mare, amb la I la S i la O, HHHHIIIIIMMMMSSSS
G: (partint-me la caixa però mirant de dissimular) molt bé molt bé, doncs d'acord, li direm HIMS. I el peix taronja??? Com li podríem dir????

FG: (seriós) HONDER.

Classe Magistral

Us presento alguns dels personatges que el nostre fill gran ha rebatejat recentment. Trobareu el nom a peu de foto, en el seu idioma de nen de 4 anys...

TOMAGALLETAS












PIRATAS DEL CALIBRE

POWER RANGEL

EL LEY LEON

PEOLIN

S'ha de respectar a la gent gran...

US CONVIDO A RIURE UNA ESTONA, QUE ÉS UN EXERCICI MOLT SALUDABLE!

apunts

-el petit comença a fer els primers passets sol.
-el gran aquest mes de juliol anirà al seu primer casal d'estiu.
-la meva companya de feina segueix de baixa i encara no ens han enviat més mans.
-el gran de casa comença a tenir pors a la nit i amb la d'avui ja en comptem tres que "a la seva habitació hi passa alguna cosa estranya"...
-ja estic a mig llibre del "Un lugar llamado nada" de l'Amy Tan. De moment no m'entusiasma però està prou bé, i he trobat alguns paràgrafs ben bonics sobre vida i sentiments (reflexions d'aquelles que m'agraden a mi).
-aquest cap de setmana (14 i 15) ens tocava la sortida freaky del trimestre amb el meu marit. Però ahir ens van donar una invitació per la festa d'aniversari del Dani, de la classe del meu gran, per dissabte a la tarda... mueeeec mueeeeeeec...

i amb tot això aquest matí quan m'he llevat m'he adonat de que m'he oblidat completament de que dissabte passat era l'aniversari del meu millor amic... I NO EL VAIG FELICITAR!!!!

Vosaltres què creieu: em faig gran o només necessito vacances?

frases cèlebres

Crec que no us he comentat mai que tinc un sogre molt avessat a trobar un refrany popular per a cada ocasió. A vegades fins i tot pensem que se'ls inventa...

La qüestió és que ahir a la tarda estava treballant i al costat meu vaig sentir una conversa que de per sí ja tenia la seva gràcia:

Raquel: "Eduard, tu de cognom et dius Rubió, que potser ets germà del Miquel Rubió de comptabilitat?"
Eduard: "Sí, som germans."
Raquel: "Ah, ja us assembleu ja.."
(aquí he d'afegir que em vaig quedar a quadres perquè no s'assemblen en RES)
Eduard (ben serè i en to seriós): "En absolut, no ens assemblem gens. En 36 anys que tinc ets la primera persona que m'ho diu"

L'escena potser no us sembla del tot còmica. Però com que personalment no tinc gaire bona relació amb la Raquel (és una pseudo-pija-perdona-vides-estúpida), el moc que li va regalar el meu company va ser molt benvingut per mi i per la majoria dels que estàvem a l'oficina en aquell moment..

Però és que acte seguit em va venir una de les frases cèlebres del meu sogre, i aquí sí que ja em va agafar l'atac de riure que no podia parar, l'expressió popular diu:
"I tant que s'assemblen, com uns collons amb un rosari!!!"

Sense comentaris... ja està tot dit...

ESTRENA

Avui m'he estrenat amb l'AVE. Un trajecte modest, Barcelona-Lleida, passant per Tarragona... en total 1 hora i 3 minutets de res.. és fantàstic...
Però com que no tot podia ser fantàstic i meravellós resulta que avui hi havia vaga del servei del tren. Ni assafates ni assafatus ni res de res. Per megafonia ens han dit que si volíem anar a la cafeteria a buscar diaris i ampolles d'aigua que era self-service, això sí, han afegit un "perdonen las molestias"... i jo que comptava menjar alguna cosa al tren abans d'arribar!!!

Des d'aquí demano que els facin cas. No sé què reclamen (suposo que només es tracta de treballar dignament), però m'agradaria que la propera vegada que em toqui agafar el tren pugui sentir-me com la "doña leti"...

crònica d'esdeveniments

Des de la data de l'últim post, i de manera resumida us puc explicar que:

-he celebrat el primer aniversari del meu petitó.
-he celebrat el meu 32è aniversari.
-he pringat a la feina com mai.
-els electrodomèstics de casa s'han calmat.
-m'he comprat més llibres per Sant Jordi que ja estan apilats amb la resta de pendents.
-he sortit a escalar amb una amiga.
-he anat a córrer 2 vegades.
-he sortit de farra 1 nit amb la meva germana i amigues seves (no recordo els anys que feia que no sortia de marxeta..).
-hem anat amb el grandolàs al Camp Nou a veure el Catalunya-Argentina.
-he escoltat el "Rockferry" de la DUFFY i m'ha entusiasmat.
-he descobert que tinc les immunoglobulines de tipus A a nivells de nen de 11 anys, i també una anèmia brutal.
-he patit un intent de crisi d'angoixa que de moment només ha quedat en un ensurt.
-he sabut que a la feina em donaran una Blackberry (en quin moment vaig alegrar-me de que em pugessin de categoria jo?)
-m'han tocat 60 euros a la primitiva.
-he tingut reunió a l'escola amb la professora del gran per revisar el curs i m'han reconfirmat el que ja sabia: que tinc un sol de nen!!!
-he tornat a dinar al restaurant on vem fer el convit de casament en companyia dels nostres padrins de noces.
-hem anat de convidats a una Comunió (i jo que em pensava que aquestes coses ja no es feien!) i li he hagut d'explicar al meu fill gran què era això d'anar a l'església i què era fer la comunió... ÉS MOLT DIFÍCIL!!!
-he anat al teatre amb el meu fill i un amiguet seu a veure el Màgic d'Oz i he disfrutat tant o més que ells.
-he encetat la temporada d'orxates amb un got de mida mitjana.
-i finalment, he après una paraula nova made in el meu fill gran: ESCORALL. Segons el seu diccionari propi "és un amagatall que agafes uns prismàtics i hi ha lleons i tigres". Tà clar no?

us he anat llegint a gairebé tots però no tinc temps per res. De debò que no és per falta de ganes, bé això ja ho sabeu!

fins aviat.

Cuesta abajo sin frenos

Aquesta expressió col·loquial que he escoltat tantes vegades és la que més s'adiu en aquests moments a la realitat del nostre niu conjugal.

Tot va començar amb una queixa dels veïns per unes gotetes sospitoses al sostre de la seva galeria. Quan van obrir.. SURPRISE! una fuita d'aigua d'un tub nostre.
Després de revisar-ho la nostra companyia d'assegurances van dir que el problema era la corrosió del tub (que era de ferro, del quaternari més o menys,) i que aquest és un supòsit que no contempla l'assegurança (algú em podria dir només UN supòsit que cobreixi l'assegurança?). RESULTAT: fer instal·lació nova de l'aigua de tot el pis.

Tubs de l'aigua = tuelf points

Però no va acabar aquí la cosa. Els electrodomèstics de casa, en un atac de gelosia van decidir que també volien una renovació. I així han anat caient primer la planxa, després el renta-vaixelles i, finalment, avui s'hi ha sumat l'aspiradora.

Electrodomèstics de casa = tuelf points

Em fa pànic entrar a casa.

Què petarà demà?
He arribat a pensar que estem dins d'una mena de Show de Truman, i que hi ha milers d'espectadors que es parteixen la caixa de riure cada vegada que ens en passa una. És com si enviessin missatges SMS amb el nom de l'ectrodomèstic que volen que peti aquesta setmana... per la setmana vinent crec que es pot triar entre "PETAR espai RENTADORA" o "PETAR espai TELEVISOR" o "PETAR espai NEVERA".

SI US PLAU, SI ESTEU LLEGINT AQUESTES LÍNIES, LA NEVERA NO!!!

El reforç positiu

Aquest és el nom que han donat a la tàctica de molts pares d'incentivar certes conductes dels fills. Si el nen o nena fa alguna cosa ben feta se'l felicita amb entusiasme perquè percebi que allò realment està molt ben fet i de mica en mica anar creant l'hàbit..

Doncs bé, sapigueu que ara és el meu propi fill el què es dedica a fer-me reforços positius. Ahir a la nit per exemple, quan vaig anar a fer-li un petó de bona nit em va demanar que li llegís un conte. Li vaig dir que era molt tard i que no podia ser, llavors va demanar que n'hi expliqués un de curtet. Però resulta que va demanar la Ventafocs. I jo que recapitulo i busco una versió-express de la història sense oblidar cap detall principal per explicar-li el conte de manera breu. Ell va escoltar amb atenció tot el relat, i quan vaig acabar amb allò del "i van viure feliços al castell i la ventafocs no va ser mai més la criada de ningú" em va dedicar un efusiu "molt bééééé mareeeee!" amb un esforçat somriure.

Sabeu aquells dibuixos de l'Arare, que en algunes situacions els queia una gota ben gruixuda de suor a un costat de la cara? Doncs em vaig quedar igual.

Fill 1 - Mare 0

delirant...

Dimecres 19 de març, 21.03h.
Agafo la bossa d'escombraries i surto al carrer, camino cap als contenidors, quan hi arribo em trobo una pila de roba a terra, al costat del contenidor de tapa verda.
Hi ha un polo vermell de noia de màniga curta amb botonets petits blancs al coll i a les mànigues. També uns pantalons de color marró d'home. I una brusa blanca amb ratlles rosa pàl·lid. I una corbata tornasolada de color blau. I un jersei menut de punt vermell amb la vora del coll grisa. I una samarreta de nen de l'Spiderman de color blanc amb ratlles negres. I un pitet blau cel amb un helicòpter groc brodat..

Estic paral·litzada. Sento com si el cor hagués parat de bategar durant uns instants. Hi ha alguna família al barri que compra exactament la mateixa roba que tenim nosaltres, les mateixes talles, absolutament TOT és idèntic..

delirant...

Avui he vingut a la feina amb el cotxe d'un company, sortim molt d'hora de casa, així que parlem ben poquet, és impossible mantenir una conversa coherent quan la son t'anul·la totes les forces.. mentres passàvem per dins de Bellaterra he mirat pel retrovisor.. tres cotxes més enrera hi havia un cotxe com el meu.. i quan l'he vist he pensat: "mira-te-la, avui la grigri també ha sortit d'hora de casa"...

Rallar esquís

RALLAR ESQUÍS
Dícese de l'acció d'esquiar per sobre neu en condicions pèssimes

CONDICIONS PÈSSIMES
Dícese de la neu de color del Cola-cao, minada de pedretes que sobresurten que et deixen els esquís fets un cromo, i que fan caure fins i tot a l'esquiador més expert.

Això és el que vaig fer jo dissabte al matí. A Ordino. Amb un fred de nassos...
Però feia 2 anys que no esquiava, i les ganes em podien...

RECOMANACIÓ: Si al començament d'una pista veieu un cartell que posa "ATENCIÓ PEDRES" no feu com jo, que sóc descreguda de mena i miro un tros avall i com que fins on allarga la vista no veig pedres, passo de tot i m'hi foto... Les pedres hi són. Més avall. Qui avisa no és traïdor diuen...

El que no entendré mai és perquè tenen tanta barra de fer pagar el forfait sencer si llavors no pots esquiar com déu mana... En fi, quan sigui gran ja ho entendré...

selebreixon

-patates braves
-espàrrecs bladers a la brasa amb formatge de cabra gratinat
-cors de carxofa amb virutes de pernil ibèric i foie
-llagostins a la planxa
-pastís de formatge /gelat de iogurt i mora

i tot això, acompanyat d'un albariño do Rias Baixas, és el què ens vem menjar ahir per sopar amb la meva parella... sí sí, a rebentar!!! :DDDDDD

Estàvem de celebració. Estem sobrevivint a les criatures, ens estimem, blablabla.... i aquest mes a la feina m'han ascendit. Un ascens petitet perquè no m'empatxi, però un ascens esperadíssim des de feia 4 anys!!!

Me'n vaig quedar a les portes de abans del primer embaràs. I ja se sap, les empreses no tenen tendència a apostar per una dona en fase de criança, perquè dóna massa mals de cap... Després va venir el segon embaràs i el segon fill... i ara sembla que per fi han vist que poden confiar en mi, que em prenc la meva feina seriosament i que porto temps demostrant que m'ho mereixo...

com deia l'inspector Vivancos: "... colla de passerells!!!!....."

avui m'han renyat..

M'han dit que tinc bastant abandonat aquest racó de món... i és ben cert! Però com us podeu imaginar, sempre és per falta de temps, no de ganes!!

Així que seré molt breu. Només us penjo un vídeo que potser ja haureu vist però que jo vaig descobrir ahir, i que em fa riure molt. Només dura un minutet, val la pena!

records..

moments de glòria

Ahir al vespre:
"Bona nit guapíssim, que descansis i dormis bé".
Li faig un petó.
Ell somriu.
"Ho saps oi que m'agrada molt fer-te petons?"
"Mare, acosta't que jo també et faré un petó"
M'hi acosto.
Ja té apunt els morritus, hi poso la galta, em fa un petó.
"Un altre"
Torna a posar els morritus en posició, hi acosto la galta, i em fa un altre petó.
Després m'acarona amb tendresa i em diu "guapa"
.....


I aquesta matinada:
"Mare, em deixes dormir aquí amb tu?"
"Què passa? que no pots dormir?"
"Es que aquí en aquest llit es dorm millor. Em tapes mare?"
El tapo bé i aprofito per abraçar-lo ben fort.
"Et molesta el meu braç aquí sota?"
"No mare, no el treguis"
Li faig un petó al caparronet.
Poc després m'agafa la mà.
I es queda adormit.
....

El primer ensurt

Que als directius de les empreses se'ls paga per pensar no és novetat. Una altra cosa ben diferent és que t'incloguin en els seus pensaments. Normalment el seu esforç neuronal va enfocat cap a un únic objectiu: millorar la pròpia situació, a costa del què sigui o qui sigui.

A la meva empresa algun il·luminat va dissenyar l'edifici per X persones i només va incloure en el projecte X/2 places de pàrking. Aquest problema es va mig resoldre el dia que van pensar en aprofitar un descampat que tenien en propietat just a la parcel·la "colindant" (no sé com es diu en català).
Però és que ara resulta que algun altre il·luminat ha decidit construïr un edifici d'oficines a la citada parcel·la. Què passa amb les places de pàrking???? Doncs a la merda les places de pàrking. I que la gent aparqui pel polígon (sense il·luminar). bé, no a tothom li toca anar a aparcar pel polígon. Només als més pringats, com una servidora.
Avui m'ha tocat llevar-me més d'hora per tenir un lloc dins del polígon que no sigui massa lluny ni massa amagat. Quan travessava el carrer de la meva empresa (també amb llum molt escassa), pel pas de vianants, un cotxe que venia a la velocitat del llamp ha estat apunt d'atropellar-me. Jo m'he espantat però em sembla que el conductor encara més. Quan he vist que jo era al mig de la seva trajectòria i que el paio no afluixava la marxa m'he posat a córrer per arribar a la vorera. Ell s'ha parat i m'ha demanat perdó i m'ha insistit que allà al mig "era invisible". Bé, a la velocitat que anava i comptant que eren les 07:30h (hora de tenir encara lleganyes als ulls), no m'estranya que no em veiés..
En fi, gràcies a les ments-pensants-i-ben-cobrants de la meva empresa, aquest matí ja he matinat, i he passat fred, i han estat apunt d'atropellar-me.
Són just les 07:50h i ja he fet tot això, i a més ja he escrit el post...
Per matar a algú...

Canvi d'any

El 2007 va acabar amb la participació a la Cursa Sant Silvestre de Barcelona.
Calia?
Doncs anímicament-simbòlicament sí.
Físicament-muscularment no.

Feia any i vuit mesos que no recorria aquesta distància. I des que he tornat a reprendre els entrenaments no he passat dels 8 kms. I ara feia un mes que havia parat del tot perquè em notava altre cop les molèsties al tendó d'aquil·les que ja m'havien obligat a parar de córrer l'abril de 2006...
Però com que sóc massoca de mena, a última hora no me'n vaig saber estar. Vaig inscriure'm i el 31/12 vaig recórrer els 10kms, esgotant totes les meves forces. També cal dir que corria en companyia del meu marit, cosa que hi afegia l'al·licient de disfrutar plegats d'una activitat que ens agrada a tots dos..
O sigui que vaig acabar l'any ben coixa, però més contenta que un jínjol!

El dia 1 al matí vem organitzar la visita al Patge Reial (altrament dit ambaixador) que està instal·lat a la plaça de l'església de la nostra ciutat des del dia 26/12. Calia anar a portar-li la carta dels petitons, no fos cas que els Reis passin de llarg de casa nostra!! Aquesta vegada la llista és més curta i inclou la petició d'una "joguina per nens petits" pel germanet. Però tot i així millor no obviar el circuit pre-establert, i qui vulgui joguines que les demani a l'interlocutor adequat..
I a la tarda el petitó es va quedar amb els avis i vem anar amb el gran de casa i el meu marit al teatre a veure "Els Pastorets". Per ser els primers pastorets de l'hereu, es pot dir que va ser tot un èxit. A partir de la tercera vegada que va sortir el dimoni ja li havia passat la por i va disfrutar molt (sobretot amb el Jeremies, que em sembla que el meu fill està apunt de muntar el club de fans del tartamut il·lustre!).

I per acabar d'arrodonir tot això, el petit ja ha encetat l'any començant a reptar. El deixes a terra i ja va per tot arreu, i veloç com una gasela! Inicia el gest del gateig però encara no coordina els moviments. Però li falta ben poquet... Està fet un campió!!!

Canviant molt de terç, només dir-vos que m'he llegit el llibre "Mil Cretins" d'en Quim Monzó. I que m'ha agradat. Mal m'està dir-ho però era el primer llibre d'en Monzó que em llegia. N'he fullejat d'altres que tinc per casa però no m'hi he posat mai... Seguirem investigant en aquesta línia...

BON ANY A TOTHOM!

Carta al Pare Noel

Estimat Pare Noel, sóc l'Arnau de Sabadell. Que t'ho passis molt bé repartint les joguines. Jo sóc molt espavilat i m'he portat molt bé.

M'agradaria que em portessis algunes coses:
-La pel·lícula CARS, que se'm va trencar
-Un patinet
-Una espasa o una llança de cavaller
-Un tobogan de boles
-Un pàrquing de cotxes
-Un dinosaure
-Contes nous
-Puzzles nous

I res més, perquè sinó no quedaran joguines pels altres nens..

Que siguis molt feliç i Bon Nadal.


estic segura que aquest any el Pare Noel li farà força cas, què en penseu?...

Petits detalls del dia a dia

Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.

La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..

D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..

M'encanta observar-les.

I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..

Sopar de Nadal

Sí senyors, ahir al vespre vaig tenir celebració nadalenca en forma de sopar d'empresa.
Pensareu: "Awiiiitaaaaaa...."

Doncs sí. Tela marinera. Un dilluns!!

El cert és que hi anava amb la butxaca plena de reticències però al final m'ho vaig passar d'allò més bé. Van aconseguir crear un clima molt distès i van organitzar una festa prou divertida. Jo sóc molt anti-actes-socials, la veritat. Però la d'ahir va ser més una festa que no el típic acte avorrit i encarcarat dels altres anys. Fins i tot vaig atrevir-me a sortir al mini-escenari improvisat per explicar un acudit!!! Que consti que si ho feies et donaven un número per al sorteig d'un pernil.. vaja, que l'esforç valia la pena!

Quan passaven pocs minuts de les dotze de la nit vaig marxar (com la ventafocs, jijijiji) perquè encara em quedava ben bé mitja hora de cotxe fins a casa, i perquè estem parlant d'un dilluns i perquè aquesta nit em tocava a mi aixecar-me als "buèèèèèèèès" del petitó..
Tornava cap a casa sola al cotxe. I resulta que em va venir al cap un post que va escriure fa uns dies l'albert: No podia evitar la sensació de que per molt bé que m'ho hagués passat, enmig de tota aquella gent em sentia completament sola. En realitat no tinc cap vincle amb ningú. Potser és que sóc rareta de mena. No ho sé. Però en el fons em sentia estranya enmig de tots ells. I són tots perfectes estranys per mi. 80 persones, i jo ben sola...

Per acabar-ho d'adobar a la ràdio sonava de música de fons una peça de difícil descripció que es veu que porta per nom "I want you to suck my....". Un oient va trucar per demanar-la. Quina cosa més horrenda pofavó!!! (i ara que m'ho miro això d'horrenda deu ser un barbarisme com una catedral, però s'entén oi?). De fet, si poso Flash FM és precisament per això, perquè aconsegueixen que no m'adormi al volant amb les seves peces amelòdiques (i això no és un error d'escriptura, és una llicència de l'autora que, inspirada per la son que té, inventa paraules enlloc de pensar quina podria posar-hi que volgués dir el mateix...).
Per acabar la vetllada, i comptant que era un sopar d'empresa, no està gens malament la ironia no?? quin missatge més profund...

Bona nit a tots..
Bé, bon dia vull dir...



hummmmm, i bon nadal...

m'ofega

Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!

I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?

És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....

No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.

Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..

El crac de casa

Els qui pensin que tenir fills és un esport d'alt risc tenen part de raó.

El meu fill gran està demostrant que té fusta de crac. Però no del futbol no. El paio aspira a rei del mambo. Heus aquí algunes frases cèlebres dels últims dies, veureu com tinc raó:

Frase 1:

AVIS: Petitó, si et portes bé, un dia d'aquests podràs venir a dormir a casa els avis.
CRAC: Doncs vosaltres, si us porteu bé, podreu venir un dia a dinar aquí a casa.

...Per xulo ell, sí senyor! Que de posar normes ell també en sap!


Frase 2:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria) Fill meu, fes el favor de no demanar que et donin catalana entesos?
DEPENDENTES: Hola bonic, com estàs? Què ens expliques avui?
CRAC: Avui la meva mare m'ha dit que no demani res.

...Con dos coj... I jo de color lila.... si és que són tan macos i tan espavilats els nens d'avui dia....


Frase 3:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria, again) Escolta'm, recordes que no has de demanar res?
DEPENDENTES: Hola guapo, com estàs?
CRAC: Bé, però tinc una mica de tos..
DEPENDENTES: Ah sí? Caram..
CRAC: Sí, mira (i fa unes tossides de mentirijilla) .
DEPENDENTES: Noi, sí que tens tos sí..
CRAC: Sí, és que tinc una mica de mal de coll, però la catalana va molt bé pel mal de coll eh!

... I jo sota terra, cavant la meva pròpia tomba

Vomitiu

... un que si garantirà per llei que els que parlin español puguin aprendre i utilitzar la seva llengüa sense restriccions a tot l'Estat..

...l'altra que si prefereix acabar partida que doblegada...

...un altre es permet el luxe de fer conya sobre Rodalies en un programa de TV...

I davant tot això, perquè no surt el rei i els diu un "porqué no te callas?"
No serviria de res, però almenys ens faríem un fart de riure...
No trobeu?

Decepció

Avui toca un post-polític. No és que no m'interessi el tema de la política, ans al contrari. El problema és que una no té gaire temps i acaba ajornant sine die el moment d'escriure alguna coseta.

Però avui en tinc ganes. Aquest matí he sentit les meravelloses intervencions dels nostres representants polítics al debat d'ahir. I és que em sento amb el deure "moral" de dir-hi alguna cosa.

No sóc exactament una catalana-emprenyada, sóc una catalana-decebuda. Que no sé què és pitjor. Com alguns sabeu sóc estudiant de polítiques (en baixa temporal), i el tema sempre m'ha interessat. Sempre he donat marge als representants polítics per deixar-los exercir i no criticar a la primera de canto qualsevol decisió o acció. Però és que ja fa massa temps que les decepcions s'encadenen una darrere l'altra sense parar. I quan et sembla que ja ho has vist tot i que no et poden descaure més, patapam, surt algun altre motiu per afegir a la llista.

Dilluns vaig veure el debat de l'Àgora del 33. Respresentava que el motiu del debat era la conclusió a la que s'havia arribat la setmana anterior sobre la percepció generalitzada de que els catalans estan desencantats amb la classe política. S'havia convidat a tots els partits a "donar la cara" i buscar conclusions del perquè del descontentament generalitzat. Enlloc d'això, els telespectadors vem assistir a una batalla campal d'aquelles de que si la culpa és dels uns o dels altres, amb demagògia a gogo, i números amunt i avall.. Tot plegat lamentable. Si l'objectiu era netejar la cara de la classe política davant dels ciutadans, us asseguro que van aconseguir tot el contrari. Van fer precisament el què tots plegats estem farts que facin: anar-ne parlant sense solucionar res. Evidenciar la distància que hi ha entre el seu discurs i les necessitats reals dels ciutadans. Donar mostra de què només els interessa l'escó i la supervivència en el càrrec, i que tan se'ls en fot tota la resta. Si toca parlar de les infraestructures doncs ara parlem de que Catalunya és un caos, com si això fos un problema que ha aparegut d'un dia per l'altre. Fa mig any no hi havia cap titular sobre els usuaris de Renfe, i ara no sabem parlar d'altra cosa.
Sigui el caos de Renfe, l'AVE, l'estatut, l'habitatge o el boicot als productes catalans, els polítics només es limiten a cobrir expedient culpant als altres dels problemes "de moda" a l'agenda política. Quan apareix un tema nou els altres desapareixen com si, per art de màgia, s'haguessin resolt. I mentrestant, qui dia passa any empeny. I els ciutadans cada vegada més empobrits, amb contractes precaris, amb salaris pràcticament congelats, hipotecats, i fent números per arribar a final de mes intentant no passar gana (i si es pot menjar una mica de serranillo de tant en tant, festa grossa!).

Tot plegat, decebedor.

15 dies en titulars

Com ja sabeu he tornat a la feina. El què hi he trobat és un caos digne de Ministeri de Foment. Encara no se sap exactament què faré. Sembla que està clar a quina unitat he anat a parar, però també sembla que m'encarregaré d'una altra feina d'un altre departament... brrrr... vaja, que els usuaris de Renfe rodalies tenen més informació que jo. Que ja és dir!!

El retorn no m'ha sentat gaire bé que diguem perquè estic a casa malaltona. Encara no sé si tinc el virus intestinal, perquè va i ve segons el dia, o senzillament tinc les cervicals fotudes (perquè tinc uns atacs de vertígen que ho passo fatal).

Diumenge vaig participar a la Cursa de les Dones de Barcelona. 5 kilometrets de no res, que per començar ja son prou. Perquè fins a dia d'avui només he sortit 3 vegades (2 + cursa), i m'ho he de prendre amb calma...

També diumenge vaig anar a teatre amb el meu marit i el fill gran. Vem anar a veure la Blancaneus. S'ho va passar d'allò més bé, i jo contenta de veure'l així de feliç!!

Avui m'han donat una bona notícia. El meu marit m'ha preparat una sortida-freaky per aquest dijous i divendres. Ens n'anem tots dos amb la tenda de campanya com quan érem jovenets. A escalar en algun lloc. Bé, espero estar en condicions!!! Ara com ara no sé si podré. Avui al vespre vaig a fer-me un massatge a les cervicals, a veure si em deixa apunt per marxar! EN qualsevol cas, encara que no pugui trepar gaire, el sol fet de sortir em ve tant de gust que sigui com sigui m'ho passaré bé. Ho sé. Trobaré a faltar els petitons. MOLT. però m'anirà bé...

Em costa trobar temps per passar-me per aquí, ja ho haureu vist. Però penso molt en vosaltres, ok?
fins aviat!!

Kevin Smith

Aquest és el nom d'un dels únics directors de cine que aconsegueix que vagi al cinema pràcticament cada vegada que treu una pel·lícula. Encara no sé perquè m'agrada tant. No crec que ningú el posi al mateix sac que en Coppola, o Kubrick, o Scorsese.. ni que mai tingui una pel·lícula nominada als òscars. Però una servidora no es cansa de veure les seves pelis, i les revisiono les vegades que faci falta.
El meu primer contacte va ser amb Mallrats. Vaig riure tant..
Després van venir Persiguiendo a Amy, Dogma, Clerks, Jay & Bob el silencioso atacan de nuevo, i finalment en DVD Clerks 2.
Sí, ja sé que pel mig d'aquestes últimes n'hi ha una altra. No l'he vist, ho admeto. Però la resta m'han fet disfrutar i riure de valent.
Ja us ho he dit, encara no sé què és el que més m'agrada. No sé si el punt freak, o l'humor gamberro, o les parides enginyoses, o els personatges esperpèntics. La veritat és que jo ja he deixat la meva etapa de "joventut" però en molts d'ells trobo tantes coses que em resulten properes.. Amb excepcions es clar!!
Per exemple: Clerks 2. Vaig veure-la fa un parell de mesos. Hi ha una escena on un freak d'Star Wars es pica amb un freak del Senyor dels Anells. I la destrossa que fa el primer de la trilogia de Tolkien és tant divertida.. I el millor de tot és que si vaig disfrutar especialment d'aquest moment és perquè jo esmorzo cada dia a la feina amb un seguidor de cada saga. Un fan d'Star Wars i un super-freaky de Tolkien. Sí sí, d'aquells que se saben fins a l'últim nom de l´últim hobbit que surt al llibre, i que porta l'anell penjant, i que ha vist no sé quantes vegades les versions extenses de les tres pel·lis... Un freak de carnet vaja.. I he viscut sovint aquesta mena de piques. De fet, tots plegats ens divertim una mica a costa de carregar-nos les pel·lis del Peter Jackson.. S'emprenya tant!!!

En fi, potser és que aquesta grigri amb l'edat no ha acabat de perdre el punt gamberro, i per això em sento tant còmode amb les pel·lis de l'Smith. Això és quelcom que no canvia encara que hagis tingut dos fills. Al contrari, potser és la manera de recordar que hi ha vida més enllà de ser una mare responsable...

i més changes...

Avui fa exactament 6 mesos que vaig agafar la baixa de la feina. El 10 d'abril. Estava embarassada de 38 setmanes i 16 dies més tard va néixer el meu fill petit.

He pogut allargat la baixa maternal a costa d'ajuntar les hores de lactància i del saldo de vacances, però avui s'acaba. Demà torno a treballar.

Tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que sempre depen del moment. Però es pot dir que en la majoria de moments sí. Necessito canviar de vida. Cuidar dels teus fills és molt bonic però també molt absorvent. I jo necessito saber que serveixo per fer altres coses que preparar papilles, biberons i canviar bolquers. Crec que no sóc millor mare quedant-me al seu costat les 24 hores del dia, si això no és la única cosa que dóna sentit a la meva vida. És evident que és la cosa més important que he fet mai, tenir fills vull dir, i també tinc molt clar que, des del moment que han nascut, tota la meva vida gira al seu voltant.
Però necessito un raconet per trobar-me soleta. Segurament la feina no és la millor candidata per omplir aquest raconet. Però a casa necessitem els dos sous, així que no tinc gaires més opcions.. També hi ha les sortidetes setmanals a córrer (que van reiniciar-se la setmana passada), la lectura, l'escalada... i, evidentment, les estones per estar amb la parella. Que potser a algú li sobtarà que ho remarqui, però és que quan hi ha dos fills queda tant poc espai lliure que "estar a soles amb la parella" no és un estat natural, sinó un estat desitjable. I que consti que "estar a soles amb la parella" és un terme tant ampli que pot consistir en un soparet ràpid mentres la teva germana et fa un cangur, o fins i tot que t'acompanyi a una visita al metge. Per pocs que siguin, aquests minuts es tornen molt valuosos.

Vaja, no volia estendre'm i ja ho he fet...

Només afegir que la setmana passada vaig trucar a un bon amic i vaig tenir la sort de trobar-lo pel carrer aquell mateix dia, a la tarda. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i em va fer una abraçada de les de debò, que em va sentar de meravella.. Gràcies amic, abraça'm sempre que vulguis!!

torno a trepar!

Diumenge passat vaig retornar a les meves estimades parets. Vaig entaforar-me els demoníacs peus de gat (un calçat així només pot ser obra del diable), i vaig tornar a tocar la roca després d'aquest "kit kat a la vida esportiva" que implica la maternitat.

El debut va ser a una zona molt fàcil i assequible per a principiants, de la cara sud de Montserrat. Es coneix com el Jardinet, a Collbató.

Jo només vaig fer les tres vies de l'esquerra, les més faciletes. Però suficient per començar de nou i recordar que bé que ho passo enfilant-me per les parets.. ;P

En fi, seguirem informant. Ara ja no hi haurà qui em pari!!!! PARETS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUÍ...

bocinets de vida

Davant meu tinc un plafó d’aquells de suro, que vaig portar de casa dels meus pares. El vaig penjar aquí, i el cert és que, ara que me’l miro, crec que pocs canvis ha sofert des de la seva arribada al pis. Gairebé tot el que hi ha penjat porta aquí força temps.

El més recent és de gener de 2005. El parell d’entrades que ens va regalar la meva germana per anar a veure el concert de REM al Sant Jordi. (Quin bon record.. Gràcies wapi!!). Estan penjades just a sota de la única entrada que guardo de l’anterior concert que van fer els REM a Barcelona. També era al Sant Jordi, el febrer de 1995 per la gira de l’àlbum Monster, 10 anys abans ni més ni menys.. Va ser el primer Concert (amb majúscules) que vem anar junts amb la meva parella actual. Per aquelles dates tots dos érem estudiants i no ens podíem permetre gaires luxes.

També hi ha una foto que ens van enviar una parella d’holandesos que vem conèixer l’estiu del 1998 al Refugi de Saboredo del Parc Nacional d’Aigües-Tortes. Ens van fer una foto mentres la meva parella i jo admiràvem el paisatge descansant sobre una pedra grossa al costat de l’estany, i l’estiu següent ens la van enviar. Per tant, la foto està penjada al suro des de setembre de 1999. Cada vegada que la miro recordo tots aquells dies, tots els camins, l’aire fresc de la muntanya, la tranquil·litat, l’aigua gelada dels rierols i estanys, la truita al forn que ens van fer al Refugi de Colomers i que vem menjar-nos en companyia de dos Guiputxis d’allò més divertits, l’angoixa del primer dia quan se’ns feia fosc i no arribàvem a Saboredo i la boira començava a guanyar terreny, els roncs dels maleïts suïssos que dormien a les lliteres de dalt a Colomers i que no van deixar descansar a ningú, el deliciós entrepà de pernil que ens van fer els del Refugi Ventosa i Calvell l’últim dia de la nostra travessa i que vem menjar-nos després d’haver passat pel Port de Ratera en direcció al llac de Sant Maurici, el meu primer cous-cous al Refu Ventosa i Calvell, el vertiginós darrer tram del cim del Punta Alta, el CD de Manu Chao que sonava una i altra vegada al Refu de Saboredo, l’aplaudiment que vem fer tots els hostes en aquest mateix refu quan el guarda ens va servir per sopar un rostit de pollastre que estava increïblement bo…
Buff… quines ganes tinc de tornar-hi..

A sota hi ha una postal que ens van enviar l’OM i la CM l’agost de 1997. És una foto preciosa de La Barre des Ecrins als Alps francesos. La postal porta data de 13/08/97 i a la capçalera hi diu que està escrita des d’Ailefroide, expliquen que el temps era assolellat però que hi feia molt fred, i acaba amb l’enviament de “dos petonets ben congeladets”. Ara que hi penso, és curios, tenim totes les postals que rebem d’arreu penjades darrere una porta, i aquesta ha quedat aquí al suro… realment és preciosa aquesta muntanya… Algun dia hi pujarem, no en dubteu pas!!!

I al costat dret de la postal una foto de record de la única vegada que he anat a fer ràfting. Va ser l’últim cap de setmana de maig de 2003. Hi vem anar amb l’AC, l’AM i el JI. Aquesta foto no seria especial si no fos perquè hi falta el JS. El dia abans de marxar cap a Àreu va haver-hi un malentès i va cabrejar-se amb mi. Buff, i de quina manera!!! No vaig poder dormir en tot el cap de setmana. Em trobava fatal, em sentia fatal, em feia mal el cor, i no precisament en sentit figurat. Així que el ràfting va estar bé, però sempre recordaré que va ser un dels pitjors caps de setmana de la meva vida.

I a l’altre costat de la postal dels Alps hi ha la joia de la corona. Una foto meva de quan tenia 12 o 13 anys. O sigui que és de l’any 1988 o 1989. Jo estava apuntada a un gimnàs, feia gimnàstica esportiva. M’encantava de debò. Disfrutava saltant a potro, penjant-me de les paral·leles, i matxacant-me amb les sèries d’abdominals. Per Nadal el gimnàs tenia la tradició de fer una foto a tots els alumnes i enviar-la als pares com a felicitació. I d’aquí surt aquest petit trofeu: estic amb el meu mallot blau marca Mito (n’estava enamorada), amb els cabells llargs fins a les espatlles, fent una postura de gimnasta i somrient a la càmara.
El flic-flac no em va sortir mai perquè em feia por, i també em costava molt la barra d’equilibris. Però era tant feliç allà al gimnàs!! Llàstima que la desviació de columna m’obligués a deixar la pràctica d’aquell esport, em va saber molt greu… El metge va dir que només podia fer natació. I us asseguro que a mi això del nedar no em motiva gaire, no sóc gaire bon peixet. Ja ho he dit altres vegades, a mi el què em surt millor és fer la cabreta.

I per acabar, també hi tinc penjat un clauer amb una clau d’un candau de bicicleta que ja no tinc. Ni el candau, ni la bicicleta!! A saber el temps que fa que està aquí. No en tinc ni idea… Quins farts de pedalar que em feia als estius, amb la meva BH Florida vermella!!!

Crec que tots aquests petits trocets de la meva vida encara s'estaran aquí molts anys. I espero penjar-n'hi uns quants més per acabar d'omplir-lo de més moments especials...

11.09.2007

Avui hem aprofitat la diada per fer una excursioneta amb la família.

Hem anat a La Mola. Un cim de 1.000 metrets força concorregut del Vallès Occidental...

He oblidat la quantitat de vegades que hi he pujat, però avui era especial. Avui era la primera vegada que hi pujava al petitó de casa. El seu pare l'ha portat a la motxilleta i ell s'ha portat la mar de bé, sense rondinar gens ni mica.

Però el millor de tot és que el gran (pobrissó, 3 anys i 5 mesos i ja li hem penjat el cartell de gran!!!), ha pujat i baixat pel seu propi peu. Com un excursionista de debò. No n'estaria tant orgullosa si l'esforç no fos prou gran per un nen de la seva edat. Hi he pujat altres vegades amb gent més gran que ell i us puc assegurar que esbufegaven 20 vegades més!!! Bé, ja se sap, els petitons és com si funcionessin amb piles alcalines, tenen energia per parar un tren.. però de debò que per la seva edat és una bona tirada, i per això estic tant cofoia. Està fet un campió!

Dilluns passat va començar l'escola (és una escola sensible a la problemàtica dels pares i mares treballadors i comencen el curs escolar el dia 01/09 i acaben el 30/06, la única de la meva ciutat que ho fa, i no és privada!!!), i la veritat és que aquesta setmana ha estat bastant raret.. li han sortit els gelets una altra vegada i hem patit una mica. Espero que s'hi vagi adaptant i que jo pugui donar-li l'atenció que necessita. Sabeu bé que ho intentaré amb totes les meves forces.. L'estimo tant...

El retorn de l'oci

Buè, ja ho veieu, he estat un fotimer de dies sense passar per aquí.. ja se sap, les vacances, tot el dia amb els peques... Un no parar!
No tinc massa temps per escriure així que no m'estendré més en aquest pròleg tant típic i tòpic.
Salutacions a tots i totes de nou!!

Volia comentar-vos que darrerament he reprès la meva afició (temporalment abandonada) del cinema i de la lectura. Bé, la del cinema s'hauria de puntualitzar: he anat alguna vegada al cine però no he vist res que valgués la pena esmentar.. quan parlo de cinema aquí vull dir "pelis del video-club". Sí senyors, ja ho veieu, sóc una romàntica dels vídeo-clubs. Tothom baixant-se pelis d'internet i jo caminant tres cantons amunt i tres cantons avall amb la tarjeta a les mans per veure les pelis que no he vist ens aquests darrers anys de maternitat... jejejejeje
He vist BABEL, Infiltrados, Dejà Vu, Little Miss Sunshine, i El Ilusionista. Com que ja us he dit que no em puc estendre en detalls només recomanar-vos BABEL i Little Miss Sunshine. La primera per la complexitat de tots els detalls, pels seus personatges i per la quantitat de sentiments diferents que transmet (Denke, tu que ets l'especialista: els casaments mexicans són tots com surten a la peli?? buff....). I la segona sobretot per la seva frescor, vaig passar-m'ho força bé veient-la, és una història "diferent".

I de llibres he acabat amb "Cien años de Soledad" i amb "El vigilant del camp de sègol".
Deixo els comentaris per un altre dia perquè realment n'hi ha per una estoneta (sobretot per l'obra de García-Márquez).

Només afegir que ahir vaig tornar a practicar escalada. De moment només he fet una mica la freaky al búlder del gimnàs municipal, i avui ja no puc ni moure'm del mal que em fan les espatlles i els braços. Realment sembla mentida que poguem tenir tants músculs en tan poc tros, són coses que només te n'adones quan et fan mal...

See you soon!!!