Com criatures

Vaig sentir que preguntaven a un nen de 9 anys si hi havia alguna nena guapa a la seva classe, i la resposta va ser un ràpid “No!”. Llavors el seu germà de 12 va afanyar-se a intervenir i dir “Siiiiiií, li agrada una nenaaaa, la taaaaaal” , al què el petit va respondre fent una ganyota de fàstic i dient “Eeeeeeeeeeecs, però què diiiiuuuuussss!!! No m’agrada la taaaaaaal!!!!”

Vaig riure per sota el nas recordant que tots hem passat per aquí, tots hem sigut nens i hem patit aquest moment en què algú revela el teu secret, i tu poses cara de que aquell nen/nena et provoca vomitera, quan en realitat no és així. En realitat saps que sí que t’agrada, saps que quan el veus al passadís entre classes, sents una punxadeta a l’estómac. Però no vols que sigui dit. Et mors de tanta vergonya.

En un altre moment vaig gosar fer-me la pregunta de si això només ens passa quan som criatures, o si ho repetim al llarg de les nostres vides, durant molts anys després.. I el primer pensament, el què em va venir automàticament, va ser el de “I és clar que no ho fem!! quines preguntes més ximples et fas.. és de pura lògica!! Quin sentit té allunyar-se d’algú o d’allò que t’agrada i actuar en sentit contrari?? Jajajaja.. aix...si és que..”
Per adonar-me, pocs segons després, de que sí que ho fem. I a més ho fem de manera més habitual del què mana el sentit comú. I és una llàstima.

M’agradaria haver trobat respostes a perquè ho fem abans d’asseure’m a escriure. Puc imaginar múltiples situacions i factors, però sense visibilitzar cap conclusió clara de moment. Al capdavall cada persona és única i diferent, i les vivències individuals pesen molt. Algú ho farà per auto-protecció, per no haver d’enderrocar les seves pròpies barreres. Algú potser perquè porta tant temps instal·lat en la queixa, que no es concedeix el plaer de regalar-se alguna cosa bona, i fa com la guineu de Samaniego amb el raïm..

El què sí puc dir és que he decidit que jo NO vull fer-ho. O com a mínim que ho intentaré, seriosament. I si no me’n surto, i em costa, i erro l’intent, ho seguiré intentant.
Us concedeixo permís des d’ara mateix per renyar-me si em trobeu desviant-me d’aquest propòsit.



Després d’un primer post, que ha estat tan ben rebut, m’assec davant de l’ordinador amb el petit neguit d’estar davant del repte de mantenir el nivell.

Una mica com passa al protagonista del Dicker al cas del Harry Quebert, salvant les distàncies és clar.

Què escriure? Per on començar?

Fins que ahir em va venir la resposta en forma de vivència (altra vegada). Al matí una companya de feina que està embarassada em comentava que comença a perdre memòria, que s’oblida de les coses, que s’ha transformat com per art de màgia en un despiste en potes.  A la tarda rebia per wsp el lament carregat de nervis d’una altra companya que tenia la filla entrant a quiròfan per posar-li bé el cúbit i el radi, trencats amb desplaçament a causa d’una caiguda..

I és que això de ser mare, estimats amics i coneguts. És un xou...

Ningú t’ho explica, ningú t’avisa (i millor que no ho facin). Però és un daltabaix. Et transforma completament i no pots fer més que encaixar amb la major esportivitat possible que la mare natura faci camí a través teu. Ets una rajoleta més d’aquest mosaic de la supervivència, de la Vida.

Et trobes parlant de coses que no sabies que existien amb una naturalitat que et sorpren: fontanel·la, percentil, mastitis, còlic.  Et tornes un expert en diagnosticar dolències segons el color dels mocs de la criatura, o el color, textura i olor de les seves defecacions (els nens no caguen merda, que ho sapigueu). Ets capaç de calcular dosis de Dalsy i Apiretal fins i tot adormida. Desenvolupes una capacitat auditiva digna de dona biònica per sentir el mínim gemec del teu bebè a la nit, o per distingir el seu plor entre el ramat. Aprens a córrer en sabates de taló en les situacions i terrenys més complicats. A portar tantes coses penjant com si fossis una deesa hindú d’aquelles amb tants braços. Vaja, i moltíssims avantatges extra més, que ara mateix no em venen al cap, però que hi són.

Però per sobre de totes aquestes habilitats i capacitats adquirides, ser mare és una vivència. Una sensació. Un SENTIMENT. Sentir en carn pròpia el dolor del braç trencat del teu fill. Saber que no hi ha res que t’importi més que veure’ls créixer feliços, encara que el què tu vols caigui sovint a la darrera posició de les prioritats, o que directament no aparegui a la llista. Sentir a vegades que no ho fas prou bé.. ja no dic perfecte, sabem que és impossible, ens conformem en fer el millor que podem, però és com si, en el món que ens ha tocat viure, estiguessim qüestionades en tot moment per qualsevol que hagi llegit un llibre o hagi vist un vídeo a youtube sobre criança, i això és difícil de gestionar!  Acceptar que no arribes a tot, i que sí, t’has tornat un despiste amb potes, i potser no té res de dolent això, perquè si fossim capaces de tenir consciència plena de com vivim les nostres vides, (potser) no ho suportaríem. Saber que no has viscut mai una felicitat comparable al moment en què el teu fill t’abraça. Admetre que et cau la llagrimeta quan el veus a l’espectacle de final de curs cantant una cançó amb la resta de la classe. Penjar a la taula de la feina el dibuix que t’ha regalat. Gaudir de la satisfacció dels seus èxits, i odiar-te (una mica) quan toca treure l’artilleria pesada al camp de batalla del dia a dia.

Tot això i molt més, em resulta difícil posar-ho en paraules. Però crec que ja he dit bastant. Ho deixo aquí, perquè això és un blog, no una tesi doctoral!!

Mares del món, sou collonudes. Gràcies per existir!

Pares, disculpeu que no escrigui sobre vosaltres. Si algun dia sóc pare, ho faré, no ho dubteu!

Reflexions pre-nadalenques..

Després d'uns anys llegint notícies continuadament sobre la crisi que paralitza a moltes famílies del país, i més encara veienr l'eufòria pre-nadalenca que ja ens atrapa a tots, resulta impossible girar-se d'esquena a la realitat de tantes persones que estan passant un mal moment. Impossible no pensar de que podries ser tu el que fa cua a la porta d'un menjador social.
Sents que no pots quedar-te de braços plegats i que tu també pots aportar el teu petit granet de sorra.
I respons a la crida que fan a l'escola dels teus fills per recollir aliments. I fins i tot t'atreveixes a participar en una recollida de joguines, perquè no vols ni pensar en com et sentiries tu si fossin els teus fills els que no tenen una joguina la nit de Reis.

Vist així, plantejat en aquests termes, sembla que qualsevol col·laboració que hagis pogut fer, només ha estat un gest per netejar la teva mala consciència.
Potser sí.

Jo vull pensar que ho faig perquè m'han educat així.
I n'estic orgullosa.

Donant voltes a aquestes idees, m'ha vingut al cap la imatge d'un sobre que ens donaven a l'escola, una vegada a l'any. Per posar diners pels missioners del Dòmund.
Quins records...
Me'l donaven i jo em sentia de cop com imbuida d'un deure amb el món.
El tornava a l'escola tota cofoia. A dins hi portava els diners que hi posaven els meus pares i alguna moneda de la meva guardiola (quan vaig tenir alguna cosa semblant a una setmanada).

Tot va començar amb aquell sobre... o no...!!!

Hi ha dies..

Hi ha dies que no t’atreveixes a mirar-te al mirall.

Saps el què hi veuràs, i no t’agrada.

Sents dins teu el pes del pitjor de tu mateixa.

El notes com et recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.

No tens ganes d’esforçar-te a ser algú millor.

No tens ganes d’ajudar a ningú.

Només t’odies.

I no tens ganes ni de demanar ajuda.

Només vols enfonsar-te.

Com quan submergeixes el cap dins l’aigua.

Tot el què t’envolta es distorsiona

I per sobre de tot només sents la teva respiració.

I el bombeig esmorteït del teu cor.

No vols sentir res més.

Dins teu hi ha una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.

Veure la joventut radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.

Veure la felicitat dels altres t’ensorra encara més.

És com si cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.

I ja no saps on mirar.

Com escapar-te.

Com evadir-te.

Com parar d’odiar-te.

Japi berzdei

aquesta setmana el meu millor amic fa 40 anys. A rel dels preparatius de la festa d'aniversari que li estem preparant he hagut de remenar força els records que tenia guardats dins "el baúl de los recuerdos".

Han sortit fotos del 1998, 1999, 2000...
no us trenqueu el cap fent números, la conclusió ràpida és que ha plogut molt i molt des de llavors...

i la reflexió obligada és la del on érem i on som... i ja posats, a on anem...

una de les coses que més em volta pel cap en aquests darrers anys és que m'adono de que ha arribat el moment d'entendre totes aquelles coses que els meus pares m'havien dit la frase típica del "ja ho entendràs". Si no totes, diguem que moltes..

quantes coses havia dit que JO no faria i ara faig amb una naturalitat que espanta??  unes quantes
quantes coses de les que estaven a la llista de les que no faria, acabaré fent?? unes quantes més, probablement.

és com si el famós canvi generacional en realitat fos un bluf, com si hi hagués coses que no canvien mai.
assimilo situacions noves per mi amb la naturalitat d'haver-ho fet tota la vida.
suposo que és conseqüència de l'educació rebuda, en gran part. sobre aquesta qüestió en concret no puc queixar-me. crec que mons pares van fer un gran esforç en aquest sentit. és quelcom que comences a veure i apreciar quan et poses al cantó de la maternitat/paternitat i et veus dedicant totes les teves energies a fer créixer els teus fills, a fer-los persones.

vaig llegir en una novel·la de Fernando Trueba que el concepte de l'amistat està sobrevalorat, si comptes quants amics perds pel camí, i te n'adones que en perds més que no els que mantens..  no està desenfocat del tot el plantejament, s'ha de reconèixer..  tot i així, darrerament penso que cal afegir un matís: és vàl·lid per una etapa de la vida concreta..  afirmo que actualment gaudeixo més que mai dels amics que mantinc.. valoro més que mai saber que hi ha algú a qui pots ajudar quan ho necessita, i saber que t'ajuda quan ho necessites tu.  desinteressadament. sense exigir. sense retrets.

no és filosofia barata treta d'un llibretó de frases fetes.
ho sento així de debò.
el meu millor amic fa anys, i em sento afortunada de que vulgui celebrar-los en companyia meva, de que m'hagi escollit. de que quan el necessito m'escolti. de que m'hagi ajudat sempre, encara que les circumstàncies no fossin les millors. afortunada de que sàpiga fer-me riure en el moment que més ho necessito..

he anat coneixent persones interessants que han passat de la categoria de "coneguts" a la categoria dels "bons amics". persones que estimo, i que em fan sentir estimada. cadascú a la seva manera, i en la mesura de les seves possibilitats. però hi són. i això em fa molt feliç.

no puc afegir gaire més sense caure en l'error fatal de reiterar-me i avorrir-vos..  millor ho deixo aquí..

per fi!

Fa uns quants anyets, quan el meu blog encara no era blogger, sinó d'una altra plataforma, vaig penjar una cançó especial per mi.
Era la cançó que havia triat dedicar al Meu Fill Gran.
En aquell moment ell encara era un nadó de pocs mesos, que no podia entendre res de res. Però quan ha estat més gran, li he pogut explicar que aquella cançó és la que la seva mare va escollir un dia per Ell. Amb la única finalitat de que sempre que l'escolti pugui recordar-se de la seva maroneta-pesada-que-sempre-li-fa-petons.
Era I don't wanna miss a thing dels Aerosmith. La cançó m'agrada molt i a més vaig trobar que la lletra m'ajudava a descriure tot allò que una mare sent quan té el seu fill als braços. Paraula rere paraula.

Per fi, avui he trobat una candidata ideal pel Meu Fill Petit que pogués estar a l'alçada d'aquella. Que li fes justícia.
He trigat prop de 5 anys però per fi l'he trobada. La coneguda Adele m'ha ajudat a recordar-la, amb la versió que va fer en el seu àlbum "19". Una versió molt bona, sens dubte.

Tal i com vaig fer en aquell moment, la deixo aquí perquè en quedi constància.

Dolcet meu, aquesta és per TU, només per tu. T'estimo i t'ho devia:

MAKE YOU FEEL MY LOVE

When the rain

Is blowing in your face

And the whole world

Is on your case

I could offer you

A warm embrace

To make you feel my love

When the evening shadows

And the stars appear

And there is no one there

To dry your tears

I could hold you

For a million years

To make you feel my love

I know you

Haven't made

Your mind up yet

But I would never

Do you wrong

I've known it

From the moment

That we met

No doubt in my mind

Where you belong

I'd go hungry

I'd go black and blue

I'd go crawling

Down the avenue

Know there's nothing

That I wouldn't do

To make you feel my love

The storms are raging

On the rolling sea

And on the highway of regret

The winds of change

Are blowing wild and free

You ain't seen nothing

Like me yet

I could make you happy

Make your dreams come true

Nothing that I wouldn't do

Go to the ends

Of the Earth for you

To make you feel my love

nem fent...

mireu, ja ens hem menjat una quarta part de l'any... i el més calent encara és a l'aiguera...

tots els meus propòsits pel 2012 s'han esvanit, han perdut força a una velocitat exasperant...

avui mateix m'he saltat el darrer propòsit que quedava invicte:  m'he comprat un llibre...  
ja imaginava que no seria fàcil superar la meva addicció a la compra compulsiva de llibres, després de la meva trajectòria dels darrers anys, era un objectiu massa agosarat..
I el pitjor sabeu què és? doncs que comprar un llibre, sabent que va contra els principis que t'havies marcat, et deixa un regust de fracàs que talla una mica el rollo...  per moltes ganes que tingui de llegir-lo!!!

Missatge pel llibreter del barri: la idea de no comprar més llibres només era una cosa temporal eh?! no és que no en vulgui llegir més, sinó que pretenia acabar la pila de pendents de llegir abans de seguir assaltant els prestatges de la llibreria

Però al final res de res. No ho he aconseguit...  tot ha estat per culpa d'un ratolí... avui he portat el meu fill a la llibreria perquè un tal Geronimo Stilton signava llibres i la temptació ha estat massa gran... mentres fèiem una cua digne d'un concert del Bruce, no he pogut evitar repassar els títols de les prestatgeries, ni tampoc mirar quines novetats tenim en edició de butxaca... i passejant passejant.. ja se sap... al final sempre en trobes un (o més) que et crida l'atenció. T'atrapa. I és com si la teva vida depengués d'aquell precís instant en què allargues la mà i el rescates de la seva vida anònima...  Ja no és un llibre més entre els altres llibres. És el que has triat tu. I com una parella d'enamorats recórres el trajecte fins a la caixa, on demanes que te'l posin en una bossa i cap a casa. Ja és TEU, ho serà per sempre...
Avui l'afortunat ha estat un Bukowski, he dubtat entre un Auster i un Bukowski, però al final m'he decantat per aquest darrer. Del meu estimat Paul ja n'he llegit uns quants, i em sentia en deubte amb en Charles..

Una altra de les coses que m'està costant, és el meu compromís amb l'esport. Em vaig lesionar a principis de març i encara no m'han donat l'alta per poder tornar a córrer. I no és fàcil prescindir-ne quan t'has habituat a fer aquelles sortidetes que tant t'agraden pel bosc..  trobo a faltar la sensació de l'aire fresc que t'acarona les galtes, la sensació de compensar el cansament amb les ganes de superar-te i d'evadir-te de la resta del món.
Demà he quedat per fer una sortideta en bici, a veure si m'ajuda a canalitzar la tensió acumulada, el cert és que hi he posat força esperances!

Vaja, que entre unes coses i unes altres, porto uns dies com descol·locada... perquè m'entengueu us diré que a l'ipod només puc anar dels Metallica a la Dido, i de la Dido als Metallica... amb algun flirteig esporàdic amb La Casa Azul, Offspring i fins i tot Ben Harper.. però poca cosa més..

Necessito canvis que no arriben, i el neguit de no trobar-me còmode on sóc, em rosega...

Com diu un bon amic meu: acabarà sortint el sol.
I hi estic d'acord.
Però fins que no acabi de sortir del tot, tanta boira m'està posant dels nervisss..

Haurem de fer cas a aquesta gent, i fer un esforç per recordar que "what doesn't kill you make you more strong"

varieteés

Fa massa dies que vull escriure, i massa dies que no trobo el temps per fer-ho...
i ara que he pogut esgarrapar uns minutets de temps a les tasques domèstiques, i a l'estoneta de lectura, he decidit aprofitar que els mascles de casa estan paral·litzats davant la TV cridant consignes del tipus "obre-la!!!" i "molt bona!!!", per escriure quatre ratlles...

per dir-vos que tornen a bufar vents de canvi a la feina. Són vents buscats i desitjats, però que no acaben d'arribar amb l'empenta que necessito... he d'esperar que em trobin substitut o substituta per poder anar on vull anar, però de moment sembla que no tenim massa sort..

per dir-vos que vaig acabar un "A gust amb la Vida" d'Anna Gavalda, i que em va agradar. Es tracta d'un relat molt breu que es llegeix amb un parell de tardes (només una per als lectors aplicats), al que hagués afegit pàgines perquè es fa curt... els millors moments per mi són les discussions de la protagonista amb la seva cunyada...  qui no ha "patit" mai un cunyat o una cunyada??? 

per dir-vos que vaig llegir també "els dimarts amb Morrie" de Mitch Albom, i que també em va agradar molt. També és un llibre curtet, però molt intens. dels que llegeixes amb la llibreteta al costat per apuntar-te les idees que no vols oblidar mai...  Lectura MOLT recomanable.

per dir-vos que he llegit també el "Maletes Perdudes"de Jordi Puntí, i que l'he trobat entretingut però a part d'això, no li he trobat massa virtuts més.. vaja, que no el posaria a la pila dels que recomano enèrgicament...

per dir-vos que estic descobrint el darrer treball de La Casa Azul i que m'encanta. Es supera tant en les lletres com en les melodies i arranjaments. Una delícia.

per dir-vos que vaig anar a veure el musical a Cop de Rock i que vaig poder requeteconstatar (Oscar, m'apunto a la moda del "requeteque"), que tinc una edat...

aix... se m'escapen les idees de tot el què volia escriure per moments... deu ser perquè tinc una edat... i ja se sap que l'edat no perdona...

ja que hi som posats, mentres espero a si les idees tornen, aprofito per explicar l'anècdota del dia: he vist en un correu electrònic aquest migdia, la següent frase (transcripció literal)

"ok, ya nos habisáis"

no tinc paraules per expressar el meu compungiment en llegir-ho.. cadascú de vosaltres podreu imaginar com m'he sentit de confosa i esmaperduda...

ui, sí, mira.. ja tornen les cosetes...  volia dir-vos que vaig tornar a fer bunyols (de quaresma) casolans després de 4 anys de no fer-ne, i que vaig sentir-me molt orgullosa del resultat!!!

i ho deixo aquí... perquè el meu nas acaba de recordar-me que tinc uns macarrons gratinant-se al foooooooooooooooooooooooorn!!!!!!

Em faig gran...

... el post d'avui podria anomenar-se també: "desenvolupament d'un trastorn obsessiu compulsiu"... o no!!!!

La qüestió és que, en la línia del què escrivia la meva amiga Martachka, un temps enrere, hi ha certes actituds que hom troba al carrer, que em treuen de pollaguera... cada vegada més... i començo a preocupar-me..


Em molesta que hi hagi individus que es dediquen a oplir-me el portal de casa amb les esclòfies de pipes de gira-sol que escupen amb art de malabarista.

Em molesta que fent cua al súper o al teatre o a on sigui, l'individu que tinc darrere (sense distinció d'edat i/o sexe) no respecti una distància prudencial mínima i hagi de notar el contacte dels nostres cossos repetidament. És realment necessari tocar-nos????"

Em molesten els individus que per una vorera estreta no es dignen a canviar ni un milímetre el seu rumb perquè poguem passar tots sense topar. Enlloc d'això t'etziben estrebada (amb el colze obert si poden), que em fan dubtar de si en realitat enlloc d'estar caminant pel carrer, no serà que estic atrapada a primera línia en un concert al Sant Jordi.

Em molesten els individus que no respecten l'ordre d'arribada a la parada d'autobús i apareixen del no res com bolets quan arriba l'autobús i se't posen davant dels nassos. Això és una pràctica que, almenys a la meva ciutat, està proliferant de manera preocupant en els darrers anys. Hem anat a parar de cap al "tonto l'últim", i com deien els gals, us asseguro "per tutatis" que se'm queda cara de tonta.

Em molesta entrar en un ascensor d'un lloc públic i dir bon dia i que ningú contesti. No hi sóc? He anat a parar a l'únic ascensor de tot el món on només hi entren persones sord-mudes???... Colla de maleducats....

Em molesta.... Em molesta... Em molesta... Em molesta... Em molesta....

i... arribats a aquest punt... em miro al mirall i em pregunto si no serà que sóc jo que vaig al revés de tot el món...  i recordo el gran Melvin interpretat per Jack Nicholson...
quin futur m'espera??? acabaré com ell?? aniré pel carrer dient "sense tocar!! sense tocar!!!!" ????

taulell d'anuncis

Asseguda al sofà, plantada davant el televisor, em deixo seduir pels missatges, colors i músiques dels anuncis de la temporada nadalenca d'enguany...
I per sobre de tots ells, n'hi ha un que brilla amb llum pròpia, un que fa que se'm disparin totes les alarmes en veure la irrealitat que reflexa.

Potser alguns de vosaltres ja teniu en ment alguna imatge, tots anem prou saturats d'informació visual, des de fa dies....

Però no, no parlo d'aquells anuncis on nois i noies espectaculars tenen tot el què desitgen al seu abast amb un simple gest de "psssst pssst" del seu perfum sofisticat.
Tampoc parlo del d'aquella marca de congelats que ensenya un heviatta pureta comprant gambot congelat.
Ni tampoc del d'aquells bombons que hom pot trobar a qualsevol supermercat, i ens volen fer creure que és el que es gasta a les reunions d'alta societat (perquè es clar, abans que una capsa de Godiva, tota persona refinada tria els del súper sense dubtar ni una micronèssima de milisegon!!!)
...
...


L'escollit és l'anunci d'una companyia de serveis de telefonia i internet, on es veu una assemblea prou multitudinària, on tothom opina i es respecta i on tothom aconsegueix posar-se d'acord de manera ràpida i amistosament. Tot és concòrdia i felicitat...
I em pregunto jo... on s'és vist que un grup de 100 persones de totes les edats i interessos es trobin dins d'un gimnàs en el seu temps lliure, per parlar dels serveis del mòbil???
I més encara... vistos els resultats de les reunions de la comunitat de veïns d'aquí i d'arreu, amb força menys participants, i un ordre del dia previst, com pot ser que no s'esbronqui ningú???
Cap dels assistents no ha sentit unes ganes imperioses de dir-li al senyor que parla de Colom, que no té res a veure el descobriment d'Amèrica amb el tracte que reben els usuaris per part de les companyies telefòniques???

Vajam que tot plegat ratlla el surrealisme dalinià...

És per això que aquest any dóno el premi al major esforç imaginatiu, als seus creadors.

No entenc res... o quasi res...

Fa cosa d'un mes vaig decidir que reservaria dues horetes de dimarts i dijous a la tarda per mi. per anar al gimnàs...
encara ric ara..
és que em peto vaja...
quines idees de bomber!!!

El primer intent decidit va acabar frustrat en el precís instant en què vaig arribar a casa i em vaig trobar el meu fill gran i la seva àvia atabalats tots dos amb els deures de català... es veu que portaven hora i mitja intentant resoldre l'exercici dels deures, sense massa èxit, per no dir gens...
Allò va ser si una mà ben oberta em fotés una plantufada..  Es va activar el pla d'emergència MamaCat, i mentres em despenjava la bossa d'esport i la deixava al costat de la taula d'estudi, intentava posar una mica de llum al problema... No era fàcil, almenys no per ser una de les primeres feines a fer a casa, de deures,  però tampoc era impossible, està clar... (estem parlant d'un nen de segon de primària...), i al final ens en vam sortir prou bé.

La principal conseqüència de l'activació del pla MamaCat, va ser la renúncia una vegada més als intents de conciliar la vida esportiva, en favor de les millors notes acadèmiques del MFG.
No espero cap monument a la plaça major del poble, això deixem-ho clar d'entrada! Només és que sento que és feina meva, i no de l'àvia.. ja m'entendreu..

Tenim deures cada dimarts i dijous, i ja hem fet un exàmen de Coneixement del Medi sobre els ossos, músculs i articulacions, que hem resolt amb una bona nota. Però no s'acaba aquí... divendres ens van comunicar que el proper dijous té examen d'anglès i avui ens han avisat també de que dimecres de la setmana vinent té exàmen de coneixement del medi altra vegada... alimentació...
He fullejat el capítol del llibre i ja m'he atabalat, només de veure la quantitat d'informació que se suposa que ha d'assimilar la criatura... que si proteïnes, que si vitamines, que si hidrats de carboni, que si greixos, que si origen animal, origen vegetal, que si bullits, fregits, planxa o forn, els noms de les dents, l'aparell digestiu...
Una feinada de por.
Ah! me'n descuidava... en paral·lel també hi ha un projecte de Biblioteca d'Aula i tenim dues setmanes per llegir un conte en préstec... Hem llegit ja 62 pàgines, el termini és aquest divendres i ens en queden 25... resumint: entre examen d'anglès, els deures que tindrem demà (dimarts), la ditxosa lectura i l'exàmen de dimecres vinent, això és un estrés!!!

Vaja, que tenim més feina que el President del Banc Central Europeu...
I dic jo... només ho veig jo que és un NEN?????
M'hauré de passar la vida fent de profe particular?????

Quan vaig quedar-me embarassada ningú em va dir res d'això... devia estar a la lletra petita... no entenc res.. o quasi res...

Top Quiz

Heus ací un problema que us plantejo:

estàs a la teva oficina
després de molta estona de notar que tens ganes de buidar la bufeta t'aixeques d'una revolada i et dirigeixes cap als serveis
estan tots tres ocupats i comences a fer la dansa aquella del pipí (que consisteix en fer petits rebots tipo mal de sanvicto... o com se digui el san...)
sents el so de la cadena i del pestell de la porta del mig
s'obre i entres a la velocitat del llamp
una vegada dins descobreixes que allà dins hi fa un pudor de caca insofrible, com la de les millors tifes que han fet els teus fills en l'època que canviaves bolquers..
aix, no ho he dit... la persona que ha sortit de dins està rentant-se les mans a l'altra banda de la porta, i és la teva jefa...

què fas?
1- apnea, i pixes el més ràpid que pots, al cap i a la fi saps que no en tens per gaire i acabaràs aviat
2- tones a sortir i li dius a la teva jefa un "tranquil·la, ja sé que no has estat tu!" amb el millor dels teus somriures
3- ....¿¿??

s'accepten propostes...

Amor de madre

Prop de casa hi ha un centre on tracten persones discapacitades. No sé exactament quina mena de patologies tenen les persones que estan ingressades al centre, perquè no sóc ni metge ni molt menys psiquiatra... però jo diria que són casos de paràl·lisi cerebral, almenys la gran majoria.
Sovint veig famílies (sobretot el cap de setmana) que venen a buscar els seus fills/germans i s'estan amb ells una estona, voltant pel barri. Fins que arriba l'hora de tornar-los al centre.

Dilluns d'aquesta setmana vaig passar per davant d'un banc del carrer, hi havia una dona asseguda i tenia al costat el seu fill en cadira de rodes assegut al costat seu. He vist altres vegades aquest noi, és dels que està pitjor, completament immòvil a la cadira, amb la mirada perduda, amb el suero intra-venós.. impressiona... fa esgarrifar..
La seva mare l'acaronava una i altra vegada, amb la mateixa dolçor que qualsevol mare acarona el seu bebè, absorta, mirant el seu fill amb tendresa i acaronant-lo. Aliens a la resta del món, allà restaven en silenci, ell mirant a l'infinit i ella absolutament dedicada a fer-li moixaina rere moixaina...

I de sobte vaig arrencar a plorar, emocionada per la imatge d'aquella mare i aquell fill. Emocionada de veure tanta tendresa concentrada en la cara d'aquella dona, malgrat les circumstàncies..Pensant que les mares compartim un gen únic... bé, almenys algunes... i agraïnt al destí que fa un any que vaig canviar de feina per tenir més temps per acaronar els meus...

Cap de setmana... llarg!!

Tot i que el títol pugui portar-vos a pensar el contrari, el darrer cap de setmana tingut les mateixes hores que un cap de setmana normal i corrent. Però han succeït tantes coses que es podria dir que se m'ha fet llarg..

Tot va començar amb una festa d'aniversari. El MFP va ser convidat a la festa conjunta de 4 alumnes de la seva classe, i això implicava que una servidora i el MFG havíem de dedicar la tarda a matar el temps en societat. El MFG se'n va sortir prou bé perquè hi va trobar altres alumnes de la seva classe, que com ell tenien els seus germans petits convidats a la festa. Entre ells es van muntar una festa paral·lela i van estar jugant i corrent amunt i avall ben feliços i contents. Ara bé, mississ Grigri no va tenir tanta sort...  de bona gana m'hagués apuntat a jugar a super-herois amb el grupet del MFG, però no sé si m'haguéssin deixat jugar amb ells.. bé, sí que ho sé.. més aviat NO.
Això em relegava a les relacions socials amb els/les adults/es. Cosa que no sempre em ve de gust i que no sempre és tan senzill com sembla....  descartant el grup de pares que ja conec de la classe del MFG i amb els que, per sort meva, tinc bona sintonia, de la resta de personatges de l'auca n'hi ha ben pocs d'aprofitables. Hi ha un grupet d'especímens dignes d'estudi. No m'estendré perquè vosaltres tampoc en teniu cap culpa, només us diré que em va quedar el dubte de si les seves pautes de comportament es veien alterades per algun tipus de psico-fàrmac..  i com deia la Gómez-Kemp: hasta aquí puedo leer.

Després de dues hores i mitja de patiment, vam despedir-nos i vam donar per tancat el divendres amb unes pizzes que ens vam menjar tot sopant...  una triomfada..

Dissabte va anar molt millor... teníem canguratge pactat amb els avis i els nens van anar a dormir a casa seva. Això ens va permetre anar al concert dels MANDO DIAO a l'antiga fàbrica Damm, programats en el BAM d'aquest any. La pluja va estar apunt d'engegar-ho tot a rodar, però es nota que aquests suecs estan acostumats a les inclemències meteorològiques, i ens van acabar regalant hora i quart de concert. Portava setmanes esperant-lo. De fet, des que vaig descobrir-los, que desitjava sentir-los en concert. I no em van decebre, al contrari. Sonaven sorprenentment bé. Una triomfada de concert. A partir d'aquest moment, ja no només m'uneix a ells el record de bons moments acompanyats de la seva música, sinó també la mística d'haver-los disfrutat en un bon concert!!!

I avui diumenge, després d'una bona cura de son i d'anar a recollir la progènie a casa els avis amb dinar familiar inclòs, hem anat al teatre. L'anècdota ha estat trobar-me amb un fantasma del passat... altrament conegut com "el Plade"..  quan jo era petita i feia els Pastorets al Centre Parroquial del barri, hi havia un senyor, que era un cas d'home a qui tothom anomenava "el Plade", que era el diminutiu del seu cognom. Era igual el paper que li donessin del repartiment, una vegada era dalt de l'escenari la seva vena showman no coneixia fronteres. Normalment feia d'un dels tres pastors (Jepó, Anam, Joanoi), no recordo quin, però en realitat és complicat recordar quin... perquè fos quin fos el paper que representava, en realitat ell deia els seus diàlegs i els dels altres també.. se'ls sabia tots!!! Si un dels altres dos pastors trigava més de 2 segons a dir la frase que li tocava, es trobava que el Plade ja l'havia dit.. un crack..  no hi ha altra paraula per descriure el fenòmen...
Doncs bé, el senyor Plade, sortia a l'obra que hem anat a veure i... Ou Mai Got!!!! està igual que fa 20 anys recoi!!!!  està igual, idèntic!!! què passa??? que no passen els anys pel Plade??? .. Això és un cop baix...

Finalment, la cirereta del pastís al cap de setmana l'ha posat el MFP.. tot sopant ens ha explicat el següent:
MFP: "Mama, quan faig caca, la tita fa.. FFFFFFIIIIIIIUUUUUUU" (fent moviment vertical de la mà tipus coet de la NASA)
Grigri: "Ah sí fill? caram..."
MFP: "Sí, la tita se'm posa catxas"

hay más llamadas?
no hay más llamadas....

ressenya

per si no en tingués prou amb el bloc, el feisbuc i el tuiter, ara també m'apunto a fer ressenyes a la web http://www.donaalpina.cat/, que per cert, aprofito per recomanar a totes les dones i no-dones del món!

us deixo l'enllaç de la meva primera ressenya, a veure si m'animo a fer-ne alguna més!!

La setmana més dura

Durant el mes de juliol, els dos marrecs de casa han marxat de colònies amb l'esplai. En total 7 dies.
Inicialment, sobre el paper, havien de ser 7 dies de gloriós descans pels pares, 7 dies per aprofitar per fer tot allò que no pots fer quan vas amb ells... recadets varis, re-organització d'armaris, cinemes, sopars a la fresca...
A la pràctica però va acabar essent la setmana més dura de l'any.
Perquè no t'adones de fins a quin punt organitzes la teva vida al voltant de la seva fins que no els tens.. surts de la feina a la teva hora i tens un espai BUIT per omplir, que no saps com omplir, perquè tot et sembla poca cosa. Entres a casa i el silenci que hi regna t'aclapara fins a tal punt que t'angoixa. Passes de puntetes pel passadís i no vols mirar les seves habitacions però de reüll les mires... i les veus buides..  I el teu cap les recorda plenes de joguines i sabates i altres entrebancs varis al mig del pas, i el record et fa venir una punxadeta a l'estómac... o més amunt de l'estómac...  Agafes un llibre i seus al sofà pensant que podràs allunyar-te de casa teva vivint les històries d'altres... i descobreixes que de sobte el teu cap no està pel què estàs llegint sinó que s'omple de preguntes.. què deuen estar fent ara? quins jocs, cançons, aventures hauran après/viscut avui?  I donaries un braç sencer per poder-los veure per un foradet..
I mica en mica van passant els dies i el pes que sents sobre el pit creix. Cada dia els enyores un xic més, encara que sàpigues que s'ho estan passant bé i que cada dia queda un xic menys per tornar-los a veure..  I no tens ganes de fer res de tot el que t'havies proposat, perquè només desitges UNA cosa: veure'ls, sentir-los córrer per casa, asseure't al sofà i trobar-te 3 Gormitis sota el coixí, abraçar-los, omplir-los de petons i dir-los que els estimes...
És curiós, sempre em diuen que sóc una pesada perquè massa sovint els dic: "Saps què? T'estimo", i no poder-los dir aquesta frase tant senzilla, em dolia tant...!!

Senyors de l'hospital on van néixer els meus pollets: reclamo que em treguin el xip de lloca que em van injectar amb caràcter d'inmediat. Tanta ploma volant per casa, com diria aquell: "no es pot permitir....!!!"

Lectura Lecturae

Ahir vaig llegir, en el llibre que m'ocupa actualment, el següent paràgraf:

"Fui un tipo duro. Exactamente hasta los ocho años, cuando comprendí las ventajas de la supervivencia. A partir de ahí me ablandé un poco."

I el vaig trobar tan sublim com divertit i realista. I sentia com cada raconet del meu cos em demanava que el compartís...

Fer un post per això potser queda com poca cosa... però trobo que facebook no és el millor escenari per un comentari d'aquest tipus, i al twitter no m'hi cap la cita.... Vaja, que no hi ha res com els blocs de tota la vida per parlar de llibres!!!

actual reality

Miro enrere i penso que queda força lluny ja l'inici del meu darrer canvi de vida. Des de llavors he anat experimentant una sensació de benestar que ha anat consolidant-se de manera gradual i progressiva. No sé si estic en el millor dels moments, però el que sí sé és que després d'un llarg període de pau, tranquil·litat i vagància voluntària, em trobo plena d'energia i de ganes d'emprendre nous reptes.

Estic reprenent les sortidetes a córrer, i ja no és perquè necessito una vàlvula d'escapament per apaivagar l'estrés del dia a dia, sinó perquè m'agrada sortir a córrer, perquè em fa sentir en forma i radiant de felicitat.

I si tot va bé en breu reprendré també l'activitat alpinística. Fa temps que surto de manera habitual a escalar, però els cims dels Pirineus han quedat fora de la llista d'activitats durant força anys, i penso que ha arribat l'hora de tornar a suar la cansalada muntanya amunt...  pel juny podria caure el Mont Perdut, i de cara al juliol m'han proposat una escapadeta a la Pica d'Estats que també em ve molt de gust!!

Més temps per llegir, per descobrir nova música, per cuidar les quatre plantes del balcó, per jugar amb els meus fills als gronxadors de la plaça o córrer amb ells darrere la pilota de futbol, per estar amb la meva parella, els meus pares i sogres, amb la meva germana, amb tots els que estimo (encara que sigui molt de tant en tant si les circumstàncies ens hi obliguen... oi periccolosa??).

És realment necessari tenir temps suficient per dedicar-nos a les coses que ens fan gaudir, per petites que siguin. Jo he canviat una feina estupenda per TEMPS PER SER FELIÇ.  I és la millor inversió que he fet en anys.

..
..
..
Estic repassant el post abans de publicar-lo, i veig que sembla un manual d'auto-ajuda..  Vull que quedi clar que no és la meva intenció. Ara bé, si resulta que algú vol aprofitar les paraules per fer una mica de reflexió, doncs tampoc m'hi oposaré eh?!

bona nit...



uixxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx....

Excercici de percepció:

vídeo número 1

vídeo número 2

A mi em recorda als jocs aquells de les 7 diferències, lamentablement...
Jo de debò que al·lucino que hi hagi gent que visqui de polemitzar d'aquesta manera, i dormi amb la consciència tranquil·la...

au, a cagar!!!

27 d'abril

Als calendaris de moltes cases hi diu que avui és el dia de santa Montserrat, la moreneta, la nostra patrona, la morena de la serra (ara que m'hi fixo, aquesta expressió sembla més aviat un títol d'una rumba d'en Peret)..  però avui costa que a les cases catalanes algú se'n recordi de la moreneta, a no ser que sigui per encomanar-nos-hi tots plegats i demanar-li que se'n recordi del Barça, de l'ànima de tots els catalans que avui patim, i aturi els xuts del Real Madrid...

Jo mateixa, hauria d'estar mirant el partit oi?... és que no puc!!!!
Em poso dels nervis...
I de moment em resisteixo a plantar-me davant de la TV. De fet, amb els crits que fan els homes de casa ni posant-me dins de la banyera, sota l'aigua i tapant-me les orelles, m'escaparia de sentir com evoluciona el partit...  No em canso de dir-los que per molt que cridin els jugadors no els senten, però és picar ferro fred...

ESTIC NERVIOSA.
Perquè no m'agrada veure partits on un dels equips no surt al camp a jugar sinó a rebentar el joc del contrari. Això en primer lloc.
Seguidament, perquè amb els anys, tots els tics s'accentuen i el meu tic anti-madridista és dels que més s'ha accentuat... suposo que la conjunció MOU i CRISTIANO hi han tingut força a veure.  Els detestava des de molt abans d'arribar a la capital del Regne...
I acabantment, perquè el meu jefe és merengón dels rabiosos. I un Barça-Madrid o Madrid-Barça, en qualsevol de les seves expressions, sempre és un mal negoci. Si guanya el Madrid perquè després l'endemà hem d'estar aguantant el discurset de que si el Barça és una kk i de que Mou és Déu i de que el Cristiano és el més semblant a Jesucrist Salvador. I si perd el Madrid doncs pitjor encara perquè després està de tant mala folla que reparteix bronques a tort i a dret i no hi ha qui s'atreveixi a aixecar el cap per sobre la pantalla de l'ordinador, no sigui cas que et caigui la ira dels déus damuntet del caparronet...

És a dir... SISPLIPORFASIPLAUS: QUE PASSI AQUESTA SETMANA VOLANT, QUE LA MEVA SALUT NO HO AGUANTARÀ..  I SISPLIPORFASIPLAUS, ROSA D'ABRIL, VERGE DE MONTSERRAT, SI VOLS QUE SEGUIM MANTENIN-TE EN EL CÀRREC QUE OCUPES: GUIEU-NOS CAP AL CEL, FES QUE GUANYI EL BARÇA!!!!  que encara que després el jefe em cridi, una Champions és una Champions...