31 de març 2012

nem fent...

mireu, ja ens hem menjat una quarta part de l'any... i el més calent encara és a l'aiguera...

tots els meus propòsits pel 2012 s'han esvanit, han perdut força a una velocitat exasperant...

avui mateix m'he saltat el darrer propòsit que quedava invicte:  m'he comprat un llibre...  
ja imaginava que no seria fàcil superar la meva addicció a la compra compulsiva de llibres, després de la meva trajectòria dels darrers anys, era un objectiu massa agosarat..
I el pitjor sabeu què és? doncs que comprar un llibre, sabent que va contra els principis que t'havies marcat, et deixa un regust de fracàs que talla una mica el rollo...  per moltes ganes que tingui de llegir-lo!!!

Missatge pel llibreter del barri: la idea de no comprar més llibres només era una cosa temporal eh?! no és que no en vulgui llegir més, sinó que pretenia acabar la pila de pendents de llegir abans de seguir assaltant els prestatges de la llibreria

Però al final res de res. No ho he aconseguit...  tot ha estat per culpa d'un ratolí... avui he portat el meu fill a la llibreria perquè un tal Geronimo Stilton signava llibres i la temptació ha estat massa gran... mentres fèiem una cua digne d'un concert del Bruce, no he pogut evitar repassar els títols de les prestatgeries, ni tampoc mirar quines novetats tenim en edició de butxaca... i passejant passejant.. ja se sap... al final sempre en trobes un (o més) que et crida l'atenció. T'atrapa. I és com si la teva vida depengués d'aquell precís instant en què allargues la mà i el rescates de la seva vida anònima...  Ja no és un llibre més entre els altres llibres. És el que has triat tu. I com una parella d'enamorats recórres el trajecte fins a la caixa, on demanes que te'l posin en una bossa i cap a casa. Ja és TEU, ho serà per sempre...
Avui l'afortunat ha estat un Bukowski, he dubtat entre un Auster i un Bukowski, però al final m'he decantat per aquest darrer. Del meu estimat Paul ja n'he llegit uns quants, i em sentia en deubte amb en Charles..

Una altra de les coses que m'està costant, és el meu compromís amb l'esport. Em vaig lesionar a principis de març i encara no m'han donat l'alta per poder tornar a córrer. I no és fàcil prescindir-ne quan t'has habituat a fer aquelles sortidetes que tant t'agraden pel bosc..  trobo a faltar la sensació de l'aire fresc que t'acarona les galtes, la sensació de compensar el cansament amb les ganes de superar-te i d'evadir-te de la resta del món.
Demà he quedat per fer una sortideta en bici, a veure si m'ajuda a canalitzar la tensió acumulada, el cert és que hi he posat força esperances!

Vaja, que entre unes coses i unes altres, porto uns dies com descol·locada... perquè m'entengueu us diré que a l'ipod només puc anar dels Metallica a la Dido, i de la Dido als Metallica... amb algun flirteig esporàdic amb La Casa Azul, Offspring i fins i tot Ben Harper.. però poca cosa més..

Necessito canvis que no arriben, i el neguit de no trobar-me còmode on sóc, em rosega...

Com diu un bon amic meu: acabarà sortint el sol.
I hi estic d'acord.
Però fins que no acabi de sortir del tot, tanta boira m'està posant dels nervisss..

Haurem de fer cas a aquesta gent, i fer un esforç per recordar que "what doesn't kill you make you more strong"