Perdó, he pecat...

Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.

Portava aguantant el tipus des de després de l'estiu, evitant entrar a la llibreria sota la promesa d'acabar primer la pila de pendents.

Però ahir vaig llegir la darrera recomanació de la Núria Vila i vaig començar a notar que la temptació em podia. A la tarda vaig anar a buscar el petitó a la guarderia i després vaig anar a l'Abacus a buscar unes claus de fusta de faig que ens havia encarregat la mestra... D'entrada no hi havia necessitat de baixar a la planta de la llibreria, però quan vaig demanar per la persona que s'encarregava del tema em van dir que anés a buscar-la a la planta -1.... Allò era un senyal!!!
Vaig trobar l'encarregada de les claus de fusta i de tornada cap a l'ascensor vaig pensar que miraria si el trobava, però sense buscar massa activament. Si no el trobava fàcilment me n'aniria d'allà sense el llibre...

Bufff... tinc una força de voluntat molt feble... perquè buscant poc activament el llibre del Pablo Tuset vaig topar amb l'últim d'en Haruki Murakami i, com que n'he sentit a parlar tant i no n'he llegit res, doncs vaig pensar que el fullejaria... i després vaig llegir la ressenya... i seguidament el vaig posar al cistell. I seguint sense buscar activament vaig topar amb unes edicions de butxaca de dues obres de Paul Auster i, com que m'estic llegint la Trilogia de Nova York i m'està agradant vaig pensar que li podia preguntar a la meva llibretera preferida, l'Anna, quina de les dues em recomanava, i ella em va portar cap a un altre racó de la botiga perquè va dir que preferia que llegís Mr.Vértigo abans que les altres dues... i encara no sé com però el tal Mr.Vértigo també va caure dins del cistell... i ja de retirada, al costat d'on hi havia el Mr.Vértigo resulta que vaig topar amb el llibre del Tuset.. havia passat pel costat tres vegades i no l'havia vist!!

Resultat de l'expedició de les claus de fusta de faig:
1 parell de claus de fusta de faig
1 "Kafka a la platja" d'en Haruki Murakami
1 "Mr.Vértigo" de Paul Auster
1 "En el nombre del cerdo" de Pablo Tuset
1 capsa de plastilina i estris per fer figuretes amb la plastilina (per compensar la marejada que va patir el pobre nen d'una banda a l'altra de la planta -1...)

Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.

Els pilars de la terra

Doncs bé, com haureu pogut llegir un parell de posts enrere, una bronquitis em va tenir tancada a casa tota una setmana. Vaig aprofitar per acabar de llegir el totxo de més de 1.200 pàgines que representa aquesta obra de Ken Follet...

Dec ser la persona que ha llegit les paraules Kingsbridge, prior Philip i William Hamleigh més vegades en 4 dies del món mundial.

Ara bé, us preguntareu què em va semblar el llibre... I la veritat és que encara hi vaig donant voltes. D'entrada totes les crítiques que em venen al cap són un xic dures. I vaig deixant passar els dies per si, amb allò de posar distància, canvio d'opinió. Sobretot veient que hi ha tantes persones que conec que adoren el llibre i que haguessin desitjat que el llibre tingués com a mínim 1.200 pàgines més...

Potser va ser l'efecte de l'antibiòtic, no ho sé. Però la qüestió és que a mi no em va entusiasmar.
No dic que la història no tingui ritme o que sigui avorrida. Aquest no és el problema.
El tema és que no puc evitar de pensar que l'autor allarga la història innecessàriament.

M'explico:
- Els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Així que d'entrada ja tens clar que els fets posaran cadascú al seu lloc i que la catedral de Kingsbridge serà la més bonica, i que tot acabarà bé, etc.. Llavors, pregunto jo: calien tantes pàgines??

- Tret d'algunes historietes paraleles i alguns personatges secundaris que intervenen en alguns casos per fer canviar el curs dels esdeveniments, estem parlant bàsicament d'uns 3 o 4 actors principals que es van fent la guitza mútuament. I tota la història gira entorn d'aquests personatges i dels intríngulis/envejes/revenjes que hi ha entre ells.

No sé si m'explico.. quan vaig llegir la trilogia del Senyor dels Anells (que també és un totxo considerable), tot i que la base argumental és tant senzilla com un "hòbbit troba anell i l'ha de portar al Mont del Fat per destruïr-lo", els escenaris són tant canviants, rics i variats i els personatges són tants, que no tens aquesta sensació d'estar encallat en un mateix punt i anar girant sobre la mateixa història una i altra vegada.

En el cas dels Pilars, quan estava ja a les 900 pàgines no podia evitar preguntar-me: "i a ningú se li ha acudit matar el William Hamleig aquest? Que no ho ha vist ningú que mort el gos morta la ràbia? Que mentres hi hagi l'impresentable aquest voltant per aquí no tindran mai catedral??"
Doncs no senyor. Ho allarguen tot eternament fins a la pàgina 1.200. I llavors en 100 pàgines comencem a tancar històries a corre-cuita.. perquè es clar, el Johnatan encara no sap qui és el seu pare i això s'ha de descobrir (perquè és dels bons i s'ho mereix), i en Waleram Bigod i Sir William Hamleigh han d'acabar arrossegat en la misèria (perquè són els dolents)...

Buff, no sé.
Crec que tot el què estic explicant-vos té molt poc de crítica literària. No hi ha rigor acadèmic per enlloc! Però és que per molt que sigui un clàssic, i estigui ben escrita, a mi no m'ha convençut. Què voleu que us digui!

New York, New York

Dec haver vist aquest videoclip més de deu vegades en les darreres dues setmanes, i cada vegada que hi ensopego em quedo atrapada davant la pantalla.

La cançó realment està molt bé. No té res especial però enganxa. Però la coreografia dels quatre personatges és.. com ho diria... no hi ha paraules.

Us he posat l'enllaç per si teniu 4 minutets per perdre.
Us recomano el visionat, a mi em transmet molt bon rotllo!! :)

fes un click aquí

Nouvelles tendances

Els temps canvien i els costums també.
Perquè ho dic això?
Doncs perquè avui dia ni els mateixos Reis Mags d'Orient segueixen les tradicions.
L'any passat devia portar-me realment malament perquè el regalet que m'han deixat és per cagar-s'hi. I no vull dir amb això que m'hagin regalat una gibrella, artantu!!
M'han portat una senyora BRONQUITIS. Sense embolicar ni res. Així, patapam. Tos de gos tinyós, dolor apocalíptic a cada tossida, i uns quants metres cúbics de mocs per tapar totes les vies respiratòries.

Estimats Reis Mags d'Orient:

No em podrien haver portat un sac de carbó com mana el costum??
Jo hagués pres bona nota de l'avís i hagués corregit la meva actitud. Hauria sabut trobar el bon camí una altra vegada.
Tampoc calia putejar-me d'aquesta manera no?
Caram, que porto un petitó al ventre ...llons!!!
Que no teniu cor o què?


Ja no hi ha respecte per ningú...

Missatges ocults

Aquest matí m'ha costat horrors llevar-me.. després d'aquest parèntesi nadalenc el so del despertador m'ha semblat poc menys que criminal.. Després d'uns 20 minuts he aconseguit incorporar-me i arribar al bany fent "esses", però sense lesionar-me que ja és molt. La puesta a punto que normalment enllesteixo en uns 20 minuts avui s'ha allargat fins als 35. Sort que no hi havia els embussos habituals de trànsit sinó hagués arribat tard a la feina segur.

De camí cap aquí l'atzar m'ha regalat la mateixa cançó que l'altre dia va fer reflexionar a l'albert: "I'm so lucky lucky, I'm so lovely lovely..." I m'ha fet recordar que el destí és molt cruel.
Putejada dins del cotxe de camí cap a la feina de lucky no me'n sento gens, i amb el careto de son que porto, de lovely menys encara!!!

BON ANY...