19 de juliol 2007

Capítol Primer: Alerta màxima

Els qui no hagueu llegit la introducció al tema de les ISF feu clic aquí


L’escena es situa a la carnisseria-xarcuteria que hi ha a 5 cantons de casa meva. És el 5è dia de vida del petit i la meva primera sortida al carrer. Som al matí d’un dia radiant que convida sortir a fer una breu passejada, així que aprofito per anar a buscar uns talls de llom que faré per dinar. Entro a la carnisseria, hi ha dues dependentes, em reben amb una salutació efusiva, contentes de saber que ja ha nascut el petit.

JO: Bon dia!
D1: Hola bon dia! Ja ens va dir el teu pare que la setmana passada va néixer el petit. Com et trobes?
D2: Que el podem veure?
(les dependentes surten de darrere el mostrador per venir a veure el nounat)
D1: Que bufó, i que gran que està! Però si no té ni una setmana no?
JO: No, només 5 dies, però ha nascut grosset..
D2: Que valenta que ets, abans nosaltres ens passavem dies i dies tancades sense treure els petits de casa!



Mentrestant a la Seu Central d'ISF de la meva ciutat:

Iaia-agent 1.005: Atenció Central: ha sortit una mare amb un nadó que no té ni una setmana. En aquests moments es dirigeix cap a la xarcuteria de la Plaça Salvans.
Central: Atenció a totes les unitats: Que una patrulla es personi immediatament a la xarcuteria de la Plaça Salvans, cal fer un reconeixement de l’estat de la criatura i de les facultats de la mare.
Iaia-agent 1.238: Aquí Agent 1.238, estic a 100 metres de l’objectiu. Ara mateix hi vaig. Passaré informe en breu.



L’Agent 1.238, coneguda amb el nom de pila “Sra.Carmeta”, entra a l’establiment:

D1: Bon dia Sra.Carmeta, guaiti quina preciositat de nen que tenim aquí
A 1.238: Bon dia, a veure? Caram quin nen més petit! Quan té?
JO (tement el pitjor): 5 dies
D2: Què li sembla? I nosaltres que trigàvem mesos abans de sortir de casa.. amb raó ara surten tan espavilats!
JO: Tot plegat canvia. Nosaltres mateixos, quan vem tenir el primer fill ens van dir que no podíem banyar-lo fins que li caigués el cordó i en canvi ara ens han dit que ho podem fer sense cap problema. I només han passat 3 anys!
A 1.238 (esgarrifada pel meu comentari desafortunat): Ui noia, doncs no els facis cas eh! Perquè la meva filla fa dos mesos que ha tingut una nena i a l’hospital els van dir que res de banyar-lo!!
JO (mirant de canviar de tema després de rebre el consell número 1 del dia): Bé senyores, necessito 5 talls de llom, qui me’ls dóna? Perquè molt em temo que gaire estona amb el cotxet parat aquest noi es posarà a plorar..


D1 i D2 van cap a darrere el mostrador una altra vegada. Tinc tan mala sort que el petit es posa a plorar.

D1: Ui, pobrissó! Ja m’afanyo ja!
D2: Que potser té gana?
JO: (merda: ja hi som amb lo de si té gana..) Ui no, encara no li toca. És que li agrada que el gronxin i no que pari a les botigues..!!
A 1.238 (parlant amb la D2 però ben fort perquè quedi clar que ho diu per mi): bé, això de “no li toca” no es pot dir. Quan són tant petits no ho saben ni ells quan els toca! Abans a nosaltres ens marcaven que havia de ser cada 3 hores estrictes. En canvi ara trobo que fan molt bé de dir que el pit ha de ser a demanda (i remarcant el “a demanda”). Quan el nen plora és per alguna cosa pobret, no se l’ha de fer passar gana.



El nen no podia tenir gana perquè abans de sortir de casa havia estat hora i mitja enganxat al pit menjant. I d’això només en feia 10 minuts. Però es clar, no valia la pena perdre ni 5 segons donant explicacions. Tenia la batalla perduda d’entrada. Per moltes explicacions que donés ella hi trobaria alguna pega. Davant d’una agent implacable com aquella en plena classe magistral només em quedava resar perquè la dependenta acabés d’embolicar ràpid el tall, afanyar-me a pagar i fotre el camp. Això o engegar a la merda la Sra.Carmeta, és clar. Però després quedes tu com una mala educada. I tampoc val la pena.
De bona gana li hagués dit: “no es preocupi que el meu fill i jo ens coneixem el suficient per saber que ara no té gana. Gràcies per l’interès però no pateixi que aquest nen no és un desnutrit més sobre la capa de la terra”.
Però després segurament hauria passat parte a Central de que sofreixo una crisi post-part evident i no m’haurien deixat tranquil·la durant uns quants dies.

Millor respirar a fons i comptar fins a deu.

13 de juliol 2007

ISF


Les tres sigles que encapçalen el post d'avui amaguen el nom d'una potent lògia secreta d'abast mundial. Molt més poderosa que la maçoneria o fins i tot l'Opus Dei, pel seu nombre d'adeptes i la força de la seva entrega i dedicació a la causa.
La primera informació que vaig trobar sobre aquesta pseudo-ONG, va ser fa uns tres anys llegint un llibre de l'autor Carles Capdevila que em vaig regalar arran de la meva estrenada maternitat: "Criatura i Companyia". Allà el Sr.Capdevila ja feia referència a la perillositat d'aquest col·lectiu. Però no vaig donar-hi la importància que realment es mereixia. Em va semblar que l'autor senzillament exagerava els fets per aconseguir un to més còmic que fes riure al lector.
ARA PUC ASSEGURAR I ASSEGURO QUE ESTAVA COMPLETAMENT EQUIVOCADA.
El Sr.Capdevila es quedava curt.

Entraré en matèria, per a tots aquells blocaires que no coneixeu el tema:
L'organització es diu Iaies Sense Fronteres i en les seves files aplega un poderós exèrcit de dones jubilades (també alguns homes, però són minoria) disposades a salvar la vida de tots els nens i nenes del món, i alliberar-los dels patiments i maltractes que inflingim en ells les mares inexpertes com jo (ja se sap, mai en sabem prou).

Patrullen les 24 hores del dia per torns, a totes i cadascuna de les cantonades de la teva ciutat, a totes les cues dels Mercats i Supermercats, a dalt de tots els autobusos, als Parcs i Places públiques... siguis on siguis et vigilen atentament, preparades per actuar al menor indici de negligència, a punt per intervenir amb caràcter d'urgència quan la vida d'algun petit està en perill per culpa de la seva mare.
Actuen de manera coordinada i amb una eficàcia a prova d'agent 007. Són ràpides i executives. No tenen escrúpols. La seva vida gira entorn de la seva única missió, i el fi justifica sempre els mitjans. La seva entrega a la causa de l'organització és TOTAL, sense cap mena de dubte.
Els que patiu l'experiència de ser pares/mares segur que sabeu del què us parlo. La resta pensareu que exagero. Per això prometo transcriure en propers dies les situacions que he patit des que va néixer el meu fill petit ara fa dos mesos i mig, una per una. Perquè vegeu que no m'invento res. Tot el què escriuré serà única, exclusiva i exactament la realitat...

Qualsevol iaiona d'aparència inofensiva pot ser una membre d'aquesta secta, així que millor si desconfieu sempre de totes.



03 de juliol 2007

FCB

És ben cert que el Barça és més que un Club. És un cas clar de politeisme malentès.
Adorem una col·lecció de mortals disfressats de divinitats, amb l’esperança de que ens duran pel bon camí. De que la seva màgia ens farà tocar el cel amb les mans… El nostre pitjor pecat és VOLER creure, o dit en altres paraules: ENGANYAR-NOS a nosaltres mateixos.

L’últim exemple d’aquesta insensatesa l’hem presenciat fa pocs dies, Thierry Henry entrant al Camp Nou davant de 30.000 aficionats que l’aclamaven embogits.
Veig les imatges i recordo una frase de la pel·lícula “Las amistades peligrosas” que deia que “no se aplaude a un tenor sólo por aclararse la voz”. El què pot fer aquest jugador pel Barça encara està per veure, però aquí ja l’hem rebut amb honors d’emperador romà. Si jo fos en Montilla no dubtaria en fitxar aquest personatge per mobilitzar la gent cap a les urnes, tal poder de convocatòria s’ha d’aprofitar per acabar amb els nivells d’abstenció tan vergonyosos del nostre país!!

El pitjor no acaba aquí. Després d’Henry han arribat altres Déus que, ajuntats amb els que ja tenim a casa en tenim ben bé prou per reproduir l’escena del Sant Sopar. I acte seguit una altra idea em travessa el cor per fer-lo miques: QUANTS MILERS D’EUROS ENS COSTA TOT AIXÒ??
No hi ha cap dubte que veure tants zeros en una xifra és quelcom que s’escapa de les possibilitats matemàtiques d’una mestressa de casa que està acostumada a moure’s entre les xifres del dia a dia: el què costa el pa, a quin preu està el rap, el bitllet d’autobús… Els salaris d’aquesta patuleia són tant desorbitats que espanten.

Després et trobes que acaba una temporada tant desastrosa com la que hem presenciat aquest any i sents a parlar de que si hi havia una guerra civil al vestidor, que si hi havia jugadors que tenien privilegis, que si el Ronaldinho entrenava pel seu cantó i que això no pot continuar així… Què estan dient?? Que aquesta gent han estat fent de tot menys currar per guanyar-se el sou??? Senyors meus, a mi em costa molt llevar-me d’hora al matí per anar a treballar, i m’hi passo moltes hores!! D’acord, una meva gestió ben feta no dóna tanta satisfacció al món mundial com un golarro de l’Etó, però tampoc ens podem permetre que visquin com Déus, no? Ens diuen que ho són i ells acaben creient-se que ho són, i aquí ens equivoquem tots.

Visca el Barça, però NO NEM BÉ…