Joyeux Noël!

Aquí pràcticament tothom fent honor a les dates i parlant del tema estrella de la temporada i jo que només parlo de bambes i de curses...

Així que he decidit fer un darrer post de l'any dedicat al tema de les festes nadalenques.
Darrer post de l'any? Doncs sí. La setmana vinent estic de vacances!! I com que sóc de les xungues que només em connecto des de la feina perquè a casa el tema ordinador el portem fatal, doncs em quedo sense tenir notícies vostres fins l'any que ve!

Volia dir-vos que espero aquestes festes amb especial expectació. Perquè després d'uns quants anys de dinars familiars "adults", per primera vegada hi ha un petitó que descobreix la màgia dels regals.. de moment tenim TIÓ.. i s'ho passa pipa posant-li el sopar cada vespre!!

En fi, us passo un link que m'han enviat i m'ha fet molta gràcia. Li dedico a la Xurri, que he vist que està molt especialitzada en el tema Christmas...


http://www.reuters.hu/card_dom/index_content.html

Bones festes i Bona entrada d'any 2006!

Ja tinc bambes!!!

Aquí en teniu una foto.
què us sembla?? xules eh??

m'han dit que córren soles...
jijijijiji..

les vaig estrenar dilluns però el punyetero logo em va fer llaga a l'interior del pont!! Com que la roba és tova i el logo està plastificat, fins que no es dónin una mica hauré de patir la marca.. i mai més ben dit!

Això sí, et sents la mateixa Marion Jones...

Ja m'he inscrit a la cursa..
We've past the point of no return...

Gut Nius

Ostres ostres ostres... estic molt penjada de feina.
Però això us ho he d'explicar!!

Ja tinc data pel meu debut com a atleta aficionada:

31 de desembre 2005 - Cursa Sant Silvestre de Barcelona

què me'n dieu?
intentaré per tots els mitjans córrer sota el nom de "Blog Runner", per fer honor al vostre suport!
Espero tenir el temps suficient per estampar-me una samarreta que tinc per casa, així sabreu a qui heu d'animar aquell dia!!! jejejeje... perquè vindreu tots a animar-me no?? jajajajaja!!! qui no pugui venir que em pagui la inscripció i llestos... jijijijijijiji!!!

apasiau!
fins aviat...

Carpe Diem!

Fa qüestió d'un mes aproximadament la vida em va donar la oportunitat de tornar-me a sentir en sintonia amb mi mateixa i el meu entorn.
Estic positiva. Tinc moltes ganes de fer coses. Em sento plena d'energia. Alegre. Feliç.

Encara no he pogut agafar la peli Mi Vida Sin Mí, perquè quan la feien al cine jo estava en ple embaràs i vaig pensar que les meves hormones no estaven per aguantar un atac de sensibilitat de tal magnitud…

Però pel què m'han explicat, diria que estic fent una cosa semblant a la de la protagonista: Estic fent una llista de coses que tinc moltes ganes de fer i vaig tatxant a mida que van passant. No em plantejo grans objectius, sinó petites coses. Petits plaers…
Em conformo amb ben poc!!
Però cada vegada que n'aconsegueixo un, em sento més plena, més viva, més feliç…

El dia 18/11 va caure un concert de música clàssica.. l'endemà vaig fer campana de classe per sortir a escalar amb la meva parella..

I ahir vaig realitzar un altre petit plaer de la llista. Un sopar amb l'amic més especial que tinc. Va ser fabulós. Fins i tot millor del què hagués pogut imaginar.. Vem anar a sopar a una masia propera a Sentmenat.. estavem sols!! Tota la senyora casa per nosaltres, asseguts en una taula al costat de la llar de foc.. BRUTAL…

La tranquil·litat, la intimitat i el criança que omplia les copes ens va donar la possibilitat de poder parlar i posar-nos al dia de les nostres vides respectives. Els nostres sentiments i pensaments més profunds.. Confessions, confidències..
Amistat i Sensibilitat en estat pur.

PURA FELICITAT

PURA VIDA

Més informació sobre mi..

mentres estudio el tema del patrocini que tenim en marxa, aprofito per penjar aquell altre meme que heu fet ja alguns de vosaltres...

Más información sobre mi..

Tres cosas que me asustan:
- Perdre un ésser estimat, perdre les ganes de viure, contraure una malaltia greu

Tres personas que me hacen reír:
- El meu marit i el meu fill, of course! I em seria difícil només nombrar-ne una per fer el trio... m'agrada riure i estic envoltada de gent que que també ho fa sovint..

Tres cosas que me gustan:
- La muntanya (incloent alpinisme, esquí i escalada), Estimar i ser estimada (això serien dues coses, però no les puc separar!), La música (no puc viure sense ella)

Tres cosas que no me gustan:
-Treballar i arribar igual d'escurats a final de mes, llevar-me d'hora, i tenir la sort en contra.

Tres cosas que no entiendo:
-La intolerància (política, religiosa, cultural...), les ganes de complicar-se i complicar-me la vida d'algunes persones, les motos trucades de soroll espantós.

Tres cosas en mi escritorio:
-Piles i piles d'apunts, un quadre suro on hi penjo records d'amics o de viatges, i alguns cd's.

Tres cosas que estoy haciendo en este momento:
-Imprimir uns documents per la pija del departament, atendre 6 línies telefòniques, i cagar-me en el dia gris que està fent.. :P

Tres cosas que quiero hacer antes de morir:
-Molta muntanya, estudiar disseny gràfic, ser una bona mare.

Tres cosas que puedo hacer: (a la vez)
-estimar molt, caminar per la muntanya i ser una bona mare.

Tres formas de describir mi personalidad:
-Sincera, impulsiva, apasionada.

Tres cosas que no quiero tener que hacer:
(ostres, aquesta és molt difícil!!)
-Demanar calers a un amic/ga o familiar, abandonar la gent que estimo, abandonar l'esforç diari per superar-me.

Tres cosas que me gustaría aprender:
-disseny gràfic, molts idiomes, tocar el violoncel.

Tres bebidas que consumo regularmente:
-Aigua, Coca-cola light (exigències del guió, encara m'agrada menys el cafè i necessito alguna cosa per mantenir-me desperta..), i una tassa de tè amb llet al matí quan arribo al despatx..

Tres libros a recomendar:
- Lo mejor que le puede pasar a un cruasán (per divertit), Malena es un nombre de Tango (per apassionant), La febre del cim (per polèmic i interessant).

Tres pasatiempos favoritos:
-Llegir, Escriure (sobre paper o al blog), dormir.. jejeje...

Tres logros:
-Tenir i mantenir els bons amics; Ser feliç la major part del temps amb la vida que he triat; No perdre mai les ganes d'aprendre coses noves, conèixer nous móns i noves sensacions.

Tres aromas que disfruto:
- L'olor de netedat i dolçor del meu fill, l'olor de frescor i aire pur que es respira a
muntanya per sobre els 1.000 metres, i l'olor de la benzina...

I love HannaB

Arran dels comentaris que heu afegit a l'anterior post, crec convenient dedicar-ne un al tema que proposa la HannaB, del patrocini...

Entre les opcions que proposàveu de fer un fons comú per pagar-me unes bambes, de tirar de Visa i pagar a terminis (opció desestimada pel banc, perquè la tinc a tope!), i de patrocinar-me, doncs potser em quedo amb la opció del patrocini!!
Em sembla justa perquè no es tracta d'una donació pura i dura, sinó que us ho podríeu mirar com una inversió..!!

Així, a part del logo: "I LOVE HANNAB" quin altre creieu que podria portar??
"I LOVE BLOGSPOTTERS"??
"I LOVE BLOGGERS"??
"BLOG RUNNERS"??

...aquesta última no està gens malament, comptant amb el guiny cinematogràfic...jejeje

ei, que si ens posem així aviat muntem un equip!!! qui s'apuntaaaa?

Necessito unes bambes!!

L'afició d'anar a córrer ha anat guanyant posicions en els darrers mesos.. el que era una sortideta setmanal de 30-40 minuts amb una amiga de l'insti s'ha convertit en una pràctica necessària per equilibrar cos i ment que m'ocupa dos vespres a la setmana, uns 50 minuts cadascun...
Quin problema hi ha? doncs que les meves bambes ténen els seus 5 anyets.. i les propietats d'amortiguació de la sola deixen molt que desitjar.. i començo a patir-ne les conseqüències: tinc el tendó d'aquil·les de la cama equerra carregat.. la setmana passada vaig notar les primeres molèsties, ahir ja em va molestar durant els últims 10 minuts de recorregut, i avui semblo el Jorobado de Notre Damme de coixa que camino...
jo volia esperar-me a demanar-les als reis però molt em temo que "va a ser que no".. que els hauré de demanar un avançament si no vull acabar amb un abonament perpetu a cal fisio..!!

Problema? el de sempre: les p.... peles!!
Com justifico jo una despesa extraordinària de 65 euros en el mes més dur per les arques familiars?
buff... quin dilema... perquè no em toca la loto d'una punyetera vegada???

head over feet

....aaaai! com trobo a faltar l'Alannis del primer disc...!!!

I had no choice but to hear you
You stated your case time and again
I thought about it.

You treat me like I'm a princess
I'm not used to liking that
You ask how my day was.

You've already won me over in spite of me
And don't be alarmed if I fall head over feet
Don't be surprised if I love you for all that you are
I couldn't help it It's all your fault.

Your love is thick and it swallowed me whole
You're so much braver than I gave you credit for
That's not lip service.

You've already won me over in spite of me
And don't be alarmed if I fall head over feet
Don't be surprised if I love you for all that you are
I couldn't help it It's all your fault.

You are the bearer of unconditional things
You held your breath and the door for me
Thanks for your patience.

You're the best listener that I've ever met
You're my best friend
Best friend with benefits
What took me so long.

I've never felt this healthy before
I've never wanted something rational
I am aware now
I am aware now.

You've already won me over in spite of me
And don't be alarmed if I fall head over feet
Don't be surprised if I love you for all that you are
I couldn't help it It's all your fault.

Que bonic és ser Dona...

Bé, en la línia de les meves inconsistències emocionals dels darrers dies relacionades amb el fet de ser mare, he rebut un text que explica, en un to molt més divertit que el meu, exactament com em sento...
Vull compartir-lo amb vosaltres per dos motius principals:
1- perquè segur que molts i moltes us hi sentireu identificats (Ego, no t'espantis, segur que passaràs per això però es tracta de prendre-t'ho amb ironia!! ;-P )
2- perquè vaig riure tant que crec que per si sol ja val la pena.. us ho asseguro!

¡Qué bonito ser mujer!

Qué me decís del trauma que supone mirarte al espejo por la mañana y encontrarte con que ese gremlin que te mira fijamente eres tú?

Te duchas, te vuelves a mirar, y decides que lo mejor va a ser darte una capa de titanlux,a ver si aquello mejora. Y no, no mejora. Sigues siendo un gremlim, pero así como churruscao.

Una vez churrascada, te diriges a despertar a tus niños. Aquí siempre ocurre algo.
Supongamos que el niño tiene fiebre. Tú eres una mujer con recursos!!!
......recurres a la súplica ....y suplicas a la suegra, que se quede con el niño hasta que llegue la chica,
....a la chica, que venga un poco antes para que se vaya la suegra,
....al cielo, que la seguridad social deje de comunicar,
....a la "encantadora enfermera" que te dé cita tarde para no pedir permiso
......a tu jefe que te dé permiso porque la encantadora enfermera ha pasado de ti y entre súplica y súplica tú sigues trabajando, así como haciéndote la relajada.

Y al final del día, nunca antes, te llama tu ocupadísimo marido, y te pregunta ¿qué tal cariño?.
Cuando te oye rugir como un rinoceronte en celo, recuerda que el niño estaba enfermo y hace ver que no se le había olvidado y te cagas en to lo que se menea...

Y sales corriendo al pediatra, y llegas por los pelos, y te dice lo del virus, y te manda no se qué medicina, y cuando llegas a la farmacia han cerrado, y llamas a tu marido y le suplicas que cuando salga de trabajar, si no le supone mucha molestia, se pase por una farmacia de guardia, y entonces él te dice "no voy a poder, es que tengo una reunión", que yo creo que mi marido no vive, se reúne!!

Y le matarías, pero por teléfono no puedes así que decides arrastrarte hasta la farmacia de guardia, y allí que llegas tú con todo colgando:
- al pequeño que le cuelgan los mocos, el mayor que se cuelga literalmente de tu manga
- De la sillita cuelga tu bolso, la bolsa del bebe, la bolsa de gimnasia, la bolsa del trabajo, y la mochila del mayor, que ya quisiera Pérez de Tudela, que yo creo que este niño no crece porque la mochila se lo impide.
Parecemos unos "sin-techo".

Entras en la farmacia y el espejo del fondo te enseña al gremlin churruscao pero como a trozos porque el maquillaje también se ha "descolgao" y te suda el bigote como una foca, y te la encuentras a ella, la SUPER-ORGANIZADA.
La super-organizada es esa mamá del colegio de tus hijos que siempre quisiste ser. Lleva a sus nenes a alemán, a judo, a pintura, al foniatra, a fútbol y a natación.
......Y es de las que comen y no engordan, y es delgada.
......Y en los cumpleaños del nene, lleva a toda su clase "un güevo Kinder", que son tres deseos a la vez, y tu niño con su bolsa de sugus, que yo creo que le estoy creando un trauma, ...y además prepara la bechamel de las croquetas.

......Yo hace tiempo que descongelo las famosas croquetas ¡que le den por culo a la bechamel!.

......Y todo esto sin movérsele ni una de las siempre perfectas mechas; porque a este tipo de mujer no le crece el pelo. Yo creo que tampoco “sudan”, pero de esto no estoy segura.

......Y tú que “intentas recolocar todo lo que te cuelga y ella” y su perfecta hilera de dientes que te sonríe y te suelta:
"Chica, es que no te organizas, ¿por qué no pides reducción de jornada..?"
Aquí es donde le soltarías una leche por cada euro reducido por reducir tu jornada.

Superada la prueba, tus colgajos y tú regresáis a casa. La autoestima decidió quedarse en la farmacia.

Y bañas a los niños, haces los deberes del mayor, le das la medicina al pequeño, les preparas la cena, se la das y les acuestas y te tiras en el sofá.
Y para rematar el día, al cabo de un rato, llega tu marido a casa con cara de agotamiento y te dice que no ha parado en todo el día de reunión en reunión en la oficina (ha tenido tres reuniones) y que ha tenido que comer con los compañeros en un restaurante de aúpa y te pregunta “que qué hay de cena” y que si no te importa preparar a ti la mesa porque él está muy cansado.

Y ni siquiera te pregunta por el niño, tu trabajo, la suegra, la chica, el jefe, la enfermera, el médico, la farmacéutica y la super-organizada, y remata diciendo que “vaya pinta de gremlin churruscada que tienes con el maquillaje descolocado”; que “a ver si te cuidas un poco, con la cantidad de tiempo libre que tienes”.

Y al encender la tele aparece otra super-organizada que te dice:

"Auxonia, hoy me gusta ser mujer".
¿¿¿???

Un altre article interessant

¿'En' Cartanyà?

BASTA ECHAR UNA ojeada a las series para ver que el humor de nivel cero es el que consigue audiencia

QUIM MONZÓ - 00:00 horas - 21/10/2005

El Centre Comarcal Lleidatà ha enviado a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió un email explicando que la serie Lo Cartanyà hiere la sensibilidad de muchos leridanos y pidiendo que se elimine de la programación. En cartas a la prensa explica que, tradicionalmente, TV3 utiliza una lengua estándar y que "la primera vez que aparece una modalidad lingüística, la occidental, es en un esperpento rural concebido, seguramente, por la visión desorientada de un ciudadano urbano". Añade Jordi Bellet, presidente del Centre: "Nos desagrada que se desprestigie esta habla presentando una modalidad irreal, extraña y ridícula, para envolver la miseria intelectual de provocar risas fáciles por medio de un vocabulario grosero, una ambientación ramplona y unos personajes insultantes por estúpidos".

¿Tienen razón los del Centre Comarcal? Sí. Porque realmente la serie es grosera (no ya por vocabulario, sino por ambición) y son estúpidos sus personajes. Yo, que desde hace años me he declarado seguidor de Xavier Bertran, ante esta serie estoy desconcertado. Bertran es sutil, sabe utilizar un humor de doble o triple nivel. Aquí, en cambio, sólo hay un nivel y es zafio. El mismo protagonista, Vicenç Cartanyà, era interesante y poliédrico cuando aparecía en Set de notícies.Nunca hubiese imaginado que, encorsetado en su serie, acabase siendo tan previsible, en la línea que va de las revistas de Colsada al humor graso de los Morancos. Dicho eso, ¿conseguirá el Centre Comarcal que TV3 retire la serie? No. Porque series televisivas cerriles las hay en todas partes. En Italia y en Estados Unidos, en Francia y en Singapur. Basta echar una ojeada a las que dan o han dado últimamente en Telecinco, TVE o Antena 3 para ver que el humor plano es el que consigue audiencia. El viernes pasado seguí la emisión de Lo Cartanyà en un bar de un pueblo y la gente se tronchaba. Ya pueden desgañitarse protestando, que Lo Cartanyà seguirá fiel a su cita. Y, si la audiencia es buena, cuando acaben los capítulos grabados, grabarán unos cuantos más.

Otro asunto es el de los acentos, las burlas entre diversas zonas de un país. En todas partes hay alguien que decide que tal acento resulta divertido y tal acento no. No he entendido nunca por qué, en el cine y la televisión españoles, cuando sale alguien con intención de hacer reír muy a menudo tiene acento andaluz. ¿Hace reír, per se, el acento andaluz? A mí no. Pero veo que a mucha gente sí. En general, parodiar acentos levanta ampollas. Recuerdo cuando, en Tres pics i repicó,aparecía la Vicenteta. No faltaron valencianos que mostraron su repulsa por lo que creían una burla. El mismo Xavier Bertran fue objeto de las iras de algunos mallorquines en la época en que interpretaba a aquel personaje llamado Biel Binimelis. En cambio, curiosamente, cuando la burla se hace sobre el habla de ciertos barceloneses nadie se queja. Y es la que más se repite, una y otra vez. Cuando Lloll Bertran fingía ser Sandra Camaca, los camacos estaban la mar de contentos. Cada vez que en televisión - en el mismo Lo Cartanyà,por ejemplo- hay burlas sobre los fanguers,los pixapins,los xinos,los dièsels,todos esos epítetos que se supone que son tan y tan y tan divertidos, nadie protesta. Si yo fuera del Centre Comarcal maliciaría que, quizá, ese "ciudadano urbano" al que en la carta acusan de concebir la serie para burlarse del habla occidental es uno de Can Fanga al que - para no salirme del léxico cartanyenc-"se li han inflat definitivament los collons".

-----------------------------

La meva pregunta és: perquè fem una muntanya tant gran de la llengua? Està clar que és un tret identitari de primer ordre. Però... perquè ens oblidem que, al mateix temps, només és un mitjà d'expressió i comunicació?

Memex Reloaded

Us passo un test que m'han enviat. Està bé. Vindria a ser un meme en plan Tomate.. una mica més cotilla.. us convido a copiar-lo i a que el contesteu vosaltres!

1. Que hora es: 14:19h (al PC)
2. Nombre: Grigri
3. Tu cumpleaños: 10/05
5. Años: 29
6. Tatuajes: sí (només 1 eh!)
7. Has estado en otro continente: si, Àfrica
8. Amaste tanto a alguien como para llorar: sí
9. Has estado en un accidente de coche: Sí, però poc importants
10. Has tenido alguna fractura: sí, més d’una, sempre he sigut una mica belluguet..
11. Pepsi o Coca cola: Ni una ni l'altra
12. Cerveza o vino: Depèn de l'ocasió. En un bon àpat: vi. Amb un bon formatge : vi. Després d’una bona excursió: Cervesa !!
13. El vaso medio lleno o medio vacío: diria que depèn del dia, tot i que darrerament m’estic especialitzant en això del mig buit…. Brrrr…
14. Color de ropa interior favorito: sóc bastant pràctica en això: clareta
16. Número favorito: el 4
17. Tipo música: Tota (o pràcticament tota)
18. Una Flor (es): em costa triar! El girasol, les margarides blanques, els tulipans i la rosa, of course!
19. Tema de conversación más detestado: mmmm… motos i fórmula 1… jo diria que sí..
20. Restaurante de comida rápida: Gris. Una Sandvitxeria de Sabadell molt recomanable
21. Color favorito: cap en especial, tot i que al meu fill li queda molt bé el taronja…!
23. De quien recibiste este email: de l'Anna, una bona amiga de la infància
24. Quien piensas que responderá a este cuestionario más rápido: el qui tingui més poca feina.
25. Quien piensas que tardara más en responder: no ho sé… de fet, no sé si algú s’apuntarà a aquesta versió de meme descafeinada
26. Que cambiarías de tu vida: m’agradaria viure a Mongòlia i poder tenir més d’un home!!! Jajajaja… és broooma!!! Mmmm…. El lloc on treballo… jo diria que sí!!! Ah! I també m’agradaria que els dies tinguéssin més hores, per tal que lectura i dormir no es perjudiquéssin mútuament..
27. Tienes ordenador: a casa sí, però inservible..
28. CD preferido: glups! No puc triar.. ara que no surto en cotxe si no porto els del Jamiroquai!
29. Lo primero que piensas cuando despiertas: Entre setmana (espero que no hi hagi canalla llegint): MEEERDAAAAA! NOOOOOO! UNA ALTRA VEGADA NOOOOOOOO!! El cap de setmana (em desperta el petitó i salto del llit amb un somriure a la cara): Ja vinc ratolí!!
30. Tormentas te gustan o te asustan: m’espanten però m’apassionen alhora
31. Si pudieras ser otra persona quien serias: sabeu aquell anunci d’una financera xunga: esta soy yo y esta yo con 3.000 euros más…? Doncs m’agradaria ser jo mateixa però amb alguns calerons més, perquè negar-ho!
32. Algo que tienes puesto siempre y que nunca te quitas: Ostres, com no sigui el nas…
33. Que hay en las paredes de tu habitación: una làmina emmarcada que vem comprar a Florència, d’un quadre que no recordo l’autor, però hi ha dos angelets que es fan un petó… és un clàssic.
34. Que hay debajo de tu cama: a la nit el gat!
35. Escribe algo a la persona que te envió este mail: Anna, hem de quedar per sopar!
36. Nombra a la persona que tal vez no te conteste: i jo què sé! Si és que fan unes preguntes….
37. El que seguro lo responde: em nego a respondre. Si és que fan unes preguntes…
38. Quien te gustaría que lo respondiera: Home, tothom! Si no no estaria aquí teclejant!
39. Que le dirías a alguien y no te atreves: normalment no em deixo res al pap..
40. Deportes: Ja ho sabeu: alpinisme, escalada, i anar a córrer… m’agradaria afegir-hi el parapent però no tinc peles!!!
41. Tu apodo: Jejeje.. aquesta sobra dins aquest context…: Grigri!!
42. Hablas algún idioma: Català, castellà, anglès i francès (bé, aquest últim està en projecte)
43. Una palabra que te encante decir: “Jarto”
44. Te quieres despedir de alguien en especial: poz no.
45. Libro favorito: La trilogia d’El Senyor dels Anells potser.. també em va agradar molt “De todo lo visible y lo invisible” de la Lucía Etxebarría.
47. Que te gustaría que te regalaran: una butlleta guanyadora del pot de 20 milions d’euros de la primitiva d’aquest dijous!! (que pesada estic amb això de les peles!!!)
48. Dulce o Salado: generalment salat. Els moments pel dolç són esporàdics, i passatgers.
49. Lugar preferido: casa meva!! Tot i que no em trec del cap molts racons on he estat i m’agradaria tornar..
51. Crees que el amor puede durar eternamente: L’amor sí. Tot i que aquesta frase es podria matitzar tant!!!
52. Te gusta conducir: Sí. I no tinc un BMW!!!
53. Qué hora es: 15:45h (entremig de l’enquesta he parat per anar a dinar!)

Grigrix Reloaded

Fa un any més o menys em van dir que una dona no està mai tant guapa com després del primer fill i abans del segon. Des d’aquell moment, i pràcticament cada matí penso : ostres, doncs si això és tot lo guapa que he d’estar, ja ens hi podem cagar al mig..!!!
Després del primer fill no tan sols em costa trobar-me guapa, jo diria directament que no EM trobo. No sé ON sóc. No sé QUI sóc. Això no vol dir que no sigui feliç, està clar que tinc molts moments feliços i que l’alegria de tenir el meu petitó al costat és molt gran. El problema és un altre.

El problema és que visc una vida que a vegades no sé si és meva.
El problema és que visc una “versió” de mi mateixa. La tonada és pràcticament la mateixa però la base rítmica és completament diferent. M’han canviat la cançó, i ara no sé com cantar-la.
El problema és que no trobo aquella noia ocurrent i divertida en la versió actual. No hi trobo, ni de bon tros, la memòria, paciència i habilitats d’abans.

La Grigri d’ara és patosa i maldestre.
La Grigri d’ara s’enrabia més sovint.
La Grigri d’ara és un despiste amb potes.
La Grigri d’ara és més desordenada que mai.
La Grigri d’ara s’enfonsa més sovint.
La Grigri d’ara no sap com ajudar-se. Com escapar-se. Com no desbordar-se. Com recuperar l’equilibri.

Els que em llegiu de fa més temps recordareu un post on clamava al cel que No sóc Forta. Bé, seguim igual. Espiral de negativitat?? Ja no ho sé.
No sé ben bé on sóc.

Només TU, amb les teves paraules aquesta setmana, has aconseguit dibuixar-me un somriure. I per això t’estic agraïda. M’agrada pensar que et tinc a prop. I per això des d’aquí et dic que espero que també pensis en mi. Pel què necessitis, compta amb mi…

You just call out my name

and you know wherever I am

I´ll come running, oh yeah baby, to see you again.

Winter, spring, summer or fall,

all you got to do is call

and I'll be there yeah yeah yeah

you've got a friend.

article recomanat del dia

Historia y Estatut

LA VANGUARDIA - 14/10/2005

Hace sólo quince días que el Parlament de Catalunya aprobó solemnemente el proyecto de nuevo Estatut de autonomía pero, a tenor del eco mediático y político, parece que llevamos ya muchos meses dentro del ruido atronador que no deja escuchar razones ni matices. Fuera de Catalunya, sectores muy diversos a derecha e izquierda, desde ámbitos sociales distintos, se han pronunciado en términos críticos sobre el Estatut votado por casi el 90 por ciento de la Cámara legislativa catalana. Están en su derecho, pero proliferan descalificaciones globales, embestidas desaforadas y llamadas alarmistas. Muchos no han sabido o no han querido ver la mano tendida que, según los líderes del consenso estatutario, significa este proyecto de nuevo impulso autonómico.

Como se pudo observar claramente el miércoles, durante los actos oficiales de la celebración del 12 de Octubre, la tensión de este debate ha llegado hasta la misma presidencia del Gobierno. Rodríguez Zapatero es el destinatario final de la mayoría de objeciones que se lanzan contra el nuevo Estatut catalán. En estos momentos, los adversarios del Gobierno socialista han decidido explotar a fondo esta cuestión, en una estrategia tan incierta para las instituciones como evidente y frontal desde el punto de vista del juego electoral. El Estatut ha pasado a ocupar el primer lugar de la agenda política española, por encima de asuntos más urgentes, caso de la situación en Ceuta y Melilla, o con implicaciones mucho más graves y dolorosas, caso del futuro de la paz en el País Vasco.

El ruido político y mediático a propósito de una iniciativa de autogobierno de Catalunya no es algo nuevo en la historia de España, como se explica en una serie que hoy inicia La Vanguardia.El primer proyecto de Estatut, impulsado por el catalanismo conservador de la Lliga, no se llegó a votar en las Cortes por la grave crisis social de 1919, pero tuvo tiempo de generar una respuesta contraria entre amplios sectores políticos, económicos y culturales. Los que se sentían depositarios de las esencias de un Estado que había ido perdiendo su imperio desplazaron la frustración por la crisis de 1898 hacia el combate contra las demandas de un catalanismo emergente. Más tarde, en 1932, la apasionada discusión en Madrid del llamado Estatut de Núria, que debía encajar la Catalunya autónoma dentro del nuevo Estado republicano, se reveló como un duro campo de juego de la polarización ideológica.

No fue hasta la negociación del Estatut de Sau, tras la recuperación democrática a la muerte de Franco, que no se dio una acogida más razonable, flexible, tranquila y respetuosa de las aspiraciones de autogobierno de Catalunya. Entre 1977 y 1979, con la elaboración de la nueva Constitución de por medio, una parte mayoritaria de la sociedad española entendió que los pueblos de España con una personalidad histórica singular debían tener un encaje adecuado dentro del edificio común. Las reticencias sobre el Estatut existieron, pero se mantuvieron dentro de unos cauces de diálogo que rompieron con aquella tendencia catastrofista de otras épocas.

Ahora, cuando Catalunya afronta el cuarto proyecto autonómico de su historia contemporánea, en un contexto de plena normalidad y estabilidad democráticas en España, sorprende que retorne la peor tradición, la que orilla las virtudes del diálogo y el pacto y la que ensalza la trinchera y el todo o nada. La transición democrática nos enseñó que es posible trenzar equilibrios que beneficien a la mayoría, mediante una inteligente y responsable combinación de cesiones mutuas, sentido común y reconocimientos compartidos. Debemos salir de esa historia que nos devuelve a 1919 y a 1932 porque sería una paradoja incomprensible y una irresponsabilidad que no hubiéramos aprendido lo mejor de los últimos treinta años: la necesidad de avanzar mediante consensos, sin estruendos y sin generar miedos ni divisiones.

Para la relación Catalunya-España el rechazo sistemático se ha demostrado un mal camino y la tan citada conllevancia es una vía siempre provisional y a merced de los vientos. Acaso sea por fin la hora del respeto mutuo, que haga de puente para una lealtad firme y franca de doble dirección.

Hola i adéu...

...bé, o fins aviat!!

no em puc connectar des de casa, ho faig des de la feina (glups!!), i porto uns dies que anem a tope! si el que queda d'any ha de ser així val més que comenci a portar-me til·les en un termo!!
el problema és que no tinc gaire temps per passejar per aquí, però he decidit fer una pauseta curta per dir-vos que estic viva i que tant bon punt tingui un respir de més de 10 minutets prometo explicar-vos alguna cosa, o, si més no, llegir-vos una mica.

see you soon!

Post-protestant

Aquí teniu el post-protesta del mes: Tema fitipaldis.

Sóc un dels molts pringats que cada dia he d'agafar el cotxe per anar a treballar. No sé si a vosaltres us passa el mateix, però a mi particularment em dóna la impressió de que cada vegada hi ha més fitipaldi suelto.

La col·lecció de BMWs, Mercedes, Audis, i 4x4s varis, ja és un clàssic. L'equació CotxeCarKeTiKagues=SócElPutuAmoDeLaKarretera, sense ànims de generalitzar, podríem dir que es compleix en qualsevol carretera i en qualsevol moment i des de fa anys.

Però és que vinc observant que, a aquestes alçades, qualsevol conductor, independentment de si va amb un Jaguar o amb un Seat Panda, o amb una furgoneta "catxurra", és un perill potencial. És com si tots plegats ens haguéssim tornat completament bojos..

Us asseguro que cada dia necessito grans dosis de paciència per no tornar-me una mena d'energúmena histèrica al volant (La luz en mí, La luz en mí...). Quan no és pels que van massa adormits, és pels que són tant desperts que es passen de llestos:

1-No suporto els jetes que no cedeixen el pas quan els toca perquè se'ls acaba el carril d'incorporació. No és només que no cedeixin el pas, sinó que es posen al teu carril sense ni posar l'intermitent, obligan-te a frenar en sec si no vols anar a espetegar al carril contrari.

2-No entenc la moda aquesta de "per adelantar tot s'hi val". Llons! a mi em van ensenyar a l'auto-escola que s'adelanta per l'esquerra!! Anar per l'autopista avui en dia és el més semblant a una pole de Fórmula 1. Tothom adelantant per on pot i "marica l'últim" (amb perdó per l'expressió), passant de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta i tiro porque me toca..

3-Els del "club del volantasso" me pueden.. Tu véns pel teu carril amb una velocitat determinada, i resulta que et trobes que més endavant, un individu que va més lent que tu i que va pel carril del costat, ha decidit que aquell és el moment oportú per canviar de carril. I ho fa. A la mateixa
velocitat que anava. Normalment sense ni posar l'intermitent (perquè? menys gasto!). Obligan-te a fer la frenada monumental del dia, si no vols anar a espetegar dins del seu maleter. I no és maco això!

4-Els inconscients que aparquen a les places reservades a minusvàl·lids, i als passos zebra, i a les cantonades. A la gent que va amb cadira de rodes o que anem empenyent cotxets amb criatures ens va molt bé poder aprofitar els baixants de les voreres habilitats per poder creuar el carrer. Civisme, si-us-plau, Civisme!!!

Buff... crec que podem dir que m'he desfogat bastant no?

Us convido a fer el mateix, a dir què us emprenya dels "alonsitos" que ronden sueltos per la nostra xarxa viària.

..si és que només ens faltava un campió de Fórmula 1 per aixecar els ànims de la nació...

amb aquella alegria..

Ahir van pujar el meu company de feina a planta.
Es veu que el problema ve d'un defecte congènit, que té una vena (o dues, no ho vaig entendre massa bé, sincerament) com girada o entrecreuada amb una altra, o alguna cosa així...
La solució és fer un cateterisme per posar-ho tot al seu lloc. Au, com si això fos qualsevol cosa!

GLUPS!

Espero que tot acabi bé.

Gràcies pels vostres ànims... si sapigués que hi ha tanta gent que no coneix que desitja que es millori!!

Per tu, DM

Divendres vaig rebre la trucada de la dona d'un company de feina. Volia parlar amb el Cap de la unitat, i aquest tenia el dia de festa (la Mercè), així que em va donar l'encàrrec a mi:
El seu marit, D.M. estava ingressat a la UCI a causa d'un derrame cerebral. El pronòstic era molt favorable perquè el coàgul semblava que es desfeia bastant ràpidament i ell estava conscient... la seva veu tremolava, cada vegada parlava més fluix, crec que ofegada entre el plor.

M'ha tocat molt, moltíssim.
En DM no és la persona amb qui més treballo però es pot dir que parlem per telèfon pràcticament cada dia. Sempre té una paraula amable per tothom. És sempre cortès, educat i agradable amb mi. Alguna vegada fins i tot hem tingut xerrades curtes relacionades amb els gustos literaris, les vacances (vem coincidir a Guils de Cerdanya..).

Sembla que avui ja el pugen a planta. Però encara no m'he refet. Estic amb la moral pels terres. Jo i tots els companys d'aquí. És molt jove! I un ensurt així és molt dur..
DM lluita. Et volem amb nosaltres ben aviat!

Ei Litus!

Vaig dir-te que et presentaria un amiguet oi??
Finalment he tingut un moment per escanejar la foto...
Es diu Nus, i com pots veure és un gat "callejer" d'allò més rebonic!
El que sí et recomano és que ara per ara vagis amb compte amb ell, és un gat de 6,300 kgs!! millor que no et caigui a sobre que tu encara ets menut..

És molt presumit, li agrada que li facin fotos (com pots veure a la mostra!), saltar del balcó a baix (ni més ni menys d'un segon pis), i que el raspallin. Però el que més li agrada de tot és dormir. Jo diria que només està despert de les 19:30h aprox fins les 22:30h o les 23h màxim.. la resta del dia i de la nit dorm, i dorm i dorm i dorm i dorm. Quan no és a sobre el piano és a la butaca del menjador i quan no sobre la taula del menjador i quan no fora la galeria i quan no sota el llit dels pares...
A vegades penso que sembla que no tinguem gat!!

Això ara no toca..

Oiga mire, que lo dejo...

Sento decebre als meus fans amb aquestes declaracions, però sóc una sentimental.
Aquests dies, caminant per les muntanyetes, he donat voltes i més voltes al meu caparronet. Caminar em va bé per ordenar idees, em relaxo amb les vistes, em deixo seduïr pels colors verds del bosc i el blau del cel, busco formes als núvols i em deixo sorprendre per les flors del camí.. En resum, l'entorn ideal per prendre decisions importants de manera objectiva, justa i, sobretot, essent sincera amb mi mateixa.
I a on he arribat aquesta vegada?
Doncs a la conclusió que aquest any no vull continuar a la universitat.
El món sencer pensarà que tiro la tovallola, que em rendeixo, que no sóc la lluitadora que pensaven que era.. Però, és que sabeu què? Que també sóc mare.
I encara diria més, sóc abans mare que estudiant universitària. Així ho he triat.
A la uni hi puc anar d'aquí a uns anys, els que siguin. D'aquí a uns anys el meu fill no em necessitaràper anar a jugar al parc. Ara sí. Tot el que em perdi del meu fill ara ja no em tornarà mai més.
És clar que l'any passat ho vaig poder fer i vaig sobreviure. Però el preu que vaig haver de pagar no em compensa de cap de les maneres. Em sentia fatal cada vegada que el deixava amb algun familiar per poder anar a la biblioteca a estudiar. Estic molt orgullosa d'haver aprovat l'assignatura, però gens ni mica de les estones que m'he perdut del meu fill.

Així que aquí em teniu. Seguiré estudiant francès a l'acadèmia, perquè m'agrada i perquè tampoc vull renunciar a tot, també em va bé tenir un espai de "desconnexió". Però estaré totes les tardes de la setmana amb el meu petitó. ME'N MORO DE GANES!!

Que s'esperin els de la facultat. Ja tindré temps de posar-m'hi.
Ara no...

L'estat de la família

Fumuts. Ben fumuts.

El petitó va començar amb dècimes de febre divendres passat al vespre. Després de 7 dies de guarderia (ep, no 7 dies sencers eh! només unes poques horetes al dia!), tot un rècord. A partir de la nit de dissabte a diumenge va començar la festa grossa: una inflamació de tipus víric instal·lada al coll que li provocava una tos de gos que no el deixava dormir ni menjar ni fer res de res.. tot el dia tossint, gemegant i plorant.. En resum, que des de divendres passat a casa només dormia el gat!
Ahir a la tarda ens van enviar a l'hospital a fer-li un tractament de shock per baixar-li la inflamació d'una vegada. I de moment sembla que li ha anat bé. Respira molt millor, i ha dormit més bé.
Tot seria bonic i fantàstic si no fos que ara sóc jo la que té mal de coll i el meu marit febre!!!

Si és que estem tots plegats per empaquetar i enviar a la lluna!! Quina troupe, mare meva..

Caiguda en picat

Bon deia a tothom.
Tinc el cap com un timbal.
No estic en el millor estat físic ni mental per començar a escriure res amb cara i ulls... així que de moment em limitaré a posar coloraines i a mirar de deixar això tot net i polit, i presentable!!

Salut!