Decepció

Avui toca un post-polític. No és que no m'interessi el tema de la política, ans al contrari. El problema és que una no té gaire temps i acaba ajornant sine die el moment d'escriure alguna coseta.

Però avui en tinc ganes. Aquest matí he sentit les meravelloses intervencions dels nostres representants polítics al debat d'ahir. I és que em sento amb el deure "moral" de dir-hi alguna cosa.

No sóc exactament una catalana-emprenyada, sóc una catalana-decebuda. Que no sé què és pitjor. Com alguns sabeu sóc estudiant de polítiques (en baixa temporal), i el tema sempre m'ha interessat. Sempre he donat marge als representants polítics per deixar-los exercir i no criticar a la primera de canto qualsevol decisió o acció. Però és que ja fa massa temps que les decepcions s'encadenen una darrere l'altra sense parar. I quan et sembla que ja ho has vist tot i que no et poden descaure més, patapam, surt algun altre motiu per afegir a la llista.

Dilluns vaig veure el debat de l'Àgora del 33. Respresentava que el motiu del debat era la conclusió a la que s'havia arribat la setmana anterior sobre la percepció generalitzada de que els catalans estan desencantats amb la classe política. S'havia convidat a tots els partits a "donar la cara" i buscar conclusions del perquè del descontentament generalitzat. Enlloc d'això, els telespectadors vem assistir a una batalla campal d'aquelles de que si la culpa és dels uns o dels altres, amb demagògia a gogo, i números amunt i avall.. Tot plegat lamentable. Si l'objectiu era netejar la cara de la classe política davant dels ciutadans, us asseguro que van aconseguir tot el contrari. Van fer precisament el què tots plegats estem farts que facin: anar-ne parlant sense solucionar res. Evidenciar la distància que hi ha entre el seu discurs i les necessitats reals dels ciutadans. Donar mostra de què només els interessa l'escó i la supervivència en el càrrec, i que tan se'ls en fot tota la resta. Si toca parlar de les infraestructures doncs ara parlem de que Catalunya és un caos, com si això fos un problema que ha aparegut d'un dia per l'altre. Fa mig any no hi havia cap titular sobre els usuaris de Renfe, i ara no sabem parlar d'altra cosa.
Sigui el caos de Renfe, l'AVE, l'estatut, l'habitatge o el boicot als productes catalans, els polítics només es limiten a cobrir expedient culpant als altres dels problemes "de moda" a l'agenda política. Quan apareix un tema nou els altres desapareixen com si, per art de màgia, s'haguessin resolt. I mentrestant, qui dia passa any empeny. I els ciutadans cada vegada més empobrits, amb contractes precaris, amb salaris pràcticament congelats, hipotecats, i fent números per arribar a final de mes intentant no passar gana (i si es pot menjar una mica de serranillo de tant en tant, festa grossa!).

Tot plegat, decebedor.