28 de desembre 2012

Sant silvestre

Aquest any tinc una sant silvestre especial. Ens hem apuntat el meu fill, el meu pare i jo.

No sé trobar les paraules per explicar-vos la il.lusió que em fa la idea de poder córrer tots tres junts.

Amb el meu pare, en la seva etapa de corredor, mai vaig tenir la oportunitat de compartir cursa amb ell. També és cert que jo era molt joveneta. Però m'hagués agradat molt.

D'alguna manera la imatge i les bones vibracions que sentia quan el veia corrent, van quedar dins meu embolicadetes amb un llacet preciós.

Si no fos per la mala sort que ha tingut que es va lesionar entrenant fa pocs dies, el proper 31 de desembre hagués pogut desembolicar aquell paquetet d'emocions que guardo.

Me'l reservo per la propera, pare.
Correrem els tres quan et recuperis.
I em sentiré la dona, mare i filla més feliç i afortunada del món.

13 de desembre 2012

Enamorament

Una fletxa de Cupido va ferir-me ahir a la tarda.
Quan em presentaven un mascle d'origen japonès de 88 tecles, de posat elegant i tacte exquisit.

Es diu Yamaha p105

I val 700 euros. Amb pedal de sostingut inclòs.

I des d'aquell precís instant que clamo al cel i a tota la cort celestial en pes, perquè em toqui la loteria.
Amb un tercer premi em conformaria..

Amén

10 de desembre 2012

Reflexions pre-nadalenques..

Després d'uns anys llegint notícies continuadament sobre la crisi que paralitza a moltes famílies del país, i més encara veienr l'eufòria pre-nadalenca que ja ens atrapa a tots, resulta impossible girar-se d'esquena a la realitat de tantes persones que estan passant un mal moment. Impossible no pensar de que podries ser tu el que fa cua a la porta d'un menjador social.
Sents que no pots quedar-te de braços plegats i que tu també pots aportar el teu petit granet de sorra.
I respons a la crida que fan a l'escola dels teus fills per recollir aliments. I fins i tot t'atreveixes a participar en una recollida de joguines, perquè no vols ni pensar en com et sentiries tu si fossin els teus fills els que no tenen una joguina la nit de Reis.

Vist així, plantejat en aquests termes, sembla que qualsevol col·laboració que hagis pogut fer, només ha estat un gest per netejar la teva mala consciència.
Potser sí.

Jo vull pensar que ho faig perquè m'han educat així.
I n'estic orgullosa.

Donant voltes a aquestes idees, m'ha vingut al cap la imatge d'un sobre que ens donaven a l'escola, una vegada a l'any. Per posar diners pels missioners del Dòmund.
Quins records...
Me'l donaven i jo em sentia de cop com imbuida d'un deure amb el món.
El tornava a l'escola tota cofoia. A dins hi portava els diners que hi posaven els meus pares i alguna moneda de la meva guardiola (quan vaig tenir alguna cosa semblant a una setmanada).

Tot va començar amb aquell sobre... o no...!!!



03 de setembre 2012

Hi ha dies..


Hi ha dies que no t’atreveixes a mirar-te al mirall.
Saps el què hi veuràs, i no t’agrada.
Sents dins teu el pes del pitjor de tu mateixa.
El notes com et recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.

No tens ganes d’esforçar-te a ser algú millor.
No tens ganes d’ajudar a ningú.
Només t’odies.
I no tens ganes ni de demanar ajuda.

Només vols enfonsar-te.
Com quan submergeixes el cap dins l’aigua.
Tot el què t’envolta es distorsiona
I per sobre de tot només sents la teva respiració.
I el bombeig esmorteït del teu cor.
No vols sentir res més.

Dins teu hi ha una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.
Veure la joventut radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.
Veure la felicitat dels altres t’ensorra encara més.
És com si cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.
I ja no saps on mirar.
Com escapar-te.
Com evadir-te.
Com parar d’odiar-te.


05 de juny 2012

Japi berzdei

aquesta setmana el meu millor amic fa 40 anys. A rel dels preparatius de la festa d'aniversari que li estem preparant he hagut de remenar força els records que tenia guardats dins "el baúl de los recuerdos".

Han sortit fotos del 1998, 1999, 2000...
no us trenqueu el cap fent números, la conclusió ràpida és que ha plogut molt i molt des de llavors...

i la reflexió obligada és la del on érem i on som... i ja posats, a on anem...

una de les coses que més em volta pel cap en aquests darrers anys és que m'adono de que ha arribat el moment d'entendre totes aquelles coses que els meus pares m'havien dit la frase típica del "ja ho entendràs". Si no totes, diguem que moltes..

quantes coses havia dit que JO no faria i ara faig amb una naturalitat que espanta??  unes quantes
quantes coses de les que estaven a la llista de les que no faria, acabaré fent?? unes quantes més, probablement.

és com si el famós canvi generacional en realitat fos un bluf, com si hi hagués coses que no canvien mai.
assimilo situacions noves per mi amb la naturalitat d'haver-ho fet tota la vida.
suposo que és conseqüència de l'educació rebuda, en gran part. sobre aquesta qüestió en concret no puc queixar-me. crec que mons pares van fer un gran esforç en aquest sentit. és quelcom que comences a veure i apreciar quan et poses al cantó de la maternitat/paternitat i et veus dedicant totes les teves energies a fer créixer els teus fills, a fer-los persones.

vaig llegir en una novel·la de Fernando Trueba que el concepte de l'amistat està sobrevalorat, si comptes quants amics perds pel camí, i te n'adones que en perds més que no els que mantens..  no està desenfocat del tot el plantejament, s'ha de reconèixer..  tot i així, darrerament penso que cal afegir un matís: és vàl·lid per una etapa de la vida concreta..  afirmo que actualment gaudeixo més que mai dels amics que mantinc.. valoro més que mai saber que hi ha algú a qui pots ajudar quan ho necessita, i saber que t'ajuda quan ho necessites tu.  desinteressadament. sense exigir. sense retrets.

no és filosofia barata treta d'un llibretó de frases fetes.
ho sento així de debò.
el meu millor amic fa anys, i em sento afortunada de que vulgui celebrar-los en companyia meva, de que m'hagi escollit. de que quan el necessito m'escolti. de que m'hagi ajudat sempre, encara que les circumstàncies no fossin les millors. afortunada de que sàpiga fer-me riure en el moment que més ho necessito..

he anat coneixent persones interessants que han passat de la categoria de "coneguts" a la categoria dels "bons amics". persones que estimo, i que em fan sentir estimada. cadascú a la seva manera, i en la mesura de les seves possibilitats. però hi són. i això em fa molt feliç.

no puc afegir gaire més sense caure en l'error fatal de reiterar-me i avorrir-vos..  millor ho deixo aquí..

10 d’abril 2012

per fi!

Fa uns quants anyets, quan el meu blog encara no era blogger, sinó d'una altra plataforma, vaig penjar una cançó especial per mi.
Era la cançó que havia triat dedicar al Meu Fill Gran.
En aquell moment ell encara era un nadó de pocs mesos, que no podia entendre res de res. Però quan ha estat més gran, li he pogut explicar que aquella cançó és la que la seva mare va escollir un dia per Ell. Amb la única finalitat de que sempre que l'escolti pugui recordar-se de la seva maroneta-pesada-que-sempre-li-fa-petons.
Era I don't wanna miss a thing dels Aerosmith. La cançó m'agrada molt i a més vaig trobar que la lletra m'ajudava a descriure tot allò que una mare sent quan té el seu fill als braços. Paraula rere paraula.

Per fi, avui he trobat una candidata ideal pel Meu Fill Petit que pogués estar a l'alçada d'aquella. Que li fes justícia.
He trigat prop de 5 anys però per fi l'he trobada. La coneguda Adele m'ha ajudat a recordar-la, amb la versió que va fer en el seu àlbum "19". Una versió molt bona, sens dubte.

Tal i com vaig fer en aquell moment, la deixo aquí perquè en quedi constància.

Dolcet meu, aquesta és per TU, només per tu. T'estimo i t'ho devia:


MAKE YOU FEEL MY LOVE
When the rain
Is blowing in your face
And the whole world
Is on your case
I could offer you
A warm embrace
To make you feel my love

When the evening shadows
And the stars appear
And there is no one there
To dry your tears
I could hold you
For a million years
To make you feel my love

I know you
Haven't made
Your mind up yet
But I would never
Do you wrong

I've known it
From the moment
That we met
No doubt in my mind
Where you belong

I'd go hungry
I'd go black and blue
I'd go crawling
Down the avenue
Know there's nothing
That I wouldn't do
To make you feel my love

The storms are raging
On the rolling sea
And on the highway of regret
The winds of change
Are blowing wild and free
You ain't seen nothing
Like me yet

I could make you happy
Make your dreams come true
Nothing that I wouldn't do
Go to the ends
Of the Earth for you
To make you feel my love

31 de març 2012

nem fent...

mireu, ja ens hem menjat una quarta part de l'any... i el més calent encara és a l'aiguera...

tots els meus propòsits pel 2012 s'han esvanit, han perdut força a una velocitat exasperant...

avui mateix m'he saltat el darrer propòsit que quedava invicte:  m'he comprat un llibre...  
ja imaginava que no seria fàcil superar la meva addicció a la compra compulsiva de llibres, després de la meva trajectòria dels darrers anys, era un objectiu massa agosarat..
I el pitjor sabeu què és? doncs que comprar un llibre, sabent que va contra els principis que t'havies marcat, et deixa un regust de fracàs que talla una mica el rollo...  per moltes ganes que tingui de llegir-lo!!!

Missatge pel llibreter del barri: la idea de no comprar més llibres només era una cosa temporal eh?! no és que no en vulgui llegir més, sinó que pretenia acabar la pila de pendents de llegir abans de seguir assaltant els prestatges de la llibreria

Però al final res de res. No ho he aconseguit...  tot ha estat per culpa d'un ratolí... avui he portat el meu fill a la llibreria perquè un tal Geronimo Stilton signava llibres i la temptació ha estat massa gran... mentres fèiem una cua digne d'un concert del Bruce, no he pogut evitar repassar els títols de les prestatgeries, ni tampoc mirar quines novetats tenim en edició de butxaca... i passejant passejant.. ja se sap... al final sempre en trobes un (o més) que et crida l'atenció. T'atrapa. I és com si la teva vida depengués d'aquell precís instant en què allargues la mà i el rescates de la seva vida anònima...  Ja no és un llibre més entre els altres llibres. És el que has triat tu. I com una parella d'enamorats recórres el trajecte fins a la caixa, on demanes que te'l posin en una bossa i cap a casa. Ja és TEU, ho serà per sempre...
Avui l'afortunat ha estat un Bukowski, he dubtat entre un Auster i un Bukowski, però al final m'he decantat per aquest darrer. Del meu estimat Paul ja n'he llegit uns quants, i em sentia en deubte amb en Charles..

Una altra de les coses que m'està costant, és el meu compromís amb l'esport. Em vaig lesionar a principis de març i encara no m'han donat l'alta per poder tornar a córrer. I no és fàcil prescindir-ne quan t'has habituat a fer aquelles sortidetes que tant t'agraden pel bosc..  trobo a faltar la sensació de l'aire fresc que t'acarona les galtes, la sensació de compensar el cansament amb les ganes de superar-te i d'evadir-te de la resta del món.
Demà he quedat per fer una sortideta en bici, a veure si m'ajuda a canalitzar la tensió acumulada, el cert és que hi he posat força esperances!

Vaja, que entre unes coses i unes altres, porto uns dies com descol·locada... perquè m'entengueu us diré que a l'ipod només puc anar dels Metallica a la Dido, i de la Dido als Metallica... amb algun flirteig esporàdic amb La Casa Azul, Offspring i fins i tot Ben Harper.. però poca cosa més..

Necessito canvis que no arriben, i el neguit de no trobar-me còmode on sóc, em rosega...

Com diu un bon amic meu: acabarà sortint el sol.
I hi estic d'acord.
Però fins que no acabi de sortir del tot, tanta boira m'està posant dels nervisss..

Haurem de fer cas a aquesta gent, i fer un esforç per recordar que "what doesn't kill you make you more strong"



14 de febrer 2012

varieteés

Fa massa dies que vull escriure, i massa dies que no trobo el temps per fer-ho...
i ara que he pogut esgarrapar uns minutets de temps a les tasques domèstiques, i a l'estoneta de lectura, he decidit aprofitar que els mascles de casa estan paral·litzats davant la TV cridant consignes del tipus "obre-la!!!" i "molt bona!!!", per escriure quatre ratlles...

per dir-vos que tornen a bufar vents de canvi a la feina. Són vents buscats i desitjats, però que no acaben d'arribar amb l'empenta que necessito... he d'esperar que em trobin substitut o substituta per poder anar on vull anar, però de moment sembla que no tenim massa sort..

per dir-vos que vaig acabar un "A gust amb la Vida" d'Anna Gavalda, i que em va agradar. Es tracta d'un relat molt breu que es llegeix amb un parell de tardes (només una per als lectors aplicats), al que hagués afegit pàgines perquè es fa curt... els millors moments per mi són les discussions de la protagonista amb la seva cunyada...  qui no ha "patit" mai un cunyat o una cunyada??? 

per dir-vos que vaig llegir també "els dimarts amb Morrie" de Mitch Albom, i que també em va agradar molt. També és un llibre curtet, però molt intens. dels que llegeixes amb la llibreteta al costat per apuntar-te les idees que no vols oblidar mai...  Lectura MOLT recomanable.

per dir-vos que he llegit també el "Maletes Perdudes"de Jordi Puntí, i que l'he trobat entretingut però a part d'això, no li he trobat massa virtuts més.. vaja, que no el posaria a la pila dels que recomano enèrgicament...

per dir-vos que estic descobrint el darrer treball de La Casa Azul i que m'encanta. Es supera tant en les lletres com en les melodies i arranjaments. Una delícia.

per dir-vos que vaig anar a veure el musical a Cop de Rock i que vaig poder requeteconstatar (Oscar, m'apunto a la moda del "requeteque"), que tinc una edat...

aix... se m'escapen les idees de tot el què volia escriure per moments... deu ser perquè tinc una edat... i ja se sap que l'edat no perdona...

ja que hi som posats, mentres espero a si les idees tornen, aprofito per explicar l'anècdota del dia: he vist en un correu electrònic aquest migdia, la següent frase (transcripció literal)
"ok, ya nos habisáis"
no tinc paraules per expressar el meu compungiment en llegir-ho.. cadascú de vosaltres podreu imaginar com m'he sentit de confosa i esmaperduda...

ui, sí, mira.. ja tornen les cosetes...  volia dir-vos que vaig tornar a fer bunyols (de quaresma) casolans després de 4 anys de no fer-ne, i que vaig sentir-me molt orgullosa del resultat!!!

i ho deixo aquí... perquè el meu nas acaba de recordar-me que tinc uns macarrons gratinant-se al foooooooooooooooooooooooorn!!!!!!

02 de gener 2012

Em faig gran...

... el post d'avui podria anomenar-se també: "desenvolupament d'un trastorn obsessiu compulsiu"... o no!!!!

La qüestió és que, en la línia del què escrivia la meva amiga Martachka, un temps enrere, hi ha certes actituds que hom troba al carrer, que em treuen de pollaguera... cada vegada més... i començo a preocupar-me..


Em molesta que hi hagi individus que es dediquen a oplir-me el portal de casa amb les esclòfies de pipes de gira-sol que escupen amb art de malabarista.

Em molesta que fent cua al súper o al teatre o a on sigui, l'individu que tinc darrere (sense distinció d'edat i/o sexe) no respecti una distància prudencial mínima i hagi de notar el contacte dels nostres cossos repetidament. És realment necessari tocar-nos????"

Em molesten els individus que per una vorera estreta no es dignen a canviar ni un milímetre el seu rumb perquè poguem passar tots sense topar. Enlloc d'això t'etziben estrebada (amb el colze obert si poden), que em fan dubtar de si en realitat enlloc d'estar caminant pel carrer, no serà que estic atrapada a primera línia en un concert al Sant Jordi.

Em molesten els individus que no respecten l'ordre d'arribada a la parada d'autobús i apareixen del no res com bolets quan arriba l'autobús i se't posen davant dels nassos. Això és una pràctica que, almenys a la meva ciutat, està proliferant de manera preocupant en els darrers anys. Hem anat a parar de cap al "tonto l'últim", i com deien els gals, us asseguro "per tutatis" que se'm queda cara de tonta.

Em molesta entrar en un ascensor d'un lloc públic i dir bon dia i que ningú contesti. No hi sóc? He anat a parar a l'únic ascensor de tot el món on només hi entren persones sord-mudes???... Colla de maleducats....

Em molesta.... Em molesta... Em molesta... Em molesta... Em molesta....

i... arribats a aquest punt... em miro al mirall i em pregunto si no serà que sóc jo que vaig al revés de tot el món...  i recordo el gran Melvin interpretat per Jack Nicholson...
quin futur m'espera??? acabaré com ell?? aniré pel carrer dient "sense tocar!! sense tocar!!!!" ????