Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.
LOS AIRES DIFÍCILES
Almudena Grandes
Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.
Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.
De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.
CAP A TERRES SALVATGES
Jon Krakauer
1 comentari:
Ostres amb aquest text de l'escalada, em vénen ganes de provar-ho a veure si allà dalt, m'oblido fins i tot que tinc vertigen...
Publica un comentari a l'entrada