21 de desembre 2017

Avall que fa baixada

Però què coi em passa?? Perquè hi caic una vegada i una altra?? Què és el que no em van explicar bé a mi????  caguntotttttttttt....

Us ho diré. El què no em van explicar bé és que un ha de SABER, així en MAJÚSCULES, de la mateixa manera que saps que hi ha el dia i la nit i la vida i la mort, que això d’anar per la vida posant el cor en tot allò què fas, i donar-ho tot a la gent que t’envolta és molt bonic i tal, però que fer-ho sense posar-hi certs filtres, és un desgast continu d’energies. És anar per la vida desenfocat. És de ser inútiles que diria aquell.
I jo a aquestes alçades encara no n’he après. El sentit comú em diu que hauria d’acceptar-me tal com sóc, i deixar d’enfadar-me amb mi mateixa per ser així.  Que és desgastar-se doblement. Però a voltes l’opció més sensata també és l’opció més difícil. 
Diuen que ens deceben les nostres expectatives, no les persones, ni allò que ens succeeix.  I doncs, què he de fer?  Deixar d’esperar res, de ningú? Aix sí dona, és clar! Quines preguntes tu també... El sabudíssim principi matemàtic del "actuar i donar sense esperar res a canvi", que serà que les monges no t'ho van explicar vegades!  
Algú em pot dir com es fa això??  Com encaixes un revés quan ets una persona que ha triat l’il·lusió  com a motor de vida??  Quan el què dóna sentit a cada pas que fas i a cada camí que prens és posar-hi el 100% de tu mateix.. perquè sinó, perquè posar-s’hi, oi??
Segueixo sense trobar resposta a aquestes preguntes. I dubto molt de que mai les acabi trobant. Perquè el dia que no m’entusiasmi el què faig, el dia que visqui a mig gas, el dia que deixi d’emocionar-me, el dia que deixi d’estimar a tota la gent que estimo fins a les últimes conseqüències. Deixaré de ser jo.

Ergo... Sóc un cas perdut d’entrada, un desastre amb  potes. Benvingut desenfocament vital, benvingut desgast d’energies, benvingudes contradiccions, i BEN-VIN-GU-DES-HÒS-TIES-QUE-M’EM-POR-TO.
No???



 

05 de desembre 2017

Records


Vaig llegir el teu escrit i vaig dir-te que penso que forma part de la naturalesa humana reconstruir els propis records. La memòria ja les fa aquestes coses. Per resiliència. I també que m’havies fet pensar en la idea de Big Fish, de refer la pròpia memòria pel sol plaer de fer-la més bonica.
Des de llavors ha seguit venint-me el tema al cap, intermitentment, i també he tornat a llegir-te. Aquesta segona lectura ha estat molt diferent. He anat més enllà de “Big Fish”. Aquesta vegada he sentit dolor. I tristesa.  

És la paret. Aquesta maleïda paret.. 

No hauríem de construir-ne.

Resulta impossible al principi.. bfffffff.. El més mínim intent et fa trontollar.. et sents insegur.. les ferides encara són massa tendres..  
Però arriba un moment que sents la necessitat de seguir avançant, d'estar en pau de debò amb tu mateix. I és llavors quan toca enderrocar  tots els murs que has anat aixecant i veure amb total claredat TOT el què has viscut. Sense anestèsia. Sense canviar res del què va passar, ni tampoc res del què vas sentir. Recordant la part bona i la dolenta i posant-les ambdues a la balança en la proporció justa i adequada. Sense trampes. 
Vull pensar que l’autèntica resiliència funciona d’aquesta manera. Del contrari, l’únic que aconseguim és allunyar-nos més de nosaltres mateixos.

29 de setembre 2017

Records de cookies, records cuquis

Per donar consells cuquis a les dones de Catalunya ja tenim a l'Angelines de La Competència, jo m'he assegut aquí per explicar-vos que aquesta tarda he vist una foto on sortia una capsa blava amb galetes dins. La típica capsa blava de les Danish Cookies.
I la visió de la foto ha disparat imatges dins del meu cap, un torrent de records caient consecutius ràpidament com peces de dòmino.

Recordo el so tant característic de llauna quan s'obria. Recordo la remor les paperines arrissades fregant entre els dits. Recordo l'olor de mantega. Recordo la capa cruixent de sucre de les galetes quadrades. Recordo el relleu de les rodones del forat al mig.  Recordo que aquelles eren les galetes de les ocasions especials.  Recordo que si algun conegut anava a Andorra, et portava aquestes galetes (molt abans de la moda dels after eight i els kleenex de menta). També que s'acabaven molt ràpid, malgrat te les donéssin amb compta-gotes. Perquè tots volíem que aquella festa durés força dies.
I també recordo el post-galetes.... La segona vida d'aquelles capses blaves..  Perquè les nostres àvies i mares tenien aquestes capses plenes de fils de cosir!!!

Recordo especialment a casa meva una capsa plena de cintes de raso setinades, de diferents colors i amplades, que la mare feia servir per fer-nos llaços a les cues.  Recordo obrir la capsa de tant en tant i passar-me estones descargolant i tornant a cargolar les cintes.  Les veig i recordo el seu tacte suau.  Per contra, no recordo que m'agradéssin les llaçades que em feia ma mare.. jajajajaja... hi éren, perquè hi ha fotos que ho demostren!!!!  però no recordo disfrutar de que em guarnís amb aquelles cintes tan boniques.
Probablement no ho recordo perquè, en el fons, sempre m'ha agradat portar la contrària. Només que en aquell temps encara no n'era conscient.

I vosaltres? Recordeu capses blaves a casa vostra?


19 de setembre 2017

Me ¿encanta? ser mujer

Aquest matí quan ha sonat el despertador l'he parat, no sé com. No ho recordo. M'he despertat 45 minuts després, amb el conseqüent atac de pànic..
He decidit que no em deixaria vèncer pel contratemps, i amb una eficàcia al nivell del TC he arribat a tot i a l'hora. I a més he decidit que em vestiria amb brusa i faldilla i em posaria sabates de taló, perquè veure'm guapa al mirall  m'aniria bé per donar la volta al contratemps matinal  (teràpia del porqueyolovalgo).

El matí ha sigut bastant funest a la feina, i a les 12h he rebut trucada de l'escola de que el MFP havia vomitat i que fessim el favor d'anar-lo a recollir...  5 trucades després (mòbil de l'avi, fixe dels avis, mòbil de l'àvia, institut del gran per deixar-li nota de canviar l'itinerari a la sortida, escola del petit per confirmar que una unitat de recollida urgent estava en camí), tenia el foc controlat.

Unes hores després he sortit de la feina, i he trobat un embús que m'ha tingut 50 minuts fent caravana per un recorregut de poc més de 20 kilòmetres, i quan per fi he arribat a Sabadell, he anat a buscar un vestit que m'he fet arreglar pel casament del meu cosí. La senyora cosidora tot xerrant animada m'ha deixat anar un "l'altre dia també vaig arreglar un vestit per una noia AMB POC PIT COM TU"...

ESCOLTI SENYORA!!! que he tingut un dia molt dur jo!!! m'he posat brusa faldilla i uns talonarros per animar-me!!! que no ho veu??? M'ha sortit una llaga al peu esquerre que aguanto amb un somriure per no pensar-hi, i així reprimir els instints assassins que porto acumulats de tot el dia!!!  no m'ho faci això!!! EM SENT?????

Hi ha dies que, quan arribes al final del dia, no saps si riure o plorar..




08 de setembre 2017

Vol Salami?

Des d'aquest racó de món avui vull presentar-vos un altre fenòmen dels que fan posar els pèls de punta.  M'atreviria a dir que a l'alçada del fenòmen ISF (els que no sapigueu a què corresponen aquestes sigles us convido a cercar dins del blog, i trobareu un parell de posts antics..).

Es tracta dels GDP, els Galans De Pasillo.
Alguns de vosaltres, i sobretot algunes, potser amb aquest nom en teniu prou per intuïr de què parlo. Per a vosaltres, i també per a tota la resta, us escric a continuació en què consisteix el fenòmen.

Per començar, el primer que es pot dir del fenòmen GDP és que passa sobretot al teu lloc de treball. Brota espontàniament (almenys en aparença, però d'improvisació no n'hi ha ni gota) quan tu DONA, t'aixeques de la teva taula per anar a la impressora, o al WC, o a agafar l'ascensor per anar al menjador, i un senyor (el susuditx GDP) t'intercepta en la teva trajectòria per piropejar-te.

El GDP opera de manera metòdica i amb resultats qüestionables. És un romàntic impulsiu que es creu posseïdor del do d'alegrar-te el dia. Acostuma a tenir una certa edat (amb excepcions, que sempre n'hi ha) diguem d'uns 50 tacos cap amunt; cosa que vol dir que ha mamat des de petit l'estil del trio Ozores-Pajares-Esteso.  I no entén que no et desfacis d'il·lusió després del comentari que ha preparat "especialment" per tu aquell dia, quan te'l deixa anar amb posat de seductor amb mitja rialleta tipus Senbei Norimaki parlant a la Senyoreta Yamabuki.

exemple 1: "caram, quins talons que portes avui! (pausa dramàtica per amplificar el seu somriure) m'agraden molt els talons!"  i tu penses: no me'ls he posat per tu, imbècil!!

exemple 2: "això són cames!!"   i tu penses: sí, dues, serveixen per caminar, no ho sabies????

exemple 3: (apartant els teus cabells d'un costat) "que boniques aquestes arracades" (i afegint mirada acero azul de Derek Zoolander) "et queden bé, m'agraden!"      i tu penses: noooeeeemtooooquiiiiiiiiiiiiiiis ratafastigooooosaaaaaaaaaaaaa!!!

per dir-ho en altres paraules: el GDP és un senyor amb autoimatge de Humphrey Bogart, que a tu et recorda sobretot al Torrente.

Vull pensar que no sóc la única que troba GDP's pel món. Vull pensar que cada empresa té el seu GDP. I també vull pensar que no sóc la única a qui li molesta.
Perquè molesta, i molt.
Perquè com vaig llegir fa poc, el masclisme és una realitat que amb els anys ha anat sofisticant els seus mètodes, i això el GDP ho demostra. Sí, és masclisme.  Perquè em diran que només m'ha dit una cosa bonica, i no volia fer-me enfadar, que quin caràcter més eixut que tinc!  quan el què està clar és que si fos al revés, si jo m'apropés al passadís a un home, li agafés la corbata i ben aprop de la seva cara li digués: "Hummm, quina corbata! m'agrada la teva corbata" amb morritus d'Scarlett Johanson, tothom interpretaria el comentari com una CLARA invitació al coit.

El què és una servidora, cada vegada que veig venir un GDP, conjuro mil plagues sobre el seu cap.
Hauria de deixar anar un moc, ho sé. Però no sempre me'n surto. Segur que la cara de fàstic que se'm posa és de rècord guiness, però en algunes ocasions no passo d'aquí.  Perquè prefereixo no contestar, no sigui que encara li agradi que li fotin canya..

GDP's del món. Recicleu-vos!!!!!




30 d’agost 2017

Després d’un primer post, que ha estat tan ben rebut, m’assec davant de l’ordinador amb el petit neguit d’estar davant del repte de mantenir el nivell.

Una mica com passa al protagonista del Dicker al cas del Harry Quebert, salvant les distàncies és clar.
Què escriure? Per on començar?
Fins que ahir em va venir la resposta en forma de vivència (altra vegada). Al matí una companya de feina que està embarassada em comentava que comença a perdre memòria, que s’oblida de les coses, que s’ha transformat com per art de màgia en un despiste en potes.  A la tarda rebia per wsp el lament carregat de nervis d’una altra companya que tenia la filla entrant a quiròfan per posar-li bé el cúbit i el radi, trencats amb desplaçament a causa d’una caiguda..
I és que això de ser mare, estimats amics i coneguts. És un xou...
Ningú t’ho explica, ningú t’avisa (i millor que no ho facin). Però és un daltabaix. Et transforma completament i no pots fer més que encaixar amb la major esportivitat possible que la mare natura faci camí a través teu. Ets una rajoleta més d’aquest mosaic de la supervivència, de la Vida.
Et trobes parlant de coses que no sabies que existien amb una naturalitat que et sorpren: fontanel·la, percentil, mastitis, còlic.  Et tornes un expert en diagnosticar dolències segons el color dels mocs de la criatura, o el color, textura i olor de les seves defecacions (els nens no caguen merda, que ho sapigueu). Ets capaç de calcular dosis de Dalsy i Apiretal fins i tot adormida. Desenvolupes una capacitat auditiva digna de dona biònica per sentir el mínim gemec del teu bebè a la nit, o per distingir el seu plor entre el ramat. Aprens a córrer en sabates de taló en les situacions i terrenys més complicats. A portar tantes coses penjant com si fossis una deesa hindú d’aquelles amb tants braços. Vaja, i moltíssims avantatges extra més, que ara mateix no em venen al cap, però que hi són.
Però per sobre de totes aquestes habilitats i capacitats adquirides, ser mare és una vivència. Una sensació. Un SENTIMENT. Sentir en carn pròpia el dolor del braç trencat del teu fill. Saber que no hi ha res que t’importi més que veure’ls créixer feliços, encara que el què tu vols caigui sovint a la darrera posició de les prioritats, o que directament no aparegui a la llista. Sentir a vegades que no ho fas prou bé.. ja no dic perfecte, sabem que és impossible, ens conformem en fer el millor que podem, però és com si, en el món que ens ha tocat viure, estiguessim qüestionades en tot moment per qualsevol que hagi llegit un llibre o hagi vist un vídeo a youtube sobre criança, i això és difícil de gestionar!  Acceptar que no arribes a tot, i que sí, t’has tornat un despiste amb potes, i potser no té res de dolent això, perquè si fossim capaces de tenir consciència plena de com vivim les nostres vides, (potser) no ho suportaríem. Saber que no has viscut mai una felicitat comparable al moment en què el teu fill t’abraça. Admetre que et cau la llagrimeta quan el veus a l’espectacle de final de curs cantant una cançó amb la resta de la classe. Penjar a la taula de la feina el dibuix que t’ha regalat. Gaudir de la satisfacció dels seus èxits, i odiar-te (una mica) quan toca treure l’artilleria pesada al camp de batalla del dia a dia.

Tot això i molt més, em resulta difícil posar-ho en paraules. Però crec que ja he dit bastant. Ho deixo aquí, perquè això és un blog, no una tesi doctoral!!

Mares del món, sou collonudes. Gràcies per existir!
Pares, disculpeu que no escrigui sobre vosaltres. Si algun dia sóc pare, ho faré, no ho dubteu!



24 d’agost 2017

I think: therefore I write

copiant a Monsieur Descartes reprenc el blog avui, perquè si no ho faig REBENTO. 

Perquè avui (i deixo dit d'entrada cap on va aquest post) he acabat amb la papaia pleníssima de la mala educació de la gent.
Que sí que sí, que d'acord, que no es pot generalitzar. Potser només he tingut un dia desafortunat.
Però com que no tinc manera de verificar si és certa aquesta premisa, escric. 

Hi ha dies que un perd la fe en l'espècie humana, i avui és un d'ells.

Estic TIPA de trobar-me algú que entra a l'ascensor, a la feina, dir el meu bon dia educat, i que no respongui. Que faci cara com de que no ha vist ni sentit ningú dins l'ascensor. 
EXQUIUSMIII?????? 
sóc invisible???  penses que el que has escoltat és una fucking cacofonia???  Ets tan irresistibol i cool que has pensat que quan t'he vist t'he dit "bon dia" perquè no puc viure sense ser amiga teva???  

Es pot dir que així he començat el dijous, amb el maleducat de torn a l'ascensor. 

Però aquesta història no acaba aquí.. Of course not!

A la tarda he agafat el tren per anar a Barna. I ja em perdonareu, potser m'estic fent gran, però algú em pot explicar d'on surt la necessitat que tenen alguns especimens de compartir els seus vídeos i àudios amb la resta de passatgers del tren??  en 23 minuts de trajecte he patit 4 episodis d'aquest fenòmen, diguem-ne MAS (Media Altruistic Sharing). I sincerament, tampoc ho entenc.

Per si fos poc, a la tornada he GAUDIT d'una avaria a la línia de tren, i he acabat compartint una hora del meu dia amb tota la gentada que omplia el tren (una hora per fer el mateix trajecte de 23 minuts de l'anada). L'avaria provocava que paréssim entre estació i estació i que, quan arribàvem a l'andana, el nombre de persones que pujava al tren fos superior a l'habitual. Comprensible d'altra banda, ja que portaven vés a saber quants minuts esperant, i tots volien pujar al tren, no fos cas que no en passés cap més...  
Fins aquí, tot normal...  

Quin problema hi ha? doncs el problema és que tots tenim pressa, que vivim amb pressa. que anem atabalats i ens posem nerviosos. i tot ens sembla malament. i al vagó fa calor. i la gent rondina. i la dona de cabells llargs que tens al costat s'arrepenja sobre teu literalment (que et venen ganes de cridar: no vas veure Dirty Dancing tu?? este es tu espacio este es mi espacio????), i la gent no sap què és posar el mòbil en silenci, i tot són senyals acústics de missatges sonant sense fi, i a dues files de butaques més enllà hi ha una senyora que li ha donat a la seva filla una tablet i la nena engoleix episodis del Mickey Mouse un darrere l'altre, amb el volum a un nivell que tot el vagó acabem desitjant una mort lenta i MOLT dolorosa al coi de ratolí, cagant-nos en les mickiherramientas, el fucking mickiordenador, i la fucking mickidanza...

no sé on anirem a parar...
Això és normal? Us sembla normal?
Sóc jo la que s'està tornant loca perduda??