30 de desembre 2008

la sort (2a part)

Estimada audiència: per si algú tenia dubtes us confirmo i reconfirmo que aquest any tampoc m'ha tocat la loteria. Per tant, es manté la màxima del meu avi Rosendo de que "Sort és a Lleida", tot i que aquest any els de l'administració de La Bruixa d'Or no hagin venut cap dels premis..

Seguim currant, o el què és el mateix: seguim pringant...
A la meva empresa hi ha un home que està apunt de jubilar-se que sempre li sento dir la mateixa frase: "que és dura la vida del xupa-tintes!!!" i tots sabem que té raó.
Als qui ens ha tocat viure al cantó pobre de la vida és el que ens toca.

Bé, sempre ens queda la possibilitat de desconnectar-nos del món via blogosfera...

Aprofito per dir-vos que aquests dies de Nadal he acabat un llibre del Paul Auster "Tombuctú" que m'ha fet passar una molt bona estona, i que ara he començat "La lladre de llibres". Em resistia a llegir-lo perquè em temia un drama de gran magnitud en la línia de qualsevol història que tingui a veure amb l'Alemanya nazi, però una ressenya que va escriure la nimue, una blocaire que en sap força d'això dels llibres, em va fer decidir. De moment he devorat més de 100 pàgines en un obrir i tancar d'ulls. Està ben escrit i el ritme és bo. Suposo que el què en realitat enganxa és la vena morbosa que tots portem a dins, que fa que a mesura que vas llegint es vagi fent més i més present la idea del "ara ve quan maten a algú"..
no ho sé, ja us ho explicaré quan acabi.

Només afegir un BON ANY 2009 a tots i totes.

10 de desembre 2008

la sort


Un dels molts factors d'esquizofrènia col·lectiva de les festes nadalenques és la arxi-coneguda LOTERIA DE NAVIDAD.

Una servidora, que deu ser molt afortunada en amors perquè en qüestions de sorteigs i loteries pràcticament mai li toca res, no és gaire amant de comprar participacions i dècims. Però sempre arriba aquell moment fatídic en què algú del departament et diu: "perquè no juguem tots a un mateix dècim?". I ja em teniu llençant els euros directes cap a les arques de l'Estat...

El meu avi sempre deia:
"Sort és un poble de Lleida"

I jo intento recordar-ho sovint.


Però també tinc moments de feblesa en què em faig il·lusions de viure una vida una mica millor (definint "mica" com a la no necessitat de fer tants números a final de mes) i penso: i si un dia em canvia la sort?

I vosaltres?
Creieu en la sort?

03 de desembre 2008

El dilema dels Nadals

Arriben festes i tothom vol apuntar-se a la foto de fer regals als nens de casa. A nosaltres ens toca perquè som els pares, però els avis reclamen la seva parcel·la, i les tietes també.. I resulta que sempre acabem amb la casa plena de joguines i nosaltres pensant "i tot això on dallonses o fotrem?"
M'estresso només de pensar-hi..
Comença la batalla amb la parentela..
(Fins ara encara no s'ha donat el cas de que la guanyi)
Hauré de pensar una bona estratègia..
No sé si un discurs basat en el problema de la pujada indiscriminada de preus, l'alça de les xifres d'atur del país, la crisi de les subprime, el fracàs de l'ONU a Afganistan, i la falta d'acord entre els països membres de l'UE per trobar una solució conjunta a la crisi econòmica, m'hi podrien ajudar... Aquí és evident que hi ha un filó, no???

21 de novembre 2008

Reflexió

El Meu Fill Petit s'ha afeccionat a la pel·lícula Happy Feet. Fins al punt que cada tarda quan arribem a casa el primer que fa després de treure-li la jaqueta i despertar el gat, és anar al DVD, agafar la capsa de la peli i portar-me-la perquè li posi dient-me "mmmm! mmmm!!", que com tothom sap, vol dir: "mare, posa'm aquest DVD que tinc moltes ganes de veure'l".

Perquè us explico això? Doncs perquè a partir del visionat 500 de la peli, ja et saps la meitat dels diàlegs de memòria. I n'hi ha un que em té especialment intrigada. Fa dies que hi dóno voltes i el vull compartir amb tots vosaltres:

Mestra: "A veure nois, avui us ensenyaré la lliçó més important de tota l'Educació Pingüina Bàsica, algú sap dir-me quina és?? Per exemple tu, Simon."
Simon: "aaammmm pescar?"
Mestra: "No, Simon. Qui més? A veure, tu Mumble?"
Mumble: "hummmm.... no menjar neu groga?"



Ho deixo aquí, perquè reflexioneu durant el cap de setmana.

17 de novembre 2008

Excursió - gimnàs

Ahir vaig tenir la brillant idea d'anar a les Coves del Salnitre amb la meva germana i els dos petits. El meu marit estava escalant per la zona de Collbató i vaig pensar que era una bona manera d'invertir l'estona d'espera.

Realment la idea era bona, si no fos es clar pel fet d'haver de carregar el petit (11 kilos + motxilla) a l'esquena... M'ho vaig passar molt bé però avui em fa mal tot. Tinc l'esquena masegada i fins i tot agulletes a les cames!!

Al moment d'entrar vam coincidir amb el grup anterior que sortia, i per variar em va tocar aguantar els comentaris de 3 foques en plena crisi de bufera. El cas típic de la dona entrada en carns i en anys, que no fa res d'esport i que després de pujar una tanda d'escales, entre esbufecs i fogots, li sembla que s'està morint. I com que ella se sent morir doncs prefereix salvar a la resta d'espècie d'una sort similar. I més si es tracta d'una mare d'aspecte fràgil amb un nen carregat a l'esquena. Les hauríeu d'haver vist!! Em miraven amb cara desafiant, desaprovant clarament la meva decisió. Qualsevol s'hagués pensat que anava a sacrificar el meu fill!!! Deien que amb el nen és impossible baixar, que si no passaràs per no sé on, que si ja sé on em fico.. Amb aquell to d'advertència-bronca d'una perfecta membre de Iaies Sense Fronteres.

Passada aquesta fase de comptar fins a 5.000 per no començar a repartir hòsties vem entrar pròpiament a la cova. I la veritat és que és bonica i que el Meu Fill Gran s'ho va passar pipa. El petitó no entenia res però a ell mentres el gronxin tampoc protesta massa..!! Encara que avui em faci mal tot, va valer la pena.

Que dur que és ser mare-aventurera!!!

08 de novembre 2008

El gerro d'aigua freda (2a part)

Fa uns dies vaig deixar pendent una notícia amarga que guardo al pap. Em martelleja constantment, no hi trobo el sentit per enlloc...
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats
aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..

La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.

El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".

Em va caure el món als peus.

I les notícies cada vegada són pitjors.

Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.

Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.

HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.

I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.

04 de novembre 2008

i vinga a plorar...



Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..

Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!

Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.

I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..

No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..

El teatre és això, màgia pura..


23 d’octubre 2008

habemus palabro!

ja tenim un altre nom nou, acabat d'estrenar, al diccionari particular del Meu Fill Gran:




ELS PLASTELECOS..

18 d’octubre 2008

tinc notícies


...algunes de bones i algunes de doletes...

I no sé per on començar!!

Com a bona notícia per exemple podria dir-vos que he reprès la bona (i poc-saludable) costum de quedar amb la meva sister per sopar cada 4-6 setmanes per atipar-nos de colesterol en forma de "huevos estrellaos" i patates braves. El millor de tot no és saber que t'estàs posant com el quico (que té el seu què), sinó poder posar-nos el dia del què ens passa. M'encanten aquestes trobades...

Una altra bona notícia és que els meus millors amics van ser pares a l'estiu i que dissabte passat vem anar a celebrar el seu bateig. Jo no sóc massa de missa, per no dir gens. Però val la pena compartir amb ells aquest moment, sobretot quan veus amb quina felicitat ho viuen, encara que jo no pugui entendre'ls..

Una altra primícia mundial és que la setmana passada vaig anar a sopar I-AL-CI-NE amb el meu marit. Perquè us situeu una mica us diré que la darrera vegada que va succeïr un aconteixement d'aquestes dimensions era quan encara érem joves i no teníem fills (només un panxot considerable en el meu cas). Concretament no anàvem al cinema des de l'estrena de "El retorno del Rey". Amb això ja us ho dic tot no???
Doncs mireu, divendres passat vem trencar aquests anys de sequera de "cinema+xuxes en parella" i vem anar a veure la peli dels Coen. Com no podia ser d'altra manera. M'ho vaig passar realment bé!!!

Sabeu què, que passo d'escriure coses tristes. I més després de tant bon rollo. Que no s'espanti ningú que a casa tots estem bé i no ens passa res. Quan estigui inspirada ja us explicaré el cas.

fins aviat!

19 de setembre 2008

Cursa de la Mercè

Aquest diumenge m'estreno amb aquesta bonica cursa. 10kms de recorregut acompanyada de 8.999 participants més (casiná!).
Em sap greu pels que viviu a Barcelona, us ocuparem els carrers durant una horeta. Si em veieu m'animeu valennn??

pfff, tinc son, m'està costant molt escriure...

fins aviat!

07 de setembre 2008

Més...

Un altre bocinet de lectura que voldria compartir amb vosaltres.


¿Sabes? cuando uno se va haciendo viejo se da cuenta de que todo es diferente de lo que pensaba: hay que ser mañoso en todo, hay que aprenderlo todo, incluso a amar. Sí, no sacudas la cabeza, no sonrías. Somos humanos y todo lo que nos ocurre en la vida pasa por el filtro de la razón. Y a traavés de la razón se hacen soportables o insoportables nuestros sentimientos y nuestras pasiones. No basta con amar.

LA MUJER JUSTA
Sándor Marai



I, perquè no, demanar-vos la vostra opinió... hi esteu d'acord? O sou dels que penseu que l'amor existeix o no existeix, sense necessitat de passar-ho tot pel sedàs de la raó...?

28 d’agost 2008

les darreres lectures...

Vull compartir amb vosaltres dos fragments de lectures que he conclòs darrerament. Tinc el costum de marcar aquelles frases o paràgrafs que per alguna raó o altra aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Això no vol dir que em facin plorar, ni molt menys. Són passatges que, quan els llegeixo, sembla que els hagin escrit per mi. Com si parlessin de mi. Són pensaments que tinc a dins i que quan els llegeixo dic "ostres, jo això ho sento realment així", amb l'avantatge de que si ho escriu algú que es dedica a l'ofici literari, sempre ho fa més bé del que tu ho hauries fet mai...


Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.

LOS AIRES DIFÍCILES
Almudena Grandes



Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.
Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.
De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.

CAP A TERRES SALVATGES
Jon Krakauer

27 d’agost 2008

estic llegint...



I m'estic fent un tip de riure....
Una ment brillant, un personatge excepcional.

esports

Les darreres novetats esportives més destacables a la meva vida son:

- Aquestes vacances hem pujat tots junts (el MFG de 4 anys també, i tot solet) al Taga 2.039mts. i al Pic de l'Àliga 2.428mts. Son dos cims molt assequibles per a tothom però bonics per les bones vistes que ofereixen a tothom qui fa l'esforç de pujar-los.

- Beijing 2008: L'equip de 4x100 estils relleus masculí dels USA em va deixar totalment impressionada (per dir-ho d'alguna manera). Bàsicament quan van sortir tots de l'aigua i van començar a descordar-se aquells banyadors de coll alt.... buffffff!!!!

- Aquest dilluns he tornat a sortir a córrer. Vaig aconseguir trotar durant 42 minuts sense ofegar-me del tot. A canvi he aconseguit un bon nivell d'auto-estima i un mal d'agulletes extrem per tot el cos. No està malament.. He de posar-me les piles ara que encara estic de vacances i no vaig tant cansada perquè una vegada agafi el ritme penso que no em farà tanta mandra sortir.. Tots els intents que he fet des de que vaig tornar a treballar han estat un "fiasco", vaig massa rebentada durant la setmana i a última hora sempre em fa pal (comptant que surto a córrer a quarts de nou del vespre, que tot s'ha de dir...). Ja us informaré dels meus progressos. De moment a la vista tinc la cursa popular de Sabadell, del proper diumenge 7/09. Son 8,5 kms... glups.

25 d’agost 2008

El Cel a la Terra

Després d'uns dies d'aventura a un càmping de St.Pere Pescador, hem estat 2 setmanes a una caseta rural al mig de la muntanya, prop de Ribes de Freser. Als voltants de la casa només hi havia arbres, un paisatge increïble i molt molt de silenci.

De lluny son les millors vacances que hem fet mai. Vaig marxar ahir i ja ho trobo a faltar!!

Sens dubte han servit per reparar els danys soferts en els darrers mesos per l'estrès de la feina. Em sento totalment renovada.



Us deixo un regalet als fans del Meu Fill Gran:

Camping a St.Pere Pescador, 07:30h del matí. A causa d'una mala previsió només he dormit amb un llençolet i he passat molt fred a la matinada.
Surto de l'habitació de la tenda i li dic al meu marit:

Grigri: "tinc els peus congelats"

Acte seguit, el Meu Fill Gran surt de la seva habitació i diu:

MFG: "Doncs jo tinc els ous fregits!!"

01 d’agost 2008

enganyada

així és com em sento.
per la meva empresa.
és trist oi que hagi arribat a aquest punt?
per burra.
burra i subnormal profunda.
per confiar que al final l'inútil que apreta el botó que diu "a aquesta noia li pagueu tant de comissió" faria bé la seva feina.
un inútil és un inútil, i si a més aquest inútil està per sobre teu està tot perdut.
tard o d'hora la merda que desprèn t'acaba caient a sobre.
han estat jugant amb mi. una vegada més.
o almenys aquesta és la trista conclusió que en trec de tot plegat.
la vella història de sempre de tu ves fent i al final et donarem pel cul.
SON UNS INUTILS QUE NO MEREIXEN L'AIRE QUE RESPIREN.
però la gran empresa ja les té aquestes coses, hi ha un inútil assegut al lloc on pot fer més nosa a tothom.
i la resta que es facin fotre.
les meves vacances a la merda.
no sabeu les ganes que tinc d'escanyar aquell inútil.
QUINA RABIA PER DEU!!!!!!

23 de juliol 2008

"asalto sesuár"

Ahir vaig sortir a sopar amb un amic i vam parlar d'aquesta notícia d'una gent que es dedica a segrestar persones per encàrrec. Concretament el negoci consisteix en que el client paga uns diners perquè el segrestin. Amants de les emocions fortes que l'únic que saben és que han pagat per aquest servei però no saben ni quan ni com serà el segrest fins que arriba el moment en què uns individus el segresten literalment durant unes hores (les que siguin, tampoc estic massa informada sobre com funciona, la veritat).

Després de concloure que qui paga perquè el segrestin és algú que té poca feina, ens va sortir la idea d'un negoci que, de posar-se en pràctica, seria molt més exitós sense cap dubte.

En concret la proposta va ser: Posats a que t'assaltin pel carrer, millor que se t'acosti un home ben plantat o una dona ben guapa de corbes perilloses i que et proposi un "aquí te pillo aquí te mato" no...???
Penseu-hi uns segons. Quants no pagarien per tenir aquesta experiència?
Ja posats, quan contractes el servei hauries de poder triar les característiques físiques de qui vols que t'assalti.. I a partir d'aquell moment només caldria anar pel carrer i esperar el moment en què el desconegut en qüestió et fes les "proposicions deshonestes" pertinents..

No està gens malament no?

21 de juliol 2008

peixos

Aquest cap de setmana la família ha crescut. La nova adquisició són dos peixets d'aigua freda que neden a casa des de dissabte (dins una peixera, evidentment).

Diumenge vem trobar-nos els tiets i el meu Fill Gran els va donar la notícia entusiasmat. El bo va ser quan ens van preguntar quin nom tenen les bestioletes.. ens vem mirar, i li vaig preguntar al meu Fill Gran quins noms podríem triar:

Grigri: Ostres noi, doncs no hi havíem pensat. Va pensem noms, primer pel peixet blanc i vermell.
Fill Gran: hmmmmmm... ja ho sé: HIMS
G: HIMS???? I vaig esclafir a riure
FG: No et riguis de mi mare!
G: Si no ric de tu, és que trobo que Hims és un nom molt curiós. I m'ha fet gràcia. No trobes que és un nom estrany?
FG: No mare, (i recalcant com si parlés amb una nena petita) HHHIIIMMMSSSS mare, amb la I la S i la O, HHHHIIIIIMMMMSSSS
G: (partint-me la caixa però mirant de dissimular) molt bé molt bé, doncs d'acord, li direm HIMS. I el peix taronja??? Com li podríem dir????

FG: (seriós) HONDER.


19 de juny 2008

Classe Magistral


Us presento alguns dels personatges que el nostre fill gran ha rebatejat recentment. Trobareu el nom a peu de foto, en el seu idioma de nen de 4 anys...













TOMAGALLETAS












PIRATAS DEL CALIBRE




POWER RANGEL















EL LEY LEON















PEOLIN

10 de juny 2008

apunts

-el petit comença a fer els primers passets sol.
-el gran aquest mes de juliol anirà al seu primer casal d'estiu.
-la meva companya de feina segueix de baixa i encara no ens han enviat més mans.
-el gran de casa comença a tenir pors a la nit i amb la d'avui ja en comptem tres que "a la seva habitació hi passa alguna cosa estranya"...
-ja estic a mig llibre del "Un lugar llamado nada" de l'Amy Tan. De moment no m'entusiasma però està prou bé, i he trobat alguns paràgrafs ben bonics sobre vida i sentiments (reflexions d'aquelles que m'agraden a mi).
-aquest cap de setmana (14 i 15) ens tocava la sortida freaky del trimestre amb el meu marit. Però ahir ens van donar una invitació per la festa d'aniversari del Dani, de la classe del meu gran, per dissabte a la tarda... mueeeec mueeeeeeec...

i amb tot això aquest matí quan m'he llevat m'he adonat de que m'he oblidat completament de que dissabte passat era l'aniversari del meu millor amic... I NO EL VAIG FELICITAR!!!!

Vosaltres què creieu: em faig gran o només necessito vacances?

06 de juny 2008

frases cèlebres

Crec que no us he comentat mai que tinc un sogre molt avessat a trobar un refrany popular per a cada ocasió. A vegades fins i tot pensem que se'ls inventa...

La qüestió és que ahir a la tarda estava treballant i al costat meu vaig sentir una conversa que de per sí ja tenia la seva gràcia:

Raquel: "Eduard, tu de cognom et dius Rubió, que potser ets germà del Miquel Rubió de comptabilitat?"
Eduard: "Sí, som germans."
Raquel: "Ah, ja us assembleu ja.."
(aquí he d'afegir que em vaig quedar a quadres perquè no s'assemblen en RES)
Eduard (ben serè i en to seriós): "En absolut, no ens assemblem gens. En 36 anys que tinc ets la primera persona que m'ho diu"

L'escena potser no us sembla del tot còmica. Però com que personalment no tinc gaire bona relació amb la Raquel (és una pseudo-pija-perdona-vides-estúpida), el moc que li va regalar el meu company va ser molt benvingut per mi i per la majoria dels que estàvem a l'oficina en aquell moment..

Però és que acte seguit em va venir una de les frases cèlebres del meu sogre, i aquí sí que ja em va agafar l'atac de riure que no podia parar, l'expressió popular diu:
"I tant que s'assemblen, com uns collons amb un rosari!!!"

Sense comentaris... ja està tot dit...

03 de juny 2008

ESTRENA

Avui m'he estrenat amb l'AVE. Un trajecte modest, Barcelona-Lleida, passant per Tarragona... en total 1 hora i 3 minutets de res.. és fantàstic...
Però com que no tot podia ser fantàstic i meravellós resulta que avui hi havia vaga del servei del tren. Ni assafates ni assafatus ni res de res. Per megafonia ens han dit que si volíem anar a la cafeteria a buscar diaris i ampolles d'aigua que era self-service, això sí, han afegit un "perdonen las molestias"... i jo que comptava menjar alguna cosa al tren abans d'arribar!!!

Des d'aquí demano que els facin cas. No sé què reclamen (suposo que només es tracta de treballar dignament), però m'agradaria que la propera vegada que em toqui agafar el tren pugui sentir-me com la "doña leti"...

28 de maig 2008

crònica d'esdeveniments

Des de la data de l'últim post, i de manera resumida us puc explicar que:

-he celebrat el primer aniversari del meu petitó.
-he celebrat el meu 32è aniversari.
-he pringat a la feina com mai.
-els electrodomèstics de casa s'han calmat.
-m'he comprat més llibres per Sant Jordi que ja estan apilats amb la resta de pendents.
-he sortit a escalar amb una amiga.
-he anat a córrer 2 vegades.
-he sortit de farra 1 nit amb la meva germana i amigues seves (no recordo els anys que feia que no sortia de marxeta..).
-hem anat amb el grandolàs al Camp Nou a veure el Catalunya-Argentina.
-he escoltat el "Rockferry" de la DUFFY i m'ha entusiasmat.
-he descobert que tinc les immunoglobulines de tipus A a nivells de nen de 11 anys, i també una anèmia brutal.
-he patit un intent de crisi d'angoixa que de moment només ha quedat en un ensurt.
-he sabut que a la feina em donaran una Blackberry (en quin moment vaig alegrar-me de que em pugessin de categoria jo?)
-m'han tocat 60 euros a la primitiva.
-he tingut reunió a l'escola amb la professora del gran per revisar el curs i m'han reconfirmat el que ja sabia: que tinc un sol de nen!!!
-he tornat a dinar al restaurant on vem fer el convit de casament en companyia dels nostres padrins de noces.
-hem anat de convidats a una Comunió (i jo que em pensava que aquestes coses ja no es feien!) i li he hagut d'explicar al meu fill gran què era això d'anar a l'església i què era fer la comunió... ÉS MOLT DIFÍCIL!!!
-he anat al teatre amb el meu fill i un amiguet seu a veure el Màgic d'Oz i he disfrutat tant o més que ells.
-he encetat la temporada d'orxates amb un got de mida mitjana.
-i finalment, he après una paraula nova made in el meu fill gran: ESCORALL. Segons el seu diccionari propi "és un amagatall que agafes uns prismàtics i hi ha lleons i tigres". Tà clar no?

us he anat llegint a gairebé tots però no tinc temps per res. De debò que no és per falta de ganes, bé això ja ho sabeu!

fins aviat.

03 d’abril 2008

Cuesta abajo sin frenos

Aquesta expressió col·loquial que he escoltat tantes vegades és la que més s'adiu en aquests moments a la realitat del nostre niu conjugal.

Tot va començar amb una queixa dels veïns per unes gotetes sospitoses al sostre de la seva galeria. Quan van obrir.. SURPRISE! una fuita d'aigua d'un tub nostre.
Després de revisar-ho la nostra companyia d'assegurances van dir que el problema era la corrosió del tub (que era de ferro, del quaternari més o menys,) i que aquest és un supòsit que no contempla l'assegurança (algú em podria dir només UN supòsit que cobreixi l'assegurança?). RESULTAT: fer instal·lació nova de l'aigua de tot el pis.

Tubs de l'aigua = tuelf points

Però no va acabar aquí la cosa. Els electrodomèstics de casa, en un atac de gelosia van decidir que també volien una renovació. I així han anat caient primer la planxa, després el renta-vaixelles i, finalment, avui s'hi ha sumat l'aspiradora.

Electrodomèstics de casa = tuelf points

Em fa pànic entrar a casa.

Què petarà demà?
He arribat a pensar que estem dins d'una mena de Show de Truman, i que hi ha milers d'espectadors que es parteixen la caixa de riure cada vegada que ens en passa una. És com si enviessin missatges SMS amb el nom de l'ectrodomèstic que volen que peti aquesta setmana... per la setmana vinent crec que es pot triar entre "PETAR espai RENTADORA" o "PETAR espai TELEVISOR" o "PETAR espai NEVERA".

SI US PLAU, SI ESTEU LLEGINT AQUESTES LÍNIES, LA NEVERA NO!!!

31 de març 2008

El reforç positiu

Aquest és el nom que han donat a la tàctica de molts pares d'incentivar certes conductes dels fills. Si el nen o nena fa alguna cosa ben feta se'l felicita amb entusiasme perquè percebi que allò realment està molt ben fet i de mica en mica anar creant l'hàbit..

Doncs bé, sapigueu que ara és el meu propi fill el què es dedica a fer-me reforços positius. Ahir a la nit per exemple, quan vaig anar a fer-li un petó de bona nit em va demanar que li llegís un conte. Li vaig dir que era molt tard i que no podia ser, llavors va demanar que n'hi expliqués un de curtet. Però resulta que va demanar la Ventafocs. I jo que recapitulo i busco una versió-express de la història sense oblidar cap detall principal per explicar-li el conte de manera breu. Ell va escoltar amb atenció tot el relat, i quan vaig acabar amb allò del "i van viure feliços al castell i la ventafocs no va ser mai més la criada de ningú" em va dedicar un efusiu "molt bééééé mareeeee!" amb un esforçat somriure.

Sabeu aquells dibuixos de l'Arare, que en algunes situacions els queia una gota ben gruixuda de suor a un costat de la cara? Doncs em vaig quedar igual.

Fill 1 - Mare 0

20 de març 2008

delirant...

Dimecres 19 de març, 21.03h.
Agafo la bossa d'escombraries i surto al carrer, camino cap als contenidors, quan hi arribo em trobo una pila de roba a terra, al costat del contenidor de tapa verda.
Hi ha un polo vermell de noia de màniga curta amb botonets petits blancs al coll i a les mànigues. També uns pantalons de color marró d'home. I una brusa blanca amb ratlles rosa pàl·lid. I una corbata tornasolada de color blau. I un jersei menut de punt vermell amb la vora del coll grisa. I una samarreta de nen de l'Spiderman de color blanc amb ratlles negres. I un pitet blau cel amb un helicòpter groc brodat..

Estic paral·litzada. Sento com si el cor hagués parat de bategar durant uns instants. Hi ha alguna família al barri que compra exactament la mateixa roba que tenim nosaltres, les mateixes talles, absolutament TOT és idèntic..

18 de març 2008

delirant...

Avui he vingut a la feina amb el cotxe d'un company, sortim molt d'hora de casa, així que parlem ben poquet, és impossible mantenir una conversa coherent quan la son t'anul·la totes les forces.. mentres passàvem per dins de Bellaterra he mirat pel retrovisor.. tres cotxes més enrera hi havia un cotxe com el meu.. i quan l'he vist he pensat: "mira-te-la, avui la grigri també ha sortit d'hora de casa"...

03 de març 2008

Rallar esquís

RALLAR ESQUÍS
Dícese de l'acció d'esquiar per sobre neu en condicions pèssimes

CONDICIONS PÈSSIMES
Dícese de la neu de color del Cola-cao, minada de pedretes que sobresurten que et deixen els esquís fets un cromo, i que fan caure fins i tot a l'esquiador més expert.

Això és el que vaig fer jo dissabte al matí. A Ordino. Amb un fred de nassos...
Però feia 2 anys que no esquiava, i les ganes em podien...

RECOMANACIÓ: Si al començament d'una pista veieu un cartell que posa "ATENCIÓ PEDRES" no feu com jo, que sóc descreguda de mena i miro un tros avall i com que fins on allarga la vista no veig pedres, passo de tot i m'hi foto... Les pedres hi són. Més avall. Qui avisa no és traïdor diuen...

El que no entendré mai és perquè tenen tanta barra de fer pagar el forfait sencer si llavors no pots esquiar com déu mana... En fi, quan sigui gran ja ho entendré...


28 de febrer 2008

selebreixon

-patates braves
-espàrrecs bladers a la brasa amb formatge de cabra gratinat
-cors de carxofa amb virutes de pernil ibèric i foie
-llagostins a la planxa
-pastís de formatge /gelat de iogurt i mora

i tot això, acompanyat d'un albariño do Rias Baixas, és el què ens vem menjar ahir per sopar amb la meva parella... sí sí, a rebentar!!! :DDDDDD

Estàvem de celebració. Estem sobrevivint a les criatures, ens estimem, blablabla.... i aquest mes a la feina m'han ascendit. Un ascens petitet perquè no m'empatxi, però un ascens esperadíssim des de feia 4 anys!!!

Me'n vaig quedar a les portes de abans del primer embaràs. I ja se sap, les empreses no tenen tendència a apostar per una dona en fase de criança, perquè dóna massa mals de cap... Després va venir el segon embaràs i el segon fill... i ara sembla que per fi han vist que poden confiar en mi, que em prenc la meva feina seriosament i que porto temps demostrant que m'ho mereixo...

com deia l'inspector Vivancos: "... colla de passerells!!!!....."



18 de febrer 2008

avui m'han renyat..

M'han dit que tinc bastant abandonat aquest racó de món... i és ben cert! Però com us podeu imaginar, sempre és per falta de temps, no de ganes!!

Així que seré molt breu. Només us penjo un vídeo que potser ja haureu vist però que jo vaig descobrir ahir, i que em fa riure molt. Només dura un minutet, val la pena!

records..

16 de gener 2008

moments de glòria

Ahir al vespre:
"Bona nit guapíssim, que descansis i dormis bé".
Li faig un petó.
Ell somriu.
"Ho saps oi que m'agrada molt fer-te petons?"
"Mare, acosta't que jo també et faré un petó"
M'hi acosto.
Ja té apunt els morritus, hi poso la galta, em fa un petó.
"Un altre"
Torna a posar els morritus en posició, hi acosto la galta, i em fa un altre petó.
Després m'acarona amb tendresa i em diu "guapa"
.....


I aquesta matinada:
"Mare, em deixes dormir aquí amb tu?"
"Què passa? que no pots dormir?"
"Es que aquí en aquest llit es dorm millor. Em tapes mare?"
El tapo bé i aprofito per abraçar-lo ben fort.
"Et molesta el meu braç aquí sota?"
"No mare, no el treguis"
Li faig un petó al caparronet.
Poc després m'agafa la mà.
I es queda adormit.
....

14 de gener 2008

El primer ensurt

Que als directius de les empreses se'ls paga per pensar no és novetat. Una altra cosa ben diferent és que t'incloguin en els seus pensaments. Normalment el seu esforç neuronal va enfocat cap a un únic objectiu: millorar la pròpia situació, a costa del què sigui o qui sigui.

A la meva empresa algun il·luminat va dissenyar l'edifici per X persones i només va incloure en el projecte X/2 places de pàrking. Aquest problema es va mig resoldre el dia que van pensar en aprofitar un descampat que tenien en propietat just a la parcel·la "colindant" (no sé com es diu en català).
Però és que ara resulta que algun altre il·luminat ha decidit construïr un edifici d'oficines a la citada parcel·la. Què passa amb les places de pàrking???? Doncs a la merda les places de pàrking. I que la gent aparqui pel polígon (sense il·luminar). bé, no a tothom li toca anar a aparcar pel polígon. Només als més pringats, com una servidora.
Avui m'ha tocat llevar-me més d'hora per tenir un lloc dins del polígon que no sigui massa lluny ni massa amagat. Quan travessava el carrer de la meva empresa (també amb llum molt escassa), pel pas de vianants, un cotxe que venia a la velocitat del llamp ha estat apunt d'atropellar-me. Jo m'he espantat però em sembla que el conductor encara més. Quan he vist que jo era al mig de la seva trajectòria i que el paio no afluixava la marxa m'he posat a córrer per arribar a la vorera. Ell s'ha parat i m'ha demanat perdó i m'ha insistit que allà al mig "era invisible". Bé, a la velocitat que anava i comptant que eren les 07:30h (hora de tenir encara lleganyes als ulls), no m'estranya que no em veiés..
En fi, gràcies a les ments-pensants-i-ben-cobrants de la meva empresa, aquest matí ja he matinat, i he passat fred, i han estat apunt d'atropellar-me.
Són just les 07:50h i ja he fet tot això, i a més ja he escrit el post...
Per matar a algú...

03 de gener 2008

Canvi d'any

El 2007 va acabar amb la participació a la Cursa Sant Silvestre de Barcelona.
Calia?
Doncs anímicament-simbòlicament sí.
Físicament-muscularment no.

Feia any i vuit mesos que no recorria aquesta distància. I des que he tornat a reprendre els entrenaments no he passat dels 8 kms. I ara feia un mes que havia parat del tot perquè em notava altre cop les molèsties al tendó d'aquil·les que ja m'havien obligat a parar de córrer l'abril de 2006...
Però com que sóc massoca de mena, a última hora no me'n vaig saber estar. Vaig inscriure'm i el 31/12 vaig recórrer els 10kms, esgotant totes les meves forces. També cal dir que corria en companyia del meu marit, cosa que hi afegia l'al·licient de disfrutar plegats d'una activitat que ens agrada a tots dos..
O sigui que vaig acabar l'any ben coixa, però més contenta que un jínjol!

El dia 1 al matí vem organitzar la visita al Patge Reial (altrament dit ambaixador) que està instal·lat a la plaça de l'església de la nostra ciutat des del dia 26/12. Calia anar a portar-li la carta dels petitons, no fos cas que els Reis passin de llarg de casa nostra!! Aquesta vegada la llista és més curta i inclou la petició d'una "joguina per nens petits" pel germanet. Però tot i així millor no obviar el circuit pre-establert, i qui vulgui joguines que les demani a l'interlocutor adequat..
I a la tarda el petitó es va quedar amb els avis i vem anar amb el gran de casa i el meu marit al teatre a veure "Els Pastorets". Per ser els primers pastorets de l'hereu, es pot dir que va ser tot un èxit. A partir de la tercera vegada que va sortir el dimoni ja li havia passat la por i va disfrutar molt (sobretot amb el Jeremies, que em sembla que el meu fill està apunt de muntar el club de fans del tartamut il·lustre!).

I per acabar d'arrodonir tot això, el petit ja ha encetat l'any començant a reptar. El deixes a terra i ja va per tot arreu, i veloç com una gasela! Inicia el gest del gateig però encara no coordina els moviments. Però li falta ben poquet... Està fet un campió!!!

Canviant molt de terç, només dir-vos que m'he llegit el llibre "Mil Cretins" d'en Quim Monzó. I que m'ha agradat. Mal m'està dir-ho però era el primer llibre d'en Monzó que em llegia. N'he fullejat d'altres que tinc per casa però no m'hi he posat mai... Seguirem investigant en aquesta línia...

BON ANY A TOTHOM!