22 de setembre 2007

torno a trepar!

Diumenge passat vaig retornar a les meves estimades parets. Vaig entaforar-me els demoníacs peus de gat (un calçat així només pot ser obra del diable), i vaig tornar a tocar la roca després d'aquest "kit kat a la vida esportiva" que implica la maternitat.

El debut va ser a una zona molt fàcil i assequible per a principiants, de la cara sud de Montserrat. Es coneix com el Jardinet, a Collbató.

Jo només vaig fer les tres vies de l'esquerra, les més faciletes. Però suficient per començar de nou i recordar que bé que ho passo enfilant-me per les parets.. ;P
En fi, seguirem informant. Ara ja no hi haurà qui em pari!!!! PARETS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUÍ...

18 de setembre 2007

bocinets de vida

Davant meu tinc un plafó d’aquells de suro, que vaig portar de casa dels meus pares. El vaig penjar aquí, i el cert és que, ara que me’l miro, crec que pocs canvis ha sofert des de la seva arribada al pis. Gairebé tot el que hi ha penjat porta aquí força temps.

El més recent és de gener de 2005. El parell d’entrades que ens va regalar la meva germana per anar a veure el concert de REM al Sant Jordi. (Quin bon record.. Gràcies wapi!!). Estan penjades just a sota de la única entrada que guardo de l’anterior concert que van fer els REM a Barcelona. També era al Sant Jordi, el febrer de 1995 per la gira de l’àlbum Monster, 10 anys abans ni més ni menys.. Va ser el primer Concert (amb majúscules) que vem anar junts amb la meva parella actual. Per aquelles dates tots dos érem estudiants i no ens podíem permetre gaires luxes.

També hi ha una foto que ens van enviar una parella d’holandesos que vem conèixer l’estiu del 1998 al Refugi de Saboredo del Parc Nacional d’Aigües-Tortes. Ens van fer una foto mentres la meva parella i jo admiràvem el paisatge descansant sobre una pedra grossa al costat de l’estany, i l’estiu següent ens la van enviar. Per tant, la foto està penjada al suro des de setembre de 1999. Cada vegada que la miro recordo tots aquells dies, tots els camins, l’aire fresc de la muntanya, la tranquil·litat, l’aigua gelada dels rierols i estanys, la truita al forn que ens van fer al Refugi de Colomers i que vem menjar-nos en companyia de dos Guiputxis d’allò més divertits, l’angoixa del primer dia quan se’ns feia fosc i no arribàvem a Saboredo i la boira començava a guanyar terreny, els roncs dels maleïts suïssos que dormien a les lliteres de dalt a Colomers i que no van deixar descansar a ningú, el deliciós entrepà de pernil que ens van fer els del Refugi Ventosa i Calvell l’últim dia de la nostra travessa i que vem menjar-nos després d’haver passat pel Port de Ratera en direcció al llac de Sant Maurici, el meu primer cous-cous al Refu Ventosa i Calvell, el vertiginós darrer tram del cim del Punta Alta, el CD de Manu Chao que sonava una i altra vegada al Refu de Saboredo, l’aplaudiment que vem fer tots els hostes en aquest mateix refu quan el guarda ens va servir per sopar un rostit de pollastre que estava increïblement bo…
Buff… quines ganes tinc de tornar-hi..

A sota hi ha una postal que ens van enviar l’OM i la CM l’agost de 1997. És una foto preciosa de La Barre des Ecrins als Alps francesos. La postal porta data de 13/08/97 i a la capçalera hi diu que està escrita des d’Ailefroide, expliquen que el temps era assolellat però que hi feia molt fred, i acaba amb l’enviament de “dos petonets ben congeladets”. Ara que hi penso, és curios, tenim totes les postals que rebem d’arreu penjades darrere una porta, i aquesta ha quedat aquí al suro… realment és preciosa aquesta muntanya… Algun dia hi pujarem, no en dubteu pas!!!

I al costat dret de la postal una foto de record de la única vegada que he anat a fer ràfting. Va ser l’últim cap de setmana de maig de 2003. Hi vem anar amb l’AC, l’AM i el JI. Aquesta foto no seria especial si no fos perquè hi falta el JS. El dia abans de marxar cap a Àreu va haver-hi un malentès i va cabrejar-se amb mi. Buff, i de quina manera!!! No vaig poder dormir en tot el cap de setmana. Em trobava fatal, em sentia fatal, em feia mal el cor, i no precisament en sentit figurat. Així que el ràfting va estar bé, però sempre recordaré que va ser un dels pitjors caps de setmana de la meva vida.

I a l’altre costat de la postal dels Alps hi ha la joia de la corona. Una foto meva de quan tenia 12 o 13 anys. O sigui que és de l’any 1988 o 1989. Jo estava apuntada a un gimnàs, feia gimnàstica esportiva. M’encantava de debò. Disfrutava saltant a potro, penjant-me de les paral·leles, i matxacant-me amb les sèries d’abdominals. Per Nadal el gimnàs tenia la tradició de fer una foto a tots els alumnes i enviar-la als pares com a felicitació. I d’aquí surt aquest petit trofeu: estic amb el meu mallot blau marca Mito (n’estava enamorada), amb els cabells llargs fins a les espatlles, fent una postura de gimnasta i somrient a la càmara.
El flic-flac no em va sortir mai perquè em feia por, i també em costava molt la barra d’equilibris. Però era tant feliç allà al gimnàs!! Llàstima que la desviació de columna m’obligués a deixar la pràctica d’aquell esport, em va saber molt greu… El metge va dir que només podia fer natació. I us asseguro que a mi això del nedar no em motiva gaire, no sóc gaire bon peixet. Ja ho he dit altres vegades, a mi el què em surt millor és fer la cabreta.

I per acabar, també hi tinc penjat un clauer amb una clau d’un candau de bicicleta que ja no tinc. Ni el candau, ni la bicicleta!! A saber el temps que fa que està aquí. No en tinc ni idea… Quins farts de pedalar que em feia als estius, amb la meva BH Florida vermella!!!

Crec que tots aquests petits trocets de la meva vida encara s'estaran aquí molts anys. I espero penjar-n'hi uns quants més per acabar d'omplir-lo de més moments especials...

11 de setembre 2007

11.09.2007


Avui hem aprofitat la diada per fer una excursioneta amb la família.
Hem anat a La Mola. Un cim de 1.000 metrets força concorregut del Vallès Occidental...

He oblidat la quantitat de vegades que hi he pujat, però avui era especial. Avui era la primera vegada que hi pujava al petitó de casa. El seu pare l'ha portat a la motxilleta i ell s'ha portat la mar de bé, sense rondinar gens ni mica.

Però el millor de tot és que el gran (pobrissó, 3 anys i 5 mesos i ja li hem penjat el cartell de gran!!!), ha pujat i baixat pel seu propi peu. Com un excursionista de debò. No n'estaria tant orgullosa si l'esforç no fos prou gran per un nen de la seva edat. Hi he pujat altres vegades amb gent més gran que ell i us puc assegurar que esbufegaven 20 vegades més!!! Bé, ja se sap, els petitons és com si funcionessin amb piles alcalines, tenen energia per parar un tren.. però de debò que per la seva edat és una bona tirada, i per això estic tant cofoia. Està fet un campió!

Dilluns passat va començar l'escola (és una escola sensible a la problemàtica dels pares i mares treballadors i comencen el curs escolar el dia 01/09 i acaben el 30/06, la única de la meva ciutat que ho fa, i no és privada!!!), i la veritat és que aquesta setmana ha estat bastant raret.. li han sortit els gelets una altra vegada i hem patit una mica. Espero que s'hi vagi adaptant i que jo pugui donar-li l'atenció que necessita. Sabeu bé que ho intentaré amb totes les meves forces.. L'estimo tant...


08 de setembre 2007

El retorn de l'oci

Buè, ja ho veieu, he estat un fotimer de dies sense passar per aquí.. ja se sap, les vacances, tot el dia amb els peques... Un no parar!
No tinc massa temps per escriure així que no m'estendré més en aquest pròleg tant típic i tòpic.
Salutacions a tots i totes de nou!!

Volia comentar-vos que darrerament he reprès la meva afició (temporalment abandonada) del cinema i de la lectura. Bé, la del cinema s'hauria de puntualitzar: he anat alguna vegada al cine però no he vist res que valgués la pena esmentar.. quan parlo de cinema aquí vull dir "pelis del video-club". Sí senyors, ja ho veieu, sóc una romàntica dels vídeo-clubs. Tothom baixant-se pelis d'internet i jo caminant tres cantons amunt i tres cantons avall amb la tarjeta a les mans per veure les pelis que no he vist ens aquests darrers anys de maternitat... jejejejeje
He vist BABEL, Infiltrados, Dejà Vu, Little Miss Sunshine, i El Ilusionista. Com que ja us he dit que no em puc estendre en detalls només recomanar-vos BABEL i Little Miss Sunshine. La primera per la complexitat de tots els detalls, pels seus personatges i per la quantitat de sentiments diferents que transmet (Denke, tu que ets l'especialista: els casaments mexicans són tots com surten a la peli?? buff....). I la segona sobretot per la seva frescor, vaig passar-m'ho força bé veient-la, és una història "diferent".

I de llibres he acabat amb "Cien años de Soledad" i amb "El vigilant del camp de sègol".
Deixo els comentaris per un altre dia perquè realment n'hi ha per una estoneta (sobretot per l'obra de García-Márquez).

Només afegir que ahir vaig tornar a practicar escalada. De moment només he fet una mica la freaky al búlder del gimnàs municipal, i avui ja no puc ni moure'm del mal que em fan les espatlles i els braços. Realment sembla mentida que poguem tenir tants músculs en tan poc tros, són coses que només te n'adones quan et fan mal...

See you soon!!!