Aquí us penjo un material que m'ha arribat recentment a les mans.. Pel gaudi de les blocaires bàsicament..
Noies, us aviso que si patiu del cor millor us prengueu una pastilleta abans d'iniciar la projecció. Les que no patiu del cor no us caldria pastilla però en canvi sí és recomanable un pitet.
Nois, no us ho prengueu com un atac personal. Això només és un petit acte reivindicatiu dins la meva campanya contra l'allau de ventres-plans. jejejeje..
Que nosaltres també ens hem d'alegrar la vista de tant en tant!! :)
Espero no ferir la sensibilitats ni susceptibilitats de ningú. No és la meva intenció. De veres.
Tothom al seu lloc?
..càmara
... acció!!
Powered by Castpost
I perquè no hauria de ser-ho, oi?
Bé, doncs no us feu il·lusions. No ho sóc, ni de bon tros.
És que tenia la cançó de la Bruni al cap quan m'han fet posar un títol al Blog...
27 de juny 2006
12 de juny 2006
Mal... d'alçada?
Aquí gírgola semi-paral·lítica comunicant amb la bloggosfera...
No ha estat gens fàcil, però al final m'he sepillat el Senyor Cilindre de Marboré. Tots els seus 3.335 mts sota els meus peus.
És un cim espectacular. La grandiositat de tot l'entorn et fa esborronar. Et fa sentir petit. Insignificant.
Ganyipant una mica al llac gelat vaig mirar la munió d'excursionistes que pujaven al Mont Perdut. Semblaven formiguetes, un darrere l'altre seguint la traça.
No havia vist mai la senyora "escupidera", tot i que n'havia sentit a parlar perquè sovint llegeixes o sents notícies de que algú hi ha perdut la vida. Realment impressiona. La pendent és molt pronunciada i la seva inclinació cap a un costat fa que si rellisques vagis a parar directe a un precipici d'uns 100 mts. Bé, no sé quina mida deu tenir la paret que queda sota el corraló famós perquè amb la grandiositat d'aquelles muntanyes calcàries fa de mal dir. Però l'alçada és considerable, només de pensar-hi encara se'm posa la pell de gallina.
Per enfilar-nos al Cilindre vem haver de caminar en direcció oposada, cap a l'oest. Després de pujar el collet evident que et situa sota la cresta (amb una pendent que feia esbufegar cada dues passes!), vem treure els arnesos i la corda d'escalada per encarar el primer tram de pujada al llom. En total són uns 25 o 30 mts d'un II grau o II+ (no us hi trenqueu el cap, això és nomenclatura d'escalada. Vol dir que no és molt complicat pujar-hi però el suficient per haver de mirar-s'ho bé i encordar-se. Sobretot per quan has de baixar...). Allà ens vem trobar dos nois de Maspujols (ara no sé si ho escric bé, I'm sorry!), el Jordi i el Pere. I vem fer junts tot el tros fins el cim. De fet, vem aprofitar que ells havien portat una corda més llarga que la nostra, i tots vem fer servir la mateixa. La llàstima va ser que durant tot l'últim tros va aparèixer la boira i en un tres i no res ho va tapar tot. I vull dir TOT. No es veia ni el Perdut, que està allà mateix..
La baixada va ser un infern. Havíem començat a caminar a les 7:00h, i arribavem al refugi a les 14:30h.. allà vem aprofitar per dinar una mica o, més ben dit, acabar-nos tot el menjar que ens quedava (millor portar-lo a la panxa que a la motxilla!), vem recollir la tenda, sacs i estorilla, i vem seguir avall cap al cotxe. Quedaven 3 hores llargues de camí fins el cotxe. Que van ser una tortura.
Jo em vaig quedar una mica enrera perquè les meves passes són més curtes que les dels meus acompanyants, així que, tot i que m'anaven esperant de tant en tant, vaig fer tot el troç pràcticament sola.
Només tenia ganes de plorar.
Perquè amb les botes dures i la calor que feia tenia les plantes dels peus bullint i la tarda abans ja m'havien sortit bullofes. Perquè el camí està cimentat en gran part i amb les botes dures s'hi camina de puta pena. Perquè tenia les cames tan adolorides que cada passa em feia mal. Perquè no tenia al costat el meu marit, que sempre m'ha acompanyat a la muntanya, perquè tot el que he fet de muntanya ho hem fet junts i l'he trobat molt a faltar; sentir la seva veu, agafar la seva mà, deixar-lo que em mimi... I perquè per l'hora que era, sabia que no arribaria a casa a temps per dir-li bona nit al meu fill. Ja no podria estar amb ell fins dilluns a la tarda quan sortís de l'escola.. I no parava de creuar-me parelles amb els seus fills caminant per allà...
I no em podia treure del cap que aquell patiment no tenia cap sentit, i menys si el preu era no estar amb el petitó en tot el cap de setmana...
El puteig encara em dura en certa manera. Començo a relativitzar-ho tot una mica. Però va ser un dia molt llarg (arribava al cotxe a les 18:15h!) i molt dur (3.300 mts de desnivell acumulat només diumenge, entre fer cim i baixar). Vaig arribar a casa a les 23h tocades. Bastant enfonsada.
Sort que m'esperava el meu marit i vaig poder buidar el pap..
Em va preparar el sopar, i m'omplia el got d'aigua perquè begués força,... i jo em vaig deixar mimar una estoneta... no gaire, que era molt tard...
No ha estat gens fàcil, però al final m'he sepillat el Senyor Cilindre de Marboré. Tots els seus 3.335 mts sota els meus peus.
És un cim espectacular. La grandiositat de tot l'entorn et fa esborronar. Et fa sentir petit. Insignificant.
Ganyipant una mica al llac gelat vaig mirar la munió d'excursionistes que pujaven al Mont Perdut. Semblaven formiguetes, un darrere l'altre seguint la traça.
No havia vist mai la senyora "escupidera", tot i que n'havia sentit a parlar perquè sovint llegeixes o sents notícies de que algú hi ha perdut la vida. Realment impressiona. La pendent és molt pronunciada i la seva inclinació cap a un costat fa que si rellisques vagis a parar directe a un precipici d'uns 100 mts. Bé, no sé quina mida deu tenir la paret que queda sota el corraló famós perquè amb la grandiositat d'aquelles muntanyes calcàries fa de mal dir. Però l'alçada és considerable, només de pensar-hi encara se'm posa la pell de gallina.
Per enfilar-nos al Cilindre vem haver de caminar en direcció oposada, cap a l'oest. Després de pujar el collet evident que et situa sota la cresta (amb una pendent que feia esbufegar cada dues passes!), vem treure els arnesos i la corda d'escalada per encarar el primer tram de pujada al llom. En total són uns 25 o 30 mts d'un II grau o II+ (no us hi trenqueu el cap, això és nomenclatura d'escalada. Vol dir que no és molt complicat pujar-hi però el suficient per haver de mirar-s'ho bé i encordar-se. Sobretot per quan has de baixar...). Allà ens vem trobar dos nois de Maspujols (ara no sé si ho escric bé, I'm sorry!), el Jordi i el Pere. I vem fer junts tot el tros fins el cim. De fet, vem aprofitar que ells havien portat una corda més llarga que la nostra, i tots vem fer servir la mateixa. La llàstima va ser que durant tot l'últim tros va aparèixer la boira i en un tres i no res ho va tapar tot. I vull dir TOT. No es veia ni el Perdut, que està allà mateix..
La baixada va ser un infern. Havíem començat a caminar a les 7:00h, i arribavem al refugi a les 14:30h.. allà vem aprofitar per dinar una mica o, més ben dit, acabar-nos tot el menjar que ens quedava (millor portar-lo a la panxa que a la motxilla!), vem recollir la tenda, sacs i estorilla, i vem seguir avall cap al cotxe. Quedaven 3 hores llargues de camí fins el cotxe. Que van ser una tortura.
Jo em vaig quedar una mica enrera perquè les meves passes són més curtes que les dels meus acompanyants, així que, tot i que m'anaven esperant de tant en tant, vaig fer tot el troç pràcticament sola.
Només tenia ganes de plorar.
Perquè amb les botes dures i la calor que feia tenia les plantes dels peus bullint i la tarda abans ja m'havien sortit bullofes. Perquè el camí està cimentat en gran part i amb les botes dures s'hi camina de puta pena. Perquè tenia les cames tan adolorides que cada passa em feia mal. Perquè no tenia al costat el meu marit, que sempre m'ha acompanyat a la muntanya, perquè tot el que he fet de muntanya ho hem fet junts i l'he trobat molt a faltar; sentir la seva veu, agafar la seva mà, deixar-lo que em mimi... I perquè per l'hora que era, sabia que no arribaria a casa a temps per dir-li bona nit al meu fill. Ja no podria estar amb ell fins dilluns a la tarda quan sortís de l'escola.. I no parava de creuar-me parelles amb els seus fills caminant per allà...
I no em podia treure del cap que aquell patiment no tenia cap sentit, i menys si el preu era no estar amb el petitó en tot el cap de setmana...
El puteig encara em dura en certa manera. Començo a relativitzar-ho tot una mica. Però va ser un dia molt llarg (arribava al cotxe a les 18:15h!) i molt dur (3.300 mts de desnivell acumulat només diumenge, entre fer cim i baixar). Vaig arribar a casa a les 23h tocades. Bastant enfonsada.
Sort que m'esperava el meu marit i vaig poder buidar el pap..
Em va preparar el sopar, i m'omplia el got d'aigua perquè begués força,... i jo em vaig deixar mimar una estoneta... no gaire, que era molt tard...
09 de juny 2006
silenci...
després de dos dies de sessió de tutoria intensiva a la meva substituta, avui per fi m'he donat permís per canviar de lloc de treball.
M'he despedit oficialment per escrit de tots els membres de la unitat que deixo i de les companyes que he tingut fins ara (les dues secretàries del sub-director general), i al meu ex-jefe li he anat a donar dos petons de bona gana. per allò de que el roce hace el cariño...
Per fi he sortit de la zona de despatxos.
I he assaborit la pau i tranquil·litat d'esperit.
I sobretot sobretot, he oblidat per complet el so estrident de la maleïda centraleta telefònica. Aquell timbre insuportable que sonava 25.000 vegades per dia.
Santa Substituta: dóna paciència a la nova perquè aguanti força temps i ho assimili tot ben ràpid, perquè jo no en vull tornar a saber res d'aquell racó de món!!!
Per cert, aquest cap de setmana em toca entrenament. Marxem demà al matí i diumenge si tot va bé estaré dalt del Cilindro de Marboré, a Ordesa. 3.335 mts.
Dilluns informo.
M'he despedit oficialment per escrit de tots els membres de la unitat que deixo i de les companyes que he tingut fins ara (les dues secretàries del sub-director general), i al meu ex-jefe li he anat a donar dos petons de bona gana. per allò de que el roce hace el cariño...
Per fi he sortit de la zona de despatxos.
I he assaborit la pau i tranquil·litat d'esperit.
I sobretot sobretot, he oblidat per complet el so estrident de la maleïda centraleta telefònica. Aquell timbre insuportable que sonava 25.000 vegades per dia.
Santa Substituta: dóna paciència a la nova perquè aguanti força temps i ho assimili tot ben ràpid, perquè jo no en vull tornar a saber res d'aquell racó de món!!!
Per cert, aquest cap de setmana em toca entrenament. Marxem demà al matí i diumenge si tot va bé estaré dalt del Cilindro de Marboré, a Ordesa. 3.335 mts.
Dilluns informo.
08 de juny 2006
gràcies albert..
Us demano a tots i totes mil disculpes, a casa no havia configurat la pàgina del blogger en "español" i la tinc en anglès i devia tocar el què no havia de tocar, sense ni adonar-me del què estava fent...
em teníeu preocupada eh!!! pensava.. caram, aquí tothom s'ha agafat vacances bloggeres!! jejejeje.
albert, gràcies per avisar.
em teníeu preocupada eh!!! pensava.. caram, aquí tothom s'ha agafat vacances bloggeres!! jejejeje.
albert, gràcies per avisar.
05 de juny 2006
post-protestant... que últimament se'm dona bé..
Que la publicitat està minada de clixés és ben sabut per tothom. Que hi ha anuncis que haurien de pagar el doble o el triple per sortir a la tele de dolents que són, també és sobradament conegut..
Que s'utilitzi la publicitat per bombardejar constantment la moral de la població femenina, és quelcom que darrerament observo amb especial antipatia. Bé, jo diria amb especial ràbia directament.
Estic fins al monyo (per dir-ho finament) de tant ventre-pla ocupant tota la pantalla del televisor. Senyors i senyores, quan jo tenia 15 anys també semblava una post de planxar!! Però quan les imatges s'acompanyen de determinades frases matxacones i eslògans de pa sucat amb oli, ja és per desesperar-se.
Estem presenciant la destrucció del nostre ego, i com a membre del col·lectiu femení he arribat al punt de sentir-me agredida.
I no parlo perquè sí, us donaré exemples:
Començaré pel què més em sulfura darrerament, el d'una marca de pastissets rodonets recoberts de sucre i amb un foradet al mig. Ara diuen que han aconseguit fer-los tant bé que ja en podem menjar... Curiosament el jurat que celebra amb alegria desmesurada la notícia està format per un grup de dones. TOT DONES.
A veure, què carai passa? Que només necessitem menjar light nosaltres?? ai, perdó, que no és light, que té un component que es diu SVELTIA que deu ser alguna cosa que va molt millor perquè si quedes esvelta després de menjar-te'n un ja deu ser de pel·lícula!!!
Seguim: els que són molt graciosos, per dir-ho d'alguna manera, són els d'una coneguda clínica d'estètica... Que treguin una col·lecció de ties amb cossos propis de l'escultura grega és un recurs trist. Que s'atreveixin a dir que tu pots ser així adquireix el grau de VERGONYA. Com poden tenir tanta cara?? O és que tenen una vareta màgica?? Caram, potser tenen al geni de la làmpara i a la fada madrina en nòmina.. mentres no et facin un encanteri d'aquells tipus ventafocs que a les 12h de la nit has de sortir per cames... brrrrrrrr...
No se vayan todavía, aún hay más: N'hi ha un altre que anuncia unes barretes per menjar, per substituir els àpats que a part de treure noies en bolinguis s'atreveixen a dir-te que "t'has de prendre seriosament". Què passa? que si no menjo composts concentrats d'aquests no em prenc seriosament?? Caram, gràcies...
Per morir-se de riure: o posar-se a estirar-se dels cabells directament.. Tornem a les clíniques d'estètica. Ara si no et fas la depilació permanent amb làser no ets ningú. Perquè es clar, imagina't que surts un dia amb bicicleta i el teu company et pregunta si vas depilada.. quin problema!!! És molt millor que quan estigueu cansats de tant pedalar i us ajaieu a l'herba ell pugui acariciar-te les cames i dir-te allò tant romàntic de: "quan et vas depilar per última vegada?" PA TÈ TIC .... A mi un paio em pregunta això i és que com a mínim li trenco la cara!!!
No oblidem: aquells que no tenen a veure amb l'aspecte físic però que ens recorden com podem ser unes bones mestresses de casa... fa poc en vaig veure un d'un producte de neteja que anava tant però que tant bé, que amb un plis tenies la casa tota neta. Anava tant bé que et sobrava temps per fer altres coses.. el mateix anunci ja s'encarregava de proposar-te què podies fer: anar al gimnàs. carambassss, con la iglesia hemos topado!!! Si és que no hi ha joia més gran que tenir la caseta tota apunt i estar estupendes matxacant-nos al gimnàs hores i hores pels nostres maridets!!!
En resum, que n'hi ha per llogar-hi cadires.... i només penso en aquella mítica frase del sr.Fernán Gómez: "a la mierda a la mierda...!"
O NO??
Que s'utilitzi la publicitat per bombardejar constantment la moral de la població femenina, és quelcom que darrerament observo amb especial antipatia. Bé, jo diria amb especial ràbia directament.
Estic fins al monyo (per dir-ho finament) de tant ventre-pla ocupant tota la pantalla del televisor. Senyors i senyores, quan jo tenia 15 anys també semblava una post de planxar!! Però quan les imatges s'acompanyen de determinades frases matxacones i eslògans de pa sucat amb oli, ja és per desesperar-se.
Estem presenciant la destrucció del nostre ego, i com a membre del col·lectiu femení he arribat al punt de sentir-me agredida.
I no parlo perquè sí, us donaré exemples:
Començaré pel què més em sulfura darrerament, el d'una marca de pastissets rodonets recoberts de sucre i amb un foradet al mig. Ara diuen que han aconseguit fer-los tant bé que ja en podem menjar... Curiosament el jurat que celebra amb alegria desmesurada la notícia està format per un grup de dones. TOT DONES.
A veure, què carai passa? Que només necessitem menjar light nosaltres?? ai, perdó, que no és light, que té un component que es diu SVELTIA que deu ser alguna cosa que va molt millor perquè si quedes esvelta després de menjar-te'n un ja deu ser de pel·lícula!!!
Seguim: els que són molt graciosos, per dir-ho d'alguna manera, són els d'una coneguda clínica d'estètica... Que treguin una col·lecció de ties amb cossos propis de l'escultura grega és un recurs trist. Que s'atreveixin a dir que tu pots ser així adquireix el grau de VERGONYA. Com poden tenir tanta cara?? O és que tenen una vareta màgica?? Caram, potser tenen al geni de la làmpara i a la fada madrina en nòmina.. mentres no et facin un encanteri d'aquells tipus ventafocs que a les 12h de la nit has de sortir per cames... brrrrrrrr...
No se vayan todavía, aún hay más: N'hi ha un altre que anuncia unes barretes per menjar, per substituir els àpats que a part de treure noies en bolinguis s'atreveixen a dir-te que "t'has de prendre seriosament". Què passa? que si no menjo composts concentrats d'aquests no em prenc seriosament?? Caram, gràcies...
Per morir-se de riure: o posar-se a estirar-se dels cabells directament.. Tornem a les clíniques d'estètica. Ara si no et fas la depilació permanent amb làser no ets ningú. Perquè es clar, imagina't que surts un dia amb bicicleta i el teu company et pregunta si vas depilada.. quin problema!!! És molt millor que quan estigueu cansats de tant pedalar i us ajaieu a l'herba ell pugui acariciar-te les cames i dir-te allò tant romàntic de: "quan et vas depilar per última vegada?" PA TÈ TIC .... A mi un paio em pregunta això i és que com a mínim li trenco la cara!!!
No oblidem: aquells que no tenen a veure amb l'aspecte físic però que ens recorden com podem ser unes bones mestresses de casa... fa poc en vaig veure un d'un producte de neteja que anava tant però que tant bé, que amb un plis tenies la casa tota neta. Anava tant bé que et sobrava temps per fer altres coses.. el mateix anunci ja s'encarregava de proposar-te què podies fer: anar al gimnàs. carambassss, con la iglesia hemos topado!!! Si és que no hi ha joia més gran que tenir la caseta tota apunt i estar estupendes matxacant-nos al gimnàs hores i hores pels nostres maridets!!!
En resum, que n'hi ha per llogar-hi cadires.... i només penso en aquella mítica frase del sr.Fernán Gómez: "a la mierda a la mierda...!"
O NO??
01 de juny 2006
Allò de la feina..
Senyores i Senyors,
Madammes et Monsieurs,
Ladies and Gentlemen,
Damen und Herren....
Rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapatà
(això encara que no ho sembli és un redoble de tambor... ;P)
Aquests darrers dies m’està costant horrors aguantar aquí dins. Suposo que la mateixa idea de que ja queda poc està fent etern aquest final.. Segur que el fet de portar dos mesos sense poder sortir a córrer i té alguna cosa a veure, perquè estic que mossego.. És com si portés tres setmanes amb el síndrome pre-menstrual. Sí sí, aquell que ens fa estar tan bordes amb tothom qui se’ns planta al davant que qualsevol diria que ja vam néixer així, i que hem sigut així de cabrones tota la vida!!! Jejejejeje...
Gairebé cada nit somnio amb alguna cosa relacionada amb la gent d’aquí, encara que no tingui res a veure amb la feina. A punt de tancar-me al frenopàtic..
Vaja, que si ara em diguessin que la noia aquesta s’ha trencat una cama i no pot entrar fins d’aquí a un mes agafo algú i el mato. Encara no tinc decidit qui, però el trinxo. A veure, no us penseu, que perquè no tingui decidit a qui torturaria fins a la mort no vol dir que no hi hagi candidats al càrrec eh! Jejejeje..
Res, creuarem els dits i posarem una espelmeta a Santa Substituta perquè la protegeixi fins el dia assenyalat i no m’hagi d’embrutar les mans..
Bon dia!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)