29 de gener 2010

experiència 3D

Ahir vaig anar al cinema, i a diferència de les darreres vegades, que hi anava en el paper de mare, ahir vaig anar-hi en condició de filla. Liderava l'expedició la meva mare i jo, com a bona filla, vaig deixar que m'ho pagués tot, entrades i sopar!!!! jajajajajaja...

En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR

Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..

Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)

fins aviat.

15 de gener 2010

Merda

Aquesta ha estat la primera setmana de treball dur després de la baixa. I ha estat una merda com un piano. Des de dimecres el dolor ha tornat per quedar-s'hi força hores al dia, i allà només saben donar pel sac al personal.


Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.

A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.


El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.


N'estic tant farta!!!

Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?

Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...


14 de gener 2010

04 de gener 2010

C'est fini!

Avui acaba la meva baixa laboral.

Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.

L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.

He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...

Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...

Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...


Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)

Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)

Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.