Recull Lectura 2012

L'any 2012 ha resultat força profitós pel què respecta al temps que he pogut dedicar a la lectura. Com que al final ha quedat una llista prou bonica com per penjar-la a la blogosfera sense por de fer el ridícul, he decidit compartir-la.

Per ordre cronològic, quedaria així:

1. La muntanya màgica. Thomas Mann
2. A gust amb la vida. Anna Gavalda
3. Els dimarts amb Morrie. Mitch Albom
4. La impaciència del cor. Stefan Zweig
5. Brooklyn follies. Paul Auster
6. La soledad de los números primos. Paolo Giordano
7. La biblioteca dels morts. Glenn Cooper
8. Maletes perdudes. Jordi Puntí
9. HHhH. Laurent Binet
10. Madame Bovary. Gustave Flaubert
11. El jardín oculto. Kate Morton
12. Sukkwan Island. David Vann
13. Plataforma. Michel Houellebecq
14. En el nom del Vent. Patrick Rothfuss
15. El temor d’un home savi. Patrick Rothfuss
16. 1Q84 (1,2 i 3). Haruki Murakami
17. Els homes normals. Maurici Sales Nogueras
18. El último encuentro. Sándor Márai
19. El Hobbit. J.R.R.Tolkien
20. Al país del núvol blanc. Sarah Lark
21. La delicadesa. David Foenkinos
22. El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Charles Bukowski
23. La mecànica del cor. Mathias Malzieu
24. La amaba. Anna Gavalda

De totes les de la llista, i sense que ningú m'ho hagi demanat (en sóc conscient), les que destacaria són les següents:  
Els dimarts amb Morrie - Per temàtica, perquè cal llegir algun llibre com aquest com a mínim una vegada a la vida.
La soledad de los números primos - Perquè la vaig trobar inquietant
Sukkwan Island  - Pel mateix motiu que l'anterior, és absolutament torbadora. Impossible quedar-se indiferent
En el nom del vent - Perquè em va fer disfrutar molt, malgrat que la segona part (El temor d'un home savi) la vaig trobar més fluixeta... a veure quan surti la tercera si ho remuntem, això espero!!!
1Q84 - Perquè no tinc paraules per descriure com disfruto llegint Murakami. un plaer pels sentits. 
La delicadesa - Perquè és una història molt bonica que parla sobre els sentiments humans i descriu la fragilitat humana quasi milimètricament, sense perdre el bon gust.
HHhH - Perquè si t'agrada la història i en concret el fenòmen del nazisme alemany, disfrutes. I si no t'interessa, també. Està prou ben narrat com perquè no s'avorreixi ningú amb els fets que s'hi exposen.

Val a dir també en favor de la resta de llibres que el fet que no estiguin al top 7, no vol dir que no m'hagin agradat. Llevat de La muntanya màgica de Thomas Mann, que es va guanyar un post per sí sola, de lo pesada i feixuga que em va resultar la novel·la, la resta conté títols també prou interessants.
Ho deixo aquí que tampoc es tracta d'atabalar a ningú.  

nem fent...

mireu, ja ens hem menjat una quarta part de l'any... i el més calent encara és a l'aiguera...

tots els meus propòsits pel 2012 s'han esvanit, han perdut força a una velocitat exasperant...

avui mateix m'he saltat el darrer propòsit que quedava invicte:  m'he comprat un llibre...  
ja imaginava que no seria fàcil superar la meva addicció a la compra compulsiva de llibres, després de la meva trajectòria dels darrers anys, era un objectiu massa agosarat..
I el pitjor sabeu què és? doncs que comprar un llibre, sabent que va contra els principis que t'havies marcat, et deixa un regust de fracàs que talla una mica el rollo...  per moltes ganes que tingui de llegir-lo!!!

Missatge pel llibreter del barri: la idea de no comprar més llibres només era una cosa temporal eh?! no és que no en vulgui llegir més, sinó que pretenia acabar la pila de pendents de llegir abans de seguir assaltant els prestatges de la llibreria

Però al final res de res. No ho he aconseguit...  tot ha estat per culpa d'un ratolí... avui he portat el meu fill a la llibreria perquè un tal Geronimo Stilton signava llibres i la temptació ha estat massa gran... mentres fèiem una cua digne d'un concert del Bruce, no he pogut evitar repassar els títols de les prestatgeries, ni tampoc mirar quines novetats tenim en edició de butxaca... i passejant passejant.. ja se sap... al final sempre en trobes un (o més) que et crida l'atenció. T'atrapa. I és com si la teva vida depengués d'aquell precís instant en què allargues la mà i el rescates de la seva vida anònima...  Ja no és un llibre més entre els altres llibres. És el que has triat tu. I com una parella d'enamorats recórres el trajecte fins a la caixa, on demanes que te'l posin en una bossa i cap a casa. Ja és TEU, ho serà per sempre...
Avui l'afortunat ha estat un Bukowski, he dubtat entre un Auster i un Bukowski, però al final m'he decantat per aquest darrer. Del meu estimat Paul ja n'he llegit uns quants, i em sentia en deubte amb en Charles..

Una altra de les coses que m'està costant, és el meu compromís amb l'esport. Em vaig lesionar a principis de març i encara no m'han donat l'alta per poder tornar a córrer. I no és fàcil prescindir-ne quan t'has habituat a fer aquelles sortidetes que tant t'agraden pel bosc..  trobo a faltar la sensació de l'aire fresc que t'acarona les galtes, la sensació de compensar el cansament amb les ganes de superar-te i d'evadir-te de la resta del món.
Demà he quedat per fer una sortideta en bici, a veure si m'ajuda a canalitzar la tensió acumulada, el cert és que hi he posat força esperances!

Vaja, que entre unes coses i unes altres, porto uns dies com descol·locada... perquè m'entengueu us diré que a l'ipod només puc anar dels Metallica a la Dido, i de la Dido als Metallica... amb algun flirteig esporàdic amb La Casa Azul, Offspring i fins i tot Ben Harper.. però poca cosa més..

Necessito canvis que no arriben, i el neguit de no trobar-me còmode on sóc, em rosega...

Com diu un bon amic meu: acabarà sortint el sol.
I hi estic d'acord.
Però fins que no acabi de sortir del tot, tanta boira m'està posant dels nervisss..

Haurem de fer cas a aquesta gent, i fer un esforç per recordar que "what doesn't kill you make you more strong"

varieteés

Fa massa dies que vull escriure, i massa dies que no trobo el temps per fer-ho...
i ara que he pogut esgarrapar uns minutets de temps a les tasques domèstiques, i a l'estoneta de lectura, he decidit aprofitar que els mascles de casa estan paral·litzats davant la TV cridant consignes del tipus "obre-la!!!" i "molt bona!!!", per escriure quatre ratlles...

per dir-vos que tornen a bufar vents de canvi a la feina. Són vents buscats i desitjats, però que no acaben d'arribar amb l'empenta que necessito... he d'esperar que em trobin substitut o substituta per poder anar on vull anar, però de moment sembla que no tenim massa sort..

per dir-vos que vaig acabar un "A gust amb la Vida" d'Anna Gavalda, i que em va agradar. Es tracta d'un relat molt breu que es llegeix amb un parell de tardes (només una per als lectors aplicats), al que hagués afegit pàgines perquè es fa curt... els millors moments per mi són les discussions de la protagonista amb la seva cunyada...  qui no ha "patit" mai un cunyat o una cunyada??? 

per dir-vos que vaig llegir també "els dimarts amb Morrie" de Mitch Albom, i que també em va agradar molt. També és un llibre curtet, però molt intens. dels que llegeixes amb la llibreteta al costat per apuntar-te les idees que no vols oblidar mai...  Lectura MOLT recomanable.

per dir-vos que he llegit també el "Maletes Perdudes"de Jordi Puntí, i que l'he trobat entretingut però a part d'això, no li he trobat massa virtuts més.. vaja, que no el posaria a la pila dels que recomano enèrgicament...

per dir-vos que estic descobrint el darrer treball de La Casa Azul i que m'encanta. Es supera tant en les lletres com en les melodies i arranjaments. Una delícia.

per dir-vos que vaig anar a veure el musical a Cop de Rock i que vaig poder requeteconstatar (Oscar, m'apunto a la moda del "requeteque"), que tinc una edat...

aix... se m'escapen les idees de tot el què volia escriure per moments... deu ser perquè tinc una edat... i ja se sap que l'edat no perdona...

ja que hi som posats, mentres espero a si les idees tornen, aprofito per explicar l'anècdota del dia: he vist en un correu electrònic aquest migdia, la següent frase (transcripció literal)

"ok, ya nos habisáis"

no tinc paraules per expressar el meu compungiment en llegir-ho.. cadascú de vosaltres podreu imaginar com m'he sentit de confosa i esmaperduda...

ui, sí, mira.. ja tornen les cosetes...  volia dir-vos que vaig tornar a fer bunyols (de quaresma) casolans després de 4 anys de no fer-ne, i que vaig sentir-me molt orgullosa del resultat!!!

i ho deixo aquí... perquè el meu nas acaba de recordar-me que tinc uns macarrons gratinant-se al foooooooooooooooooooooooorn!!!!!!

Cap de setmana... llarg!!

Tot i que el títol pugui portar-vos a pensar el contrari, el darrer cap de setmana tingut les mateixes hores que un cap de setmana normal i corrent. Però han succeït tantes coses que es podria dir que se m'ha fet llarg..

Tot va començar amb una festa d'aniversari. El MFP va ser convidat a la festa conjunta de 4 alumnes de la seva classe, i això implicava que una servidora i el MFG havíem de dedicar la tarda a matar el temps en societat. El MFG se'n va sortir prou bé perquè hi va trobar altres alumnes de la seva classe, que com ell tenien els seus germans petits convidats a la festa. Entre ells es van muntar una festa paral·lela i van estar jugant i corrent amunt i avall ben feliços i contents. Ara bé, mississ Grigri no va tenir tanta sort...  de bona gana m'hagués apuntat a jugar a super-herois amb el grupet del MFG, però no sé si m'haguéssin deixat jugar amb ells.. bé, sí que ho sé.. més aviat NO.
Això em relegava a les relacions socials amb els/les adults/es. Cosa que no sempre em ve de gust i que no sempre és tan senzill com sembla....  descartant el grup de pares que ja conec de la classe del MFG i amb els que, per sort meva, tinc bona sintonia, de la resta de personatges de l'auca n'hi ha ben pocs d'aprofitables. Hi ha un grupet d'especímens dignes d'estudi. No m'estendré perquè vosaltres tampoc en teniu cap culpa, només us diré que em va quedar el dubte de si les seves pautes de comportament es veien alterades per algun tipus de psico-fàrmac..  i com deia la Gómez-Kemp: hasta aquí puedo leer.

Després de dues hores i mitja de patiment, vam despedir-nos i vam donar per tancat el divendres amb unes pizzes que ens vam menjar tot sopant...  una triomfada..

Dissabte va anar molt millor... teníem canguratge pactat amb els avis i els nens van anar a dormir a casa seva. Això ens va permetre anar al concert dels MANDO DIAO a l'antiga fàbrica Damm, programats en el BAM d'aquest any. La pluja va estar apunt d'engegar-ho tot a rodar, però es nota que aquests suecs estan acostumats a les inclemències meteorològiques, i ens van acabar regalant hora i quart de concert. Portava setmanes esperant-lo. De fet, des que vaig descobrir-los, que desitjava sentir-los en concert. I no em van decebre, al contrari. Sonaven sorprenentment bé. Una triomfada de concert. A partir d'aquest moment, ja no només m'uneix a ells el record de bons moments acompanyats de la seva música, sinó també la mística d'haver-los disfrutat en un bon concert!!!

I avui diumenge, després d'una bona cura de son i d'anar a recollir la progènie a casa els avis amb dinar familiar inclòs, hem anat al teatre. L'anècdota ha estat trobar-me amb un fantasma del passat... altrament conegut com "el Plade"..  quan jo era petita i feia els Pastorets al Centre Parroquial del barri, hi havia un senyor, que era un cas d'home a qui tothom anomenava "el Plade", que era el diminutiu del seu cognom. Era igual el paper que li donessin del repartiment, una vegada era dalt de l'escenari la seva vena showman no coneixia fronteres. Normalment feia d'un dels tres pastors (Jepó, Anam, Joanoi), no recordo quin, però en realitat és complicat recordar quin... perquè fos quin fos el paper que representava, en realitat ell deia els seus diàlegs i els dels altres també.. se'ls sabia tots!!! Si un dels altres dos pastors trigava més de 2 segons a dir la frase que li tocava, es trobava que el Plade ja l'havia dit.. un crack..  no hi ha altra paraula per descriure el fenòmen...
Doncs bé, el senyor Plade, sortia a l'obra que hem anat a veure i... Ou Mai Got!!!! està igual que fa 20 anys recoi!!!!  està igual, idèntic!!! què passa??? que no passen els anys pel Plade??? .. Això és un cop baix...

Finalment, la cirereta del pastís al cap de setmana l'ha posat el MFP.. tot sopant ens ha explicat el següent:
MFP: "Mama, quan faig caca, la tita fa.. FFFFFFIIIIIIIUUUUUUU" (fent moviment vertical de la mà tipus coet de la NASA)
Grigri: "Ah sí fill? caram..."
MFP: "Sí, la tita se'm posa catxas"

hay más llamadas?
no hay más llamadas....

ressenya

per si no en tingués prou amb el bloc, el feisbuc i el tuiter, ara també m'apunto a fer ressenyes a la web http://www.donaalpina.cat/, que per cert, aprofito per recomanar a totes les dones i no-dones del món!

us deixo l'enllaç de la meva primera ressenya, a veure si m'animo a fer-ne alguna més!!

27 d'abril

Als calendaris de moltes cases hi diu que avui és el dia de santa Montserrat, la moreneta, la nostra patrona, la morena de la serra (ara que m'hi fixo, aquesta expressió sembla més aviat un títol d'una rumba d'en Peret)..  però avui costa que a les cases catalanes algú se'n recordi de la moreneta, a no ser que sigui per encomanar-nos-hi tots plegats i demanar-li que se'n recordi del Barça, de l'ànima de tots els catalans que avui patim, i aturi els xuts del Real Madrid...

Jo mateixa, hauria d'estar mirant el partit oi?... és que no puc!!!!
Em poso dels nervis...
I de moment em resisteixo a plantar-me davant de la TV. De fet, amb els crits que fan els homes de casa ni posant-me dins de la banyera, sota l'aigua i tapant-me les orelles, m'escaparia de sentir com evoluciona el partit...  No em canso de dir-los que per molt que cridin els jugadors no els senten, però és picar ferro fred...

ESTIC NERVIOSA.
Perquè no m'agrada veure partits on un dels equips no surt al camp a jugar sinó a rebentar el joc del contrari. Això en primer lloc.
Seguidament, perquè amb els anys, tots els tics s'accentuen i el meu tic anti-madridista és dels que més s'ha accentuat... suposo que la conjunció MOU i CRISTIANO hi han tingut força a veure.  Els detestava des de molt abans d'arribar a la capital del Regne...
I acabantment, perquè el meu jefe és merengón dels rabiosos. I un Barça-Madrid o Madrid-Barça, en qualsevol de les seves expressions, sempre és un mal negoci. Si guanya el Madrid perquè després l'endemà hem d'estar aguantant el discurset de que si el Barça és una kk i de que Mou és Déu i de que el Cristiano és el més semblant a Jesucrist Salvador. I si perd el Madrid doncs pitjor encara perquè després està de tant mala folla que reparteix bronques a tort i a dret i no hi ha qui s'atreveixi a aixecar el cap per sobre la pantalla de l'ordinador, no sigui cas que et caigui la ira dels déus damuntet del caparronet...

És a dir... SISPLIPORFASIPLAUS: QUE PASSI AQUESTA SETMANA VOLANT, QUE LA MEVA SALUT NO HO AGUANTARÀ..  I SISPLIPORFASIPLAUS, ROSA D'ABRIL, VERGE DE MONTSERRAT, SI VOLS QUE SEGUIM MANTENIN-TE EN EL CÀRREC QUE OCUPES: GUIEU-NOS CAP AL CEL, FES QUE GUANYI EL BARÇA!!!!  que encara que després el jefe em cridi, una Champions és una Champions...

hmmmmm...

quina mena de post surt quan no saps ben bé què vols explicar? Quan intentes recordar aquelles idees que has anat tenint durant els darrers dies i no hi ha manera d'aconseguir-ho?

Suposo que podria parlar-vos del meu darrer descobriment musical CARO EMERALD.. De que trobo molt divertit veure les cares grises de la gent que camina al meu voltant mentres jo faig esforços per no arrencar a ballar al mig del carrer al ritme de les cançons del seu àlbum.

O també de que estic barallant-me amb un llibre que em vaig comprar aquestes vacances... que intento avançar pàgines per acabar-lo però que no m'està agradant gaire, i que sovint la mandra em pot i el vaig deixant per demà, i per demà, i per demà...

Imagino que també podria publicar que estic orgullosa d'haver sortit a córrer amb regularitat la des de la setmana passada, tot i que encara esbufego de valent i em falta molt entrenament per córrer amb dignitat (és a dir, sense semblar una bomba a punt d'explotar).

I que estic programant una sortideta a escalar per diumenge amb un parell de bons amics...

I que dissabte tota la família vem dedicar 2 hores i mitja a fer panellets per la festa de la castanyada que vem fer diumenge a casa uns amics de l'escola dels MMFF, i que van quedar espectaculars!

I.... daixonsens... que avui m'he trobat un bitllet de 20 euros a terra, al carrer!!!! això sí que és una GRAN notícia oi??? amb els temps que córren... per un bitllet de 20 euros MA-TO!!!
jejeje...

Bona nit a tothom..

Coses d'esportistes

... abans de començar el curs escolar vaig decidir fer una visita a una botiga d'esports per fer adquisició de calçat esportiu per als meus fills. No cal dir que, entre la quilometrada que fan al dia i que no paren de créixer, la despesa en bambes a casa nostra, és una de les partides més importants del pressupost anual...

doncs bé, resulta que avui la mestra de "DUFÍSICA" (Educació Física en el llenguatge del MFP) ens ha vingut a trobar a la porta de l'escola per donar-nos una trista notícia: les bambes ADIDAS que vaig comprar al MFP són fabuloses per córrer, per fer tombarelles, i per quasi bé tota mena d'exercicis dels que practiquen a l'escola.. però falta el "quasi"... resulta que avui els ha fet saltar a peu coix...
i el MFP no podia...
...
...
...
...
...
...
...RESULTA, SEGONS ELL ES CLAR, QUE JUSTAMENT EL MODEL DE BAMBES ADIDAS QUE JO VAIG COMPRAR, NO VAN BÉ PER SALTAR A PEU COIX!!!

Us ho podeu creure???
Com diuen a l'APM: "Ho haveu vist??"..... "hay que vé cómo etttá la vida..."

No sé què fer, tinc un dilema, si les torno a la botiga argumentant que no serveixen per saltar a peu coix, creieu que me les canviaran???

..com anem Grigri?

...Bé bé, força bé..

I encara llegeixes Grigri?

doncs la veritat és que en el darrer mes no he llegit res, he estat incapaç de robar-me uns minuts per llegir, però durant les vacances vaig llegir-ne tres.. The picture of Dorian Gray d'Oscar Wilde, Invisible de l'Auster, i per fi, l'Elegància de l'eriçó de Muriel Barbery.

I quin et va agradar més?

Si hagués de triar em quedaria amb Oscar Wilde.. El d'Auster no em va agradar tant com altres novel·les seves, i el de la Muriel Barbery em va agradar força però el final em va sentar com una patada al baix ventre.. tot i que un parell de dies després vaig recollir-ne els fruits..!!

Què vols dir amb això dels fruits?

Doncs que aquesta faula sobre el què és essencial a la vida va calar fons dins del meu caparronet, i de cop i volta em vaig trobar aprofitant el descans vacacional per reequilibrar la meva vida.

I quins desequilibris tenia la teva vida?

Bàsicament tot girava al voltant del fet que vivia ofegada per una feina que m'agradava però que exigia massa sacrificis. Conforme anaven passant els dies anava perdent gramets i més gramets de felicitat, i m'anava transformant en una versió força desmillorada de mi mateixa.

Desmillorada? En quin sentit?

En el de sentir que estàs estafant la gent que més t'estimes. En pagar la mala llet amb els éssers més propers. O el que era pitjor encara, en tancar-me en mi mateixa per no descarregar-la sobre els meus fills o la meva parella.. I odiar-me constantment per no saber manegar millor la situació.

I dius que el llibre t'hi va ajudar?

Doncs no sabria com explicar-ho... Dos dies després d'haver acabat el llibre, a mitja nit em vaig desvetllar perquè feia estona que no podia dormir bé, el meu caparronet donava voltes i més voltes a una única idea: he de canviar de feina, he de canviar de feina, he de canviar de feina...

Sí bé, però aquesta idea ja te l'havies plantejada abans no? Què hi havia de diferent?

Doncs que la por que tenia a canviar de feina i no saber si acabaria en un lloc pitjor havia desaparegut per complert. No m'importava on aniria a parar. La única cosa que sabia del cert era que sí o sí havia d'acabar amb aquell turment, que ja feia massa mesos que durava.

I ho vas fer?

I tant! Ho vaig fer, i des de fa una setmana estic treballant en un lloc nou, dins la mateixa empresa.

I què tal t'ha sentat el canvi?

Doncs de moment força bé. La feina no sembla complicada i és força variada.. Professionalment parlant hom diria que he anat "a menys", però ara treballo a 7 minuts de casa (a peu), al matí abans de sortir de casa puc dir bon dia i xerrar amb els meus fills, i fins i tot alguns dies de la setmana dinem junts... ostres, això no ho havia pogut fer MAI des de que sóc mare!!! sempre han dinat a l'escola.. I penso que això és el millor que m'ha passat en força temps, saps? La gent del meu voltant diuen que faig una altra cara, que em brillen més els ulls... suposo que irradio felicitat!!! jajajaja...

M'ho imagino.. I de la teva vida esportiva què? Encara surts a córrer, a escalar..??

Doncs el córrer l'he tingut aparcat durant molt temps, però estic mirant de recuperar l'hàbit. Sens dubte aquesta horeta de més que dormo es nota, i ja he fet unes 4 sortides en el darrer mes.. Pel què fa l'escalada des de principis d'any que vaig sortint, i fa pocs dies ja vaig fer un 6a de primera! Mica en mica...

I com és que has tingut el bloc tan abandonat?

Bé, he estat força ocupada refent el puzzle de la meva vida.. com podràs imaginar.. però espero poder recuperar el ritme..

Això espero, ànims Grigri..

Estimat Bloc,

Estimat bloc,


Et vull demanar disculpes per haver-me mostrat distant aquests darrers 2 mesos…

Tinc un nou amic que és ràpid i interactiu i m'estic tornant prou mandrosa per resumir-ho tot en una frase enlloc d'asseure'm a escriure't cosetes com acostumava a fer..

No ha estat un canvi premeditat, senzillament m'he acostumat al nou amic i ara és com que encara em costa més trobar el temps per penjar-te posts.

Fa dies que em volten coses pel cap, coses per escriure't i compartir amb la resta de blocaires que em vulguin llegir… com ara que he llegit un altre llibre de l'Anna Gavalda que m'ha agradat molt, i que, per fi he encetat el tercer de l'Stieg Larsson. Que estic sortint a escalar de manera força regular i que se m'estan posant uns bíceps que semblo el Popeye , que segueixo aguantant prou dignement el curs de dansa per "sacs de patates amb ganes de ballar" i que al final em sabrà greu i tot que s'acabi, que els meus petitons cada dia són menys petitons i que adoro veure'ls créixer i jugar, que ja he afegit Jack Johnson a la llista dels més escoltats a l'ipod, que aviat tindré el judici per l'accident de cotxe del mes de novembre, que m'he escapat a Roma un cap de setmana amb la Mir… resumint: que no em queda ni un minut per parar quieta i descansar!!!!


Però la vida ja és per això, per aprofitar-la…. oi??

Felicitat

Penso que la felicitat està feta de petites cosetes.  Aquí en venen unes quantes que han succeït els darrers dies i que, per tant, fan que en aquests moments em senti feliç:

m'han fet padrina del fill adoptiu d'una parella de bons amics.
ens han donat el cotxe nou (digueu-me materialista però, després de 9 anys amb el mateix pot, un de nou té la seva gràcia..).
els dos darrers caps de setmana han estat ben rodonets (tot i que aquest darrer el Barça només hagi pogut empatar... catxis...).
tinc bitllets d'avió i hotel per escapar-me amb la mir a Roma un cap de setmana de maig.
he celebrat l'anviersari del MFG, aviat celebraré el del MFP i poc després en faré 34.
ja tinc els llibres que regalaré aquest Sant Jordi.
he pres una decisió definitiva sobre la feina, ara només falta traslladar-la a l'autoritat pertinent, quan aquesta em dediqui 5 minuts!!
he encetat converses per un sopar de pernilet i braves.
he retrobat per facebook una amiga de la universitat que feia temps que tenia ganes de trobar.
avui fa 16 anys que la meva parella és la meva parella, i demà en farà 9 que la meva parella és el meu marit.

Què us sembla?
No està gens malament oi?

Enmig de tot això també hi ha molts nervis enrabiades i mals moments, però tenir-ne de bons ajuda a superar-los amb un somriure!!

Cap de Setmana Rodó

Dissabte era el gran dia del MFG, celebràvem el seu aniversari amb els nens i nenes de la classe. Vam trobar una masia tranquila al mig del bosc on, per un preu mòdic, van fer disfrutar els nens a base de bé portant-los a fer d'exploradors trobant pistes i mapes d'un tresor amagat a una cova d'un ós...
Després de la festa algunes famílies vàrem aprofitar per quedar-nos a dinar a la braseria de la masia, i val a dir que vam menjar súper bé i per un preu moooolt assequible!!!  El dia era assolellat i feia una temperatura molt agradable per acabar prenent els cafès del dinar a la terrassa de la masia. Resumint: tranquil·litat, bona companyia i bona taula... què més es pot demanar??? ah bé, sí, un partidet de futbol al camp de la masia per acabar de rebentar la canalla...!!!

Dissabte al vespre vem rematar la tònica general del dia, amb el 0-2... no tinc res a afegir que no pogueu imaginar-vos....  vaig ser incapaç de mirar el partit directament, només me'l mirava de reüll i aprofitava mentrestant per navegar per la xarxa...  però vaja, que va ser una passada destrossar els merengues d'aquella manera.... hmmmmmm...

I avui he rematat el cap de setmana sortint a escalar amb un ex-company de feina a Collbató. Solet, Roca, bona companyia i una cerveseta per arrodonir-ho...
no està gens malament oi?

Algú té una recomanació per regalar un llibre per Sant Jordi???
S'accepten idees...

anys..

Vaig passar uns anys de la meva adolescència escoltant una i una altra vegada tota la discografia dels Queen, feia molts anys que no escoltava aquesta.. gràcies youtube!!!

Nivell Zero

Hi ha un tros de la peli KUNG FU PANDA que ens fa riure molt a tota la família. L'endemà de ser escollit Guerrer del Drac el panda entra a la sala d'entrenament amb en Shifu, el mestre. Allà veu com els 5 furiosos estan entrenant les seves habilitats enmig d'una mena de mecanisme enorme on cal ser molt àgil i ràpid per esquivar garrotades de tota mena i cremades al cul...
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:

"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"





Canviem d'escenari:

Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).

Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!

ARA JA EXISTEIX EL NIVELL ZERO DE DANSA

C'est fini!

Avui acaba la meva baixa laboral.

Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.

L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.

He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...

Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...

Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...


Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)

Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)

Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)

No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.

més varis

Aquests darrers dies m'han passat moltes coses:

1.Dijous vaig notar com les pulsacions se m'acceleraven a les 12h de la nit, quan estava davant del PC treballant després de treballar tot el dia (de 8h a 20h). Vaig parar l'ordinador immediatament però va costar relaxar-me i divendres quan vaig llevar-me seguia accelerada, fins que no em va passar no vaig anar a treballar, vaig arribar a l'oficina a les 10h..

2.Dissabte al matí vaig portar el Meu Fill Gran al curset de natació. Després de córrer com una boja per arribar a la piscina i canviar-lo abans que arribés la monitora a buscar-los, vaig pujar a la cafeteria a esmorzar. El Meu Fill Petit va reclamar la seva porció del meu croisant (és com si estigués a l'època feudal, no puc menjar res sense que em reclami la seva part). Després del meu croisant i el talladet vaig pujar a veure el MFG com feia el peixet. Mentres estava allà asseguda amb el MFP vaig trobar-me amb el J, un dels meus millors amics. Va ser una agradable sorpresa perquè no sabia que n'era soci. El món és molt petit.

3.Sortint de la piscina vaig anar a la botiga del Barça del Camp Nou. La Barça Stooooor. El MFG vol una samarreta del MESSI (evidentment) pel seu aniversari. I em van clavar el gust i les ganes!!! El millor de tot: veure els guiris la que lien allà dins, fotografiant-ho tot.

4.Diumenge teníem festa d'aniversari de dues nenes de la classe del MFG. Hi vam anar tota la família en bicicleta (el MFP a la cadireta) perquè es feia al pati de casa d'una de les nenes i viu en una zona on costa molt aparcar, a part el dia es prestava a sortir a pedalar... Quan vem acabar la festa, en el precís instant que sortíem per la porta, vem enxampar a dos paios que havien tallat ja els cables dels candaus i s'estaven emportant les nostres bicis. És que encara no m'ho puc creure. 10 segons més i se les haguéssin emportat!!!! I el més fort és que són tres bicis d'allò més normaletes!!!! que per una canondale de 6.000€ val la pena jugar-se-la però per tres bicis com les nostres està claríssim que no. Colla de pòtols..

5.D'aquí a un mes farà 15 anys que estic amb la meva parella. Estic al·lucinada. Perquè són 15 anys que han passat volant... I mirat en perspectiva, hem tingut moments més bons i més fluixos com tothom, però no m'arrepenteixo gens d'haver-lo triat a ell com a company de viatge. I això és bo!!

6.Ah! i volia dir-vos que em trobo recuperada de l'anèmia i que ahir vaig tornar a sortir a córrer. Fatal.... vaig aguantar ben just 24 minutets... però per aquí es comença! Necessito fer-ho perquè en els últims dies he tingut rèpliques de taquicàrdies i mini-atacs d'angoixa i això no és bo... he de descarregar tota la merda que carrego durant el dia!!!

7. I últim: us recomano la Lilly Allen. M'està acompanyant aquests dies de catarsi personal, i m'està sentant força bé. M'agrada. Molt. No la conec de res però em vaig baixar l'àlbum d'i-tunes i està genial..

Varis

Avui he tingut un dia dels durs, he començat el matí prou bé però s'ha anat torçant el dia fins arribar a enfonsar-me en la misèria. Només tenia ganes de fugir d'allà i no tornar en una setmana com a mínim. He començat a notar com les cervicals s'anaven garrativant i com apareixia aquella migranya que sembla que t'agafi el cervell i te'l vagi esclafant.

Per compensar-ho he sortit d'allà corrents per anar a buscar els nens. I com ja sabeu alguns de vosaltres, això d'anar pel carrer amb dues criatures és una feina d'allò més esgotadora. I encara més si tens el més petit en fase "treiem el bolquer", perquè a part dels embalums típics que portes sempre penjant del cotxet (la meva bossa de la feina, la motxilla del fill gran, la bosseta del petitó, la compra del dia -que sempre falta alguna cosa-, etc.) has d'afegir-hi una bosseta amb mudes de recanvi i una gibrelleta. OLE, OLE I OLE.. O sea, glamuroso que te kagas!!! ay porfa..

Dit això, són quarts d'una i se suposa que hauria d'estar treballant, que per això m'he emportat la maleta. Però no estic inspirada. He estat treballant unes dues horetes però ara el caparronet ja no em dóna per més. M'he acabat la Moritz i tot el bol de crispetes que m'havia preparat per aguantar desperta ja fa estona, i finalment he pensat que el millor que podia fer era connectar-me i treure el cap per aquí, que fa dies que no puc..

Volia comentar la lectura de L'ÚLTIM PATRIARCA, i sóc conscient de que no ho faig en les millors condicions, així que, enlloc de fer una ressenya com déu mana, que la podreu trobar a molts llocs fent una cerca al Google, el què escriuré aquí serà la meva humil (i resumida) opinió:

Al principi em va costar molt. Perquè em va descol·locar. Perquè a la contra et parla de la lluita entre dos mons i jo allà només hi llegia UN món. El d'un marroquí masclista, violent i cabró que em feia posar de mala llet.

Per sort, superat el meridià de la novel·la, comença a entreveure's algun altre tema, el del xoc amb el món d'aquí. Però la violència i el despreci del senyor patriarcabró per la resta de mortals segueix fent posar els pèls de punta a qualsevol.

En conjunt l'obra m'ha agradat força. Bé, no sé si podria dir que m'ha agradat. Crec que el més correcte seria dir que m'ha convençut.

Vaig comentar el llibre amb una blocaire i ella deia que no hi veia el premi per enlloc. I potser té raó, però el que no es pot negar és que toca temes que no es toquen gaire sovint (bé, aquí em remeto al meu poc bagatge literari, potser l'estic cagant afirmant això, no ho sé). I si aquests temes els toca algú d'aquí queda com que som racistes o que ens els mirem malament perquè no els sabem entendre des del nostre benestant món.. però si ho escriu una persona amb arrels a aquell altre món, i a més ens ho escriu en català, i a més fa referències a La Colometa de Mercè Rodoreda... doncs ho sento Martachka, però el llibre fa pudor de premi.

Potser no és comparable, però als catalans ens cau la baba quan veiem un jugador del Barça de fora d'aquí cridant un Visca el Barça i Visca Catalunya des del balcó de la Generalitat, i aquí passa una mica el mateix. Ens expliquen la història d'una noia que ve a viure a Catalunya i estudiant aquí supera el model del seu pare i família (que això sona a integració i ens agrada), i a més ens ho expliquen en català i ens fan referència a un dels nostres clàssics!!! doncs ens cau la baba...

Bé, reprenent el què deia: que m'ha convençut.

La història és potent. En alguns moments fins i tot massa, pel meu gust. Perquè no tenia uns dies especialment receptius a aquest tipus de temàtiques, però tot i així el llibre crec que sobresurt amb força del què pots trobar per aquests móns de déu...

Apa, ho deixo aquí, que m'estic adormint. Demà ja em rellegiré el què he escrit amb més calma. Que tot podria ser que tot plegat sigui intel·ligible...

bona nit...

esports

Les darreres novetats esportives més destacables a la meva vida son:

- Aquestes vacances hem pujat tots junts (el MFG de 4 anys també, i tot solet) al Taga 2.039mts. i al Pic de l'Àliga 2.428mts. Son dos cims molt assequibles per a tothom però bonics per les bones vistes que ofereixen a tothom qui fa l'esforç de pujar-los.

- Beijing 2008: L'equip de 4x100 estils relleus masculí dels USA em va deixar totalment impressionada (per dir-ho d'alguna manera). Bàsicament quan van sortir tots de l'aigua i van començar a descordar-se aquells banyadors de coll alt.... buffffff!!!!

- Aquest dilluns he tornat a sortir a córrer. Vaig aconseguir trotar durant 42 minuts sense ofegar-me del tot. A canvi he aconseguit un bon nivell d'auto-estima i un mal d'agulletes extrem per tot el cos. No està malament.. He de posar-me les piles ara que encara estic de vacances i no vaig tant cansada perquè una vegada agafi el ritme penso que no em farà tanta mandra sortir.. Tots els intents que he fet des de que vaig tornar a treballar han estat un "fiasco", vaig massa rebentada durant la setmana i a última hora sempre em fa pal (comptant que surto a córrer a quarts de nou del vespre, que tot s'ha de dir...). Ja us informaré dels meus progressos. De moment a la vista tinc la cursa popular de Sabadell, del proper diumenge 7/09. Son 8,5 kms... glups.

apunts

-el petit comença a fer els primers passets sol.
-el gran aquest mes de juliol anirà al seu primer casal d'estiu.
-la meva companya de feina segueix de baixa i encara no ens han enviat més mans.
-el gran de casa comença a tenir pors a la nit i amb la d'avui ja en comptem tres que "a la seva habitació hi passa alguna cosa estranya"...
-ja estic a mig llibre del "Un lugar llamado nada" de l'Amy Tan. De moment no m'entusiasma però està prou bé, i he trobat alguns paràgrafs ben bonics sobre vida i sentiments (reflexions d'aquelles que m'agraden a mi).
-aquest cap de setmana (14 i 15) ens tocava la sortida freaky del trimestre amb el meu marit. Però ahir ens van donar una invitació per la festa d'aniversari del Dani, de la classe del meu gran, per dissabte a la tarda... mueeeec mueeeeeeec...

i amb tot això aquest matí quan m'he llevat m'he adonat de que m'he oblidat completament de que dissabte passat era l'aniversari del meu millor amic... I NO EL VAIG FELICITAR!!!!

Vosaltres què creieu: em faig gran o només necessito vacances?