Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!
I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?
És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....
No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.
Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..
10 comentaris:
Aquí ho fem baratet (t'ho dic que jo que també n'utilitzo els serveis). Descarrega, descarrega i quan et passi l'enrabiada veuràs que les mares (i altra parentel·la relacionada poden arribar a ser molt però que molt pesades, però és que són mares i només en tenim una (ho dic sense queixa). Petonet, rabioseta.
jé, més que una mare pel que dius, sembla una sogra.
com que a les mares els hi fa força ràbia que els diguin sogres, perquè no li dius "ai, calla, dona, que més que ma mare sembles la meva sogra!"
aixó sí, prepara't per un "no t'hauràs enfrontat amb la teva sogra, oi? que és un encant de dona, si es que tens un caràcter insuportable, filla, no se a quí has sortit!"
En fi, idea per a transformació: en comptes de senyors barbuts, diàleg mare filla... tu mateixa :)
Respira fort tres cops i relaxa't!
ptons, noia!
Jo m'acabo d'enrrabiar amb el blogger, doncs s'ha recarregat la plana i m'ha esborrat el que havia escrit...
Ànims Grigri! Em sento molt reflexat, doncs he viscut la mateixa situació, però enlloc de ma mare era mon pare, era especialista en treure màgia, força o pau als instants més especials amb frases dilapidants, pessimistes o simplement negatives.
M'enrrabiava molt, recordo que quan tenia uns 18 havia marxat de casa amb cops de porta inclosos... amb cap intenció de tornar.
Per sort té moltes més coses bones que dolentes.
Jo vaig començar a viure la situació d'una altra manera el dia que vaig entendre que ell ja no tenia marge per a canviar, m'explico:
No era conscient dels seus fets, no tenia remordiments ni se sentia culpable de res del que deia, i si no saps que tens clavada una espineta al peu, et queixaràs però no te la treuràs.
Al adonar-me d'aquest fet, trist d'altra banda, però real, vaig començar a pendre-m'ho d'una altra manera... Amb humor, al principi s'ho va pendre malament alguna que altra vegada, però era millor veure'l enfadat per una broma que ens deixava als dos en ridícul, que no pas enfadats tots dos per una situació ridícula.
De fet, ara que hi penso, actualment ja no fa aquelles coses. Serà l'edat?
Um... Serà la seva edat? O la meva?
Bé... ja em passaràs la factura... ;)
Ànims, paciéncia i records!!
una abraçada Grigri!
esbravar-se pel blog fa maravelles!!
ai, em sembla que tenim prototipus de mare similars. tu necessites suport i ella es dedica als comentaris destroyers. jo ho atribueixo a que no arriben a captar l'acumulacio de tensions i mals rollos que portem de la feina. la meva es pensa que a la feina estic assegudeta davant d'un ordinador tant tranquil.la...
enfi gri-gri, que els blogs ajuden molt i que si trobes el truc per a canviar els comentaris materns al nivell positiu i animador, m'ho fas saber!
petonets
Fes com jo ... respira fons, apreta mandíbula i ... ONETT, TUUUT, TRZZET (això traduit, és 1,2,3, en anglés-thai).
Una abraçada de paciència!
Ànims noia. Respira fons i pren-t'ho amb calma. I sobretot, d'aquí a molts anys, recorda-ho ... i no facis el mateix!!
:-DDD
ostres dan, quina galleda de realisme que m'acabes d'abocar a sobre!!! jejejejejeje..
És curiós però sempre pensem que nosaltres "no volem ser com els nostres pares" i sovint et trobes copiant alguns rols. No és gens fàcil evitar-ho. Cal una feina conciençuda i molt d'esforç!
A la resta: gràcies pel suport..
De fet, ja estic mooooolt millor!!
patunitus.
saps als dibuixos animats, quan volen fer un crit i no pder, que le fan dins una bossa de paper?
jo el blog el veig una mica aixi, i esta be. Un s'ha d'esbravar quan pot.
I em sembl a que la majoria t'entenem amb aquestes coses...
(i es possible que la majoria acabem fent el que fa la teva mare i les nostres jeje)
no se que puc dir-te per ajudar-te perquè jo pateixo, exactament, del mateix mal que tu! amb ma mare és igual!
Paciència, imagino, per a tu i per a mi també!!!
sí, paciència bellosoli... comptar fins a 10 i tot allò de respirar fondo... ;P
Publica un comentari a l'entrada