18 de desembre 2007

Carta al Pare Noel



Estimat Pare Noel, sóc l'Arnau de Sabadell. Que t'ho passis molt bé repartint les joguines. Jo sóc molt espavilat i m'he portat molt bé.

M'agradaria que em portessis algunes coses:
-La pel·lícula CARS, que se'm va trencar
-Un patinet
-Una espasa o una llança de cavaller
-Un tobogan de boles
-Un pàrquing de cotxes
-Un dinosaure
-Contes nous
-Puzzles nous

I res més, perquè sinó no quedaran joguines pels altres nens..

Que siguis molt feliç i Bon Nadal.


estic segura que aquest any el Pare Noel li farà força cas, què en penseu?...

12 de desembre 2007

Petits detalls del dia a dia

Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.

La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..

D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..

M'encanta observar-les.

I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..

11 de desembre 2007

Sopar de Nadal

Sí senyors, ahir al vespre vaig tenir celebració nadalenca en forma de sopar d'empresa.
Pensareu: "Awiiiitaaaaaa...."

Doncs sí. Tela marinera. Un dilluns!!

El cert és que hi anava amb la butxaca plena de reticències però al final m'ho vaig passar d'allò més bé. Van aconseguir crear un clima molt distès i van organitzar una festa prou divertida. Jo sóc molt anti-actes-socials, la veritat. Però la d'ahir va ser més una festa que no el típic acte avorrit i encarcarat dels altres anys. Fins i tot vaig atrevir-me a sortir al mini-escenari improvisat per explicar un acudit!!! Que consti que si ho feies et donaven un número per al sorteig d'un pernil.. vaja, que l'esforç valia la pena!

Quan passaven pocs minuts de les dotze de la nit vaig marxar (com la ventafocs, jijijiji) perquè encara em quedava ben bé mitja hora de cotxe fins a casa, i perquè estem parlant d'un dilluns i perquè aquesta nit em tocava a mi aixecar-me als "buèèèèèèèès" del petitó..
Tornava cap a casa sola al cotxe. I resulta que em va venir al cap un post que va escriure fa uns dies l'albert: No podia evitar la sensació de que per molt bé que m'ho hagués passat, enmig de tota aquella gent em sentia completament sola. En realitat no tinc cap vincle amb ningú. Potser és que sóc rareta de mena. No ho sé. Però en el fons em sentia estranya enmig de tots ells. I són tots perfectes estranys per mi. 80 persones, i jo ben sola...

Per acabar-ho d'adobar a la ràdio sonava de música de fons una peça de difícil descripció que es veu que porta per nom "I want you to suck my....". Un oient va trucar per demanar-la. Quina cosa més horrenda pofavó!!! (i ara que m'ho miro això d'horrenda deu ser un barbarisme com una catedral, però s'entén oi?). De fet, si poso Flash FM és precisament per això, perquè aconsegueixen que no m'adormi al volant amb les seves peces amelòdiques (i això no és un error d'escriptura, és una llicència de l'autora que, inspirada per la son que té, inventa paraules enlloc de pensar quina podria posar-hi que volgués dir el mateix...).
Per acabar la vetllada, i comptant que era un sopar d'empresa, no està gens malament la ironia no?? quin missatge més profund...

Bona nit a tots..
Bé, bon dia vull dir...



hummmmm, i bon nadal...

05 de desembre 2007

m'ofega

Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!

I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?

És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....

No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.

Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..