Fa dies que vull explicar-vos que el dissabte del dinar blocaire al vespre, vaig aprofitar per fer una sessió de cinema com les d'abans.
Ben segur que alguns de vosaltres havíeu anat al cinema a les sessions dobles. Entraves a les 16h i feies: pel·lícula 1 + descans per comprar més crispetes + pel·lícula 2.
Total= tota la tarda al cine.
Doncs jo vaig aprofitar que tenia el meu marit a la muntanya per llogar-me un parell de pinícules que feia temps que tenia ullades i que tenia molt clar que ell no hi tenia massa interès. Després d'una estona xafardejant pel vídeo-club (s'hauria de dir DVD-club??), les escollides van ser MI VIDA SIN MI, i MYSTIC RIVER.
I les vaig visionar per aquest ordre.
Mystic River em va agradar. Tot correcte. Potser no en vaig disfrutar massa perquè la veia en horari de sessió golfa (començava a quarts d'una) i planxant roba, així que no eren les condicions ideals per deixar-me atrapar per res..
Però Mi vida sin mi..... "maarereréu"!!! (en l'idioma del meu fill)
Com vaig disfrutar!!!
Feia temps que buscava el moment de seure davant la TV i deixar-me emocionar. La pre-disposició era total. Així que no ens vem decebre mútuament. La peli em va transportar ràpidament al món dels sentiments tendres i jo em vaig deixar vèncer per les llàgrimes.
Al final de la peli: sensació de satisfacció.
La història és bonica tal i com la conten. No la trobo excessivament dramàtica ni lacrimògena. Bé, d'acord, he dit que vaig plorar. Però va ser en moments molt concrets!
Perquè m'entengueu: entre Mi Vida sin mí i d'altres pelis que van d'un/a noi/a que es mor hi ha una diferència molt gran, i és que la primera es centra en cercar i reconèixer les coses que realment són importants en la nostra vida, mentres que moltes de les altres només pretenen fer-nos patir veient com el/la protagonista agonitza, i tot és música trista de violoncel de fons, i lamentacions per tot arreu, i funerals memorables..etc.
Mi vida sin mí està plena d'una essència positiva que la fa diferent.
I en aquest sentit em va agradar molt.
Imagino que molts de vosaltres ja l'haureu vista.
A tots aquells qui encara no ho han fet: Us la recomano!! I a poder ser, en versió original (amb subtítols o sense, però en original molt millor...).
I perquè no hauria de ser-ho, oi?
Bé, doncs no us feu il·lusions. No ho sóc, ni de bon tros.
És que tenia la cançó de la Bruni al cap quan m'han fet posar un títol al Blog...
21 de juliol 2006
17 de juliol 2006
Coses de la méteo
Surto de casa un parell de minuts més tard de l’hora habitual. El lector de CD no funciona, per variar. Quan semblava que per fi començava a sonar la primera pista i jo ja estava ballant dins el cotxe, s’ha parat de cop… merda! Aquest aparell em té fregida.. Avui també toca ràdio..
07:45h comença a sonar Seeds of Love a Radio Club 25, és la única emisora que punxa aquesta cançó.. m’encanta, em transporta, pujo el volum, torno a elevar-me i patapam, cua a l’autopista, pràcticament parats.. Pas problema. A la propera sortida em puc escapar.
Faig pràcticament tot l’itinerari darrere el Megane Scenic d’una dona que treballa a la mateixa empresa. És una mica perill públic així que guardo una distància prudencial.
Si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, a hores d’ara estaria dormint a casa. Però no ha pogut ser. El projecte 4.000 s’ha ajornat dues setmanes. L’últim cap de setmana de juliol serà our last chance..
Però si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, aquest cap de setmana no hagués pogut anar d’acampada amb el meu marit i el meu fill. No hagués pogut veure la cara d’emoció del petit en veure com sortia una tenda d’un tros de roba rebregat a terra.. pura màgia. No hagués pogut sopar amb ell dins la tenda el projecte de truita que va ens va fer el pare amb els pocs estris que teníem (paella, i forquilla..), sense sal, però boníssima igualment. Perquè per les condicions i la companyia, aquella és la millor truita amb pa amb tomàquet que m’he menjat en molt temps. No hagués pogut estirar-me al seu costat i contemplar-lo dormint plàcidament dins el seu sac petitó. No hagués pogut veure la seva cara de felicitat diumenge a les 07:00h del matí quan el vaig despertar per dir-li que ens tocava anar d’excursió. No hagués pogut riure veient-lo menjar una ensaimada assegut sobre la nevereta, abrigat amb el forro polar que els avis li van portar de Finlàndia, amb aquell re tant graciós brodat al pit. No hagués pogut participar a la Caminada Popular de Gósol i no hagués pogut menjar-me aquell deliciós entrepà de botifarra, guanyat a pols després de caminar els primers 8 quilometrets. No hagués pogut compartir l’excursió i el bon dia que feia amb l’avi de la criatura, i el dinar de després amb la companyia de tots dos avis i els seus amics..
Ara el meu petitó ja sap que hi ha una muntanya que es diu "PERACOCA" i la sap reconèixer.
M’ho he passat d’allò més bé.
Estic per tatuar-me un METEOFRANCE FOREVER al pit..
07:45h comença a sonar Seeds of Love a Radio Club 25, és la única emisora que punxa aquesta cançó.. m’encanta, em transporta, pujo el volum, torno a elevar-me i patapam, cua a l’autopista, pràcticament parats.. Pas problema. A la propera sortida em puc escapar.
Faig pràcticament tot l’itinerari darrere el Megane Scenic d’una dona que treballa a la mateixa empresa. És una mica perill públic així que guardo una distància prudencial.
Si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, a hores d’ara estaria dormint a casa. Però no ha pogut ser. El projecte 4.000 s’ha ajornat dues setmanes. L’últim cap de setmana de juliol serà our last chance..
Però si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, aquest cap de setmana no hagués pogut anar d’acampada amb el meu marit i el meu fill. No hagués pogut veure la cara d’emoció del petit en veure com sortia una tenda d’un tros de roba rebregat a terra.. pura màgia. No hagués pogut sopar amb ell dins la tenda el projecte de truita que va ens va fer el pare amb els pocs estris que teníem (paella, i forquilla..), sense sal, però boníssima igualment. Perquè per les condicions i la companyia, aquella és la millor truita amb pa amb tomàquet que m’he menjat en molt temps. No hagués pogut estirar-me al seu costat i contemplar-lo dormint plàcidament dins el seu sac petitó. No hagués pogut veure la seva cara de felicitat diumenge a les 07:00h del matí quan el vaig despertar per dir-li que ens tocava anar d’excursió. No hagués pogut riure veient-lo menjar una ensaimada assegut sobre la nevereta, abrigat amb el forro polar que els avis li van portar de Finlàndia, amb aquell re tant graciós brodat al pit. No hagués pogut participar a la Caminada Popular de Gósol i no hagués pogut menjar-me aquell deliciós entrepà de botifarra, guanyat a pols després de caminar els primers 8 quilometrets. No hagués pogut compartir l’excursió i el bon dia que feia amb l’avi de la criatura, i el dinar de després amb la companyia de tots dos avis i els seus amics..
Ara el meu petitó ja sap que hi ha una muntanya que es diu "PERACOCA" i la sap reconèixer.
M’ho he passat d’allò més bé.
Estic per tatuar-me un METEOFRANCE FOREVER al pit..
01 de juliol 2006
Un encontre casual
Ahir vaig sortir a sopar amb els companys de classe de francès.
El sopar va ser molt divertit, sobretot perquè la profe no es va presentar i la situació va portar cua.. perquè és un caos de professora. Una despistada amb carnet honorífic, així que ves a saber on eren ahir al vespre ella i les seves rialles (riu per tot, us ho juro!).
Després del sopar vem anar a prendre una copa. Bé, he dit copa però en realitat vem anar a un local tot apanyat on fan uns sucs de fruita variada que són una delícia i ahir, amb la calor que feia, només podies estar-te en aquella terrasseta i refrescan-te amb un bon suc..
Al cap d'una estona d'estar allà va arribar un grup de persones entre les cuals vaig distingir de seguida al meu millor amic i també el seu germà.
Amb el meu millor amic feia una setmana justa que ens havíem vist però amb el germà feia molt que no ens trobàvem. Ha estat estudiant fora i és més jove i sense compromisos així que els nostres horaris i rutines es podria dir que han coincidit ben poc darrerament.
Vaig anar a saludar-los breument primer, i vaig estar una bona estona asseguda amb ells després que es disolgués la convocatòria del sopar de final de curs. Tenia ganes de saber coses del germà. Però no vaig tenir ocasió de xerrar massa precisament perquè a nivell de grup hi havia gresca generalitzada així que la situació no convidava a una trobada entre vells amics.
Avui hi he posat solució. De bon matí m'han vingut ganes de veure'l, de xerrar amb ell la mica que no vaig poder ahir. I com que segueixo amb allò de la llibreteta dels "bons propòsits" (o de "les coses que tinc ganes de fer i no és tant difícil aconseguir-les"), i el meu marit ha sortit cap a la muntanya al migdia, li he passat un missatge per si volia venir a dinar. Al final ha sigut un cafè llarg. Però he passat una bona estona, molt agradable.
Espero que la propera no trigui tant a arribar!
Una abraçada XIG!! I molts petons..
Ja ho veieu, no he tingut dinar blocaire, però he aprofitat bé el temps!!
Ja m'explicareu què tal les paelles d'en Pere ok?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)