Post-protestant

Aquí teniu el post-protesta del mes: Tema fitipaldis.

Sóc un dels molts pringats que cada dia he d'agafar el cotxe per anar a treballar. No sé si a vosaltres us passa el mateix, però a mi particularment em dóna la impressió de que cada vegada hi ha més fitipaldi suelto.

La col·lecció de BMWs, Mercedes, Audis, i 4x4s varis, ja és un clàssic. L'equació CotxeCarKeTiKagues=SócElPutuAmoDeLaKarretera, sense ànims de generalitzar, podríem dir que es compleix en qualsevol carretera i en qualsevol moment i des de fa anys.

Però és que vinc observant que, a aquestes alçades, qualsevol conductor, independentment de si va amb un Jaguar o amb un Seat Panda, o amb una furgoneta "catxurra", és un perill potencial. És com si tots plegats ens haguéssim tornat completament bojos..

Us asseguro que cada dia necessito grans dosis de paciència per no tornar-me una mena d'energúmena histèrica al volant (La luz en mí, La luz en mí...). Quan no és pels que van massa adormits, és pels que són tant desperts que es passen de llestos:

1-No suporto els jetes que no cedeixen el pas quan els toca perquè se'ls acaba el carril d'incorporació. No és només que no cedeixin el pas, sinó que es posen al teu carril sense ni posar l'intermitent, obligan-te a frenar en sec si no vols anar a espetegar al carril contrari.

2-No entenc la moda aquesta de "per adelantar tot s'hi val". Llons! a mi em van ensenyar a l'auto-escola que s'adelanta per l'esquerra!! Anar per l'autopista avui en dia és el més semblant a una pole de Fórmula 1. Tothom adelantant per on pot i "marica l'últim" (amb perdó per l'expressió), passant de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta i tiro porque me toca..

3-Els del "club del volantasso" me pueden.. Tu véns pel teu carril amb una velocitat determinada, i resulta que et trobes que més endavant, un individu que va més lent que tu i que va pel carril del costat, ha decidit que aquell és el moment oportú per canviar de carril. I ho fa. A la mateixa
velocitat que anava. Normalment sense ni posar l'intermitent (perquè? menys gasto!). Obligan-te a fer la frenada monumental del dia, si no vols anar a espetegar dins del seu maleter. I no és maco això!

4-Els inconscients que aparquen a les places reservades a minusvàl·lids, i als passos zebra, i a les cantonades. A la gent que va amb cadira de rodes o que anem empenyent cotxets amb criatures ens va molt bé poder aprofitar els baixants de les voreres habilitats per poder creuar el carrer. Civisme, si-us-plau, Civisme!!!

Buff... crec que podem dir que m'he desfogat bastant no?

Us convido a fer el mateix, a dir què us emprenya dels "alonsitos" que ronden sueltos per la nostra xarxa viària.

..si és que només ens faltava un campió de Fórmula 1 per aixecar els ànims de la nació...

amb aquella alegria..

Ahir van pujar el meu company de feina a planta.
Es veu que el problema ve d'un defecte congènit, que té una vena (o dues, no ho vaig entendre massa bé, sincerament) com girada o entrecreuada amb una altra, o alguna cosa així...
La solució és fer un cateterisme per posar-ho tot al seu lloc. Au, com si això fos qualsevol cosa!

GLUPS!

Espero que tot acabi bé.

Gràcies pels vostres ànims... si sapigués que hi ha tanta gent que no coneix que desitja que es millori!!

Per tu, DM

Divendres vaig rebre la trucada de la dona d'un company de feina. Volia parlar amb el Cap de la unitat, i aquest tenia el dia de festa (la Mercè), així que em va donar l'encàrrec a mi:
El seu marit, D.M. estava ingressat a la UCI a causa d'un derrame cerebral. El pronòstic era molt favorable perquè el coàgul semblava que es desfeia bastant ràpidament i ell estava conscient... la seva veu tremolava, cada vegada parlava més fluix, crec que ofegada entre el plor.

M'ha tocat molt, moltíssim.
En DM no és la persona amb qui més treballo però es pot dir que parlem per telèfon pràcticament cada dia. Sempre té una paraula amable per tothom. És sempre cortès, educat i agradable amb mi. Alguna vegada fins i tot hem tingut xerrades curtes relacionades amb els gustos literaris, les vacances (vem coincidir a Guils de Cerdanya..).

Sembla que avui ja el pugen a planta. Però encara no m'he refet. Estic amb la moral pels terres. Jo i tots els companys d'aquí. És molt jove! I un ensurt així és molt dur..
DM lluita. Et volem amb nosaltres ben aviat!

Ei Litus!

Vaig dir-te que et presentaria un amiguet oi??
Finalment he tingut un moment per escanejar la foto...
Es diu Nus, i com pots veure és un gat "callejer" d'allò més rebonic!
El que sí et recomano és que ara per ara vagis amb compte amb ell, és un gat de 6,300 kgs!! millor que no et caigui a sobre que tu encara ets menut..

És molt presumit, li agrada que li facin fotos (com pots veure a la mostra!), saltar del balcó a baix (ni més ni menys d'un segon pis), i que el raspallin. Però el que més li agrada de tot és dormir. Jo diria que només està despert de les 19:30h aprox fins les 22:30h o les 23h màxim.. la resta del dia i de la nit dorm, i dorm i dorm i dorm i dorm. Quan no és a sobre el piano és a la butaca del menjador i quan no sobre la taula del menjador i quan no fora la galeria i quan no sota el llit dels pares...
A vegades penso que sembla que no tinguem gat!!

Això ara no toca..

Oiga mire, que lo dejo...

Sento decebre als meus fans amb aquestes declaracions, però sóc una sentimental.
Aquests dies, caminant per les muntanyetes, he donat voltes i més voltes al meu caparronet. Caminar em va bé per ordenar idees, em relaxo amb les vistes, em deixo seduïr pels colors verds del bosc i el blau del cel, busco formes als núvols i em deixo sorprendre per les flors del camí.. En resum, l'entorn ideal per prendre decisions importants de manera objectiva, justa i, sobretot, essent sincera amb mi mateixa.
I a on he arribat aquesta vegada?
Doncs a la conclusió que aquest any no vull continuar a la universitat.
El món sencer pensarà que tiro la tovallola, que em rendeixo, que no sóc la lluitadora que pensaven que era.. Però, és que sabeu què? Que també sóc mare.
I encara diria més, sóc abans mare que estudiant universitària. Així ho he triat.
A la uni hi puc anar d'aquí a uns anys, els que siguin. D'aquí a uns anys el meu fill no em necessitaràper anar a jugar al parc. Ara sí. Tot el que em perdi del meu fill ara ja no em tornarà mai més.
És clar que l'any passat ho vaig poder fer i vaig sobreviure. Però el preu que vaig haver de pagar no em compensa de cap de les maneres. Em sentia fatal cada vegada que el deixava amb algun familiar per poder anar a la biblioteca a estudiar. Estic molt orgullosa d'haver aprovat l'assignatura, però gens ni mica de les estones que m'he perdut del meu fill.

Així que aquí em teniu. Seguiré estudiant francès a l'acadèmia, perquè m'agrada i perquè tampoc vull renunciar a tot, també em va bé tenir un espai de "desconnexió". Però estaré totes les tardes de la setmana amb el meu petitó. ME'N MORO DE GANES!!

Que s'esperin els de la facultat. Ja tindré temps de posar-m'hi.
Ara no...

L'estat de la família

Fumuts. Ben fumuts.

El petitó va començar amb dècimes de febre divendres passat al vespre. Després de 7 dies de guarderia (ep, no 7 dies sencers eh! només unes poques horetes al dia!), tot un rècord. A partir de la nit de dissabte a diumenge va començar la festa grossa: una inflamació de tipus víric instal·lada al coll que li provocava una tos de gos que no el deixava dormir ni menjar ni fer res de res.. tot el dia tossint, gemegant i plorant.. En resum, que des de divendres passat a casa només dormia el gat!
Ahir a la tarda ens van enviar a l'hospital a fer-li un tractament de shock per baixar-li la inflamació d'una vegada. I de moment sembla que li ha anat bé. Respira molt millor, i ha dormit més bé.
Tot seria bonic i fantàstic si no fos que ara sóc jo la que té mal de coll i el meu marit febre!!!

Si és que estem tots plegats per empaquetar i enviar a la lluna!! Quina troupe, mare meva..

Caiguda en picat

Bon deia a tothom.
Tinc el cap com un timbal.
No estic en el millor estat físic ni mental per començar a escriure res amb cara i ulls... així que de moment em limitaré a posar coloraines i a mirar de deixar això tot net i polit, i presentable!!

Salut!