bocinets de vida

Davant meu tinc un plafó d’aquells de suro, que vaig portar de casa dels meus pares. El vaig penjar aquí, i el cert és que, ara que me’l miro, crec que pocs canvis ha sofert des de la seva arribada al pis. Gairebé tot el que hi ha penjat porta aquí força temps.

El més recent és de gener de 2005. El parell d’entrades que ens va regalar la meva germana per anar a veure el concert de REM al Sant Jordi. (Quin bon record.. Gràcies wapi!!). Estan penjades just a sota de la única entrada que guardo de l’anterior concert que van fer els REM a Barcelona. També era al Sant Jordi, el febrer de 1995 per la gira de l’àlbum Monster, 10 anys abans ni més ni menys.. Va ser el primer Concert (amb majúscules) que vem anar junts amb la meva parella actual. Per aquelles dates tots dos érem estudiants i no ens podíem permetre gaires luxes.

També hi ha una foto que ens van enviar una parella d’holandesos que vem conèixer l’estiu del 1998 al Refugi de Saboredo del Parc Nacional d’Aigües-Tortes. Ens van fer una foto mentres la meva parella i jo admiràvem el paisatge descansant sobre una pedra grossa al costat de l’estany, i l’estiu següent ens la van enviar. Per tant, la foto està penjada al suro des de setembre de 1999. Cada vegada que la miro recordo tots aquells dies, tots els camins, l’aire fresc de la muntanya, la tranquil·litat, l’aigua gelada dels rierols i estanys, la truita al forn que ens van fer al Refugi de Colomers i que vem menjar-nos en companyia de dos Guiputxis d’allò més divertits, l’angoixa del primer dia quan se’ns feia fosc i no arribàvem a Saboredo i la boira començava a guanyar terreny, els roncs dels maleïts suïssos que dormien a les lliteres de dalt a Colomers i que no van deixar descansar a ningú, el deliciós entrepà de pernil que ens van fer els del Refugi Ventosa i Calvell l’últim dia de la nostra travessa i que vem menjar-nos després d’haver passat pel Port de Ratera en direcció al llac de Sant Maurici, el meu primer cous-cous al Refu Ventosa i Calvell, el vertiginós darrer tram del cim del Punta Alta, el CD de Manu Chao que sonava una i altra vegada al Refu de Saboredo, l’aplaudiment que vem fer tots els hostes en aquest mateix refu quan el guarda ens va servir per sopar un rostit de pollastre que estava increïblement bo…
Buff… quines ganes tinc de tornar-hi..

A sota hi ha una postal que ens van enviar l’OM i la CM l’agost de 1997. És una foto preciosa de La Barre des Ecrins als Alps francesos. La postal porta data de 13/08/97 i a la capçalera hi diu que està escrita des d’Ailefroide, expliquen que el temps era assolellat però que hi feia molt fred, i acaba amb l’enviament de “dos petonets ben congeladets”. Ara que hi penso, és curios, tenim totes les postals que rebem d’arreu penjades darrere una porta, i aquesta ha quedat aquí al suro… realment és preciosa aquesta muntanya… Algun dia hi pujarem, no en dubteu pas!!!

I al costat dret de la postal una foto de record de la única vegada que he anat a fer ràfting. Va ser l’últim cap de setmana de maig de 2003. Hi vem anar amb l’AC, l’AM i el JI. Aquesta foto no seria especial si no fos perquè hi falta el JS. El dia abans de marxar cap a Àreu va haver-hi un malentès i va cabrejar-se amb mi. Buff, i de quina manera!!! No vaig poder dormir en tot el cap de setmana. Em trobava fatal, em sentia fatal, em feia mal el cor, i no precisament en sentit figurat. Així que el ràfting va estar bé, però sempre recordaré que va ser un dels pitjors caps de setmana de la meva vida.

I a l’altre costat de la postal dels Alps hi ha la joia de la corona. Una foto meva de quan tenia 12 o 13 anys. O sigui que és de l’any 1988 o 1989. Jo estava apuntada a un gimnàs, feia gimnàstica esportiva. M’encantava de debò. Disfrutava saltant a potro, penjant-me de les paral·leles, i matxacant-me amb les sèries d’abdominals. Per Nadal el gimnàs tenia la tradició de fer una foto a tots els alumnes i enviar-la als pares com a felicitació. I d’aquí surt aquest petit trofeu: estic amb el meu mallot blau marca Mito (n’estava enamorada), amb els cabells llargs fins a les espatlles, fent una postura de gimnasta i somrient a la càmara.
El flic-flac no em va sortir mai perquè em feia por, i també em costava molt la barra d’equilibris. Però era tant feliç allà al gimnàs!! Llàstima que la desviació de columna m’obligués a deixar la pràctica d’aquell esport, em va saber molt greu… El metge va dir que només podia fer natació. I us asseguro que a mi això del nedar no em motiva gaire, no sóc gaire bon peixet. Ja ho he dit altres vegades, a mi el què em surt millor és fer la cabreta.

I per acabar, també hi tinc penjat un clauer amb una clau d’un candau de bicicleta que ja no tinc. Ni el candau, ni la bicicleta!! A saber el temps que fa que està aquí. No en tinc ni idea… Quins farts de pedalar que em feia als estius, amb la meva BH Florida vermella!!!

Crec que tots aquests petits trocets de la meva vida encara s'estaran aquí molts anys. I espero penjar-n'hi uns quants més per acabar d'omplir-lo de més moments especials...