18 de desembre 2006

Preparant els Nadals


D’entrada no sé d’on m’ha sortit això dels Nadals en plural.
Anava a rectificar-ho però després he pensat que, comptant amb la quantitat de trobades familiars que s’esdevenen durant les festes, ja es pot comptar com si realment en fossin bastants més que un..
Filosofades a part, a casa com al Corte Inglés, ja ha arribat el Nadal. L’arbre va arribar a principis de mes, un diumenge al matí que el petit es va llevar a una hora intempestiva i vem pensar que era una bona manera d’omplir el temps. El petit estava tant entusiasmat amb la tasca de penjar coses a l’arbre que més aviat sembla una tombola d’aquelles de les fires on sembla que si treus un Piolín se t’enfonsa la parada sencera per efecte dominó.
Hi hem posat "pilotes, regals, paruels, estrelles, campanes, i un ninot de neu…", pels qui no estigueu acostumats al llenguatge d’un nen de dos anys i mig us tradueixo els mots més complicats:
pilotes = Boles
paruels = Pares Noëls.

Ara només queda ultimar el tema dels regals que ha de cagar el paruel. Ai no! Vull dir que en ha de portar els Tions Mags d’Orient…

14 de desembre 2006

Descontrol hormonal

Senyors i senyores, no es pot estar embarassada.
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:

Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"


"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today

I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again

Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you

Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this

Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back

I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away

Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time

I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself

By hurting you


01 de desembre 2006

Carta Personal a un Amic

Eo! doncs sí que prenc vitamines, però només perquè estic embarassada. La resta de l'any no en gasto de coses d'aquestes!

I per això de Brussel·les, aquesta visió que t'han donat és la més simplista de totes.
Evidentment que enfadar-se per una qüestió d'horaris és una collonada. Això no és el què em va cremar. Em van cremar les maneres. Em va cremar que durant tot el dia em diguéssin que ok a l'horari que jo proposava i mentrestant elles es trucaven i organitzaven pla alternatiu.

Tant borde sóc? Tanta por els faig? Perquè carai no podem parlar les coses com a persones civilitzades?? Si d'entrada m'haguéssin dit que no hi estaven d'acord jo també m'hagués organitzat d'una altra manera...
el JC portava tota la setmana llevant-se a les 4h del matí per anar a currar, i fent jornada sencera a l'oficina. Divendres va haver de fer mans i mànigues per anar a deixar el cotxe nostre al polígon i agafar la furgona-minibús i deixar-la a casa. Vem haver de portar el nen a casa els meus pares perquè el JC pogués portar-nos...
I em truquen per dir que s'han organitzat un pla alternatiu a les 21h del vespre!!!!! Quan ja no puc rectificar.
Si m'ho haguessin dit al matí COM LES PERSONES NORMALS, de ben segur que m'ho hagués muntat d'una altra manera i no hagués organitzat tal tinglado familiar i logístic.

En resum, que va ser la gota que va acabar de vessar el got. Ja saps que fa temps que estic bastant desencantada amb la manera aquesta de fer "del nucli dur que es truca i organitza i els demés que s'adaptin o que es fotin". Perquè és així.
Com la castanyada de fa dos anys.

Si tot i saber que t'estan fotent una putadeta, decideixen tirar endavant amb la seva idea/projecte, és que els importa ben poc el què tu pensis o puguis sentir. La MS m'ho va dir ben clar quan va passar lo de la castanyada "noia no us enfadeu, i si us enfadeu que us duri poc".

Amb aquesta frase es resumeix tot no?

No sé Amic. No és només una qüestió de no posar-se d'acord amb els horaris, ja ho veus... És una qüestió de que jo passo de la gent que no és seriosa, i que no em pren seriosament.
Divendres al vespre, després de rebre la seva trucada vaig sentir que m'havia tocat el paper del gilipolles una vegada més. I en el fons del cor no em quedaven ganes d'anar tot el cap de setmana amb elles fent la bona cara, per molts 100 euros de bitllet que perdés...

De problemes i marrons ja me'n cauen prous durant la setmana al curro, i amb la família, etc., com per haver d'ocupar el poc temps lliure que tinc amb persones que no m'aporten res de positiu.

Sóc ben conscient que per ells sóc una espècie de neurastènica "que si m'he enfadat per això, doncs no val la pena ni perdre cinc minuts trencant-se la closca o considerant la idea de trucar-la o estendre-li la mà de nou. I de demanar disculpes encara menys". Perquè si no fos així algú s'hauria preocupat per saber què em passa no? D'això ja en fa una setmana i ningú ha dit res. O sigui: més del mateix. Els importo ben poc!

Pot sonar a resentiment el què acabo d'escriure però no ho és. Tinc el cap més clar que mai. No em ve de gust perdre més temps amb gent que són capaços de liar un cristo tal per organitzar un trasllat a l'aeroport. No em ve de gust perdre el temps amb gent que enlloc de dir-me el què pensa organitza un complot via telefònica per clavar-te la plantufada a última hora. I per suposat, no em ve de gust compartir tot un cap de setmana amb persones així.

Ells són com són i jo tinc tot el dret del món de decidir si vull compartir la meva vida amb gent que em demostra tant poca estima. I torno a repetir que no ho dic amb ressentiment. Sinó amb el convenciment de que és així. Amb l'ànima més tranquil·la que mai. No estic emprenyada, simplement he arribat al "point of no return". He tancat una porta i m'he sentit automàticament més alleugerida.

No tinc amb cap d'ells el feeling que puc tenir amb tu o amb el MR i la LLL. Vosaltres sou gent seriosa. Conseqüent amb la vostra manera de pensar i actuar. I no puc dir el mateix de la resta de grup. La LB i l'EV serien un cas a part però no tinc massa cosa en comú amb ells, tinc menys relació i coses a compartir amb ells que amb vosaltres tres.

M'he cansat de fer el paper del gilipolles saps? D'haver d'acatar les decisions del nucli dur amb bona cara encara que impliqui empassar-me un disgust.
He estès la mà massa vegades i també m'he enganxat els dits massa vegades. I al final me n'he cansat. L'episodi de divendres passat només va ser la gota que va vessar el got. La constatació de que no comparteixo la seva manera de fer. Jo les coses necessito parlar-les. No m'agrada gens ni comparteixo això de dir-te una cosa a la cara i mentrestant organitzar trucadetes amunt i avall per aconseguir pla alternatiu.
Elles sabien que m'emprenyaria, perquè quan va trucar la LB ella mateixa ho va dir. Però tot i així van tirar endavant amb la seva idea per poder dormir una hora més. Jo no ho hagués fet mai. Jo no feriria algú que aprecio per dormir una hora més.

Aquí està la diferència.

Si darrerament ja no em sentia molt lligada a la colla ara et puc ben assegurar que he perdut totes les ganes que em quedaven de seguir fent coses amb ells. No els dec res, ni els necessito per res, almenys com a grup.

De tota aquesta etapa (que ha tingut moments molt bons, i sinó mentiria) em quedo amb tres persones amb qui compartir coses. Amb la resta ja no m'hi lliga res més que el record de bons moments passats.

Bufff... m'estic posant molt literària!!!

Sí, ens veiem demà wapo.

Petonets

22 de novembre 2006

La quiniela



Recordo que quan era petita el meu pare sempre tirava la quiniela i fèiem una aposta per cada membre de la família. La qüestió és que jo no tenia ni idea de què era allò, simplement el meu pare em preguntava: 1, X, o 2?
I jo començava a cantar una seqüència totalment aleatòria de uns, equixs, i dosos fins que ell em deia "prou, ja està"...

No sé perquè però aquesta anècdota m'ha quedat molt grabada en la memòria.


Aquests dies a casa estem fent una altra quiniela. I és la de trobar un nom pel germanet.
Els candidats són:

Ferran - El preferit del meu fill, amb el desavantatge de que a casa es celebren els sants i Sant Ferran és el 30 de maig, s'ajuntaria molt amb l'aniversari..

Roger - El preferit del meu marit.

Edgar - El meu preferit

Carles - No és el preferit de ningú però també ens agrada

Martí - Era el meu preferit durant l'altre embaràs però a hores d'ara uns amics ja tenen un nen que es diu així, i talla una mica el rotllo... tot i que segueixi agradant-me el nom, es clar.

I així anem passant els dies. Amb els noms apuntats a la pissarra de la cuina i mirant-los i remirant-los sense acabar de decidir res...

Volia saber la vostra opinió.
Quin us agrada més?

20 de novembre 2006

pesadilla en "my street"

Aquesta nit el petit ens ha obsequiat amb tres hores d'insomni.
El motiu?
Es desconeix.
Em sembla que els de la sèrie Expediente X estan planificant fer tota una temporada dedicada al misteri d'aquesta nit a casa meva.
Els símptomes dels seus laments es desconeixen. Només teníem això: laments. Quan semblava que s'havia calmat i s'havia adormit altra vegada tornava a engegar la sirena del plor.. però no us penseu que era un plor d'aquells de pulmó de "alguna cosa grossa em passa", no pas!! Era un plor d'aquells de vull que estigueu per mi i no em feu dir el motiu perquè tampoc ho sé.

Ho ha intentat tot: demanar un biberó de lleteta, demanar venir a dormir al llit dels pares, dir que tenir pipí, dir que tenia mal a la panxeta, i quan se li han acabat les excuses gemegava per ofici, sense cap més motiu, porque hoy es hoy y porque yo lo valgo...

Jo estic amb un mal d'esquena de nassos i el meu marit havia de llevar-se a les 4:00 a.m. per anar a treballar així que us podeu imaginar la de coses que se'ns han passat pel cap durant la 01:00h a.m i les 03:30h a.m.!!!

Ho hem intentat tot i res semblava funcionar.
Al final he passat a l'amenaça directa: he anat a la seva habitació i des del llindar de la porta li he dit que si el tornava a sentir gemegar que l'agafaria i el portaria a baix el carrer i el deixaria allà sol.
La veritat és que no les tenia totes. Ell és un jugador astut i sap detectar els farols de quilòmetres lluny... Ja em veia fent la comèdia de posar-li les sabatilles i la jaqueta i sortint al replà de l'escala... amb una mica de sort allà ja estaria plorant i suplicant tornar a casa... però potser aguantava el seu paper impassible (en sap molt, és un professional!), i havia de baixar fins al carrer... tot i així no tenia clar d'aconseguir res i, en tot cas, del què no m'escapava era d'anar casa per casa l'endemà demanant disculpes als veïns per la despertada general...

Al final he tingut sort, no sé si el farol ha quedat convincent o és que s'ha quedat rendit del mateix cansament però no l'hem tornat a sentir més. Al·leluia!!!!

Bé, al·leluia a mitges, perquè el careto que porto és maco... i això que he mirat de posar-me bé l'estocat aquest matí perquè no es notés tant que sóc una zombie!! El comentari generalitzat d'aquest matí és un "ai, fas mala cara, que et trobes bé?"... brrrrrrrrr....

16 de novembre 2006

àngels

Sempre m'ha agradat la idea de que pugui existir un tal "àngel de la guarda", que vetlli només per tu. Pel teu bé, perquè no et passi res. De petitona la meva àvia em va ensenyar aquell vers tant conegut:

àngel de la guarda
dolça companyia
no em deixeu sol
ni de nit ni de dia
no em deixeu sol
que em perderia..

I en alguns moments encara em ve al cap. Fins i tot li he dit al meu petit abans d'anar a dormir alguna vegada. Bé, ara fa temps que diem un altre vers de collita pròpia que és menys místic. Però això no li resta importància al fet. Tant de bo el senyor àngel de la guarda es preocupi i molt pel bé del meu petit!!!

I tot això dels àngels a què ve? Doncs que fa un parell de setmanes que me n'he agenciat un. Concretament una. Una doctora que es diu Àngela i que ha aconseguit treure'm el pinçament del nervi ciàtic que em feia la vida impossible des de fa dos mesos.
Aquesta àngela no en té prou amb que li digui el vers abans d'anar a dormir. Em surt bastant més cara, la veritat. I no té el do d'ubicuitat, cosa que m'obliga a desplaçar-me a Sant Cugat i pagar parquímetre... Però, almenys fins que s'acabi l'embaràs, les seves mans són una de les meves principals fonts de benestar. I això ja és molt!! No creieu?

Ai per cert, oblidava dir-vos-ho: serà un nen, porto un nen!!!!

25 d’octubre 2006

repàs

1- Aquest curs ens ha tocat una profe de francès que ens fa lamentar a cada segon de classe, l'any "a la bartola" que ens vem tirar el curs passat...
El curs passat vem tenir una profe que era una feliç de la vida. Reiem força i sobretot xerravem (bé, xerrava més ella que ningú), però al final de les 3 hores no havies après massa res. Podies faltar fins a tres classes que no passava absolutament res. Podies reprendre el fil sense problemes.

En part ja ens anava bé perquè tots plegats anem massa cansats i el dissabte al matí és quasi un esforç titànic tancar-se tres hores dins l'escola a fer treballar les neurones..
Però aquest any ho estem pagant molt car. En tres classes ja n'he tingut més que suficient per veure que com no comenci a estudiar aquest curs no l'aprovo ni de conya..!!! glups...

2- I pel què fa a lectures segueixo amb "Els Pilars de la Terra" (tot i que una mica aparcat les darreres 2 setmanes), i amb "Attentat" d'Amélie Nothomb, aquest darrer per "exigències" de la nova profe. No és fàcil de llegir degut principalment al vocabulari però de moment m'està agradant. El to és molt directe, molt sarcàstic, agosarat fins i tot. La situació que ens presenta el llibre és del tot esperpèntica però serveix a l'autora per criticar bastant durament certs aspectes de la nostra cultura relacionats amb el món de la bellesa. Tà bastant bé.

3- Des d'aquí felicito efusivament a l'albert, per ajudar a la seva companya a portar al món una Cèlia que de ben segur és una preciositat. Els que encara no hagueu passat pel seu bloc a felicitar-lo, feu-ho!

18 d’octubre 2006

M'ha tocao

Cuestionario hecho por: Grigri

Nominado por: estherisland

Banda o grupo elegido: Difícil triar. Avui m’he posat Dynamite de Jamiroquai per venir al currings, i és senzillament "el puto amo".

¿Eres hombre o mujer?: Difícil pregunta. Comptant que estic embarassada dec ser dona.

Descríbete: Físicament: petitona. Trets Personalitat: entusiasta, optimista (més d’un 50% del temps), tossuda com una mula i massa impulsiva.

¿Qué sienten las personas acerca de ti?: Bé, això ho hauria de respondre "las personas" no? Crec que em veuen com una persona alegre, de tracte fàcil, i més segura de sí mateixa del què realment sóc.

¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Buf, ja ni me n’enrecordo, fa tants anys!! Però una completa cagada seria una bona aproximació.

Describe tu actual relación con tu novio(a) o pretendiente: Estable? Seriosa? Formal? Mira’t des d’un punt de vista menys prosaic jo diria que no m’imagino la vida sense ell. El necessito. Em sento molt millor persona quan estic amb ell… menys quan em fa enfadar es clar!! Jejejejeje…

¿Dónde quisieras estar ahora?: No si-us-plau, no em feu pensar en els milions de llocs on podria estar infinitament millor que aquí!!!!! Acabo de llegir la mir, Austràlia segur que és un d’aquests milions de llocs.

¿Cómo eres respecto al amor?: Dec estar molt espessa perquè no sé què dir… Estimo amb tota l’ànima però porto més de 12 anys amb la meva parella i totes les sensacions respecte d’ell han anat canviant al llarg del temps. Ei, no necessàriament cap a pitjor!!!

¿Cómo es tu vida?: En aquests moments esgotadora però sóc molt feliç! He deixat moltes coses pel camí que segurament ja he perdut definitivament però a part de viatjar a Austràlia i Nova Zelanda ara mateix no em fa falta res!

¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Bé, tornar a parlar de viatjar a les antípodes carregaria una mica. SALUT PELS DE CASA (incloent que l’embaràs acabi bé).

Un frase sabia: El millor de la vida són les ganes de viure

Ahora despídete: Vull afegir a la frase sàvia: "i estimar i ser estimat, i els petons del meu petit"

Los nominados: No vull assenyalar ningú. Que després et posen a la llista negra!!

10 d’octubre 2006

Enquesta

Data esperada de visita: 29/04/2007.

Nom: Ferran o Elisenda (si ho pregunteu al futurible germà gran). A determinar a la propera visita de cal metge.

Altres noms alternatius: Berta i Queralt si és una nena. Edgar, Oriol i Carles si és un nen.

S'accepten apostes...

09 d’octubre 2006

Una tarda molt llarga

Ahir els meus pares em van portar al camp de futbol del Barça. Va ser una excursió molt llarga perquè primer vem agafar el cotxe per anar a Barcelona que és un lloc on passen molts cotxes i molt depressa i tots fan MEC MEEEEEEEC!

Després vem deixar el cotxe i vem agafar un tren que anava molt depressa i estava molt ple que va per un túnel. A un costat hi tenia un senyor amb dos gossos que no em feien gens de gràcia, i a l’altre una senyora amb una maleta molt grossa. Sort que em vaig poder agafar amb les dues mans a una barana grossa com la de l’escala de l’escola, i que tenia el pare al darrere.. A dins del tren hi havia molts senyors i senyores i nens i nenes que portaven banderes de Catalunya. Les conec perquè a casa també en tenim una i fa poquet vaig ajudar el pare a penjar-la al balcó. La mare em va dir que nosaltres baixaríem del tren quan baixessin tots els que portaven les banderes, perquè anàvem al mateix lloc. I així ho vam fer. Però només baixar del tren nosaltres ens vem quedar una mica més enrere perquè jo no vaig tant depressa pujant escales!

Quan vem sortir al carrer hi havia més gent amb banderes. Gent per tot arreu. Com quan vem anar amb els pares a veure els Gegants.
Vem caminar una estona i jo vaig enfilar-me a unes jardineres per caminar per la vora. M’agrada molt fer-ho, perquè jo ja sóc gran. Tot i que el pare i la mare no em deixin fer-ho sol i m’obliguin a donar-los la mà..!

Després de travessar un carrer molt gran amb molts cotxes i molts senyors policies vem arribar al Camp del Barça. Que és com el que hi ha prop de casa els avis però molt més gran, i amb molta més gent. Tothom portava banderes, però nosaltres no. Nosaltres a la bossa hi portàvem aigua, galetes, jaquetes per tots i un paraigües. Vem entrar dins i ens vem asseure en unes cadires blaves. Hi havia molta gent i tothom cridava molt, i sonava una música molt forta. No em va agradar gaire perquè tenia una mica de por. Van tirar uns petards i em vaig espantar perquè no m’agraden gaire, però el pare em va dir que no havia de patir perquè els tiraven molt lluny i allà no ens podien fer mal. Al camp verd hi havia uns senyors fent xuts però van marxar tots en fila quan un senyor que parlava molt fort va dir no sé què. Després van sortir a cantar uns senyors amb unes guitarres i uns tambors. I després uns altres que van cantar una cançó que em canta sempre el pare que és la cançó del Bon dia. El pare i la mare la cantaven però jo encara no me la sé.

Després el senyor que parlava molt fort va tornar a parlar i van sortir els jugadors i tothom cridava "eeeh" quan deien els noms dels jugadors. Jo només coneixia el Roger, l’Oleguer i el Valdés. Els altres no. I n’hi havia alguns que tenien noms molt difícils! Encara no entenc perquè al camp del Barça no hi havia el Messi ni el "Raldinyo" ni "leto". La mare diu que jugava Catalunya, i que el Catalunya no és el Barça.. però que algun dia anirem a veure el Barça i després els podré veure a tots.

Quan van començar a jugar vaig trobar que tot allò era molt avorrit i li vaig dir a la mare que volia marxar. Però ella que és molt espavilada va dir-me que si em portava bé i m’estava quiet m’aniria a buscar unes crispetes…. Nyaammmmmmm crispeeeteeeessssss!!! I així vem passar l’estona, menjant crispetes i cridant "uuuuuiii"!! o "goooooool"!!

Quan ja ens havíem acabat les crispetes vem aixecar-nos i em van deixar córrer per una habitació molt gran on hi havia molta gent menjant crispetes i entrepans, i després vem tornar a seure a les cadires blaves. Darrere meu hi havia uns nens més grans que cridaven molt i que eren molt marranos perquè van tirar totes les seves crispetes al terra. Com que jo em portava molt bé els pares em van donar una mica de patates xips del Barça que són molt bones. I una altra vegada amb els "uuuuuuuuuis" i els "gooooools" fins que es va acabar i tothom es va aixecar i nosaltres també. Era molt tard perquè era de nit, estava fosc. No vaig veure la lluna però jo sé que quan el cel és fosc i s’encenen els llumets del carrer vol dir que ja és de nit.

Vem tornar a agafar el tren del túnel i després el cotxe i vem tornar cap a casa, cantant cançons. En sé moltes jo de cançons!

Estava tant cansat que vaig anar cap al llit sense fer xip-xap, i enlloc de sopar els pares em van donar un bibi molt gran de lleteta, que encara em va fer venir més son.. Vaig agafar la pipa, i la meva rateta… i ja no recordo res més fins aquest matí!

06 d’octubre 2006

Dear B30,

Aquest matí, una vegada més, m’has fet disfrutar dels avantatges del progrés i de la vida a les ciutats.

He gaudit com mai de cadascun dels rètols i resta de senyals verticals que hi ha a banda i banda dels carrils. He pogut observar amb tota minuciositat els gomets del cotxe de davant, el del costat, el de davant del de davant i el de davant del del costat, i així successivament fins a 10 cotxes per davant meu.

Amb aquells tràilers silencios per companyia, qui voldria ser al mig d’un prat verd amb l’únic so d’un ocellet refilant content?

És realment bonic saber que gastes els teus diners cremant gasoil inútilment durant 55 minuts. És quasi increïble que puguis trigar gairebé una hora per recórrer 13 remaleïts quilòmetres…. I jo que abans treballava a 4 cantons de casa meva…

L’únic punt positiu de tot això és que el lector de CD del cotxe, que tants disgustos em dona, avui ha decidit que em deixaria escoltar PLAY de Moby. Feia tant temps que no el posava…i és tant refotudament bo!!! Us puc assegurar que era la única persona que estava contenta i ballant entre tant merder.

Best regards,
Grigri

04 d’octubre 2006

Seleccions Catalanes.




Diumenge anirem d’excursió al Camp Nou.

El petit va veure un tros de partit del Barça aquest estiu (concretament el partit de la Super-Copa d’Europa, glups!), i des de llavors que està fascinat amb tot el què sigui el Barça i el futbol..

I com que sóc massoca he pensat que aquest diumenge podríem fer la prova d’anar al Camp. D’acord, no juga el Barça. Però el partit és en horari infantil i les entrades més baratetes.. De moment està content perquè sap que anirà al Camp del Barça però se li queda cara de no entendre res quan li dic que no juga el Barça, que juga l’equip de Catalunya. Ell repeteix "Catalunya", i somriu, però em temo que no ho acaba d’entendre.

Bé, la qüestió és que també em fa il·lusió participar d’un esdeveniment lúdic-reivindicatiu-festiu com aquest, així que amb l’excusa del petit intentarem fer una mica de país…Encara que això de les seleccions catalanes em soni a utopia irrealitzable.

Ja us explicaré si s’ho ha passat bé o hem marxat cap a casa abans de que acabés la primera part…

29 de setembre 2006

Felicitat aliena

Dimecres vaig anar a la Biblioteca, bé, de fet no vaig anar-hi, diguem que les circumstàncies del moment m’hi van portar.

Quan era allà se’m va passar pel cap que podia treure el nas a la secció infantil, fa dies que busquem el CD de les cançons del Rovelló.

Per tots els que no sapigueu de què us parlo us diré que el Rovelló és un gos, té una sèrie de dibuixos animats fets a "Casa Nostra", inspirada en la novel·la que porta el mateix nom de l’escriptor Josep Vallverdú.
Bé, de fet no recordo si els dibuixos tenen massa a veure amb el llibre, fa tants anys que me’l vaig llegir que sóc incapaç de parlar-ne amb seguretat. Però el personatge sí que està inspirat en el del llibre.

La qüestió és que cada dissabte i diumenge al matí el meu fill es desperta entre les 07:15h i les 07:25h i ve al meu llit a buscar-me per dir-me "Aixeca’t mama, anem a veure el Tovalló!" (ell li diu Tovalló..). El Tovalló comença a les 08:30h!!!!!!!

En fi, que estem muntant el club de fans del Rovelló, i el meu fill en serà el president, sens dubte.

Doncs tornem a la biblioteca: vaig pensar que allà potser el tindrien.. Eureka! Estava fora del calaix que tocava però el vaig trobar.. La cara que va posar quan el va veure em va fer sentir una heroïna…

Durant els ¾ d’hora de trajecte que hi ha de la biblio fins a casa el va dur agafat amb les dues mans com si es tractés d’un veritable tresor. I per amenitzar-ho, va estar cantant la cançó durant pràcticament tot el trajecte, amb una cara de felicitat que era digne de veure..

No sempre surt tant barat fer immensament feliç a algú altre!!


25 de setembre 2006

Gallicidi i altres apunts

1 – Gallicidi
El cap de setmana del 16 i 17 de setembre el meu company va participar a la cursa Magatalls-Montserrat . Jo vaig acompanyar el meu Gall fins al punt de sortida, Coll Formic, el vaig deixar allà a les 14:23h i com que la sortida és esglaonada, va haver d’esperar-se allà sota la pluja fins les 18:17h. Per fer-me menys "soferta" l’espera em va anar enviant SMS’s per dir-me on era: a les 02:46h Sant Llorenç, a les 06:03h Matadepera, a les 09:02h Vacarisses, i finalment a les 10:58h enfilava la pujada a Montserrat. Va arribar a les 12:02h hora oficial (en realitat uns tres minuts abans, però hi havia cua per segellar l’arribada). Emocionat i trinxat.
Per resumir: La meitat dels galls els van matar pel camí, i els que van arribar a Montserrat els anaven matant conforme arribaven a la plaça del monestir.
Allò semblava un camp de batalla, amb tot de gent estesa per allà terra. Durant la mitja hora següent a l’arribada del meu gall la UCI mòbil va haver de fer dues sortides llampec… Una cursa només apta per super-homes i super-dones massoquistes (condició indispensable).
Jo sóc massoquista, però lesionada així que ho hauré de deixar per més endavant..

2 – Aquest dissabte vaig anar al concert del Sr.George Michael. D’entrada no tenia pensat anar-hi però els meus pares m’hi van convidar. Ens van convidar a les dues germanetes, i vem anar-hi tots quatre. No cal dir que m’ho vaig passar molt bé. És una sort poder compartir els gustos musicals amb la teva família. Últimament estic bastant despenjada del treball d’aquest cantant però està clar que qualitat n’hi ha, així que el concert va valer la pena de totes totes. No sempre trobes dues hores per moure l’esquelet amb la teva family!! Moltes gràcies pares.

3 – He començat a llegir "Els pilars de la terra". Per mi és una gran proesa, perquè feia any i mig que el tenia a la capçalera del llit. Me’l van regalar els meus millors amics però no em veia amb forces per començar-lo. Al final m’hi he decidit i la veritat és que ara per ara m’està agradant. És molt més amè del què em pensava. Bé, ara porto uns deu dies sense tocar-lo, però espero tenir més temps i menys son durant els propers mesos!

4 – Tinc un amic vivint fora de la ciutat, i avui m’ha confirmat que el proper mes de novembre acaba el seu desterrament. No tornarà a la nostra ciutat però tornarà relativament aprop. Així que espero poder-lo veure més sovint que durant aquest tres anys.. S’han fet tant llargs!! De moment hem acordat tancar una excursió a La Mola de diumenge al matí amb degustació de butifarra i/o carn a la brasa al restaurant de dalt… hummmm!!!

5 – La MV està vivint a Bèlgica desde fa un temps (desde la primavera? Perdona MV, ja no recordo quan temps fa que ets fora, sembla que faci tant!!!). I el cap de setmana del 25 i 26 de novembre anirem totes les dones de la colla a veure-la. Em fa molta il·lu aquesta petita "aventura". Sens dubte ens ho passarem d’allò més bé.. BRUSSEL·LES TREMOLA!!

06 de setembre 2006

Comença el curs..

Avui el meu pare m’ha portat a l’escola. Després de tants dies ja no recordava aquella olor de colònia que hi fa, ni el color blau de les portes.
La Montse m’ha rebut amb un dels seus somriures i hem entrat a l’habitació dels penjadors. Aquest any m’ha tocat el de la floreta groga. M’agradava més el de l’any passat, que tenia una pilota de colors, a mi m’agraden molt les pilotes! Però la flor tampoc està malament, em recorda a les vacances d’estiu que he passat amb els pares a la Vall d’Aran. N’he vist tantes de flors, i de tants colors!!
Ha arribat l’Ariadna i s’ha posat a cridar dient que tenia un pipí, i veient-la me n’ha fet venir ganes a mi també, així que li he dit al pare que jo també en tenia. Hem anat tots dos als lavabos. Aquests vàters són fantàstics perquè són de la meva mida, això és un avantatge!
Quan hem tornat a l’habitació dels penjadors hi havia l’Annaïs cridant com una boja, plorava tant que m’he espantat i al final he acabat plorant una mica. Però de seguida ha vingut la Cristina a buscar-me per anar a la classe. Aquest any sóc dels grans i vaig a la classe del primer pis. Puc pujar i baixar les escales sense que ningú em renyi per fer-ho, això és realment fantàstic! Ser dels grans és xulo..
Quan he entrat a la classe amb la Cristina hi he trobat alguns companys, ells també han crescut força aquest estiu, però segur que no són tan forts com jo. Jo ja sé fer escalada i diumenge vaig córrer la cursa amb el pare, sóc molt fort i molt valent. Aquesta classe és més quadrada que la de la Rosa, té moltes finestres des d'on es veu el carrer i també hi ha moltes joguines. Em sembla que m’ho passaré molt bé aquest any. No he parat de jugar amb els altres nens i nenes, l’Estanis m’ha fet una d’aquelles abraçades seves que t’apreta tan fort que quasi t’escanya. L’Estanis és amic meu, m’ho passo molt bé jugant amb ell tot i que és una mica tabalot. Si no vigilo em fa caure a terra, quan es posa a córrer amunt i avall no vigila gens, i s’emporta per davant tot el què troba. He de procurar no posar-me en el seu camí! Quan hem sortit al pati he tingut una alegria molt gran, perquè m’agrada molt aquest pati. Està ple de pedretes petites, i a mi em xiflen les pedretes. Em puc passar molta estona buscant i rebuscant una pedreta que sigui ben bonica. Després la dóno a la Cristina o bé la guardo a la butxaca per emportar-me-la cap a casa. Aquest estiu n’he vist moltes de pedres, i n’he agafat moltes. Com que algunes eren molt grosses i pesaven molt enlloc de portar-les jo les donava al pare o a la mare, perquè les posessin a la motxilla. També hem agafat moltes pinyes. A la mare li agraden que siguin ben rodonetes i que no estiguin axafades ni rosegades. A mi m’agraden totes. Els esquirols també m’agraden, i els esquirols menjen pinyes! Amb la Mònica de música vaig aprendre una cançó d’un esquirol que s’enfila a dalt d’un tronc i es menja una pinya. És una cançó molt bonica. Els avis sempre la canten però no la canten bé. O canvien la lletra o canvien la tonada.. I jo els dic: "que no avi, que no és així!" i ells es fan un tip de riure i la tornen a cantar igual de malament, o pitjor.
A l’hora de dinar m’he assegut a la taula amb els companys i ens han donat patata i mongeta tendra de primer i peixet de segon. La patata i mongeta no m’agrada gaire, però me l’he menjada tota, perquè els meus companys també ho feien. I si menjo molt seré més fort i gran com el pare. Vull ser tan alt com un gegant.
Després ha tocat dormir tots junts. És divertit, m’agrada molt dormir. Aquesta vegada m’han posat al costat del Miquel. Es mou molt quan dorm, perquè quan ens despertem té tots els llençols rebregats. Però a mi no em fa res, perquè jo dormo molt i no me n’adono de res.
Després de llevar-nos hem anat a fer un pipí i hem tornat a la classe. He pujat les escales tot sol una altra vegada. En sé molt!. Hem berenat galetes i un got de llet asseguts en rotllana i després hem jugat una estona més fins que m’han cridat per l’interfon. Quan he mirat avall entre els barrots he vist que la mare m’estava esperant. M’he posat molt content, l’he cridada perquè mirés bé com baixava les escales tot sol. He baixat els 5 primers esglaons agafat a la barana. Després he volgut saltar els tres últims i no me n’he sortit gaire bé. M’he donat un senyor cop als morros! He plorat una mica perquè em feia mal i la mare i la Cristina han vingut a ajudar-me a aixecar. He abraçat a la mare i ella m’ha fet una frega de les que em curen els cops i m’he trobat més bé. Volia seguir baixant les escales agafat amb ella però m’ha dit que ho havia de fer tot sol. A poc a poc. I així ho he fet, fins arribar a baix. Em sembla que no tornaré a fer salts d’aquests. Sóc gran, però encara em falta créixer una mica més i tenir una mica més de força. Potser d'aquí a uns dies....

28 d’agost 2006

Lectures d'estiu

Durant aquestes vacances han caigut un parell de llibres: "Las partículas elementales" de Michel Houellebecq, i "Amor, Curiosidad, Prozac y dudas" de Lucía Etxebarría.
Dos llibres ben diferents, la veritat. Bé, potser tenen un punt en comú. En tots dos surt la paraula follar… a part d’això, no sabria trobar res més!

Brometes a part, anem per parts, i comencem pel gegant de l’estiu: "Les partícules elementals" del Sr.Houellebecq és un llibre que em va recomanar la llibretera per Sant Jordi. Jo buscava "l’ampliació del camp de batalla" perquè n’havia llegit algun comentari de l’albert. I em va picar la curiositat per llegir alguna cosa que semblava "diferent" al què fins ara m’ha caigut a les mans.
Bé, és cert que no sóc lectora amb gran currículum, així que la proposta de Houellebecq sonava prou "diferent", perquè ens entenguem.

La qüestió és que quan era a la llibreria no trobava el llibre, i em vaig decidir a preguntar. La llibretera em va comentar que no tenia el llibre, que ella es tenia demanats un parell d’exemplars de "les partícules..", que podia demanar-me també "l’ampliació..", tot i que em recomanava decididament "les partícules..", que ella se’l demanava per tenir-lo perquè el llibre li havia agradat molt.
Va prendre nota de les meves dades i, passats uns dies em va trucar per passar a recollir "l’ampliació..". La meva grata sorpresa va ser que, un parell de setmanes més tard, em va tornar a trucar per dir-me que "Les partícules.." també havien arribat i que si hi estava interessada, me les guardava. No me’n vaig poder estar!

Encara no he llegit "l’ampliació..", he començat per "les partícules..", fent cas de la seva recomanació i la veritat és que estic per fer-li un petó la propera vegada que la trobi.
Sí senyors, un bon llibre.
Ep, repeteixo que no sóc lectora experimentada. El què a mi m’ha semblat sorprenent a un altre que hagi llegit més que jo li pot semblar menys impactant o que no aporta res de nou. Però ara per ara és el llibre que més sensacions/sentiments diferents m’ha fet sentir, al llarg de la seva lectura. És un llibre dens, amb un contingut dur (un dels germanastres és profe de lletres, i l’altre és biòleg, així que hi ha molta informació i referència a totes dues esferes de caràcter gairebé tècnic diria jo). Que fa una crítica bastant descarnada de la nostra societat dels darrers 30-40 anys. Analitza les febleses de l’¡ndividu i no hi ha moviment social que no en surti tocat (hippies, feminisme, humanisme, new age..).

No és un llibre fàcil de llegir però tampoc l’he trobat gens ferregós. Perquè totes les idees van sorgint al llibre a través dels personatges, de moments de les seves vides, o de converses… així que en cap moment tens la sensació d’estar llegint un assaig filosòfic, perquè m’entengueu.
Hi ha un capítol que vaig disfrutar especialment, on els dos germanastres parlen d’Aldous Huxley i del seu llibre "Un món feliç". No sé si tot el què hi relaten és cert. Imagino que sí, que l’autor no s’haurà posat a escriure sobre aquest autor i el seu pensament sense haver-se documentat adequadament, però vaja, que el vaig trobar molt interessant.

Bé, no sé què més dir-vos d’ell. Ara per ara és el llibre que més m’ha sorprès de tot el què he llegit. Crec que és un bon llibre. Així que si no aneu massa atabalats us el recomano (hi ha moments en la vida d’un que les neurones no estan per disfrutar d’una lectura una mica densa!).

I pel què fa al llibre de la Lucía doncs no sé, psè..
Potser després de l’altre ara tot el què llegeixi em semblarà una noveleta!! Jejejeje.. El llibre és amè i es llegeix ràpidament perquè es presenta en capítols molt curtets. Vaig començar-lo molt il·lusionada però ahir quan el vaig acabar em vaig quedar com una mica indiferent. No sé, com dir-ho. Les germanes Gaena no em van semblar ni de bon tros properes. Cadascuna amb els seus problemes existencials que vas descobrint mica en mica. No sé, potser un pèl exagerat i tot. No crec que la majoria de dones d’aquest món tinguem tants dubtes existencials, ni estiguem totes enganxades a les pastilles.
Ara per ara el llibre que més m’ha agradat de l’autora és "De todo lo visible y lo invisible" i potser és perquè va ser el primer que vaig llegir… no sé, d’això ja fa bastant temps!

Res de nou, aquest no m’ha aportat res de nou. Només vaig disfrutar com una boja amb un capítol. Prometo transcriure’n les parts més significatives: parla de la feina d’una de les protagonistes en una multinacional. La veritat és que jo mateixa podria haver escrit aquell capítol, perquè és el viu retrat del què jo visc cada dia al meu currele! Molt divertit, de veritat.

Res més per ara. Seguirem informant..

24 d’agost 2006

El gran repte

Ei família, ja he tornat a caseta. Prometo explicar-vos força coses. De fet, en tinc bastantes per explicar. Ara però, us deixo amb el relat que us havia promès de la sortida muntanyera de l'any.
Petonets.

El substitut del 4.000 que haviem d’anar a fer als Alps (El Dôme des Neiges), va ser el Pic de Crabioules, un esforçat cim de 3.116 mts ubicat al Pirineu francès, prop de Luchon.

Heus aquí la crònica d’esdeveniments, els noms dels membres de l’expedició els he canviat per les seves inicials, per qüestions de privadesa..:

Vem sortir de casa a les 9h del matí del dissabte 28 de juliol, vem carregar el cotxe amb les motxilles, les bótes, i tot el necessari i vem dirigir-nos cap a casa de l’ER. Tal i com ens imaginàvem, va sortir amb una motxilla tamany XXXL, a part de la bossa de la corda, les bótes, la bossa del material d’escalada.. Vem atatxonar-ho tot al maleter i vem seguir la ruta cap a casa del MR i la LL. També estaven preparats a la porta de casa seva. Més motxilles, més bótes de caminar, més cordes, ... Al final, entre maleter i alguna cosa als peus de la co-pilot (una servidora), hi va cabre tot.

Ens esperaven unes llargues 5 horetes de cotxe, així que calia armar-se de paciència! Vem fer una primera parada a la sortida d’Alfarràs, per comprar fruita, i una segona a Puente de Montañana per comprar una mica de pa i coca per l’expedició. Entre la primera i segona parada vem descobrir que l’ER no havia agafat res de menjar. Res de res. Caldria repartir el què portàvem entre tots i el què acabàvem de comprar.. Sort que en MR i la LL ja el coneixen força i havien comptat amb aquesta possibilitat, i duien sopar per tres. L’ER tindria sopar assegurat, però la resta d’àpats hauríem d’apanyar-nos

A Puente de Montañana l’ER va comprar-se una coca de recapta d’escalivada, pebrot i algun tros de sardina, que només de veure-la a mi se’m regirava l’estómac.. A part de que el pebrot em repeteix moltíssim i em senta com una patada, podria dir que, comptant les dimensions de la citada coca, jo allà hi tenia menjar per una setmana sencera... Doncs ell, “ni curt ni peressós”, se la va menjar tota sencera per esmorzar, en un obrir i tancar d’ulls.

Quan per fi vàrem arribar al punt de partida de l’excursió, tots (menys l’ER es clar) vàrem treure els nostres tuppers amb el dinar del dia. L’ER va entrar a la cafeteria/restaurant que hi havia allà mateix i en va sortir amb una ampolla d’aigua i un MAGNUM de xocolata blanca. Allò devia ser el seu dinar... o el postre de l’esmorzar... qui sap, a aquelles alçades jo ja havia desistit d’intentar entendre els hàbit alimentaris del nostre company..

Acte seguit tocava calçar-se les bótes i carregar les motxilles a l’esquena, i omplir-se de paciència i força mental per encarar les 3h 15’ i els 1.330 mts de desnivell que la guia ens marcava per arribar al Refuge du Maupas, on faríem nit. La pujada era contundent i jo que sóc una excursionista que gasta dièsel, m'ho vaig prendre amb molta calma. Això de "gastar dièsel", perquè m’entengueu: vull dir que sóc com una formigueta. Vaig fent passetes petitones a ritme calmat, pujant mica en mica. “Sin prisa pero sin pausa” seria més o menys la definició de la meva estratègia. Quan vaig començar en aquest món m’agradava caminar fent gala del meu passat de gimnasta, però allò era un despilfarrament d’energies, un desgast innecessari que obligava a parar-me cada dos per tres, així que vaig decidir aprendre dels grans mestres (permeteu-me una pausa per parlar-vos d’ells): el grup de muntanya del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, un grup reduït d’individus amb moltíssima experiència, bragada pels anys, amb una mitjana d’edat de 70 anys com a mínim. El primer contacte amb ells va ser tota una sorpresa, ens vem quedar al·lucinats amb el personal. Pensàvem “però on anem amb aquests iaios? A veure si encara acabarem a l’hospital!” ...JA!!! Creu-t’ho!!! Feina teníem a seguir-los!!! Uns cracks. D’ells vaig aprendre “el pas de rebenta-vaques”. La millor opció per caminar hores i hores per la muntanya: Pas lent i continuat, acompassar ritme i respiració, sense excessos..

Bé, retornem a la pujada cap al Refugi. La guia deia 3h 15’, nosaltres ja comptàvem que podíem afegir-hi una hora més -perquè no sé si ho sabreu, però les guies les fan per desmoralitzar el personal, i per pujar l’ego dels seus autors. No sé si competeixen entre ells per escriure cronos impossibles, o senzillament resulta que ells no hi han pujat mai al cim en qüestió i escriuen el què els sembla- així que ens ho vam prendre amb filosofia. Després de 3 horetes de caminar els companys van proposar una parada, ells ja havien parat una estona abans, i com que caminen més ràpid que jo, els havia deixat descansant mentres jo continuava xino-xano. Així que, després de que em juréssin que no em restarien punts a l'expedient per accedir a la parada, vaig accedir al merescut descans. Vem aprofitar per beure aigua, menjar barretes de cereals i picar quatre pistatxos/festucs. Sabíeu que els festucs milloren amb l’alçada? Sí senyors, a la muntanya estan molt més bons!!! Vem recordar l’habilitat d’un altre bon amic, que sap menjar els cacahuets de closca amb la closca (sí XT, et vem tenir present tot i que al final no poguessis venir!), i vem reprendre el camí que semblava que apuntava el seu final. Efectivament, al cap de ben poc vem trobar un cartell que deia “Refuge du Maupas 20 minuts”.. GLORIA GLORIA ALELUIA!!

Arribats a lloc vem buscar un raconet on sopar i dormir, perquè ja eren quarts de 8 i el sol començava a amagar-se darrere els cims, i la temperatura baixava ràpidament. Els espaghettis també milloren amb l’alçada, que ho sapigueu.. Perquè aquí uns servidors que són uns aventurers professionals, van pensar que dormir al refugi no val la pena. De fet, les experiències que en tenim no són massa brillants. Sempre et toca l’ós roncador al costat i ell dorm, però la resta no! Així que la opció de dormir sota un cel estrellat sempre és molt més romàntica i atractiva. L’espectacle és impressionant. Obres els ulls i sembla que milions d’estels t’hagin de caure al damunt. No sé si també ho fa l’alçada, però realment és un luxe gaudir d’aquella presència. Abans d’adormir-nos encara vaig poder veure un parell d’estels fugaços, i vaig demanar els meus desitjos..

L’endemà al matí ens va sonar el despertador a les 05.00h am, però encara no havia sortit el sol així que vem esperar-nos una miqueta. A les 05:30h vem aprofitar els primers raigs de llum per movilitzar-nos, plegar sacs, refer motxilles, esmorzar i sortir esperitats cap a la nostra fita. El cel era ben net, cap núvol per enlloc.

Vem enfilar cap a la capçalera del Cirque des Cabrioules, i el vem atravessar de punta a punta, caminant entre blocs de granit, pujant i baixant, esquivant les poques llengües de glaç que encara hi quedaven. Després de molta estona de caminar per aquest caòtic mar de pedres, vem arribar al Col des Crabioules (3.012mts). Allà ens quedava un llarg i entretingut recorregut per Cresta fins al cim. On una servidora va treure el pitjor d’ella mateixa: LA POR. Suposo que és el meu component de “lloca” que no pot fer altra cosa que pensar en el seu pollet. I també suposo que hi va contribuir força l’accident que va patir el nostre amic que va provocar la seva mort. La qüestió és que, tot i que racionalment sabia que la dificultat no era tan gran com perquè no pogués superar el recorregut, no feia més que pensar que un petit accident allà dalt, a més de 400 mts del terra, em podia costar la vida, ja fos a mi o al meu marit, que venia darrere. I la veritat, no estem com per permetre’ns aquest tipus de luxes, com comprendreu. La qüestió és que vem anar avançant i superant les dificultats que ens presentava la Cresta fins arribar al cim al cap d’una hora ben llarga. La vista era espectacular. Realment valia la pena ser allà dalt, malgrat que el risc que suposava fos el que era.

La tornada va ser pel mateix camí així, però jo havia aconseguit calmar-me, i m’ho vaig prendre amb més tranquil·litat.

Ens quedava desfer tot el camí i després baixar altra vegada del refugi fins al cotxe, una sessió prou llarga. Però no m’importava. Em feia mal tot el cos, sobretot la cama (que encara segueix lesionada). Però no m’importava. Havia assumit més risc del què caldria, així que vam acordar amb el meu marit que les properes sortides evitaran una exposició semblant. Una cosa és escalar a 30 mts de terra i l’altra a més de 300. Representa que la dificultat és la mateixa, però l’exposició al risc no. Així que, digueu-me “cobarde de la pradera” però la meva faceta de marona, ha guanyat la partida. El camí del Refugi al cotxe era especialment bonic però no em quedava esma per distreure'm gaire. Baixàvem com esperitats, cansats de tanta motxilla, però amb el somriure a la cara de saber-nos vencedors d'un castell inexpugnable, convençuts de que tot allò valia molt la pena, i de que ens feia sentir més vius que mai.

A quarts de nou vem parar a Pont de Suert a sopar (si nosaltres teníem gana, imagineu-vos l’ER, que havia anat menjant una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà..).

I a les 12h de la nit vem arribar a casa. Rebentats però molt contents. Perquè tenim aquella vena massoca que fa que disfrutem més com més esforç hagi suposat la jornada. Perquè el muntanyisme d’esforç sempre val la pena. Sempre és un regal per l’ego. I perquè havíem descobert un altre racó bellíssim del pirineu. Un altre bon record.



Aquí dues fotos del protagonista de l'excursió. A baix he intentat marcar-vos en vermell el tram de cresta que vem fer..

05 d’agost 2006

alguna cosa més

Tinc tantes coses a dir-vos i tan poc temps!!
Demà marxem cap a la Vall d'Aran i en aquests moments els dos homes de la casa estan a la placeta de sota casa, gronxant-se.. Jo en teoria estic aquí sola per fer maletes tranquil·lament... així que no em puc estendre massa ara per ara.

Miraré de conectar-me al vespre, quan hagi enllestit més el tema per explicar-vos més tranquil·lament l'aventura al Pirineu francès (Luchon).

Ara us dic quatre cosetes més que fa dies que tinc pendents:

1 - sense ànims ni temps de fer una crítica literària com caldria: Darrerament ha caigut "Amors ridículs" de Milan Kundera, i "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. El primer és molt ràpid de llegir, amè, i bastant inquietant. Els seus personatges són, com ho diria, diferents. De carn i os, plens de sentiments. Un recull d'historietes curtes que m'han fet passar estones ben distretes. Tà bastant bé.
De la Ciudad de los prodigios no en puc parlar tan bé.. no és que el llibre no estigui bé ni sigui una bona novel·la. Imagino que sí que ho és... s'hi veu un treball de recerca i imaginació exhaustius, i la narrativa és un xic carregadeta però amena.. El problema que hi trobo és que els seus personatges són tot el contrari dels de l'altre llibre. No saps mai si tenen por, si tenen enveja, si actuen per amor, per odi..
Digueu-me peliculera però a mi m'agrada molt que em retratin els personatges, i ho vaig trobar a faltar. He assistit d'espectadora a una narració d'una seqüència d'esdeveniments sense tenir massa mecanismes per saber què vindria després perquè en cap moment m'he pogut posar a la pell dels protagonistes.. no sé si m'explico.

2-L'ordinador em fa bastant el burro. Aquesta és la primera vegada que aconsegueixo conectar-me des de l'últim post, així que no és que passi de vosaltres, sinó que realment no he pogut treure el nas per casa vostra!!

3- El meu millor amic ha sigut pare el passat 1 d'agost d'un petitó adorable i molt tranquil. Estic realment feliç de que tot hagi anat bé i de veure com als pares els cau la baba.

4- Bones vacances a tots i totes. I, per si al vespre no pogués connectar-me: Ens tornarem a veure el 21 d'agost. Me'n vaig a passar fred al Pirineu!!!


A reveure....

02 d’agost 2006

Molt ràpidament..

Estic de vacances.
Representa que hauria de tenir més temps per conectar-me, però un bitxito de 2 anys no em deixa gaire marge de maniobra.
Aquest cap de setmana passat vaig fer l'expedició de la meva vida. No va poder ser el 4.000 dels alps. El seu substitut, un arriscat cim del pirineu francès que porta per nom Pic de Crabioules, va batallar fins a l'últim moment per evitar que el culminéssim..
Miraré de buscar uns minutets per explicar-vos-ho amb una mica més de detall i per llegir-vos, que porto un desconnecting people que déu n'hi dó!!!

fins ben aviat.
HO PROMETO!

21 de juliol 2006

Mi vida sin mí o Un cap de setmana sense la meva mitja taronja

Fa dies que vull explicar-vos que el dissabte del dinar blocaire al vespre, vaig aprofitar per fer una sessió de cinema com les d'abans.
Ben segur que alguns de vosaltres havíeu anat al cinema a les sessions dobles. Entraves a les 16h i feies: pel·lícula 1 + descans per comprar més crispetes + pel·lícula 2.
Total= tota la tarda al cine.

Doncs jo vaig aprofitar que tenia el meu marit a la muntanya per llogar-me un parell de pinícules que feia temps que tenia ullades i que tenia molt clar que ell no hi tenia massa interès. Després d'una estona xafardejant pel vídeo-club (s'hauria de dir DVD-club??), les escollides van ser MI VIDA SIN MI, i MYSTIC RIVER.
I les vaig visionar per aquest ordre.

Mystic River em va agradar. Tot correcte. Potser no en vaig disfrutar massa perquè la veia en horari de sessió golfa (començava a quarts d'una) i planxant roba, així que no eren les condicions ideals per deixar-me atrapar per res..

Però Mi vida sin mi..... "maarereréu"!!! (en l'idioma del meu fill)
Com vaig disfrutar!!!
Feia temps que buscava el moment de seure davant la TV i deixar-me emocionar. La pre-disposició era total. Així que no ens vem decebre mútuament. La peli em va transportar ràpidament al món dels sentiments tendres i jo em vaig deixar vèncer per les llàgrimes.

Al final de la peli: sensació de satisfacció.

La història és bonica tal i com la conten. No la trobo excessivament dramàtica ni lacrimògena. Bé, d'acord, he dit que vaig plorar. Però va ser en moments molt concrets!
Perquè m'entengueu: entre Mi Vida sin mí i d'altres pelis que van d'un/a noi/a que es mor hi ha una diferència molt gran, i és que la primera es centra en cercar i reconèixer les coses que realment són importants en la nostra vida, mentres que moltes de les altres només pretenen fer-nos patir veient com el/la protagonista agonitza, i tot és música trista de violoncel de fons, i lamentacions per tot arreu, i funerals memorables..etc.
Mi vida sin mí està plena d'una essència positiva que la fa diferent.
I en aquest sentit em va agradar molt.

Imagino que molts de vosaltres ja l'haureu vista.
A tots aquells qui encara no ho han fet: Us la recomano!! I a poder ser, en versió original (amb subtítols o sense, però en original molt millor...).

17 de juliol 2006

Coses de la méteo

Surto de casa un parell de minuts més tard de l’hora habitual. El lector de CD no funciona, per variar. Quan semblava que per fi començava a sonar la primera pista i jo ja estava ballant dins el cotxe, s’ha parat de cop… merda! Aquest aparell em té fregida.. Avui també toca ràdio..
07:45h comença a sonar Seeds of Love a Radio Club 25, és la única emisora que punxa aquesta cançó.. m’encanta, em transporta, pujo el volum, torno a elevar-me i patapam, cua a l’autopista, pràcticament parats.. Pas problema. A la propera sortida em puc escapar.
Faig pràcticament tot l’itinerari darrere el Megane Scenic d’una dona que treballa a la mateixa empresa. És una mica perill públic així que guardo una distància prudencial.

Si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, a hores d’ara estaria dormint a casa. Però no ha pogut ser. El projecte 4.000 s’ha ajornat dues setmanes. L’últim cap de setmana de juliol serà our last chance..
Però si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, aquest cap de setmana no hagués pogut anar d’acampada amb el meu marit i el meu fill. No hagués pogut veure la cara d’emoció del petit en veure com sortia una tenda d’un tros de roba rebregat a terra.. pura màgia. No hagués pogut sopar amb ell dins la tenda el projecte de truita que va ens va fer el pare amb els pocs estris que teníem (paella, i forquilla..), sense sal, però boníssima igualment. Perquè per les condicions i la companyia, aquella és la millor truita amb pa amb tomàquet que m’he menjat en molt temps. No hagués pogut estirar-me al seu costat i contemplar-lo dormint plàcidament dins el seu sac petitó. No hagués pogut veure la seva cara de felicitat diumenge a les 07:00h del matí quan el vaig despertar per dir-li que ens tocava anar d’excursió. No hagués pogut riure veient-lo menjar una ensaimada assegut sobre la nevereta, abrigat amb el forro polar que els avis li van portar de Finlàndia, amb aquell re tant graciós brodat al pit. No hagués pogut participar a la Caminada Popular de Gósol i no hagués pogut menjar-me aquell deliciós entrepà de botifarra, guanyat a pols després de caminar els primers 8 quilometrets. No hagués pogut compartir l’excursió i el bon dia que feia amb l’avi de la criatura, i el dinar de després amb la companyia de tots dos avis i els seus amics..
Ara el meu petitó ja sap que hi ha una muntanya que es diu "PERACOCA" i la sap reconèixer.
M’ho he passat d’allò més bé.
Estic per tatuar-me un METEOFRANCE FOREVER al pit..

01 de juliol 2006

Un encontre casual


Ahir vaig sortir a sopar amb els companys de classe de francès.
El sopar va ser molt divertit, sobretot perquè la profe no es va presentar i la situació va portar cua.. perquè és un caos de professora. Una despistada amb carnet honorífic, així que ves a saber on eren ahir al vespre ella i les seves rialles (riu per tot, us ho juro!).

Després del sopar vem anar a prendre una copa. Bé, he dit copa però en realitat vem anar a un local tot apanyat on fan uns sucs de fruita variada que són una delícia i ahir, amb la calor que feia, només podies estar-te en aquella terrasseta i refrescan-te amb un bon suc..


Al cap d'una estona d'estar allà va arribar un grup de persones entre les cuals vaig distingir de seguida al meu millor amic i també el seu germà.
Amb el meu millor amic feia una setmana justa que ens havíem vist però amb el germà feia molt que no ens trobàvem. Ha estat estudiant fora i és més jove i sense compromisos així que els nostres horaris i rutines es podria dir que han coincidit ben poc darrerament.
Vaig anar a saludar-los breument primer, i vaig estar una bona estona asseguda amb ells després que es disolgués la convocatòria del sopar de final de curs. Tenia ganes de saber coses del germà. Però no vaig tenir ocasió de xerrar massa precisament perquè a nivell de grup hi havia gresca generalitzada així que la situació no convidava a una trobada entre vells amics.

Avui hi he posat solució. De bon matí m'han vingut ganes de veure'l, de xerrar amb ell la mica que no vaig poder ahir. I com que segueixo amb allò de la llibreteta dels "bons propòsits" (o de "les coses que tinc ganes de fer i no és tant difícil aconseguir-les"), i el meu marit ha sortit cap a la muntanya al migdia, li he passat un missatge per si volia venir a dinar. Al final ha sigut un cafè llarg. Però he passat una bona estona, molt agradable.
Espero que la propera no trigui tant a arribar!
Una abraçada XIG!! I molts petons..


Ja ho veieu, no he tingut dinar blocaire, però he aprofitat bé el temps!!
Ja m'explicareu què tal les paelles d'en Pere ok?

27 de juny 2006

Déus de l'Olimp

Aquí us penjo un material que m'ha arribat recentment a les mans.. Pel gaudi de les blocaires bàsicament..
Noies, us aviso que si patiu del cor millor us prengueu una pastilleta abans d'iniciar la projecció. Les que no patiu del cor no us caldria pastilla però en canvi sí és recomanable un pitet.

Nois, no us ho prengueu com un atac personal. Això només és un petit acte reivindicatiu dins la meva campanya contra l'allau de ventres-plans. jejejeje..
Que nosaltres també ens hem d'alegrar la vista de tant en tant!! :)

Espero no ferir la sensibilitats ni susceptibilitats de ningú. No és la meva intenció. De veres.

Tothom al seu lloc?
..càmara
... acció!!


Powered by Castpost

12 de juny 2006

Mal... d'alçada?

Aquí gírgola semi-paral·lítica comunicant amb la bloggosfera...
No ha estat gens fàcil, però al final m'he sepillat el Senyor Cilindre de Marboré. Tots els seus 3.335 mts sota els meus peus.
És un cim espectacular. La grandiositat de tot l'entorn et fa esborronar. Et fa sentir petit. Insignificant.
Ganyipant una mica al llac gelat vaig mirar la munió d'excursionistes que pujaven al Mont Perdut. Semblaven formiguetes, un darrere l'altre seguint la traça.
No havia vist mai la senyora "escupidera", tot i que n'havia sentit a parlar perquè sovint llegeixes o sents notícies de que algú hi ha perdut la vida. Realment impressiona. La pendent és molt pronunciada i la seva inclinació cap a un costat fa que si rellisques vagis a parar directe a un precipici d'uns 100 mts. Bé, no sé quina mida deu tenir la paret que queda sota el corraló famós perquè amb la grandiositat d'aquelles muntanyes calcàries fa de mal dir. Però l'alçada és considerable, només de pensar-hi encara se'm posa la pell de gallina.

Per enfilar-nos al Cilindre vem haver de caminar en direcció oposada, cap a l'oest. Després de pujar el collet evident que et situa sota la cresta (amb una pendent que feia esbufegar cada dues passes!), vem treure els arnesos i la corda d'escalada per encarar el primer tram de pujada al llom. En total són uns 25 o 30 mts d'un II grau o II+ (no us hi trenqueu el cap, això és nomenclatura d'escalada. Vol dir que no és molt complicat pujar-hi però el suficient per haver de mirar-s'ho bé i encordar-se. Sobretot per quan has de baixar...). Allà ens vem trobar dos nois de Maspujols (ara no sé si ho escric bé, I'm sorry!), el Jordi i el Pere. I vem fer junts tot el tros fins el cim. De fet, vem aprofitar que ells havien portat una corda més llarga que la nostra, i tots vem fer servir la mateixa. La llàstima va ser que durant tot l'últim tros va aparèixer la boira i en un tres i no res ho va tapar tot. I vull dir TOT. No es veia ni el Perdut, que està allà mateix..

La baixada va ser un infern. Havíem començat a caminar a les 7:00h, i arribavem al refugi a les 14:30h.. allà vem aprofitar per dinar una mica o, més ben dit, acabar-nos tot el menjar que ens quedava (millor portar-lo a la panxa que a la motxilla!), vem recollir la tenda, sacs i estorilla, i vem seguir avall cap al cotxe. Quedaven 3 hores llargues de camí fins el cotxe. Que van ser una tortura.
Jo em vaig quedar una mica enrera perquè les meves passes són més curtes que les dels meus acompanyants, així que, tot i que m'anaven esperant de tant en tant, vaig fer tot el troç pràcticament sola.

Només tenia ganes de plorar.

Perquè amb les botes dures i la calor que feia tenia les plantes dels peus bullint i la tarda abans ja m'havien sortit bullofes. Perquè el camí està cimentat en gran part i amb les botes dures s'hi camina de puta pena. Perquè tenia les cames tan adolorides que cada passa em feia mal. Perquè no tenia al costat el meu marit, que sempre m'ha acompanyat a la muntanya, perquè tot el que he fet de muntanya ho hem fet junts i l'he trobat molt a faltar; sentir la seva veu, agafar la seva mà, deixar-lo que em mimi... I perquè per l'hora que era, sabia que no arribaria a casa a temps per dir-li bona nit al meu fill. Ja no podria estar amb ell fins dilluns a la tarda quan sortís de l'escola.. I no parava de creuar-me parelles amb els seus fills caminant per allà...
I no em podia treure del cap que aquell patiment no tenia cap sentit, i menys si el preu era no estar amb el petitó en tot el cap de setmana...

El puteig encara em dura en certa manera. Començo a relativitzar-ho tot una mica. Però va ser un dia molt llarg (arribava al cotxe a les 18:15h!) i molt dur (3.300 mts de desnivell acumulat només diumenge, entre fer cim i baixar). Vaig arribar a casa a les 23h tocades. Bastant enfonsada.
Sort que m'esperava el meu marit i vaig poder buidar el pap..
Em va preparar el sopar, i m'omplia el got d'aigua perquè begués força,... i jo em vaig deixar mimar una estoneta... no gaire, que era molt tard...

09 de juny 2006

silenci...

després de dos dies de sessió de tutoria intensiva a la meva substituta, avui per fi m'he donat permís per canviar de lloc de treball.
M'he despedit oficialment per escrit de tots els membres de la unitat que deixo i de les companyes que he tingut fins ara (les dues secretàries del sub-director general), i al meu ex-jefe li he anat a donar dos petons de bona gana. per allò de que el roce hace el cariño...
Per fi he sortit de la zona de despatxos.
I he assaborit la pau i tranquil·litat d'esperit.
I sobretot sobretot, he oblidat per complet el so estrident de la maleïda centraleta telefònica. Aquell timbre insuportable que sonava 25.000 vegades per dia.

Santa Substituta: dóna paciència a la nova perquè aguanti força temps i ho assimili tot ben ràpid, perquè jo no en vull tornar a saber res d'aquell racó de món!!!


Per cert, aquest cap de setmana em toca entrenament. Marxem demà al matí i diumenge si tot va bé estaré dalt del Cilindro de Marboré, a Ordesa. 3.335 mts.
Dilluns informo.

08 de juny 2006

gràcies albert..

Us demano a tots i totes mil disculpes, a casa no havia configurat la pàgina del blogger en "español" i la tinc en anglès i devia tocar el què no havia de tocar, sense ni adonar-me del què estava fent...

em teníeu preocupada eh!!! pensava.. caram, aquí tothom s'ha agafat vacances bloggeres!! jejejeje.

albert, gràcies per avisar.

05 de juny 2006

post-protestant... que últimament se'm dona bé..

Que la publicitat està minada de clixés és ben sabut per tothom. Que hi ha anuncis que haurien de pagar el doble o el triple per sortir a la tele de dolents que són, també és sobradament conegut..
Que s'utilitzi la publicitat per bombardejar constantment la moral de la població femenina, és quelcom que darrerament observo amb especial antipatia. Bé, jo diria amb especial ràbia directament.

Estic fins al monyo (per dir-ho finament) de tant ventre-pla ocupant tota la pantalla del televisor. Senyors i senyores, quan jo tenia 15 anys també semblava una post de planxar!! Però quan les imatges s'acompanyen de determinades frases matxacones i eslògans de pa sucat amb oli, ja és per desesperar-se.
Estem presenciant la destrucció del nostre ego, i com a membre del col·lectiu femení he arribat al punt de sentir-me agredida.

I no parlo perquè sí, us donaré exemples:
Començaré pel què més em sulfura darrerament, el d'una marca de pastissets rodonets recoberts de sucre i amb un foradet al mig. Ara diuen que han aconseguit fer-los tant bé que ja en podem menjar... Curiosament el jurat que celebra amb alegria desmesurada la notícia està format per un grup de dones. TOT DONES.
A veure, què carai passa? Que només necessitem menjar light nosaltres?? ai, perdó, que no és light, que té un component que es diu SVELTIA que deu ser alguna cosa que va molt millor perquè si quedes esvelta després de menjar-te'n un ja deu ser de pel·lícula!!!

Seguim: els que són molt graciosos, per dir-ho d'alguna manera, són els d'una coneguda clínica d'estètica... Que treguin una col·lecció de ties amb cossos propis de l'escultura grega és un recurs trist. Que s'atreveixin a dir que tu pots ser així adquireix el grau de VERGONYA. Com poden tenir tanta cara?? O és que tenen una vareta màgica?? Caram, potser tenen al geni de la làmpara i a la fada madrina en nòmina.. mentres no et facin un encanteri d'aquells tipus ventafocs que a les 12h de la nit has de sortir per cames... brrrrrrrr...

No se vayan todavía, aún hay más: N'hi ha un altre que anuncia unes barretes per menjar, per substituir els àpats que a part de treure noies en bolinguis s'atreveixen a dir-te que "t'has de prendre seriosament". Què passa? que si no menjo composts concentrats d'aquests no em prenc seriosament?? Caram, gràcies...

Per morir-se de riure: o posar-se a estirar-se dels cabells directament.. Tornem a les clíniques d'estètica. Ara si no et fas la depilació permanent amb làser no ets ningú. Perquè es clar, imagina't que surts un dia amb bicicleta i el teu company et pregunta si vas depilada.. quin problema!!! És molt millor que quan estigueu cansats de tant pedalar i us ajaieu a l'herba ell pugui acariciar-te les cames i dir-te allò tant romàntic de: "quan et vas depilar per última vegada?" PA TÈ TIC .... A mi un paio em pregunta això i és que com a mínim li trenco la cara!!!

No oblidem: aquells que no tenen a veure amb l'aspecte físic però que ens recorden com podem ser unes bones mestresses de casa... fa poc en vaig veure un d'un producte de neteja que anava tant però que tant bé, que amb un plis tenies la casa tota neta. Anava tant bé que et sobrava temps per fer altres coses.. el mateix anunci ja s'encarregava de proposar-te què podies fer: anar al gimnàs. carambassss, con la iglesia hemos topado!!! Si és que no hi ha joia més gran que tenir la caseta tota apunt i estar estupendes matxacant-nos al gimnàs hores i hores pels nostres maridets!!!


En resum, que n'hi ha per llogar-hi cadires.... i només penso en aquella mítica frase del sr.Fernán Gómez: "a la mierda a la mierda...!"
O NO??

01 de juny 2006

Allò de la feina..



Senyores i Senyors,
Madammes et Monsieurs,
Ladies and Gentlemen,
Damen und Herren....

Rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapa rapatapatapatà
(això encara que no ho sembli és un redoble de tambor... ;P)


El dia 7 de juny entra la persona que m’ha de substituir.



Oeeee oe oe oeeeee ooeeeeee ooeeeeee...



Aquests darrers dies m’està costant horrors aguantar aquí dins. Suposo que la mateixa idea de que ja queda poc està fent etern aquest final.. Segur que el fet de portar dos mesos sense poder sortir a córrer i té alguna cosa a veure, perquè estic que mossego.. És com si portés tres setmanes amb el síndrome pre-menstrual. Sí sí, aquell que ens fa estar tan bordes amb tothom qui se’ns planta al davant que qualsevol diria que ja vam néixer així, i que hem sigut així de cabrones tota la vida!!! Jejejejeje...
Gairebé cada nit somnio amb alguna cosa relacionada amb la gent d’aquí, encara que no tingui res a veure amb la feina. A punt de tancar-me al frenopàtic..
Vaja, que si ara em diguessin que la noia aquesta s’ha trencat una cama i no pot entrar fins d’aquí a un mes agafo algú i el mato. Encara no tinc decidit qui, però el trinxo. A veure, no us penseu, que perquè no tingui decidit a qui torturaria fins a la mort no vol dir que no hi hagi candidats al càrrec eh! Jejejeje..

Res, creuarem els dits i posarem una espelmeta a Santa Substituta perquè la protegeixi fins el dia assenyalat i no m’hagi d’embrutar les mans..
Bon dia!

31 de maig 2006

Aquell regal que tenim a mitges

Ja vas poder escoltar la cançó que et vaig regalar?
Mira el què he après a fer ... (gràcies diy!)


Powered by Castpost

22 de maig 2006

latest news

Bona nit a tothom i a totdon..
Ara ja puc escriure des de casa. Dos dels meus 5 homes preferits em van fer un molt bon regal: un PC!!! El que teniem a casa ja era molt vellet (un pentium II 233.. tela marinera!). Així que després d'inflar-li el cap al més gran dels dos homes durant l'any que vaig estar a la uni amb l'excusa dels estudis, i amenaçant-lo amb incursions impulsives continuades aquest darrer any al Gong discos amb l'excusa de que si no em podia descarregar música des de caseta alguna cosa havia de fer..(digueu-me pirata si voleu), han decidit que fer 30 anys era un motiu suficient per fer-me el ditxós regalet.
I aquí em teniu!! Amb 30 tacos, un PC i escrivint quatre ratlles (que tenen pinta de ser-ne 40, ejem!) des de casona, escoltant cançons de la Dido que m'he baixat entre ahir i avui, i amb el petitó dormint a escassos metres d'aquí.. Tot plegat meravellós.. no trobeu?

Avui també tinc moltes ganes d'explicar-vos que aquest cap de setmana he tornat a les meves muntanyes estimades. Dissabte vaig pujar al Carlit, un cim bonic, atractiu i molt agraït. Vaig poder tocar el cel amb la punta dels dits, vibrar amb el silenci de l'entorn, gaudir del tacte del granit, lliscar sobre la neu, no sentir res més que la teva pròpia respiració, que mira d'acompassar-se amb el ritme de la traçada, recuperar el so de la neu quan la trepitjes, el blau del cel, el vol de l'àliga, alçar la vista i veure més muntanyes que retallen l'horitzó, i anar-les redescobrint.. aquí el Cadí, allà el Puigmal, allà la Tossa d'Alp, aquí el llac de Lanós on vem pujar amb el petit l'estiu passat, les abraçades dels companys amb la satisfacció d'haver fet cim, d'haver compartit l'esforç i d'estar radiants de felicitat. Si tot va bé, aviat farem més entrenaments i mirarem de fer el 4.000 a mitjans de juliol.
La setmana passada estava dins un mar de dubtes. Entre l'accident d'en Dalmau i la meva lesió i el sentiment de culpa per "abandonar" el meu fill per anar a fer muntanyes, no tenia gens clar de tenir ganes de fer el 4.000. Després de l'excursió de dissabte si una cosa tinc clara és que encara que sigui arrossegant-me jo pujaré aquella muntanya, sempre i quan les circumstàncies ho permetin (calendari, climatologia, etc..). Jo hi posaré totes les meves forces.

Bona nit..

17 de maig 2006

Crisis política, no de gestión

Us adjunto un article publicat a La Vanguardia.
Sempre he tingut en bona consideració el criteri del Sr.Cardús. En aquest cas torno a coincidir plenament amb la seva opinió.
Moltes vegades no et pares a formular una idea estructurada sobre tot el què t'envolta. I llavors et trobes per casualitat amb un article així i penses: "mira, és justament això el què crec que està passant"..

Crisis política, no de gestión

LO QUE SE ACABA discutiendo ya no son las mejoras que el Estatut podría introducir en la gestión del país, sino las lealtades.

SALVADOR CARDÚS I ROS - 17/05/2006


La situación de larga crisis política que vive Catalunya se ha agravado ante los ciudadanos de una manera muy especial por no tener gran cosa que ver con la gobernación del país. Es decir, se ha tratado de una inestabilidad provocada fundamentalmente por luchas de poder que se dirimían al margen de la Administración gubernamental. Ya quedó claro en el anterior cambio de gobierno, y se ha repetido ahora: no se ha echado a ningún miembro -o a casi ninguno, rectifico- por incompetencia, sino por la necesidad de marcar terreno, es decir, de afirmar la autoridad del presidente o del partido, o por asegurar otros apoyos en menesteres que poco tienen que ver con la gestión diaria de lo público. Y es en esa desconexión radical entre la batalla política y la gestión que el conflicto acaba apareciendo como algo obsceno a los ojos de la gente corriente.

[...]

En Catalunya, la mayor parte de dificultades del Gobierno tripartito ha venido por cuestiones políticas: desde la entrevista de Carod-Rovira con dirigentes de ETA, pasando por la acusación del cobro de comisiones en los gobiernos anteriores y mil otros conflictos, hasta llegar al debate estatutario. Dejando a parte el accidente del túnel del Carmel, donde la responsabilidad real del actual Gobierno era limitada, por no decir confusa, el resto de problemas se ha situado siempre en la confrontación ideológica, en la discusión del modelo constitucional o estatutario y en las luchas internas o entre partidos para ocupar el poder.

Me parece claro que el Estatut ha sido víctima, también, de esta dinámica. Si se hubiese planteado como un camino para la mejora de la gestión de los futuros gobiernos de Catalunya, todo habría transcurrido con una cierta tranquilidad. Pero el nuevo Estatut se puso al servicio del modelo federal y la España plural; de un cambio de modelo de financiación de alto voltaje político; de una afirmación de soberanismo político que debía expresarse en el reconocimiento de la nación catalana y de sus derechos históricos previos a la Constitución; de una declaración de derechos y deberes tan abstractos como sesgados hacia una determinada concepción del mundo...

Y cuando los equilibrios han estallado, lo que se acaba discutiendo ya no son las mejoras que el Estatut podría introducir en la gestión del país, sino las lealtades, los modelos, las ideologías y el derecho a decidir. Lo que me parece abusivo es que ahora se pida al ciudadano que tenga el seny y la prudencia que los principales protagonistas, en su momento, no tuvieron.

Ahora se pide que juzguemos al nuevo Estatut con unos criterios que no son los que los partidos adujeron en sus campañas electorales en el 2003, ni los que han esgrimido durante todo el cruento debate. Probablemente, los catalanes se comportarán con más prudencia de la que se podría esperar. Se votará, sea por el sí, sea por el no, con un sentido de responsabilidad que no se habrá aprendido precisamente de los que nos piden que vayamos a las urnas.

Por otra parte, las campañas por el sí y por el no, lamentablemente, no se van a encontrar, porque no discutirán sobre lo mismo. Inevitablemente, la campaña del si exigirá un ejercicio de olvido -no sólo de las salidas de tono entre los que ahora van a coincidir, sino de lo que se prometió irresponsablemente que podía ser el Estatut-, mientras que la campaña por el no exigirá poner en acento en el recuerdo de las grandes promesas frustradas, aunque algunos de los que lo pidan también estuvieron muy a punto de olvidarlas. Y, dada la lógica mediática de la política actual, ni que decir tiene que van a tener ventaja los que pidan que se olvide y tendrán desventaja los que quieran hacer memoria: la aceleración informativa a la que está sometida la política actúa como una gran goma de borrar que permite -y obliga a- escribir cada día una nueva teoría interpretativa sin necesidad de grandes coherencias y donde la memoria es un lastre abandonado que es imposible arrastrar.

Insisto en que la crisis del tripartito no ha sido principalmente de gestión, aunque haya tenido algunas áreas francamente deficientes, como también las tenían los gobiernos anteriores. Lo que se ha producido es una crisis de poder causada por la incapacidad de medir exactamente las propias fuerzas y liderarlas y, cosa mucho peor, por consumir las que se tenían para ajustar cuentas internas. Ésa es la gran obscenidad que los resultados del próximo referéndum, sean los que sean, no van a resolver y que la clase política no parece dispuesta a remediar.


16 de maig 2006

ara em desfogo..

no tinc massa temps per escriure així que aniré al gra:

en JM és un dels meus dos jefes. És un xulo, prepotent i a més MERENGUE. Està obsessionat amb trucar per telèfon, i és un pesat de collons. Cada 10 minuts estem repassant la llista de trucades pendents. A LA MERDAAAA NO SÓC UN LLOROOOOO!!!!
Avui t'hi estàs lluïnt xaval.

en ER no és el meu jefe però fa com si ho fos. És tan capullo que no és capaç ni d'aprendre's el meu número de telèfon. Ep, vull dir la meva extensió telefònica, en total 4 números!! Enlloc de trucar-me a mi es truca a ell mateix així rebota automàticament la trucada al meu aparell... n'hi ha per llogar-hi cadires!!! i aquest figura està cobrant una pasta immensa. És un gilipolles que em va de simpàtic i és un perfecte imbècil.


buffff...
encara hi ha molt més a dir però no tinc temps..
em sembla que amb això ja us en podeu anar fent una idea...
ariós!

15 de maig 2006

dicteé


El primer que hem fet avui a classe és un dicteé. Sempre els trobo difícils. Costa distingir la tercera persona singular de la tercera del plural, t'has de guiar pel context i no sempre és fàcil.. a part de les paraules que no coneixes. La fonètica del francès és complicada.
Una companya ha arribat tard i ara està a la pissarra fent el dictat mentre la resta de la classe la contemplem. Jo miro un tros de cel que ara ja és blau a través dels vidres de la porta del balcó. Els dos finestrons superiors enquadren a banda i banda dos coloms. El de la dreta està ajagut a la cornisa de l'edifici de davant, està mig adormit, tot cofat. El de l'esquerra està dret a l'extrem de la cornissa, arreglant-se les plomes, desafiant la llei de la gravetat amb complicats exercicis d'equilibrista. Els dos escalfen els seus cossos amb els primers raigs de sol ara que els núvols li han deixat pas definitivament...
Baixo la vista i veig una companya que està especialment concentrada en el paper que té al davant del nas. Quan m'hi fixo bé descobreixo que s'està adormint!
Falta mitja hora per poder baixar a esmorzar. Avui no he tingut temps de menjar res a casa. TINC GANA. I em ve molt de gust baixar a la cafeteria. Tinc ganes de veure el somriure del cambrer. De redescobrir els seus ulls vius i negres que fa una setmana que no veig. M'agrada molt aquest noiet. Se'l veu espavilat, rialler i simpàtic.. I té aquell aire de bitxo entremaliat que m'encanta..

08 de maig 2006

Un racó especial, un record dolorós

Aquests dies m’està costant molt pensar en les meves estimades muntanyes.
Potser alguns de vosaltres haureu sentit la notícia la setmana passada d’un jove mort en un accident de muntanya diumenge 30.
El coneixia bé. Som íntims amics amb un dels seus germans (des de fa 20 anys) i, com podreu imaginar-vos, he estat a casa seva força vegades i conec prou tota la família.
És un cop molt dur. Massa dur.
Estan desfets.
I la resta no sabem què fer per ajudar-los. Perquè no hi ha res a fer. Una roca se’l va emportar barranc avall i punt. Va tenir mala sort. No estava fent res que impliqués un risc gaire gran. La puta pedra va caure del cel i ningú la va sentir ni veure fins que ja era massa tard. Li podia haver passat anant pel carrer. La muntanya no hi tenia res a veure.
No és just.

Em costa molt parlar d’aquest tema així que no seguiré. Només aprofitaré el post per donar-vos les coordenades d’un racó preciós de la Cerdanya, tal com vaig prometre a l’albert: Prat de Cadí.

A Martinet s’agafa una carretera petita que puja a Estana. La carretera s’acaba poc després de passar per aquest poble petitó. Quan s’acaba deixeu el cotxe i seguiu pel camí. No té pèrdua. No recordo que estigui especialment assenyalat però el camí és prou ample i evident. És molt probable que hi trobeu escaladors fent la ruta així que si en veieu alguns seguiu-los que us duran a lloc, segur.
L’excursió dura aproximadament uns 45 minuts. Jo diria que màxim 1 hora si aneu xino-xano. Arribareu a un prat immens (molt molt molt immens), envoltat d’arbres i amb la impressionant cara nord del Cadí davant vostre, que s’aixeca davant dels vostres ulls amb les seves parets verticals.

El paisatge és sorprenent. Val la pena.
En teoria a una de les vores del prat hi ha una font. Jo no hi vaig anar, però em consta que hi és i els mapes l’assenyalen. Així que també podreu proveir-vos d’aigua..

A Estana hi ha una Fonda (una de les 4 cases és un restaurant) on podreu degustar un bon plat de civet de senglar. Bé, jo no en vaig menjar però es veu que és l’especialitat de la casa.. un lloc d’aquells on menjar força i com a casa et surt bé de preu.
En resum: un dia rodó!

Fins aviat.

03 de maig 2006

"La alegría es un desafío"

ÁNGEL GABILONDO, CATEDRÁTICO DE METAFÍSICA
"La alegría es un desafío"

Tengo 57 años. Nací en San Sebastián y vivo en Madrid. Soy rector de la Universidad Autónoma de Madrid. Estoy casado y tengo dos hijos. En política me interesa la innovación, lo atrevido y lo discutible. Creo que no se agota todo lo que hay en lo visible. He dado una conferencia, Artesanos de la belleza de la propia vida, en el CCCB

IMA SANCHÍS - 00:00 horas - 03/05/2006
- ¿Cómo es una vida bella?
- Desde luego, no es un artefacto, algo acabado y perfecto. Yo creo que somos artífices de nuestra vida, nos vamos haciendo.

- Elija un camino.
- La sencillez. Hay que saber mucho para ser sencillo. La sencillez es un resultado; la simpleza, un estado primario. Me gustaría llegar un día a ser sencillo.

- Ya, pero cómo se llega...
- Desde luego, no solo. Uno solo se ensimisma, se enquista, se vuelve autosuficiente. Creo que necesitamos el desafío permanente de los otros, esa irrupción que nos trastorna y nos altera pero que nos hace vivir.

- ¿Y por qué el otro nos trastorna tanto?
- Porque no es otro como yo. En general, no buscamos al otro, buscamos a alguien como nosotros para no vernos muy desafiados. Pero es una suerte encontrarse en la vida con alguien otro de verdad.

- La alegría no ha de reducirse a la llamada felicidad, dice usted.
- Hay éticas de la felicidad e incluso anuncios televisivos en los que se dice: "Sopas hechas con felicidad"; parece que es un ingrediente, un aditamento. Yo más bien apostaría por la alegría, por el gozo de vivir.

- La alegría se cultiva.
- La alegría es un desafío, algo por lo que hay que luchar. No comparto los discursos quejosos de esa gente que está siempre gimiendo y lamentándose. En una sociedad blanda, acomodada y tibia, la queja se ha convertido en un instrumento que se utiliza con demasiada facilidad.

- La alegría da trabajo.
- Hay que emprender cosas, sí. En general, estamos muy aburridos y eso nos produce una vida gris más o menos adornada. La alegría nace del desafío, de correr el peligro de vivir, de hacer de la vida una experiencia.

- Pensar diferente, ¿cómo hacerlo?
- Hay que vincular el pensar al vivir y a nuestras palabras. De manera que digamos lo que pensamos, y pensemos y hagamos lo que decimos. Un pensamiento implicado en la transformación de uno mismo es muy innovador, porque el pensamiento empieza por transformarse a sí mismo.

- La curiosidad mueve al pensamiento.
- Sí, la curiosidad de ver si podemos ser otros que los que somos. Pero nuestro pensamiento es poco curioso, tiende a confirmar lo que ya existe en vez de crear algo distinto.

- ¿Y cómo sacudirse las telarañas?
- En general, somos seres aislados y tenemos una idea de las relaciones personales como si fueran un movimiento que lleva del uno al otro, una especie de yo yo y tú tú. Si uno piensa en Platón, entenderá que el eros,el amor, es el movimiento que pone a los dos en la dirección de algo.

- Hasta que empiezan las diferencias.
- Encontrarse a alguien con quien iniciar un itinerario hacia alguna cosa distinta es un regalo fantástico, pero hay que valorarlo. Deberíamos ser como los archipiélagos, conjunto de islas unidas por lo que las separa.

- Después de tantos filósofos, ¿cuáles son las conclusiones que le han servido para vivir?
- La intensidad es un factor determinante para la dicha. No se trata, creo, de hacer grandes cosas extravagantes, sino de cuidar los detalles de la vida, darle mucha intensidad a cada instante. Piense en esos animales que viven cuarenta horas...

- ¿Dar belleza a nuestra forma de vivir?
- Sí, pero en el sentido griego, en el que la bondad, la belleza y el bien están unidos. Nosotros hemos hecho de la belleza algo esteticista que se logra a través de una especie de ataques de atletismo, pero hemos olvidado cultivar nuestro modo de ser.

- Me sabe mal hablar en este contexto de la muerte.
- Entonces, mejor hablar como mortales, entendiendo que cada instante no volverá. A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.

- Es curioso que nos empeñemos en vivir como si no fuéramos mortales.
- Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida. En realidad, nos pasamos la vida ocultando que somos efímeros (en griego: seres de un día). Somos cotidianos, como el pan, como el periódico; somos de a diario, y esto no es un obstáculo para la alegría.

- Pero nos llenamos la vida de obstáculos.
- Toda una gran operación para olvidar. Desde luego, esa obsesión por el trabajo sólo puede deberse a algún tipo de olvido. Si tuviéramos esa conciencia de finitud, probablemente seríamos menos productivos.

- ¿Qué idea le sacude a usted más?
- Lo que más me ha costado es aceptar la soledad y el fastidio constitutivo, aprender a vivir con esa incomodidad que llevamos dentro y que casi siempre le achacamos a otro.

- Sé a qué incomodidad se refiere, ¿pero de qué se trata?
- Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos. Hay que entender que no es que tengas una herida, sino que eres una herida. La gente que no asume eso suele ser muy quejumbrosa y culpa a los demás de esa incomodidad que nos constituye.

- ¿Qué hacer cuando sufres?
- Luchar: yo no creo que el sufrimiento redima. El sufrimiento destruye y deteriora, no construye. A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.

- ¿Con qué idea se quedaría?
- El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción. El problema es que hay mucha actividad y poca acción, porque una acción produce una verdadera transformación de sí y de lo que hay; las actividades no transforman nada.

25 d’abril 2006

still alive!

Com haureu pogut apreciar, porto uns dies desconnectada de la blogosfera. Us puc assegurar que no és un acte voluntari.
Segueixo al lloc on estava. Exercint de secretària sense dret a respecte. Però el volum de feina de la funció de destí (suport de l’apoderat) està creixent de manera incontrolada. La setmana passada fins i tot vaig emportar-me feina a casa. Direu: “aquesta tia és gilipolles!” I probablement teniu tota la raó del món, però va anar així. I tenia dues opcions: quedar-me un parell d’horetes més i plegar a les 19h enlloc de les 17h, o bé plegar a les 17h i fer-ho a casa després de posar a dormir al petitó. I vaig optar per la segona. Perquè si alguna cosa m’interessa en aquesta vida és poder estar a la porta de l’escola a les 17:30h per abraçar el meu fill.
Així que em vaig apanyar un programa de conciliació laboral per un dia que al final no va resultar tant malament com això..

No tinc massa coses interessants per explicar. El més apassionant que he fet aquests dies de setmana santa (i que segueixo fent) és llegir llegir llegir i llegir. Vaig acabar “La insuportable lleugeresa del ser” (Anna hem de quedar i te’l torno!), i acte seguit vaig anar a l’Abacus a cremar targeta de crèdit. Els winners són:
-Nada de Carmen Laforet. (l’Ego n’havia parlat i vaig topar-hi a la llibreria...)
-Amor, Prozac, Curiosidad y Dudas de Lucía Etxebarría. (Aquest el tenia falti!)
-La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza. (El proposen al Club de Lectura aquest de l’albert...)
-Les partícules elementals de Houellebecq (especial recomanació de la llibretera)
-Els amors ridículs de Milan Kundera (especial recomanació del Jesús)
-L’ecriture ou la vie de Jorge Semprun (a l’escola de francès també van posar una paradeta per Sant Jordi!!)

I el balanç fins ara és un Nada ventilat en 5-6 dies, i unes 20 pàgines de La Ciudad de los Prodigios. I aquí ho deixaré fins la setmana que ve que aquest dissabte tinc exàmens de francès i si no estudio una mica ho tinc cru!!

Miraré d’explicar-vos cosetes dels llibres en un altre moment. De fet, no sé si cal que ho faci perquè em consta que no puc descobrir-vos-en massa coses, que per aquí hi ha molt crack suelto!! Jejejeje

Em sap greu però és hora de plegar així que penjo el post i surto corrents per la porta, abans que el cotxe se’m transformi en carbassa i no pugui arribar a l’escola del meu nen...

patunitus

06 d’abril 2006

a pocs metres del cim

Tots sabeu que he estat uns dies tristoia.. potser més que tristor el sentiment seria frustració. Impotència i ràbia per no poder o no saber canviar les coses que em passen i no m'agraden.

La setmana passada un bon amic em va dir que no em deixava estar trista, que no tinc res de què queixar-me, que ho tinc tot.. i en part té molta raó. Res del què em passa és greu de veritat! Així que he decidit deixar de veure el got mig buit i començar a fixar-me en que està mig ple. I començar fent una llista de les coses que em fan verdaderament feliç..

Escoltar música al cotxe amb el volum ben alt i cantar
Que el petitó rigui, m'abraci i em faci petons
Fer petons a la gent que estimo
Fer riure al meu marit i abraçar-lo ben fort
Que ell em faci riure i m'abraci ben fort
Els massatges a l'esquena del meu fisio
Tastar un bon formatge acompanyat d'una copeta de vi negre
Cantar i ballar amb el meu fill
Sentir la veu de la meva germana i veure-la tant feliç
Sentir com diu "amó" i com el meu fill la imita
Tenir els meus pares a prop quasi cada vespre perquè m'ajudin amb el bany i el sopar del petit
Veure com ell se'ls llença als braços i juga amb els seus avis amb tanta complicitat
Entrar en una llibreria i comprar llibres compulsivament
Tenir la meva germana i el meu cunyat a casa
Gaudir de la complicitat dels amics
Una cerveseta fresqueta
Una tassa de tè amb llet de bon matí
Que el Joan em digui luqui, o peque, i poder-lo ajudar en el què necessiti
Escriure-li tot el què penso d'ell i que m'ho agraeixi emocionat
Que em truqui de tant en tant, quan menys m'ho espero i veure'l tant feliç
Deixar que el meu fill em sorprengui cada dia amb tot el què aprèn
Fer-li magdalenes i veure'l disfrutar menjant-se-les
La satisfacció de l'esforç físic, sigui corrent o pujant muntanyes
Tancar els ulls i recordar paisatges colors i olors d'anteriors viatges o excursions
Les expressions sempre ocurrents i divertides del Jesús, i riure amb ell de les nostres misèries
Emocionar-me amb les paraules d'un llibre
Atiborrar-me de pasta fresca del Da Mario
Les pizzes de l'Antica Napoli
Revisionar Amélie de tant en tant
Entrar a estonetes a la bloggosfera
Els dinars esplèndids amb la família del meu marit per Santa Pilar
Sentir el ronroneig del meu gat
Veure els meus sogres feliços
Contemplar com el meu fill dorm plàcidament
I recordar-lo exultant d'alegria el dia que vem anar al zoo
Un got de mig litre d'orxata fresqueta a l'estiu
Sentir el click dels mosquetons i veure metres i metres de buit sota els meus peus
Recordar el vol en parapent de fa un any
Estimar-vos.. i recordar que vosaltres també m'estimeu.