Hi ha dies que no
t’atreveixes a mirar-te al mirall.
Saps el què hi
veuràs, i no t’agrada.
Sents dins teu el
pes del pitjor de tu mateixa.
El notes com et
recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.
No tens ganes
d’esforçar-te a ser algú millor.
No tens ganes
d’ajudar a ningú.
Només t’odies.
I no tens ganes
ni de demanar ajuda.
Només vols
enfonsar-te.
Com quan
submergeixes el cap dins l’aigua.
Tot el què
t’envolta es distorsiona
I per sobre de
tot només sents la teva respiració.
I el bombeig esmorteït
del teu cor.
No vols sentir
res més.
Dins teu hi ha
una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.
Veure la joventut
radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.
Veure la
felicitat dels altres t’ensorra encara més.
És com si
cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.
I ja no
saps on mirar.
Com escapar-te.
Com evadir-te.
Com parar d’odiar-te.