Per donar consells cuquis a les dones de Catalunya ja tenim a l'Angelines de La Competència, jo m'he assegut aquí per explicar-vos que aquesta tarda he vist una foto on sortia una capsa blava amb galetes dins. La típica capsa blava de les Danish Cookies.
I la visió de la foto ha disparat imatges dins del meu cap, un torrent de records caient consecutius ràpidament com peces de dòmino.
Recordo el so tant característic de llauna quan s'obria. Recordo la remor les paperines arrissades fregant entre els dits. Recordo l'olor de mantega. Recordo la capa cruixent de sucre de les galetes quadrades. Recordo el relleu de les rodones del forat al mig. Recordo que aquelles eren les galetes de les ocasions especials. Recordo que si algun conegut anava a Andorra, et portava aquestes galetes (molt abans de la moda dels after eight i els kleenex de menta). També que s'acabaven molt ràpid, malgrat te les donéssin amb compta-gotes. Perquè tots volíem que aquella festa durés força dies.
I també recordo el post-galetes.... La segona vida d'aquelles capses blaves.. Perquè les nostres àvies i mares tenien aquestes capses plenes de fils de cosir!!!
Recordo especialment a casa meva una capsa plena de cintes de raso setinades, de diferents colors i amplades, que la mare feia servir per fer-nos llaços a les cues. Recordo obrir la capsa de tant en tant i passar-me estones descargolant i tornant a cargolar les cintes. Les veig i recordo el seu tacte suau. Per contra, no recordo que m'agradéssin les llaçades que em feia ma mare.. jajajajaja... hi éren, perquè hi ha fotos que ho demostren!!!! però no recordo disfrutar de que em guarnís amb aquelles cintes tan boniques.
Probablement no ho recordo perquè, en el fons, sempre m'ha agradat portar la contrària. Només que en aquell temps encara no n'era conscient.
I vosaltres? Recordeu capses blaves a casa vostra?
I perquè no hauria de ser-ho, oi?
Bé, doncs no us feu il·lusions. No ho sóc, ni de bon tros.
És que tenia la cançó de la Bruni al cap quan m'han fet posar un títol al Blog...
29 de setembre 2017
19 de setembre 2017
Me ¿encanta? ser mujer
Aquest matí quan ha sonat el despertador l'he parat, no sé com. No ho recordo. M'he despertat 45 minuts després, amb el conseqüent atac de pànic..
He decidit que no em deixaria vèncer pel contratemps, i amb una eficàcia al nivell del TC he arribat a tot i a l'hora. I a més he decidit que em vestiria amb brusa i faldilla i em posaria sabates de taló, perquè veure'm guapa al mirall m'aniria bé per donar la volta al contratemps matinal (teràpia del porqueyolovalgo).
El matí ha sigut bastant funest a la feina, i a les 12h he rebut trucada de l'escola de que el MFP havia vomitat i que fessim el favor d'anar-lo a recollir... 5 trucades després (mòbil de l'avi, fixe dels avis, mòbil de l'àvia, institut del gran per deixar-li nota de canviar l'itinerari a la sortida, escola del petit per confirmar que una unitat de recollida urgent estava en camí), tenia el foc controlat.
Unes hores després he sortit de la feina, i he trobat un embús que m'ha tingut 50 minuts fent caravana per un recorregut de poc més de 20 kilòmetres, i quan per fi he arribat a Sabadell, he anat a buscar un vestit que m'he fet arreglar pel casament del meu cosí. La senyora cosidora tot xerrant animada m'ha deixat anar un "l'altre dia també vaig arreglar un vestit per una noia AMB POC PIT COM TU"...
ESCOLTI SENYORA!!! que he tingut un dia molt dur jo!!! m'he posat brusa faldilla i uns talonarros per animar-me!!! que no ho veu??? M'ha sortit una llaga al peu esquerre que aguanto amb un somriure per no pensar-hi, i així reprimir els instints assassins que porto acumulats de tot el dia!!! no m'ho faci això!!! EM SENT?????
Hi ha dies que, quan arribes al final del dia, no saps si riure o plorar..
08 de setembre 2017
Vol Salami?
Des d'aquest racó de món avui vull presentar-vos un altre fenòmen dels que fan posar els pèls de punta. M'atreviria a dir que a l'alçada del fenòmen ISF (els que no sapigueu a què corresponen aquestes sigles us convido a cercar dins del blog, i trobareu un parell de posts antics..).
Es tracta dels GDP, els Galans De Pasillo.
Alguns de vosaltres, i sobretot algunes, potser amb aquest nom en teniu prou per intuïr de què parlo. Per a vosaltres, i també per a tota la resta, us escric a continuació en què consisteix el fenòmen.
Per començar, el primer que es pot dir del fenòmen GDP és que passa sobretot al teu lloc de treball. Brota espontàniament (almenys en aparença, però d'improvisació no n'hi ha ni gota) quan tu DONA, t'aixeques de la teva taula per anar a la impressora, o al WC, o a agafar l'ascensor per anar al menjador, i un senyor (el susuditx GDP) t'intercepta en la teva trajectòria per piropejar-te.
El GDP opera de manera metòdica i amb resultats qüestionables. És un romàntic impulsiu que es creu posseïdor del do d'alegrar-te el dia. Acostuma a tenir una certa edat (amb excepcions, que sempre n'hi ha) diguem d'uns 50 tacos cap amunt; cosa que vol dir que ha mamat des de petit l'estil del trio Ozores-Pajares-Esteso. I no entén que no et desfacis d'il·lusió després del comentari que ha preparat "especialment" per tu aquell dia, quan te'l deixa anar amb posat de seductor amb mitja rialleta tipus Senbei Norimaki parlant a la Senyoreta Yamabuki.
exemple 1: "caram, quins talons que portes avui! (pausa dramàtica per amplificar el seu somriure) m'agraden molt els talons!" i tu penses: no me'ls he posat per tu, imbècil!!
exemple 2: "això són cames!!" i tu penses: sí, dues, serveixen per caminar, no ho sabies????
exemple 3: (apartant els teus cabells d'un costat) "que boniques aquestes arracades" (i afegint mirada acero azul de Derek Zoolander) "et queden bé, m'agraden!" i tu penses: noooeeeemtooooquiiiiiiiiiiiiiiis ratafastigooooosaaaaaaaaaaaaa!!!
per dir-ho en altres paraules: el GDP és un senyor amb autoimatge de Humphrey Bogart, que a tu et recorda sobretot al Torrente.
Vull pensar que no sóc la única que troba GDP's pel món. Vull pensar que cada empresa té el seu GDP. I també vull pensar que no sóc la única a qui li molesta.
Perquè molesta, i molt.
Perquè com vaig llegir fa poc, el masclisme és una realitat que amb els anys ha anat sofisticant els seus mètodes, i això el GDP ho demostra. Sí, és masclisme. Perquè em diran que només m'ha dit una cosa bonica, i no volia fer-me enfadar, que quin caràcter més eixut que tinc! quan el què està clar és que si fos al revés, si jo m'apropés al passadís a un home, li agafés la corbata i ben aprop de la seva cara li digués: "Hummm, quina corbata! m'agrada la teva corbata" amb morritus d'Scarlett Johanson, tothom interpretaria el comentari com una CLARA invitació al coit.
El què és una servidora, cada vegada que veig venir un GDP, conjuro mil plagues sobre el seu cap.
Hauria de deixar anar un moc, ho sé. Però no sempre me'n surto. Segur que la cara de fàstic que se'm posa és de rècord guiness, però en algunes ocasions no passo d'aquí. Perquè prefereixo no contestar, no sigui que encara li agradi que li fotin canya..
GDP's del món. Recicleu-vos!!!!!
Es tracta dels GDP, els Galans De Pasillo.
Alguns de vosaltres, i sobretot algunes, potser amb aquest nom en teniu prou per intuïr de què parlo. Per a vosaltres, i també per a tota la resta, us escric a continuació en què consisteix el fenòmen.
Per començar, el primer que es pot dir del fenòmen GDP és que passa sobretot al teu lloc de treball. Brota espontàniament (almenys en aparença, però d'improvisació no n'hi ha ni gota) quan tu DONA, t'aixeques de la teva taula per anar a la impressora, o al WC, o a agafar l'ascensor per anar al menjador, i un senyor (el susuditx GDP) t'intercepta en la teva trajectòria per piropejar-te.
El GDP opera de manera metòdica i amb resultats qüestionables. És un romàntic impulsiu que es creu posseïdor del do d'alegrar-te el dia. Acostuma a tenir una certa edat (amb excepcions, que sempre n'hi ha) diguem d'uns 50 tacos cap amunt; cosa que vol dir que ha mamat des de petit l'estil del trio Ozores-Pajares-Esteso. I no entén que no et desfacis d'il·lusió després del comentari que ha preparat "especialment" per tu aquell dia, quan te'l deixa anar amb posat de seductor amb mitja rialleta tipus Senbei Norimaki parlant a la Senyoreta Yamabuki.
exemple 1: "caram, quins talons que portes avui! (pausa dramàtica per amplificar el seu somriure) m'agraden molt els talons!" i tu penses: no me'ls he posat per tu, imbècil!!
exemple 2: "això són cames!!" i tu penses: sí, dues, serveixen per caminar, no ho sabies????
exemple 3: (apartant els teus cabells d'un costat) "que boniques aquestes arracades" (i afegint mirada acero azul de Derek Zoolander) "et queden bé, m'agraden!" i tu penses: noooeeeemtooooquiiiiiiiiiiiiiiis ratafastigooooosaaaaaaaaaaaaa!!!
per dir-ho en altres paraules: el GDP és un senyor amb autoimatge de Humphrey Bogart, que a tu et recorda sobretot al Torrente.
Vull pensar que no sóc la única que troba GDP's pel món. Vull pensar que cada empresa té el seu GDP. I també vull pensar que no sóc la única a qui li molesta.
Perquè molesta, i molt.
Perquè com vaig llegir fa poc, el masclisme és una realitat que amb els anys ha anat sofisticant els seus mètodes, i això el GDP ho demostra. Sí, és masclisme. Perquè em diran que només m'ha dit una cosa bonica, i no volia fer-me enfadar, que quin caràcter més eixut que tinc! quan el què està clar és que si fos al revés, si jo m'apropés al passadís a un home, li agafés la corbata i ben aprop de la seva cara li digués: "Hummm, quina corbata! m'agrada la teva corbata" amb morritus d'Scarlett Johanson, tothom interpretaria el comentari com una CLARA invitació al coit.
El què és una servidora, cada vegada que veig venir un GDP, conjuro mil plagues sobre el seu cap.
Hauria de deixar anar un moc, ho sé. Però no sempre me'n surto. Segur que la cara de fàstic que se'm posa és de rècord guiness, però en algunes ocasions no passo d'aquí. Perquè prefereixo no contestar, no sigui que encara li agradi que li fotin canya..
GDP's del món. Recicleu-vos!!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)