i vinga a plorar...

Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..

Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!

Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.

I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..

No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..

El teatre és això, màgia pura..

habemus palabro!

ja tenim un altre nom nou, acabat d'estrenar, al diccionari particular del Meu Fill Gran:




ELS PLASTELECOS..

tinc notícies

...algunes de bones i algunes de doletes...

I no sé per on començar!!

Com a bona notícia per exemple podria dir-vos que he reprès la bona (i poc-saludable) costum de quedar amb la meva sister per sopar cada 4-6 setmanes per atipar-nos de colesterol en forma de "huevos estrellaos" i patates braves. El millor de tot no és saber que t'estàs posant com el quico (que té el seu què), sinó poder posar-nos el dia del què ens passa. M'encanten aquestes trobades...

Una altra bona notícia és que els meus millors amics van ser pares a l'estiu i que dissabte passat vem anar a celebrar el seu bateig. Jo no sóc massa de missa, per no dir gens. Però val la pena compartir amb ells aquest moment, sobretot quan veus amb quina felicitat ho viuen, encara que jo no pugui entendre'ls..

Una altra primícia mundial és que la setmana passada vaig anar a sopar I-AL-CI-NE amb el meu marit. Perquè us situeu una mica us diré que la darrera vegada que va succeïr un aconteixement d'aquestes dimensions era quan encara érem joves i no teníem fills (només un panxot considerable en el meu cas). Concretament no anàvem al cinema des de l'estrena de "El retorno del Rey". Amb això ja us ho dic tot no???
Doncs mireu, divendres passat vem trencar aquests anys de sequera de "cinema+xuxes en parella" i vem anar a veure la peli dels Coen. Com no podia ser d'altra manera. M'ho vaig passar realment bé!!!

Sabeu què, que passo d'escriure coses tristes. I més després de tant bon rollo. Que no s'espanti ningú que a casa tots estem bé i no ens passa res. Quan estigui inspirada ja us explicaré el cas.

fins aviat!

Cursa de la Mercè

Aquest diumenge m'estreno amb aquesta bonica cursa. 10kms de recorregut acompanyada de 8.999 participants més (casiná!).
Em sap greu pels que viviu a Barcelona, us ocuparem els carrers durant una horeta. Si em veieu m'animeu valennn??

pfff, tinc son, m'està costant molt escriure...

fins aviat!

Més...

Un altre bocinet de lectura que voldria compartir amb vosaltres.


¿Sabes? cuando uno se va haciendo viejo se da cuenta de que todo es diferente de lo que pensaba: hay que ser mañoso en todo, hay que aprenderlo todo, incluso a amar. Sí, no sacudas la cabeza, no sonrías. Somos humanos y todo lo que nos ocurre en la vida pasa por el filtro de la razón. Y a traavés de la razón se hacen soportables o insoportables nuestros sentimientos y nuestras pasiones. No basta con amar.

LA MUJER JUSTA

Sándor Marai

I, perquè no, demanar-vos la vostra opinió... hi esteu d'acord? O sou dels que penseu que l'amor existeix o no existeix, sense necessitat de passar-ho tot pel sedàs de la raó...?

les darreres lectures...

Vull compartir amb vosaltres dos fragments de lectures que he conclòs darrerament. Tinc el costum de marcar aquelles frases o paràgrafs que per alguna raó o altra aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Això no vol dir que em facin plorar, ni molt menys. Són passatges que, quan els llegeixo, sembla que els hagin escrit per mi. Com si parlessin de mi. Són pensaments que tinc a dins i que quan els llegeixo dic "ostres, jo això ho sento realment així", amb l'avantatge de que si ho escriu algú que es dedica a l'ofici literari, sempre ho fa més bé del que tu ho hauries fet mai...


Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.

LOS AIRES DIFÍCILES

Almudena Grandes

Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.

Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.

De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.

CAP A TERRES SALVATGES

Jon Krakauer

estic llegint...

I m'estic fent un tip de riure....

Una ment brillant, un personatge excepcional.

esports

Les darreres novetats esportives més destacables a la meva vida son:

- Aquestes vacances hem pujat tots junts (el MFG de 4 anys també, i tot solet) al Taga 2.039mts. i al Pic de l'Àliga 2.428mts. Son dos cims molt assequibles per a tothom però bonics per les bones vistes que ofereixen a tothom qui fa l'esforç de pujar-los.

- Beijing 2008: L'equip de 4x100 estils relleus masculí dels USA em va deixar totalment impressionada (per dir-ho d'alguna manera). Bàsicament quan van sortir tots de l'aigua i van començar a descordar-se aquells banyadors de coll alt.... buffffff!!!!

- Aquest dilluns he tornat a sortir a córrer. Vaig aconseguir trotar durant 42 minuts sense ofegar-me del tot. A canvi he aconseguit un bon nivell d'auto-estima i un mal d'agulletes extrem per tot el cos. No està malament.. He de posar-me les piles ara que encara estic de vacances i no vaig tant cansada perquè una vegada agafi el ritme penso que no em farà tanta mandra sortir.. Tots els intents que he fet des de que vaig tornar a treballar han estat un "fiasco", vaig massa rebentada durant la setmana i a última hora sempre em fa pal (comptant que surto a córrer a quarts de nou del vespre, que tot s'ha de dir...). Ja us informaré dels meus progressos. De moment a la vista tinc la cursa popular de Sabadell, del proper diumenge 7/09. Son 8,5 kms... glups.

El Cel a la Terra

Després d'uns dies d'aventura a un càmping de St.Pere Pescador, hem estat 2 setmanes a una caseta rural al mig de la muntanya, prop de Ribes de Freser. Als voltants de la casa només hi havia arbres, un paisatge increïble i molt molt de silenci.

De lluny son les millors vacances que hem fet mai. Vaig marxar ahir i ja ho trobo a faltar!!

Sens dubte han servit per reparar els danys soferts en els darrers mesos per l'estrès de la feina. Em sento totalment renovada.

Us deixo un regalet als fans del Meu Fill Gran:

Camping a St.Pere Pescador, 07:30h del matí. A causa d'una mala previsió només he dormit amb un llençolet i he passat molt fred a la matinada.

Surto de l'habitació de la tenda i li dic al meu marit:

Grigri: "tinc els peus congelats"

Acte seguit, el Meu Fill Gran surt de la seva habitació i diu:

MFG: "Doncs jo tinc els ous fregits!!"

enganyada

així és com em sento.
per la meva empresa.
és trist oi que hagi arribat a aquest punt?
per burra.
burra i subnormal profunda.
per confiar que al final l'inútil que apreta el botó que diu "a aquesta noia li pagueu tant de comissió" faria bé la seva feina.
un inútil és un inútil, i si a més aquest inútil està per sobre teu està tot perdut.
tard o d'hora la merda que desprèn t'acaba caient a sobre.
han estat jugant amb mi. una vegada més.
o almenys aquesta és la trista conclusió que en trec de tot plegat.
la vella història de sempre de tu ves fent i al final et donarem pel cul.
SON UNS INUTILS QUE NO MEREIXEN L'AIRE QUE RESPIREN.
però la gran empresa ja les té aquestes coses, hi ha un inútil assegut al lloc on pot fer més nosa a tothom.
i la resta que es facin fotre.
les meves vacances a la merda.
no sabeu les ganes que tinc d'escanyar aquell inútil.
QUINA RABIA PER DEU!!!!!!

"asalto sesuár"

Ahir vaig sortir a sopar amb un amic i vam parlar d'aquesta notícia d'una gent que es dedica a segrestar persones per encàrrec. Concretament el negoci consisteix en que el client paga uns diners perquè el segrestin. Amants de les emocions fortes que l'únic que saben és que han pagat per aquest servei però no saben ni quan ni com serà el segrest fins que arriba el moment en què uns individus el segresten literalment durant unes hores (les que siguin, tampoc estic massa informada sobre com funciona, la veritat).

Després de concloure que qui paga perquè el segrestin és algú que té poca feina, ens va sortir la idea d'un negoci que, de posar-se en pràctica, seria molt més exitós sense cap dubte.

En concret la proposta va ser: Posats a que t'assaltin pel carrer, millor que se t'acosti un home ben plantat o una dona ben guapa de corbes perilloses i que et proposi un "aquí te pillo aquí te mato" no...???
Penseu-hi uns segons. Quants no pagarien per tenir aquesta experiència?
Ja posats, quan contractes el servei hauries de poder triar les característiques físiques de qui vols que t'assalti.. I a partir d'aquell moment només caldria anar pel carrer i esperar el moment en què el desconegut en qüestió et fes les "proposicions deshonestes" pertinents..

No està gens malament no?

peixos

Aquest cap de setmana la família ha crescut. La nova adquisició són dos peixets d'aigua freda que neden a casa des de dissabte (dins una peixera, evidentment).

Diumenge vem trobar-nos els tiets i el meu Fill Gran els va donar la notícia entusiasmat. El bo va ser quan ens van preguntar quin nom tenen les bestioletes.. ens vem mirar, i li vaig preguntar al meu Fill Gran quins noms podríem triar:

Grigri: Ostres noi, doncs no hi havíem pensat. Va pensem noms, primer pel peixet blanc i vermell.
Fill Gran: hmmmmmm... ja ho sé: HIMS
G: HIMS???? I vaig esclafir a riure
FG: No et riguis de mi mare!
G: Si no ric de tu, és que trobo que Hims és un nom molt curiós. I m'ha fet gràcia. No trobes que és un nom estrany?
FG: No mare, (i recalcant com si parlés amb una nena petita) HHHIIIMMMSSSS mare, amb la I la S i la O, HHHHIIIIIMMMMSSSS
G: (partint-me la caixa però mirant de dissimular) molt bé molt bé, doncs d'acord, li direm HIMS. I el peix taronja??? Com li podríem dir????

FG: (seriós) HONDER.

Classe Magistral

Us presento alguns dels personatges que el nostre fill gran ha rebatejat recentment. Trobareu el nom a peu de foto, en el seu idioma de nen de 4 anys...

TOMAGALLETAS












PIRATAS DEL CALIBRE

POWER RANGEL

EL LEY LEON

PEOLIN

S'ha de respectar a la gent gran...

US CONVIDO A RIURE UNA ESTONA, QUE ÉS UN EXERCICI MOLT SALUDABLE!

apunts

-el petit comença a fer els primers passets sol.
-el gran aquest mes de juliol anirà al seu primer casal d'estiu.
-la meva companya de feina segueix de baixa i encara no ens han enviat més mans.
-el gran de casa comença a tenir pors a la nit i amb la d'avui ja en comptem tres que "a la seva habitació hi passa alguna cosa estranya"...
-ja estic a mig llibre del "Un lugar llamado nada" de l'Amy Tan. De moment no m'entusiasma però està prou bé, i he trobat alguns paràgrafs ben bonics sobre vida i sentiments (reflexions d'aquelles que m'agraden a mi).
-aquest cap de setmana (14 i 15) ens tocava la sortida freaky del trimestre amb el meu marit. Però ahir ens van donar una invitació per la festa d'aniversari del Dani, de la classe del meu gran, per dissabte a la tarda... mueeeec mueeeeeeec...

i amb tot això aquest matí quan m'he llevat m'he adonat de que m'he oblidat completament de que dissabte passat era l'aniversari del meu millor amic... I NO EL VAIG FELICITAR!!!!

Vosaltres què creieu: em faig gran o només necessito vacances?

frases cèlebres

Crec que no us he comentat mai que tinc un sogre molt avessat a trobar un refrany popular per a cada ocasió. A vegades fins i tot pensem que se'ls inventa...

La qüestió és que ahir a la tarda estava treballant i al costat meu vaig sentir una conversa que de per sí ja tenia la seva gràcia:

Raquel: "Eduard, tu de cognom et dius Rubió, que potser ets germà del Miquel Rubió de comptabilitat?"
Eduard: "Sí, som germans."
Raquel: "Ah, ja us assembleu ja.."
(aquí he d'afegir que em vaig quedar a quadres perquè no s'assemblen en RES)
Eduard (ben serè i en to seriós): "En absolut, no ens assemblem gens. En 36 anys que tinc ets la primera persona que m'ho diu"

L'escena potser no us sembla del tot còmica. Però com que personalment no tinc gaire bona relació amb la Raquel (és una pseudo-pija-perdona-vides-estúpida), el moc que li va regalar el meu company va ser molt benvingut per mi i per la majoria dels que estàvem a l'oficina en aquell moment..

Però és que acte seguit em va venir una de les frases cèlebres del meu sogre, i aquí sí que ja em va agafar l'atac de riure que no podia parar, l'expressió popular diu:
"I tant que s'assemblen, com uns collons amb un rosari!!!"

Sense comentaris... ja està tot dit...

ESTRENA

Avui m'he estrenat amb l'AVE. Un trajecte modest, Barcelona-Lleida, passant per Tarragona... en total 1 hora i 3 minutets de res.. és fantàstic...
Però com que no tot podia ser fantàstic i meravellós resulta que avui hi havia vaga del servei del tren. Ni assafates ni assafatus ni res de res. Per megafonia ens han dit que si volíem anar a la cafeteria a buscar diaris i ampolles d'aigua que era self-service, això sí, han afegit un "perdonen las molestias"... i jo que comptava menjar alguna cosa al tren abans d'arribar!!!

Des d'aquí demano que els facin cas. No sé què reclamen (suposo que només es tracta de treballar dignament), però m'agradaria que la propera vegada que em toqui agafar el tren pugui sentir-me com la "doña leti"...

crònica d'esdeveniments

Des de la data de l'últim post, i de manera resumida us puc explicar que:

-he celebrat el primer aniversari del meu petitó.
-he celebrat el meu 32è aniversari.
-he pringat a la feina com mai.
-els electrodomèstics de casa s'han calmat.
-m'he comprat més llibres per Sant Jordi que ja estan apilats amb la resta de pendents.
-he sortit a escalar amb una amiga.
-he anat a córrer 2 vegades.
-he sortit de farra 1 nit amb la meva germana i amigues seves (no recordo els anys que feia que no sortia de marxeta..).
-hem anat amb el grandolàs al Camp Nou a veure el Catalunya-Argentina.
-he escoltat el "Rockferry" de la DUFFY i m'ha entusiasmat.
-he descobert que tinc les immunoglobulines de tipus A a nivells de nen de 11 anys, i també una anèmia brutal.
-he patit un intent de crisi d'angoixa que de moment només ha quedat en un ensurt.
-he sabut que a la feina em donaran una Blackberry (en quin moment vaig alegrar-me de que em pugessin de categoria jo?)
-m'han tocat 60 euros a la primitiva.
-he tingut reunió a l'escola amb la professora del gran per revisar el curs i m'han reconfirmat el que ja sabia: que tinc un sol de nen!!!
-he tornat a dinar al restaurant on vem fer el convit de casament en companyia dels nostres padrins de noces.
-hem anat de convidats a una Comunió (i jo que em pensava que aquestes coses ja no es feien!) i li he hagut d'explicar al meu fill gran què era això d'anar a l'església i què era fer la comunió... ÉS MOLT DIFÍCIL!!!
-he anat al teatre amb el meu fill i un amiguet seu a veure el Màgic d'Oz i he disfrutat tant o més que ells.
-he encetat la temporada d'orxates amb un got de mida mitjana.
-i finalment, he après una paraula nova made in el meu fill gran: ESCORALL. Segons el seu diccionari propi "és un amagatall que agafes uns prismàtics i hi ha lleons i tigres". Tà clar no?

us he anat llegint a gairebé tots però no tinc temps per res. De debò que no és per falta de ganes, bé això ja ho sabeu!

fins aviat.

Cuesta abajo sin frenos

Aquesta expressió col·loquial que he escoltat tantes vegades és la que més s'adiu en aquests moments a la realitat del nostre niu conjugal.

Tot va començar amb una queixa dels veïns per unes gotetes sospitoses al sostre de la seva galeria. Quan van obrir.. SURPRISE! una fuita d'aigua d'un tub nostre.
Després de revisar-ho la nostra companyia d'assegurances van dir que el problema era la corrosió del tub (que era de ferro, del quaternari més o menys,) i que aquest és un supòsit que no contempla l'assegurança (algú em podria dir només UN supòsit que cobreixi l'assegurança?). RESULTAT: fer instal·lació nova de l'aigua de tot el pis.

Tubs de l'aigua = tuelf points

Però no va acabar aquí la cosa. Els electrodomèstics de casa, en un atac de gelosia van decidir que també volien una renovació. I així han anat caient primer la planxa, després el renta-vaixelles i, finalment, avui s'hi ha sumat l'aspiradora.

Electrodomèstics de casa = tuelf points

Em fa pànic entrar a casa.

Què petarà demà?
He arribat a pensar que estem dins d'una mena de Show de Truman, i que hi ha milers d'espectadors que es parteixen la caixa de riure cada vegada que ens en passa una. És com si enviessin missatges SMS amb el nom de l'ectrodomèstic que volen que peti aquesta setmana... per la setmana vinent crec que es pot triar entre "PETAR espai RENTADORA" o "PETAR espai TELEVISOR" o "PETAR espai NEVERA".

SI US PLAU, SI ESTEU LLEGINT AQUESTES LÍNIES, LA NEVERA NO!!!

El reforç positiu

Aquest és el nom que han donat a la tàctica de molts pares d'incentivar certes conductes dels fills. Si el nen o nena fa alguna cosa ben feta se'l felicita amb entusiasme perquè percebi que allò realment està molt ben fet i de mica en mica anar creant l'hàbit..

Doncs bé, sapigueu que ara és el meu propi fill el què es dedica a fer-me reforços positius. Ahir a la nit per exemple, quan vaig anar a fer-li un petó de bona nit em va demanar que li llegís un conte. Li vaig dir que era molt tard i que no podia ser, llavors va demanar que n'hi expliqués un de curtet. Però resulta que va demanar la Ventafocs. I jo que recapitulo i busco una versió-express de la història sense oblidar cap detall principal per explicar-li el conte de manera breu. Ell va escoltar amb atenció tot el relat, i quan vaig acabar amb allò del "i van viure feliços al castell i la ventafocs no va ser mai més la criada de ningú" em va dedicar un efusiu "molt bééééé mareeeee!" amb un esforçat somriure.

Sabeu aquells dibuixos de l'Arare, que en algunes situacions els queia una gota ben gruixuda de suor a un costat de la cara? Doncs em vaig quedar igual.

Fill 1 - Mare 0

delirant...

Dimecres 19 de març, 21.03h.
Agafo la bossa d'escombraries i surto al carrer, camino cap als contenidors, quan hi arribo em trobo una pila de roba a terra, al costat del contenidor de tapa verda.
Hi ha un polo vermell de noia de màniga curta amb botonets petits blancs al coll i a les mànigues. També uns pantalons de color marró d'home. I una brusa blanca amb ratlles rosa pàl·lid. I una corbata tornasolada de color blau. I un jersei menut de punt vermell amb la vora del coll grisa. I una samarreta de nen de l'Spiderman de color blanc amb ratlles negres. I un pitet blau cel amb un helicòpter groc brodat..

Estic paral·litzada. Sento com si el cor hagués parat de bategar durant uns instants. Hi ha alguna família al barri que compra exactament la mateixa roba que tenim nosaltres, les mateixes talles, absolutament TOT és idèntic..

delirant...

Avui he vingut a la feina amb el cotxe d'un company, sortim molt d'hora de casa, així que parlem ben poquet, és impossible mantenir una conversa coherent quan la son t'anul·la totes les forces.. mentres passàvem per dins de Bellaterra he mirat pel retrovisor.. tres cotxes més enrera hi havia un cotxe com el meu.. i quan l'he vist he pensat: "mira-te-la, avui la grigri també ha sortit d'hora de casa"...

Rallar esquís

RALLAR ESQUÍS
Dícese de l'acció d'esquiar per sobre neu en condicions pèssimes

CONDICIONS PÈSSIMES
Dícese de la neu de color del Cola-cao, minada de pedretes que sobresurten que et deixen els esquís fets un cromo, i que fan caure fins i tot a l'esquiador més expert.

Això és el que vaig fer jo dissabte al matí. A Ordino. Amb un fred de nassos...
Però feia 2 anys que no esquiava, i les ganes em podien...

RECOMANACIÓ: Si al començament d'una pista veieu un cartell que posa "ATENCIÓ PEDRES" no feu com jo, que sóc descreguda de mena i miro un tros avall i com que fins on allarga la vista no veig pedres, passo de tot i m'hi foto... Les pedres hi són. Més avall. Qui avisa no és traïdor diuen...

El que no entendré mai és perquè tenen tanta barra de fer pagar el forfait sencer si llavors no pots esquiar com déu mana... En fi, quan sigui gran ja ho entendré...

selebreixon

-patates braves
-espàrrecs bladers a la brasa amb formatge de cabra gratinat
-cors de carxofa amb virutes de pernil ibèric i foie
-llagostins a la planxa
-pastís de formatge /gelat de iogurt i mora

i tot això, acompanyat d'un albariño do Rias Baixas, és el què ens vem menjar ahir per sopar amb la meva parella... sí sí, a rebentar!!! :DDDDDD

Estàvem de celebració. Estem sobrevivint a les criatures, ens estimem, blablabla.... i aquest mes a la feina m'han ascendit. Un ascens petitet perquè no m'empatxi, però un ascens esperadíssim des de feia 4 anys!!!

Me'n vaig quedar a les portes de abans del primer embaràs. I ja se sap, les empreses no tenen tendència a apostar per una dona en fase de criança, perquè dóna massa mals de cap... Després va venir el segon embaràs i el segon fill... i ara sembla que per fi han vist que poden confiar en mi, que em prenc la meva feina seriosament i que porto temps demostrant que m'ho mereixo...

com deia l'inspector Vivancos: "... colla de passerells!!!!....."

avui m'han renyat..

M'han dit que tinc bastant abandonat aquest racó de món... i és ben cert! Però com us podeu imaginar, sempre és per falta de temps, no de ganes!!

Així que seré molt breu. Només us penjo un vídeo que potser ja haureu vist però que jo vaig descobrir ahir, i que em fa riure molt. Només dura un minutet, val la pena!

records..

moments de glòria

Ahir al vespre:
"Bona nit guapíssim, que descansis i dormis bé".
Li faig un petó.
Ell somriu.
"Ho saps oi que m'agrada molt fer-te petons?"
"Mare, acosta't que jo també et faré un petó"
M'hi acosto.
Ja té apunt els morritus, hi poso la galta, em fa un petó.
"Un altre"
Torna a posar els morritus en posició, hi acosto la galta, i em fa un altre petó.
Després m'acarona amb tendresa i em diu "guapa"
.....


I aquesta matinada:
"Mare, em deixes dormir aquí amb tu?"
"Què passa? que no pots dormir?"
"Es que aquí en aquest llit es dorm millor. Em tapes mare?"
El tapo bé i aprofito per abraçar-lo ben fort.
"Et molesta el meu braç aquí sota?"
"No mare, no el treguis"
Li faig un petó al caparronet.
Poc després m'agafa la mà.
I es queda adormit.
....

El primer ensurt

Que als directius de les empreses se'ls paga per pensar no és novetat. Una altra cosa ben diferent és que t'incloguin en els seus pensaments. Normalment el seu esforç neuronal va enfocat cap a un únic objectiu: millorar la pròpia situació, a costa del què sigui o qui sigui.

A la meva empresa algun il·luminat va dissenyar l'edifici per X persones i només va incloure en el projecte X/2 places de pàrking. Aquest problema es va mig resoldre el dia que van pensar en aprofitar un descampat que tenien en propietat just a la parcel·la "colindant" (no sé com es diu en català).
Però és que ara resulta que algun altre il·luminat ha decidit construïr un edifici d'oficines a la citada parcel·la. Què passa amb les places de pàrking???? Doncs a la merda les places de pàrking. I que la gent aparqui pel polígon (sense il·luminar). bé, no a tothom li toca anar a aparcar pel polígon. Només als més pringats, com una servidora.
Avui m'ha tocat llevar-me més d'hora per tenir un lloc dins del polígon que no sigui massa lluny ni massa amagat. Quan travessava el carrer de la meva empresa (també amb llum molt escassa), pel pas de vianants, un cotxe que venia a la velocitat del llamp ha estat apunt d'atropellar-me. Jo m'he espantat però em sembla que el conductor encara més. Quan he vist que jo era al mig de la seva trajectòria i que el paio no afluixava la marxa m'he posat a córrer per arribar a la vorera. Ell s'ha parat i m'ha demanat perdó i m'ha insistit que allà al mig "era invisible". Bé, a la velocitat que anava i comptant que eren les 07:30h (hora de tenir encara lleganyes als ulls), no m'estranya que no em veiés..
En fi, gràcies a les ments-pensants-i-ben-cobrants de la meva empresa, aquest matí ja he matinat, i he passat fred, i han estat apunt d'atropellar-me.
Són just les 07:50h i ja he fet tot això, i a més ja he escrit el post...
Per matar a algú...

Canvi d'any

El 2007 va acabar amb la participació a la Cursa Sant Silvestre de Barcelona.
Calia?
Doncs anímicament-simbòlicament sí.
Físicament-muscularment no.

Feia any i vuit mesos que no recorria aquesta distància. I des que he tornat a reprendre els entrenaments no he passat dels 8 kms. I ara feia un mes que havia parat del tot perquè em notava altre cop les molèsties al tendó d'aquil·les que ja m'havien obligat a parar de córrer l'abril de 2006...
Però com que sóc massoca de mena, a última hora no me'n vaig saber estar. Vaig inscriure'm i el 31/12 vaig recórrer els 10kms, esgotant totes les meves forces. També cal dir que corria en companyia del meu marit, cosa que hi afegia l'al·licient de disfrutar plegats d'una activitat que ens agrada a tots dos..
O sigui que vaig acabar l'any ben coixa, però més contenta que un jínjol!

El dia 1 al matí vem organitzar la visita al Patge Reial (altrament dit ambaixador) que està instal·lat a la plaça de l'església de la nostra ciutat des del dia 26/12. Calia anar a portar-li la carta dels petitons, no fos cas que els Reis passin de llarg de casa nostra!! Aquesta vegada la llista és més curta i inclou la petició d'una "joguina per nens petits" pel germanet. Però tot i així millor no obviar el circuit pre-establert, i qui vulgui joguines que les demani a l'interlocutor adequat..
I a la tarda el petitó es va quedar amb els avis i vem anar amb el gran de casa i el meu marit al teatre a veure "Els Pastorets". Per ser els primers pastorets de l'hereu, es pot dir que va ser tot un èxit. A partir de la tercera vegada que va sortir el dimoni ja li havia passat la por i va disfrutar molt (sobretot amb el Jeremies, que em sembla que el meu fill està apunt de muntar el club de fans del tartamut il·lustre!).

I per acabar d'arrodonir tot això, el petit ja ha encetat l'any començant a reptar. El deixes a terra i ja va per tot arreu, i veloç com una gasela! Inicia el gest del gateig però encara no coordina els moviments. Però li falta ben poquet... Està fet un campió!!!

Canviant molt de terç, només dir-vos que m'he llegit el llibre "Mil Cretins" d'en Quim Monzó. I que m'ha agradat. Mal m'està dir-ho però era el primer llibre d'en Monzó que em llegia. N'he fullejat d'altres que tinc per casa però no m'hi he posat mai... Seguirem investigant en aquesta línia...

BON ANY A TOTHOM!

Carta al Pare Noel

Estimat Pare Noel, sóc l'Arnau de Sabadell. Que t'ho passis molt bé repartint les joguines. Jo sóc molt espavilat i m'he portat molt bé.

M'agradaria que em portessis algunes coses:
-La pel·lícula CARS, que se'm va trencar
-Un patinet
-Una espasa o una llança de cavaller
-Un tobogan de boles
-Un pàrquing de cotxes
-Un dinosaure
-Contes nous
-Puzzles nous

I res més, perquè sinó no quedaran joguines pels altres nens..

Que siguis molt feliç i Bon Nadal.


estic segura que aquest any el Pare Noel li farà força cas, què en penseu?...

Petits detalls del dia a dia

Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.

La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..

D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..

M'encanta observar-les.

I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..

Sopar de Nadal

Sí senyors, ahir al vespre vaig tenir celebració nadalenca en forma de sopar d'empresa.
Pensareu: "Awiiiitaaaaaa...."

Doncs sí. Tela marinera. Un dilluns!!

El cert és que hi anava amb la butxaca plena de reticències però al final m'ho vaig passar d'allò més bé. Van aconseguir crear un clima molt distès i van organitzar una festa prou divertida. Jo sóc molt anti-actes-socials, la veritat. Però la d'ahir va ser més una festa que no el típic acte avorrit i encarcarat dels altres anys. Fins i tot vaig atrevir-me a sortir al mini-escenari improvisat per explicar un acudit!!! Que consti que si ho feies et donaven un número per al sorteig d'un pernil.. vaja, que l'esforç valia la pena!

Quan passaven pocs minuts de les dotze de la nit vaig marxar (com la ventafocs, jijijiji) perquè encara em quedava ben bé mitja hora de cotxe fins a casa, i perquè estem parlant d'un dilluns i perquè aquesta nit em tocava a mi aixecar-me als "buèèèèèèèès" del petitó..
Tornava cap a casa sola al cotxe. I resulta que em va venir al cap un post que va escriure fa uns dies l'albert: No podia evitar la sensació de que per molt bé que m'ho hagués passat, enmig de tota aquella gent em sentia completament sola. En realitat no tinc cap vincle amb ningú. Potser és que sóc rareta de mena. No ho sé. Però en el fons em sentia estranya enmig de tots ells. I són tots perfectes estranys per mi. 80 persones, i jo ben sola...

Per acabar-ho d'adobar a la ràdio sonava de música de fons una peça de difícil descripció que es veu que porta per nom "I want you to suck my....". Un oient va trucar per demanar-la. Quina cosa més horrenda pofavó!!! (i ara que m'ho miro això d'horrenda deu ser un barbarisme com una catedral, però s'entén oi?). De fet, si poso Flash FM és precisament per això, perquè aconsegueixen que no m'adormi al volant amb les seves peces amelòdiques (i això no és un error d'escriptura, és una llicència de l'autora que, inspirada per la son que té, inventa paraules enlloc de pensar quina podria posar-hi que volgués dir el mateix...).
Per acabar la vetllada, i comptant que era un sopar d'empresa, no està gens malament la ironia no?? quin missatge més profund...

Bona nit a tots..
Bé, bon dia vull dir...



hummmmm, i bon nadal...

m'ofega

Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!

I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?

És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....

No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.

Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..

El crac de casa

Els qui pensin que tenir fills és un esport d'alt risc tenen part de raó.

El meu fill gran està demostrant que té fusta de crac. Però no del futbol no. El paio aspira a rei del mambo. Heus aquí algunes frases cèlebres dels últims dies, veureu com tinc raó:

Frase 1:

AVIS: Petitó, si et portes bé, un dia d'aquests podràs venir a dormir a casa els avis.
CRAC: Doncs vosaltres, si us porteu bé, podreu venir un dia a dinar aquí a casa.

...Per xulo ell, sí senyor! Que de posar normes ell també en sap!


Frase 2:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria) Fill meu, fes el favor de no demanar que et donin catalana entesos?
DEPENDENTES: Hola bonic, com estàs? Què ens expliques avui?
CRAC: Avui la meva mare m'ha dit que no demani res.

...Con dos coj... I jo de color lila.... si és que són tan macos i tan espavilats els nens d'avui dia....


Frase 3:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria, again) Escolta'm, recordes que no has de demanar res?
DEPENDENTES: Hola guapo, com estàs?
CRAC: Bé, però tinc una mica de tos..
DEPENDENTES: Ah sí? Caram..
CRAC: Sí, mira (i fa unes tossides de mentirijilla) .
DEPENDENTES: Noi, sí que tens tos sí..
CRAC: Sí, és que tinc una mica de mal de coll, però la catalana va molt bé pel mal de coll eh!

... I jo sota terra, cavant la meva pròpia tomba

Vomitiu

... un que si garantirà per llei que els que parlin español puguin aprendre i utilitzar la seva llengüa sense restriccions a tot l'Estat..

...l'altra que si prefereix acabar partida que doblegada...

...un altre es permet el luxe de fer conya sobre Rodalies en un programa de TV...

I davant tot això, perquè no surt el rei i els diu un "porqué no te callas?"
No serviria de res, però almenys ens faríem un fart de riure...
No trobeu?

Decepció

Avui toca un post-polític. No és que no m'interessi el tema de la política, ans al contrari. El problema és que una no té gaire temps i acaba ajornant sine die el moment d'escriure alguna coseta.

Però avui en tinc ganes. Aquest matí he sentit les meravelloses intervencions dels nostres representants polítics al debat d'ahir. I és que em sento amb el deure "moral" de dir-hi alguna cosa.

No sóc exactament una catalana-emprenyada, sóc una catalana-decebuda. Que no sé què és pitjor. Com alguns sabeu sóc estudiant de polítiques (en baixa temporal), i el tema sempre m'ha interessat. Sempre he donat marge als representants polítics per deixar-los exercir i no criticar a la primera de canto qualsevol decisió o acció. Però és que ja fa massa temps que les decepcions s'encadenen una darrere l'altra sense parar. I quan et sembla que ja ho has vist tot i que no et poden descaure més, patapam, surt algun altre motiu per afegir a la llista.

Dilluns vaig veure el debat de l'Àgora del 33. Respresentava que el motiu del debat era la conclusió a la que s'havia arribat la setmana anterior sobre la percepció generalitzada de que els catalans estan desencantats amb la classe política. S'havia convidat a tots els partits a "donar la cara" i buscar conclusions del perquè del descontentament generalitzat. Enlloc d'això, els telespectadors vem assistir a una batalla campal d'aquelles de que si la culpa és dels uns o dels altres, amb demagògia a gogo, i números amunt i avall.. Tot plegat lamentable. Si l'objectiu era netejar la cara de la classe política davant dels ciutadans, us asseguro que van aconseguir tot el contrari. Van fer precisament el què tots plegats estem farts que facin: anar-ne parlant sense solucionar res. Evidenciar la distància que hi ha entre el seu discurs i les necessitats reals dels ciutadans. Donar mostra de què només els interessa l'escó i la supervivència en el càrrec, i que tan se'ls en fot tota la resta. Si toca parlar de les infraestructures doncs ara parlem de que Catalunya és un caos, com si això fos un problema que ha aparegut d'un dia per l'altre. Fa mig any no hi havia cap titular sobre els usuaris de Renfe, i ara no sabem parlar d'altra cosa.
Sigui el caos de Renfe, l'AVE, l'estatut, l'habitatge o el boicot als productes catalans, els polítics només es limiten a cobrir expedient culpant als altres dels problemes "de moda" a l'agenda política. Quan apareix un tema nou els altres desapareixen com si, per art de màgia, s'haguessin resolt. I mentrestant, qui dia passa any empeny. I els ciutadans cada vegada més empobrits, amb contractes precaris, amb salaris pràcticament congelats, hipotecats, i fent números per arribar a final de mes intentant no passar gana (i si es pot menjar una mica de serranillo de tant en tant, festa grossa!).

Tot plegat, decebedor.

15 dies en titulars

Com ja sabeu he tornat a la feina. El què hi he trobat és un caos digne de Ministeri de Foment. Encara no se sap exactament què faré. Sembla que està clar a quina unitat he anat a parar, però també sembla que m'encarregaré d'una altra feina d'un altre departament... brrrr... vaja, que els usuaris de Renfe rodalies tenen més informació que jo. Que ja és dir!!

El retorn no m'ha sentat gaire bé que diguem perquè estic a casa malaltona. Encara no sé si tinc el virus intestinal, perquè va i ve segons el dia, o senzillament tinc les cervicals fotudes (perquè tinc uns atacs de vertígen que ho passo fatal).

Diumenge vaig participar a la Cursa de les Dones de Barcelona. 5 kilometrets de no res, que per començar ja son prou. Perquè fins a dia d'avui només he sortit 3 vegades (2 + cursa), i m'ho he de prendre amb calma...

També diumenge vaig anar a teatre amb el meu marit i el fill gran. Vem anar a veure la Blancaneus. S'ho va passar d'allò més bé, i jo contenta de veure'l així de feliç!!

Avui m'han donat una bona notícia. El meu marit m'ha preparat una sortida-freaky per aquest dijous i divendres. Ens n'anem tots dos amb la tenda de campanya com quan érem jovenets. A escalar en algun lloc. Bé, espero estar en condicions!!! Ara com ara no sé si podré. Avui al vespre vaig a fer-me un massatge a les cervicals, a veure si em deixa apunt per marxar! EN qualsevol cas, encara que no pugui trepar gaire, el sol fet de sortir em ve tant de gust que sigui com sigui m'ho passaré bé. Ho sé. Trobaré a faltar els petitons. MOLT. però m'anirà bé...

Em costa trobar temps per passar-me per aquí, ja ho haureu vist. Però penso molt en vosaltres, ok?
fins aviat!!

Kevin Smith

Aquest és el nom d'un dels únics directors de cine que aconsegueix que vagi al cinema pràcticament cada vegada que treu una pel·lícula. Encara no sé perquè m'agrada tant. No crec que ningú el posi al mateix sac que en Coppola, o Kubrick, o Scorsese.. ni que mai tingui una pel·lícula nominada als òscars. Però una servidora no es cansa de veure les seves pelis, i les revisiono les vegades que faci falta.
El meu primer contacte va ser amb Mallrats. Vaig riure tant..
Després van venir Persiguiendo a Amy, Dogma, Clerks, Jay & Bob el silencioso atacan de nuevo, i finalment en DVD Clerks 2.
Sí, ja sé que pel mig d'aquestes últimes n'hi ha una altra. No l'he vist, ho admeto. Però la resta m'han fet disfrutar i riure de valent.
Ja us ho he dit, encara no sé què és el que més m'agrada. No sé si el punt freak, o l'humor gamberro, o les parides enginyoses, o els personatges esperpèntics. La veritat és que jo ja he deixat la meva etapa de "joventut" però en molts d'ells trobo tantes coses que em resulten properes.. Amb excepcions es clar!!
Per exemple: Clerks 2. Vaig veure-la fa un parell de mesos. Hi ha una escena on un freak d'Star Wars es pica amb un freak del Senyor dels Anells. I la destrossa que fa el primer de la trilogia de Tolkien és tant divertida.. I el millor de tot és que si vaig disfrutar especialment d'aquest moment és perquè jo esmorzo cada dia a la feina amb un seguidor de cada saga. Un fan d'Star Wars i un super-freaky de Tolkien. Sí sí, d'aquells que se saben fins a l'últim nom de l´últim hobbit que surt al llibre, i que porta l'anell penjant, i que ha vist no sé quantes vegades les versions extenses de les tres pel·lis... Un freak de carnet vaja.. I he viscut sovint aquesta mena de piques. De fet, tots plegats ens divertim una mica a costa de carregar-nos les pel·lis del Peter Jackson.. S'emprenya tant!!!

En fi, potser és que aquesta grigri amb l'edat no ha acabat de perdre el punt gamberro, i per això em sento tant còmode amb les pel·lis de l'Smith. Això és quelcom que no canvia encara que hagis tingut dos fills. Al contrari, potser és la manera de recordar que hi ha vida més enllà de ser una mare responsable...

i més changes...

Avui fa exactament 6 mesos que vaig agafar la baixa de la feina. El 10 d'abril. Estava embarassada de 38 setmanes i 16 dies més tard va néixer el meu fill petit.

He pogut allargat la baixa maternal a costa d'ajuntar les hores de lactància i del saldo de vacances, però avui s'acaba. Demà torno a treballar.

Tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que sempre depen del moment. Però es pot dir que en la majoria de moments sí. Necessito canviar de vida. Cuidar dels teus fills és molt bonic però també molt absorvent. I jo necessito saber que serveixo per fer altres coses que preparar papilles, biberons i canviar bolquers. Crec que no sóc millor mare quedant-me al seu costat les 24 hores del dia, si això no és la única cosa que dóna sentit a la meva vida. És evident que és la cosa més important que he fet mai, tenir fills vull dir, i també tinc molt clar que, des del moment que han nascut, tota la meva vida gira al seu voltant.
Però necessito un raconet per trobar-me soleta. Segurament la feina no és la millor candidata per omplir aquest raconet. Però a casa necessitem els dos sous, així que no tinc gaires més opcions.. També hi ha les sortidetes setmanals a córrer (que van reiniciar-se la setmana passada), la lectura, l'escalada... i, evidentment, les estones per estar amb la parella. Que potser a algú li sobtarà que ho remarqui, però és que quan hi ha dos fills queda tant poc espai lliure que "estar a soles amb la parella" no és un estat natural, sinó un estat desitjable. I que consti que "estar a soles amb la parella" és un terme tant ampli que pot consistir en un soparet ràpid mentres la teva germana et fa un cangur, o fins i tot que t'acompanyi a una visita al metge. Per pocs que siguin, aquests minuts es tornen molt valuosos.

Vaja, no volia estendre'm i ja ho he fet...

Només afegir que la setmana passada vaig trucar a un bon amic i vaig tenir la sort de trobar-lo pel carrer aquell mateix dia, a la tarda. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i em va fer una abraçada de les de debò, que em va sentar de meravella.. Gràcies amic, abraça'm sempre que vulguis!!

torno a trepar!

Diumenge passat vaig retornar a les meves estimades parets. Vaig entaforar-me els demoníacs peus de gat (un calçat així només pot ser obra del diable), i vaig tornar a tocar la roca després d'aquest "kit kat a la vida esportiva" que implica la maternitat.

El debut va ser a una zona molt fàcil i assequible per a principiants, de la cara sud de Montserrat. Es coneix com el Jardinet, a Collbató.

Jo només vaig fer les tres vies de l'esquerra, les més faciletes. Però suficient per començar de nou i recordar que bé que ho passo enfilant-me per les parets.. ;P

En fi, seguirem informant. Ara ja no hi haurà qui em pari!!!! PARETS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUÍ...

bocinets de vida

Davant meu tinc un plafó d’aquells de suro, que vaig portar de casa dels meus pares. El vaig penjar aquí, i el cert és que, ara que me’l miro, crec que pocs canvis ha sofert des de la seva arribada al pis. Gairebé tot el que hi ha penjat porta aquí força temps.

El més recent és de gener de 2005. El parell d’entrades que ens va regalar la meva germana per anar a veure el concert de REM al Sant Jordi. (Quin bon record.. Gràcies wapi!!). Estan penjades just a sota de la única entrada que guardo de l’anterior concert que van fer els REM a Barcelona. També era al Sant Jordi, el febrer de 1995 per la gira de l’àlbum Monster, 10 anys abans ni més ni menys.. Va ser el primer Concert (amb majúscules) que vem anar junts amb la meva parella actual. Per aquelles dates tots dos érem estudiants i no ens podíem permetre gaires luxes.

També hi ha una foto que ens van enviar una parella d’holandesos que vem conèixer l’estiu del 1998 al Refugi de Saboredo del Parc Nacional d’Aigües-Tortes. Ens van fer una foto mentres la meva parella i jo admiràvem el paisatge descansant sobre una pedra grossa al costat de l’estany, i l’estiu següent ens la van enviar. Per tant, la foto està penjada al suro des de setembre de 1999. Cada vegada que la miro recordo tots aquells dies, tots els camins, l’aire fresc de la muntanya, la tranquil·litat, l’aigua gelada dels rierols i estanys, la truita al forn que ens van fer al Refugi de Colomers i que vem menjar-nos en companyia de dos Guiputxis d’allò més divertits, l’angoixa del primer dia quan se’ns feia fosc i no arribàvem a Saboredo i la boira començava a guanyar terreny, els roncs dels maleïts suïssos que dormien a les lliteres de dalt a Colomers i que no van deixar descansar a ningú, el deliciós entrepà de pernil que ens van fer els del Refugi Ventosa i Calvell l’últim dia de la nostra travessa i que vem menjar-nos després d’haver passat pel Port de Ratera en direcció al llac de Sant Maurici, el meu primer cous-cous al Refu Ventosa i Calvell, el vertiginós darrer tram del cim del Punta Alta, el CD de Manu Chao que sonava una i altra vegada al Refu de Saboredo, l’aplaudiment que vem fer tots els hostes en aquest mateix refu quan el guarda ens va servir per sopar un rostit de pollastre que estava increïblement bo…
Buff… quines ganes tinc de tornar-hi..

A sota hi ha una postal que ens van enviar l’OM i la CM l’agost de 1997. És una foto preciosa de La Barre des Ecrins als Alps francesos. La postal porta data de 13/08/97 i a la capçalera hi diu que està escrita des d’Ailefroide, expliquen que el temps era assolellat però que hi feia molt fred, i acaba amb l’enviament de “dos petonets ben congeladets”. Ara que hi penso, és curios, tenim totes les postals que rebem d’arreu penjades darrere una porta, i aquesta ha quedat aquí al suro… realment és preciosa aquesta muntanya… Algun dia hi pujarem, no en dubteu pas!!!

I al costat dret de la postal una foto de record de la única vegada que he anat a fer ràfting. Va ser l’últim cap de setmana de maig de 2003. Hi vem anar amb l’AC, l’AM i el JI. Aquesta foto no seria especial si no fos perquè hi falta el JS. El dia abans de marxar cap a Àreu va haver-hi un malentès i va cabrejar-se amb mi. Buff, i de quina manera!!! No vaig poder dormir en tot el cap de setmana. Em trobava fatal, em sentia fatal, em feia mal el cor, i no precisament en sentit figurat. Així que el ràfting va estar bé, però sempre recordaré que va ser un dels pitjors caps de setmana de la meva vida.

I a l’altre costat de la postal dels Alps hi ha la joia de la corona. Una foto meva de quan tenia 12 o 13 anys. O sigui que és de l’any 1988 o 1989. Jo estava apuntada a un gimnàs, feia gimnàstica esportiva. M’encantava de debò. Disfrutava saltant a potro, penjant-me de les paral·leles, i matxacant-me amb les sèries d’abdominals. Per Nadal el gimnàs tenia la tradició de fer una foto a tots els alumnes i enviar-la als pares com a felicitació. I d’aquí surt aquest petit trofeu: estic amb el meu mallot blau marca Mito (n’estava enamorada), amb els cabells llargs fins a les espatlles, fent una postura de gimnasta i somrient a la càmara.
El flic-flac no em va sortir mai perquè em feia por, i també em costava molt la barra d’equilibris. Però era tant feliç allà al gimnàs!! Llàstima que la desviació de columna m’obligués a deixar la pràctica d’aquell esport, em va saber molt greu… El metge va dir que només podia fer natació. I us asseguro que a mi això del nedar no em motiva gaire, no sóc gaire bon peixet. Ja ho he dit altres vegades, a mi el què em surt millor és fer la cabreta.

I per acabar, també hi tinc penjat un clauer amb una clau d’un candau de bicicleta que ja no tinc. Ni el candau, ni la bicicleta!! A saber el temps que fa que està aquí. No en tinc ni idea… Quins farts de pedalar que em feia als estius, amb la meva BH Florida vermella!!!

Crec que tots aquests petits trocets de la meva vida encara s'estaran aquí molts anys. I espero penjar-n'hi uns quants més per acabar d'omplir-lo de més moments especials...

11.09.2007

Avui hem aprofitat la diada per fer una excursioneta amb la família.

Hem anat a La Mola. Un cim de 1.000 metrets força concorregut del Vallès Occidental...

He oblidat la quantitat de vegades que hi he pujat, però avui era especial. Avui era la primera vegada que hi pujava al petitó de casa. El seu pare l'ha portat a la motxilleta i ell s'ha portat la mar de bé, sense rondinar gens ni mica.

Però el millor de tot és que el gran (pobrissó, 3 anys i 5 mesos i ja li hem penjat el cartell de gran!!!), ha pujat i baixat pel seu propi peu. Com un excursionista de debò. No n'estaria tant orgullosa si l'esforç no fos prou gran per un nen de la seva edat. Hi he pujat altres vegades amb gent més gran que ell i us puc assegurar que esbufegaven 20 vegades més!!! Bé, ja se sap, els petitons és com si funcionessin amb piles alcalines, tenen energia per parar un tren.. però de debò que per la seva edat és una bona tirada, i per això estic tant cofoia. Està fet un campió!

Dilluns passat va començar l'escola (és una escola sensible a la problemàtica dels pares i mares treballadors i comencen el curs escolar el dia 01/09 i acaben el 30/06, la única de la meva ciutat que ho fa, i no és privada!!!), i la veritat és que aquesta setmana ha estat bastant raret.. li han sortit els gelets una altra vegada i hem patit una mica. Espero que s'hi vagi adaptant i que jo pugui donar-li l'atenció que necessita. Sabeu bé que ho intentaré amb totes les meves forces.. L'estimo tant...

El retorn de l'oci

Buè, ja ho veieu, he estat un fotimer de dies sense passar per aquí.. ja se sap, les vacances, tot el dia amb els peques... Un no parar!
No tinc massa temps per escriure així que no m'estendré més en aquest pròleg tant típic i tòpic.
Salutacions a tots i totes de nou!!

Volia comentar-vos que darrerament he reprès la meva afició (temporalment abandonada) del cinema i de la lectura. Bé, la del cinema s'hauria de puntualitzar: he anat alguna vegada al cine però no he vist res que valgués la pena esmentar.. quan parlo de cinema aquí vull dir "pelis del video-club". Sí senyors, ja ho veieu, sóc una romàntica dels vídeo-clubs. Tothom baixant-se pelis d'internet i jo caminant tres cantons amunt i tres cantons avall amb la tarjeta a les mans per veure les pelis que no he vist ens aquests darrers anys de maternitat... jejejejeje
He vist BABEL, Infiltrados, Dejà Vu, Little Miss Sunshine, i El Ilusionista. Com que ja us he dit que no em puc estendre en detalls només recomanar-vos BABEL i Little Miss Sunshine. La primera per la complexitat de tots els detalls, pels seus personatges i per la quantitat de sentiments diferents que transmet (Denke, tu que ets l'especialista: els casaments mexicans són tots com surten a la peli?? buff....). I la segona sobretot per la seva frescor, vaig passar-m'ho força bé veient-la, és una història "diferent".

I de llibres he acabat amb "Cien años de Soledad" i amb "El vigilant del camp de sègol".
Deixo els comentaris per un altre dia perquè realment n'hi ha per una estoneta (sobretot per l'obra de García-Márquez).

Només afegir que ahir vaig tornar a practicar escalada. De moment només he fet una mica la freaky al búlder del gimnàs municipal, i avui ja no puc ni moure'm del mal que em fan les espatlles i els braços. Realment sembla mentida que poguem tenir tants músculs en tan poc tros, són coses que només te n'adones quan et fan mal...

See you soon!!!

Capítol Primer: Alerta màxima

Els qui no hagueu llegit la introducció al tema de les ISF feu clic aquí


L’escena es situa a la carnisseria-xarcuteria que hi ha a 5 cantons de casa meva. És el 5è dia de vida del petit i la meva primera sortida al carrer. Som al matí d’un dia radiant que convida sortir a fer una breu passejada, així que aprofito per anar a buscar uns talls de llom que faré per dinar. Entro a la carnisseria, hi ha dues dependentes, em reben amb una salutació efusiva, contentes de saber que ja ha nascut el petit.

JO: Bon dia!
D1: Hola bon dia! Ja ens va dir el teu pare que la setmana passada va néixer el petit. Com et trobes?
D2: Que el podem veure?
(les dependentes surten de darrere el mostrador per venir a veure el nounat)
D1: Que bufó, i que gran que està! Però si no té ni una setmana no?
JO: No, només 5 dies, però ha nascut grosset..
D2: Que valenta que ets, abans nosaltres ens passavem dies i dies tancades sense treure els petits de casa!



Mentrestant a la Seu Central d'ISF de la meva ciutat:

Iaia-agent 1.005: Atenció Central: ha sortit una mare amb un nadó que no té ni una setmana. En aquests moments es dirigeix cap a la xarcuteria de la Plaça Salvans.
Central: Atenció a totes les unitats: Que una patrulla es personi immediatament a la xarcuteria de la Plaça Salvans, cal fer un reconeixement de l’estat de la criatura i de les facultats de la mare.
Iaia-agent 1.238: Aquí Agent 1.238, estic a 100 metres de l’objectiu. Ara mateix hi vaig. Passaré informe en breu.



L’Agent 1.238, coneguda amb el nom de pila “Sra.Carmeta”, entra a l’establiment:

D1: Bon dia Sra.Carmeta, guaiti quina preciositat de nen que tenim aquí
A 1.238: Bon dia, a veure? Caram quin nen més petit! Quan té?
JO (tement el pitjor): 5 dies
D2: Què li sembla? I nosaltres que trigàvem mesos abans de sortir de casa.. amb raó ara surten tan espavilats!
JO: Tot plegat canvia. Nosaltres mateixos, quan vem tenir el primer fill ens van dir que no podíem banyar-lo fins que li caigués el cordó i en canvi ara ens han dit que ho podem fer sense cap problema. I només han passat 3 anys!
A 1.238 (esgarrifada pel meu comentari desafortunat): Ui noia, doncs no els facis cas eh! Perquè la meva filla fa dos mesos que ha tingut una nena i a l’hospital els van dir que res de banyar-lo!!
JO (mirant de canviar de tema després de rebre el consell número 1 del dia): Bé senyores, necessito 5 talls de llom, qui me’ls dóna? Perquè molt em temo que gaire estona amb el cotxet parat aquest noi es posarà a plorar..


D1 i D2 van cap a darrere el mostrador una altra vegada. Tinc tan mala sort que el petit es posa a plorar.

D1: Ui, pobrissó! Ja m’afanyo ja!
D2: Que potser té gana?
JO: (merda: ja hi som amb lo de si té gana..) Ui no, encara no li toca. És que li agrada que el gronxin i no que pari a les botigues..!!
A 1.238 (parlant amb la D2 però ben fort perquè quedi clar que ho diu per mi): bé, això de “no li toca” no es pot dir. Quan són tant petits no ho saben ni ells quan els toca! Abans a nosaltres ens marcaven que havia de ser cada 3 hores estrictes. En canvi ara trobo que fan molt bé de dir que el pit ha de ser a demanda (i remarcant el “a demanda”). Quan el nen plora és per alguna cosa pobret, no se l’ha de fer passar gana.



El nen no podia tenir gana perquè abans de sortir de casa havia estat hora i mitja enganxat al pit menjant. I d’això només en feia 10 minuts. Però es clar, no valia la pena perdre ni 5 segons donant explicacions. Tenia la batalla perduda d’entrada. Per moltes explicacions que donés ella hi trobaria alguna pega. Davant d’una agent implacable com aquella en plena classe magistral només em quedava resar perquè la dependenta acabés d’embolicar ràpid el tall, afanyar-me a pagar i fotre el camp. Això o engegar a la merda la Sra.Carmeta, és clar. Però després quedes tu com una mala educada. I tampoc val la pena.
De bona gana li hagués dit: “no es preocupi que el meu fill i jo ens coneixem el suficient per saber que ara no té gana. Gràcies per l’interès però no pateixi que aquest nen no és un desnutrit més sobre la capa de la terra”.
Però després segurament hauria passat parte a Central de que sofreixo una crisi post-part evident i no m’haurien deixat tranquil·la durant uns quants dies.

Millor respirar a fons i comptar fins a deu.

ISF

Les tres sigles que encapçalen el post d'avui amaguen el nom d'una potent lògia secreta d'abast mundial. Molt més poderosa que la maçoneria o fins i tot l'Opus Dei, pel seu nombre d'adeptes i la força de la seva entrega i dedicació a la causa.

La primera informació que vaig trobar sobre aquesta pseudo-ONG, va ser fa uns tres anys llegint un llibre de l'autor Carles Capdevila que em vaig regalar arran de la meva estrenada maternitat: "Criatura i Companyia". Allà el Sr.Capdevila ja feia referència a la perillositat d'aquest col·lectiu. Però no vaig donar-hi la importància que realment es mereixia. Em va semblar que l'autor senzillament exagerava els fets per aconseguir un to més còmic que fes riure al lector.

ARA PUC ASSEGURAR I ASSEGURO QUE ESTAVA COMPLETAMENT EQUIVOCADA.

El Sr.Capdevila es quedava curt.

Entraré en matèria, per a tots aquells blocaires que no coneixeu el tema:

L'organització es diu Iaies Sense Fronteres i en les seves files aplega un poderós exèrcit de dones jubilades (també alguns homes, però són minoria) disposades a salvar la vida de tots els nens i nenes del món, i alliberar-los dels patiments i maltractes que inflingim en ells les mares inexpertes com jo (ja se sap, mai en sabem prou).

Patrullen les 24 hores del dia per torns, a totes i cadascuna de les cantonades de la teva ciutat, a totes les cues dels Mercats i Supermercats, a dalt de tots els autobusos, als Parcs i Places públiques... siguis on siguis et vigilen atentament, preparades per actuar al menor indici de negligència, a punt per intervenir amb caràcter d'urgència quan la vida d'algun petit està en perill per culpa de la seva mare.

Actuen de manera coordinada i amb una eficàcia a prova d'agent 007. Són ràpides i executives. No tenen escrúpols. La seva vida gira entorn de la seva única missió, i el fi justifica sempre els mitjans. La seva entrega a la causa de l'organització és TOTAL, sense cap mena de dubte.

Els que patiu l'experiència de ser pares/mares segur que sabeu del què us parlo. La resta pensareu que exagero. Per això prometo transcriure en propers dies les situacions que he patit des que va néixer el meu fill petit ara fa dos mesos i mig, una per una. Perquè vegeu que no m'invento res. Tot el què escriuré serà única, exclusiva i exactament la realitat...

Qualsevol iaiona d'aparència inofensiva pot ser una membre d'aquesta secta, així que millor si desconfieu sempre de totes.

FCB

És ben cert que el Barça és més que un Club. És un cas clar de politeisme malentès.
Adorem una col·lecció de mortals disfressats de divinitats, amb l’esperança de que ens duran pel bon camí. De que la seva màgia ens farà tocar el cel amb les mans… El nostre pitjor pecat és VOLER creure, o dit en altres paraules: ENGANYAR-NOS a nosaltres mateixos.

L’últim exemple d’aquesta insensatesa l’hem presenciat fa pocs dies, Thierry Henry entrant al Camp Nou davant de 30.000 aficionats que l’aclamaven embogits.
Veig les imatges i recordo una frase de la pel·lícula “Las amistades peligrosas” que deia que “no se aplaude a un tenor sólo por aclararse la voz”. El què pot fer aquest jugador pel Barça encara està per veure, però aquí ja l’hem rebut amb honors d’emperador romà. Si jo fos en Montilla no dubtaria en fitxar aquest personatge per mobilitzar la gent cap a les urnes, tal poder de convocatòria s’ha d’aprofitar per acabar amb els nivells d’abstenció tan vergonyosos del nostre país!!

El pitjor no acaba aquí. Després d’Henry han arribat altres Déus que, ajuntats amb els que ja tenim a casa en tenim ben bé prou per reproduir l’escena del Sant Sopar. I acte seguit una altra idea em travessa el cor per fer-lo miques: QUANTS MILERS D’EUROS ENS COSTA TOT AIXÒ??
No hi ha cap dubte que veure tants zeros en una xifra és quelcom que s’escapa de les possibilitats matemàtiques d’una mestressa de casa que està acostumada a moure’s entre les xifres del dia a dia: el què costa el pa, a quin preu està el rap, el bitllet d’autobús… Els salaris d’aquesta patuleia són tant desorbitats que espanten.

Després et trobes que acaba una temporada tant desastrosa com la que hem presenciat aquest any i sents a parlar de que si hi havia una guerra civil al vestidor, que si hi havia jugadors que tenien privilegis, que si el Ronaldinho entrenava pel seu cantó i que això no pot continuar així… Què estan dient?? Que aquesta gent han estat fent de tot menys currar per guanyar-se el sou??? Senyors meus, a mi em costa molt llevar-me d’hora al matí per anar a treballar, i m’hi passo moltes hores!! D’acord, una meva gestió ben feta no dóna tanta satisfacció al món mundial com un golarro de l’Etó, però tampoc ens podem permetre que visquin com Déus, no? Ens diuen que ho són i ells acaben creient-se que ho són, i aquí ens equivoquem tots.

Visca el Barça, però NO NEM BÉ…

Wedding follies 2ª part

L’anècdota que quedava per explicar-vos ve arran de la mala estona que va passar la fotògrafa del convit quan va arribar a la nostra taula.
Sé d’entrada que posar-ho per escrit treu espontaneitat a l’assumpte, i que us perdeu el millor de tot: l’evolució de la cara de la reportera BBC. Però intentaré explicar-ho tal i com va passar perquè us en pogueu fer una idea.

A la taula hi havia:
1-El meu pare
2-La meva mare
3-La meva cosina (germana del número 4)
4-El meu cosí (germà de la número 3)
5-El xicot del meu cosí (del número 4)
6-La meva germana
7-Una servidora
8-El meu fill

Era l’hora de les fotos dels convidats (aquella foto que pagues a preu de caviar iraní per tancar-la després dins d'un calaix i no treure-la mai més com a record de la vetllada), i la nostra distribució d’entrada era una mica complicada, així que va començar a toc segur demanant als meus pares que s’ajuntessin per fer la foto, aquí no podia cagar-la.. “click” primera foto.
Seguint el sentit de les agulles del rellotge va tocar el torn a la número 3, la meva cosina. El meu cosí va afanyar-se a abraçar-se amb ella perquè els fes la foto junts. La fotògrafa va fer cara de contenta, ja tenia una altra parella..“click” segona foto.
Després la noia, seguint l’ordre, va centrar la seva atenció amb el número 5. El problema el va tenir quan va resultar que el número 5 no s’abraçava a la número 6 sinó que ho feia amb el número 4.. “click” tercera foto. Aquí la seva cara ja era de: començo a no entendre res, són germans? són parella?
Va tocar el torna a la meva germana. Com que començava a dubtar va fer-li una foto a ella sola, per estalviar-se el marron. “click” quarta foto. Però acte seguit la meva germana va acostar-se a mi, demanant una foto de nosaltres dues. “click” cinquena foto. I la fotògrafa que intentava guardar la compostura però els seus ulls delataven que anava perduda, molt perduda.. germanes? parella de lesbianes?
Encara quedava el petit. Sense mullar-se va enfocar-lo a ell solet i “click” li va fer la foto.
La fotògrafa començava a fer cara d’angoixa, suava.. de qui era aquell fill?? De la parella de senyors grans?? Jo la vaig salvar. Li vaig demanar una foto amb ell “click”, setena foto… això demostrava que el fill era meu.. una mare soltera?? També descartava que ma germana i jo fóssim parella.
O això devia pensar la pobra noia, perquè es va quedar dempeus amb cara d’interrogant, sense saber a qui més fotografiar, mirant a la meva germana i al xicot del meu cosí, en un intent desesperat d’esbrinar qui era parella de qui.
La seva sorpresa, i la de tots, va ser que el xicot del meu cosí i la meva germana espontàniament es van agafar i van demanar que els fés la foto tot somrients. "click" vuitena i última foto. La pobra noia no podia dissimular la seva confusió. Gais? Lesbianes? Bisexuals? Mare soltera? Estic segura que encara deu estar pensant que aquella taula era massa “moderna” per ella..

Wedding follies

Un accident a l’AP-7 en sentit Girona a l’alçada de Martorell va provocar cues per l’efecte “xafarder” als carrils del sentit contrari. Allà al mig ens trobàvem, entre les 17:45h i les 18:50h, per recórrer els pocs quilòmetres que van des de l’Hospital General i el lloc de l’accident (uns 500 mts abans del peatge de Martorell).
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…

Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.

De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…

A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.

A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.

Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.

En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..

No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!

Visca els nuvis!

Aquest vespre-nit anem de casori.

Es tracta de la filla de la germana de la meva tieta (la dona del meu tiet o sigui que res de vincles de sang). Fa molts anys que viuen junts i ara, passada la cinquantena ell i apunt d'entrar a la quarantena ella, han decidit que és l'hora de casar-se.

Són una parella ben estranya i encara no he entès exactament el motiu ocult d'aquesta festa. Però la qüestió és que "toca anar-hi". Econòmicament és una despesa massa gran anar-hi tots quatre. I a més, fa 5 anys quan ens vem casar nosaltres, el regal que ens van fer va ser tant miseriós que no va arribar ni per pagar-se el cobert. No m'importaria el fet si no fos que van pel món amb un Mercedes "king size" com si fossin milionaris...

Vaja, que molt Mercedes però uns miserables de la pitjor espècie.

Així que a casa hem pres una decisió salomònica: Jo aniré de casori amb el meu fill gran i el meu marit es quedarà a casa amb el petit.

Portar el petit hagués estat poc més que una temeritat, el meu marit tindrà un merescut descans després d'un parell de mesos de jornades de treball súper-extenses, jo podré esbargir-me una estoneta sense haver de pensar en biberons i canviar bolquers, i el meu fill gran gaudirà de la meva atenció exclusiva (i la dels seus avis i de la seva tieta, i de mitja família...).

No podíem haver trobat millor solució.. si al final resultarà que ens han fet un favor i tot convidant-nos a l'esdeveniment!!!

Doncs això, que visca els nuvis...

Bona revetlla a tothom!!

El gerro d'aigua freda

Divendres a la tarda, com cada dia, vaig anar a buscar el meu fill a la guarderia.
Després d'entrar va sonar el timbre i em vaig girar per obrir la porta jo mateixa.
A l'altre costat hi havia la B, mare de dos nens de 4 i 2 anys. Quan la vaig veure em va caure l'ànima als peus. Duia un barret i vaig tenir la impressió de que sota el barret no hi quedava cap rastre dels seus rínxols rossos.
No volia que es notés la meva inquietud així que vaig mirar d'actuar amb normalitat, entaulant conversa sobre la dificultat que representa l'arribada del segon fill. És una conversa que hem tingut força vegades arran de la seva experiència i que recordo sovint ara que jo també he pujat al carro.. Vaig intentar tornar a mirar si la meva impressió sobre els seus cabells era certa, procurant que no es notés. Desgraciadament sí que ho era.
Ella em va dir un decidit: "Perdona, tu no en sabies res, aquesta setmana m'han fet la segona sessió de quimio".

No m'ho puc treure del cap.
No aconsegueixo digerir la idea de que passin coses dolentes a gent bona de debò.
És massa injust.

Espero que la quimio i l'operació, sumades a la seva fortalesa i la seva actitud positiva, ajudin a tancar aquest capítol amb un final feliç. Ho desitjo de debò.
La B havia estat la meva monitora de catequesi quan vaig fer la Comunió. I l'atzar va fer que ens retrobéssim cada tarda a quarts de 6 uns anys després amb motiu dels petitons. És una persona d'una bondat i fortalesa exemplars que no es mereix el què li està passant.

Ànims B!!

Merda de malaltia...

La família

Que ara ja som 4 no és novetat.
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.

Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!

Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.

Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.

No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!

La sorpresa

La sorpresa del mes ha vingut en forma de llibre.
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.

Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..

El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.

Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:

12 junio

El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".

Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!

SUDOKU KAMIKAZE

Aquest post pot ser d'especial interès per l'esteve, que sé que té bastanta pràctica en això dels sudokus..

Per tot aquell o aquella qui ho vulgui provar, acabo d'inventar una nova modalitat de sudoku. Molt més xunga que els Sudokus Master o els Samurais..
Es tracta del SUDOKU KAMIKAZE, que consisteix en intentar fer un sudoku (del nivell que vulgui l'usuari o usuària) mentres dones el pit a un nadó de setmanes.
No cal dir que el dolor del nen quan xucla és la principal dificultat d'aquesta modalitat que us presento. Però encara n'hi ha una altra d'afegida, per bé que es podria considerar secundària:
Quan es canvia el nen de pit també es canvia el llapis de mà. Així una persona dretana (com jo) té la dificultat de veure's obligada a escriure els numerets amb la mà esquerra, i a l'inrevés pels esquerrans.

Què us ha semblat??
Us animo a provar-ho.
Va molt bé per mantenir-se despert a altes hores de la matinada... SUJURU!!

L'alegria de veure's els peus

Doncs això, volia donar-vos jo mateixa la primícia però la Mir es va xivar... (no passa res Mir, i moltes gràcies per les felicitacions! tenir notícies teves sempre és fantàstic):

Ja puc veure els meus peus altra vegada amb un senzill moviment vertical-descendent del meu caparronet.

El passat 26/04 va néixer el petitó. Només fa 13 dies que el tenim entre nosaltres i ja sembla que hagi viscut aquí tota la vida, com si ens coneguéssim de fa molt temps.. Deuen ser coses d'aquestes que fan les hormones...

La qüestió més important és que estem tots bé i molt contents, que és un angelet que menja molt i dorm molt, i que la seva mare s'ha tret un bon pes del damunt (en el sentit més literal del terme: en total uns 3.720 grs de nen).

Darrerament he estat bastant monotemàtica amb els posts, només llegir i embaràs... espero poder reprendre la resta d'activitats ben aviat i poder explicar-vos coses més interessants sobre muntanyes, curses, escalades i totes les altres coses que m'agraden tant i que m'he vist obligada a abandonar durant aquests mesos tant llargs. Així no se us farà tant avorrit treure el cap per aquí!!! Tinc tantes ganes de fer coses!!!

Una abraçada a tothom. Us deixo perquè he d'anar al CAP a buscar els papers de la baixa de maternitat. Estic en ple Via Crucis per aconseguir tots els papers que calen, i entre Seguretat Social, Registre Civil, Ambulatori i Hisenda, us ben asseguro que no em queda massa temps per res més. Em passo el dia fent cues interminables per acabar descobrint que sempre falta aquell paper que no saps ni què és ni d'on l'has de treure.... brrrr... no us atabalo que tampoc en teniu cap culpa. Si heu passat per l'experiència ja sabreu de què us parlo, i si encara no hi heu passat, aneu buscant si a ESADE o a IESE fan algun Postgrau o Master en la matèria, perquè crec que us serà de gran ajuda!!!

ptons