FCB

És ben cert que el Barça és més que un Club. És un cas clar de politeisme malentès.
Adorem una col·lecció de mortals disfressats de divinitats, amb l’esperança de que ens duran pel bon camí. De que la seva màgia ens farà tocar el cel amb les mans… El nostre pitjor pecat és VOLER creure, o dit en altres paraules: ENGANYAR-NOS a nosaltres mateixos.

L’últim exemple d’aquesta insensatesa l’hem presenciat fa pocs dies, Thierry Henry entrant al Camp Nou davant de 30.000 aficionats que l’aclamaven embogits.
Veig les imatges i recordo una frase de la pel·lícula “Las amistades peligrosas” que deia que “no se aplaude a un tenor sólo por aclararse la voz”. El què pot fer aquest jugador pel Barça encara està per veure, però aquí ja l’hem rebut amb honors d’emperador romà. Si jo fos en Montilla no dubtaria en fitxar aquest personatge per mobilitzar la gent cap a les urnes, tal poder de convocatòria s’ha d’aprofitar per acabar amb els nivells d’abstenció tan vergonyosos del nostre país!!

El pitjor no acaba aquí. Després d’Henry han arribat altres Déus que, ajuntats amb els que ja tenim a casa en tenim ben bé prou per reproduir l’escena del Sant Sopar. I acte seguit una altra idea em travessa el cor per fer-lo miques: QUANTS MILERS D’EUROS ENS COSTA TOT AIXÒ??
No hi ha cap dubte que veure tants zeros en una xifra és quelcom que s’escapa de les possibilitats matemàtiques d’una mestressa de casa que està acostumada a moure’s entre les xifres del dia a dia: el què costa el pa, a quin preu està el rap, el bitllet d’autobús… Els salaris d’aquesta patuleia són tant desorbitats que espanten.

Després et trobes que acaba una temporada tant desastrosa com la que hem presenciat aquest any i sents a parlar de que si hi havia una guerra civil al vestidor, que si hi havia jugadors que tenien privilegis, que si el Ronaldinho entrenava pel seu cantó i que això no pot continuar així… Què estan dient?? Que aquesta gent han estat fent de tot menys currar per guanyar-se el sou??? Senyors meus, a mi em costa molt llevar-me d’hora al matí per anar a treballar, i m’hi passo moltes hores!! D’acord, una meva gestió ben feta no dóna tanta satisfacció al món mundial com un golarro de l’Etó, però tampoc ens podem permetre que visquin com Déus, no? Ens diuen que ho són i ells acaben creient-se que ho són, i aquí ens equivoquem tots.

Visca el Barça, però NO NEM BÉ…