Carta al Pare Noel

Estimat Pare Noel, sóc l'Arnau de Sabadell. Que t'ho passis molt bé repartint les joguines. Jo sóc molt espavilat i m'he portat molt bé.

M'agradaria que em portessis algunes coses:
-La pel·lícula CARS, que se'm va trencar
-Un patinet
-Una espasa o una llança de cavaller
-Un tobogan de boles
-Un pàrquing de cotxes
-Un dinosaure
-Contes nous
-Puzzles nous

I res més, perquè sinó no quedaran joguines pels altres nens..

Que siguis molt feliç i Bon Nadal.


estic segura que aquest any el Pare Noel li farà força cas, què en penseu?...

Petits detalls del dia a dia

Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.

La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..

D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..

M'encanta observar-les.

I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..

Sopar de Nadal

Sí senyors, ahir al vespre vaig tenir celebració nadalenca en forma de sopar d'empresa.
Pensareu: "Awiiiitaaaaaa...."

Doncs sí. Tela marinera. Un dilluns!!

El cert és que hi anava amb la butxaca plena de reticències però al final m'ho vaig passar d'allò més bé. Van aconseguir crear un clima molt distès i van organitzar una festa prou divertida. Jo sóc molt anti-actes-socials, la veritat. Però la d'ahir va ser més una festa que no el típic acte avorrit i encarcarat dels altres anys. Fins i tot vaig atrevir-me a sortir al mini-escenari improvisat per explicar un acudit!!! Que consti que si ho feies et donaven un número per al sorteig d'un pernil.. vaja, que l'esforç valia la pena!

Quan passaven pocs minuts de les dotze de la nit vaig marxar (com la ventafocs, jijijiji) perquè encara em quedava ben bé mitja hora de cotxe fins a casa, i perquè estem parlant d'un dilluns i perquè aquesta nit em tocava a mi aixecar-me als "buèèèèèèèès" del petitó..
Tornava cap a casa sola al cotxe. I resulta que em va venir al cap un post que va escriure fa uns dies l'albert: No podia evitar la sensació de que per molt bé que m'ho hagués passat, enmig de tota aquella gent em sentia completament sola. En realitat no tinc cap vincle amb ningú. Potser és que sóc rareta de mena. No ho sé. Però en el fons em sentia estranya enmig de tots ells. I són tots perfectes estranys per mi. 80 persones, i jo ben sola...

Per acabar-ho d'adobar a la ràdio sonava de música de fons una peça de difícil descripció que es veu que porta per nom "I want you to suck my....". Un oient va trucar per demanar-la. Quina cosa més horrenda pofavó!!! (i ara que m'ho miro això d'horrenda deu ser un barbarisme com una catedral, però s'entén oi?). De fet, si poso Flash FM és precisament per això, perquè aconsegueixen que no m'adormi al volant amb les seves peces amelòdiques (i això no és un error d'escriptura, és una llicència de l'autora que, inspirada per la son que té, inventa paraules enlloc de pensar quina podria posar-hi que volgués dir el mateix...).
Per acabar la vetllada, i comptant que era un sopar d'empresa, no està gens malament la ironia no?? quin missatge més profund...

Bona nit a tots..
Bé, bon dia vull dir...



hummmmm, i bon nadal...

m'ofega

Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!

I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?

És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....

No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.

Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..

El crac de casa

Els qui pensin que tenir fills és un esport d'alt risc tenen part de raó.

El meu fill gran està demostrant que té fusta de crac. Però no del futbol no. El paio aspira a rei del mambo. Heus aquí algunes frases cèlebres dels últims dies, veureu com tinc raó:

Frase 1:

AVIS: Petitó, si et portes bé, un dia d'aquests podràs venir a dormir a casa els avis.
CRAC: Doncs vosaltres, si us porteu bé, podreu venir un dia a dinar aquí a casa.

...Per xulo ell, sí senyor! Que de posar normes ell també en sap!


Frase 2:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria) Fill meu, fes el favor de no demanar que et donin catalana entesos?
DEPENDENTES: Hola bonic, com estàs? Què ens expliques avui?
CRAC: Avui la meva mare m'ha dit que no demani res.

...Con dos coj... I jo de color lila.... si és que són tan macos i tan espavilats els nens d'avui dia....


Frase 3:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria, again) Escolta'm, recordes que no has de demanar res?
DEPENDENTES: Hola guapo, com estàs?
CRAC: Bé, però tinc una mica de tos..
DEPENDENTES: Ah sí? Caram..
CRAC: Sí, mira (i fa unes tossides de mentirijilla) .
DEPENDENTES: Noi, sí que tens tos sí..
CRAC: Sí, és que tinc una mica de mal de coll, però la catalana va molt bé pel mal de coll eh!

... I jo sota terra, cavant la meva pròpia tomba

Vomitiu

... un que si garantirà per llei que els que parlin español puguin aprendre i utilitzar la seva llengüa sense restriccions a tot l'Estat..

...l'altra que si prefereix acabar partida que doblegada...

...un altre es permet el luxe de fer conya sobre Rodalies en un programa de TV...

I davant tot això, perquè no surt el rei i els diu un "porqué no te callas?"
No serviria de res, però almenys ens faríem un fart de riure...
No trobeu?

Decepció

Avui toca un post-polític. No és que no m'interessi el tema de la política, ans al contrari. El problema és que una no té gaire temps i acaba ajornant sine die el moment d'escriure alguna coseta.

Però avui en tinc ganes. Aquest matí he sentit les meravelloses intervencions dels nostres representants polítics al debat d'ahir. I és que em sento amb el deure "moral" de dir-hi alguna cosa.

No sóc exactament una catalana-emprenyada, sóc una catalana-decebuda. Que no sé què és pitjor. Com alguns sabeu sóc estudiant de polítiques (en baixa temporal), i el tema sempre m'ha interessat. Sempre he donat marge als representants polítics per deixar-los exercir i no criticar a la primera de canto qualsevol decisió o acció. Però és que ja fa massa temps que les decepcions s'encadenen una darrere l'altra sense parar. I quan et sembla que ja ho has vist tot i que no et poden descaure més, patapam, surt algun altre motiu per afegir a la llista.

Dilluns vaig veure el debat de l'Àgora del 33. Respresentava que el motiu del debat era la conclusió a la que s'havia arribat la setmana anterior sobre la percepció generalitzada de que els catalans estan desencantats amb la classe política. S'havia convidat a tots els partits a "donar la cara" i buscar conclusions del perquè del descontentament generalitzat. Enlloc d'això, els telespectadors vem assistir a una batalla campal d'aquelles de que si la culpa és dels uns o dels altres, amb demagògia a gogo, i números amunt i avall.. Tot plegat lamentable. Si l'objectiu era netejar la cara de la classe política davant dels ciutadans, us asseguro que van aconseguir tot el contrari. Van fer precisament el què tots plegats estem farts que facin: anar-ne parlant sense solucionar res. Evidenciar la distància que hi ha entre el seu discurs i les necessitats reals dels ciutadans. Donar mostra de què només els interessa l'escó i la supervivència en el càrrec, i que tan se'ls en fot tota la resta. Si toca parlar de les infraestructures doncs ara parlem de que Catalunya és un caos, com si això fos un problema que ha aparegut d'un dia per l'altre. Fa mig any no hi havia cap titular sobre els usuaris de Renfe, i ara no sabem parlar d'altra cosa.
Sigui el caos de Renfe, l'AVE, l'estatut, l'habitatge o el boicot als productes catalans, els polítics només es limiten a cobrir expedient culpant als altres dels problemes "de moda" a l'agenda política. Quan apareix un tema nou els altres desapareixen com si, per art de màgia, s'haguessin resolt. I mentrestant, qui dia passa any empeny. I els ciutadans cada vegada més empobrits, amb contractes precaris, amb salaris pràcticament congelats, hipotecats, i fent números per arribar a final de mes intentant no passar gana (i si es pot menjar una mica de serranillo de tant en tant, festa grossa!).

Tot plegat, decebedor.

15 dies en titulars

Com ja sabeu he tornat a la feina. El què hi he trobat és un caos digne de Ministeri de Foment. Encara no se sap exactament què faré. Sembla que està clar a quina unitat he anat a parar, però també sembla que m'encarregaré d'una altra feina d'un altre departament... brrrr... vaja, que els usuaris de Renfe rodalies tenen més informació que jo. Que ja és dir!!

El retorn no m'ha sentat gaire bé que diguem perquè estic a casa malaltona. Encara no sé si tinc el virus intestinal, perquè va i ve segons el dia, o senzillament tinc les cervicals fotudes (perquè tinc uns atacs de vertígen que ho passo fatal).

Diumenge vaig participar a la Cursa de les Dones de Barcelona. 5 kilometrets de no res, que per començar ja son prou. Perquè fins a dia d'avui només he sortit 3 vegades (2 + cursa), i m'ho he de prendre amb calma...

També diumenge vaig anar a teatre amb el meu marit i el fill gran. Vem anar a veure la Blancaneus. S'ho va passar d'allò més bé, i jo contenta de veure'l així de feliç!!

Avui m'han donat una bona notícia. El meu marit m'ha preparat una sortida-freaky per aquest dijous i divendres. Ens n'anem tots dos amb la tenda de campanya com quan érem jovenets. A escalar en algun lloc. Bé, espero estar en condicions!!! Ara com ara no sé si podré. Avui al vespre vaig a fer-me un massatge a les cervicals, a veure si em deixa apunt per marxar! EN qualsevol cas, encara que no pugui trepar gaire, el sol fet de sortir em ve tant de gust que sigui com sigui m'ho passaré bé. Ho sé. Trobaré a faltar els petitons. MOLT. però m'anirà bé...

Em costa trobar temps per passar-me per aquí, ja ho haureu vist. Però penso molt en vosaltres, ok?
fins aviat!!

Kevin Smith

Aquest és el nom d'un dels únics directors de cine que aconsegueix que vagi al cinema pràcticament cada vegada que treu una pel·lícula. Encara no sé perquè m'agrada tant. No crec que ningú el posi al mateix sac que en Coppola, o Kubrick, o Scorsese.. ni que mai tingui una pel·lícula nominada als òscars. Però una servidora no es cansa de veure les seves pelis, i les revisiono les vegades que faci falta.
El meu primer contacte va ser amb Mallrats. Vaig riure tant..
Després van venir Persiguiendo a Amy, Dogma, Clerks, Jay & Bob el silencioso atacan de nuevo, i finalment en DVD Clerks 2.
Sí, ja sé que pel mig d'aquestes últimes n'hi ha una altra. No l'he vist, ho admeto. Però la resta m'han fet disfrutar i riure de valent.
Ja us ho he dit, encara no sé què és el que més m'agrada. No sé si el punt freak, o l'humor gamberro, o les parides enginyoses, o els personatges esperpèntics. La veritat és que jo ja he deixat la meva etapa de "joventut" però en molts d'ells trobo tantes coses que em resulten properes.. Amb excepcions es clar!!
Per exemple: Clerks 2. Vaig veure-la fa un parell de mesos. Hi ha una escena on un freak d'Star Wars es pica amb un freak del Senyor dels Anells. I la destrossa que fa el primer de la trilogia de Tolkien és tant divertida.. I el millor de tot és que si vaig disfrutar especialment d'aquest moment és perquè jo esmorzo cada dia a la feina amb un seguidor de cada saga. Un fan d'Star Wars i un super-freaky de Tolkien. Sí sí, d'aquells que se saben fins a l'últim nom de l´últim hobbit que surt al llibre, i que porta l'anell penjant, i que ha vist no sé quantes vegades les versions extenses de les tres pel·lis... Un freak de carnet vaja.. I he viscut sovint aquesta mena de piques. De fet, tots plegats ens divertim una mica a costa de carregar-nos les pel·lis del Peter Jackson.. S'emprenya tant!!!

En fi, potser és que aquesta grigri amb l'edat no ha acabat de perdre el punt gamberro, i per això em sento tant còmode amb les pel·lis de l'Smith. Això és quelcom que no canvia encara que hagis tingut dos fills. Al contrari, potser és la manera de recordar que hi ha vida més enllà de ser una mare responsable...

i més changes...

Avui fa exactament 6 mesos que vaig agafar la baixa de la feina. El 10 d'abril. Estava embarassada de 38 setmanes i 16 dies més tard va néixer el meu fill petit.

He pogut allargat la baixa maternal a costa d'ajuntar les hores de lactància i del saldo de vacances, però avui s'acaba. Demà torno a treballar.

Tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que sempre depen del moment. Però es pot dir que en la majoria de moments sí. Necessito canviar de vida. Cuidar dels teus fills és molt bonic però també molt absorvent. I jo necessito saber que serveixo per fer altres coses que preparar papilles, biberons i canviar bolquers. Crec que no sóc millor mare quedant-me al seu costat les 24 hores del dia, si això no és la única cosa que dóna sentit a la meva vida. És evident que és la cosa més important que he fet mai, tenir fills vull dir, i també tinc molt clar que, des del moment que han nascut, tota la meva vida gira al seu voltant.
Però necessito un raconet per trobar-me soleta. Segurament la feina no és la millor candidata per omplir aquest raconet. Però a casa necessitem els dos sous, així que no tinc gaires més opcions.. També hi ha les sortidetes setmanals a córrer (que van reiniciar-se la setmana passada), la lectura, l'escalada... i, evidentment, les estones per estar amb la parella. Que potser a algú li sobtarà que ho remarqui, però és que quan hi ha dos fills queda tant poc espai lliure que "estar a soles amb la parella" no és un estat natural, sinó un estat desitjable. I que consti que "estar a soles amb la parella" és un terme tant ampli que pot consistir en un soparet ràpid mentres la teva germana et fa un cangur, o fins i tot que t'acompanyi a una visita al metge. Per pocs que siguin, aquests minuts es tornen molt valuosos.

Vaja, no volia estendre'm i ja ho he fet...

Només afegir que la setmana passada vaig trucar a un bon amic i vaig tenir la sort de trobar-lo pel carrer aquell mateix dia, a la tarda. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i em va fer una abraçada de les de debò, que em va sentar de meravella.. Gràcies amic, abraça'm sempre que vulguis!!

torno a trepar!

Diumenge passat vaig retornar a les meves estimades parets. Vaig entaforar-me els demoníacs peus de gat (un calçat així només pot ser obra del diable), i vaig tornar a tocar la roca després d'aquest "kit kat a la vida esportiva" que implica la maternitat.

El debut va ser a una zona molt fàcil i assequible per a principiants, de la cara sud de Montserrat. Es coneix com el Jardinet, a Collbató.

Jo només vaig fer les tres vies de l'esquerra, les més faciletes. Però suficient per començar de nou i recordar que bé que ho passo enfilant-me per les parets.. ;P

En fi, seguirem informant. Ara ja no hi haurà qui em pari!!!! PARETS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUÍ...

bocinets de vida

Davant meu tinc un plafó d’aquells de suro, que vaig portar de casa dels meus pares. El vaig penjar aquí, i el cert és que, ara que me’l miro, crec que pocs canvis ha sofert des de la seva arribada al pis. Gairebé tot el que hi ha penjat porta aquí força temps.

El més recent és de gener de 2005. El parell d’entrades que ens va regalar la meva germana per anar a veure el concert de REM al Sant Jordi. (Quin bon record.. Gràcies wapi!!). Estan penjades just a sota de la única entrada que guardo de l’anterior concert que van fer els REM a Barcelona. També era al Sant Jordi, el febrer de 1995 per la gira de l’àlbum Monster, 10 anys abans ni més ni menys.. Va ser el primer Concert (amb majúscules) que vem anar junts amb la meva parella actual. Per aquelles dates tots dos érem estudiants i no ens podíem permetre gaires luxes.

També hi ha una foto que ens van enviar una parella d’holandesos que vem conèixer l’estiu del 1998 al Refugi de Saboredo del Parc Nacional d’Aigües-Tortes. Ens van fer una foto mentres la meva parella i jo admiràvem el paisatge descansant sobre una pedra grossa al costat de l’estany, i l’estiu següent ens la van enviar. Per tant, la foto està penjada al suro des de setembre de 1999. Cada vegada que la miro recordo tots aquells dies, tots els camins, l’aire fresc de la muntanya, la tranquil·litat, l’aigua gelada dels rierols i estanys, la truita al forn que ens van fer al Refugi de Colomers i que vem menjar-nos en companyia de dos Guiputxis d’allò més divertits, l’angoixa del primer dia quan se’ns feia fosc i no arribàvem a Saboredo i la boira començava a guanyar terreny, els roncs dels maleïts suïssos que dormien a les lliteres de dalt a Colomers i que no van deixar descansar a ningú, el deliciós entrepà de pernil que ens van fer els del Refugi Ventosa i Calvell l’últim dia de la nostra travessa i que vem menjar-nos després d’haver passat pel Port de Ratera en direcció al llac de Sant Maurici, el meu primer cous-cous al Refu Ventosa i Calvell, el vertiginós darrer tram del cim del Punta Alta, el CD de Manu Chao que sonava una i altra vegada al Refu de Saboredo, l’aplaudiment que vem fer tots els hostes en aquest mateix refu quan el guarda ens va servir per sopar un rostit de pollastre que estava increïblement bo…
Buff… quines ganes tinc de tornar-hi..

A sota hi ha una postal que ens van enviar l’OM i la CM l’agost de 1997. És una foto preciosa de La Barre des Ecrins als Alps francesos. La postal porta data de 13/08/97 i a la capçalera hi diu que està escrita des d’Ailefroide, expliquen que el temps era assolellat però que hi feia molt fred, i acaba amb l’enviament de “dos petonets ben congeladets”. Ara que hi penso, és curios, tenim totes les postals que rebem d’arreu penjades darrere una porta, i aquesta ha quedat aquí al suro… realment és preciosa aquesta muntanya… Algun dia hi pujarem, no en dubteu pas!!!

I al costat dret de la postal una foto de record de la única vegada que he anat a fer ràfting. Va ser l’últim cap de setmana de maig de 2003. Hi vem anar amb l’AC, l’AM i el JI. Aquesta foto no seria especial si no fos perquè hi falta el JS. El dia abans de marxar cap a Àreu va haver-hi un malentès i va cabrejar-se amb mi. Buff, i de quina manera!!! No vaig poder dormir en tot el cap de setmana. Em trobava fatal, em sentia fatal, em feia mal el cor, i no precisament en sentit figurat. Així que el ràfting va estar bé, però sempre recordaré que va ser un dels pitjors caps de setmana de la meva vida.

I a l’altre costat de la postal dels Alps hi ha la joia de la corona. Una foto meva de quan tenia 12 o 13 anys. O sigui que és de l’any 1988 o 1989. Jo estava apuntada a un gimnàs, feia gimnàstica esportiva. M’encantava de debò. Disfrutava saltant a potro, penjant-me de les paral·leles, i matxacant-me amb les sèries d’abdominals. Per Nadal el gimnàs tenia la tradició de fer una foto a tots els alumnes i enviar-la als pares com a felicitació. I d’aquí surt aquest petit trofeu: estic amb el meu mallot blau marca Mito (n’estava enamorada), amb els cabells llargs fins a les espatlles, fent una postura de gimnasta i somrient a la càmara.
El flic-flac no em va sortir mai perquè em feia por, i també em costava molt la barra d’equilibris. Però era tant feliç allà al gimnàs!! Llàstima que la desviació de columna m’obligués a deixar la pràctica d’aquell esport, em va saber molt greu… El metge va dir que només podia fer natació. I us asseguro que a mi això del nedar no em motiva gaire, no sóc gaire bon peixet. Ja ho he dit altres vegades, a mi el què em surt millor és fer la cabreta.

I per acabar, també hi tinc penjat un clauer amb una clau d’un candau de bicicleta que ja no tinc. Ni el candau, ni la bicicleta!! A saber el temps que fa que està aquí. No en tinc ni idea… Quins farts de pedalar que em feia als estius, amb la meva BH Florida vermella!!!

Crec que tots aquests petits trocets de la meva vida encara s'estaran aquí molts anys. I espero penjar-n'hi uns quants més per acabar d'omplir-lo de més moments especials...

11.09.2007

Avui hem aprofitat la diada per fer una excursioneta amb la família.

Hem anat a La Mola. Un cim de 1.000 metrets força concorregut del Vallès Occidental...

He oblidat la quantitat de vegades que hi he pujat, però avui era especial. Avui era la primera vegada que hi pujava al petitó de casa. El seu pare l'ha portat a la motxilleta i ell s'ha portat la mar de bé, sense rondinar gens ni mica.

Però el millor de tot és que el gran (pobrissó, 3 anys i 5 mesos i ja li hem penjat el cartell de gran!!!), ha pujat i baixat pel seu propi peu. Com un excursionista de debò. No n'estaria tant orgullosa si l'esforç no fos prou gran per un nen de la seva edat. Hi he pujat altres vegades amb gent més gran que ell i us puc assegurar que esbufegaven 20 vegades més!!! Bé, ja se sap, els petitons és com si funcionessin amb piles alcalines, tenen energia per parar un tren.. però de debò que per la seva edat és una bona tirada, i per això estic tant cofoia. Està fet un campió!

Dilluns passat va començar l'escola (és una escola sensible a la problemàtica dels pares i mares treballadors i comencen el curs escolar el dia 01/09 i acaben el 30/06, la única de la meva ciutat que ho fa, i no és privada!!!), i la veritat és que aquesta setmana ha estat bastant raret.. li han sortit els gelets una altra vegada i hem patit una mica. Espero que s'hi vagi adaptant i que jo pugui donar-li l'atenció que necessita. Sabeu bé que ho intentaré amb totes les meves forces.. L'estimo tant...

El retorn de l'oci

Buè, ja ho veieu, he estat un fotimer de dies sense passar per aquí.. ja se sap, les vacances, tot el dia amb els peques... Un no parar!
No tinc massa temps per escriure així que no m'estendré més en aquest pròleg tant típic i tòpic.
Salutacions a tots i totes de nou!!

Volia comentar-vos que darrerament he reprès la meva afició (temporalment abandonada) del cinema i de la lectura. Bé, la del cinema s'hauria de puntualitzar: he anat alguna vegada al cine però no he vist res que valgués la pena esmentar.. quan parlo de cinema aquí vull dir "pelis del video-club". Sí senyors, ja ho veieu, sóc una romàntica dels vídeo-clubs. Tothom baixant-se pelis d'internet i jo caminant tres cantons amunt i tres cantons avall amb la tarjeta a les mans per veure les pelis que no he vist ens aquests darrers anys de maternitat... jejejejeje
He vist BABEL, Infiltrados, Dejà Vu, Little Miss Sunshine, i El Ilusionista. Com que ja us he dit que no em puc estendre en detalls només recomanar-vos BABEL i Little Miss Sunshine. La primera per la complexitat de tots els detalls, pels seus personatges i per la quantitat de sentiments diferents que transmet (Denke, tu que ets l'especialista: els casaments mexicans són tots com surten a la peli?? buff....). I la segona sobretot per la seva frescor, vaig passar-m'ho força bé veient-la, és una història "diferent".

I de llibres he acabat amb "Cien años de Soledad" i amb "El vigilant del camp de sègol".
Deixo els comentaris per un altre dia perquè realment n'hi ha per una estoneta (sobretot per l'obra de García-Márquez).

Només afegir que ahir vaig tornar a practicar escalada. De moment només he fet una mica la freaky al búlder del gimnàs municipal, i avui ja no puc ni moure'm del mal que em fan les espatlles i els braços. Realment sembla mentida que poguem tenir tants músculs en tan poc tros, són coses que només te n'adones quan et fan mal...

See you soon!!!

Capítol Primer: Alerta màxima

Els qui no hagueu llegit la introducció al tema de les ISF feu clic aquí


L’escena es situa a la carnisseria-xarcuteria que hi ha a 5 cantons de casa meva. És el 5è dia de vida del petit i la meva primera sortida al carrer. Som al matí d’un dia radiant que convida sortir a fer una breu passejada, així que aprofito per anar a buscar uns talls de llom que faré per dinar. Entro a la carnisseria, hi ha dues dependentes, em reben amb una salutació efusiva, contentes de saber que ja ha nascut el petit.

JO: Bon dia!
D1: Hola bon dia! Ja ens va dir el teu pare que la setmana passada va néixer el petit. Com et trobes?
D2: Que el podem veure?
(les dependentes surten de darrere el mostrador per venir a veure el nounat)
D1: Que bufó, i que gran que està! Però si no té ni una setmana no?
JO: No, només 5 dies, però ha nascut grosset..
D2: Que valenta que ets, abans nosaltres ens passavem dies i dies tancades sense treure els petits de casa!



Mentrestant a la Seu Central d'ISF de la meva ciutat:

Iaia-agent 1.005: Atenció Central: ha sortit una mare amb un nadó que no té ni una setmana. En aquests moments es dirigeix cap a la xarcuteria de la Plaça Salvans.
Central: Atenció a totes les unitats: Que una patrulla es personi immediatament a la xarcuteria de la Plaça Salvans, cal fer un reconeixement de l’estat de la criatura i de les facultats de la mare.
Iaia-agent 1.238: Aquí Agent 1.238, estic a 100 metres de l’objectiu. Ara mateix hi vaig. Passaré informe en breu.



L’Agent 1.238, coneguda amb el nom de pila “Sra.Carmeta”, entra a l’establiment:

D1: Bon dia Sra.Carmeta, guaiti quina preciositat de nen que tenim aquí
A 1.238: Bon dia, a veure? Caram quin nen més petit! Quan té?
JO (tement el pitjor): 5 dies
D2: Què li sembla? I nosaltres que trigàvem mesos abans de sortir de casa.. amb raó ara surten tan espavilats!
JO: Tot plegat canvia. Nosaltres mateixos, quan vem tenir el primer fill ens van dir que no podíem banyar-lo fins que li caigués el cordó i en canvi ara ens han dit que ho podem fer sense cap problema. I només han passat 3 anys!
A 1.238 (esgarrifada pel meu comentari desafortunat): Ui noia, doncs no els facis cas eh! Perquè la meva filla fa dos mesos que ha tingut una nena i a l’hospital els van dir que res de banyar-lo!!
JO (mirant de canviar de tema després de rebre el consell número 1 del dia): Bé senyores, necessito 5 talls de llom, qui me’ls dóna? Perquè molt em temo que gaire estona amb el cotxet parat aquest noi es posarà a plorar..


D1 i D2 van cap a darrere el mostrador una altra vegada. Tinc tan mala sort que el petit es posa a plorar.

D1: Ui, pobrissó! Ja m’afanyo ja!
D2: Que potser té gana?
JO: (merda: ja hi som amb lo de si té gana..) Ui no, encara no li toca. És que li agrada que el gronxin i no que pari a les botigues..!!
A 1.238 (parlant amb la D2 però ben fort perquè quedi clar que ho diu per mi): bé, això de “no li toca” no es pot dir. Quan són tant petits no ho saben ni ells quan els toca! Abans a nosaltres ens marcaven que havia de ser cada 3 hores estrictes. En canvi ara trobo que fan molt bé de dir que el pit ha de ser a demanda (i remarcant el “a demanda”). Quan el nen plora és per alguna cosa pobret, no se l’ha de fer passar gana.



El nen no podia tenir gana perquè abans de sortir de casa havia estat hora i mitja enganxat al pit menjant. I d’això només en feia 10 minuts. Però es clar, no valia la pena perdre ni 5 segons donant explicacions. Tenia la batalla perduda d’entrada. Per moltes explicacions que donés ella hi trobaria alguna pega. Davant d’una agent implacable com aquella en plena classe magistral només em quedava resar perquè la dependenta acabés d’embolicar ràpid el tall, afanyar-me a pagar i fotre el camp. Això o engegar a la merda la Sra.Carmeta, és clar. Però després quedes tu com una mala educada. I tampoc val la pena.
De bona gana li hagués dit: “no es preocupi que el meu fill i jo ens coneixem el suficient per saber que ara no té gana. Gràcies per l’interès però no pateixi que aquest nen no és un desnutrit més sobre la capa de la terra”.
Però després segurament hauria passat parte a Central de que sofreixo una crisi post-part evident i no m’haurien deixat tranquil·la durant uns quants dies.

Millor respirar a fons i comptar fins a deu.

ISF

Les tres sigles que encapçalen el post d'avui amaguen el nom d'una potent lògia secreta d'abast mundial. Molt més poderosa que la maçoneria o fins i tot l'Opus Dei, pel seu nombre d'adeptes i la força de la seva entrega i dedicació a la causa.

La primera informació que vaig trobar sobre aquesta pseudo-ONG, va ser fa uns tres anys llegint un llibre de l'autor Carles Capdevila que em vaig regalar arran de la meva estrenada maternitat: "Criatura i Companyia". Allà el Sr.Capdevila ja feia referència a la perillositat d'aquest col·lectiu. Però no vaig donar-hi la importància que realment es mereixia. Em va semblar que l'autor senzillament exagerava els fets per aconseguir un to més còmic que fes riure al lector.

ARA PUC ASSEGURAR I ASSEGURO QUE ESTAVA COMPLETAMENT EQUIVOCADA.

El Sr.Capdevila es quedava curt.

Entraré en matèria, per a tots aquells blocaires que no coneixeu el tema:

L'organització es diu Iaies Sense Fronteres i en les seves files aplega un poderós exèrcit de dones jubilades (també alguns homes, però són minoria) disposades a salvar la vida de tots els nens i nenes del món, i alliberar-los dels patiments i maltractes que inflingim en ells les mares inexpertes com jo (ja se sap, mai en sabem prou).

Patrullen les 24 hores del dia per torns, a totes i cadascuna de les cantonades de la teva ciutat, a totes les cues dels Mercats i Supermercats, a dalt de tots els autobusos, als Parcs i Places públiques... siguis on siguis et vigilen atentament, preparades per actuar al menor indici de negligència, a punt per intervenir amb caràcter d'urgència quan la vida d'algun petit està en perill per culpa de la seva mare.

Actuen de manera coordinada i amb una eficàcia a prova d'agent 007. Són ràpides i executives. No tenen escrúpols. La seva vida gira entorn de la seva única missió, i el fi justifica sempre els mitjans. La seva entrega a la causa de l'organització és TOTAL, sense cap mena de dubte.

Els que patiu l'experiència de ser pares/mares segur que sabeu del què us parlo. La resta pensareu que exagero. Per això prometo transcriure en propers dies les situacions que he patit des que va néixer el meu fill petit ara fa dos mesos i mig, una per una. Perquè vegeu que no m'invento res. Tot el què escriuré serà única, exclusiva i exactament la realitat...

Qualsevol iaiona d'aparència inofensiva pot ser una membre d'aquesta secta, així que millor si desconfieu sempre de totes.

FCB

És ben cert que el Barça és més que un Club. És un cas clar de politeisme malentès.
Adorem una col·lecció de mortals disfressats de divinitats, amb l’esperança de que ens duran pel bon camí. De que la seva màgia ens farà tocar el cel amb les mans… El nostre pitjor pecat és VOLER creure, o dit en altres paraules: ENGANYAR-NOS a nosaltres mateixos.

L’últim exemple d’aquesta insensatesa l’hem presenciat fa pocs dies, Thierry Henry entrant al Camp Nou davant de 30.000 aficionats que l’aclamaven embogits.
Veig les imatges i recordo una frase de la pel·lícula “Las amistades peligrosas” que deia que “no se aplaude a un tenor sólo por aclararse la voz”. El què pot fer aquest jugador pel Barça encara està per veure, però aquí ja l’hem rebut amb honors d’emperador romà. Si jo fos en Montilla no dubtaria en fitxar aquest personatge per mobilitzar la gent cap a les urnes, tal poder de convocatòria s’ha d’aprofitar per acabar amb els nivells d’abstenció tan vergonyosos del nostre país!!

El pitjor no acaba aquí. Després d’Henry han arribat altres Déus que, ajuntats amb els que ja tenim a casa en tenim ben bé prou per reproduir l’escena del Sant Sopar. I acte seguit una altra idea em travessa el cor per fer-lo miques: QUANTS MILERS D’EUROS ENS COSTA TOT AIXÒ??
No hi ha cap dubte que veure tants zeros en una xifra és quelcom que s’escapa de les possibilitats matemàtiques d’una mestressa de casa que està acostumada a moure’s entre les xifres del dia a dia: el què costa el pa, a quin preu està el rap, el bitllet d’autobús… Els salaris d’aquesta patuleia són tant desorbitats que espanten.

Després et trobes que acaba una temporada tant desastrosa com la que hem presenciat aquest any i sents a parlar de que si hi havia una guerra civil al vestidor, que si hi havia jugadors que tenien privilegis, que si el Ronaldinho entrenava pel seu cantó i que això no pot continuar així… Què estan dient?? Que aquesta gent han estat fent de tot menys currar per guanyar-se el sou??? Senyors meus, a mi em costa molt llevar-me d’hora al matí per anar a treballar, i m’hi passo moltes hores!! D’acord, una meva gestió ben feta no dóna tanta satisfacció al món mundial com un golarro de l’Etó, però tampoc ens podem permetre que visquin com Déus, no? Ens diuen que ho són i ells acaben creient-se que ho són, i aquí ens equivoquem tots.

Visca el Barça, però NO NEM BÉ…

Wedding follies 2ª part

L’anècdota que quedava per explicar-vos ve arran de la mala estona que va passar la fotògrafa del convit quan va arribar a la nostra taula.
Sé d’entrada que posar-ho per escrit treu espontaneitat a l’assumpte, i que us perdeu el millor de tot: l’evolució de la cara de la reportera BBC. Però intentaré explicar-ho tal i com va passar perquè us en pogueu fer una idea.

A la taula hi havia:
1-El meu pare
2-La meva mare
3-La meva cosina (germana del número 4)
4-El meu cosí (germà de la número 3)
5-El xicot del meu cosí (del número 4)
6-La meva germana
7-Una servidora
8-El meu fill

Era l’hora de les fotos dels convidats (aquella foto que pagues a preu de caviar iraní per tancar-la després dins d'un calaix i no treure-la mai més com a record de la vetllada), i la nostra distribució d’entrada era una mica complicada, així que va començar a toc segur demanant als meus pares que s’ajuntessin per fer la foto, aquí no podia cagar-la.. “click” primera foto.
Seguint el sentit de les agulles del rellotge va tocar el torn a la número 3, la meva cosina. El meu cosí va afanyar-se a abraçar-se amb ella perquè els fes la foto junts. La fotògrafa va fer cara de contenta, ja tenia una altra parella..“click” segona foto.
Després la noia, seguint l’ordre, va centrar la seva atenció amb el número 5. El problema el va tenir quan va resultar que el número 5 no s’abraçava a la número 6 sinó que ho feia amb el número 4.. “click” tercera foto. Aquí la seva cara ja era de: començo a no entendre res, són germans? són parella?
Va tocar el torna a la meva germana. Com que començava a dubtar va fer-li una foto a ella sola, per estalviar-se el marron. “click” quarta foto. Però acte seguit la meva germana va acostar-se a mi, demanant una foto de nosaltres dues. “click” cinquena foto. I la fotògrafa que intentava guardar la compostura però els seus ulls delataven que anava perduda, molt perduda.. germanes? parella de lesbianes?
Encara quedava el petit. Sense mullar-se va enfocar-lo a ell solet i “click” li va fer la foto.
La fotògrafa començava a fer cara d’angoixa, suava.. de qui era aquell fill?? De la parella de senyors grans?? Jo la vaig salvar. Li vaig demanar una foto amb ell “click”, setena foto… això demostrava que el fill era meu.. una mare soltera?? També descartava que ma germana i jo fóssim parella.
O això devia pensar la pobra noia, perquè es va quedar dempeus amb cara d’interrogant, sense saber a qui més fotografiar, mirant a la meva germana i al xicot del meu cosí, en un intent desesperat d’esbrinar qui era parella de qui.
La seva sorpresa, i la de tots, va ser que el xicot del meu cosí i la meva germana espontàniament es van agafar i van demanar que els fés la foto tot somrients. "click" vuitena i última foto. La pobra noia no podia dissimular la seva confusió. Gais? Lesbianes? Bisexuals? Mare soltera? Estic segura que encara deu estar pensant que aquella taula era massa “moderna” per ella..

Wedding follies

Un accident a l’AP-7 en sentit Girona a l’alçada de Martorell va provocar cues per l’efecte “xafarder” als carrils del sentit contrari. Allà al mig ens trobàvem, entre les 17:45h i les 18:50h, per recórrer els pocs quilòmetres que van des de l’Hospital General i el lloc de l’accident (uns 500 mts abans del peatge de Martorell).
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…

Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.

De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…

A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.

A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.

Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.

En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..

No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!

Visca els nuvis!

Aquest vespre-nit anem de casori.

Es tracta de la filla de la germana de la meva tieta (la dona del meu tiet o sigui que res de vincles de sang). Fa molts anys que viuen junts i ara, passada la cinquantena ell i apunt d'entrar a la quarantena ella, han decidit que és l'hora de casar-se.

Són una parella ben estranya i encara no he entès exactament el motiu ocult d'aquesta festa. Però la qüestió és que "toca anar-hi". Econòmicament és una despesa massa gran anar-hi tots quatre. I a més, fa 5 anys quan ens vem casar nosaltres, el regal que ens van fer va ser tant miseriós que no va arribar ni per pagar-se el cobert. No m'importaria el fet si no fos que van pel món amb un Mercedes "king size" com si fossin milionaris...

Vaja, que molt Mercedes però uns miserables de la pitjor espècie.

Així que a casa hem pres una decisió salomònica: Jo aniré de casori amb el meu fill gran i el meu marit es quedarà a casa amb el petit.

Portar el petit hagués estat poc més que una temeritat, el meu marit tindrà un merescut descans després d'un parell de mesos de jornades de treball súper-extenses, jo podré esbargir-me una estoneta sense haver de pensar en biberons i canviar bolquers, i el meu fill gran gaudirà de la meva atenció exclusiva (i la dels seus avis i de la seva tieta, i de mitja família...).

No podíem haver trobat millor solució.. si al final resultarà que ens han fet un favor i tot convidant-nos a l'esdeveniment!!!

Doncs això, que visca els nuvis...

Bona revetlla a tothom!!

El gerro d'aigua freda

Divendres a la tarda, com cada dia, vaig anar a buscar el meu fill a la guarderia.
Després d'entrar va sonar el timbre i em vaig girar per obrir la porta jo mateixa.
A l'altre costat hi havia la B, mare de dos nens de 4 i 2 anys. Quan la vaig veure em va caure l'ànima als peus. Duia un barret i vaig tenir la impressió de que sota el barret no hi quedava cap rastre dels seus rínxols rossos.
No volia que es notés la meva inquietud així que vaig mirar d'actuar amb normalitat, entaulant conversa sobre la dificultat que representa l'arribada del segon fill. És una conversa que hem tingut força vegades arran de la seva experiència i que recordo sovint ara que jo també he pujat al carro.. Vaig intentar tornar a mirar si la meva impressió sobre els seus cabells era certa, procurant que no es notés. Desgraciadament sí que ho era.
Ella em va dir un decidit: "Perdona, tu no en sabies res, aquesta setmana m'han fet la segona sessió de quimio".

No m'ho puc treure del cap.
No aconsegueixo digerir la idea de que passin coses dolentes a gent bona de debò.
És massa injust.

Espero que la quimio i l'operació, sumades a la seva fortalesa i la seva actitud positiva, ajudin a tancar aquest capítol amb un final feliç. Ho desitjo de debò.
La B havia estat la meva monitora de catequesi quan vaig fer la Comunió. I l'atzar va fer que ens retrobéssim cada tarda a quarts de 6 uns anys després amb motiu dels petitons. És una persona d'una bondat i fortalesa exemplars que no es mereix el què li està passant.

Ànims B!!

Merda de malaltia...

La família

Que ara ja som 4 no és novetat.
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.

Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!

Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.

Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.

No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!

La sorpresa

La sorpresa del mes ha vingut en forma de llibre.
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.

Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..

El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.

Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:

12 junio

El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".

Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!

SUDOKU KAMIKAZE

Aquest post pot ser d'especial interès per l'esteve, que sé que té bastanta pràctica en això dels sudokus..

Per tot aquell o aquella qui ho vulgui provar, acabo d'inventar una nova modalitat de sudoku. Molt més xunga que els Sudokus Master o els Samurais..
Es tracta del SUDOKU KAMIKAZE, que consisteix en intentar fer un sudoku (del nivell que vulgui l'usuari o usuària) mentres dones el pit a un nadó de setmanes.
No cal dir que el dolor del nen quan xucla és la principal dificultat d'aquesta modalitat que us presento. Però encara n'hi ha una altra d'afegida, per bé que es podria considerar secundària:
Quan es canvia el nen de pit també es canvia el llapis de mà. Així una persona dretana (com jo) té la dificultat de veure's obligada a escriure els numerets amb la mà esquerra, i a l'inrevés pels esquerrans.

Què us ha semblat??
Us animo a provar-ho.
Va molt bé per mantenir-se despert a altes hores de la matinada... SUJURU!!

L'alegria de veure's els peus

Doncs això, volia donar-vos jo mateixa la primícia però la Mir es va xivar... (no passa res Mir, i moltes gràcies per les felicitacions! tenir notícies teves sempre és fantàstic):

Ja puc veure els meus peus altra vegada amb un senzill moviment vertical-descendent del meu caparronet.

El passat 26/04 va néixer el petitó. Només fa 13 dies que el tenim entre nosaltres i ja sembla que hagi viscut aquí tota la vida, com si ens coneguéssim de fa molt temps.. Deuen ser coses d'aquestes que fan les hormones...

La qüestió més important és que estem tots bé i molt contents, que és un angelet que menja molt i dorm molt, i que la seva mare s'ha tret un bon pes del damunt (en el sentit més literal del terme: en total uns 3.720 grs de nen).

Darrerament he estat bastant monotemàtica amb els posts, només llegir i embaràs... espero poder reprendre la resta d'activitats ben aviat i poder explicar-vos coses més interessants sobre muntanyes, curses, escalades i totes les altres coses que m'agraden tant i que m'he vist obligada a abandonar durant aquests mesos tant llargs. Així no se us farà tant avorrit treure el cap per aquí!!! Tinc tantes ganes de fer coses!!!

Una abraçada a tothom. Us deixo perquè he d'anar al CAP a buscar els papers de la baixa de maternitat. Estic en ple Via Crucis per aconseguir tots els papers que calen, i entre Seguretat Social, Registre Civil, Ambulatori i Hisenda, us ben asseguro que no em queda massa temps per res més. Em passo el dia fent cues interminables per acabar descobrint que sempre falta aquell paper que no saps ni què és ni d'on l'has de treure.... brrrr... no us atabalo que tampoc en teniu cap culpa. Si heu passat per l'experiència ja sabreu de què us parlo, i si encara no hi heu passat, aneu buscant si a ESADE o a IESE fan algun Postgrau o Master en la matèria, perquè crec que us serà de gran ajuda!!!

ptons

Proves de so

...un dos, sssí, sssssí, provant, un, dos, provant, provant...

Estic fent proves de so. Va caure a les meves mans un article sobre l'embaràs que es titulava: "connecta amb el teu bebè", i això intento.

No he estat mai seguidora fervent de totes aquestes revistes que donen consells als pares de què han de fer amb els seus fills (i sobretot què han de comprar!!!). Però quan em cau gratuitament un exemplar a les mans no puc evitar fullejar-les. Ho trobo molt divertit. No vull dir amb això que tots els articles que hi ha no valguin la pena. Estic segura que molta gent hi troba ajuda o almenys alguna guia en els moments complicats (recordem que els fills arriben al món sense llibret d'instruccions), però jo personalment no recordo haver-hi trobat mai res de profit. Ans al contrari, i l'article que us vull comentar és un dels més graciosos que he llegit darrerament.

La introducció recomana a la mare que dediqui un temps (sense especificar) a comunicar-se amb el seu bebè a soles, i amb la parella. D'aquesta manera, diuen, s'amplia el vincle amorós i s'enriqueix més aquesta experiència única que és l'embaràs (i tant única!!).

El què seria el text pròpiament dóna una orientació de com ha de ser aquesta comunicació amb el nadó, dividint-lo en tres apartats: primer, segon i tercer trimestre. Però especifica que no et pot escoltar fins al cinquè mes, així que és a partir d'aquest moment que pots començar a comunicar-te amb ell.

Les recomanacions pel segon trimestre són:

1- PARLAR AMB ELL. D'acord. Fins aquí bé.
2- CANTAR-LI CANÇONS. Psè... diuen que li podem mostrar amor i alegria a través de la cançó... això dependrà de les habilitats de la mare no?? En fi, acceptarem Cantar com a canal de comunicació.
3- POSAR-LI MÚSICA. ai ai aaai que això es complica! Quin tipus de música? Tranquils, ja t'ho expliquen ells: si li poses Les quatre estacions de Vivaldi li despertaràs una sensació "d'harmonia", i si li poses un concert de rock dur li donarà una sensació de "desasosiego". I que consti que no m'ho invento, que ho diu l'article..
4- ENTONAR MANTRAS. Fins aquí podíem arribar. Ho sento però per aquí no hi passo!!! Sense més comentaris, us citaré directament el text perquè pogueu opinar vosaltres mateixos:
"...puedes entonar sencillos mantras (cánticos sagrados con significados espirituales que, al ser pronunciados correctamente, favorecen estados mentales de serenidad y atención y permiten aportar una mayor profundidad al encuentro madre-hijo). "
Doncs moltes gràcies per l'explicació. Però no s'acaba aquí, et diuen com ho has de fer... no us ho perdeu!!:
"Sentada en una postura cómoda entrelaza las manos sobre tu regazo y toma conciencia de tu cuerpo y del cuerpo de tu bebé sintiendo que la vibrarción os recorrerá a los dos. Toma aire y al respirar emite el sonido "mmmmmmm", alargando la "m" por un tiempo sin forzar. Mantén los labios cerrados, los dientes ligeramente separados y la lengua en el centro de la boca sin tocar ni arriba ni abajo. También puedes entonar con cada espiración el mantra "MA", que significa luna, el aspecto femenino del universo"
Què voleu que us digui, a mi que em perdonin però encara no he trobat el moment de posar-m'hi. Potser és que no em decideixo entre el mantra "M" o el mantra "MA".. tot un dilema..


Però no us penseu que acaba aquí la cosa. El despiporre arriba amb el Tercer trimestre. Aquí les activitats proposades són bàsicament dues:

1- PARAULES D'AMOR PER NÉIXER. "....mediante afirmaciones del tipo: Ya estás llegando, tengo ganas de abrazarte, o gracias por haberme elegido como madre, o ten confianza que yo te ayudaré, o mi cariño hacia ti es inmenso y deseo que seas feliz en esta nueva etapa..."
No diré que no hi hagi cap persona al món que no faria una cosa així. Segurament n'hi ha. Però una servidora no. És que no sé, però em sentiria com rallant l'esquizofrènia dient coses així, com parlant sola pel món. Al meu nadó li dic cosetes, el saludo quan es desperta de bon matí i sobretot li demano que no em matxaqui a patades, però d'aquí al "gracias por haberme elegido como madre"... doncs no ho sé, hi va un tros llarg! crec..
2- CANTAR LAS VOCALES DURANTE EL PARTO. Senyors i senyores hem arribat al clímax de l'article. Delirant. Us citaré també el text perquè no tinc paraules:
"Una forma de ganar fortaleza ante las contracciones es cantar las vocales "Aaaaaa", "iiii", "ooo" y "uuuuuu" (esta última es especialmente indicada en el expulsivo)".
Que la idea té la seva gràcia és innegable. Que la "uuuuuu" vagi bé per "el expulsivo" és genial (prenc nota ara que s'acosta el moment, espero que ningú de la sala de parts tingui algun trauma infantil amb l'udol dels llops).
Però hi ha una cosa que m'ha preocupat especialment: Què passa amb lal "E"???? Que està prohibit cantar la "E" durant el part?? Des que vaig llegir l'article que em preocupa aquesta discriminació tant descarada d'aquesta pobra vocal. Potser que escrigui a la revista perquè m'ho expliquin...

S'accepten propostes!!!

més llibres

Doncs aquí seguim, de contrarellotge aprofitant les nits en blanc per llegir..
Aquests dies he acabat, per ordre:

"Supermare treballadora i altres estafes" d'Eva Piquer
"Addicció" de Núria Vila
"Kafka a la platja" D'Haruki Murakami

De "Supermare traballadora..." només puc repetir el què ja surt a la tapa: "Recomanat per 9 de cada 10 mares!" és un llibretó molt petit amb una situació/reflexió del fet de tenir fills a cada pàgina. Però es tracta de descripcions molt breus, algunes de només dues o tres ratlles, tant plenes d'ironia que no pots evitar els somriures de complicitat. El cert és que, si us he de ser sincera, crec que el llibre no és només aplicable a les mares. Hi ha alguns passatges que sí són exclusius per a dones, però la gran majoria es poden estendre a la figura de "progenitors" siguin pare o mare. Sobretot avui en dia que les tasques de l'educació normalment estan més repartides (oi, albert?).
Sense permís de l'autora us escriuré aquí a mode d'exemple alguns dels textos:
"La gent sense fills que no sap ni la meitat de tot el que fas et diu que no entén com t 'ho fas per fer tot el que fas. Tu, que sí que saps tot el que fas, tampoc no entens com t'ho fas. Però ho fas, quin remei."
"Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podien conciliar amb aquella alegria els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva. I tu t'ho vas creure: santa innocència."
"Quan ho hagis deixat tot ben lligat per poder assistir al sopar de comiat d'un company de feina que es jubila, et convocaran a la reunió de pares de l'escola i a la reunió de pares de l'esplai el mateix dia i a la mateixa hora. Arribaràs al sopar d'empresa massa tard i massa serena per poder-t'hi integrar. Hi ha una confabulació mundial perquè, siguis on siguis, tinguis sempre la sensació de ser en el lloc inadequat i en el moment menys oportú."

Gràcies Martona per regalar-me aquest llibre i fer-me riure de mi mateixa una estoneta, encara més.


"Addicció" és un llibre que vaig pispar de la prestatgeria de la meva germana fa bastant temps. Li va regalar i dedicar la mateixa autora un estiu de fa bastants anys, i jo tenia curiositat per llegir-lo. Fins ara l'he tingut a la pila dels pendents de llegir a la tauleta de nit, esperant el seu torn. I he aprofitat el format de relats curts i amens per passar un parell d'horetes ben entretinguda, a l'espera de que el petitó deixés de donar cops a la panxa de la seva mare i em deixés dormir.
M'ha agradat força (no és per pilotejar, Núria), algunes històries més que d'altres, com tothom imagino. El que m'ha agradat més és la combinació de totes elles, per la varietat de registres que ens ofereix. Tots els contes estan impregnats de molta ironia, però en algunes l'absurd i el deliri prenen més força creant situacions realment divertides i esperpèntiques. Entretingut, sí senyors.

Finalment "Kafka a la platja" que ha estat per mi com una revel·lació. No coneixia l'autor i el cert és que, a més, desconfiava de les seves qualitats per tot el boom mediàtic que va haver-hi arran de Tòquio Blues, la seva anterior novel·la. No ho sé, potser tinc una vena contestatària i m'agrada anar a contra-corrent. Però tothom en parlava tant que d'entrada vaig perdre les ganes de comprar el llibre.. Doncs senyors i senyores: RECTIFICO. Kafka a la platja m'ha agradat i molt. M'ha tingut hipnotitzada durant tres vespres ( i les seves corresponents altes hores de la matinada), atrapada en les seves pàgines fins a acabar-lo i obligant-me cada vegada a tancar el llibre per estirar-me a dormir. Us el recomano de totes totes. A l'enllaç que trobareu a la meva pàgina al bloc de lletres compartides, hi trobareu una crítica que ha fet la Núria Vila del llibre. Jo no hi afegiria gaire més. Crec que tot el què hi diu coincideix bastant amb el què en penso jo. Us convido a passar-vos pel seu bloc i després per la llibreria.
no cal dir, que aquest Sant Jordi m'he regalat el Tòquio Blues... Bé, i també El Codi da Vinci, i El vigilant del camp de sègol, i Cien Años de Soledad...

Se m'acumula la feina!!!
Vaig a llegir..

BON SANT JORDI A TOTHOM.

Still Alive!

Tinc aquest racó de món més abandonat del què voldria. Ho sé.
No és que hi estigui barallada ni que no tingui res a dir. De fet en tinc bastantes de coses a dir... Però m'ha faltat temps.
Els darrers dies a la feina van ser d'infart. Va arribar una noia nova al departament a mitjans de febrer i em corresponia traspassar-li el màxim de feina possible. A part d'això, veient l'evolució de la meva panxa i de les meves contraccions, el meu jefe es va afanyar a col·locar-me força feina d'aquella que "s'ha de fer abans de que marxis", i que per ell són cinc minuts fer-la però abans de posar-t'hi tu ja saps que en tens ben bé per una setmana llarga i intensa...

En fi, misèries d'aquelles en les que tots plegats ens trobem. Així que no cal que m'hi estengui gaire.

Aquests dies realment he estat molt molt molt cansada. L'anèmia ha anat avançant tot i prendre'm religiosament el suplement de Ferro que em va receptar el doctor. Suposo que el ritme frenètic que he portat aquest darrer mes hi ha ajudat força. Però el més important de tot és que aquesta setmana ja estic de vacances i que de cara a la vinent no tornaré a la feina. Agafaré la baixa perquè demà entro a la setmana 37 i l'embaràs està molt avançat. Ni el propi doctor té clar que aguanti sense parir fins la propera visita. Així que millor que estigui quietona a casa que començar a fer-me la Joana d'Arc. Com diria el Molt Honorable Sr.Pujol: "Això ara no toca".

Estic llegint força, vaig acabar la Trilogia de Nova York, i també Ensayo sobre la lucidez "de l'escriptora premi Nobel Sara Mago" (gràcies Espe per aquests moments gloriosos), i ara he començat Kafka a la platja.. El cert és que aquest darrer m'està agradant molt. Bé, només he llegit 60 paginetes, encara queda molt llibre per endavant. Però d'entrada m'està agradant, a veure què tal.

També m'estic aficionant als Sudokus, em vaig comprar un llibret al quiosc de davant de casa, i va bastant bé per matar estonetes de repòs al sofà. Sóc una principiant, de moment no he passat del nivell fàcil. Però ho trobo força entretingut.

Aquesta tarda aniré a veure una amiga meva que va donar a llum a finals de març un nen que es diu Biel i que de ben segur serà un nen fantàstic. Estic molt contenta pels pares. Tinc moltes ganes de veure'ls babejar amb el seu nadó. FELICITATS PARES!!
Miraré d'aguantar-me l'enveja com pugui.

Per acabar, només recomanar-vos l'espectacle ALEGRIA del Cirque du Soleil. Vem anar-hi diumenge passat per celebrar l'aniversari del meu fill. Ell va estar tota l'estona emocionat, com hipnotitzat. I jo, doncs tres quarts del mateix. Comptant que sempre havia desitjat portar el meu fill a veure un espectacle d'aquesta gent, només començar estava tant toveta que em vaig passar el primer número plorant com una magdalena. La primera peça musical (Vai vedrai) és deliciosa, sempre m'ha agradat molt, i combinar això amb la cara d'emoció del petit és quelcom que no es pot explicar. Bé, d'acord, també hi ha les hormones de l'embaràs per aquí el mig jugant el seu paper. Però crec que sense embaràs la meva reacció hagués estat la mateixa. Sóc una sensible sense remei, i una mare figa-tova. Que jo sàpiga això encara no està prohibit per llei oi?

Una abraçada a tots els bloggers que caigueu per aquí i fins aviat.. o no!
El compte enrere ha començat....

El Test

Una de les coses que et passa quan estàs embarassada i que cap llibre especialitzat en el tema t’explica, és haver de d’afrontar repetidament el TEST DEL PASSAVOLANT XAFARDER (a partir d’ara TDPX).

Per situar-vos:
El Passavolant (Goes-Flying en anglès) és tot aquell qui es creua al teu camí, sigui a mig passadís de la feina, o bé a l’ascensor, o bé al forner on compres cada dia, o rentan-te les mans als lavabos de l’IKEA… en resum: als llocs més insospitats; i que es caracteritza per mostrar amb tu una cordialitat excessiva (i permeteu-me que enfatitzi aquest adjectiu) arran del teu estat de bona esperança.

El TDPX és un qüestionari aparentment senzill, basat en uns punts molt bàsics :
1 - De quantes setmanes estàs. Aquesta qüestió sol ser formulada a la inversa a mesura que la teva panxa adquireix dimensions de globus aerostàtic: “quantes setmanes et queden?”
Aquest punt és especialment dolorós quan encares el tercer trimestre. Tu ja comences a estar farta de portar la panxa tot el dia amunt i avall i de sentir-te una versió descafeinada de “la ballena alegre”, i mires de concentrar-te en el què faràs aquesta setmana i com a molt la setmana que ve. Per no pensar en que encara et queden uns tres mesets. I llavors, quan menys t’ho esperes, coincideixes amb el tal Passavolant i et recorda que encara et queda una eternitat fins que arribi el gran dia, amb expressions de l’estil: “Encara?” o bé “Doncs sí que falten dies!”.
Hi ha una variant específica de Passavolant que jo l’anomeno “el Passavolant-graciós” (per no dir el Passavolant-filldep…), que després del “Encara?” afegeix un “doncs sí que estàs grassa per estar de tant poc!”.
Cosa que, com podreu imaginar, posa de molt bon humor a qualsevol.

2 - Si portes nen o nena. Aquest punt normalment va acompanyat d’un altre i és el decobrir si és el primer o segon embaràs. En cas de que sigui el segon se’t demana el sexe del primer fill. I si, com en el meu cas, resulta que repeteixes el sexe, acte seguit el Passavolant posa cara de compassió profunda com de donar el pèsam i et diu: “quina llàstima.. Bé, no passa res, al tercer viatge ja et vindrà la nena!”
Que quèèèèèèèèè?? Però on està escrit que repetir sexe sigui una mena de càstig diví? Faig cara d’estar disgustada jo? Faig cara de ser rica i poder-me permetre tenir un tercer fill? No ho entenc. Us asseguro que no ho entenc.

3 – El nom de la criatura. És una pregunta optativa. No tothom la fa. Però tot aquell Passavolant que la formula acte seguit et dóna la seva conformitat o disconformitat amb la teva tria.

4- El teu estat de salut. També és una pregunta optativa que el Passavolant formula o no en funció del temps del què disposa. A part dels comentaris sobre si la teva panxa és molt o poc grossa pel temps que estàs (i creieu-me que cada Passavolant gasta uns barems diferents), també hi ha el comentari sobre si estàs fantàstica o no. Us asseguro que recordo el nom i cognoms de tots els Passavolants que durant el primer embaràs em deien que només tenia panxa i que estava estupenda i que si em miraves de darrere no semblava ni que estés embarassada. JA JA JA i JA!!!
Una colla de mentiders tots plegats! Això és el que són!!
Embarassades del món: No us en creieu ni mitja paraula!!!
Perquè és impossible “estar igual d’estupenda però amb panxa”. I els llomillos que et surten què ? I les cames inflades què ? I aquesta papada que es va arrodonint què?
Es pot estar més o menys perjudicada, però fantàstica i estupenda no. I no us deixeu enganyar!


Però el pitjor del TDPX no rau en la dificultat de les preguntes. El seu major inconvenient és que et passes uns 6 mesos de la teva vida (obviarem els tres primers perquè normalment es porta el tema més d’amagat) responent el qüestionari una mitjana d’entre 8 i 10 vegades al dia. Una bona creu per als qui ens agrada viure tranquils en l’anonimat.

No sé quina és la solució. Però us puc assegurar que a aquestes alçades n’estic ben tipa de repetir com un lloro la mateixa informació tantes vegades al dia a gent que a penes conec. Digueu-me rara i esquerpa (que ja sé que ho sóc, ho assumeixo), però per molt que intento ser cordial i respondre amb paciència als comentaris de tothom sense engegar a prendre la fresca a ningú, us ben asseguro que no aconsegueixo acostumar-me a la idea de que això hagi de ser normal. És molt lògic que la gent que coneixes i t’estimes es preocupi per tu, però no m’ho sembla tant quan el Passavolant és algú que amb prou feines coneixes de res. Perquè no crec que aquesta persona “es preocupi per tu” precisament. Aquesta persona li sembla que et sentiràs la mar de bé si et fa algun comentari de la teva panxa (sense entrar als qui decideixen tocar-te-la directament, que els mataria). I a mi això no m’entra al cap. Que fico el nas en la vida dels demés jo? Doncs que em deixin en pau!

A vegades penso que hauria de portar a sobre targetons on digués:

Data prevista del Part: 29/04/2007
Sexe: Nen
ESTIC BÉ

I anar repartint-los a tots els Passavolants…

Perdó, he pecat...

Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.

Portava aguantant el tipus des de després de l'estiu, evitant entrar a la llibreria sota la promesa d'acabar primer la pila de pendents.

Però ahir vaig llegir la darrera recomanació de la Núria Vila i vaig començar a notar que la temptació em podia. A la tarda vaig anar a buscar el petitó a la guarderia i després vaig anar a l'Abacus a buscar unes claus de fusta de faig que ens havia encarregat la mestra... D'entrada no hi havia necessitat de baixar a la planta de la llibreria, però quan vaig demanar per la persona que s'encarregava del tema em van dir que anés a buscar-la a la planta -1.... Allò era un senyal!!!
Vaig trobar l'encarregada de les claus de fusta i de tornada cap a l'ascensor vaig pensar que miraria si el trobava, però sense buscar massa activament. Si no el trobava fàcilment me n'aniria d'allà sense el llibre...

Bufff... tinc una força de voluntat molt feble... perquè buscant poc activament el llibre del Pablo Tuset vaig topar amb l'últim d'en Haruki Murakami i, com que n'he sentit a parlar tant i no n'he llegit res, doncs vaig pensar que el fullejaria... i després vaig llegir la ressenya... i seguidament el vaig posar al cistell. I seguint sense buscar activament vaig topar amb unes edicions de butxaca de dues obres de Paul Auster i, com que m'estic llegint la Trilogia de Nova York i m'està agradant vaig pensar que li podia preguntar a la meva llibretera preferida, l'Anna, quina de les dues em recomanava, i ella em va portar cap a un altre racó de la botiga perquè va dir que preferia que llegís Mr.Vértigo abans que les altres dues... i encara no sé com però el tal Mr.Vértigo també va caure dins del cistell... i ja de retirada, al costat d'on hi havia el Mr.Vértigo resulta que vaig topar amb el llibre del Tuset.. havia passat pel costat tres vegades i no l'havia vist!!

Resultat de l'expedició de les claus de fusta de faig:
1 parell de claus de fusta de faig
1 "Kafka a la platja" d'en Haruki Murakami
1 "Mr.Vértigo" de Paul Auster
1 "En el nombre del cerdo" de Pablo Tuset
1 capsa de plastilina i estris per fer figuretes amb la plastilina (per compensar la marejada que va patir el pobre nen d'una banda a l'altra de la planta -1...)

Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.

Els pilars de la terra

Doncs bé, com haureu pogut llegir un parell de posts enrere, una bronquitis em va tenir tancada a casa tota una setmana. Vaig aprofitar per acabar de llegir el totxo de més de 1.200 pàgines que representa aquesta obra de Ken Follet...

Dec ser la persona que ha llegit les paraules Kingsbridge, prior Philip i William Hamleigh més vegades en 4 dies del món mundial.

Ara bé, us preguntareu què em va semblar el llibre... I la veritat és que encara hi vaig donant voltes. D'entrada totes les crítiques que em venen al cap són un xic dures. I vaig deixant passar els dies per si, amb allò de posar distància, canvio d'opinió. Sobretot veient que hi ha tantes persones que conec que adoren el llibre i que haguessin desitjat que el llibre tingués com a mínim 1.200 pàgines més...

Potser va ser l'efecte de l'antibiòtic, no ho sé. Però la qüestió és que a mi no em va entusiasmar.
No dic que la història no tingui ritme o que sigui avorrida. Aquest no és el problema.
El tema és que no puc evitar de pensar que l'autor allarga la història innecessàriament.

M'explico:
- Els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Així que d'entrada ja tens clar que els fets posaran cadascú al seu lloc i que la catedral de Kingsbridge serà la més bonica, i que tot acabarà bé, etc.. Llavors, pregunto jo: calien tantes pàgines??

- Tret d'algunes historietes paraleles i alguns personatges secundaris que intervenen en alguns casos per fer canviar el curs dels esdeveniments, estem parlant bàsicament d'uns 3 o 4 actors principals que es van fent la guitza mútuament. I tota la història gira entorn d'aquests personatges i dels intríngulis/envejes/revenjes que hi ha entre ells.

No sé si m'explico.. quan vaig llegir la trilogia del Senyor dels Anells (que també és un totxo considerable), tot i que la base argumental és tant senzilla com un "hòbbit troba anell i l'ha de portar al Mont del Fat per destruïr-lo", els escenaris són tant canviants, rics i variats i els personatges són tants, que no tens aquesta sensació d'estar encallat en un mateix punt i anar girant sobre la mateixa història una i altra vegada.

En el cas dels Pilars, quan estava ja a les 900 pàgines no podia evitar preguntar-me: "i a ningú se li ha acudit matar el William Hamleig aquest? Que no ho ha vist ningú que mort el gos morta la ràbia? Que mentres hi hagi l'impresentable aquest voltant per aquí no tindran mai catedral??"
Doncs no senyor. Ho allarguen tot eternament fins a la pàgina 1.200. I llavors en 100 pàgines comencem a tancar històries a corre-cuita.. perquè es clar, el Johnatan encara no sap qui és el seu pare i això s'ha de descobrir (perquè és dels bons i s'ho mereix), i en Waleram Bigod i Sir William Hamleigh han d'acabar arrossegat en la misèria (perquè són els dolents)...

Buff, no sé.
Crec que tot el què estic explicant-vos té molt poc de crítica literària. No hi ha rigor acadèmic per enlloc! Però és que per molt que sigui un clàssic, i estigui ben escrita, a mi no m'ha convençut. Què voleu que us digui!

New York, New York

Dec haver vist aquest videoclip més de deu vegades en les darreres dues setmanes, i cada vegada que hi ensopego em quedo atrapada davant la pantalla.

La cançó realment està molt bé. No té res especial però enganxa. Però la coreografia dels quatre personatges és.. com ho diria... no hi ha paraules.

Us he posat l'enllaç per si teniu 4 minutets per perdre.
Us recomano el visionat, a mi em transmet molt bon rotllo!! :)

fes un click aquí

Nouvelles tendances

Els temps canvien i els costums també.
Perquè ho dic això?
Doncs perquè avui dia ni els mateixos Reis Mags d'Orient segueixen les tradicions.
L'any passat devia portar-me realment malament perquè el regalet que m'han deixat és per cagar-s'hi. I no vull dir amb això que m'hagin regalat una gibrella, artantu!!
M'han portat una senyora BRONQUITIS. Sense embolicar ni res. Així, patapam. Tos de gos tinyós, dolor apocalíptic a cada tossida, i uns quants metres cúbics de mocs per tapar totes les vies respiratòries.

Estimats Reis Mags d'Orient:

No em podrien haver portat un sac de carbó com mana el costum??
Jo hagués pres bona nota de l'avís i hagués corregit la meva actitud. Hauria sabut trobar el bon camí una altra vegada.
Tampoc calia putejar-me d'aquesta manera no?
Caram, que porto un petitó al ventre ...llons!!!
Que no teniu cor o què?


Ja no hi ha respecte per ningú...

Missatges ocults

Aquest matí m'ha costat horrors llevar-me.. després d'aquest parèntesi nadalenc el so del despertador m'ha semblat poc menys que criminal.. Després d'uns 20 minuts he aconseguit incorporar-me i arribar al bany fent "esses", però sense lesionar-me que ja és molt. La puesta a punto que normalment enllesteixo en uns 20 minuts avui s'ha allargat fins als 35. Sort que no hi havia els embussos habituals de trànsit sinó hagués arribat tard a la feina segur.

De camí cap aquí l'atzar m'ha regalat la mateixa cançó que l'altre dia va fer reflexionar a l'albert: "I'm so lucky lucky, I'm so lovely lovely..." I m'ha fet recordar que el destí és molt cruel.
Putejada dins del cotxe de camí cap a la feina de lucky no me'n sento gens, i amb el careto de son que porto, de lovely menys encara!!!

BON ANY...