06 de febrer 2010
05 de febrer 2010
Nivell Zero
Hi ha un tros de la peli KUNG FU PANDA que ens fa riure molt a tota la família. L'endemà de ser escollit Guerrer del Drac el panda entra a la sala d'entrenament amb en Shifu, el mestre. Allà veu com els 5 furiosos estan entrenant les seves habilitats enmig d'una mena de mecanisme enorme on cal ser molt àgil i ràpid per esquivar garrotades de tota mena i cremades al cul...
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:
"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"
Canviem d'escenari:
Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).
Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:
"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"
Canviem d'escenari:
Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).
Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!
ARA JA EXISTEIX EL NIVELL ZERO DE DANSA
29 de gener 2010
experiència 3D
Ahir vaig anar al cinema, i a diferència de les darreres vegades, que hi anava en el paper de mare, ahir vaig anar-hi en condició de filla. Liderava l'expedició la meva mare i jo, com a bona filla, vaig deixar que m'ho pagués tot, entrades i sopar!!!! jajajajajaja...
En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR
Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..
Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)
fins aviat.
En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR
Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..
Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)
fins aviat.
15 de gener 2010
Merda
Aquesta ha estat la primera setmana de treball dur després de la baixa. I ha estat una merda com un piano. Des de dimecres el dolor ha tornat per quedar-s'hi força hores al dia, i allà només saben donar pel sac al personal.
Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.
A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.
El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.
N'estic tant farta!!!
Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?
Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...
Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.
A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.
El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.
N'estic tant farta!!!
Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?
Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...
14 de gener 2010
04 de gener 2010
C'est fini!
Avui acaba la meva baixa laboral.
Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.
L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.
He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...
Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...
Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...
Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.
L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.
He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...
Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...
Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...
Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
23 de desembre 2009
Molta feina
Ahir el Meu Fill Gran va sortir de classe carregat fins al capdamunt. Entre totes les coses que portava, òbviament, hi havia el cartipàs amb la feina de tot el trimestre.
Si sou de mena espavilada, veureu de seguida que aquesta fitxa consisteix en fer exactament el mateix que l'anterior, però amb la lletra "t" com a protagonista...
Val a dir que en fan molta de feina, i que mirar-s'ho tot et treu ben bé mitja horeta.. però mentres pugui faig l'esforç de repassar junts totes les fitxes, comentar les anotacions que fa la mestra, intercanviar opinions..
La troballa d'aquest any seria aquesta (ho sento, però això ho he de compartir, no m'ho puc quedar al pap!!!):
Fitxa número 1:
Com podreu observar, la feina consisteix en dibuixar dins cada requadre coses que el seu nom contingui i no contingui respectivament, la lletra en qüestió. En aquest cas la "m". D'aquesta fitxa destacaria la versió l'Spiderman P5.. vaig quedar impressionada..
Fitxa número 2:
Si sou de mena espavilada, veureu de seguida que aquesta fitxa consisteix en fer exactament el mateix que l'anterior, però amb la lletra "t" com a protagonista...
Ampliació Fitxa número 2:
Probablement va ser la meva condició femenina el que va motivar que els meus ulls se n'anessin directes a l'obra "tita" (que pel seu color taronja viu, ressalta per davant de la reproducció de "cul" que va fer l'artista). Amb la major naturalitat possible vaig preguntar:
Grigri: Caram, quina tita que has dibuixat! molt bé, "tita" té dues "t"... i aquestes rodonetes què són fill meu? Els testicles?
MFG: No mare, són els ous que tenim dins dels testicles..
Grigri: Ah, està bé.. (i pensant: ... passem pàgina fill meu... la propera vegada que em trobi la teva mestra, que és de les finolis, intentaré saludar-la amb la mateixa naturalitat i amb el mateix somriure que fins ara, aguantant el tipus a base d'exprimir al màxim la poca autoritat moral que em queda després d'això...)
22 de desembre 2009
BONES FESTES...
Ho sé, no és la primera vegada (ni serà la darrera) que veieu/escolteu aquesta cançó... però és que cada vegada que veig el vídeo em quedo enganxada, per no parlar dels meus fills, que porten dies cantant aquest tema a tot hora...
Des d'aquest racó de la blogosfera, felicitats a qui sigui responsable d'aquesta iniciativa, un encert.
AIX, QUASI ME N'OBLIDAVA... BONES FESTES!!
AIX, QUASI ME N'OBLIDAVA... BONES FESTES!!
i Visc a Catalunya!!!! (un xist)
18 de desembre 2009
Inquietud
Des de fa un dies estic fent sessions de rehabilitació, el primer dia, quan em van entrar al box on hi havia l'aparell d'ultra-sons, vaig patir un xoc en llegir un rètol que hi havia penjat a la paret, del qual encara no m'he recuperat (cosa difícil comptant que cada dia a les 7h del matí el torno a veure). Diu així:
No sé què en penseu vosaltres. És com la reflexió que fa el protagonista de la darrera peli del Woody Allen (que per cert, recomano) de que el futur de la nostra espècie està sentenciat des del moment que fa falta instal·lar els tiradors automàtics d'aigua als vàters públics perquè no som capaços de fer una cosa tant senzilla com aquesta.. no arribarem enlloc.. si fa falta un cartell per demanar que no s'enganxin xiclets a la camilla, la cosa definitivament, és greu.
Amén
POR HIGIENE, SE RUEGA
TIREN LOS "CHICLETS"
A LA PAPELERA.
NO LOS ENGANCHEN
DEBAJO LA CAMILLA.
GRACIAS
No sé què en penseu vosaltres. És com la reflexió que fa el protagonista de la darrera peli del Woody Allen (que per cert, recomano) de que el futur de la nostra espècie està sentenciat des del moment que fa falta instal·lar els tiradors automàtics d'aigua als vàters públics perquè no som capaços de fer una cosa tant senzilla com aquesta.. no arribarem enlloc.. si fa falta un cartell per demanar que no s'enganxin xiclets a la camilla, la cosa definitivament, és greu.
Amén
18 de novembre 2009
MATÍ TARDA I NIT...
MATÍ:
Gloriós. Un paisatge esplèndid, una escalada memorable en companyia d'una persona que admiro. Faig 4 llargs de primera (el 1er i 3er de la Normal per la Variant, i el 1er i 3er de la Martinetti). Al final acabo petadíssima però molt satisfeta.
Gloriós. Un paisatge esplèndid, una escalada memorable en companyia d'una persona que admiro. Faig 4 llargs de primera (el 1er i 3er de la Normal per la Variant, i el 1er i 3er de la Martinetti). Al final acabo petadíssima però molt satisfeta.Dinem a la terrasseta del bar de Sant Llorenç de Montgai, abocades sobre el pantà.. el paisatge és realment bonic.
TARDA:
NIT:
21 de setembre 2009
Conciliació
Sortir de la feina 15 minuts abans de l'hora de sortida de l'escola del teu fill, és conciliació laboral.
Fer 18 quilòmetres en cotxe com si estiguéssis al circuit de Lemans, a part de ser un perill, és conciliació laboral.
Córrer vestida amb el teu traje de Zara i sabates de taló carregada amb un bolso del MSK (però que dóna el pego) ple a rebentar des del parquing fins a la porta de l'escola, és conciliació laboral.
Que el teu fill et digui "on està el meu berenar?" abans que "hola mare!", és conciliació laboral.
Fer 6 cantons més intentant no desesperar-te perquè el teu fill gran és incapaç de combinar l'acció de caminar amb el mastegar berenar, és conciliació laboral.
Suar el teu traje de Zara dins el vestíbul de l'escola bressol mentres canvies el teu fill petit, que també t'està reclamant la seva part del berenar, és conciliació laboral.
Caminar marejada fins a una cafeteria a les 18:15h per poder-te menjar l'entrepà que ha de servir-te de dinar, i que durant el trajecte les sabates de taló noves et facin dues llagues com dues catedrals, és conciliació laboral.
Que a mig dinar el teu Fill Petit et digui "tinc caca", és molt maco i també és conciliació laboral.
Que mentres tornes a reprendre el teu bocata et truqui el teu jefe per feina, és conciliació laboral.
No sé què estava pensant jo quan em vaig creure que en ple segle XXI això de treballar i ser mare és com bufar i fer argolles (que diu el Clos del Polònia...)!!!!!!
Fer 18 quilòmetres en cotxe com si estiguéssis al circuit de Lemans, a part de ser un perill, és conciliació laboral.
Córrer vestida amb el teu traje de Zara i sabates de taló carregada amb un bolso del MSK (però que dóna el pego) ple a rebentar des del parquing fins a la porta de l'escola, és conciliació laboral.
Que el teu fill et digui "on està el meu berenar?" abans que "hola mare!", és conciliació laboral.
Fer 6 cantons més intentant no desesperar-te perquè el teu fill gran és incapaç de combinar l'acció de caminar amb el mastegar berenar, és conciliació laboral.
Suar el teu traje de Zara dins el vestíbul de l'escola bressol mentres canvies el teu fill petit, que també t'està reclamant la seva part del berenar, és conciliació laboral.
Caminar marejada fins a una cafeteria a les 18:15h per poder-te menjar l'entrepà que ha de servir-te de dinar, i que durant el trajecte les sabates de taló noves et facin dues llagues com dues catedrals, és conciliació laboral.
Que a mig dinar el teu Fill Petit et digui "tinc caca", és molt maco i també és conciliació laboral.
Que mentres tornes a reprendre el teu bocata et truqui el teu jefe per feina, és conciliació laboral.
No sé què estava pensant jo quan em vaig creure que en ple segle XXI això de treballar i ser mare és com bufar i fer argolles (que diu el Clos del Polònia...)!!!!!!
15 de setembre 2009
Heretgia
El diccionari de la Llengua Catalana defineix Heretgia així:
[s. XIII; de heretge]
f 1 RELIG Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l'autoritat eclesiàstica.
2 fig 1 Greu error contra els principis tinguts per certs.
2 Opinió en oposició amb les idees rebudes.
he_ret_gi_a.
Crec que l'únic pecat que vaig cometre ahir és el de l'heretgia.. bàsicament em vaig manifestar obertament en contra del capellà del barri davant de 3 persones, premiant-lo amb els qualificatius de masclista, nazi, fatxa i fill de puta.
Bé, del darrer de tots no en tinc proves, no tinc el gust de conèixer la seva mare... però dels altres tres sí que en tinc!!
Al final de tot la qüestió és que, tot i que em mantinc en la meva opinió sobre aquest personatge, les forces divines (digue-li Déu, digue-li com vulguis) em van castigar i amb ganes.
I em quedo en això del Greu error del punt 2 de la definició perquè sinó no tinc altra explicació per entendre l'aiguat que em va caure a sobre ahir a la tarda quan vaig anar a buscar les criatures. Perquè us feu una idea, vaig acabar corrent descalça amb les meves sabates Guy Laroche noves de 155 euros comprades de súper-rebaixes a 30 euros (per sort!!!) a la mà, i xopa de dalt a baix. Sense excepció. I això que duia paraigües!!!!
Per acabar vull enviar un missatge als "de dalt": ja em podeu tornar a remullar cada tarda si voleu, que a part de lo de "fill de puta", que admeto que és un judici de valor, de les altres acusacions no penso retractar-me. Encara que m'hagi de comprar una ZODIAC per anar a buscar els nens a l'escola!
Amén
[s. XIII; de heretge]
f 1 RELIG Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l'autoritat eclesiàstica.
2 fig 1 Greu error contra els principis tinguts per certs.
2 Opinió en oposició amb les idees rebudes.
he_ret_gi_a.
Crec que l'únic pecat que vaig cometre ahir és el de l'heretgia.. bàsicament em vaig manifestar obertament en contra del capellà del barri davant de 3 persones, premiant-lo amb els qualificatius de masclista, nazi, fatxa i fill de puta.
Bé, del darrer de tots no en tinc proves, no tinc el gust de conèixer la seva mare... però dels altres tres sí que en tinc!!
Al final de tot la qüestió és que, tot i que em mantinc en la meva opinió sobre aquest personatge, les forces divines (digue-li Déu, digue-li com vulguis) em van castigar i amb ganes.
I em quedo en això del Greu error del punt 2 de la definició perquè sinó no tinc altra explicació per entendre l'aiguat que em va caure a sobre ahir a la tarda quan vaig anar a buscar les criatures. Perquè us feu una idea, vaig acabar corrent descalça amb les meves sabates Guy Laroche noves de 155 euros comprades de súper-rebaixes a 30 euros (per sort!!!) a la mà, i xopa de dalt a baix. Sense excepció. I això que duia paraigües!!!!
Per acabar vull enviar un missatge als "de dalt": ja em podeu tornar a remullar cada tarda si voleu, que a part de lo de "fill de puta", que admeto que és un judici de valor, de les altres acusacions no penso retractar-me. Encara que m'hagi de comprar una ZODIAC per anar a buscar els nens a l'escola!
Amén
09 de setembre 2009
escapada
Aquí teniu el resum del darrer cap de setmana...
No ha estat gens malament. Hem rigut molt i hem après força coses sobre l'era del Cretaci a Catalunya. Llàstima que al final no hem pogut escalar per culpa d'una estrebada muscular que vaig patir (que em faig gran ..llons!!!!!). Ahir vaig anar al fisio i de moment m'hi fa tornar dijous, i sense possibilitat de sortir a córrer durant tota la setmana... el què vol dir que ho tinc bastant malament per córrer la cursa de la mercè... buè, com que ja ho he pagat aniré a buscar la samarreta i un altre any serà...
03 de setembre 2009
despertaferro!!!
Ja tenim nous vocables a la família.
Aquesta vegada per gentilesa del petit de casa, espero que us agradi!!
Aquesta vegada per gentilesa del petit de casa, espero que us agradi!!
02 de setembre 2009
activitat esportiva i altres modernitats
Sí blocaires, l'afició a l'activitat esportiva és cosa dels temps moderns, dic jo... tantes hores asseguts davant d'un ordinador aguantant les cabronades del primer que passa s'han de descarregar per alguna banda... jo personalment he d'admetre que molts dies surto de la feina amb una sobrecàrrega de mala llet que semblo aquell ben trobat Michael Douglas en la peli de Un dia de Furia.
Així que m'he obligat a tornar a sortir a córrer, confirmat. Des de l'afortunat dia que el meu petitó em va preguntar si m'havia fet pupa he sortit dues vegades més (dos posts més avall). En total han estat 4 kms., 6 kms. i ahir altra vegada el circuit de 4 kms.. Vaja, que he corregut més en els darrers 10 dies que en l'últim mig any!!!!
M'he apuntat a la Cursa de la Mercè que és el diumenge 20 de setembre. Espero poder córrer la cursa i acabar en unes mínimes condicions (no de crono, vull dir de dignitat..). Ja us explicaré com ha anat!
I seguint amb les modernitats del S.XXI, l'altre dia vaig entrar en una farmàcia que acaben de reformar i volia explicar-vos el què em va passar: per uns segons em va fer creure que estava atrapada dins de MATRIX....
M'acosto al mostrador, demano el medicament que necessitava i el senyor l'introdueix al seu ordinador. Fins aquí força normal... Però no! Va començar a sentir-se un soroll com de canonades que em van fer venir ganes de dir-li al senyor de la bata blanca "Caram, qui us ha fet aquesta desgràcia de canonades, per ser que heu fet la farmàcia nova, se sent molt soroll quan un company va al WC no???"
I noooooop!!! Al costat de l'ordinador hi havia un calaixet que el senyor de la bata blanca va obrir i... TATXAAAAAAAAN!!!! Allà hi havia el meu xarop!!!
Increïble.. Absolutament impressionant... Riu-te'n de Houdinis, Coperfields i demés aprenents de trucs de màgia...
El què em porta a pensar (bé, son les 8 del matí tampoc espereu grans reflexions ara...):
Us imagineu que d'aquí a uns anys quan entressim a un Zara et trobessis només un mostrador on haguéssim de demanar:
-bon dia, voldria una samarreta blanca
-Màniga llarga o màniga curta?
-Hmmm millor curta
-Entallada o ampleta?
-Doncs millor ampleta
-Coll Rodó o en punxa?
-Buff... mentrs no sigui molt escotada, en punxa va..
-D'acord
brrrrraaaaoooooooorrrrrrrwwwwddddddsssssssssssaaaaaauuuuuummmmmsssssssssss (això és el soroll de la canonada)
-Aquí la té, són 14,99 euros
hahahahahaha... seria la fi del món, no m'imagino la població femenina del primer món sense poder anar a mirar i remenar botigues de roba!!!!
que consti que a mi ja m'estaria bé, però en conec moltes (i MOLTS) que els suposaria una crisi existencial sense precedents...
apa, jo ja he deixat anar la parida, que tingueu un bon dia!
Així que m'he obligat a tornar a sortir a córrer, confirmat. Des de l'afortunat dia que el meu petitó em va preguntar si m'havia fet pupa he sortit dues vegades més (dos posts més avall). En total han estat 4 kms., 6 kms. i ahir altra vegada el circuit de 4 kms.. Vaja, que he corregut més en els darrers 10 dies que en l'últim mig any!!!!
M'he apuntat a la Cursa de la Mercè que és el diumenge 20 de setembre. Espero poder córrer la cursa i acabar en unes mínimes condicions (no de crono, vull dir de dignitat..). Ja us explicaré com ha anat!
I seguint amb les modernitats del S.XXI, l'altre dia vaig entrar en una farmàcia que acaben de reformar i volia explicar-vos el què em va passar: per uns segons em va fer creure que estava atrapada dins de MATRIX....
M'acosto al mostrador, demano el medicament que necessitava i el senyor l'introdueix al seu ordinador. Fins aquí força normal... Però no! Va començar a sentir-se un soroll com de canonades que em van fer venir ganes de dir-li al senyor de la bata blanca "Caram, qui us ha fet aquesta desgràcia de canonades, per ser que heu fet la farmàcia nova, se sent molt soroll quan un company va al WC no???"
I noooooop!!! Al costat de l'ordinador hi havia un calaixet que el senyor de la bata blanca va obrir i... TATXAAAAAAAAN!!!! Allà hi havia el meu xarop!!!
Increïble.. Absolutament impressionant... Riu-te'n de Houdinis, Coperfields i demés aprenents de trucs de màgia...
El què em porta a pensar (bé, son les 8 del matí tampoc espereu grans reflexions ara...):
Us imagineu que d'aquí a uns anys quan entressim a un Zara et trobessis només un mostrador on haguéssim de demanar:
-bon dia, voldria una samarreta blanca
-Màniga llarga o màniga curta?
-Hmmm millor curta
-Entallada o ampleta?
-Doncs millor ampleta
-Coll Rodó o en punxa?
-Buff... mentrs no sigui molt escotada, en punxa va..
-D'acord
brrrrraaaaoooooooorrrrrrrwwwwddddddsssssssssssaaaaaauuuuuummmmmsssssssssss (això és el soroll de la canonada)
-Aquí la té, són 14,99 euros
hahahahahaha... seria la fi del món, no m'imagino la població femenina del primer món sense poder anar a mirar i remenar botigues de roba!!!!
que consti que a mi ja m'estaria bé, però en conec moltes (i MOLTS) que els suposaria una crisi existencial sense precedents...
apa, jo ja he deixat anar la parida, que tingueu un bon dia!
26 d’agost 2009
De les vespes i el pa amb pernil
Aquest matí quan he baixat a esmorzar amb alguns companys hem aprofitat que les taules de fora la cafeteria estaven buides per asseure'ns a esmorzar "au plein air".
Tant "au plein air" que just quan acabava de desembolicar el meu deliciós esmorzar de pa amb tomàquet i pernil, ha fet aparició una criatura com aquesta de la dreta i ha començat a inspeccionar les safates dels nostres respectius esmorzars fins que ha decidit parar al costat del meu entrepà, atreta per la flaira del pernil.
He fet dos intents fallits d'acabar amb la vida de la bèstia amb la tàctica (fal·lible) del "cop de portamonedes". Però aquestes bestioletes són molt hàbils i se les saben totes, i ha esquivat sense problema els dos intents.
La seva prepotència no ha acabat aquí, s'ha passejat com si fos casa seva pels trossets de pernil que sortien per les vores de l'entrepà, arribant a posar les seves "susssies" antenetes dins del meu estimat entrepà. Jo li he dit, des d'un metre de distància, que l'últim que es va atrevir a fer una cosa semblant va patir una mort cruel, però ella ha continuat fent cas omís de la meva advertència.
Davant de tanta insolència només m'ha quedat una sortida, una maniobra de distracció a la desesperada per agafar corrents el meu entrepà i sortir cames ajudeu-me cap a dins del menjador, on mengen les persones civilitzades, patint perquè no hagués anat a buscar tota la seva família i planifiquessin un atemptat en massa contra la meva persona.
Al final la terrasseta ha quedat deserta. La Xula-Vespa ha acabat sembrant el pànic entre tots els que havien decidit esmorzar sentint els ocellets de fons (i els camions de l'autopista, tot sigui de passada...).
Estic convençudíssima que la bestiola està en nòmina de l'empresa, que després de comprovar que les persones que seuen a fora tendeixen a passar-se més estona esmorzant que els que ho fan al menjador, han pres mesures dissuasòries...
25 d’agost 2009
Avui escriuré un post
Les vacances s'han acabat abans d'hora i ja torno a ser aquí. Com que jo els bons propòsits no els faig el 31 de desembre sinó durant les vacances (que és quan realment tinc temps de rumiar i descansar), us anuncio que tinc la intenció d'escriure més sovint, de reprendre l'hàbit ni que sigui per penjar una sola frase, alguna cosa interessant que m'hagi passat durant el dia...
Per vacances hem estat al Pirineu, com sempre. Quinze dies a Aurizberri-Espinal, molt aprop de Roncesvalles. Han estat una delícia, sobretot la fresqueta i la tranquilitat que ens ha donat aquell racó de món. He aprofitat per llegir força: El Metge (Noah Gordon), Juntos nada más (Anna Gavalda), i La noche del oráculo (Paul Auster). Potser algun dia dedicaré uns minuts a parlar-ne, però no és la intenció d'aquest post.
Canviant molt de tema, us relataré a continuació un episodi d'aquells entranyables que té els Meus Fills com a protagonistes, això passava ahir mateix...
Dilluns 24 d'agost, 17:05h, arribo a casa després de treballar:
Meu Fill Gran: Hola Mare! Vine vine, que t'ensenyaré un regal que he fet per tu!!! (molt content) Anem a la teva habitació, està penjat a la paret amb una xinxeta!!!
El regal era aquest dibuix, me'l va explicar sense perdre detall..
MFG: Mare mira, he escrit "Papa Mama us estimo us abraçaré i faré petons", i t'he dibuixat a tu amb la panxa grossa i al pare, i un cor.
Grigri: Jo tinc la panxa grossa fill meu?
MFG: (rient maliciosament) jejeje.. sííííí!!!!
Veu de la Consciència de Grigri: Fantàstic... sort que he decidit que avui torno a començar a córrer!!!!
Dilluns 24 d'agost, 21:35h, arribo a casa després de córrer uns 25 minuts, feta pols i vermella com un pebrot, els Meus Fills estan acabant el postre del sopar..
Meu Fill Petit: Mare, has anat a córrer?
Grigri: (satisfeta i orgullosa) Sí petitó, la mare ha anat a córrer
MFP: T'has fet pupa??
Grigri: Hmmm.. No, no m'he fet pupa..
Veu de la Consciència Kabrona de la Grigri: La cosa és realment greu.. el meu aspecte ha de ser molt lamentable si només de veure'm ha pensat que m'han apallissat aquí al cantó.. AJUDAAAAAAAA!!!!
Per vacances hem estat al Pirineu, com sempre. Quinze dies a Aurizberri-Espinal, molt aprop de Roncesvalles. Han estat una delícia, sobretot la fresqueta i la tranquilitat que ens ha donat aquell racó de món. He aprofitat per llegir força: El Metge (Noah Gordon), Juntos nada más (Anna Gavalda), i La noche del oráculo (Paul Auster). Potser algun dia dedicaré uns minuts a parlar-ne, però no és la intenció d'aquest post.
Canviant molt de tema, us relataré a continuació un episodi d'aquells entranyables que té els Meus Fills com a protagonistes, això passava ahir mateix...
Dilluns 24 d'agost, 17:05h, arribo a casa després de treballar:
Meu Fill Gran: Hola Mare! Vine vine, que t'ensenyaré un regal que he fet per tu!!! (molt content) Anem a la teva habitació, està penjat a la paret amb una xinxeta!!!
El regal era aquest dibuix, me'l va explicar sense perdre detall..
MFG: Mare mira, he escrit "Papa Mama us estimo us abraçaré i faré petons", i t'he dibuixat a tu amb la panxa grossa i al pare, i un cor.
Grigri: Jo tinc la panxa grossa fill meu?
MFG: (rient maliciosament) jejeje.. sííííí!!!!
Veu de la Consciència de Grigri: Fantàstic... sort que he decidit que avui torno a començar a córrer!!!!
Dilluns 24 d'agost, 21:35h, arribo a casa després de córrer uns 25 minuts, feta pols i vermella com un pebrot, els Meus Fills estan acabant el postre del sopar..
Meu Fill Petit: Mare, has anat a córrer?
Grigri: (satisfeta i orgullosa) Sí petitó, la mare ha anat a córrer
MFP: T'has fet pupa??
Grigri: Hmmm.. No, no m'he fet pupa..
Veu de la Consciència Kabrona de la Grigri: La cosa és realment greu.. el meu aspecte ha de ser molt lamentable si només de veure'm ha pensat que m'han apallissat aquí al cantó.. AJUDAAAAAAAA!!!!
13 de juliol 2009
Sonisphere - Barcelona - METALLICA
Jo hi vaig ser.
Vem arribar a les 23h, a punt per veure METALLICA que era el nostre objectiu. En altres condicions només pel fet d'haver pagat entrada, hi haguéssim anat més d'hora, però si per anar a un concert has de pagar cangur, llavors més et val apurar els temps...
Anava acompanyada de la Meva Parella, un company de feina i el meu cosí preferit. La fauna que hi havia per allà concentrada era increïble, ja no només per les pintes sinó per l'estat lamentable en què es trobava la gran majoria d'assistents al festival, que portaven hores allà aguantant drets bevent cervesa o tintorro de tetrabrik i fumant cigarrets moderns...
No havia vist mai METALLICA en concert, i tenia curiositat per veure si són tan bons com sonen als discs...
I us he de dir que SÍ.
Que són MOLT bons.
Que sembla mentida que 4 paios puguin liar-la tant grossa.
Que tot i la calor i no veure pràcticament res (gràcies al meu 1,55 mts), vaig passar-m'ho teta.
Si tornen a Barcelona, hi tornaré.
Vem arribar a les 23h, a punt per veure METALLICA que era el nostre objectiu. En altres condicions només pel fet d'haver pagat entrada, hi haguéssim anat més d'hora, però si per anar a un concert has de pagar cangur, llavors més et val apurar els temps...
Anava acompanyada de la Meva Parella, un company de feina i el meu cosí preferit. La fauna que hi havia per allà concentrada era increïble, ja no només per les pintes sinó per l'estat lamentable en què es trobava la gran majoria d'assistents al festival, que portaven hores allà aguantant drets bevent cervesa o tintorro de tetrabrik i fumant cigarrets moderns...
No havia vist mai METALLICA en concert, i tenia curiositat per veure si són tan bons com sonen als discs...
I us he de dir que SÍ.
Que són MOLT bons.
Que sembla mentida que 4 paios puguin liar-la tant grossa.
Que tot i la calor i no veure pràcticament res (gràcies al meu 1,55 mts), vaig passar-m'ho teta.
Si tornen a Barcelona, hi tornaré.
03 de juliol 2009
30 de juny 2009
NO TÉ PREU
Arribar a casa al vespre i anar a l'habitació a canviar-se de roba
és una pràctica ben normal..
és una pràctica ben normal..
Que quan estiguis en pilotes vingui el teu Fill Petit dient "pipi, pipi, pipi",
és una putada
però és el què et passa quan treus bolquers..
Sortir corrent immediatament en direcció al WC com si participessis a la final olímpica dels 100 mts. llisos
també entra dins la normalitat de la situació.
Que just quan arribis derrapant a la porta del WC rellisquis amb el bassal de pipí que ha fet el teu fill al mig del passadís i et fotis l'hòstia del segle
NO TÉ PREU
25 de juny 2009
Converses
Heu vist alguna vegada a la vostra ciutat marques de color fluorescent a terra? Normalment marcant un sot al mig de la vorera, o una rajola trencada...
A la meva ciutat n'hi ha bastantes.
Doncs bé, el Meu Fill Gran ha trobat una bona explicació a aquestes marques misterioses: Són tresors de pirates.. Fins on he pogut saber, de les seves explicacions, a la nostra ciutat n'hi ha 6. El número 1 està prop de casa els seus avis, i el número 6 està prop de casa nostra. Dels 2,3,4 i 5 encara no tenim coordenades..
Cada tarda que el recullo a l'escola i anem plegat a buscar el Meu Fill Petit, sempre passem per un cantó amb una d'aquestes marques. I és parada obligatòria. La conversa, amb variacions segons el dia, va per aquí:
MFG: Mare, has vist aquesta marca?
Grigri: Sí fill meu, ja l'he vist.
MFG: Saps què és això mare? Aquí hi ha enterrat un tresor de pirates.
Grigri: Ah sí? Segur?
MFG: Sí, és que els pirates van insisir en aquesta terra abans que nosaltres.
Grigri: Caram! i van deixar molts tresors?
MFG: Sí. Molts.
Grigri: I aquest quin número és?
MFG: El zero
Grigri: El zero? Però no m'havies dit que n'hi havia 6?
MFG: No, aquest és el zero perquè la marca és una rodona així
Grigri: Potser aquesta marca vol dir que el tresor està amagat aquí, potser no és el número.
MFG: No, és el zero.
Grigri: doncs no se'n parli més
....
A la meva ciutat n'hi ha bastantes.
Doncs bé, el Meu Fill Gran ha trobat una bona explicació a aquestes marques misterioses: Són tresors de pirates.. Fins on he pogut saber, de les seves explicacions, a la nostra ciutat n'hi ha 6. El número 1 està prop de casa els seus avis, i el número 6 està prop de casa nostra. Dels 2,3,4 i 5 encara no tenim coordenades..
Cada tarda que el recullo a l'escola i anem plegat a buscar el Meu Fill Petit, sempre passem per un cantó amb una d'aquestes marques. I és parada obligatòria. La conversa, amb variacions segons el dia, va per aquí:
MFG: Mare, has vist aquesta marca?
Grigri: Sí fill meu, ja l'he vist.
MFG: Saps què és això mare? Aquí hi ha enterrat un tresor de pirates.
Grigri: Ah sí? Segur?
MFG: Sí, és que els pirates van insisir en aquesta terra abans que nosaltres.
Grigri: Caram! i van deixar molts tresors?
MFG: Sí. Molts.
Grigri: I aquest quin número és?
MFG: El zero
Grigri: El zero? Però no m'havies dit que n'hi havia 6?
MFG: No, aquest és el zero perquè la marca és una rodona així
Grigri: Potser aquesta marca vol dir que el tresor està amagat aquí, potser no és el número.
MFG: No, és el zero.
Grigri: doncs no se'n parli més
....
26 de maig 2009
on sóc?
....doncs ja us ho imagineu oi?
treballant treballant i treballant, i jugant molt amb els meus nens l'estona que estic amb ells...
així podríem resumir els darrers dies.
Es veu que el món s'acaba aquest divendres... no sé pas què farem a partir de la setmana vinent!!!
bé, potser sí que ho sé... llegir més, estar més estona amb els petits, no fer cara de zombie tot el dia, sortir a córrer...
no pinta gens malament!!
la gran pregunta és: haurà valgut la pena tant d'esforç???
el mes de febrer de 2010 us ho diré...
bona nit, estic morta de son...
treballant treballant i treballant, i jugant molt amb els meus nens l'estona que estic amb ells...
així podríem resumir els darrers dies.
Es veu que el món s'acaba aquest divendres... no sé pas què farem a partir de la setmana vinent!!!
bé, potser sí que ho sé... llegir més, estar més estona amb els petits, no fer cara de zombie tot el dia, sortir a córrer...
no pinta gens malament!!
la gran pregunta és: haurà valgut la pena tant d'esforç???
el mes de febrer de 2010 us ho diré...
bona nit, estic morta de son...
07 de maig 2009
21 d’abril 2009
Vida esportiva
Després d'un mes d'inactivitat forçada per una petita lesió, ahir vaig tornar a sortir a córrer... els dos petits em van donar una tarda d'aquelles bones i quan va arribar el MM (Meu Marit) jo estava que m'enfilava per les parets. Tenia dues opcions: sortir a córrer fins a cansar-me com una burra, o bé començar a donar patades a les parets. I vaig creure que la primera opció era més civilitzada...
Tinc agulletes...
Però em sento pletòrica, i he dormit taaaaaant bé!!!
prometo no tornar a deixar-ho..
Tinc agulletes...
Però em sento pletòrica, i he dormit taaaaaant bé!!!
prometo no tornar a deixar-ho..
16 d’abril 2009
ALASKA
una altra de les celebrities dels MUCHACHADA NUI.
Ahir la van convidar al programa El Hormiguero i no podia parar de riure recordant el vídeo que havia vist...
Ahir la van convidar al programa El Hormiguero i no podia parar de riure recordant el vídeo que havia vist...
06 d’abril 2009
Expiació
Ahir vaig estar desperta fins tard acabant aquest llibre. El vaig començar amb poques ganes, desconfiant del què podria sortir d'un llibre que ha donat peu a una pel·lícula amb un repartiment tant "fashion"...
D'acord, me'l vaig comprar jo mateixa, això que consti en acta. Un company de feina m'havia parlat molt bé de la pel·lícula i aquella mateixa tarda em va caure a les mans una edició de butxaca del llibre d'Ian McEwan, i me'l vaig comprar (un altre cas clar de compra compulsiva de les meves, definitivament sóc un cas clínic sense remei).
Tornant al què us deia: que vaig començar-lo fa pocs dies, amb poc èmfasi, i pensant que em trobava davant d'una novel·la d'aquelles que gasta pàgines i més pàgines per descriure el color del cel, sense que s'hagi mogut ni una trista formigueta mentrestant... doncs m'equivocava. Passades les primeres 100 pàgines que potser són més descriptives perquè et va presentant a tota una família, la història agafa un ritme que t'atrapa i no pots parar de devorar pàgines i més pàgines de personatges molt ben treballats, i d'escenaris tant ben descrits que et fan viure quasi en primera persona les mateixes emocions que els protagonistes. La primera part del llibre acaba amb una nota molt alta, la segona amb tota la narració de la guerra és fantàstica, i la tercera acaba tancant de manera brillant les dues anteriors.
Com sempre us dic quan escric sobre un llibre, heu de tenir en compte que no sóc una lectora experta i que, per tant, el què a mi em pot semblar un llibre excel·lent, a algú altre li pot semblar una novel·la mediocre, i tindria tota la raó del món...
El què jo us puc dir és que he disfrutat molt. Que és d'aquelles narracions que va passant amb bon ritme i que té l'habilitat de posar-te en tot moment dins de la història, fins a sentir que estàs enmig d'aquella família, o a la platja de Dunkirk, o a l'hospital amb la Briony..
Si algú l'ha llegit i opina diferent pot dir-ho, que no mossego a ningú!! (encara que a vegades sembli que sóc una mena de neurastènica a punt de tancar...jejejeje..). I si no l'heu llegit agafeu el llibre i m'ho dieu d'aquí a un temps, ok?
bona nit...
02 d’abril 2009
avui és un gran dia
Avui a les 16:56h farà 5 anys que vaig parir un nen preciós.
És un nen alegre que viu amb emoció tot el què li passa i tot el què l'envolta.
Li agrada molt anar a la seva i fer-se el dur però per dins és tot mel.
És el meu príncep i es casarà amb mi un dia que em posaré un vestit de princesa.
És el pinxo que sempre es guanya una fruita a la fruiteria del Miquel, un parell de melindros a la pastisseria, i un tall de catalana a la xarcuteria.
És el despistat que no es recorda mai que els dimecres quan entra del pati s'ha de posar la bata.
És el presumit que per pentinar-se s'està 10 minuts davant del mirall fent-se la clenxa ben encoloniat.
És el pallasso de la classe que s'ha guanyat el cor dels companys, les mestres, i les monitores de menjador.
És el millor fan del Messi i de la xocolata.
El seu pare i jo n'estem molt orgullosos...
Com diu la Mir: és un crack..
És un nen alegre que viu amb emoció tot el què li passa i tot el què l'envolta.
Li agrada molt anar a la seva i fer-se el dur però per dins és tot mel.
És el meu príncep i es casarà amb mi un dia que em posaré un vestit de princesa.
És el pinxo que sempre es guanya una fruita a la fruiteria del Miquel, un parell de melindros a la pastisseria, i un tall de catalana a la xarcuteria.
És el despistat que no es recorda mai que els dimecres quan entra del pati s'ha de posar la bata.
És el presumit que per pentinar-se s'està 10 minuts davant del mirall fent-se la clenxa ben encoloniat.
És el pallasso de la classe que s'ha guanyat el cor dels companys, les mestres, i les monitores de menjador.
És el millor fan del Messi i de la xocolata.
El seu pare i jo n'estem molt orgullosos...
Com diu la Mir: és un crack..
01 d’abril 2009
Ho haveu vist???
Avui m'han convocat a una reunió a les 19h per dir-me el següent (i resumint conceptes):
1. Que els meus superiors s'han compromès a que el dia 31/05/2009 estarien fets els informes de totes les operacions que tenim a la cartera. Això no és novetat, senzillament jo m'he manifestat en contra des del principi per considerar-ho una animalada, però resulta que avui s'han compromès davant dels que encara són més superiors que ells. La conseqüència directa d'aquest punt seria que jo m'hauria de sentir encara més obligada a complir amb l'objectiu, però jo que sóc una bona Taure, segueixo pensant que no hi arribarem ni de conya.
2. Que com que l'avanç en les respectives carteres dels gestors no és igual, tot el què hi ha pendent es repartirà a parts iguals. Això sí que és una novetat, i més que una novetat jo diria que és una TCM (tocada de collons monumental). Ara resulta que els que estem aquí deixant-nos les banyes treballant fins a altes hores de la matinada i caps de setmana si fa falta, haurem de posar-nos a fer els informes dels que van més endarrerits... sí home sí, i què més!!! Si voleu ja m'ajupo i em comenceu a donar cops amb els pinxos!!! AAAA CAGAR!!! amb tots els meus respectes pels meus companys (que no puc dir que no facin hores perquè en fan, però de feina en tenim tots molta, i no penso pagar jo els plats trencats d'un altre que no s'organitza més bé o que pel motiu que sigui no està fent tota la seva feina...). En el fons em fot dir tot això perquè penso que entre tots ens hem d'ajudar, però una cosa és donar un cop de mà i l'altra salvar el cul als jefes a costa de deixar-hi la vida, les hores de dormir, i la salut. El que deia: A CAGAR A LA VIA HOME!!!!
COLLA D'INÚTILS...
A SANT DE QUÈ ES COMPROMET ALGÚ A FER UNA FEINA ABANS D'UNA DATA QUAN AQUEST ALGÚ NO HA DE MOURE NI UN PAPER? AIXÒ ÉS EL QUÈ ENSENYEN A LES SUPER-BUSINESS-SCHOOLS DE JANDEMORENAUER??
DONCS PER MI JA ES PODEN POSAR ELS TÍTOLS DE MÁSTER ALLÀ AL FORAT DEL PETEJANDER..
Ho sento, però és que he tingut un bon dia i al final me l'han esguerrat amb la reunioneta aquesta... i m'havia de desfogar... em permeteu les formes, oi?
1. Que els meus superiors s'han compromès a que el dia 31/05/2009 estarien fets els informes de totes les operacions que tenim a la cartera. Això no és novetat, senzillament jo m'he manifestat en contra des del principi per considerar-ho una animalada, però resulta que avui s'han compromès davant dels que encara són més superiors que ells. La conseqüència directa d'aquest punt seria que jo m'hauria de sentir encara més obligada a complir amb l'objectiu, però jo que sóc una bona Taure, segueixo pensant que no hi arribarem ni de conya.
2. Que com que l'avanç en les respectives carteres dels gestors no és igual, tot el què hi ha pendent es repartirà a parts iguals. Això sí que és una novetat, i més que una novetat jo diria que és una TCM (tocada de collons monumental). Ara resulta que els que estem aquí deixant-nos les banyes treballant fins a altes hores de la matinada i caps de setmana si fa falta, haurem de posar-nos a fer els informes dels que van més endarrerits... sí home sí, i què més!!! Si voleu ja m'ajupo i em comenceu a donar cops amb els pinxos!!! AAAA CAGAR!!! amb tots els meus respectes pels meus companys (que no puc dir que no facin hores perquè en fan, però de feina en tenim tots molta, i no penso pagar jo els plats trencats d'un altre que no s'organitza més bé o que pel motiu que sigui no està fent tota la seva feina...). En el fons em fot dir tot això perquè penso que entre tots ens hem d'ajudar, però una cosa és donar un cop de mà i l'altra salvar el cul als jefes a costa de deixar-hi la vida, les hores de dormir, i la salut. El que deia: A CAGAR A LA VIA HOME!!!!
COLLA D'INÚTILS...
A SANT DE QUÈ ES COMPROMET ALGÚ A FER UNA FEINA ABANS D'UNA DATA QUAN AQUEST ALGÚ NO HA DE MOURE NI UN PAPER? AIXÒ ÉS EL QUÈ ENSENYEN A LES SUPER-BUSINESS-SCHOOLS DE JANDEMORENAUER??
DONCS PER MI JA ES PODEN POSAR ELS TÍTOLS DE MÁSTER ALLÀ AL FORAT DEL PETEJANDER..
Ho sento, però és que he tingut un bon dia i al final me l'han esguerrat amb la reunioneta aquesta... i m'havia de desfogar... em permeteu les formes, oi?
24 de març 2009
SECRET D'ESTAT
Representa que això és Top Secret i no ho puc dir a ningú, ni tant sols ho hauria de saber... es veu que el Meu Fill Gran ha sabut que hi ha una nova espècie de dinosauri que no s'ha mort, sobretot no digueu res, l'espècie en questió es el TIRANOSAURUS TIRA-LAPOS..
18 de març 2009
més varis
Aquests darrers dies m'han passat moltes coses:
1.Dijous vaig notar com les pulsacions se m'acceleraven a les 12h de la nit, quan estava davant del PC treballant després de treballar tot el dia (de 8h a 20h). Vaig parar l'ordinador immediatament però va costar relaxar-me i divendres quan vaig llevar-me seguia accelerada, fins que no em va passar no vaig anar a treballar, vaig arribar a l'oficina a les 10h..
2.Dissabte al matí vaig portar el Meu Fill Gran al curset de natació. Després de córrer com una boja per arribar a la piscina i canviar-lo abans que arribés la monitora a buscar-los, vaig pujar a la cafeteria a esmorzar. El Meu Fill Petit va reclamar la seva porció del meu croisant (és com si estigués a l'època feudal, no puc menjar res sense que em reclami la seva part). Després del meu croisant i el talladet vaig pujar a veure el MFG com feia el peixet. Mentres estava allà asseguda amb el MFP vaig trobar-me amb el J, un dels meus millors amics. Va ser una agradable sorpresa perquè no sabia que n'era soci. El món és molt petit.
3.Sortint de la piscina vaig anar a la botiga del Barça del Camp Nou. La Barça Stooooor. El MFG vol una samarreta del MESSI (evidentment) pel seu aniversari. I em van clavar el gust i les ganes!!! El millor de tot: veure els guiris la que lien allà dins, fotografiant-ho tot.
4.Diumenge teníem festa d'aniversari de dues nenes de la classe del MFG. Hi vam anar tota la família en bicicleta (el MFP a la cadireta) perquè es feia al pati de casa d'una de les nenes i viu en una zona on costa molt aparcar, a part el dia es prestava a sortir a pedalar... Quan vem acabar la festa, en el precís instant que sortíem per la porta, vem enxampar a dos paios que havien tallat ja els cables dels candaus i s'estaven emportant les nostres bicis. És que encara no m'ho puc creure. 10 segons més i se les haguéssin emportat!!!! I el més fort és que són tres bicis d'allò més normaletes!!!! que per una canondale de 6.000€ val la pena jugar-se-la però per tres bicis com les nostres està claríssim que no. Colla de pòtols..
5.D'aquí a un mes farà 15 anys que estic amb la meva parella. Estic al·lucinada. Perquè són 15 anys que han passat volant... I mirat en perspectiva, hem tingut moments més bons i més fluixos com tothom, però no m'arrepenteixo gens d'haver-lo triat a ell com a company de viatge. I això és bo!!
6.Ah! i volia dir-vos que em trobo recuperada de l'anèmia i que ahir vaig tornar a sortir a córrer. Fatal.... vaig aguantar ben just 24 minutets... però per aquí es comença! Necessito fer-ho perquè en els últims dies he tingut rèpliques de taquicàrdies i mini-atacs d'angoixa i això no és bo... he de descarregar tota la merda que carrego durant el dia!!!
7. I últim: us recomano la Lilly Allen. M'està acompanyant aquests dies de catarsi personal, i m'està sentant força bé. M'agrada. Molt. No la conec de res però em vaig baixar l'àlbum d'i-tunes i està genial..
1.Dijous vaig notar com les pulsacions se m'acceleraven a les 12h de la nit, quan estava davant del PC treballant després de treballar tot el dia (de 8h a 20h). Vaig parar l'ordinador immediatament però va costar relaxar-me i divendres quan vaig llevar-me seguia accelerada, fins que no em va passar no vaig anar a treballar, vaig arribar a l'oficina a les 10h..
2.Dissabte al matí vaig portar el Meu Fill Gran al curset de natació. Després de córrer com una boja per arribar a la piscina i canviar-lo abans que arribés la monitora a buscar-los, vaig pujar a la cafeteria a esmorzar. El Meu Fill Petit va reclamar la seva porció del meu croisant (és com si estigués a l'època feudal, no puc menjar res sense que em reclami la seva part). Després del meu croisant i el talladet vaig pujar a veure el MFG com feia el peixet. Mentres estava allà asseguda amb el MFP vaig trobar-me amb el J, un dels meus millors amics. Va ser una agradable sorpresa perquè no sabia que n'era soci. El món és molt petit.
3.Sortint de la piscina vaig anar a la botiga del Barça del Camp Nou. La Barça Stooooor. El MFG vol una samarreta del MESSI (evidentment) pel seu aniversari. I em van clavar el gust i les ganes!!! El millor de tot: veure els guiris la que lien allà dins, fotografiant-ho tot.
4.Diumenge teníem festa d'aniversari de dues nenes de la classe del MFG. Hi vam anar tota la família en bicicleta (el MFP a la cadireta) perquè es feia al pati de casa d'una de les nenes i viu en una zona on costa molt aparcar, a part el dia es prestava a sortir a pedalar... Quan vem acabar la festa, en el precís instant que sortíem per la porta, vem enxampar a dos paios que havien tallat ja els cables dels candaus i s'estaven emportant les nostres bicis. És que encara no m'ho puc creure. 10 segons més i se les haguéssin emportat!!!! I el més fort és que són tres bicis d'allò més normaletes!!!! que per una canondale de 6.000€ val la pena jugar-se-la però per tres bicis com les nostres està claríssim que no. Colla de pòtols..
5.D'aquí a un mes farà 15 anys que estic amb la meva parella. Estic al·lucinada. Perquè són 15 anys que han passat volant... I mirat en perspectiva, hem tingut moments més bons i més fluixos com tothom, però no m'arrepenteixo gens d'haver-lo triat a ell com a company de viatge. I això és bo!!
6.Ah! i volia dir-vos que em trobo recuperada de l'anèmia i que ahir vaig tornar a sortir a córrer. Fatal.... vaig aguantar ben just 24 minutets... però per aquí es comença! Necessito fer-ho perquè en els últims dies he tingut rèpliques de taquicàrdies i mini-atacs d'angoixa i això no és bo... he de descarregar tota la merda que carrego durant el dia!!!
7. I últim: us recomano la Lilly Allen. M'està acompanyant aquests dies de catarsi personal, i m'està sentant força bé. M'agrada. Molt. No la conec de res però em vaig baixar l'àlbum d'i-tunes i està genial..
10 de març 2009
Varis
Avui he tingut un dia dels durs, he començat el matí prou bé però s'ha anat torçant el dia fins arribar a enfonsar-me en la misèria. Només tenia ganes de fugir d'allà i no tornar en una setmana com a mínim. He començat a notar com les cervicals s'anaven garrativant i com apareixia aquella migranya que sembla que t'agafi el cervell i te'l vagi esclafant.
Per compensar-ho he sortit d'allà corrents per anar a buscar els nens. I com ja sabeu alguns de vosaltres, això d'anar pel carrer amb dues criatures és una feina d'allò més esgotadora. I encara més si tens el més petit en fase "treiem el bolquer", perquè a part dels embalums típics que portes sempre penjant del cotxet (la meva bossa de la feina, la motxilla del fill gran, la bosseta del petitó, la compra del dia -que sempre falta alguna cosa-, etc.) has d'afegir-hi una bosseta amb mudes de recanvi i una gibrelleta. OLE, OLE I OLE.. O sea, glamuroso que te kagas!!! ay porfa..
Dit això, són quarts d'una i se suposa que hauria d'estar treballant, que per això m'he emportat la maleta. Però no estic inspirada. He estat treballant unes dues horetes però ara el caparronet ja no em dóna per més. M'he acabat la Moritz i tot el bol de crispetes que m'havia preparat per aguantar desperta ja fa estona, i finalment he pensat que el millor que podia fer era connectar-me i treure el cap per aquí, que fa dies que no puc..
Volia comentar la lectura de L'ÚLTIM PATRIARCA, i sóc conscient de que no ho faig en les millors condicions, així que, enlloc de fer una ressenya com déu mana, que la podreu trobar a molts llocs fent una cerca al Google, el què escriuré aquí serà la meva humil (i resumida) opinió:
Al principi em va costar molt. Perquè em va descol·locar. Perquè a la contra et parla de la lluita entre dos mons i jo allà només hi llegia UN món. El d'un marroquí masclista, violent i cabró que em feia posar de mala llet.
Per sort, superat el meridià de la novel·la, comença a entreveure's algun altre tema, el del xoc amb el món d'aquí. Però la violència i el despreci del senyor patriarcabró per la resta de mortals segueix fent posar els pèls de punta a qualsevol.
En conjunt l'obra m'ha agradat força. Bé, no sé si podria dir que m'ha agradat. Crec que el més correcte seria dir que m'ha convençut.
Vaig comentar el llibre amb una blocaire i ella deia que no hi veia el premi per enlloc. I potser té raó, però el que no es pot negar és que toca temes que no es toquen gaire sovint (bé, aquí em remeto al meu poc bagatge literari, potser l'estic cagant afirmant això, no ho sé). I si aquests temes els toca algú d'aquí queda com que som racistes o que ens els mirem malament perquè no els sabem entendre des del nostre benestant món.. però si ho escriu una persona amb arrels a aquell altre món, i a més ens ho escriu en català, i a més fa referències a La Colometa de Mercè Rodoreda... doncs ho sento Martachka, però el llibre fa pudor de premi.
Potser no és comparable, però als catalans ens cau la baba quan veiem un jugador del Barça de fora d'aquí cridant un Visca el Barça i Visca Catalunya des del balcó de la Generalitat, i aquí passa una mica el mateix. Ens expliquen la història d'una noia que ve a viure a Catalunya i estudiant aquí supera el model del seu pare i família (que això sona a integració i ens agrada), i a més ens ho expliquen en català i ens fan referència a un dels nostres clàssics!!! doncs ens cau la baba...
Bé, reprenent el què deia: que m'ha convençut.
La història és potent. En alguns moments fins i tot massa, pel meu gust. Perquè no tenia uns dies especialment receptius a aquest tipus de temàtiques, però tot i així el llibre crec que sobresurt amb força del què pots trobar per aquests móns de déu...
Apa, ho deixo aquí, que m'estic adormint. Demà ja em rellegiré el què he escrit amb més calma. Que tot podria ser que tot plegat sigui intel·ligible...
bona nit...
25 de febrer 2009
Ensaïmada, Cafè i Punyalada
Avui és el meu últim dia de baixa laboral, d'aquí a poca estona aniré a treure'm els punts i demà em reincorporaré a la part més dura de la meva vida.. He volgut aprofitar aquest matí per fer una de les coses que no puc fer habitualment (perquè entro d'hora a treballar): acompanyar els nens a l'escola.
Després de deixar-los he passat per davant d'un forn de pa i he comprat dues ensaïmades, una per mi i l'altra per ma germana, que aquests dies m'ha fet companyia. L'he trucat i hem quedat que esmorzaríem juntes a casa seva, ella hi posaria els cafès.
Quan he arribat a casa seva hi he trobat la senyora de la neteja, jo no ho sabia però es veu que el dimecres toca.. M'he presentat a la senyora Carmen i després de 5 minuts de sentir-la a parlar he començat a entendre el què deia. És un defecte que tinc, quan algú em parla ràpid en aquell castellà amb accent pseudo-andalús tancat, és que no rasco bola!!!
Quan ens hem assegut amb ma germana a devorar les ensaïmades, per desgràcia meva, ja havia superat la fase d'adaptació al idioma, i he pogut disfrutar de la següent conversa:
Sra.Carmen: Mira que pa sé hemmána, no sus parecéi en ná, no?
La Meva Sister: Pues casi nadie opina lo mismo que usted Carmen, que hay gente que incluso dice que nos confunde de tan iguales..
Sra.Carmen: Ah sí??
Grigri: Sí sí, de verdad. Mire, le agradezco que nos diga eso porque nosotras pensamos que no nos parecemos tanto como dicen.
Sra.Carmen: (a mi) No no, no sus parecéi, no. Poque tu hemmána éj mú guapa.
Grigri: (moltes gràcies Sra.Carmen, això seu és alta i fina diplomàcia) Sí sí, ella éj mú guapa
Sra.Carmen: Bueno, que no quiero dissí que tú séa fea (moltes gràcies altra vegada Sra.Carmen, no ho intenti arreglar, tallem-ho aquí), que tú también ére guapa, pero tu hemmána éj mú guapa (gràcies per remarcar el MÚ Sra.Carmen, no són ni les 10h del matí i ja m'han dit lletja..)
Puntualització:
Abans de res vull deixar clar que la meva germana és guapa. Ja se sap que amb el segon fill els pares ténen més experiència i sovint aconsegueixen que el segon surti més ben acabadet.
Reflexió 1:
La meva germana paga massa bé a la Sra.Carmen i aquesta es veu obligada a piropejar-la com a complement de la seva feina.
Reflexió 2:
La meva germana paga massa poc a la Sra.Carmen i aquesta ha optat per una estratègia de camelar-se-la, a veure si cau alguna cosa més.
Reflexió 3:
Definitivament, això de "La plus belle du quartier", era un farol com un campanar!! què us pensaveu?
Després de deixar-los he passat per davant d'un forn de pa i he comprat dues ensaïmades, una per mi i l'altra per ma germana, que aquests dies m'ha fet companyia. L'he trucat i hem quedat que esmorzaríem juntes a casa seva, ella hi posaria els cafès.
Quan he arribat a casa seva hi he trobat la senyora de la neteja, jo no ho sabia però es veu que el dimecres toca.. M'he presentat a la senyora Carmen i després de 5 minuts de sentir-la a parlar he començat a entendre el què deia. És un defecte que tinc, quan algú em parla ràpid en aquell castellà amb accent pseudo-andalús tancat, és que no rasco bola!!!
Quan ens hem assegut amb ma germana a devorar les ensaïmades, per desgràcia meva, ja havia superat la fase d'adaptació al idioma, i he pogut disfrutar de la següent conversa:
Sra.Carmen: Mira que pa sé hemmána, no sus parecéi en ná, no?
La Meva Sister: Pues casi nadie opina lo mismo que usted Carmen, que hay gente que incluso dice que nos confunde de tan iguales..
Sra.Carmen: Ah sí??
Grigri: Sí sí, de verdad. Mire, le agradezco que nos diga eso porque nosotras pensamos que no nos parecemos tanto como dicen.
Sra.Carmen: (a mi) No no, no sus parecéi, no. Poque tu hemmána éj mú guapa.
Grigri: (moltes gràcies Sra.Carmen, això seu és alta i fina diplomàcia) Sí sí, ella éj mú guapa
Sra.Carmen: Bueno, que no quiero dissí que tú séa fea (moltes gràcies altra vegada Sra.Carmen, no ho intenti arreglar, tallem-ho aquí), que tú también ére guapa, pero tu hemmána éj mú guapa (gràcies per remarcar el MÚ Sra.Carmen, no són ni les 10h del matí i ja m'han dit lletja..)
Puntualització:
Abans de res vull deixar clar que la meva germana és guapa. Ja se sap que amb el segon fill els pares ténen més experiència i sovint aconsegueixen que el segon surti més ben acabadet.
Reflexió 1:
La meva germana paga massa bé a la Sra.Carmen i aquesta es veu obligada a piropejar-la com a complement de la seva feina.
Reflexió 2:
La meva germana paga massa poc a la Sra.Carmen i aquesta ha optat per una estratègia de camelar-se-la, a veure si cau alguna cosa més.
Reflexió 3:
Definitivament, això de "La plus belle du quartier", era un farol com un campanar!! què us pensaveu?
21 de febrer 2009
Guaiteu que bonic!
És el meu balcó
Les últimes adquisicions han estat dues camèlies, una "cheflera" i un llimoner nan, amb 5 llimones incloses!!!
Martachka: al fons de tot encara hi ha la que em vas regalar fa uns quants anyets... està enorme i ha fet unes floretes blanques d'allò més boniques!!
No hi ha res com tenir temps ociós i una germana que t'acompanya a tot arreu disposada a posar-hi les dues mans que no tinc!!
merci germaneta..
20 de febrer 2009
POST-OPERATORI
Per respondre als vostres desitjos, us diré que l'operació va anar bé i que avui començo a trobar-me força bé. Fins ara m'ha fet mal tot el braç, com si m'haguessin estomacat...
El resultat és aquest:
El resultat és aquest:
He de tenir el canell immobilitzat durant tres setmanes, però avui a mig matí aniré a veure el traumatòleg perquè em tregui aquest parapeto!! quan em va venir a donar l'alta li devia fer llastimeta i em va dir que no m'esperés a dilluns, que podia anar-hi divendres... i li agraeixo!!
Perquè a l'hivern és difícil compaginar aquest braç de Mazinger-Z amb el meu fons d'armari. Que només m'entren dos jerseis!!! HO HAVEU VIST!!!
A veure si puc passar els dies que em queden amb la canellera, o almenys amb un embenat més light...
I amb tot això he aprofitat el temps per acabar "La lladre de llibres", novel·la que recomano a tothom qui li agradi disfrutar d'una bona història ben explicada.
I també he agafat "L'últim patriarca" que em vaig regalar per Sant Jordi. Estic a mig llibre i la veritat espero que la trama faci un gir que m'ajudi a trobar-li el gust, perquè fins ara l'únic que he aconseguit és enrabiar-me com una mona amb el pare-cabró de la protagonista. Que el retrat que fa de "l'ordre musulmà de les coses" (i concretament de la família) fa posar els pèls de punta. Potser el fet que un llibre aconsegueixi remoure'm d'aquesta manera ja es podria considerar un mèrit en sí, no ho sé.. ja us ho explicaré quan acabi!!
Ara deixo l'ordinador que, com comprendreu, escriure és un calvari!!
Repeteixo: LA LLADRE DE LLIBRES!!!!! llegiu-lo!!!
17 de febrer 2009
dilluns 16/02/2009
Coses que vaig fer ahir:
1.esmorzar un entrepà de truita, un donut de xocolata i un tallat.
2.anar al carrefour de La Maquinista per comprar entrades del festival sonisphere de barcelona.
3.desesperar-me durant més d'una hora veient que la noia del carrefour no podia imprimir les entrades i havia d'anul·lar la compra.
4.anar fent ral·lis al carrefour de Badalona-Montigalà a recollir les entrades que ens havia reservat la col·leguis de La Maquinista... (entre vosaltres i jo: fins que no les vaig tenir a la mà no m'ho acabava de creure!)
5.entrar a xafardejar dins del carrefour (ja que hi érem...) i fer gasto amb un llibre tot divertit de Pirates perquè aviat celebrarem l'aniversari del MFG.
6.ingressar a l'hospital Mutua de Terrassa perquè em practiquessin la desitjada artroscòpia de canell. Vaig ingressar a les 16h i no em van baixar a quiròfan fins les 20h!! i sense menjar des de les 9h...
.. i entre els punts 5 i 6, a casa vaig descobrir aquest vídeo, el trobo molt divertit!!!
a youtube podeu trobar els videos de diverses celebrities, us recomano la de MANU CHAO. N'he vist molt poquets, però aprofitaré el descans obligat del post-operatori per divertir-me una estona amb l'humor delirant d'aquesta gent...
1.esmorzar un entrepà de truita, un donut de xocolata i un tallat.
2.anar al carrefour de La Maquinista per comprar entrades del festival sonisphere de barcelona.
3.desesperar-me durant més d'una hora veient que la noia del carrefour no podia imprimir les entrades i havia d'anul·lar la compra.
4.anar fent ral·lis al carrefour de Badalona-Montigalà a recollir les entrades que ens havia reservat la col·leguis de La Maquinista... (entre vosaltres i jo: fins que no les vaig tenir a la mà no m'ho acabava de creure!)
5.entrar a xafardejar dins del carrefour (ja que hi érem...) i fer gasto amb un llibre tot divertit de Pirates perquè aviat celebrarem l'aniversari del MFG.
6.ingressar a l'hospital Mutua de Terrassa perquè em practiquessin la desitjada artroscòpia de canell. Vaig ingressar a les 16h i no em van baixar a quiròfan fins les 20h!! i sense menjar des de les 9h...
.. i entre els punts 5 i 6, a casa vaig descobrir aquest vídeo, el trobo molt divertit!!!
a youtube podeu trobar els videos de diverses celebrities, us recomano la de MANU CHAO. N'he vist molt poquets, però aprofitaré el descans obligat del post-operatori per divertir-me una estona amb l'humor delirant d'aquesta gent...
05 de febrer 2009
we are the world
Nois i noies, avui he sentit això quan sortia de la feina, de camí cap a casa... crec que feia molts molts molts molts molts molts però que molts anys que no la sentia. Tants que m'he emocionat tota sola pensant en que jo era molt jove quan tot això passava... o el que és el mateix: que ja tinc una edat!!!
Si veient això us trobeu que us apareix un somriure tonto als llavis és que, com a mínim, sou de la meva quinta..
No cal dir que us recomano "encaresssidamente" que aguanteu fins als últims minuts que surt el més Gran de tots: Ray Charles
seguit d'aprop d'aquell altre "fenòmen" que es diu Stevie Wonder...
pujeu el volum... pell de gallina...
Si veient això us trobeu que us apareix un somriure tonto als llavis és que, com a mínim, sou de la meva quinta..
No cal dir que us recomano "encaresssidamente" que aguanteu fins als últims minuts que surt el més Gran de tots: Ray Charles
seguit d'aprop d'aquell altre "fenòmen" que es diu Stevie Wonder...
pujeu el volum... pell de gallina...
16 de gener 2009
ja falta menys
Divendres de la setmana vinent ja sabré, espero, la data de la operació que fa mesos que espero. No és res greu però emprenyador. Fa prop de dos anys vaig descobrir que al canell esquerra hi tenia un ganglió, era petitó i no causava molèsties així que quan vaig preguntar a la doctora de capçalera per l'afer ganglió em va dir que si no em feia mal que no m'havia de preocupar per res. Ara bé, a partir del moment que es fes més gros i em fes mal, el millor era demanar hora al traumatòleg.
I això va passar cap a principis de maig de l'any passat...
Ho he provat tot: sessions de massatge, sessions de ultrasons, sessions de micro-ones, l'han buidat amb una xeringa,... i el cabronàs (amb perdó) segueix aquí donant pel sac.
A aquestes alçades no puc fer vida normal, porto permanentment una canellera amb una fèrula per evitar doblegar l'articulació (que és el que em fa més mal), tinc dolor quan escric hores a l'ordinador, i quan agafo els nanos en braços... Per no parlar d'escalar, que des del maig que no escalo!!!
Espero amb ànsia que m'obrin i em treguin aquest ganglió de la punyeta, us ho puc assegurar...
PARETS DEL MÓN, ESPEREU-ME!!!!
I això va passar cap a principis de maig de l'any passat...
Ho he provat tot: sessions de massatge, sessions de ultrasons, sessions de micro-ones, l'han buidat amb una xeringa,... i el cabronàs (amb perdó) segueix aquí donant pel sac.
A aquestes alçades no puc fer vida normal, porto permanentment una canellera amb una fèrula per evitar doblegar l'articulació (que és el que em fa més mal), tinc dolor quan escric hores a l'ordinador, i quan agafo els nanos en braços... Per no parlar d'escalar, que des del maig que no escalo!!!
Espero amb ànsia que m'obrin i em treguin aquest ganglió de la punyeta, us ho puc assegurar...
PARETS DEL MÓN, ESPEREU-ME!!!!
08 de gener 2009
Inventari
Després de tanta festa, entre turrons i polvorons, cauen joguines i més joguines al menjador de casa nostra. Aquest any els escollits han estat:
-1 DVD del KUNG FU PANDA
-2 DVD's del BUMBA
-1 Illa de GORMITI
-3 packs de 4 figures de Gormiti
-1 Cuineta tamany "gran estorbo"
-1 Parking de 3 plantes amb Heliport i vistes a Manhattan incloses
-3 contes per cada nen --> en total 6 contes
-1 joc tipus puzzle per crear animalons de tota mena
-1 got del POCOYO per cada nen --> en total 2 gots (per sort, aquests han anat a parar a la cuina, i no gasten espai de menjador).
-1 ninotet del wall-e que balla.
-1 illa de dinosaures del Playmobil.
-1 helicòpter de policia de Playmobil.
-1 joc de 30 peces de construcció (per sort nostra, fetes de foam, que no fa soroll...jejejejeje).
no està malament si comptem que això queda a repartir entre 2 nens i que aquí hi han posat regals el tió, el Pare Noel i els Reis...
glups...!!
-1 DVD del KUNG FU PANDA
-2 DVD's del BUMBA
-1 Illa de GORMITI
-3 packs de 4 figures de Gormiti
-1 Cuineta tamany "gran estorbo"
-1 Parking de 3 plantes amb Heliport i vistes a Manhattan incloses
-3 contes per cada nen --> en total 6 contes
-1 joc tipus puzzle per crear animalons de tota mena
-1 got del POCOYO per cada nen --> en total 2 gots (per sort, aquests han anat a parar a la cuina, i no gasten espai de menjador).
-1 ninotet del wall-e que balla.
-1 illa de dinosaures del Playmobil.
-1 helicòpter de policia de Playmobil.
-1 joc de 30 peces de construcció (per sort nostra, fetes de foam, que no fa soroll...jejejejeje).
no està malament si comptem que això queda a repartir entre 2 nens i que aquí hi han posat regals el tió, el Pare Noel i els Reis...
glups...!!
05 de gener 2009
Qüestió de fer-se gran
Aquest matí el Meu Fill Gran s'ha vestit tot sol. Això no és novetat perquè ho fa sovint. El què ha passat avui és que no ha encertat posar-se els calcotets del dret. Jo evidentment no ho he vist perquè quan he acabat de vestir el Meu Fill Petit ell ja estava calçant-se les "bambes de fletxes que corren molt".
Les meves sospites han arribat quan, a 4 cantonades de casa, em diu:
MFG: "Mare, aquests calçotets de pirates em van petits".
Jo: "A sí? Vols dir?"
MFG: "Sí mare, em van petits del cul. És que jo ja tinc el cul d'home gran"
Les meves sospites han arribat quan, a 4 cantonades de casa, em diu:
MFG: "Mare, aquests calçotets de pirates em van petits".
Jo: "A sí? Vols dir?"
MFG: "Sí mare, em van petits del cul. És que jo ja tinc el cul d'home gran"
30 de desembre 2008
la sort (2a part)
Estimada audiència: per si algú tenia dubtes us confirmo i reconfirmo que aquest any tampoc m'ha tocat la loteria. Per tant, es manté la màxima del meu avi Rosendo de que "Sort és a Lleida", tot i que aquest any els de l'administració de La Bruixa d'Or no hagin venut cap dels premis..
Seguim currant, o el què és el mateix: seguim pringant...
A la meva empresa hi ha un home que està apunt de jubilar-se que sempre li sento dir la mateixa frase: "que és dura la vida del xupa-tintes!!!" i tots sabem que té raó.
Als qui ens ha tocat viure al cantó pobre de la vida és el que ens toca.
Bé, sempre ens queda la possibilitat de desconnectar-nos del món via blogosfera...
Aprofito per dir-vos que aquests dies de Nadal he acabat un llibre del Paul Auster "Tombuctú" que m'ha fet passar una molt bona estona, i que ara he començat "La lladre de llibres". Em resistia a llegir-lo perquè em temia un drama de gran magnitud en la línia de qualsevol història que tingui a veure amb l'Alemanya nazi, però una ressenya que va escriure la nimue, una blocaire que en sap força d'això dels llibres, em va fer decidir. De moment he devorat més de 100 pàgines en un obrir i tancar d'ulls. Està ben escrit i el ritme és bo. Suposo que el què en realitat enganxa és la vena morbosa que tots portem a dins, que fa que a mesura que vas llegint es vagi fent més i més present la idea del "ara ve quan maten a algú"..
no ho sé, ja us ho explicaré quan acabi.
Només afegir un BON ANY 2009 a tots i totes.
Seguim currant, o el què és el mateix: seguim pringant...
A la meva empresa hi ha un home que està apunt de jubilar-se que sempre li sento dir la mateixa frase: "que és dura la vida del xupa-tintes!!!" i tots sabem que té raó.
Als qui ens ha tocat viure al cantó pobre de la vida és el que ens toca.
Bé, sempre ens queda la possibilitat de desconnectar-nos del món via blogosfera...
Aprofito per dir-vos que aquests dies de Nadal he acabat un llibre del Paul Auster "Tombuctú" que m'ha fet passar una molt bona estona, i que ara he començat "La lladre de llibres". Em resistia a llegir-lo perquè em temia un drama de gran magnitud en la línia de qualsevol història que tingui a veure amb l'Alemanya nazi, però una ressenya que va escriure la nimue, una blocaire que en sap força d'això dels llibres, em va fer decidir. De moment he devorat més de 100 pàgines en un obrir i tancar d'ulls. Està ben escrit i el ritme és bo. Suposo que el què en realitat enganxa és la vena morbosa que tots portem a dins, que fa que a mesura que vas llegint es vagi fent més i més present la idea del "ara ve quan maten a algú"..
no ho sé, ja us ho explicaré quan acabi.
Només afegir un BON ANY 2009 a tots i totes.
10 de desembre 2008
la sort
Un dels molts factors d'esquizofrènia col·lectiva de les festes nadalenques és la arxi-coneguda LOTERIA DE NAVIDAD.
Una servidora, que deu ser molt afortunada en amors perquè en qüestions de sorteigs i loteries pràcticament mai li toca res, no és gaire amant de comprar participacions i dècims. Però sempre arriba aquell moment fatídic en què algú del departament et diu: "perquè no juguem tots a un mateix dècim?". I ja em teniu llençant els euros directes cap a les arques de l'Estat...
El meu avi sempre deia:
"Sort és un poble de Lleida"
I jo intento recordar-ho sovint.
Però també tinc moments de feblesa en què em faig il·lusions de viure una vida una mica millor (definint "mica" com a la no necessitat de fer tants números a final de mes) i penso: i si un dia em canvia la sort?
I vosaltres?
Creieu en la sort?
03 de desembre 2008
El dilema dels Nadals
Arriben festes i tothom vol apuntar-se a la foto de fer regals als nens de casa. A nosaltres ens toca perquè som els pares, però els avis reclamen la seva parcel·la, i les tietes també.. I resulta que sempre acabem amb la casa plena de joguines i nosaltres pensant "i tot això on dallonses o fotrem?"
M'estresso només de pensar-hi..
Comença la batalla amb la parentela..
(Fins ara encara no s'ha donat el cas de que la guanyi)
Hauré de pensar una bona estratègia..
No sé si un discurs basat en el problema de la pujada indiscriminada de preus, l'alça de les xifres d'atur del país, la crisi de les subprime, el fracàs de l'ONU a Afganistan, i la falta d'acord entre els països membres de l'UE per trobar una solució conjunta a la crisi econòmica, m'hi podrien ajudar... Aquí és evident que hi ha un filó, no???
M'estresso només de pensar-hi..
Comença la batalla amb la parentela..
(Fins ara encara no s'ha donat el cas de que la guanyi)
Hauré de pensar una bona estratègia..
No sé si un discurs basat en el problema de la pujada indiscriminada de preus, l'alça de les xifres d'atur del país, la crisi de les subprime, el fracàs de l'ONU a Afganistan, i la falta d'acord entre els països membres de l'UE per trobar una solució conjunta a la crisi econòmica, m'hi podrien ajudar... Aquí és evident que hi ha un filó, no???
21 de novembre 2008
Reflexió
El Meu Fill Petit s'ha afeccionat a la pel·lícula Happy Feet. Fins al punt que cada tarda quan arribem a casa el primer que fa després de treure-li la jaqueta i despertar el gat, és anar al DVD, agafar la capsa de la peli i portar-me-la perquè li posi dient-me "mmmm! mmmm!!", que com tothom sap, vol dir: "mare, posa'm aquest DVD que tinc moltes ganes de veure'l".
Perquè us explico això? Doncs perquè a partir del visionat 500 de la peli, ja et saps la meitat dels diàlegs de memòria. I n'hi ha un que em té especialment intrigada. Fa dies que hi dóno voltes i el vull compartir amb tots vosaltres:
Mestra: "A veure nois, avui us ensenyaré la lliçó més important de tota l'Educació Pingüina Bàsica, algú sap dir-me quina és?? Per exemple tu, Simon."
Simon: "aaammmm pescar?"
Mestra: "No, Simon. Qui més? A veure, tu Mumble?"
Mumble: "hummmm.... no menjar neu groga?"
Perquè us explico això? Doncs perquè a partir del visionat 500 de la peli, ja et saps la meitat dels diàlegs de memòria. I n'hi ha un que em té especialment intrigada. Fa dies que hi dóno voltes i el vull compartir amb tots vosaltres:
Mestra: "A veure nois, avui us ensenyaré la lliçó més important de tota l'Educació Pingüina Bàsica, algú sap dir-me quina és?? Per exemple tu, Simon."
Simon: "aaammmm pescar?"
Mestra: "No, Simon. Qui més? A veure, tu Mumble?"
Mumble: "hummmm.... no menjar neu groga?"
Ho deixo aquí, perquè reflexioneu durant el cap de setmana.
17 de novembre 2008
Excursió - gimnàs
Ahir vaig tenir la brillant idea d'anar a les Coves del Salnitre amb la meva germana i els dos petits. El meu marit estava escalant per la zona de Collbató i vaig pensar que era una bona manera d'invertir l'estona d'espera.
Realment la idea era bona, si no fos es clar pel fet d'haver de carregar el petit (11 kilos + motxilla) a l'esquena... M'ho vaig passar molt bé però avui em fa mal tot. Tinc l'esquena masegada i fins i tot agulletes a les cames!!
Al moment d'entrar vam coincidir amb el grup anterior que sortia, i per variar em va tocar aguantar els comentaris de 3 foques en plena crisi de bufera. El cas típic de la dona entrada en carns i en anys, que no fa res d'esport i que després de pujar una tanda d'escales, entre esbufecs i fogots, li sembla que s'està morint. I com que ella se sent morir doncs prefereix salvar a la resta d'espècie d'una sort similar. I més si es tracta d'una mare d'aspecte fràgil amb un nen carregat a l'esquena. Les hauríeu d'haver vist!! Em miraven amb cara desafiant, desaprovant clarament la meva decisió. Qualsevol s'hagués pensat que anava a sacrificar el meu fill!!! Deien que amb el nen és impossible baixar, que si no passaràs per no sé on, que si ja sé on em fico.. Amb aquell to d'advertència-bronca d'una perfecta membre de Iaies Sense Fronteres.
Passada aquesta fase de comptar fins a 5.000 per no començar a repartir hòsties vem entrar pròpiament a la cova. I la veritat és que és bonica i que el Meu Fill Gran s'ho va passar pipa. El petitó no entenia res però a ell mentres el gronxin tampoc protesta massa..!! Encara que avui em faci mal tot, va valer la pena.
Que dur que és ser mare-aventurera!!!
Realment la idea era bona, si no fos es clar pel fet d'haver de carregar el petit (11 kilos + motxilla) a l'esquena... M'ho vaig passar molt bé però avui em fa mal tot. Tinc l'esquena masegada i fins i tot agulletes a les cames!!
Al moment d'entrar vam coincidir amb el grup anterior que sortia, i per variar em va tocar aguantar els comentaris de 3 foques en plena crisi de bufera. El cas típic de la dona entrada en carns i en anys, que no fa res d'esport i que després de pujar una tanda d'escales, entre esbufecs i fogots, li sembla que s'està morint. I com que ella se sent morir doncs prefereix salvar a la resta d'espècie d'una sort similar. I més si es tracta d'una mare d'aspecte fràgil amb un nen carregat a l'esquena. Les hauríeu d'haver vist!! Em miraven amb cara desafiant, desaprovant clarament la meva decisió. Qualsevol s'hagués pensat que anava a sacrificar el meu fill!!! Deien que amb el nen és impossible baixar, que si no passaràs per no sé on, que si ja sé on em fico.. Amb aquell to d'advertència-bronca d'una perfecta membre de Iaies Sense Fronteres.
Passada aquesta fase de comptar fins a 5.000 per no començar a repartir hòsties vem entrar pròpiament a la cova. I la veritat és que és bonica i que el Meu Fill Gran s'ho va passar pipa. El petitó no entenia res però a ell mentres el gronxin tampoc protesta massa..!! Encara que avui em faci mal tot, va valer la pena.
Que dur que és ser mare-aventurera!!!
08 de novembre 2008
El gerro d'aigua freda (2a part)
Fa uns dies vaig deixar pendent una notícia amarga que guardo al pap. Em martelleja constantment, no hi trobo el sentit per enlloc...
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..
La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.
El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".
Em va caure el món als peus.
I les notícies cada vegada són pitjors.
Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.
Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.
HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.
I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..
La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.
El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".
Em va caure el món als peus.
I les notícies cada vegada són pitjors.
Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.
Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.
HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.
I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.
04 de novembre 2008
i vinga a plorar...
Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..
Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!
Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.
I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..
No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..
El teatre és això, màgia pura..
Subscriure's a:
Missatges (Atom)