crònica d'esdeveniments

Des de la data de l'últim post, i de manera resumida us puc explicar que:

-he celebrat el primer aniversari del meu petitó.
-he celebrat el meu 32è aniversari.
-he pringat a la feina com mai.
-els electrodomèstics de casa s'han calmat.
-m'he comprat més llibres per Sant Jordi que ja estan apilats amb la resta de pendents.
-he sortit a escalar amb una amiga.
-he anat a córrer 2 vegades.
-he sortit de farra 1 nit amb la meva germana i amigues seves (no recordo els anys que feia que no sortia de marxeta..).
-hem anat amb el grandolàs al Camp Nou a veure el Catalunya-Argentina.
-he escoltat el "Rockferry" de la DUFFY i m'ha entusiasmat.
-he descobert que tinc les immunoglobulines de tipus A a nivells de nen de 11 anys, i també una anèmia brutal.
-he patit un intent de crisi d'angoixa que de moment només ha quedat en un ensurt.
-he sabut que a la feina em donaran una Blackberry (en quin moment vaig alegrar-me de que em pugessin de categoria jo?)
-m'han tocat 60 euros a la primitiva.
-he tingut reunió a l'escola amb la professora del gran per revisar el curs i m'han reconfirmat el que ja sabia: que tinc un sol de nen!!!
-he tornat a dinar al restaurant on vem fer el convit de casament en companyia dels nostres padrins de noces.
-hem anat de convidats a una Comunió (i jo que em pensava que aquestes coses ja no es feien!) i li he hagut d'explicar al meu fill gran què era això d'anar a l'església i què era fer la comunió... ÉS MOLT DIFÍCIL!!!
-he anat al teatre amb el meu fill i un amiguet seu a veure el Màgic d'Oz i he disfrutat tant o més que ells.
-he encetat la temporada d'orxates amb un got de mida mitjana.
-i finalment, he après una paraula nova made in el meu fill gran: ESCORALL. Segons el seu diccionari propi "és un amagatall que agafes uns prismàtics i hi ha lleons i tigres". Tà clar no?

us he anat llegint a gairebé tots però no tinc temps per res. De debò que no és per falta de ganes, bé això ja ho sabeu!

fins aviat.

Cuesta abajo sin frenos

Aquesta expressió col·loquial que he escoltat tantes vegades és la que més s'adiu en aquests moments a la realitat del nostre niu conjugal.

Tot va començar amb una queixa dels veïns per unes gotetes sospitoses al sostre de la seva galeria. Quan van obrir.. SURPRISE! una fuita d'aigua d'un tub nostre.
Després de revisar-ho la nostra companyia d'assegurances van dir que el problema era la corrosió del tub (que era de ferro, del quaternari més o menys,) i que aquest és un supòsit que no contempla l'assegurança (algú em podria dir només UN supòsit que cobreixi l'assegurança?). RESULTAT: fer instal·lació nova de l'aigua de tot el pis.

Tubs de l'aigua = tuelf points

Però no va acabar aquí la cosa. Els electrodomèstics de casa, en un atac de gelosia van decidir que també volien una renovació. I així han anat caient primer la planxa, després el renta-vaixelles i, finalment, avui s'hi ha sumat l'aspiradora.

Electrodomèstics de casa = tuelf points

Em fa pànic entrar a casa.

Què petarà demà?
He arribat a pensar que estem dins d'una mena de Show de Truman, i que hi ha milers d'espectadors que es parteixen la caixa de riure cada vegada que ens en passa una. És com si enviessin missatges SMS amb el nom de l'ectrodomèstic que volen que peti aquesta setmana... per la setmana vinent crec que es pot triar entre "PETAR espai RENTADORA" o "PETAR espai TELEVISOR" o "PETAR espai NEVERA".

SI US PLAU, SI ESTEU LLEGINT AQUESTES LÍNIES, LA NEVERA NO!!!

El reforç positiu

Aquest és el nom que han donat a la tàctica de molts pares d'incentivar certes conductes dels fills. Si el nen o nena fa alguna cosa ben feta se'l felicita amb entusiasme perquè percebi que allò realment està molt ben fet i de mica en mica anar creant l'hàbit..

Doncs bé, sapigueu que ara és el meu propi fill el què es dedica a fer-me reforços positius. Ahir a la nit per exemple, quan vaig anar a fer-li un petó de bona nit em va demanar que li llegís un conte. Li vaig dir que era molt tard i que no podia ser, llavors va demanar que n'hi expliqués un de curtet. Però resulta que va demanar la Ventafocs. I jo que recapitulo i busco una versió-express de la història sense oblidar cap detall principal per explicar-li el conte de manera breu. Ell va escoltar amb atenció tot el relat, i quan vaig acabar amb allò del "i van viure feliços al castell i la ventafocs no va ser mai més la criada de ningú" em va dedicar un efusiu "molt bééééé mareeeee!" amb un esforçat somriure.

Sabeu aquells dibuixos de l'Arare, que en algunes situacions els queia una gota ben gruixuda de suor a un costat de la cara? Doncs em vaig quedar igual.

Fill 1 - Mare 0

delirant...

Dimecres 19 de març, 21.03h.
Agafo la bossa d'escombraries i surto al carrer, camino cap als contenidors, quan hi arribo em trobo una pila de roba a terra, al costat del contenidor de tapa verda.
Hi ha un polo vermell de noia de màniga curta amb botonets petits blancs al coll i a les mànigues. També uns pantalons de color marró d'home. I una brusa blanca amb ratlles rosa pàl·lid. I una corbata tornasolada de color blau. I un jersei menut de punt vermell amb la vora del coll grisa. I una samarreta de nen de l'Spiderman de color blanc amb ratlles negres. I un pitet blau cel amb un helicòpter groc brodat..

Estic paral·litzada. Sento com si el cor hagués parat de bategar durant uns instants. Hi ha alguna família al barri que compra exactament la mateixa roba que tenim nosaltres, les mateixes talles, absolutament TOT és idèntic..

delirant...

Avui he vingut a la feina amb el cotxe d'un company, sortim molt d'hora de casa, així que parlem ben poquet, és impossible mantenir una conversa coherent quan la son t'anul·la totes les forces.. mentres passàvem per dins de Bellaterra he mirat pel retrovisor.. tres cotxes més enrera hi havia un cotxe com el meu.. i quan l'he vist he pensat: "mira-te-la, avui la grigri també ha sortit d'hora de casa"...

Rallar esquís

RALLAR ESQUÍS
Dícese de l'acció d'esquiar per sobre neu en condicions pèssimes

CONDICIONS PÈSSIMES
Dícese de la neu de color del Cola-cao, minada de pedretes que sobresurten que et deixen els esquís fets un cromo, i que fan caure fins i tot a l'esquiador més expert.

Això és el que vaig fer jo dissabte al matí. A Ordino. Amb un fred de nassos...
Però feia 2 anys que no esquiava, i les ganes em podien...

RECOMANACIÓ: Si al començament d'una pista veieu un cartell que posa "ATENCIÓ PEDRES" no feu com jo, que sóc descreguda de mena i miro un tros avall i com que fins on allarga la vista no veig pedres, passo de tot i m'hi foto... Les pedres hi són. Més avall. Qui avisa no és traïdor diuen...

El que no entendré mai és perquè tenen tanta barra de fer pagar el forfait sencer si llavors no pots esquiar com déu mana... En fi, quan sigui gran ja ho entendré...

selebreixon

-patates braves
-espàrrecs bladers a la brasa amb formatge de cabra gratinat
-cors de carxofa amb virutes de pernil ibèric i foie
-llagostins a la planxa
-pastís de formatge /gelat de iogurt i mora

i tot això, acompanyat d'un albariño do Rias Baixas, és el què ens vem menjar ahir per sopar amb la meva parella... sí sí, a rebentar!!! :DDDDDD

Estàvem de celebració. Estem sobrevivint a les criatures, ens estimem, blablabla.... i aquest mes a la feina m'han ascendit. Un ascens petitet perquè no m'empatxi, però un ascens esperadíssim des de feia 4 anys!!!

Me'n vaig quedar a les portes de abans del primer embaràs. I ja se sap, les empreses no tenen tendència a apostar per una dona en fase de criança, perquè dóna massa mals de cap... Després va venir el segon embaràs i el segon fill... i ara sembla que per fi han vist que poden confiar en mi, que em prenc la meva feina seriosament i que porto temps demostrant que m'ho mereixo...

com deia l'inspector Vivancos: "... colla de passerells!!!!....."

avui m'han renyat..

M'han dit que tinc bastant abandonat aquest racó de món... i és ben cert! Però com us podeu imaginar, sempre és per falta de temps, no de ganes!!

Així que seré molt breu. Només us penjo un vídeo que potser ja haureu vist però que jo vaig descobrir ahir, i que em fa riure molt. Només dura un minutet, val la pena!

records..

moments de glòria

Ahir al vespre:
"Bona nit guapíssim, que descansis i dormis bé".
Li faig un petó.
Ell somriu.
"Ho saps oi que m'agrada molt fer-te petons?"
"Mare, acosta't que jo també et faré un petó"
M'hi acosto.
Ja té apunt els morritus, hi poso la galta, em fa un petó.
"Un altre"
Torna a posar els morritus en posició, hi acosto la galta, i em fa un altre petó.
Després m'acarona amb tendresa i em diu "guapa"
.....


I aquesta matinada:
"Mare, em deixes dormir aquí amb tu?"
"Què passa? que no pots dormir?"
"Es que aquí en aquest llit es dorm millor. Em tapes mare?"
El tapo bé i aprofito per abraçar-lo ben fort.
"Et molesta el meu braç aquí sota?"
"No mare, no el treguis"
Li faig un petó al caparronet.
Poc després m'agafa la mà.
I es queda adormit.
....

El primer ensurt

Que als directius de les empreses se'ls paga per pensar no és novetat. Una altra cosa ben diferent és que t'incloguin en els seus pensaments. Normalment el seu esforç neuronal va enfocat cap a un únic objectiu: millorar la pròpia situació, a costa del què sigui o qui sigui.

A la meva empresa algun il·luminat va dissenyar l'edifici per X persones i només va incloure en el projecte X/2 places de pàrking. Aquest problema es va mig resoldre el dia que van pensar en aprofitar un descampat que tenien en propietat just a la parcel·la "colindant" (no sé com es diu en català).
Però és que ara resulta que algun altre il·luminat ha decidit construïr un edifici d'oficines a la citada parcel·la. Què passa amb les places de pàrking???? Doncs a la merda les places de pàrking. I que la gent aparqui pel polígon (sense il·luminar). bé, no a tothom li toca anar a aparcar pel polígon. Només als més pringats, com una servidora.
Avui m'ha tocat llevar-me més d'hora per tenir un lloc dins del polígon que no sigui massa lluny ni massa amagat. Quan travessava el carrer de la meva empresa (també amb llum molt escassa), pel pas de vianants, un cotxe que venia a la velocitat del llamp ha estat apunt d'atropellar-me. Jo m'he espantat però em sembla que el conductor encara més. Quan he vist que jo era al mig de la seva trajectòria i que el paio no afluixava la marxa m'he posat a córrer per arribar a la vorera. Ell s'ha parat i m'ha demanat perdó i m'ha insistit que allà al mig "era invisible". Bé, a la velocitat que anava i comptant que eren les 07:30h (hora de tenir encara lleganyes als ulls), no m'estranya que no em veiés..
En fi, gràcies a les ments-pensants-i-ben-cobrants de la meva empresa, aquest matí ja he matinat, i he passat fred, i han estat apunt d'atropellar-me.
Són just les 07:50h i ja he fet tot això, i a més ja he escrit el post...
Per matar a algú...

Canvi d'any

El 2007 va acabar amb la participació a la Cursa Sant Silvestre de Barcelona.
Calia?
Doncs anímicament-simbòlicament sí.
Físicament-muscularment no.

Feia any i vuit mesos que no recorria aquesta distància. I des que he tornat a reprendre els entrenaments no he passat dels 8 kms. I ara feia un mes que havia parat del tot perquè em notava altre cop les molèsties al tendó d'aquil·les que ja m'havien obligat a parar de córrer l'abril de 2006...
Però com que sóc massoca de mena, a última hora no me'n vaig saber estar. Vaig inscriure'm i el 31/12 vaig recórrer els 10kms, esgotant totes les meves forces. També cal dir que corria en companyia del meu marit, cosa que hi afegia l'al·licient de disfrutar plegats d'una activitat que ens agrada a tots dos..
O sigui que vaig acabar l'any ben coixa, però més contenta que un jínjol!

El dia 1 al matí vem organitzar la visita al Patge Reial (altrament dit ambaixador) que està instal·lat a la plaça de l'església de la nostra ciutat des del dia 26/12. Calia anar a portar-li la carta dels petitons, no fos cas que els Reis passin de llarg de casa nostra!! Aquesta vegada la llista és més curta i inclou la petició d'una "joguina per nens petits" pel germanet. Però tot i així millor no obviar el circuit pre-establert, i qui vulgui joguines que les demani a l'interlocutor adequat..
I a la tarda el petitó es va quedar amb els avis i vem anar amb el gran de casa i el meu marit al teatre a veure "Els Pastorets". Per ser els primers pastorets de l'hereu, es pot dir que va ser tot un èxit. A partir de la tercera vegada que va sortir el dimoni ja li havia passat la por i va disfrutar molt (sobretot amb el Jeremies, que em sembla que el meu fill està apunt de muntar el club de fans del tartamut il·lustre!).

I per acabar d'arrodonir tot això, el petit ja ha encetat l'any començant a reptar. El deixes a terra i ja va per tot arreu, i veloç com una gasela! Inicia el gest del gateig però encara no coordina els moviments. Però li falta ben poquet... Està fet un campió!!!

Canviant molt de terç, només dir-vos que m'he llegit el llibre "Mil Cretins" d'en Quim Monzó. I que m'ha agradat. Mal m'està dir-ho però era el primer llibre d'en Monzó que em llegia. N'he fullejat d'altres que tinc per casa però no m'hi he posat mai... Seguirem investigant en aquesta línia...

BON ANY A TOTHOM!

Carta al Pare Noel

Estimat Pare Noel, sóc l'Arnau de Sabadell. Que t'ho passis molt bé repartint les joguines. Jo sóc molt espavilat i m'he portat molt bé.

M'agradaria que em portessis algunes coses:
-La pel·lícula CARS, que se'm va trencar
-Un patinet
-Una espasa o una llança de cavaller
-Un tobogan de boles
-Un pàrquing de cotxes
-Un dinosaure
-Contes nous
-Puzzles nous

I res més, perquè sinó no quedaran joguines pels altres nens..

Que siguis molt feliç i Bon Nadal.


estic segura que aquest any el Pare Noel li farà força cas, què en penseu?...

Petits detalls del dia a dia

Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.

La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..

D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..

M'encanta observar-les.

I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..

Sopar de Nadal

Sí senyors, ahir al vespre vaig tenir celebració nadalenca en forma de sopar d'empresa.
Pensareu: "Awiiiitaaaaaa...."

Doncs sí. Tela marinera. Un dilluns!!

El cert és que hi anava amb la butxaca plena de reticències però al final m'ho vaig passar d'allò més bé. Van aconseguir crear un clima molt distès i van organitzar una festa prou divertida. Jo sóc molt anti-actes-socials, la veritat. Però la d'ahir va ser més una festa que no el típic acte avorrit i encarcarat dels altres anys. Fins i tot vaig atrevir-me a sortir al mini-escenari improvisat per explicar un acudit!!! Que consti que si ho feies et donaven un número per al sorteig d'un pernil.. vaja, que l'esforç valia la pena!

Quan passaven pocs minuts de les dotze de la nit vaig marxar (com la ventafocs, jijijiji) perquè encara em quedava ben bé mitja hora de cotxe fins a casa, i perquè estem parlant d'un dilluns i perquè aquesta nit em tocava a mi aixecar-me als "buèèèèèèèès" del petitó..
Tornava cap a casa sola al cotxe. I resulta que em va venir al cap un post que va escriure fa uns dies l'albert: No podia evitar la sensació de que per molt bé que m'ho hagués passat, enmig de tota aquella gent em sentia completament sola. En realitat no tinc cap vincle amb ningú. Potser és que sóc rareta de mena. No ho sé. Però en el fons em sentia estranya enmig de tots ells. I són tots perfectes estranys per mi. 80 persones, i jo ben sola...

Per acabar-ho d'adobar a la ràdio sonava de música de fons una peça de difícil descripció que es veu que porta per nom "I want you to suck my....". Un oient va trucar per demanar-la. Quina cosa més horrenda pofavó!!! (i ara que m'ho miro això d'horrenda deu ser un barbarisme com una catedral, però s'entén oi?). De fet, si poso Flash FM és precisament per això, perquè aconsegueixen que no m'adormi al volant amb les seves peces amelòdiques (i això no és un error d'escriptura, és una llicència de l'autora que, inspirada per la son que té, inventa paraules enlloc de pensar quina podria posar-hi que volgués dir el mateix...).
Per acabar la vetllada, i comptant que era un sopar d'empresa, no està gens malament la ironia no?? quin missatge més profund...

Bona nit a tots..
Bé, bon dia vull dir...



hummmmm, i bon nadal...

m'ofega

Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!

I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?

És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....

No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.

Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..

El crac de casa

Els qui pensin que tenir fills és un esport d'alt risc tenen part de raó.

El meu fill gran està demostrant que té fusta de crac. Però no del futbol no. El paio aspira a rei del mambo. Heus aquí algunes frases cèlebres dels últims dies, veureu com tinc raó:

Frase 1:

AVIS: Petitó, si et portes bé, un dia d'aquests podràs venir a dormir a casa els avis.
CRAC: Doncs vosaltres, si us porteu bé, podreu venir un dia a dinar aquí a casa.

...Per xulo ell, sí senyor! Que de posar normes ell també en sap!


Frase 2:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria) Fill meu, fes el favor de no demanar que et donin catalana entesos?
DEPENDENTES: Hola bonic, com estàs? Què ens expliques avui?
CRAC: Avui la meva mare m'ha dit que no demani res.

...Con dos coj... I jo de color lila.... si és que són tan macos i tan espavilats els nens d'avui dia....


Frase 3:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria, again) Escolta'm, recordes que no has de demanar res?
DEPENDENTES: Hola guapo, com estàs?
CRAC: Bé, però tinc una mica de tos..
DEPENDENTES: Ah sí? Caram..
CRAC: Sí, mira (i fa unes tossides de mentirijilla) .
DEPENDENTES: Noi, sí que tens tos sí..
CRAC: Sí, és que tinc una mica de mal de coll, però la catalana va molt bé pel mal de coll eh!

... I jo sota terra, cavant la meva pròpia tomba

Vomitiu

... un que si garantirà per llei que els que parlin español puguin aprendre i utilitzar la seva llengüa sense restriccions a tot l'Estat..

...l'altra que si prefereix acabar partida que doblegada...

...un altre es permet el luxe de fer conya sobre Rodalies en un programa de TV...

I davant tot això, perquè no surt el rei i els diu un "porqué no te callas?"
No serviria de res, però almenys ens faríem un fart de riure...
No trobeu?

Decepció

Avui toca un post-polític. No és que no m'interessi el tema de la política, ans al contrari. El problema és que una no té gaire temps i acaba ajornant sine die el moment d'escriure alguna coseta.

Però avui en tinc ganes. Aquest matí he sentit les meravelloses intervencions dels nostres representants polítics al debat d'ahir. I és que em sento amb el deure "moral" de dir-hi alguna cosa.

No sóc exactament una catalana-emprenyada, sóc una catalana-decebuda. Que no sé què és pitjor. Com alguns sabeu sóc estudiant de polítiques (en baixa temporal), i el tema sempre m'ha interessat. Sempre he donat marge als representants polítics per deixar-los exercir i no criticar a la primera de canto qualsevol decisió o acció. Però és que ja fa massa temps que les decepcions s'encadenen una darrere l'altra sense parar. I quan et sembla que ja ho has vist tot i que no et poden descaure més, patapam, surt algun altre motiu per afegir a la llista.

Dilluns vaig veure el debat de l'Àgora del 33. Respresentava que el motiu del debat era la conclusió a la que s'havia arribat la setmana anterior sobre la percepció generalitzada de que els catalans estan desencantats amb la classe política. S'havia convidat a tots els partits a "donar la cara" i buscar conclusions del perquè del descontentament generalitzat. Enlloc d'això, els telespectadors vem assistir a una batalla campal d'aquelles de que si la culpa és dels uns o dels altres, amb demagògia a gogo, i números amunt i avall.. Tot plegat lamentable. Si l'objectiu era netejar la cara de la classe política davant dels ciutadans, us asseguro que van aconseguir tot el contrari. Van fer precisament el què tots plegats estem farts que facin: anar-ne parlant sense solucionar res. Evidenciar la distància que hi ha entre el seu discurs i les necessitats reals dels ciutadans. Donar mostra de què només els interessa l'escó i la supervivència en el càrrec, i que tan se'ls en fot tota la resta. Si toca parlar de les infraestructures doncs ara parlem de que Catalunya és un caos, com si això fos un problema que ha aparegut d'un dia per l'altre. Fa mig any no hi havia cap titular sobre els usuaris de Renfe, i ara no sabem parlar d'altra cosa.
Sigui el caos de Renfe, l'AVE, l'estatut, l'habitatge o el boicot als productes catalans, els polítics només es limiten a cobrir expedient culpant als altres dels problemes "de moda" a l'agenda política. Quan apareix un tema nou els altres desapareixen com si, per art de màgia, s'haguessin resolt. I mentrestant, qui dia passa any empeny. I els ciutadans cada vegada més empobrits, amb contractes precaris, amb salaris pràcticament congelats, hipotecats, i fent números per arribar a final de mes intentant no passar gana (i si es pot menjar una mica de serranillo de tant en tant, festa grossa!).

Tot plegat, decebedor.

15 dies en titulars

Com ja sabeu he tornat a la feina. El què hi he trobat és un caos digne de Ministeri de Foment. Encara no se sap exactament què faré. Sembla que està clar a quina unitat he anat a parar, però també sembla que m'encarregaré d'una altra feina d'un altre departament... brrrr... vaja, que els usuaris de Renfe rodalies tenen més informació que jo. Que ja és dir!!

El retorn no m'ha sentat gaire bé que diguem perquè estic a casa malaltona. Encara no sé si tinc el virus intestinal, perquè va i ve segons el dia, o senzillament tinc les cervicals fotudes (perquè tinc uns atacs de vertígen que ho passo fatal).

Diumenge vaig participar a la Cursa de les Dones de Barcelona. 5 kilometrets de no res, que per començar ja son prou. Perquè fins a dia d'avui només he sortit 3 vegades (2 + cursa), i m'ho he de prendre amb calma...

També diumenge vaig anar a teatre amb el meu marit i el fill gran. Vem anar a veure la Blancaneus. S'ho va passar d'allò més bé, i jo contenta de veure'l així de feliç!!

Avui m'han donat una bona notícia. El meu marit m'ha preparat una sortida-freaky per aquest dijous i divendres. Ens n'anem tots dos amb la tenda de campanya com quan érem jovenets. A escalar en algun lloc. Bé, espero estar en condicions!!! Ara com ara no sé si podré. Avui al vespre vaig a fer-me un massatge a les cervicals, a veure si em deixa apunt per marxar! EN qualsevol cas, encara que no pugui trepar gaire, el sol fet de sortir em ve tant de gust que sigui com sigui m'ho passaré bé. Ho sé. Trobaré a faltar els petitons. MOLT. però m'anirà bé...

Em costa trobar temps per passar-me per aquí, ja ho haureu vist. Però penso molt en vosaltres, ok?
fins aviat!!

Kevin Smith

Aquest és el nom d'un dels únics directors de cine que aconsegueix que vagi al cinema pràcticament cada vegada que treu una pel·lícula. Encara no sé perquè m'agrada tant. No crec que ningú el posi al mateix sac que en Coppola, o Kubrick, o Scorsese.. ni que mai tingui una pel·lícula nominada als òscars. Però una servidora no es cansa de veure les seves pelis, i les revisiono les vegades que faci falta.
El meu primer contacte va ser amb Mallrats. Vaig riure tant..
Després van venir Persiguiendo a Amy, Dogma, Clerks, Jay & Bob el silencioso atacan de nuevo, i finalment en DVD Clerks 2.
Sí, ja sé que pel mig d'aquestes últimes n'hi ha una altra. No l'he vist, ho admeto. Però la resta m'han fet disfrutar i riure de valent.
Ja us ho he dit, encara no sé què és el que més m'agrada. No sé si el punt freak, o l'humor gamberro, o les parides enginyoses, o els personatges esperpèntics. La veritat és que jo ja he deixat la meva etapa de "joventut" però en molts d'ells trobo tantes coses que em resulten properes.. Amb excepcions es clar!!
Per exemple: Clerks 2. Vaig veure-la fa un parell de mesos. Hi ha una escena on un freak d'Star Wars es pica amb un freak del Senyor dels Anells. I la destrossa que fa el primer de la trilogia de Tolkien és tant divertida.. I el millor de tot és que si vaig disfrutar especialment d'aquest moment és perquè jo esmorzo cada dia a la feina amb un seguidor de cada saga. Un fan d'Star Wars i un super-freaky de Tolkien. Sí sí, d'aquells que se saben fins a l'últim nom de l´últim hobbit que surt al llibre, i que porta l'anell penjant, i que ha vist no sé quantes vegades les versions extenses de les tres pel·lis... Un freak de carnet vaja.. I he viscut sovint aquesta mena de piques. De fet, tots plegats ens divertim una mica a costa de carregar-nos les pel·lis del Peter Jackson.. S'emprenya tant!!!

En fi, potser és que aquesta grigri amb l'edat no ha acabat de perdre el punt gamberro, i per això em sento tant còmode amb les pel·lis de l'Smith. Això és quelcom que no canvia encara que hagis tingut dos fills. Al contrari, potser és la manera de recordar que hi ha vida més enllà de ser una mare responsable...