moments de glòria

Ahir al vespre:
"Bona nit guapíssim, que descansis i dormis bé".
Li faig un petó.
Ell somriu.
"Ho saps oi que m'agrada molt fer-te petons?"
"Mare, acosta't que jo també et faré un petó"
M'hi acosto.
Ja té apunt els morritus, hi poso la galta, em fa un petó.
"Un altre"
Torna a posar els morritus en posició, hi acosto la galta, i em fa un altre petó.
Després m'acarona amb tendresa i em diu "guapa"
.....


I aquesta matinada:
"Mare, em deixes dormir aquí amb tu?"
"Què passa? que no pots dormir?"
"Es que aquí en aquest llit es dorm millor. Em tapes mare?"
El tapo bé i aprofito per abraçar-lo ben fort.
"Et molesta el meu braç aquí sota?"
"No mare, no el treguis"
Li faig un petó al caparronet.
Poc després m'agafa la mà.
I es queda adormit.
....

El primer ensurt

Que als directius de les empreses se'ls paga per pensar no és novetat. Una altra cosa ben diferent és que t'incloguin en els seus pensaments. Normalment el seu esforç neuronal va enfocat cap a un únic objectiu: millorar la pròpia situació, a costa del què sigui o qui sigui.

A la meva empresa algun il·luminat va dissenyar l'edifici per X persones i només va incloure en el projecte X/2 places de pàrking. Aquest problema es va mig resoldre el dia que van pensar en aprofitar un descampat que tenien en propietat just a la parcel·la "colindant" (no sé com es diu en català).
Però és que ara resulta que algun altre il·luminat ha decidit construïr un edifici d'oficines a la citada parcel·la. Què passa amb les places de pàrking???? Doncs a la merda les places de pàrking. I que la gent aparqui pel polígon (sense il·luminar). bé, no a tothom li toca anar a aparcar pel polígon. Només als més pringats, com una servidora.
Avui m'ha tocat llevar-me més d'hora per tenir un lloc dins del polígon que no sigui massa lluny ni massa amagat. Quan travessava el carrer de la meva empresa (també amb llum molt escassa), pel pas de vianants, un cotxe que venia a la velocitat del llamp ha estat apunt d'atropellar-me. Jo m'he espantat però em sembla que el conductor encara més. Quan he vist que jo era al mig de la seva trajectòria i que el paio no afluixava la marxa m'he posat a córrer per arribar a la vorera. Ell s'ha parat i m'ha demanat perdó i m'ha insistit que allà al mig "era invisible". Bé, a la velocitat que anava i comptant que eren les 07:30h (hora de tenir encara lleganyes als ulls), no m'estranya que no em veiés..
En fi, gràcies a les ments-pensants-i-ben-cobrants de la meva empresa, aquest matí ja he matinat, i he passat fred, i han estat apunt d'atropellar-me.
Són just les 07:50h i ja he fet tot això, i a més ja he escrit el post...
Per matar a algú...

Canvi d'any

El 2007 va acabar amb la participació a la Cursa Sant Silvestre de Barcelona.
Calia?
Doncs anímicament-simbòlicament sí.
Físicament-muscularment no.

Feia any i vuit mesos que no recorria aquesta distància. I des que he tornat a reprendre els entrenaments no he passat dels 8 kms. I ara feia un mes que havia parat del tot perquè em notava altre cop les molèsties al tendó d'aquil·les que ja m'havien obligat a parar de córrer l'abril de 2006...
Però com que sóc massoca de mena, a última hora no me'n vaig saber estar. Vaig inscriure'm i el 31/12 vaig recórrer els 10kms, esgotant totes les meves forces. També cal dir que corria en companyia del meu marit, cosa que hi afegia l'al·licient de disfrutar plegats d'una activitat que ens agrada a tots dos..
O sigui que vaig acabar l'any ben coixa, però més contenta que un jínjol!

El dia 1 al matí vem organitzar la visita al Patge Reial (altrament dit ambaixador) que està instal·lat a la plaça de l'església de la nostra ciutat des del dia 26/12. Calia anar a portar-li la carta dels petitons, no fos cas que els Reis passin de llarg de casa nostra!! Aquesta vegada la llista és més curta i inclou la petició d'una "joguina per nens petits" pel germanet. Però tot i així millor no obviar el circuit pre-establert, i qui vulgui joguines que les demani a l'interlocutor adequat..
I a la tarda el petitó es va quedar amb els avis i vem anar amb el gran de casa i el meu marit al teatre a veure "Els Pastorets". Per ser els primers pastorets de l'hereu, es pot dir que va ser tot un èxit. A partir de la tercera vegada que va sortir el dimoni ja li havia passat la por i va disfrutar molt (sobretot amb el Jeremies, que em sembla que el meu fill està apunt de muntar el club de fans del tartamut il·lustre!).

I per acabar d'arrodonir tot això, el petit ja ha encetat l'any començant a reptar. El deixes a terra i ja va per tot arreu, i veloç com una gasela! Inicia el gest del gateig però encara no coordina els moviments. Però li falta ben poquet... Està fet un campió!!!

Canviant molt de terç, només dir-vos que m'he llegit el llibre "Mil Cretins" d'en Quim Monzó. I que m'ha agradat. Mal m'està dir-ho però era el primer llibre d'en Monzó que em llegia. N'he fullejat d'altres que tinc per casa però no m'hi he posat mai... Seguirem investigant en aquesta línia...

BON ANY A TOTHOM!

Carta al Pare Noel

Estimat Pare Noel, sóc l'Arnau de Sabadell. Que t'ho passis molt bé repartint les joguines. Jo sóc molt espavilat i m'he portat molt bé.

M'agradaria que em portessis algunes coses:
-La pel·lícula CARS, que se'm va trencar
-Un patinet
-Una espasa o una llança de cavaller
-Un tobogan de boles
-Un pàrquing de cotxes
-Un dinosaure
-Contes nous
-Puzzles nous

I res més, perquè sinó no quedaran joguines pels altres nens..

Que siguis molt feliç i Bon Nadal.


estic segura que aquest any el Pare Noel li farà força cas, què en penseu?...

Petits detalls del dia a dia

Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.

La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..

D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..

M'encanta observar-les.

I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..

Sopar de Nadal

Sí senyors, ahir al vespre vaig tenir celebració nadalenca en forma de sopar d'empresa.
Pensareu: "Awiiiitaaaaaa...."

Doncs sí. Tela marinera. Un dilluns!!

El cert és que hi anava amb la butxaca plena de reticències però al final m'ho vaig passar d'allò més bé. Van aconseguir crear un clima molt distès i van organitzar una festa prou divertida. Jo sóc molt anti-actes-socials, la veritat. Però la d'ahir va ser més una festa que no el típic acte avorrit i encarcarat dels altres anys. Fins i tot vaig atrevir-me a sortir al mini-escenari improvisat per explicar un acudit!!! Que consti que si ho feies et donaven un número per al sorteig d'un pernil.. vaja, que l'esforç valia la pena!

Quan passaven pocs minuts de les dotze de la nit vaig marxar (com la ventafocs, jijijiji) perquè encara em quedava ben bé mitja hora de cotxe fins a casa, i perquè estem parlant d'un dilluns i perquè aquesta nit em tocava a mi aixecar-me als "buèèèèèèèès" del petitó..
Tornava cap a casa sola al cotxe. I resulta que em va venir al cap un post que va escriure fa uns dies l'albert: No podia evitar la sensació de que per molt bé que m'ho hagués passat, enmig de tota aquella gent em sentia completament sola. En realitat no tinc cap vincle amb ningú. Potser és que sóc rareta de mena. No ho sé. Però en el fons em sentia estranya enmig de tots ells. I són tots perfectes estranys per mi. 80 persones, i jo ben sola...

Per acabar-ho d'adobar a la ràdio sonava de música de fons una peça de difícil descripció que es veu que porta per nom "I want you to suck my....". Un oient va trucar per demanar-la. Quina cosa més horrenda pofavó!!! (i ara que m'ho miro això d'horrenda deu ser un barbarisme com una catedral, però s'entén oi?). De fet, si poso Flash FM és precisament per això, perquè aconsegueixen que no m'adormi al volant amb les seves peces amelòdiques (i això no és un error d'escriptura, és una llicència de l'autora que, inspirada per la son que té, inventa paraules enlloc de pensar quina podria posar-hi que volgués dir el mateix...).
Per acabar la vetllada, i comptant que era un sopar d'empresa, no està gens malament la ironia no?? quin missatge més profund...

Bona nit a tots..
Bé, bon dia vull dir...



hummmmm, i bon nadal...

m'ofega

Primer de tot vull dir-li a la xurri que ja m'he mirat les transformacions. Que fa dies que les miro però que em falta temps per posar-m'hi, no les ganes.. !!

I dit això, deixeu-me que m'esbravi una mica. Últimament aquest bloc sembla el divan on m'estiro a descarregar els meus problemes, i potser no hauria de ser així. Almenys quan el vaig obrir no tenia aquesta intenció..
Però és que si no ho trec en alguna banda seguiré amb la mala llet a dins, i això no és gens saludable, oi que m'enteneu?

És la meva mare. Som força diferents en maneres de fer i de pensar. O potser en el fons el problema és que no ho som tant i per això acabo així... no sé. Crec de debò que som diferents però que aquest no és l'únic problema. La font de tots els conflictes és que jo no suporto que em diguin res (almenys que demani ajuda/opinió expressament), ja he dit altres vegades que és un dels meus principals defectes, i que ella té la mà trencada en comentar-ho tot.
Compendi-resum de les dues últimes tardes:
1-Ai, portes les sabates pelades de darrere de conduïr. Això queda fatal.
2-Així barrejes la papilla? Va millor amb una cullera.
3-Posa la cortina de bany a aquesta banda que almenys aquí no es veu que està tacada.
4-Aquest nen no té sabatilles d'hivern encara?
5-La teva dona de la neteja aquest racó no te'l fa mai o què? està brut!
6-Aquesta màquina de fotos que m'heu regalat, ja és prou bona?
....

No m'hauria d'afectar. Hauria de poder prescindir de tot això. Però és que ja em menjo prou marrons a la feina i ja aguanto estoicament prou capullades d'alguns impresentables de "jefes" cada dia, com per haver de carregar més energia negativa quan arribo a casa. A la feina toca el què toca (sobretot toca aguantar-se), però a casa no hauria de ser així... I hi ha dies que estic prou d'humor com per deixar que em rellisquin totes les seves sentències condemnatòries. Però hi ha dies que no puc. No en sé. I així em va, que me'n vaig anar a dormir de mala lluna i encara em dura..
Tranquils, se'm passarà. Al final se'm passarà, com sempre. És que necessitava descarregar-ho.

Espero que després no em passeu la minuta per les tasques de psicòleg.. no us ho podria pagar..

El crac de casa

Els qui pensin que tenir fills és un esport d'alt risc tenen part de raó.

El meu fill gran està demostrant que té fusta de crac. Però no del futbol no. El paio aspira a rei del mambo. Heus aquí algunes frases cèlebres dels últims dies, veureu com tinc raó:

Frase 1:

AVIS: Petitó, si et portes bé, un dia d'aquests podràs venir a dormir a casa els avis.
CRAC: Doncs vosaltres, si us porteu bé, podreu venir un dia a dinar aquí a casa.

...Per xulo ell, sí senyor! Que de posar normes ell també en sap!


Frase 2:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria) Fill meu, fes el favor de no demanar que et donin catalana entesos?
DEPENDENTES: Hola bonic, com estàs? Què ens expliques avui?
CRAC: Avui la meva mare m'ha dit que no demani res.

...Con dos coj... I jo de color lila.... si és que són tan macos i tan espavilats els nens d'avui dia....


Frase 3:

JO: (abans d'entrar a la xarcuteria, again) Escolta'm, recordes que no has de demanar res?
DEPENDENTES: Hola guapo, com estàs?
CRAC: Bé, però tinc una mica de tos..
DEPENDENTES: Ah sí? Caram..
CRAC: Sí, mira (i fa unes tossides de mentirijilla) .
DEPENDENTES: Noi, sí que tens tos sí..
CRAC: Sí, és que tinc una mica de mal de coll, però la catalana va molt bé pel mal de coll eh!

... I jo sota terra, cavant la meva pròpia tomba

Vomitiu

... un que si garantirà per llei que els que parlin español puguin aprendre i utilitzar la seva llengüa sense restriccions a tot l'Estat..

...l'altra que si prefereix acabar partida que doblegada...

...un altre es permet el luxe de fer conya sobre Rodalies en un programa de TV...

I davant tot això, perquè no surt el rei i els diu un "porqué no te callas?"
No serviria de res, però almenys ens faríem un fart de riure...
No trobeu?

Decepció

Avui toca un post-polític. No és que no m'interessi el tema de la política, ans al contrari. El problema és que una no té gaire temps i acaba ajornant sine die el moment d'escriure alguna coseta.

Però avui en tinc ganes. Aquest matí he sentit les meravelloses intervencions dels nostres representants polítics al debat d'ahir. I és que em sento amb el deure "moral" de dir-hi alguna cosa.

No sóc exactament una catalana-emprenyada, sóc una catalana-decebuda. Que no sé què és pitjor. Com alguns sabeu sóc estudiant de polítiques (en baixa temporal), i el tema sempre m'ha interessat. Sempre he donat marge als representants polítics per deixar-los exercir i no criticar a la primera de canto qualsevol decisió o acció. Però és que ja fa massa temps que les decepcions s'encadenen una darrere l'altra sense parar. I quan et sembla que ja ho has vist tot i que no et poden descaure més, patapam, surt algun altre motiu per afegir a la llista.

Dilluns vaig veure el debat de l'Àgora del 33. Respresentava que el motiu del debat era la conclusió a la que s'havia arribat la setmana anterior sobre la percepció generalitzada de que els catalans estan desencantats amb la classe política. S'havia convidat a tots els partits a "donar la cara" i buscar conclusions del perquè del descontentament generalitzat. Enlloc d'això, els telespectadors vem assistir a una batalla campal d'aquelles de que si la culpa és dels uns o dels altres, amb demagògia a gogo, i números amunt i avall.. Tot plegat lamentable. Si l'objectiu era netejar la cara de la classe política davant dels ciutadans, us asseguro que van aconseguir tot el contrari. Van fer precisament el què tots plegats estem farts que facin: anar-ne parlant sense solucionar res. Evidenciar la distància que hi ha entre el seu discurs i les necessitats reals dels ciutadans. Donar mostra de què només els interessa l'escó i la supervivència en el càrrec, i que tan se'ls en fot tota la resta. Si toca parlar de les infraestructures doncs ara parlem de que Catalunya és un caos, com si això fos un problema que ha aparegut d'un dia per l'altre. Fa mig any no hi havia cap titular sobre els usuaris de Renfe, i ara no sabem parlar d'altra cosa.
Sigui el caos de Renfe, l'AVE, l'estatut, l'habitatge o el boicot als productes catalans, els polítics només es limiten a cobrir expedient culpant als altres dels problemes "de moda" a l'agenda política. Quan apareix un tema nou els altres desapareixen com si, per art de màgia, s'haguessin resolt. I mentrestant, qui dia passa any empeny. I els ciutadans cada vegada més empobrits, amb contractes precaris, amb salaris pràcticament congelats, hipotecats, i fent números per arribar a final de mes intentant no passar gana (i si es pot menjar una mica de serranillo de tant en tant, festa grossa!).

Tot plegat, decebedor.

15 dies en titulars

Com ja sabeu he tornat a la feina. El què hi he trobat és un caos digne de Ministeri de Foment. Encara no se sap exactament què faré. Sembla que està clar a quina unitat he anat a parar, però també sembla que m'encarregaré d'una altra feina d'un altre departament... brrrr... vaja, que els usuaris de Renfe rodalies tenen més informació que jo. Que ja és dir!!

El retorn no m'ha sentat gaire bé que diguem perquè estic a casa malaltona. Encara no sé si tinc el virus intestinal, perquè va i ve segons el dia, o senzillament tinc les cervicals fotudes (perquè tinc uns atacs de vertígen que ho passo fatal).

Diumenge vaig participar a la Cursa de les Dones de Barcelona. 5 kilometrets de no res, que per començar ja son prou. Perquè fins a dia d'avui només he sortit 3 vegades (2 + cursa), i m'ho he de prendre amb calma...

També diumenge vaig anar a teatre amb el meu marit i el fill gran. Vem anar a veure la Blancaneus. S'ho va passar d'allò més bé, i jo contenta de veure'l així de feliç!!

Avui m'han donat una bona notícia. El meu marit m'ha preparat una sortida-freaky per aquest dijous i divendres. Ens n'anem tots dos amb la tenda de campanya com quan érem jovenets. A escalar en algun lloc. Bé, espero estar en condicions!!! Ara com ara no sé si podré. Avui al vespre vaig a fer-me un massatge a les cervicals, a veure si em deixa apunt per marxar! EN qualsevol cas, encara que no pugui trepar gaire, el sol fet de sortir em ve tant de gust que sigui com sigui m'ho passaré bé. Ho sé. Trobaré a faltar els petitons. MOLT. però m'anirà bé...

Em costa trobar temps per passar-me per aquí, ja ho haureu vist. Però penso molt en vosaltres, ok?
fins aviat!!

Kevin Smith

Aquest és el nom d'un dels únics directors de cine que aconsegueix que vagi al cinema pràcticament cada vegada que treu una pel·lícula. Encara no sé perquè m'agrada tant. No crec que ningú el posi al mateix sac que en Coppola, o Kubrick, o Scorsese.. ni que mai tingui una pel·lícula nominada als òscars. Però una servidora no es cansa de veure les seves pelis, i les revisiono les vegades que faci falta.
El meu primer contacte va ser amb Mallrats. Vaig riure tant..
Després van venir Persiguiendo a Amy, Dogma, Clerks, Jay & Bob el silencioso atacan de nuevo, i finalment en DVD Clerks 2.
Sí, ja sé que pel mig d'aquestes últimes n'hi ha una altra. No l'he vist, ho admeto. Però la resta m'han fet disfrutar i riure de valent.
Ja us ho he dit, encara no sé què és el que més m'agrada. No sé si el punt freak, o l'humor gamberro, o les parides enginyoses, o els personatges esperpèntics. La veritat és que jo ja he deixat la meva etapa de "joventut" però en molts d'ells trobo tantes coses que em resulten properes.. Amb excepcions es clar!!
Per exemple: Clerks 2. Vaig veure-la fa un parell de mesos. Hi ha una escena on un freak d'Star Wars es pica amb un freak del Senyor dels Anells. I la destrossa que fa el primer de la trilogia de Tolkien és tant divertida.. I el millor de tot és que si vaig disfrutar especialment d'aquest moment és perquè jo esmorzo cada dia a la feina amb un seguidor de cada saga. Un fan d'Star Wars i un super-freaky de Tolkien. Sí sí, d'aquells que se saben fins a l'últim nom de l´últim hobbit que surt al llibre, i que porta l'anell penjant, i que ha vist no sé quantes vegades les versions extenses de les tres pel·lis... Un freak de carnet vaja.. I he viscut sovint aquesta mena de piques. De fet, tots plegats ens divertim una mica a costa de carregar-nos les pel·lis del Peter Jackson.. S'emprenya tant!!!

En fi, potser és que aquesta grigri amb l'edat no ha acabat de perdre el punt gamberro, i per això em sento tant còmode amb les pel·lis de l'Smith. Això és quelcom que no canvia encara que hagis tingut dos fills. Al contrari, potser és la manera de recordar que hi ha vida més enllà de ser una mare responsable...

i més changes...

Avui fa exactament 6 mesos que vaig agafar la baixa de la feina. El 10 d'abril. Estava embarassada de 38 setmanes i 16 dies més tard va néixer el meu fill petit.

He pogut allargat la baixa maternal a costa d'ajuntar les hores de lactància i del saldo de vacances, però avui s'acaba. Demà torno a treballar.

Tothom em pregunta si en tinc ganes. I la veritat és que sempre depen del moment. Però es pot dir que en la majoria de moments sí. Necessito canviar de vida. Cuidar dels teus fills és molt bonic però també molt absorvent. I jo necessito saber que serveixo per fer altres coses que preparar papilles, biberons i canviar bolquers. Crec que no sóc millor mare quedant-me al seu costat les 24 hores del dia, si això no és la única cosa que dóna sentit a la meva vida. És evident que és la cosa més important que he fet mai, tenir fills vull dir, i també tinc molt clar que, des del moment que han nascut, tota la meva vida gira al seu voltant.
Però necessito un raconet per trobar-me soleta. Segurament la feina no és la millor candidata per omplir aquest raconet. Però a casa necessitem els dos sous, així que no tinc gaires més opcions.. També hi ha les sortidetes setmanals a córrer (que van reiniciar-se la setmana passada), la lectura, l'escalada... i, evidentment, les estones per estar amb la parella. Que potser a algú li sobtarà que ho remarqui, però és que quan hi ha dos fills queda tant poc espai lliure que "estar a soles amb la parella" no és un estat natural, sinó un estat desitjable. I que consti que "estar a soles amb la parella" és un terme tant ampli que pot consistir en un soparet ràpid mentres la teva germana et fa un cangur, o fins i tot que t'acompanyi a una visita al metge. Per pocs que siguin, aquests minuts es tornen molt valuosos.

Vaja, no volia estendre'm i ja ho he fet...

Només afegir que la setmana passada vaig trucar a un bon amic i vaig tenir la sort de trobar-lo pel carrer aquell mateix dia, a la tarda. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i em va fer una abraçada de les de debò, que em va sentar de meravella.. Gràcies amic, abraça'm sempre que vulguis!!

torno a trepar!

Diumenge passat vaig retornar a les meves estimades parets. Vaig entaforar-me els demoníacs peus de gat (un calçat així només pot ser obra del diable), i vaig tornar a tocar la roca després d'aquest "kit kat a la vida esportiva" que implica la maternitat.

El debut va ser a una zona molt fàcil i assequible per a principiants, de la cara sud de Montserrat. Es coneix com el Jardinet, a Collbató.

Jo només vaig fer les tres vies de l'esquerra, les més faciletes. Però suficient per començar de nou i recordar que bé que ho passo enfilant-me per les parets.. ;P

En fi, seguirem informant. Ara ja no hi haurà qui em pari!!!! PARETS DE CATALUNYA, JA SÓC AQUÍ...

bocinets de vida

Davant meu tinc un plafó d’aquells de suro, que vaig portar de casa dels meus pares. El vaig penjar aquí, i el cert és que, ara que me’l miro, crec que pocs canvis ha sofert des de la seva arribada al pis. Gairebé tot el que hi ha penjat porta aquí força temps.

El més recent és de gener de 2005. El parell d’entrades que ens va regalar la meva germana per anar a veure el concert de REM al Sant Jordi. (Quin bon record.. Gràcies wapi!!). Estan penjades just a sota de la única entrada que guardo de l’anterior concert que van fer els REM a Barcelona. També era al Sant Jordi, el febrer de 1995 per la gira de l’àlbum Monster, 10 anys abans ni més ni menys.. Va ser el primer Concert (amb majúscules) que vem anar junts amb la meva parella actual. Per aquelles dates tots dos érem estudiants i no ens podíem permetre gaires luxes.

També hi ha una foto que ens van enviar una parella d’holandesos que vem conèixer l’estiu del 1998 al Refugi de Saboredo del Parc Nacional d’Aigües-Tortes. Ens van fer una foto mentres la meva parella i jo admiràvem el paisatge descansant sobre una pedra grossa al costat de l’estany, i l’estiu següent ens la van enviar. Per tant, la foto està penjada al suro des de setembre de 1999. Cada vegada que la miro recordo tots aquells dies, tots els camins, l’aire fresc de la muntanya, la tranquil·litat, l’aigua gelada dels rierols i estanys, la truita al forn que ens van fer al Refugi de Colomers i que vem menjar-nos en companyia de dos Guiputxis d’allò més divertits, l’angoixa del primer dia quan se’ns feia fosc i no arribàvem a Saboredo i la boira començava a guanyar terreny, els roncs dels maleïts suïssos que dormien a les lliteres de dalt a Colomers i que no van deixar descansar a ningú, el deliciós entrepà de pernil que ens van fer els del Refugi Ventosa i Calvell l’últim dia de la nostra travessa i que vem menjar-nos després d’haver passat pel Port de Ratera en direcció al llac de Sant Maurici, el meu primer cous-cous al Refu Ventosa i Calvell, el vertiginós darrer tram del cim del Punta Alta, el CD de Manu Chao que sonava una i altra vegada al Refu de Saboredo, l’aplaudiment que vem fer tots els hostes en aquest mateix refu quan el guarda ens va servir per sopar un rostit de pollastre que estava increïblement bo…
Buff… quines ganes tinc de tornar-hi..

A sota hi ha una postal que ens van enviar l’OM i la CM l’agost de 1997. És una foto preciosa de La Barre des Ecrins als Alps francesos. La postal porta data de 13/08/97 i a la capçalera hi diu que està escrita des d’Ailefroide, expliquen que el temps era assolellat però que hi feia molt fred, i acaba amb l’enviament de “dos petonets ben congeladets”. Ara que hi penso, és curios, tenim totes les postals que rebem d’arreu penjades darrere una porta, i aquesta ha quedat aquí al suro… realment és preciosa aquesta muntanya… Algun dia hi pujarem, no en dubteu pas!!!

I al costat dret de la postal una foto de record de la única vegada que he anat a fer ràfting. Va ser l’últim cap de setmana de maig de 2003. Hi vem anar amb l’AC, l’AM i el JI. Aquesta foto no seria especial si no fos perquè hi falta el JS. El dia abans de marxar cap a Àreu va haver-hi un malentès i va cabrejar-se amb mi. Buff, i de quina manera!!! No vaig poder dormir en tot el cap de setmana. Em trobava fatal, em sentia fatal, em feia mal el cor, i no precisament en sentit figurat. Així que el ràfting va estar bé, però sempre recordaré que va ser un dels pitjors caps de setmana de la meva vida.

I a l’altre costat de la postal dels Alps hi ha la joia de la corona. Una foto meva de quan tenia 12 o 13 anys. O sigui que és de l’any 1988 o 1989. Jo estava apuntada a un gimnàs, feia gimnàstica esportiva. M’encantava de debò. Disfrutava saltant a potro, penjant-me de les paral·leles, i matxacant-me amb les sèries d’abdominals. Per Nadal el gimnàs tenia la tradició de fer una foto a tots els alumnes i enviar-la als pares com a felicitació. I d’aquí surt aquest petit trofeu: estic amb el meu mallot blau marca Mito (n’estava enamorada), amb els cabells llargs fins a les espatlles, fent una postura de gimnasta i somrient a la càmara.
El flic-flac no em va sortir mai perquè em feia por, i també em costava molt la barra d’equilibris. Però era tant feliç allà al gimnàs!! Llàstima que la desviació de columna m’obligués a deixar la pràctica d’aquell esport, em va saber molt greu… El metge va dir que només podia fer natació. I us asseguro que a mi això del nedar no em motiva gaire, no sóc gaire bon peixet. Ja ho he dit altres vegades, a mi el què em surt millor és fer la cabreta.

I per acabar, també hi tinc penjat un clauer amb una clau d’un candau de bicicleta que ja no tinc. Ni el candau, ni la bicicleta!! A saber el temps que fa que està aquí. No en tinc ni idea… Quins farts de pedalar que em feia als estius, amb la meva BH Florida vermella!!!

Crec que tots aquests petits trocets de la meva vida encara s'estaran aquí molts anys. I espero penjar-n'hi uns quants més per acabar d'omplir-lo de més moments especials...

11.09.2007

Avui hem aprofitat la diada per fer una excursioneta amb la família.

Hem anat a La Mola. Un cim de 1.000 metrets força concorregut del Vallès Occidental...

He oblidat la quantitat de vegades que hi he pujat, però avui era especial. Avui era la primera vegada que hi pujava al petitó de casa. El seu pare l'ha portat a la motxilleta i ell s'ha portat la mar de bé, sense rondinar gens ni mica.

Però el millor de tot és que el gran (pobrissó, 3 anys i 5 mesos i ja li hem penjat el cartell de gran!!!), ha pujat i baixat pel seu propi peu. Com un excursionista de debò. No n'estaria tant orgullosa si l'esforç no fos prou gran per un nen de la seva edat. Hi he pujat altres vegades amb gent més gran que ell i us puc assegurar que esbufegaven 20 vegades més!!! Bé, ja se sap, els petitons és com si funcionessin amb piles alcalines, tenen energia per parar un tren.. però de debò que per la seva edat és una bona tirada, i per això estic tant cofoia. Està fet un campió!

Dilluns passat va començar l'escola (és una escola sensible a la problemàtica dels pares i mares treballadors i comencen el curs escolar el dia 01/09 i acaben el 30/06, la única de la meva ciutat que ho fa, i no és privada!!!), i la veritat és que aquesta setmana ha estat bastant raret.. li han sortit els gelets una altra vegada i hem patit una mica. Espero que s'hi vagi adaptant i que jo pugui donar-li l'atenció que necessita. Sabeu bé que ho intentaré amb totes les meves forces.. L'estimo tant...

El retorn de l'oci

Buè, ja ho veieu, he estat un fotimer de dies sense passar per aquí.. ja se sap, les vacances, tot el dia amb els peques... Un no parar!
No tinc massa temps per escriure així que no m'estendré més en aquest pròleg tant típic i tòpic.
Salutacions a tots i totes de nou!!

Volia comentar-vos que darrerament he reprès la meva afició (temporalment abandonada) del cinema i de la lectura. Bé, la del cinema s'hauria de puntualitzar: he anat alguna vegada al cine però no he vist res que valgués la pena esmentar.. quan parlo de cinema aquí vull dir "pelis del video-club". Sí senyors, ja ho veieu, sóc una romàntica dels vídeo-clubs. Tothom baixant-se pelis d'internet i jo caminant tres cantons amunt i tres cantons avall amb la tarjeta a les mans per veure les pelis que no he vist ens aquests darrers anys de maternitat... jejejejeje
He vist BABEL, Infiltrados, Dejà Vu, Little Miss Sunshine, i El Ilusionista. Com que ja us he dit que no em puc estendre en detalls només recomanar-vos BABEL i Little Miss Sunshine. La primera per la complexitat de tots els detalls, pels seus personatges i per la quantitat de sentiments diferents que transmet (Denke, tu que ets l'especialista: els casaments mexicans són tots com surten a la peli?? buff....). I la segona sobretot per la seva frescor, vaig passar-m'ho força bé veient-la, és una història "diferent".

I de llibres he acabat amb "Cien años de Soledad" i amb "El vigilant del camp de sègol".
Deixo els comentaris per un altre dia perquè realment n'hi ha per una estoneta (sobretot per l'obra de García-Márquez).

Només afegir que ahir vaig tornar a practicar escalada. De moment només he fet una mica la freaky al búlder del gimnàs municipal, i avui ja no puc ni moure'm del mal que em fan les espatlles i els braços. Realment sembla mentida que poguem tenir tants músculs en tan poc tros, són coses que només te n'adones quan et fan mal...

See you soon!!!

Capítol Primer: Alerta màxima

Els qui no hagueu llegit la introducció al tema de les ISF feu clic aquí


L’escena es situa a la carnisseria-xarcuteria que hi ha a 5 cantons de casa meva. És el 5è dia de vida del petit i la meva primera sortida al carrer. Som al matí d’un dia radiant que convida sortir a fer una breu passejada, així que aprofito per anar a buscar uns talls de llom que faré per dinar. Entro a la carnisseria, hi ha dues dependentes, em reben amb una salutació efusiva, contentes de saber que ja ha nascut el petit.

JO: Bon dia!
D1: Hola bon dia! Ja ens va dir el teu pare que la setmana passada va néixer el petit. Com et trobes?
D2: Que el podem veure?
(les dependentes surten de darrere el mostrador per venir a veure el nounat)
D1: Que bufó, i que gran que està! Però si no té ni una setmana no?
JO: No, només 5 dies, però ha nascut grosset..
D2: Que valenta que ets, abans nosaltres ens passavem dies i dies tancades sense treure els petits de casa!



Mentrestant a la Seu Central d'ISF de la meva ciutat:

Iaia-agent 1.005: Atenció Central: ha sortit una mare amb un nadó que no té ni una setmana. En aquests moments es dirigeix cap a la xarcuteria de la Plaça Salvans.
Central: Atenció a totes les unitats: Que una patrulla es personi immediatament a la xarcuteria de la Plaça Salvans, cal fer un reconeixement de l’estat de la criatura i de les facultats de la mare.
Iaia-agent 1.238: Aquí Agent 1.238, estic a 100 metres de l’objectiu. Ara mateix hi vaig. Passaré informe en breu.



L’Agent 1.238, coneguda amb el nom de pila “Sra.Carmeta”, entra a l’establiment:

D1: Bon dia Sra.Carmeta, guaiti quina preciositat de nen que tenim aquí
A 1.238: Bon dia, a veure? Caram quin nen més petit! Quan té?
JO (tement el pitjor): 5 dies
D2: Què li sembla? I nosaltres que trigàvem mesos abans de sortir de casa.. amb raó ara surten tan espavilats!
JO: Tot plegat canvia. Nosaltres mateixos, quan vem tenir el primer fill ens van dir que no podíem banyar-lo fins que li caigués el cordó i en canvi ara ens han dit que ho podem fer sense cap problema. I només han passat 3 anys!
A 1.238 (esgarrifada pel meu comentari desafortunat): Ui noia, doncs no els facis cas eh! Perquè la meva filla fa dos mesos que ha tingut una nena i a l’hospital els van dir que res de banyar-lo!!
JO (mirant de canviar de tema després de rebre el consell número 1 del dia): Bé senyores, necessito 5 talls de llom, qui me’ls dóna? Perquè molt em temo que gaire estona amb el cotxet parat aquest noi es posarà a plorar..


D1 i D2 van cap a darrere el mostrador una altra vegada. Tinc tan mala sort que el petit es posa a plorar.

D1: Ui, pobrissó! Ja m’afanyo ja!
D2: Que potser té gana?
JO: (merda: ja hi som amb lo de si té gana..) Ui no, encara no li toca. És que li agrada que el gronxin i no que pari a les botigues..!!
A 1.238 (parlant amb la D2 però ben fort perquè quedi clar que ho diu per mi): bé, això de “no li toca” no es pot dir. Quan són tant petits no ho saben ni ells quan els toca! Abans a nosaltres ens marcaven que havia de ser cada 3 hores estrictes. En canvi ara trobo que fan molt bé de dir que el pit ha de ser a demanda (i remarcant el “a demanda”). Quan el nen plora és per alguna cosa pobret, no se l’ha de fer passar gana.



El nen no podia tenir gana perquè abans de sortir de casa havia estat hora i mitja enganxat al pit menjant. I d’això només en feia 10 minuts. Però es clar, no valia la pena perdre ni 5 segons donant explicacions. Tenia la batalla perduda d’entrada. Per moltes explicacions que donés ella hi trobaria alguna pega. Davant d’una agent implacable com aquella en plena classe magistral només em quedava resar perquè la dependenta acabés d’embolicar ràpid el tall, afanyar-me a pagar i fotre el camp. Això o engegar a la merda la Sra.Carmeta, és clar. Però després quedes tu com una mala educada. I tampoc val la pena.
De bona gana li hagués dit: “no es preocupi que el meu fill i jo ens coneixem el suficient per saber que ara no té gana. Gràcies per l’interès però no pateixi que aquest nen no és un desnutrit més sobre la capa de la terra”.
Però després segurament hauria passat parte a Central de que sofreixo una crisi post-part evident i no m’haurien deixat tranquil·la durant uns quants dies.

Millor respirar a fons i comptar fins a deu.

ISF

Les tres sigles que encapçalen el post d'avui amaguen el nom d'una potent lògia secreta d'abast mundial. Molt més poderosa que la maçoneria o fins i tot l'Opus Dei, pel seu nombre d'adeptes i la força de la seva entrega i dedicació a la causa.

La primera informació que vaig trobar sobre aquesta pseudo-ONG, va ser fa uns tres anys llegint un llibre de l'autor Carles Capdevila que em vaig regalar arran de la meva estrenada maternitat: "Criatura i Companyia". Allà el Sr.Capdevila ja feia referència a la perillositat d'aquest col·lectiu. Però no vaig donar-hi la importància que realment es mereixia. Em va semblar que l'autor senzillament exagerava els fets per aconseguir un to més còmic que fes riure al lector.

ARA PUC ASSEGURAR I ASSEGURO QUE ESTAVA COMPLETAMENT EQUIVOCADA.

El Sr.Capdevila es quedava curt.

Entraré en matèria, per a tots aquells blocaires que no coneixeu el tema:

L'organització es diu Iaies Sense Fronteres i en les seves files aplega un poderós exèrcit de dones jubilades (també alguns homes, però són minoria) disposades a salvar la vida de tots els nens i nenes del món, i alliberar-los dels patiments i maltractes que inflingim en ells les mares inexpertes com jo (ja se sap, mai en sabem prou).

Patrullen les 24 hores del dia per torns, a totes i cadascuna de les cantonades de la teva ciutat, a totes les cues dels Mercats i Supermercats, a dalt de tots els autobusos, als Parcs i Places públiques... siguis on siguis et vigilen atentament, preparades per actuar al menor indici de negligència, a punt per intervenir amb caràcter d'urgència quan la vida d'algun petit està en perill per culpa de la seva mare.

Actuen de manera coordinada i amb una eficàcia a prova d'agent 007. Són ràpides i executives. No tenen escrúpols. La seva vida gira entorn de la seva única missió, i el fi justifica sempre els mitjans. La seva entrega a la causa de l'organització és TOTAL, sense cap mena de dubte.

Els que patiu l'experiència de ser pares/mares segur que sabeu del què us parlo. La resta pensareu que exagero. Per això prometo transcriure en propers dies les situacions que he patit des que va néixer el meu fill petit ara fa dos mesos i mig, una per una. Perquè vegeu que no m'invento res. Tot el què escriuré serà única, exclusiva i exactament la realitat...

Qualsevol iaiona d'aparència inofensiva pot ser una membre d'aquesta secta, així que millor si desconfieu sempre de totes.

FCB

És ben cert que el Barça és més que un Club. És un cas clar de politeisme malentès.
Adorem una col·lecció de mortals disfressats de divinitats, amb l’esperança de que ens duran pel bon camí. De que la seva màgia ens farà tocar el cel amb les mans… El nostre pitjor pecat és VOLER creure, o dit en altres paraules: ENGANYAR-NOS a nosaltres mateixos.

L’últim exemple d’aquesta insensatesa l’hem presenciat fa pocs dies, Thierry Henry entrant al Camp Nou davant de 30.000 aficionats que l’aclamaven embogits.
Veig les imatges i recordo una frase de la pel·lícula “Las amistades peligrosas” que deia que “no se aplaude a un tenor sólo por aclararse la voz”. El què pot fer aquest jugador pel Barça encara està per veure, però aquí ja l’hem rebut amb honors d’emperador romà. Si jo fos en Montilla no dubtaria en fitxar aquest personatge per mobilitzar la gent cap a les urnes, tal poder de convocatòria s’ha d’aprofitar per acabar amb els nivells d’abstenció tan vergonyosos del nostre país!!

El pitjor no acaba aquí. Després d’Henry han arribat altres Déus que, ajuntats amb els que ja tenim a casa en tenim ben bé prou per reproduir l’escena del Sant Sopar. I acte seguit una altra idea em travessa el cor per fer-lo miques: QUANTS MILERS D’EUROS ENS COSTA TOT AIXÒ??
No hi ha cap dubte que veure tants zeros en una xifra és quelcom que s’escapa de les possibilitats matemàtiques d’una mestressa de casa que està acostumada a moure’s entre les xifres del dia a dia: el què costa el pa, a quin preu està el rap, el bitllet d’autobús… Els salaris d’aquesta patuleia són tant desorbitats que espanten.

Després et trobes que acaba una temporada tant desastrosa com la que hem presenciat aquest any i sents a parlar de que si hi havia una guerra civil al vestidor, que si hi havia jugadors que tenien privilegis, que si el Ronaldinho entrenava pel seu cantó i que això no pot continuar així… Què estan dient?? Que aquesta gent han estat fent de tot menys currar per guanyar-se el sou??? Senyors meus, a mi em costa molt llevar-me d’hora al matí per anar a treballar, i m’hi passo moltes hores!! D’acord, una meva gestió ben feta no dóna tanta satisfacció al món mundial com un golarro de l’Etó, però tampoc ens podem permetre que visquin com Déus, no? Ens diuen que ho són i ells acaben creient-se que ho són, i aquí ens equivoquem tots.

Visca el Barça, però NO NEM BÉ…