Que ara ja som 4 no és novetat.
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.
Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!
Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.
Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.
No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!
13 de juny 2007
12 de juny 2007
La sorpresa
La sorpresa del mes ha vingut en forma de llibre.
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.
Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..
El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.
Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:
12 junio
El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".
Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.
Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..
El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.
Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:
12 junio
El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".
Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!
14 de maig 2007
SUDOKU KAMIKAZE
Aquest post pot ser d'especial interès per l'esteve, que sé que té bastanta pràctica en això dels sudokus..
Per tot aquell o aquella qui ho vulgui provar, acabo d'inventar una nova modalitat de sudoku. Molt més xunga que els Sudokus Master o els Samurais..
Es tracta del SUDOKU KAMIKAZE, que consisteix en intentar fer un sudoku (del nivell que vulgui l'usuari o usuària) mentres dones el pit a un nadó de setmanes.
No cal dir que el dolor del nen quan xucla és la principal dificultat d'aquesta modalitat que us presento. Però encara n'hi ha una altra d'afegida, per bé que es podria considerar secundària:
Quan es canvia el nen de pit també es canvia el llapis de mà. Així una persona dretana (com jo) té la dificultat de veure's obligada a escriure els numerets amb la mà esquerra, i a l'inrevés pels esquerrans.
Què us ha semblat??
Us animo a provar-ho.
Va molt bé per mantenir-se despert a altes hores de la matinada... SUJURU!!
Per tot aquell o aquella qui ho vulgui provar, acabo d'inventar una nova modalitat de sudoku. Molt més xunga que els Sudokus Master o els Samurais..
Es tracta del SUDOKU KAMIKAZE, que consisteix en intentar fer un sudoku (del nivell que vulgui l'usuari o usuària) mentres dones el pit a un nadó de setmanes.
No cal dir que el dolor del nen quan xucla és la principal dificultat d'aquesta modalitat que us presento. Però encara n'hi ha una altra d'afegida, per bé que es podria considerar secundària:
Quan es canvia el nen de pit també es canvia el llapis de mà. Així una persona dretana (com jo) té la dificultat de veure's obligada a escriure els numerets amb la mà esquerra, i a l'inrevés pels esquerrans.
Què us ha semblat??
Us animo a provar-ho.
Va molt bé per mantenir-se despert a altes hores de la matinada... SUJURU!!
08 de maig 2007
L'alegria de veure's els peus
Doncs això, volia donar-vos jo mateixa la primícia però la Mir es va xivar... (no passa res Mir, i moltes gràcies per les felicitacions! tenir notícies teves sempre és fantàstic):
Ja puc veure els meus peus altra vegada amb un senzill moviment vertical-descendent del meu caparronet.
El passat 26/04 va néixer el petitó. Només fa 13 dies que el tenim entre nosaltres i ja sembla que hagi viscut aquí tota la vida, com si ens coneguéssim de fa molt temps.. Deuen ser coses d'aquestes que fan les hormones...
La qüestió més important és que estem tots bé i molt contents, que és un angelet que menja molt i dorm molt, i que la seva mare s'ha tret un bon pes del damunt (en el sentit més literal del terme: en total uns 3.720 grs de nen).
Darrerament he estat bastant monotemàtica amb els posts, només llegir i embaràs... espero poder reprendre la resta d'activitats ben aviat i poder explicar-vos coses més interessants sobre muntanyes, curses, escalades i totes les altres coses que m'agraden tant i que m'he vist obligada a abandonar durant aquests mesos tant llargs. Així no se us farà tant avorrit treure el cap per aquí!!! Tinc tantes ganes de fer coses!!!
Una abraçada a tothom. Us deixo perquè he d'anar al CAP a buscar els papers de la baixa de maternitat. Estic en ple Via Crucis per aconseguir tots els papers que calen, i entre Seguretat Social, Registre Civil, Ambulatori i Hisenda, us ben asseguro que no em queda massa temps per res més. Em passo el dia fent cues interminables per acabar descobrint que sempre falta aquell paper que no saps ni què és ni d'on l'has de treure.... brrrr... no us atabalo que tampoc en teniu cap culpa. Si heu passat per l'experiència ja sabreu de què us parlo, i si encara no hi heu passat, aneu buscant si a ESADE o a IESE fan algun Postgrau o Master en la matèria, perquè crec que us serà de gran ajuda!!!
ptons
24 d’abril 2007
Proves de so
...un dos, sssí, sssssí, provant, un, dos, provant, provant...
1- PARLAR AMB ELL. D'acord. Fins aquí bé.
2- CANTAR-LI CANÇONS. Psè... diuen que li podem mostrar amor i alegria a través de la cançó... això dependrà de les habilitats de la mare no?? En fi, acceptarem Cantar com a canal de comunicació.
3- POSAR-LI MÚSICA. ai ai aaai que això es complica! Quin tipus de música? Tranquils, ja t'ho expliquen ells: si li poses Les quatre estacions de Vivaldi li despertaràs una sensació "d'harmonia", i si li poses un concert de rock dur li donarà una sensació de "desasosiego". I que consti que no m'ho invento, que ho diu l'article..
4- ENTONAR MANTRAS. Fins aquí podíem arribar. Ho sento però per aquí no hi passo!!! Sense més comentaris, us citaré directament el text perquè pogueu opinar vosaltres mateixos:
"...puedes entonar sencillos mantras (cánticos sagrados con significados espirituales que, al ser pronunciados correctamente, favorecen estados mentales de serenidad y atención y permiten aportar una mayor profundidad al encuentro madre-hijo). "
Doncs moltes gràcies per l'explicació. Però no s'acaba aquí, et diuen com ho has de fer... no us ho perdeu!!:
"Sentada en una postura cómoda entrelaza las manos sobre tu regazo y toma conciencia de tu cuerpo y del cuerpo de tu bebé sintiendo que la vibrarción os recorrerá a los dos. Toma aire y al respirar emite el sonido "mmmmmmm", alargando la "m" por un tiempo sin forzar. Mantén los labios cerrados, los dientes ligeramente separados y la lengua en el centro de la boca sin tocar ni arriba ni abajo. También puedes entonar con cada espiración el mantra "MA", que significa luna, el aspecto femenino del universo"
Què voleu que us digui, a mi que em perdonin però encara no he trobat el moment de posar-m'hi. Potser és que no em decideixo entre el mantra "M" o el mantra "MA".. tot un dilema..
Però no us penseu que acaba aquí la cosa. El despiporre arriba amb el Tercer trimestre. Aquí les activitats proposades són bàsicament dues:
1- PARAULES D'AMOR PER NÉIXER. "....mediante afirmaciones del tipo: Ya estás llegando, tengo ganas de abrazarte, o gracias por haberme elegido como madre, o ten confianza que yo te ayudaré, o mi cariño hacia ti es inmenso y deseo que seas feliz en esta nueva etapa..."
No diré que no hi hagi cap persona al món que no faria una cosa així. Segurament n'hi ha. Però una servidora no. És que no sé, però em sentiria com rallant l'esquizofrènia dient coses així, com parlant sola pel món. Al meu nadó li dic cosetes, el saludo quan es desperta de bon matí i sobretot li demano que no em matxaqui a patades, però d'aquí al "gracias por haberme elegido como madre"... doncs no ho sé, hi va un tros llarg! crec..
2- CANTAR LAS VOCALES DURANTE EL PARTO. Senyors i senyores hem arribat al clímax de l'article. Delirant. Us citaré també el text perquè no tinc paraules:
"Una forma de ganar fortaleza ante las contracciones es cantar las vocales "Aaaaaa", "iiii", "ooo" y "uuuuuu" (esta última es especialmente indicada en el expulsivo)".
Que la idea té la seva gràcia és innegable. Que la "uuuuuu" vagi bé per "el expulsivo" és genial (prenc nota ara que s'acosta el moment, espero que ningú de la sala de parts tingui algun trauma infantil amb l'udol dels llops).
Però hi ha una cosa que m'ha preocupat especialment: Què passa amb lal "E"???? Que està prohibit cantar la "E" durant el part?? Des que vaig llegir l'article que em preocupa aquesta discriminació tant descarada d'aquesta pobra vocal. Potser que escrigui a la revista perquè m'ho expliquin...
S'accepten propostes!!!
Estic fent proves de so. Va caure a les meves mans un article sobre l'embaràs que es titulava: "connecta amb el teu bebè", i això intento.
No he estat mai seguidora fervent de totes aquestes revistes que donen consells als pares de què han de fer amb els seus fills (i sobretot què han de comprar!!!). Però quan em cau gratuitament un exemplar a les mans no puc evitar fullejar-les. Ho trobo molt divertit. No vull dir amb això que tots els articles que hi ha no valguin la pena. Estic segura que molta gent hi troba ajuda o almenys alguna guia en els moments complicats (recordem que els fills arriben al món sense llibret d'instruccions), però jo personalment no recordo haver-hi trobat mai res de profit. Ans al contrari, i l'article que us vull comentar és un dels més graciosos que he llegit darrerament.
La introducció recomana a la mare que dediqui un temps (sense especificar) a comunicar-se amb el seu bebè a soles, i amb la parella. D'aquesta manera, diuen, s'amplia el vincle amorós i s'enriqueix més aquesta experiència única que és l'embaràs (i tant única!!).
El què seria el text pròpiament dóna una orientació de com ha de ser aquesta comunicació amb el nadó, dividint-lo en tres apartats: primer, segon i tercer trimestre. Però especifica que no et pot escoltar fins al cinquè mes, així que és a partir d'aquest moment que pots començar a comunicar-te amb ell.
1- PARLAR AMB ELL. D'acord. Fins aquí bé.
2- CANTAR-LI CANÇONS. Psè... diuen que li podem mostrar amor i alegria a través de la cançó... això dependrà de les habilitats de la mare no?? En fi, acceptarem Cantar com a canal de comunicació.
3- POSAR-LI MÚSICA. ai ai aaai que això es complica! Quin tipus de música? Tranquils, ja t'ho expliquen ells: si li poses Les quatre estacions de Vivaldi li despertaràs una sensació "d'harmonia", i si li poses un concert de rock dur li donarà una sensació de "desasosiego". I que consti que no m'ho invento, que ho diu l'article..
4- ENTONAR MANTRAS. Fins aquí podíem arribar. Ho sento però per aquí no hi passo!!! Sense més comentaris, us citaré directament el text perquè pogueu opinar vosaltres mateixos:
"...puedes entonar sencillos mantras (cánticos sagrados con significados espirituales que, al ser pronunciados correctamente, favorecen estados mentales de serenidad y atención y permiten aportar una mayor profundidad al encuentro madre-hijo). "
Doncs moltes gràcies per l'explicació. Però no s'acaba aquí, et diuen com ho has de fer... no us ho perdeu!!:
"Sentada en una postura cómoda entrelaza las manos sobre tu regazo y toma conciencia de tu cuerpo y del cuerpo de tu bebé sintiendo que la vibrarción os recorrerá a los dos. Toma aire y al respirar emite el sonido "mmmmmmm", alargando la "m" por un tiempo sin forzar. Mantén los labios cerrados, los dientes ligeramente separados y la lengua en el centro de la boca sin tocar ni arriba ni abajo. También puedes entonar con cada espiración el mantra "MA", que significa luna, el aspecto femenino del universo"
Què voleu que us digui, a mi que em perdonin però encara no he trobat el moment de posar-m'hi. Potser és que no em decideixo entre el mantra "M" o el mantra "MA".. tot un dilema..
Però no us penseu que acaba aquí la cosa. El despiporre arriba amb el Tercer trimestre. Aquí les activitats proposades són bàsicament dues:
1- PARAULES D'AMOR PER NÉIXER. "....mediante afirmaciones del tipo: Ya estás llegando, tengo ganas de abrazarte, o gracias por haberme elegido como madre, o ten confianza que yo te ayudaré, o mi cariño hacia ti es inmenso y deseo que seas feliz en esta nueva etapa..."
No diré que no hi hagi cap persona al món que no faria una cosa així. Segurament n'hi ha. Però una servidora no. És que no sé, però em sentiria com rallant l'esquizofrènia dient coses així, com parlant sola pel món. Al meu nadó li dic cosetes, el saludo quan es desperta de bon matí i sobretot li demano que no em matxaqui a patades, però d'aquí al "gracias por haberme elegido como madre"... doncs no ho sé, hi va un tros llarg! crec..
2- CANTAR LAS VOCALES DURANTE EL PARTO. Senyors i senyores hem arribat al clímax de l'article. Delirant. Us citaré també el text perquè no tinc paraules:
"Una forma de ganar fortaleza ante las contracciones es cantar las vocales "Aaaaaa", "iiii", "ooo" y "uuuuuu" (esta última es especialmente indicada en el expulsivo)".
Que la idea té la seva gràcia és innegable. Que la "uuuuuu" vagi bé per "el expulsivo" és genial (prenc nota ara que s'acosta el moment, espero que ningú de la sala de parts tingui algun trauma infantil amb l'udol dels llops).
Però hi ha una cosa que m'ha preocupat especialment: Què passa amb lal "E"???? Que està prohibit cantar la "E" durant el part?? Des que vaig llegir l'article que em preocupa aquesta discriminació tant descarada d'aquesta pobra vocal. Potser que escrigui a la revista perquè m'ho expliquin...
S'accepten propostes!!!
23 d’abril 2007
més llibres
Doncs aquí seguim, de contrarellotge aprofitant les nits en blanc per llegir..
Aquests dies he acabat, per ordre:
"Supermare treballadora i altres estafes" d'Eva Piquer
"Addicció" de Núria Vila
"Kafka a la platja" D'Haruki Murakami
De "Supermare traballadora..." només puc repetir el què ja surt a la tapa: "Recomanat per 9 de cada 10 mares!" és un llibretó molt petit amb una situació/reflexió del fet de tenir fills a cada pàgina. Però es tracta de descripcions molt breus, algunes de només dues o tres ratlles, tant plenes d'ironia que no pots evitar els somriures de complicitat. El cert és que, si us he de ser sincera, crec que el llibre no és només aplicable a les mares. Hi ha alguns passatges que sí són exclusius per a dones, però la gran majoria es poden estendre a la figura de "progenitors" siguin pare o mare. Sobretot avui en dia que les tasques de l'educació normalment estan més repartides (oi, albert?).
Sense permís de l'autora us escriuré aquí a mode d'exemple alguns dels textos:
"La gent sense fills que no sap ni la meitat de tot el que fas et diu que no entén com t 'ho fas per fer tot el que fas. Tu, que sí que saps tot el que fas, tampoc no entens com t'ho fas. Però ho fas, quin remei."
"Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podien conciliar amb aquella alegria els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva. I tu t'ho vas creure: santa innocència."
"Quan ho hagis deixat tot ben lligat per poder assistir al sopar de comiat d'un company de feina que es jubila, et convocaran a la reunió de pares de l'escola i a la reunió de pares de l'esplai el mateix dia i a la mateixa hora. Arribaràs al sopar d'empresa massa tard i massa serena per poder-t'hi integrar. Hi ha una confabulació mundial perquè, siguis on siguis, tinguis sempre la sensació de ser en el lloc inadequat i en el moment menys oportú."
Gràcies Martona per regalar-me aquest llibre i fer-me riure de mi mateixa una estoneta, encara més.
"Addicció" és un llibre que vaig pispar de la prestatgeria de la meva germana fa bastant temps. Li va regalar i dedicar la mateixa autora un estiu de fa bastants anys, i jo tenia curiositat per llegir-lo. Fins ara l'he tingut a la pila dels pendents de llegir a la tauleta de nit, esperant el seu torn. I he aprofitat el format de relats curts i amens per passar un parell d'horetes ben entretinguda, a l'espera de que el petitó deixés de donar cops a la panxa de la seva mare i em deixés dormir.
M'ha agradat força (no és per pilotejar, Núria), algunes històries més que d'altres, com tothom imagino. El que m'ha agradat més és la combinació de totes elles, per la varietat de registres que ens ofereix. Tots els contes estan impregnats de molta ironia, però en algunes l'absurd i el deliri prenen més força creant situacions realment divertides i esperpèntiques. Entretingut, sí senyors.
Finalment "Kafka a la platja" que ha estat per mi com una revel·lació. No coneixia l'autor i el cert és que, a més, desconfiava de les seves qualitats per tot el boom mediàtic que va haver-hi arran de Tòquio Blues, la seva anterior novel·la. No ho sé, potser tinc una vena contestatària i m'agrada anar a contra-corrent. Però tothom en parlava tant que d'entrada vaig perdre les ganes de comprar el llibre.. Doncs senyors i senyores: RECTIFICO. Kafka a la platja m'ha agradat i molt. M'ha tingut hipnotitzada durant tres vespres ( i les seves corresponents altes hores de la matinada), atrapada en les seves pàgines fins a acabar-lo i obligant-me cada vegada a tancar el llibre per estirar-me a dormir. Us el recomano de totes totes. A l'enllaç que trobareu a la meva pàgina al bloc de lletres compartides, hi trobareu una crítica que ha fet la Núria Vila del llibre. Jo no hi afegiria gaire més. Crec que tot el què hi diu coincideix bastant amb el què en penso jo. Us convido a passar-vos pel seu bloc i després per la llibreria.
no cal dir, que aquest Sant Jordi m'he regalat el Tòquio Blues... Bé, i també El Codi da Vinci, i El vigilant del camp de sègol, i Cien Años de Soledad...
Se m'acumula la feina!!!
Vaig a llegir..
BON SANT JORDI A TOTHOM.
Aquests dies he acabat, per ordre:
"Supermare treballadora i altres estafes" d'Eva Piquer
"Addicció" de Núria Vila
"Kafka a la platja" D'Haruki Murakami
De "Supermare traballadora..." només puc repetir el què ja surt a la tapa: "Recomanat per 9 de cada 10 mares!" és un llibretó molt petit amb una situació/reflexió del fet de tenir fills a cada pàgina. Però es tracta de descripcions molt breus, algunes de només dues o tres ratlles, tant plenes d'ironia que no pots evitar els somriures de complicitat. El cert és que, si us he de ser sincera, crec que el llibre no és només aplicable a les mares. Hi ha alguns passatges que sí són exclusius per a dones, però la gran majoria es poden estendre a la figura de "progenitors" siguin pare o mare. Sobretot avui en dia que les tasques de l'educació normalment estan més repartides (oi, albert?).
Sense permís de l'autora us escriuré aquí a mode d'exemple alguns dels textos:
"La gent sense fills que no sap ni la meitat de tot el que fas et diu que no entén com t 'ho fas per fer tot el que fas. Tu, que sí que saps tot el que fas, tampoc no entens com t'ho fas. Però ho fas, quin remei."
"Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podien conciliar amb aquella alegria els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva. I tu t'ho vas creure: santa innocència."
"Quan ho hagis deixat tot ben lligat per poder assistir al sopar de comiat d'un company de feina que es jubila, et convocaran a la reunió de pares de l'escola i a la reunió de pares de l'esplai el mateix dia i a la mateixa hora. Arribaràs al sopar d'empresa massa tard i massa serena per poder-t'hi integrar. Hi ha una confabulació mundial perquè, siguis on siguis, tinguis sempre la sensació de ser en el lloc inadequat i en el moment menys oportú."
Gràcies Martona per regalar-me aquest llibre i fer-me riure de mi mateixa una estoneta, encara més.
"Addicció" és un llibre que vaig pispar de la prestatgeria de la meva germana fa bastant temps. Li va regalar i dedicar la mateixa autora un estiu de fa bastants anys, i jo tenia curiositat per llegir-lo. Fins ara l'he tingut a la pila dels pendents de llegir a la tauleta de nit, esperant el seu torn. I he aprofitat el format de relats curts i amens per passar un parell d'horetes ben entretinguda, a l'espera de que el petitó deixés de donar cops a la panxa de la seva mare i em deixés dormir.
M'ha agradat força (no és per pilotejar, Núria), algunes històries més que d'altres, com tothom imagino. El que m'ha agradat més és la combinació de totes elles, per la varietat de registres que ens ofereix. Tots els contes estan impregnats de molta ironia, però en algunes l'absurd i el deliri prenen més força creant situacions realment divertides i esperpèntiques. Entretingut, sí senyors.
Finalment "Kafka a la platja" que ha estat per mi com una revel·lació. No coneixia l'autor i el cert és que, a més, desconfiava de les seves qualitats per tot el boom mediàtic que va haver-hi arran de Tòquio Blues, la seva anterior novel·la. No ho sé, potser tinc una vena contestatària i m'agrada anar a contra-corrent. Però tothom en parlava tant que d'entrada vaig perdre les ganes de comprar el llibre.. Doncs senyors i senyores: RECTIFICO. Kafka a la platja m'ha agradat i molt. M'ha tingut hipnotitzada durant tres vespres ( i les seves corresponents altes hores de la matinada), atrapada en les seves pàgines fins a acabar-lo i obligant-me cada vegada a tancar el llibre per estirar-me a dormir. Us el recomano de totes totes. A l'enllaç que trobareu a la meva pàgina al bloc de lletres compartides, hi trobareu una crítica que ha fet la Núria Vila del llibre. Jo no hi afegiria gaire més. Crec que tot el què hi diu coincideix bastant amb el què en penso jo. Us convido a passar-vos pel seu bloc i després per la llibreria.
no cal dir, que aquest Sant Jordi m'he regalat el Tòquio Blues... Bé, i també El Codi da Vinci, i El vigilant del camp de sègol, i Cien Años de Soledad...
Se m'acumula la feina!!!
Vaig a llegir..
BON SANT JORDI A TOTHOM.
06 d’abril 2007
Still Alive!
Tinc aquest racó de món més abandonat del què voldria. Ho sé.
No és que hi estigui barallada ni que no tingui res a dir. De fet en tinc bastantes de coses a dir... Però m'ha faltat temps.
Els darrers dies a la feina van ser d'infart. Va arribar una noia nova al departament a mitjans de febrer i em corresponia traspassar-li el màxim de feina possible. A part d'això, veient l'evolució de la meva panxa i de les meves contraccions, el meu jefe es va afanyar a col·locar-me força feina d'aquella que "s'ha de fer abans de que marxis", i que per ell són cinc minuts fer-la però abans de posar-t'hi tu ja saps que en tens ben bé per una setmana llarga i intensa...
En fi, misèries d'aquelles en les que tots plegats ens trobem. Així que no cal que m'hi estengui gaire.
Aquests dies realment he estat molt molt molt cansada. L'anèmia ha anat avançant tot i prendre'm religiosament el suplement de Ferro que em va receptar el doctor. Suposo que el ritme frenètic que he portat aquest darrer mes hi ha ajudat força. Però el més important de tot és que aquesta setmana ja estic de vacances i que de cara a la vinent no tornaré a la feina. Agafaré la baixa perquè demà entro a la setmana 37 i l'embaràs està molt avançat. Ni el propi doctor té clar que aguanti sense parir fins la propera visita. Així que millor que estigui quietona a casa que començar a fer-me la Joana d'Arc. Com diria el Molt Honorable Sr.Pujol: "Això ara no toca".
Estic llegint força, vaig acabar la Trilogia de Nova York, i també Ensayo sobre la lucidez "de l'escriptora premi Nobel Sara Mago" (gràcies Espe per aquests moments gloriosos), i ara he començat Kafka a la platja.. El cert és que aquest darrer m'està agradant molt. Bé, només he llegit 60 paginetes, encara queda molt llibre per endavant. Però d'entrada m'està agradant, a veure què tal.
També m'estic aficionant als Sudokus, em vaig comprar un llibret al quiosc de davant de casa, i va bastant bé per matar estonetes de repòs al sofà. Sóc una principiant, de moment no he passat del nivell fàcil. Però ho trobo força entretingut.
Aquesta tarda aniré a veure una amiga meva que va donar a llum a finals de març un nen que es diu Biel i que de ben segur serà un nen fantàstic. Estic molt contenta pels pares. Tinc moltes ganes de veure'ls babejar amb el seu nadó. FELICITATS PARES!!
Miraré d'aguantar-me l'enveja com pugui.
Per acabar, només recomanar-vos l'espectacle ALEGRIA del Cirque du Soleil. Vem anar-hi diumenge passat per celebrar l'aniversari del meu fill. Ell va estar tota l'estona emocionat, com hipnotitzat. I jo, doncs tres quarts del mateix. Comptant que sempre havia desitjat portar el meu fill a veure un espectacle d'aquesta gent, només començar estava tant toveta que em vaig passar el primer número plorant com una magdalena. La primera peça musical (Vai vedrai) és deliciosa, sempre m'ha agradat molt, i combinar això amb la cara d'emoció del petit és quelcom que no es pot explicar. Bé, d'acord, també hi ha les hormones de l'embaràs per aquí el mig jugant el seu paper. Però crec que sense embaràs la meva reacció hagués estat la mateixa. Sóc una sensible sense remei, i una mare figa-tova. Que jo sàpiga això encara no està prohibit per llei oi?
Una abraçada a tots els bloggers que caigueu per aquí i fins aviat.. o no!
El compte enrere ha començat....
No és que hi estigui barallada ni que no tingui res a dir. De fet en tinc bastantes de coses a dir... Però m'ha faltat temps.
Els darrers dies a la feina van ser d'infart. Va arribar una noia nova al departament a mitjans de febrer i em corresponia traspassar-li el màxim de feina possible. A part d'això, veient l'evolució de la meva panxa i de les meves contraccions, el meu jefe es va afanyar a col·locar-me força feina d'aquella que "s'ha de fer abans de que marxis", i que per ell són cinc minuts fer-la però abans de posar-t'hi tu ja saps que en tens ben bé per una setmana llarga i intensa...
En fi, misèries d'aquelles en les que tots plegats ens trobem. Així que no cal que m'hi estengui gaire.
Aquests dies realment he estat molt molt molt cansada. L'anèmia ha anat avançant tot i prendre'm religiosament el suplement de Ferro que em va receptar el doctor. Suposo que el ritme frenètic que he portat aquest darrer mes hi ha ajudat força. Però el més important de tot és que aquesta setmana ja estic de vacances i que de cara a la vinent no tornaré a la feina. Agafaré la baixa perquè demà entro a la setmana 37 i l'embaràs està molt avançat. Ni el propi doctor té clar que aguanti sense parir fins la propera visita. Així que millor que estigui quietona a casa que començar a fer-me la Joana d'Arc. Com diria el Molt Honorable Sr.Pujol: "Això ara no toca".
Estic llegint força, vaig acabar la Trilogia de Nova York, i també Ensayo sobre la lucidez "de l'escriptora premi Nobel Sara Mago" (gràcies Espe per aquests moments gloriosos), i ara he començat Kafka a la platja.. El cert és que aquest darrer m'està agradant molt. Bé, només he llegit 60 paginetes, encara queda molt llibre per endavant. Però d'entrada m'està agradant, a veure què tal.
També m'estic aficionant als Sudokus, em vaig comprar un llibret al quiosc de davant de casa, i va bastant bé per matar estonetes de repòs al sofà. Sóc una principiant, de moment no he passat del nivell fàcil. Però ho trobo força entretingut.
Aquesta tarda aniré a veure una amiga meva que va donar a llum a finals de març un nen que es diu Biel i que de ben segur serà un nen fantàstic. Estic molt contenta pels pares. Tinc moltes ganes de veure'ls babejar amb el seu nadó. FELICITATS PARES!!
Miraré d'aguantar-me l'enveja com pugui.
Per acabar, només recomanar-vos l'espectacle ALEGRIA del Cirque du Soleil. Vem anar-hi diumenge passat per celebrar l'aniversari del meu fill. Ell va estar tota l'estona emocionat, com hipnotitzat. I jo, doncs tres quarts del mateix. Comptant que sempre havia desitjat portar el meu fill a veure un espectacle d'aquesta gent, només començar estava tant toveta que em vaig passar el primer número plorant com una magdalena. La primera peça musical (Vai vedrai) és deliciosa, sempre m'ha agradat molt, i combinar això amb la cara d'emoció del petit és quelcom que no es pot explicar. Bé, d'acord, també hi ha les hormones de l'embaràs per aquí el mig jugant el seu paper. Però crec que sense embaràs la meva reacció hagués estat la mateixa. Sóc una sensible sense remei, i una mare figa-tova. Que jo sàpiga això encara no està prohibit per llei oi?
Una abraçada a tots els bloggers que caigueu per aquí i fins aviat.. o no!
El compte enrere ha començat....
20 de febrer 2007
El Test
Una de les coses que et passa quan estàs embarassada i que cap llibre especialitzat en el tema t’explica, és haver de d’afrontar repetidament el TEST DEL PASSAVOLANT XAFARDER (a partir d’ara TDPX).
Per situar-vos:
El Passavolant (Goes-Flying en anglès) és tot aquell qui es creua al teu camí, sigui a mig passadís de la feina, o bé a l’ascensor, o bé al forner on compres cada dia, o rentan-te les mans als lavabos de l’IKEA… en resum: als llocs més insospitats; i que es caracteritza per mostrar amb tu una cordialitat excessiva (i permeteu-me que enfatitzi aquest adjectiu) arran del teu estat de bona esperança.
El TDPX és un qüestionari aparentment senzill, basat en uns punts molt bàsics :
1 - De quantes setmanes estàs. Aquesta qüestió sol ser formulada a la inversa a mesura que la teva panxa adquireix dimensions de globus aerostàtic: “quantes setmanes et queden?”
Aquest punt és especialment dolorós quan encares el tercer trimestre. Tu ja comences a estar farta de portar la panxa tot el dia amunt i avall i de sentir-te una versió descafeinada de “la ballena alegre”, i mires de concentrar-te en el què faràs aquesta setmana i com a molt la setmana que ve. Per no pensar en que encara et queden uns tres mesets. I llavors, quan menys t’ho esperes, coincideixes amb el tal Passavolant i et recorda que encara et queda una eternitat fins que arribi el gran dia, amb expressions de l’estil: “Encara?” o bé “Doncs sí que falten dies!”.
Hi ha una variant específica de Passavolant que jo l’anomeno “el Passavolant-graciós” (per no dir el Passavolant-filldep…), que després del “Encara?” afegeix un “doncs sí que estàs grassa per estar de tant poc!”.
Cosa que, com podreu imaginar, posa de molt bon humor a qualsevol.
2 - Si portes nen o nena. Aquest punt normalment va acompanyat d’un altre i és el decobrir si és el primer o segon embaràs. En cas de que sigui el segon se’t demana el sexe del primer fill. I si, com en el meu cas, resulta que repeteixes el sexe, acte seguit el Passavolant posa cara de compassió profunda com de donar el pèsam i et diu: “quina llàstima.. Bé, no passa res, al tercer viatge ja et vindrà la nena!”
Que quèèèèèèèèè?? Però on està escrit que repetir sexe sigui una mena de càstig diví? Faig cara d’estar disgustada jo? Faig cara de ser rica i poder-me permetre tenir un tercer fill? No ho entenc. Us asseguro que no ho entenc.
3 – El nom de la criatura. És una pregunta optativa. No tothom la fa. Però tot aquell Passavolant que la formula acte seguit et dóna la seva conformitat o disconformitat amb la teva tria.
4- El teu estat de salut. També és una pregunta optativa que el Passavolant formula o no en funció del temps del què disposa. A part dels comentaris sobre si la teva panxa és molt o poc grossa pel temps que estàs (i creieu-me que cada Passavolant gasta uns barems diferents), també hi ha el comentari sobre si estàs fantàstica o no. Us asseguro que recordo el nom i cognoms de tots els Passavolants que durant el primer embaràs em deien que només tenia panxa i que estava estupenda i que si em miraves de darrere no semblava ni que estés embarassada. JA JA JA i JA!!!
Una colla de mentiders tots plegats! Això és el que són!!
Embarassades del món: No us en creieu ni mitja paraula!!!
Perquè és impossible “estar igual d’estupenda però amb panxa”. I els llomillos que et surten què ? I les cames inflades què ? I aquesta papada que es va arrodonint què?
Es pot estar més o menys perjudicada, però fantàstica i estupenda no. I no us deixeu enganyar!
Però el pitjor del TDPX no rau en la dificultat de les preguntes. El seu major inconvenient és que et passes uns 6 mesos de la teva vida (obviarem els tres primers perquè normalment es porta el tema més d’amagat) responent el qüestionari una mitjana d’entre 8 i 10 vegades al dia. Una bona creu per als qui ens agrada viure tranquils en l’anonimat.
No sé quina és la solució. Però us puc assegurar que a aquestes alçades n’estic ben tipa de repetir com un lloro la mateixa informació tantes vegades al dia a gent que a penes conec. Digueu-me rara i esquerpa (que ja sé que ho sóc, ho assumeixo), però per molt que intento ser cordial i respondre amb paciència als comentaris de tothom sense engegar a prendre la fresca a ningú, us ben asseguro que no aconsegueixo acostumar-me a la idea de que això hagi de ser normal. És molt lògic que la gent que coneixes i t’estimes es preocupi per tu, però no m’ho sembla tant quan el Passavolant és algú que amb prou feines coneixes de res. Perquè no crec que aquesta persona “es preocupi per tu” precisament. Aquesta persona li sembla que et sentiràs la mar de bé si et fa algun comentari de la teva panxa (sense entrar als qui decideixen tocar-te-la directament, que els mataria). I a mi això no m’entra al cap. Que fico el nas en la vida dels demés jo? Doncs que em deixin en pau!
A vegades penso que hauria de portar a sobre targetons on digués:
Data prevista del Part: 29/04/2007
Sexe: Nen
ESTIC BÉ
I anar repartint-los a tots els Passavolants…
25 de gener 2007
Perdó, he pecat...
Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.
Portava aguantant el tipus des de després de l'estiu, evitant entrar a la llibreria sota la promesa d'acabar primer la pila de pendents.
Però ahir vaig llegir la darrera recomanació de la Núria Vila i vaig començar a notar que la temptació em podia. A la tarda vaig anar a buscar el petitó a la guarderia i després vaig anar a l'Abacus a buscar unes claus de fusta de faig que ens havia encarregat la mestra... D'entrada no hi havia necessitat de baixar a la planta de la llibreria, però quan vaig demanar per la persona que s'encarregava del tema em van dir que anés a buscar-la a la planta -1.... Allò era un senyal!!!
Vaig trobar l'encarregada de les claus de fusta i de tornada cap a l'ascensor vaig pensar que miraria si el trobava, però sense buscar massa activament. Si no el trobava fàcilment me n'aniria d'allà sense el llibre...
Bufff... tinc una força de voluntat molt feble... perquè buscant poc activament el llibre del Pablo Tuset vaig topar amb l'últim d'en Haruki Murakami i, com que n'he sentit a parlar tant i no n'he llegit res, doncs vaig pensar que el fullejaria... i després vaig llegir la ressenya... i seguidament el vaig posar al cistell. I seguint sense buscar activament vaig topar amb unes edicions de butxaca de dues obres de Paul Auster i, com que m'estic llegint la Trilogia de Nova York i m'està agradant vaig pensar que li podia preguntar a la meva llibretera preferida, l'Anna, quina de les dues em recomanava, i ella em va portar cap a un altre racó de la botiga perquè va dir que preferia que llegís Mr.Vértigo abans que les altres dues... i encara no sé com però el tal Mr.Vértigo també va caure dins del cistell... i ja de retirada, al costat d'on hi havia el Mr.Vértigo resulta que vaig topar amb el llibre del Tuset.. havia passat pel costat tres vegades i no l'havia vist!!
Resultat de l'expedició de les claus de fusta de faig:
1 parell de claus de fusta de faig
1 "Kafka a la platja" d'en Haruki Murakami
1 "Mr.Vértigo" de Paul Auster
1 "En el nombre del cerdo" de Pablo Tuset
1 capsa de plastilina i estris per fer figuretes amb la plastilina (per compensar la marejada que va patir el pobre nen d'una banda a l'altra de la planta -1...)
Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.
19 de gener 2007
Els pilars de la terra
Dec ser la persona que ha llegit les paraules Kingsbridge, prior Philip i William Hamleigh més vegades en 4 dies del món mundial.
Ara bé, us preguntareu què em va semblar el llibre... I la veritat és que encara hi vaig donant voltes. D'entrada totes les crítiques que em venen al cap són un xic dures. I vaig deixant passar els dies per si, amb allò de posar distància, canvio d'opinió. Sobretot veient que hi ha tantes persones que conec que adoren el llibre i que haguessin desitjat que el llibre tingués com a mínim 1.200 pàgines més...
Potser va ser l'efecte de l'antibiòtic, no ho sé. Però la qüestió és que a mi no em va entusiasmar.
No dic que la història no tingui ritme o que sigui avorrida. Aquest no és el problema.
El tema és que no puc evitar de pensar que l'autor allarga la història innecessàriament.
M'explico:
- Els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Així que d'entrada ja tens clar que els fets posaran cadascú al seu lloc i que la catedral de Kingsbridge serà la més bonica, i que tot acabarà bé, etc.. Llavors, pregunto jo: calien tantes pàgines??
- Tret d'algunes historietes paraleles i alguns personatges secundaris que intervenen en alguns casos per fer canviar el curs dels esdeveniments, estem parlant bàsicament d'uns 3 o 4 actors principals que es van fent la guitza mútuament. I tota la història gira entorn d'aquests personatges i dels intríngulis/envejes/revenjes que hi ha entre ells.
No sé si m'explico.. quan vaig llegir la trilogia del Senyor dels Anells (que també és un totxo considerable), tot i que la base argumental és tant senzilla com un "hòbbit troba anell i l'ha de portar al Mont del Fat per destruïr-lo", els escenaris són tant canviants, rics i variats i els personatges són tants, que no tens aquesta sensació d'estar encallat en un mateix punt i anar girant sobre la mateixa història una i altra vegada.
En el cas dels Pilars, quan estava ja a les 900 pàgines no podia evitar preguntar-me: "i a ningú se li ha acudit matar el William Hamleig aquest? Que no ho ha vist ningú que mort el gos morta la ràbia? Que mentres hi hagi l'impresentable aquest voltant per aquí no tindran mai catedral??"
Doncs no senyor. Ho allarguen tot eternament fins a la pàgina 1.200. I llavors en 100 pàgines comencem a tancar històries a corre-cuita.. perquè es clar, el Johnatan encara no sap qui és el seu pare i això s'ha de descobrir (perquè és dels bons i s'ho mereix), i en Waleram Bigod i Sir William Hamleigh han d'acabar arrossegat en la misèria (perquè són els dolents)...
Buff, no sé.
Crec que tot el què estic explicant-vos té molt poc de crítica literària. No hi ha rigor acadèmic per enlloc! Però és que per molt que sigui un clàssic, i estigui ben escrita, a mi no m'ha convençut. Què voleu que us digui!
17 de gener 2007
New York, New York
Dec haver vist aquest videoclip més de deu vegades en les darreres dues setmanes, i cada vegada que hi ensopego em quedo atrapada davant la pantalla.La cançó realment està molt bé. No té res especial però enganxa. Però la coreografia dels quatre personatges és.. com ho diria... no hi ha paraules.
Us he posat l'enllaç per si teniu 4 minutets per perdre.
Us recomano el visionat, a mi em transmet molt bon rotllo!! :)
10 de gener 2007
Nouvelles tendances
Els temps canvien i els costums també.
Perquè ho dic això?
Doncs perquè avui dia ni els mateixos Reis Mags d'Orient segueixen les tradicions.
L'any passat devia portar-me realment malament perquè el regalet que m'han deixat és per cagar-s'hi. I no vull dir amb això que m'hagin regalat una gibrella, artantu!!
M'han portat una senyora BRONQUITIS. Sense embolicar ni res. Així, patapam. Tos de gos tinyós, dolor apocalíptic a cada tossida, i uns quants metres cúbics de mocs per tapar totes les vies respiratòries.
Estimats Reis Mags d'Orient:
No em podrien haver portat un sac de carbó com mana el costum??
Jo hagués pres bona nota de l'avís i hagués corregit la meva actitud. Hauria sabut trobar el bon camí una altra vegada.
Tampoc calia putejar-me d'aquesta manera no?
Caram, que porto un petitó al ventre ...llons!!!
Que no teniu cor o què?
Ja no hi ha respecte per ningú...
Perquè ho dic això?
Doncs perquè avui dia ni els mateixos Reis Mags d'Orient segueixen les tradicions.
L'any passat devia portar-me realment malament perquè el regalet que m'han deixat és per cagar-s'hi. I no vull dir amb això que m'hagin regalat una gibrella, artantu!!
M'han portat una senyora BRONQUITIS. Sense embolicar ni res. Així, patapam. Tos de gos tinyós, dolor apocalíptic a cada tossida, i uns quants metres cúbics de mocs per tapar totes les vies respiratòries.
Estimats Reis Mags d'Orient:
No em podrien haver portat un sac de carbó com mana el costum??
Jo hagués pres bona nota de l'avís i hagués corregit la meva actitud. Hauria sabut trobar el bon camí una altra vegada.
Tampoc calia putejar-me d'aquesta manera no?
Caram, que porto un petitó al ventre ...llons!!!
Que no teniu cor o què?
Ja no hi ha respecte per ningú...
02 de gener 2007
Missatges ocults
Aquest matí m'ha costat horrors llevar-me.. després d'aquest parèntesi nadalenc el so del despertador m'ha semblat poc menys que criminal.. Després d'uns 20 minuts he aconseguit incorporar-me i arribar al bany fent "esses", però sense lesionar-me que ja és molt. La puesta a punto que normalment enllesteixo en uns 20 minuts avui s'ha allargat fins als 35. Sort que no hi havia els embussos habituals de trànsit sinó hagués arribat tard a la feina segur.
De camí cap aquí l'atzar m'ha regalat la mateixa cançó que l'altre dia va fer reflexionar a l'albert: "I'm so lucky lucky, I'm so lovely lovely..." I m'ha fet recordar que el destí és molt cruel.
Putejada dins del cotxe de camí cap a la feina de lucky no me'n sento gens, i amb el careto de son que porto, de lovely menys encara!!!
BON ANY...
De camí cap aquí l'atzar m'ha regalat la mateixa cançó que l'altre dia va fer reflexionar a l'albert: "I'm so lucky lucky, I'm so lovely lovely..." I m'ha fet recordar que el destí és molt cruel.
Putejada dins del cotxe de camí cap a la feina de lucky no me'n sento gens, i amb el careto de son que porto, de lovely menys encara!!!
BON ANY...
22 de desembre 2006
18 de desembre 2006
Preparant els Nadals
D’entrada no sé d’on m’ha sortit això dels Nadals en plural.
Anava a rectificar-ho però després he pensat que, comptant amb la quantitat de trobades familiars que s’esdevenen durant les festes, ja es pot comptar com si realment en fossin bastants més que un..
Filosofades a part, a casa com al Corte Inglés, ja ha arribat el Nadal. L’arbre va arribar a principis de mes, un diumenge al matí que el petit es va llevar a una hora intempestiva i vem pensar que era una bona manera d’omplir el temps. El petit estava tant entusiasmat amb la tasca de penjar coses a l’arbre que més aviat sembla una tombola d’aquelles de les fires on sembla que si treus un Piolín se t’enfonsa la parada sencera per efecte dominó.
Hi hem posat "pilotes, regals, paruels, estrelles, campanes, i un ninot de neu…", pels qui no estigueu acostumats al llenguatge d’un nen de dos anys i mig us tradueixo els mots més complicats:
pilotes = Boles
paruels = Pares Noëls.
Ara només queda ultimar el tema dels regals que ha de cagar el paruel. Ai no! Vull dir que en ha de portar els Tions Mags d’Orient…
14 de desembre 2006
Descontrol hormonal
Senyors i senyores, no es pot estar embarassada.
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:
Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"
"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today
I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again
Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you
Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this
Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away
Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
By hurting you
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:
Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"
"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today
I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again
Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you
Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this
Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away
Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
By hurting you
01 de desembre 2006
Carta Personal a un Amic
Eo! doncs sí que prenc vitamines, però només perquè estic embarassada. La resta de l'any no en gasto de coses d'aquestes!
I per això de Brussel·les, aquesta visió que t'han donat és la més simplista de totes.
Evidentment que enfadar-se per una qüestió d'horaris és una collonada. Això no és el què em va cremar. Em van cremar les maneres. Em va cremar que durant tot el dia em diguéssin que ok a l'horari que jo proposava i mentrestant elles es trucaven i organitzaven pla alternatiu.
Tant borde sóc? Tanta por els faig? Perquè carai no podem parlar les coses com a persones civilitzades?? Si d'entrada m'haguéssin dit que no hi estaven d'acord jo també m'hagués organitzat d'una altra manera...
el JC portava tota la setmana llevant-se a les 4h del matí per anar a currar, i fent jornada sencera a l'oficina. Divendres va haver de fer mans i mànigues per anar a deixar el cotxe nostre al polígon i agafar la furgona-minibús i deixar-la a casa. Vem haver de portar el nen a casa els meus pares perquè el JC pogués portar-nos...
I em truquen per dir que s'han organitzat un pla alternatiu a les 21h del vespre!!!!! Quan ja no puc rectificar.
Si m'ho haguessin dit al matí COM LES PERSONES NORMALS, de ben segur que m'ho hagués muntat d'una altra manera i no hagués organitzat tal tinglado familiar i logístic.
En resum, que va ser la gota que va acabar de vessar el got. Ja saps que fa temps que estic bastant desencantada amb la manera aquesta de fer "del nucli dur que es truca i organitza i els demés que s'adaptin o que es fotin". Perquè és així.
Com la castanyada de fa dos anys.
Si tot i saber que t'estan fotent una putadeta, decideixen tirar endavant amb la seva idea/projecte, és que els importa ben poc el què tu pensis o puguis sentir. La MS m'ho va dir ben clar quan va passar lo de la castanyada "noia no us enfadeu, i si us enfadeu que us duri poc".
Amb aquesta frase es resumeix tot no?
No sé Amic. No és només una qüestió de no posar-se d'acord amb els horaris, ja ho veus... És una qüestió de que jo passo de la gent que no és seriosa, i que no em pren seriosament.
Divendres al vespre, després de rebre la seva trucada vaig sentir que m'havia tocat el paper del gilipolles una vegada més. I en el fons del cor no em quedaven ganes d'anar tot el cap de setmana amb elles fent la bona cara, per molts 100 euros de bitllet que perdés...
De problemes i marrons ja me'n cauen prous durant la setmana al curro, i amb la família, etc., com per haver d'ocupar el poc temps lliure que tinc amb persones que no m'aporten res de positiu.
Sóc ben conscient que per ells sóc una espècie de neurastènica "que si m'he enfadat per això, doncs no val la pena ni perdre cinc minuts trencant-se la closca o considerant la idea de trucar-la o estendre-li la mà de nou. I de demanar disculpes encara menys". Perquè si no fos així algú s'hauria preocupat per saber què em passa no? D'això ja en fa una setmana i ningú ha dit res. O sigui: més del mateix. Els importo ben poc!
Pot sonar a resentiment el què acabo d'escriure però no ho és. Tinc el cap més clar que mai. No em ve de gust perdre més temps amb gent que són capaços de liar un cristo tal per organitzar un trasllat a l'aeroport. No em ve de gust perdre el temps amb gent que enlloc de dir-me el què pensa organitza un complot via telefònica per clavar-te la plantufada a última hora. I per suposat, no em ve de gust compartir tot un cap de setmana amb persones així.
Ells són com són i jo tinc tot el dret del món de decidir si vull compartir la meva vida amb gent que em demostra tant poca estima. I torno a repetir que no ho dic amb ressentiment. Sinó amb el convenciment de que és així. Amb l'ànima més tranquil·la que mai. No estic emprenyada, simplement he arribat al "point of no return". He tancat una porta i m'he sentit automàticament més alleugerida.
No tinc amb cap d'ells el feeling que puc tenir amb tu o amb el MR i la LLL. Vosaltres sou gent seriosa. Conseqüent amb la vostra manera de pensar i actuar. I no puc dir el mateix de la resta de grup. La LB i l'EV serien un cas a part però no tinc massa cosa en comú amb ells, tinc menys relació i coses a compartir amb ells que amb vosaltres tres.
M'he cansat de fer el paper del gilipolles saps? D'haver d'acatar les decisions del nucli dur amb bona cara encara que impliqui empassar-me un disgust.
He estès la mà massa vegades i també m'he enganxat els dits massa vegades. I al final me n'he cansat. L'episodi de divendres passat només va ser la gota que va vessar el got. La constatació de que no comparteixo la seva manera de fer. Jo les coses necessito parlar-les. No m'agrada gens ni comparteixo això de dir-te una cosa a la cara i mentrestant organitzar trucadetes amunt i avall per aconseguir pla alternatiu.
Elles sabien que m'emprenyaria, perquè quan va trucar la LB ella mateixa ho va dir. Però tot i així van tirar endavant amb la seva idea per poder dormir una hora més. Jo no ho hagués fet mai. Jo no feriria algú que aprecio per dormir una hora més.
Aquí està la diferència.
Si darrerament ja no em sentia molt lligada a la colla ara et puc ben assegurar que he perdut totes les ganes que em quedaven de seguir fent coses amb ells. No els dec res, ni els necessito per res, almenys com a grup.
De tota aquesta etapa (que ha tingut moments molt bons, i sinó mentiria) em quedo amb tres persones amb qui compartir coses. Amb la resta ja no m'hi lliga res més que el record de bons moments passats.
Bufff... m'estic posant molt literària!!!
Sí, ens veiem demà wapo.
Petonets
I per això de Brussel·les, aquesta visió que t'han donat és la més simplista de totes.
Evidentment que enfadar-se per una qüestió d'horaris és una collonada. Això no és el què em va cremar. Em van cremar les maneres. Em va cremar que durant tot el dia em diguéssin que ok a l'horari que jo proposava i mentrestant elles es trucaven i organitzaven pla alternatiu.
Tant borde sóc? Tanta por els faig? Perquè carai no podem parlar les coses com a persones civilitzades?? Si d'entrada m'haguéssin dit que no hi estaven d'acord jo també m'hagués organitzat d'una altra manera...
el JC portava tota la setmana llevant-se a les 4h del matí per anar a currar, i fent jornada sencera a l'oficina. Divendres va haver de fer mans i mànigues per anar a deixar el cotxe nostre al polígon i agafar la furgona-minibús i deixar-la a casa. Vem haver de portar el nen a casa els meus pares perquè el JC pogués portar-nos...
I em truquen per dir que s'han organitzat un pla alternatiu a les 21h del vespre!!!!! Quan ja no puc rectificar.
Si m'ho haguessin dit al matí COM LES PERSONES NORMALS, de ben segur que m'ho hagués muntat d'una altra manera i no hagués organitzat tal tinglado familiar i logístic.
En resum, que va ser la gota que va acabar de vessar el got. Ja saps que fa temps que estic bastant desencantada amb la manera aquesta de fer "del nucli dur que es truca i organitza i els demés que s'adaptin o que es fotin". Perquè és així.
Com la castanyada de fa dos anys.
Si tot i saber que t'estan fotent una putadeta, decideixen tirar endavant amb la seva idea/projecte, és que els importa ben poc el què tu pensis o puguis sentir. La MS m'ho va dir ben clar quan va passar lo de la castanyada "noia no us enfadeu, i si us enfadeu que us duri poc".
Amb aquesta frase es resumeix tot no?
No sé Amic. No és només una qüestió de no posar-se d'acord amb els horaris, ja ho veus... És una qüestió de que jo passo de la gent que no és seriosa, i que no em pren seriosament.
Divendres al vespre, després de rebre la seva trucada vaig sentir que m'havia tocat el paper del gilipolles una vegada més. I en el fons del cor no em quedaven ganes d'anar tot el cap de setmana amb elles fent la bona cara, per molts 100 euros de bitllet que perdés...
De problemes i marrons ja me'n cauen prous durant la setmana al curro, i amb la família, etc., com per haver d'ocupar el poc temps lliure que tinc amb persones que no m'aporten res de positiu.
Sóc ben conscient que per ells sóc una espècie de neurastènica "que si m'he enfadat per això, doncs no val la pena ni perdre cinc minuts trencant-se la closca o considerant la idea de trucar-la o estendre-li la mà de nou. I de demanar disculpes encara menys". Perquè si no fos així algú s'hauria preocupat per saber què em passa no? D'això ja en fa una setmana i ningú ha dit res. O sigui: més del mateix. Els importo ben poc!
Pot sonar a resentiment el què acabo d'escriure però no ho és. Tinc el cap més clar que mai. No em ve de gust perdre més temps amb gent que són capaços de liar un cristo tal per organitzar un trasllat a l'aeroport. No em ve de gust perdre el temps amb gent que enlloc de dir-me el què pensa organitza un complot via telefònica per clavar-te la plantufada a última hora. I per suposat, no em ve de gust compartir tot un cap de setmana amb persones així.
Ells són com són i jo tinc tot el dret del món de decidir si vull compartir la meva vida amb gent que em demostra tant poca estima. I torno a repetir que no ho dic amb ressentiment. Sinó amb el convenciment de que és així. Amb l'ànima més tranquil·la que mai. No estic emprenyada, simplement he arribat al "point of no return". He tancat una porta i m'he sentit automàticament més alleugerida.
No tinc amb cap d'ells el feeling que puc tenir amb tu o amb el MR i la LLL. Vosaltres sou gent seriosa. Conseqüent amb la vostra manera de pensar i actuar. I no puc dir el mateix de la resta de grup. La LB i l'EV serien un cas a part però no tinc massa cosa en comú amb ells, tinc menys relació i coses a compartir amb ells que amb vosaltres tres.
M'he cansat de fer el paper del gilipolles saps? D'haver d'acatar les decisions del nucli dur amb bona cara encara que impliqui empassar-me un disgust.
He estès la mà massa vegades i també m'he enganxat els dits massa vegades. I al final me n'he cansat. L'episodi de divendres passat només va ser la gota que va vessar el got. La constatació de que no comparteixo la seva manera de fer. Jo les coses necessito parlar-les. No m'agrada gens ni comparteixo això de dir-te una cosa a la cara i mentrestant organitzar trucadetes amunt i avall per aconseguir pla alternatiu.
Elles sabien que m'emprenyaria, perquè quan va trucar la LB ella mateixa ho va dir. Però tot i així van tirar endavant amb la seva idea per poder dormir una hora més. Jo no ho hagués fet mai. Jo no feriria algú que aprecio per dormir una hora més.
Aquí està la diferència.
Si darrerament ja no em sentia molt lligada a la colla ara et puc ben assegurar que he perdut totes les ganes que em quedaven de seguir fent coses amb ells. No els dec res, ni els necessito per res, almenys com a grup.
De tota aquesta etapa (que ha tingut moments molt bons, i sinó mentiria) em quedo amb tres persones amb qui compartir coses. Amb la resta ja no m'hi lliga res més que el record de bons moments passats.
Bufff... m'estic posant molt literària!!!
Sí, ens veiem demà wapo.
Petonets
22 de novembre 2006
La quiniela
Recordo que quan era petita el meu pare sempre tirava la quiniela i fèiem una aposta per cada membre de la família. La qüestió és que jo no tenia ni idea de què era allò, simplement el meu pare em preguntava: 1, X, o 2?
I jo començava a cantar una seqüència totalment aleatòria de uns, equixs, i dosos fins que ell em deia "prou, ja està"...
No sé perquè però aquesta anècdota m'ha quedat molt grabada en la memòria.
Aquests dies a casa estem fent una altra quiniela. I és la de trobar un nom pel germanet.
Els candidats són:
Ferran - El preferit del meu fill, amb el desavantatge de que a casa es celebren els sants i Sant Ferran és el 30 de maig, s'ajuntaria molt amb l'aniversari..
Roger - El preferit del meu marit.
Edgar - El meu preferit
Carles - No és el preferit de ningú però també ens agrada
Martí - Era el meu preferit durant l'altre embaràs però a hores d'ara uns amics ja tenen un nen que es diu així, i talla una mica el rotllo... tot i que segueixi agradant-me el nom, es clar.
I així anem passant els dies. Amb els noms apuntats a la pissarra de la cuina i mirant-los i remirant-los sense acabar de decidir res...
Volia saber la vostra opinió.
Quin us agrada més?
20 de novembre 2006
pesadilla en "my street"
Aquesta nit el petit ens ha obsequiat amb tres hores d'insomni.
El motiu?
Es desconeix.
Em sembla que els de la sèrie Expediente X estan planificant fer tota una temporada dedicada al misteri d'aquesta nit a casa meva.
Els símptomes dels seus laments es desconeixen. Només teníem això: laments. Quan semblava que s'havia calmat i s'havia adormit altra vegada tornava a engegar la sirena del plor.. però no us penseu que era un plor d'aquells de pulmó de "alguna cosa grossa em passa", no pas!! Era un plor d'aquells de vull que estigueu per mi i no em feu dir el motiu perquè tampoc ho sé.
Ho ha intentat tot: demanar un biberó de lleteta, demanar venir a dormir al llit dels pares, dir que tenir pipí, dir que tenia mal a la panxeta, i quan se li han acabat les excuses gemegava per ofici, sense cap més motiu, porque hoy es hoy y porque yo lo valgo...
Jo estic amb un mal d'esquena de nassos i el meu marit havia de llevar-se a les 4:00 a.m. per anar a treballar així que us podeu imaginar la de coses que se'ns han passat pel cap durant la 01:00h a.m i les 03:30h a.m.!!!
Ho hem intentat tot i res semblava funcionar.
Al final he passat a l'amenaça directa: he anat a la seva habitació i des del llindar de la porta li he dit que si el tornava a sentir gemegar que l'agafaria i el portaria a baix el carrer i el deixaria allà sol.
La veritat és que no les tenia totes. Ell és un jugador astut i sap detectar els farols de quilòmetres lluny... Ja em veia fent la comèdia de posar-li les sabatilles i la jaqueta i sortint al replà de l'escala... amb una mica de sort allà ja estaria plorant i suplicant tornar a casa... però potser aguantava el seu paper impassible (en sap molt, és un professional!), i havia de baixar fins al carrer... tot i així no tenia clar d'aconseguir res i, en tot cas, del què no m'escapava era d'anar casa per casa l'endemà demanant disculpes als veïns per la despertada general...
Al final he tingut sort, no sé si el farol ha quedat convincent o és que s'ha quedat rendit del mateix cansament però no l'hem tornat a sentir més. Al·leluia!!!!
Bé, al·leluia a mitges, perquè el careto que porto és maco... i això que he mirat de posar-me bé l'estocat aquest matí perquè no es notés tant que sóc una zombie!! El comentari generalitzat d'aquest matí és un "ai, fas mala cara, que et trobes bé?"... brrrrrrrrr....
El motiu?
Es desconeix.
Em sembla que els de la sèrie Expediente X estan planificant fer tota una temporada dedicada al misteri d'aquesta nit a casa meva.
Els símptomes dels seus laments es desconeixen. Només teníem això: laments. Quan semblava que s'havia calmat i s'havia adormit altra vegada tornava a engegar la sirena del plor.. però no us penseu que era un plor d'aquells de pulmó de "alguna cosa grossa em passa", no pas!! Era un plor d'aquells de vull que estigueu per mi i no em feu dir el motiu perquè tampoc ho sé.
Ho ha intentat tot: demanar un biberó de lleteta, demanar venir a dormir al llit dels pares, dir que tenir pipí, dir que tenia mal a la panxeta, i quan se li han acabat les excuses gemegava per ofici, sense cap més motiu, porque hoy es hoy y porque yo lo valgo...
Jo estic amb un mal d'esquena de nassos i el meu marit havia de llevar-se a les 4:00 a.m. per anar a treballar així que us podeu imaginar la de coses que se'ns han passat pel cap durant la 01:00h a.m i les 03:30h a.m.!!!
Ho hem intentat tot i res semblava funcionar.
Al final he passat a l'amenaça directa: he anat a la seva habitació i des del llindar de la porta li he dit que si el tornava a sentir gemegar que l'agafaria i el portaria a baix el carrer i el deixaria allà sol.
La veritat és que no les tenia totes. Ell és un jugador astut i sap detectar els farols de quilòmetres lluny... Ja em veia fent la comèdia de posar-li les sabatilles i la jaqueta i sortint al replà de l'escala... amb una mica de sort allà ja estaria plorant i suplicant tornar a casa... però potser aguantava el seu paper impassible (en sap molt, és un professional!), i havia de baixar fins al carrer... tot i així no tenia clar d'aconseguir res i, en tot cas, del què no m'escapava era d'anar casa per casa l'endemà demanant disculpes als veïns per la despertada general...
Al final he tingut sort, no sé si el farol ha quedat convincent o és que s'ha quedat rendit del mateix cansament però no l'hem tornat a sentir més. Al·leluia!!!!
Bé, al·leluia a mitges, perquè el careto que porto és maco... i això que he mirat de posar-me bé l'estocat aquest matí perquè no es notés tant que sóc una zombie!! El comentari generalitzat d'aquest matí és un "ai, fas mala cara, que et trobes bé?"... brrrrrrrrr....
16 de novembre 2006
àngels
Sempre m'ha agradat la idea de que pugui existir un tal "àngel de la guarda", que vetlli només per tu. Pel teu bé, perquè no et passi res. De petitona la meva àvia em va ensenyar aquell vers tant conegut:
I en alguns moments encara em ve al cap. Fins i tot li he dit al meu petit abans d'anar a dormir alguna vegada. Bé, ara fa temps que diem un altre vers de collita pròpia que és menys místic. Però això no li resta importància al fet. Tant de bo el senyor àngel de la guarda es preocupi i molt pel bé del meu petit!!!
I tot això dels àngels a què ve? Doncs que fa un parell de setmanes que me n'he agenciat un. Concretament una. Una doctora que es diu Àngela i que ha aconseguit treure'm el pinçament del nervi ciàtic que em feia la vida impossible des de fa dos mesos.
Aquesta àngela no en té prou amb que li digui el vers abans d'anar a dormir. Em surt bastant més cara, la veritat. I no té el do d'ubicuitat, cosa que m'obliga a desplaçar-me a Sant Cugat i pagar parquímetre... Però, almenys fins que s'acabi l'embaràs, les seves mans són una de les meves principals fonts de benestar. I això ja és molt!! No creieu?
Ai per cert, oblidava dir-vos-ho: serà un nen, porto un nen!!!!
àngel de la guarda
dolça companyia
no em deixeu sol
ni de nit ni de dia
no em deixeu sol
que em perderia..
I en alguns moments encara em ve al cap. Fins i tot li he dit al meu petit abans d'anar a dormir alguna vegada. Bé, ara fa temps que diem un altre vers de collita pròpia que és menys místic. Però això no li resta importància al fet. Tant de bo el senyor àngel de la guarda es preocupi i molt pel bé del meu petit!!!
I tot això dels àngels a què ve? Doncs que fa un parell de setmanes que me n'he agenciat un. Concretament una. Una doctora que es diu Àngela i que ha aconseguit treure'm el pinçament del nervi ciàtic que em feia la vida impossible des de fa dos mesos.
Aquesta àngela no en té prou amb que li digui el vers abans d'anar a dormir. Em surt bastant més cara, la veritat. I no té el do d'ubicuitat, cosa que m'obliga a desplaçar-me a Sant Cugat i pagar parquímetre... Però, almenys fins que s'acabi l'embaràs, les seves mans són una de les meves principals fonts de benestar. I això ja és molt!! No creieu?
Ai per cert, oblidava dir-vos-ho: serà un nen, porto un nen!!!!
25 d’octubre 2006
repàs
1- Aquest curs ens ha tocat una profe de francès que ens fa lamentar a cada segon de classe, l'any "a la bartola" que ens vem tirar el curs passat...
El curs passat vem tenir una profe que era una feliç de la vida. Reiem força i sobretot xerravem (bé, xerrava més ella que ningú), però al final de les 3 hores no havies après massa res. Podies faltar fins a tres classes que no passava absolutament res. Podies reprendre el fil sense problemes.
En part ja ens anava bé perquè tots plegats anem massa cansats i el dissabte al matí és quasi un esforç titànic tancar-se tres hores dins l'escola a fer treballar les neurones..
Però aquest any ho estem pagant molt car. En tres classes ja n'he tingut més que suficient per veure que com no comenci a estudiar aquest curs no l'aprovo ni de conya..!!! glups...
2- I pel què fa a lectures segueixo amb "Els Pilars de la Terra" (tot i que una mica aparcat les darreres 2 setmanes), i amb "Attentat" d'Amélie Nothomb, aquest darrer per "exigències" de la nova profe. No és fàcil de llegir degut principalment al vocabulari però de moment m'està agradant. El to és molt directe, molt sarcàstic, agosarat fins i tot. La situació que ens presenta el llibre és del tot esperpèntica però serveix a l'autora per criticar bastant durament certs aspectes de la nostra cultura relacionats amb el món de la bellesa. Tà bastant bé.
3- Des d'aquí felicito efusivament a l'albert, per ajudar a la seva companya a portar al món una Cèlia que de ben segur és una preciositat. Els que encara no hagueu passat pel seu bloc a felicitar-lo, feu-ho!
El curs passat vem tenir una profe que era una feliç de la vida. Reiem força i sobretot xerravem (bé, xerrava més ella que ningú), però al final de les 3 hores no havies après massa res. Podies faltar fins a tres classes que no passava absolutament res. Podies reprendre el fil sense problemes.
En part ja ens anava bé perquè tots plegats anem massa cansats i el dissabte al matí és quasi un esforç titànic tancar-se tres hores dins l'escola a fer treballar les neurones..
Però aquest any ho estem pagant molt car. En tres classes ja n'he tingut més que suficient per veure que com no comenci a estudiar aquest curs no l'aprovo ni de conya..!!! glups...
2- I pel què fa a lectures segueixo amb "Els Pilars de la Terra" (tot i que una mica aparcat les darreres 2 setmanes), i amb "Attentat" d'Amélie Nothomb, aquest darrer per "exigències" de la nova profe. No és fàcil de llegir degut principalment al vocabulari però de moment m'està agradant. El to és molt directe, molt sarcàstic, agosarat fins i tot. La situació que ens presenta el llibre és del tot esperpèntica però serveix a l'autora per criticar bastant durament certs aspectes de la nostra cultura relacionats amb el món de la bellesa. Tà bastant bé.
3- Des d'aquí felicito efusivament a l'albert, per ajudar a la seva companya a portar al món una Cèlia que de ben segur és una preciositat. Els que encara no hagueu passat pel seu bloc a felicitar-lo, feu-ho!
18 d’octubre 2006
M'ha tocao
Cuestionario hecho por: Grigri
Nominado por: estherisland
Banda o grupo elegido: Difícil triar. Avui m’he posat Dynamite de Jamiroquai per venir al currings, i és senzillament "el puto amo".
¿Eres hombre o mujer?: Difícil pregunta. Comptant que estic embarassada dec ser dona.
Descríbete: Físicament: petitona. Trets Personalitat: entusiasta, optimista (més d’un 50% del temps), tossuda com una mula i massa impulsiva.
¿Qué sienten las personas acerca de ti?: Bé, això ho hauria de respondre "las personas" no? Crec que em veuen com una persona alegre, de tracte fàcil, i més segura de sí mateixa del què realment sóc.
¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Buf, ja ni me n’enrecordo, fa tants anys!! Però una completa cagada seria una bona aproximació.
Describe tu actual relación con tu novio(a) o pretendiente: Estable? Seriosa? Formal? Mira’t des d’un punt de vista menys prosaic jo diria que no m’imagino la vida sense ell. El necessito. Em sento molt millor persona quan estic amb ell… menys quan em fa enfadar es clar!! Jejejejeje…
¿Dónde quisieras estar ahora?: No si-us-plau, no em feu pensar en els milions de llocs on podria estar infinitament millor que aquí!!!!! Acabo de llegir la mir, Austràlia segur que és un d’aquests milions de llocs.
¿Cómo eres respecto al amor?: Dec estar molt espessa perquè no sé què dir… Estimo amb tota l’ànima però porto més de 12 anys amb la meva parella i totes les sensacions respecte d’ell han anat canviant al llarg del temps. Ei, no necessàriament cap a pitjor!!!
¿Cómo es tu vida?: En aquests moments esgotadora però sóc molt feliç! He deixat moltes coses pel camí que segurament ja he perdut definitivament però a part de viatjar a Austràlia i Nova Zelanda ara mateix no em fa falta res!
¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Bé, tornar a parlar de viatjar a les antípodes carregaria una mica. SALUT PELS DE CASA (incloent que l’embaràs acabi bé).
Un frase sabia: El millor de la vida són les ganes de viure
Ahora despídete: Vull afegir a la frase sàvia: "i estimar i ser estimat, i els petons del meu petit"
Los nominados: No vull assenyalar ningú. Que després et posen a la llista negra!!
Nominado por: estherisland
Banda o grupo elegido: Difícil triar. Avui m’he posat Dynamite de Jamiroquai per venir al currings, i és senzillament "el puto amo".
¿Eres hombre o mujer?: Difícil pregunta. Comptant que estic embarassada dec ser dona.
Descríbete: Físicament: petitona. Trets Personalitat: entusiasta, optimista (més d’un 50% del temps), tossuda com una mula i massa impulsiva.
¿Qué sienten las personas acerca de ti?: Bé, això ho hauria de respondre "las personas" no? Crec que em veuen com una persona alegre, de tracte fàcil, i més segura de sí mateixa del què realment sóc.
¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Buf, ja ni me n’enrecordo, fa tants anys!! Però una completa cagada seria una bona aproximació.
Describe tu actual relación con tu novio(a) o pretendiente: Estable? Seriosa? Formal? Mira’t des d’un punt de vista menys prosaic jo diria que no m’imagino la vida sense ell. El necessito. Em sento molt millor persona quan estic amb ell… menys quan em fa enfadar es clar!! Jejejejeje…
¿Dónde quisieras estar ahora?: No si-us-plau, no em feu pensar en els milions de llocs on podria estar infinitament millor que aquí!!!!! Acabo de llegir la mir, Austràlia segur que és un d’aquests milions de llocs.
¿Cómo eres respecto al amor?: Dec estar molt espessa perquè no sé què dir… Estimo amb tota l’ànima però porto més de 12 anys amb la meva parella i totes les sensacions respecte d’ell han anat canviant al llarg del temps. Ei, no necessàriament cap a pitjor!!!
¿Cómo es tu vida?: En aquests moments esgotadora però sóc molt feliç! He deixat moltes coses pel camí que segurament ja he perdut definitivament però a part de viatjar a Austràlia i Nova Zelanda ara mateix no em fa falta res!
¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Bé, tornar a parlar de viatjar a les antípodes carregaria una mica. SALUT PELS DE CASA (incloent que l’embaràs acabi bé).
Un frase sabia: El millor de la vida són les ganes de viure
Ahora despídete: Vull afegir a la frase sàvia: "i estimar i ser estimat, i els petons del meu petit"
Los nominados: No vull assenyalar ningú. Que després et posen a la llista negra!!
10 d’octubre 2006
Enquesta
Data esperada de visita: 29/04/2007.
Nom: Ferran o Elisenda (si ho pregunteu al futurible germà gran). A determinar a la propera visita de cal metge.
Altres noms alternatius: Berta i Queralt si és una nena. Edgar, Oriol i Carles si és un nen.
S'accepten apostes...
Nom: Ferran o Elisenda (si ho pregunteu al futurible germà gran). A determinar a la propera visita de cal metge.
Altres noms alternatius: Berta i Queralt si és una nena. Edgar, Oriol i Carles si és un nen.
S'accepten apostes...
09 d’octubre 2006
Una tarda molt llarga
Ahir els meus pares em van portar al camp de futbol del Barça. Va ser una excursió molt llarga perquè primer vem agafar el cotxe per anar a Barcelona que és un lloc on passen molts cotxes i molt depressa i tots fan MEC MEEEEEEEC!
Després vem deixar el cotxe i vem agafar un tren que anava molt depressa i estava molt ple que va per un túnel. A un costat hi tenia un senyor amb dos gossos que no em feien gens de gràcia, i a l’altre una senyora amb una maleta molt grossa. Sort que em vaig poder agafar amb les dues mans a una barana grossa com la de l’escala de l’escola, i que tenia el pare al darrere.. A dins del tren hi havia molts senyors i senyores i nens i nenes que portaven banderes de Catalunya. Les conec perquè a casa també en tenim una i fa poquet vaig ajudar el pare a penjar-la al balcó. La mare em va dir que nosaltres baixaríem del tren quan baixessin tots els que portaven les banderes, perquè anàvem al mateix lloc. I així ho vam fer. Però només baixar del tren nosaltres ens vem quedar una mica més enrere perquè jo no vaig tant depressa pujant escales!
Quan vem sortir al carrer hi havia més gent amb banderes. Gent per tot arreu. Com quan vem anar amb els pares a veure els Gegants.
Vem caminar una estona i jo vaig enfilar-me a unes jardineres per caminar per la vora. M’agrada molt fer-ho, perquè jo ja sóc gran. Tot i que el pare i la mare no em deixin fer-ho sol i m’obliguin a donar-los la mà..!
Després de travessar un carrer molt gran amb molts cotxes i molts senyors policies vem arribar al Camp del Barça. Que és com el que hi ha prop de casa els avis però molt més gran, i amb molta més gent. Tothom portava banderes, però nosaltres no. Nosaltres a la bossa hi portàvem aigua, galetes, jaquetes per tots i un paraigües. Vem entrar dins i ens vem asseure en unes cadires blaves. Hi havia molta gent i tothom cridava molt, i sonava una música molt forta. No em va agradar gaire perquè tenia una mica de por. Van tirar uns petards i em vaig espantar perquè no m’agraden gaire, però el pare em va dir que no havia de patir perquè els tiraven molt lluny i allà no ens podien fer mal. Al camp verd hi havia uns senyors fent xuts però van marxar tots en fila quan un senyor que parlava molt fort va dir no sé què. Després van sortir a cantar uns senyors amb unes guitarres i uns tambors. I després uns altres que van cantar una cançó que em canta sempre el pare que és la cançó del Bon dia. El pare i la mare la cantaven però jo encara no me la sé.
Després el senyor que parlava molt fort va tornar a parlar i van sortir els jugadors i tothom cridava "eeeh" quan deien els noms dels jugadors. Jo només coneixia el Roger, l’Oleguer i el Valdés. Els altres no. I n’hi havia alguns que tenien noms molt difícils! Encara no entenc perquè al camp del Barça no hi havia el Messi ni el "Raldinyo" ni "leto". La mare diu que jugava Catalunya, i que el Catalunya no és el Barça.. però que algun dia anirem a veure el Barça i després els podré veure a tots.
Quan van començar a jugar vaig trobar que tot allò era molt avorrit i li vaig dir a la mare que volia marxar. Però ella que és molt espavilada va dir-me que si em portava bé i m’estava quiet m’aniria a buscar unes crispetes…. Nyaammmmmmm crispeeeteeeessssss!!! I així vem passar l’estona, menjant crispetes i cridant "uuuuuiii"!! o "goooooool"!!
Quan ja ens havíem acabat les crispetes vem aixecar-nos i em van deixar córrer per una habitació molt gran on hi havia molta gent menjant crispetes i entrepans, i després vem tornar a seure a les cadires blaves. Darrere meu hi havia uns nens més grans que cridaven molt i que eren molt marranos perquè van tirar totes les seves crispetes al terra. Com que jo em portava molt bé els pares em van donar una mica de patates xips del Barça que són molt bones. I una altra vegada amb els "uuuuuuuuuis" i els "gooooools" fins que es va acabar i tothom es va aixecar i nosaltres també. Era molt tard perquè era de nit, estava fosc. No vaig veure la lluna però jo sé que quan el cel és fosc i s’encenen els llumets del carrer vol dir que ja és de nit.
Vem tornar a agafar el tren del túnel i després el cotxe i vem tornar cap a casa, cantant cançons. En sé moltes jo de cançons!
Estava tant cansat que vaig anar cap al llit sense fer xip-xap, i enlloc de sopar els pares em van donar un bibi molt gran de lleteta, que encara em va fer venir més son.. Vaig agafar la pipa, i la meva rateta… i ja no recordo res més fins aquest matí!
Després vem deixar el cotxe i vem agafar un tren que anava molt depressa i estava molt ple que va per un túnel. A un costat hi tenia un senyor amb dos gossos que no em feien gens de gràcia, i a l’altre una senyora amb una maleta molt grossa. Sort que em vaig poder agafar amb les dues mans a una barana grossa com la de l’escala de l’escola, i que tenia el pare al darrere.. A dins del tren hi havia molts senyors i senyores i nens i nenes que portaven banderes de Catalunya. Les conec perquè a casa també en tenim una i fa poquet vaig ajudar el pare a penjar-la al balcó. La mare em va dir que nosaltres baixaríem del tren quan baixessin tots els que portaven les banderes, perquè anàvem al mateix lloc. I així ho vam fer. Però només baixar del tren nosaltres ens vem quedar una mica més enrere perquè jo no vaig tant depressa pujant escales!
Quan vem sortir al carrer hi havia més gent amb banderes. Gent per tot arreu. Com quan vem anar amb els pares a veure els Gegants.
Vem caminar una estona i jo vaig enfilar-me a unes jardineres per caminar per la vora. M’agrada molt fer-ho, perquè jo ja sóc gran. Tot i que el pare i la mare no em deixin fer-ho sol i m’obliguin a donar-los la mà..!
Després de travessar un carrer molt gran amb molts cotxes i molts senyors policies vem arribar al Camp del Barça. Que és com el que hi ha prop de casa els avis però molt més gran, i amb molta més gent. Tothom portava banderes, però nosaltres no. Nosaltres a la bossa hi portàvem aigua, galetes, jaquetes per tots i un paraigües. Vem entrar dins i ens vem asseure en unes cadires blaves. Hi havia molta gent i tothom cridava molt, i sonava una música molt forta. No em va agradar gaire perquè tenia una mica de por. Van tirar uns petards i em vaig espantar perquè no m’agraden gaire, però el pare em va dir que no havia de patir perquè els tiraven molt lluny i allà no ens podien fer mal. Al camp verd hi havia uns senyors fent xuts però van marxar tots en fila quan un senyor que parlava molt fort va dir no sé què. Després van sortir a cantar uns senyors amb unes guitarres i uns tambors. I després uns altres que van cantar una cançó que em canta sempre el pare que és la cançó del Bon dia. El pare i la mare la cantaven però jo encara no me la sé.
Després el senyor que parlava molt fort va tornar a parlar i van sortir els jugadors i tothom cridava "eeeh" quan deien els noms dels jugadors. Jo només coneixia el Roger, l’Oleguer i el Valdés. Els altres no. I n’hi havia alguns que tenien noms molt difícils! Encara no entenc perquè al camp del Barça no hi havia el Messi ni el "Raldinyo" ni "leto". La mare diu que jugava Catalunya, i que el Catalunya no és el Barça.. però que algun dia anirem a veure el Barça i després els podré veure a tots.
Quan van començar a jugar vaig trobar que tot allò era molt avorrit i li vaig dir a la mare que volia marxar. Però ella que és molt espavilada va dir-me que si em portava bé i m’estava quiet m’aniria a buscar unes crispetes…. Nyaammmmmmm crispeeeteeeessssss!!! I així vem passar l’estona, menjant crispetes i cridant "uuuuuiii"!! o "goooooool"!!
Quan ja ens havíem acabat les crispetes vem aixecar-nos i em van deixar córrer per una habitació molt gran on hi havia molta gent menjant crispetes i entrepans, i després vem tornar a seure a les cadires blaves. Darrere meu hi havia uns nens més grans que cridaven molt i que eren molt marranos perquè van tirar totes les seves crispetes al terra. Com que jo em portava molt bé els pares em van donar una mica de patates xips del Barça que són molt bones. I una altra vegada amb els "uuuuuuuuuis" i els "gooooools" fins que es va acabar i tothom es va aixecar i nosaltres també. Era molt tard perquè era de nit, estava fosc. No vaig veure la lluna però jo sé que quan el cel és fosc i s’encenen els llumets del carrer vol dir que ja és de nit.
Vem tornar a agafar el tren del túnel i després el cotxe i vem tornar cap a casa, cantant cançons. En sé moltes jo de cançons!
Estava tant cansat que vaig anar cap al llit sense fer xip-xap, i enlloc de sopar els pares em van donar un bibi molt gran de lleteta, que encara em va fer venir més son.. Vaig agafar la pipa, i la meva rateta… i ja no recordo res més fins aquest matí!
06 d’octubre 2006
Dear B30,
Aquest matí, una vegada més, m’has fet disfrutar dels avantatges del progrés i de la vida a les ciutats.
He gaudit com mai de cadascun dels rètols i resta de senyals verticals que hi ha a banda i banda dels carrils. He pogut observar amb tota minuciositat els gomets del cotxe de davant, el del costat, el de davant del de davant i el de davant del del costat, i així successivament fins a 10 cotxes per davant meu.
Amb aquells tràilers silencios per companyia, qui voldria ser al mig d’un prat verd amb l’únic so d’un ocellet refilant content?
És realment bonic saber que gastes els teus diners cremant gasoil inútilment durant 55 minuts. És quasi increïble que puguis trigar gairebé una hora per recórrer 13 remaleïts quilòmetres…. I jo que abans treballava a 4 cantons de casa meva…
L’únic punt positiu de tot això és que el lector de CD del cotxe, que tants disgustos em dona, avui ha decidit que em deixaria escoltar PLAY de Moby. Feia tant temps que no el posava…i és tant refotudament bo!!! Us puc assegurar que era la única persona que estava contenta i ballant entre tant merder.
Best regards,
Grigri
He gaudit com mai de cadascun dels rètols i resta de senyals verticals que hi ha a banda i banda dels carrils. He pogut observar amb tota minuciositat els gomets del cotxe de davant, el del costat, el de davant del de davant i el de davant del del costat, i així successivament fins a 10 cotxes per davant meu.
Amb aquells tràilers silencios per companyia, qui voldria ser al mig d’un prat verd amb l’únic so d’un ocellet refilant content?
És realment bonic saber que gastes els teus diners cremant gasoil inútilment durant 55 minuts. És quasi increïble que puguis trigar gairebé una hora per recórrer 13 remaleïts quilòmetres…. I jo que abans treballava a 4 cantons de casa meva…
L’únic punt positiu de tot això és que el lector de CD del cotxe, que tants disgustos em dona, avui ha decidit que em deixaria escoltar PLAY de Moby. Feia tant temps que no el posava…i és tant refotudament bo!!! Us puc assegurar que era la única persona que estava contenta i ballant entre tant merder.
Best regards,
Grigri
04 d’octubre 2006
Seleccions Catalanes.
Diumenge anirem d’excursió al Camp Nou.
El petit va veure un tros de partit del Barça aquest estiu (concretament el partit de la Super-Copa d’Europa, glups!), i des de llavors que està fascinat amb tot el què sigui el Barça i el futbol..
I com que sóc massoca he pensat que aquest diumenge podríem fer la prova d’anar al Camp. D’acord, no juga el Barça. Però el partit és en horari infantil i les entrades més baratetes.. De moment està content perquè sap que anirà al Camp del Barça però se li queda cara de no entendre res quan li dic que no juga el Barça, que juga l’equip de Catalunya. Ell repeteix "Catalunya", i somriu, però em temo que no ho acaba d’entendre.
Bé, la qüestió és que també em fa il·lusió participar d’un esdeveniment lúdic-reivindicatiu-festiu com aquest, així que amb l’excusa del petit intentarem fer una mica de país…Encara que això de les seleccions catalanes em soni a utopia irrealitzable.
Ja us explicaré si s’ho ha passat bé o hem marxat cap a casa abans de que acabés la primera part…
29 de setembre 2006
Felicitat aliena
Dimecres vaig anar a la Biblioteca, bé, de fet no vaig anar-hi, diguem que les circumstàncies del moment m’hi van portar.
Quan era allà se’m va passar pel cap que podia treure el nas a la secció infantil, fa dies que busquem el CD de les cançons del Rovelló.
Per tots els que no sapigueu de què us parlo us diré que el Rovelló és un gos, té una sèrie de dibuixos animats fets a "Casa Nostra", inspirada en la novel·la que porta el mateix nom de l’escriptor Josep Vallverdú.
Bé, de fet no recordo si els dibuixos tenen massa a veure amb el llibre, fa tants anys que me’l vaig llegir que sóc incapaç de parlar-ne amb seguretat. Però el personatge sí que està inspirat en el del llibre.
La qüestió és que cada dissabte i diumenge al matí el meu fill es desperta entre les 07:15h i les 07:25h i ve al meu llit a buscar-me per dir-me "Aixeca’t mama, anem a veure el Tovalló!" (ell li diu Tovalló..). El Tovalló comença a les 08:30h!!!!!!!
En fi, que estem muntant el club de fans del Rovelló, i el meu fill en serà el president, sens dubte.
Doncs tornem a la biblioteca: vaig pensar que allà potser el tindrien.. Eureka! Estava fora del calaix que tocava però el vaig trobar.. La cara que va posar quan el va veure em va fer sentir una heroïna…
Durant els ¾ d’hora de trajecte que hi ha de la biblio fins a casa el va dur agafat amb les dues mans com si es tractés d’un veritable tresor. I per amenitzar-ho, va estar cantant la cançó durant pràcticament tot el trajecte, amb una cara de felicitat que era digne de veure..
No sempre surt tant barat fer immensament feliç a algú altre!!
Quan era allà se’m va passar pel cap que podia treure el nas a la secció infantil, fa dies que busquem el CD de les cançons del Rovelló.
Per tots els que no sapigueu de què us parlo us diré que el Rovelló és un gos, té una sèrie de dibuixos animats fets a "Casa Nostra", inspirada en la novel·la que porta el mateix nom de l’escriptor Josep Vallverdú.
Bé, de fet no recordo si els dibuixos tenen massa a veure amb el llibre, fa tants anys que me’l vaig llegir que sóc incapaç de parlar-ne amb seguretat. Però el personatge sí que està inspirat en el del llibre.
La qüestió és que cada dissabte i diumenge al matí el meu fill es desperta entre les 07:15h i les 07:25h i ve al meu llit a buscar-me per dir-me "Aixeca’t mama, anem a veure el Tovalló!" (ell li diu Tovalló..). El Tovalló comença a les 08:30h!!!!!!!
En fi, que estem muntant el club de fans del Rovelló, i el meu fill en serà el president, sens dubte.
Doncs tornem a la biblioteca: vaig pensar que allà potser el tindrien.. Eureka! Estava fora del calaix que tocava però el vaig trobar.. La cara que va posar quan el va veure em va fer sentir una heroïna…
Durant els ¾ d’hora de trajecte que hi ha de la biblio fins a casa el va dur agafat amb les dues mans com si es tractés d’un veritable tresor. I per amenitzar-ho, va estar cantant la cançó durant pràcticament tot el trajecte, amb una cara de felicitat que era digne de veure..
No sempre surt tant barat fer immensament feliç a algú altre!!
25 de setembre 2006
Gallicidi i altres apunts
1 – Gallicidi
El cap de setmana del 16 i 17 de setembre el meu company va participar a la cursa Magatalls-Montserrat . Jo vaig acompanyar el meu Gall fins al punt de sortida, Coll Formic, el vaig deixar allà a les 14:23h i com que la sortida és esglaonada, va haver d’esperar-se allà sota la pluja fins les 18:17h. Per fer-me menys "soferta" l’espera em va anar enviant SMS’s per dir-me on era: a les 02:46h Sant Llorenç, a les 06:03h Matadepera, a les 09:02h Vacarisses, i finalment a les 10:58h enfilava la pujada a Montserrat. Va arribar a les 12:02h hora oficial (en realitat uns tres minuts abans, però hi havia cua per segellar l’arribada). Emocionat i trinxat.
Per resumir: La meitat dels galls els van matar pel camí, i els que van arribar a Montserrat els anaven matant conforme arribaven a la plaça del monestir.
Allò semblava un camp de batalla, amb tot de gent estesa per allà terra. Durant la mitja hora següent a l’arribada del meu gall la UCI mòbil va haver de fer dues sortides llampec… Una cursa només apta per super-homes i super-dones massoquistes (condició indispensable).
Jo sóc massoquista, però lesionada així que ho hauré de deixar per més endavant..
2 – Aquest dissabte vaig anar al concert del Sr.George Michael. D’entrada no tenia pensat anar-hi però els meus pares m’hi van convidar. Ens van convidar a les dues germanetes, i vem anar-hi tots quatre. No cal dir que m’ho vaig passar molt bé. És una sort poder compartir els gustos musicals amb la teva família. Últimament estic bastant despenjada del treball d’aquest cantant però està clar que qualitat n’hi ha, així que el concert va valer la pena de totes totes. No sempre trobes dues hores per moure l’esquelet amb la teva family!! Moltes gràcies pares.
3 – He començat a llegir "Els pilars de la terra". Per mi és una gran proesa, perquè feia any i mig que el tenia a la capçalera del llit. Me’l van regalar els meus millors amics però no em veia amb forces per començar-lo. Al final m’hi he decidit i la veritat és que ara per ara m’està agradant. És molt més amè del què em pensava. Bé, ara porto uns deu dies sense tocar-lo, però espero tenir més temps i menys son durant els propers mesos!
4 – Tinc un amic vivint fora de la ciutat, i avui m’ha confirmat que el proper mes de novembre acaba el seu desterrament. No tornarà a la nostra ciutat però tornarà relativament aprop. Així que espero poder-lo veure més sovint que durant aquest tres anys.. S’han fet tant llargs!! De moment hem acordat tancar una excursió a La Mola de diumenge al matí amb degustació de butifarra i/o carn a la brasa al restaurant de dalt… hummmm!!!
5 – La MV està vivint a Bèlgica desde fa un temps (desde la primavera? Perdona MV, ja no recordo quan temps fa que ets fora, sembla que faci tant!!!). I el cap de setmana del 25 i 26 de novembre anirem totes les dones de la colla a veure-la. Em fa molta il·lu aquesta petita "aventura". Sens dubte ens ho passarem d’allò més bé.. BRUSSEL·LES TREMOLA!!
El cap de setmana del 16 i 17 de setembre el meu company va participar a la cursa Magatalls-Montserrat . Jo vaig acompanyar el meu Gall fins al punt de sortida, Coll Formic, el vaig deixar allà a les 14:23h i com que la sortida és esglaonada, va haver d’esperar-se allà sota la pluja fins les 18:17h. Per fer-me menys "soferta" l’espera em va anar enviant SMS’s per dir-me on era: a les 02:46h Sant Llorenç, a les 06:03h Matadepera, a les 09:02h Vacarisses, i finalment a les 10:58h enfilava la pujada a Montserrat. Va arribar a les 12:02h hora oficial (en realitat uns tres minuts abans, però hi havia cua per segellar l’arribada). Emocionat i trinxat.
Per resumir: La meitat dels galls els van matar pel camí, i els que van arribar a Montserrat els anaven matant conforme arribaven a la plaça del monestir.
Allò semblava un camp de batalla, amb tot de gent estesa per allà terra. Durant la mitja hora següent a l’arribada del meu gall la UCI mòbil va haver de fer dues sortides llampec… Una cursa només apta per super-homes i super-dones massoquistes (condició indispensable).
Jo sóc massoquista, però lesionada així que ho hauré de deixar per més endavant..
2 – Aquest dissabte vaig anar al concert del Sr.George Michael. D’entrada no tenia pensat anar-hi però els meus pares m’hi van convidar. Ens van convidar a les dues germanetes, i vem anar-hi tots quatre. No cal dir que m’ho vaig passar molt bé. És una sort poder compartir els gustos musicals amb la teva família. Últimament estic bastant despenjada del treball d’aquest cantant però està clar que qualitat n’hi ha, així que el concert va valer la pena de totes totes. No sempre trobes dues hores per moure l’esquelet amb la teva family!! Moltes gràcies pares.
3 – He començat a llegir "Els pilars de la terra". Per mi és una gran proesa, perquè feia any i mig que el tenia a la capçalera del llit. Me’l van regalar els meus millors amics però no em veia amb forces per començar-lo. Al final m’hi he decidit i la veritat és que ara per ara m’està agradant. És molt més amè del què em pensava. Bé, ara porto uns deu dies sense tocar-lo, però espero tenir més temps i menys son durant els propers mesos!
4 – Tinc un amic vivint fora de la ciutat, i avui m’ha confirmat que el proper mes de novembre acaba el seu desterrament. No tornarà a la nostra ciutat però tornarà relativament aprop. Així que espero poder-lo veure més sovint que durant aquest tres anys.. S’han fet tant llargs!! De moment hem acordat tancar una excursió a La Mola de diumenge al matí amb degustació de butifarra i/o carn a la brasa al restaurant de dalt… hummmm!!!
5 – La MV està vivint a Bèlgica desde fa un temps (desde la primavera? Perdona MV, ja no recordo quan temps fa que ets fora, sembla que faci tant!!!). I el cap de setmana del 25 i 26 de novembre anirem totes les dones de la colla a veure-la. Em fa molta il·lu aquesta petita "aventura". Sens dubte ens ho passarem d’allò més bé.. BRUSSEL·LES TREMOLA!!
06 de setembre 2006
Comença el curs..
La Montse m’ha rebut amb un dels seus somriures i hem entrat a l’habitació dels penjadors. Aquest any m’ha tocat el de la floreta groga. M’agradava més el de l’any passat, que tenia una pilota de colors, a mi m’agraden molt les pilotes! Però la flor tampoc està malament, em recorda a les vacances d’estiu que he passat amb els pares a la Vall d’Aran. N’he vist tantes de flors, i de tants colors!!
Ha arribat l’Ariadna i s’ha posat a cridar dient que tenia un pipí, i veient-la me n’ha fet venir ganes a mi també, així que li he dit al pare que jo també en tenia. Hem anat tots dos als lavabos. Aquests vàters són fantàstics perquè són de la meva mida, això és un avantatge!
Quan hem tornat a l’habitació dels penjadors hi havia l’Annaïs cridant com una boja, plorava tant que m’he espantat i al final he acabat plorant una mica. Però de seguida ha vingut la Cristina a buscar-me per anar a la classe. Aquest any sóc dels grans i vaig a la classe del primer pis. Puc pujar i baixar les escales sense que ningú em renyi per fer-ho, això és realment fantàstic! Ser dels grans és xulo..
Quan he entrat a la classe amb la Cristina hi he trobat alguns companys, ells també han crescut força aquest estiu, però segur que no són tan forts com jo. Jo ja sé fer escalada i diumenge vaig córrer la cursa amb el pare, sóc molt fort i molt valent. Aquesta classe és més quadrada que la de la Rosa, té moltes finestres des d'on es veu el carrer i també hi ha moltes joguines. Em sembla que m’ho passaré molt bé aquest any. No he parat de jugar amb els altres nens i nenes, l’Estanis m’ha fet una d’aquelles abraçades seves que t’apreta tan fort que quasi t’escanya. L’Estanis és amic meu, m’ho passo molt bé jugant amb ell tot i que és una mica tabalot. Si no vigilo em fa caure a terra, quan es posa a córrer amunt i avall no vigila gens, i s’emporta per davant tot el què troba. He de procurar no posar-me en el seu camí! Quan hem sortit al pati he tingut una alegria molt gran, perquè m’agrada molt aquest pati. Està ple de pedretes petites, i a mi em xiflen les pedretes. Em puc passar molta estona buscant i rebuscant una pedreta que sigui ben bonica. Després la dóno a la Cristina o bé la guardo a la butxaca per emportar-me-la cap a casa. Aquest estiu n’he vist moltes de pedres, i n’he agafat moltes. Com que algunes eren molt grosses i pesaven molt enlloc de portar-les jo les donava al pare o a la mare, perquè les posessin a la motxilla. També hem agafat moltes pinyes. A la mare li agraden que siguin ben rodonetes i que no estiguin axafades ni rosegades. A mi m’agraden totes. Els esquirols també m’agraden, i els esquirols menjen pinyes! Amb la Mònica de música vaig aprendre una cançó d’un esquirol que s’enfila a dalt d’un tronc i es menja una pinya. És una cançó molt bonica. Els avis sempre la canten però no la canten bé. O canvien la lletra o canvien la tonada.. I jo els dic: "que no avi, que no és així!" i ells es fan un tip de riure i la tornen a cantar igual de malament, o pitjor.
A l’hora de dinar m’he assegut a la taula amb els companys i ens han donat patata i mongeta tendra de primer i peixet de segon. La patata i mongeta no m’agrada gaire, però me l’he menjada tota, perquè els meus companys també ho feien. I si menjo molt seré més fort i gran com el pare. Vull ser tan alt com un gegant.
Després ha tocat dormir tots junts. És divertit, m’agrada molt dormir. Aquesta vegada m’han posat al costat del Miquel. Es mou molt quan dorm, perquè quan ens despertem té tots els llençols rebregats. Però a mi no em fa res, perquè jo dormo molt i no me n’adono de res.
Després de llevar-nos hem anat a fer un pipí i hem tornat a la classe. He pujat les escales tot sol una altra vegada. En sé molt!. Hem berenat galetes i un got de llet asseguts en rotllana i després hem jugat una estona més fins que m’han cridat per l’interfon. Quan he mirat avall entre els barrots he vist que la mare m’estava esperant. M’he posat molt content, l’he cridada perquè mirés bé com baixava les escales tot sol. He baixat els 5 primers esglaons agafat a la barana. Després he volgut saltar els tres últims i no me n’he sortit gaire bé. M’he donat un senyor cop als morros! He plorat una mica perquè em feia mal i la mare i la Cristina han vingut a ajudar-me a aixecar. He abraçat a la mare i ella m’ha fet una frega de les que em curen els cops i m’he trobat més bé. Volia seguir baixant les escales agafat amb ella però m’ha dit que ho havia de fer tot sol. A poc a poc. I així ho he fet, fins arribar a baix. Em sembla que no tornaré a fer salts d’aquests. Sóc gran, però encara em falta créixer una mica més i tenir una mica més de força. Potser d'aquí a uns dies....
28 d’agost 2006
Lectures d'estiu
Durant aquestes vacances han caigut un parell de llibres: "Las partículas elementales" de Michel Houellebecq, i "Amor, Curiosidad, Prozac y dudas" de Lucía Etxebarría.
Dos llibres ben diferents, la veritat. Bé, potser tenen un punt en comú. En tots dos surt la paraula follar… a part d’això, no sabria trobar res més!
Brometes a part, anem per parts, i comencem pel gegant de l’estiu: "Les partícules elementals" del Sr.Houellebecq és un llibre que em va recomanar la llibretera per Sant Jordi. Jo buscava "l’ampliació del camp de batalla" perquè n’havia llegit algun comentari de l’albert. I em va picar la curiositat per llegir alguna cosa que semblava "diferent" al què fins ara m’ha caigut a les mans.
Bé, és cert que no sóc lectora amb gran currículum, així que la proposta de Houellebecq sonava prou "diferent", perquè ens entenguem.
La qüestió és que quan era a la llibreria no trobava el llibre, i em vaig decidir a preguntar. La llibretera em va comentar que no tenia el llibre, que ella es tenia demanats un parell d’exemplars de "les partícules..", que podia demanar-me també "l’ampliació..", tot i que em recomanava decididament "les partícules..", que ella se’l demanava per tenir-lo perquè el llibre li havia agradat molt.
Va prendre nota de les meves dades i, passats uns dies em va trucar per passar a recollir "l’ampliació..". La meva grata sorpresa va ser que, un parell de setmanes més tard, em va tornar a trucar per dir-me que "Les partícules.." també havien arribat i que si hi estava interessada, me les guardava. No me’n vaig poder estar!
Encara no he llegit "l’ampliació..", he començat per "les partícules..", fent cas de la seva recomanació i la veritat és que estic per fer-li un petó la propera vegada que la trobi.
Sí senyors, un bon llibre.
Ep, repeteixo que no sóc lectora experimentada. El què a mi m’ha semblat sorprenent a un altre que hagi llegit més que jo li pot semblar menys impactant o que no aporta res de nou. Però ara per ara és el llibre que més sensacions/sentiments diferents m’ha fet sentir, al llarg de la seva lectura. És un llibre dens, amb un contingut dur (un dels germanastres és profe de lletres, i l’altre és biòleg, així que hi ha molta informació i referència a totes dues esferes de caràcter gairebé tècnic diria jo). Que fa una crítica bastant descarnada de la nostra societat dels darrers 30-40 anys. Analitza les febleses de l’¡ndividu i no hi ha moviment social que no en surti tocat (hippies, feminisme, humanisme, new age..).
No és un llibre fàcil de llegir però tampoc l’he trobat gens ferregós. Perquè totes les idees van sorgint al llibre a través dels personatges, de moments de les seves vides, o de converses… així que en cap moment tens la sensació d’estar llegint un assaig filosòfic, perquè m’entengueu.
Hi ha un capítol que vaig disfrutar especialment, on els dos germanastres parlen d’Aldous Huxley i del seu llibre "Un món feliç". No sé si tot el què hi relaten és cert. Imagino que sí, que l’autor no s’haurà posat a escriure sobre aquest autor i el seu pensament sense haver-se documentat adequadament, però vaja, que el vaig trobar molt interessant.
Bé, no sé què més dir-vos d’ell. Ara per ara és el llibre que més m’ha sorprès de tot el què he llegit. Crec que és un bon llibre. Així que si no aneu massa atabalats us el recomano (hi ha moments en la vida d’un que les neurones no estan per disfrutar d’una lectura una mica densa!).
I pel què fa al llibre de la Lucía doncs no sé, psè..
Potser després de l’altre ara tot el què llegeixi em semblarà una noveleta!! Jejejeje.. El llibre és amè i es llegeix ràpidament perquè es presenta en capítols molt curtets. Vaig començar-lo molt il·lusionada però ahir quan el vaig acabar em vaig quedar com una mica indiferent. No sé, com dir-ho. Les germanes Gaena no em van semblar ni de bon tros properes. Cadascuna amb els seus problemes existencials que vas descobrint mica en mica. No sé, potser un pèl exagerat i tot. No crec que la majoria de dones d’aquest món tinguem tants dubtes existencials, ni estiguem totes enganxades a les pastilles.
Ara per ara el llibre que més m’ha agradat de l’autora és "De todo lo visible y lo invisible" i potser és perquè va ser el primer que vaig llegir… no sé, d’això ja fa bastant temps!
Res de nou, aquest no m’ha aportat res de nou. Només vaig disfrutar com una boja amb un capítol. Prometo transcriure’n les parts més significatives: parla de la feina d’una de les protagonistes en una multinacional. La veritat és que jo mateixa podria haver escrit aquell capítol, perquè és el viu retrat del què jo visc cada dia al meu currele! Molt divertit, de veritat.
Res més per ara. Seguirem informant..
Dos llibres ben diferents, la veritat. Bé, potser tenen un punt en comú. En tots dos surt la paraula follar… a part d’això, no sabria trobar res més!
Brometes a part, anem per parts, i comencem pel gegant de l’estiu: "Les partícules elementals" del Sr.Houellebecq és un llibre que em va recomanar la llibretera per Sant Jordi. Jo buscava "l’ampliació del camp de batalla" perquè n’havia llegit algun comentari de l’albert. I em va picar la curiositat per llegir alguna cosa que semblava "diferent" al què fins ara m’ha caigut a les mans.
Bé, és cert que no sóc lectora amb gran currículum, així que la proposta de Houellebecq sonava prou "diferent", perquè ens entenguem.
La qüestió és que quan era a la llibreria no trobava el llibre, i em vaig decidir a preguntar. La llibretera em va comentar que no tenia el llibre, que ella es tenia demanats un parell d’exemplars de "les partícules..", que podia demanar-me també "l’ampliació..", tot i que em recomanava decididament "les partícules..", que ella se’l demanava per tenir-lo perquè el llibre li havia agradat molt.
Va prendre nota de les meves dades i, passats uns dies em va trucar per passar a recollir "l’ampliació..". La meva grata sorpresa va ser que, un parell de setmanes més tard, em va tornar a trucar per dir-me que "Les partícules.." també havien arribat i que si hi estava interessada, me les guardava. No me’n vaig poder estar!
Encara no he llegit "l’ampliació..", he començat per "les partícules..", fent cas de la seva recomanació i la veritat és que estic per fer-li un petó la propera vegada que la trobi.
Sí senyors, un bon llibre.
Ep, repeteixo que no sóc lectora experimentada. El què a mi m’ha semblat sorprenent a un altre que hagi llegit més que jo li pot semblar menys impactant o que no aporta res de nou. Però ara per ara és el llibre que més sensacions/sentiments diferents m’ha fet sentir, al llarg de la seva lectura. És un llibre dens, amb un contingut dur (un dels germanastres és profe de lletres, i l’altre és biòleg, així que hi ha molta informació i referència a totes dues esferes de caràcter gairebé tècnic diria jo). Que fa una crítica bastant descarnada de la nostra societat dels darrers 30-40 anys. Analitza les febleses de l’¡ndividu i no hi ha moviment social que no en surti tocat (hippies, feminisme, humanisme, new age..).
No és un llibre fàcil de llegir però tampoc l’he trobat gens ferregós. Perquè totes les idees van sorgint al llibre a través dels personatges, de moments de les seves vides, o de converses… així que en cap moment tens la sensació d’estar llegint un assaig filosòfic, perquè m’entengueu.
Hi ha un capítol que vaig disfrutar especialment, on els dos germanastres parlen d’Aldous Huxley i del seu llibre "Un món feliç". No sé si tot el què hi relaten és cert. Imagino que sí, que l’autor no s’haurà posat a escriure sobre aquest autor i el seu pensament sense haver-se documentat adequadament, però vaja, que el vaig trobar molt interessant.
Bé, no sé què més dir-vos d’ell. Ara per ara és el llibre que més m’ha sorprès de tot el què he llegit. Crec que és un bon llibre. Així que si no aneu massa atabalats us el recomano (hi ha moments en la vida d’un que les neurones no estan per disfrutar d’una lectura una mica densa!).
I pel què fa al llibre de la Lucía doncs no sé, psè..
Potser després de l’altre ara tot el què llegeixi em semblarà una noveleta!! Jejejeje.. El llibre és amè i es llegeix ràpidament perquè es presenta en capítols molt curtets. Vaig començar-lo molt il·lusionada però ahir quan el vaig acabar em vaig quedar com una mica indiferent. No sé, com dir-ho. Les germanes Gaena no em van semblar ni de bon tros properes. Cadascuna amb els seus problemes existencials que vas descobrint mica en mica. No sé, potser un pèl exagerat i tot. No crec que la majoria de dones d’aquest món tinguem tants dubtes existencials, ni estiguem totes enganxades a les pastilles.
Ara per ara el llibre que més m’ha agradat de l’autora és "De todo lo visible y lo invisible" i potser és perquè va ser el primer que vaig llegir… no sé, d’això ja fa bastant temps!
Res de nou, aquest no m’ha aportat res de nou. Només vaig disfrutar com una boja amb un capítol. Prometo transcriure’n les parts més significatives: parla de la feina d’una de les protagonistes en una multinacional. La veritat és que jo mateixa podria haver escrit aquell capítol, perquè és el viu retrat del què jo visc cada dia al meu currele! Molt divertit, de veritat.
Res més per ara. Seguirem informant..
24 d’agost 2006
El gran repte
Ei família, ja he tornat a caseta. Prometo explicar-vos força coses. De fet, en tinc bastantes per explicar. Ara però, us deixo amb el relat que us havia promès de la sortida muntanyera de l'any.
Petonets.
Petonets.
El substitut del 4.000 que haviem d’anar a fer als Alps (El Dôme des Neiges), va ser el Pic de Crabioules, un esforçat cim de 3.116 mts ubicat al Pirineu francès, prop de Luchon.
Heus aquí la crònica d’esdeveniments, els noms dels membres de l’expedició els he canviat per les seves inicials, per qüestions de privadesa..:
Vem sortir de casa a les 9h del matí del dissabte 28 de juliol, vem carregar el cotxe amb les motxilles, les bótes, i tot el necessari i vem dirigir-nos cap a casa de l’ER. Tal i com ens imaginàvem, va sortir amb una motxilla tamany XXXL, a part de la bossa de la corda, les bótes, la bossa del material d’escalada.. Vem atatxonar-ho tot al maleter i vem seguir la ruta cap a casa del MR i
Ens esperaven unes llargues 5 horetes de cotxe, així que calia armar-se de paciència! Vem fer una primera parada a la sortida d’Alfarràs, per comprar fruita, i una segona a Puente de Montañana per comprar una mica de pa i coca per l’expedició. Entre la primera i segona parada vem descobrir que l’ER no havia agafat res de menjar. Res de res. Caldria repartir el què portàvem entre tots i el què acabàvem de comprar.. Sort que en MR i
A Puente de Montañana l’ER va comprar-se una coca de recapta d’escalivada, pebrot i algun tros de sardina, que només de veure-la a mi se’m regirava l’estómac.. A part de que el pebrot em repeteix moltíssim i em senta com una patada, podria dir que, comptant les dimensions de la citada coca, jo allà hi tenia menjar per una setmana sencera... Doncs ell, “ni curt ni peressós”, se la va menjar tota sencera per esmorzar, en un obrir i tancar d’ulls.
Quan per fi vàrem arribar al punt de partida de l’excursió, tots (menys l’ER es clar) vàrem treure els nostres tuppers amb el dinar del dia. L’ER va entrar a la cafeteria/restaurant que hi havia allà mateix i en va sortir amb una ampolla d’aigua i un MAGNUM de xocolata blanca. Allò devia ser el seu dinar... o el postre de l’esmorzar... qui sap, a aquelles alçades jo ja havia desistit d’intentar entendre els hàbit alimentaris del nostre company..
Acte seguit tocava calçar-se les bótes i carregar les motxilles a l’esquena, i omplir-se de paciència i força mental per encarar les 3h
Bé, retornem a la pujada cap al Refugi. La guia deia 3h
Arribats a lloc vem buscar un raconet on sopar i dormir, perquè ja eren quarts de 8 i el sol començava a amagar-se darrere els cims, i la temperatura baixava ràpidament. Els espaghettis també milloren amb l’alçada, que ho sapigueu.. Perquè aquí uns servidors que són uns aventurers professionals, van pensar que dormir al refugi no val la pena. De fet, les experiències que en tenim no són massa brillants. Sempre et toca l’ós roncador al costat i ell dorm, però la resta no! Així que la opció de dormir sota un cel estrellat sempre és molt més romàntica i atractiva. L’espectacle és impressionant. Obres els ulls i sembla que milions d’estels t’hagin de caure al damunt. No sé si també ho fa l’alçada, però realment és un luxe gaudir d’aquella presència. Abans d’adormir-nos encara vaig poder veure un parell d’estels fugaços, i vaig demanar els meus desitjos..
L’endemà al matí ens va sonar el despertador a les 05.00h am, però encara no havia sortit el sol així que vem esperar-nos una miqueta. A les 05:30h vem aprofitar els primers raigs de llum per movilitzar-nos, plegar sacs, refer motxilles, esmorzar i sortir esperitats cap a la nostra fita. El cel era ben net, cap núvol per enlloc.
Vem enfilar cap a la capçalera del Cirque des Cabrioules, i el vem atravessar de punta a punta, caminant entre blocs de granit, pujant i baixant, esquivant les poques llengües de glaç que encara hi quedaven. Després de molta estona de caminar per aquest caòtic mar de pedres, vem arribar al Col des Crabioules (3.012mts). Allà ens quedava un llarg i entretingut recorregut per Cresta fins al cim. On una servidora va treure el pitjor d’ella mateixa:
La tornada va ser pel mateix camí així, però jo havia aconseguit calmar-me, i m’ho vaig prendre amb més tranquil·litat.
Ens quedava desfer tot el camí i després baixar altra vegada del refugi fins al cotxe, una sessió prou llarga. Però no m’importava. Em feia mal tot el cos, sobretot la cama (que encara segueix lesionada). Però no m’importava. Havia assumit més risc del què caldria, així que vam acordar amb el meu marit que les properes sortides evitaran una exposició semblant. Una cosa és escalar a 30 mts de terra i l’altra a més de 300. Representa que la dificultat és la mateixa, però l’exposició al risc no. Així que, digueu-me “cobarde de la pradera” però la meva faceta de marona, ha guanyat la partida. El camí del Refugi al cotxe era especialment bonic però no em quedava esma per distreure'm gaire. Baixàvem com esperitats, cansats de tanta motxilla, però amb el somriure a la cara de saber-nos vencedors d'un castell inexpugnable, convençuts de que tot allò valia molt la pena, i de que ens feia sentir més vius que mai.
A quarts de nou vem parar a Pont de Suert a sopar (si nosaltres teníem gana, imagineu-vos l’ER, que havia anat menjant una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà..).
I a les 12h de la nit vem arribar a casa. Rebentats però molt contents. Perquè tenim aquella vena massoca que fa que disfrutem més com més esforç hagi suposat la jornada. Perquè el muntanyisme d’esforç sempre val la pena. Sempre és un regal per l’ego. I perquè havíem descobert un altre racó bellíssim del pirineu. Un altre bon record.
Aquí dues fotos del protagonista de l'excursió. A baix he intentat marcar-vos en vermell el tram de cresta que vem fer..
05 d’agost 2006
alguna cosa més
Tinc tantes coses a dir-vos i tan poc temps!!
Demà marxem cap a la Vall d'Aran i en aquests moments els dos homes de la casa estan a la placeta de sota casa, gronxant-se.. Jo en teoria estic aquí sola per fer maletes tranquil·lament... així que no em puc estendre massa ara per ara.
Miraré de conectar-me al vespre, quan hagi enllestit més el tema per explicar-vos més tranquil·lament l'aventura al Pirineu francès (Luchon).
Ara us dic quatre cosetes més que fa dies que tinc pendents:
1 - sense ànims ni temps de fer una crítica literària com caldria: Darrerament ha caigut "Amors ridículs" de Milan Kundera, i "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. El primer és molt ràpid de llegir, amè, i bastant inquietant. Els seus personatges són, com ho diria, diferents. De carn i os, plens de sentiments. Un recull d'historietes curtes que m'han fet passar estones ben distretes. Tà bastant bé.
De la Ciudad de los prodigios no en puc parlar tan bé.. no és que el llibre no estigui bé ni sigui una bona novel·la. Imagino que sí que ho és... s'hi veu un treball de recerca i imaginació exhaustius, i la narrativa és un xic carregadeta però amena.. El problema que hi trobo és que els seus personatges són tot el contrari dels de l'altre llibre. No saps mai si tenen por, si tenen enveja, si actuen per amor, per odi..
Digueu-me peliculera però a mi m'agrada molt que em retratin els personatges, i ho vaig trobar a faltar. He assistit d'espectadora a una narració d'una seqüència d'esdeveniments sense tenir massa mecanismes per saber què vindria després perquè en cap moment m'he pogut posar a la pell dels protagonistes.. no sé si m'explico.
2-L'ordinador em fa bastant el burro. Aquesta és la primera vegada que aconsegueixo conectar-me des de l'últim post, així que no és que passi de vosaltres, sinó que realment no he pogut treure el nas per casa vostra!!
3- El meu millor amic ha sigut pare el passat 1 d'agost d'un petitó adorable i molt tranquil. Estic realment feliç de que tot hagi anat bé i de veure com als pares els cau la baba.
4- Bones vacances a tots i totes. I, per si al vespre no pogués connectar-me: Ens tornarem a veure el 21 d'agost. Me'n vaig a passar fred al Pirineu!!!
A reveure....
Demà marxem cap a la Vall d'Aran i en aquests moments els dos homes de la casa estan a la placeta de sota casa, gronxant-se.. Jo en teoria estic aquí sola per fer maletes tranquil·lament... així que no em puc estendre massa ara per ara.
Miraré de conectar-me al vespre, quan hagi enllestit més el tema per explicar-vos més tranquil·lament l'aventura al Pirineu francès (Luchon).
Ara us dic quatre cosetes més que fa dies que tinc pendents:
1 - sense ànims ni temps de fer una crítica literària com caldria: Darrerament ha caigut "Amors ridículs" de Milan Kundera, i "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. El primer és molt ràpid de llegir, amè, i bastant inquietant. Els seus personatges són, com ho diria, diferents. De carn i os, plens de sentiments. Un recull d'historietes curtes que m'han fet passar estones ben distretes. Tà bastant bé.
De la Ciudad de los prodigios no en puc parlar tan bé.. no és que el llibre no estigui bé ni sigui una bona novel·la. Imagino que sí que ho és... s'hi veu un treball de recerca i imaginació exhaustius, i la narrativa és un xic carregadeta però amena.. El problema que hi trobo és que els seus personatges són tot el contrari dels de l'altre llibre. No saps mai si tenen por, si tenen enveja, si actuen per amor, per odi..
Digueu-me peliculera però a mi m'agrada molt que em retratin els personatges, i ho vaig trobar a faltar. He assistit d'espectadora a una narració d'una seqüència d'esdeveniments sense tenir massa mecanismes per saber què vindria després perquè en cap moment m'he pogut posar a la pell dels protagonistes.. no sé si m'explico.
2-L'ordinador em fa bastant el burro. Aquesta és la primera vegada que aconsegueixo conectar-me des de l'últim post, així que no és que passi de vosaltres, sinó que realment no he pogut treure el nas per casa vostra!!
3- El meu millor amic ha sigut pare el passat 1 d'agost d'un petitó adorable i molt tranquil. Estic realment feliç de que tot hagi anat bé i de veure com als pares els cau la baba.
4- Bones vacances a tots i totes. I, per si al vespre no pogués connectar-me: Ens tornarem a veure el 21 d'agost. Me'n vaig a passar fred al Pirineu!!!
A reveure....
02 d’agost 2006
Molt ràpidament..
Estic de vacances.
Representa que hauria de tenir més temps per conectar-me, però un bitxito de 2 anys no em deixa gaire marge de maniobra.
Aquest cap de setmana passat vaig fer l'expedició de la meva vida. No va poder ser el 4.000 dels alps. El seu substitut, un arriscat cim del pirineu francès que porta per nom Pic de Crabioules, va batallar fins a l'últim moment per evitar que el culminéssim..
Miraré de buscar uns minutets per explicar-vos-ho amb una mica més de detall i per llegir-vos, que porto un desconnecting people que déu n'hi dó!!!
fins ben aviat.
HO PROMETO!
Representa que hauria de tenir més temps per conectar-me, però un bitxito de 2 anys no em deixa gaire marge de maniobra.
Aquest cap de setmana passat vaig fer l'expedició de la meva vida. No va poder ser el 4.000 dels alps. El seu substitut, un arriscat cim del pirineu francès que porta per nom Pic de Crabioules, va batallar fins a l'últim moment per evitar que el culminéssim..
Miraré de buscar uns minutets per explicar-vos-ho amb una mica més de detall i per llegir-vos, que porto un desconnecting people que déu n'hi dó!!!
fins ben aviat.
HO PROMETO!
21 de juliol 2006
Mi vida sin mí o Un cap de setmana sense la meva mitja taronja
Fa dies que vull explicar-vos que el dissabte del dinar blocaire al vespre, vaig aprofitar per fer una sessió de cinema com les d'abans.
Ben segur que alguns de vosaltres havíeu anat al cinema a les sessions dobles. Entraves a les 16h i feies: pel·lícula 1 + descans per comprar més crispetes + pel·lícula 2.
Total= tota la tarda al cine.
Doncs jo vaig aprofitar que tenia el meu marit a la muntanya per llogar-me un parell de pinícules que feia temps que tenia ullades i que tenia molt clar que ell no hi tenia massa interès. Després d'una estona xafardejant pel vídeo-club (s'hauria de dir DVD-club??), les escollides van ser MI VIDA SIN MI, i MYSTIC RIVER.
I les vaig visionar per aquest ordre.
Mystic River em va agradar. Tot correcte. Potser no en vaig disfrutar massa perquè la veia en horari de sessió golfa (començava a quarts d'una) i planxant roba, així que no eren les condicions ideals per deixar-me atrapar per res..
Però Mi vida sin mi..... "maarereréu"!!! (en l'idioma del meu fill)
Com vaig disfrutar!!!
Feia temps que buscava el moment de seure davant la TV i deixar-me emocionar. La pre-disposició era total. Així que no ens vem decebre mútuament. La peli em va transportar ràpidament al món dels sentiments tendres i jo em vaig deixar vèncer per les llàgrimes.
Al final de la peli: sensació de satisfacció.
La història és bonica tal i com la conten. No la trobo excessivament dramàtica ni lacrimògena. Bé, d'acord, he dit que vaig plorar. Però va ser en moments molt concrets!
Perquè m'entengueu: entre Mi Vida sin mí i d'altres pelis que van d'un/a noi/a que es mor hi ha una diferència molt gran, i és que la primera es centra en cercar i reconèixer les coses que realment són importants en la nostra vida, mentres que moltes de les altres només pretenen fer-nos patir veient com el/la protagonista agonitza, i tot és música trista de violoncel de fons, i lamentacions per tot arreu, i funerals memorables..etc.
Mi vida sin mí està plena d'una essència positiva que la fa diferent.
I en aquest sentit em va agradar molt.
Imagino que molts de vosaltres ja l'haureu vista.
A tots aquells qui encara no ho han fet: Us la recomano!! I a poder ser, en versió original (amb subtítols o sense, però en original molt millor...).
Ben segur que alguns de vosaltres havíeu anat al cinema a les sessions dobles. Entraves a les 16h i feies: pel·lícula 1 + descans per comprar més crispetes + pel·lícula 2.
Total= tota la tarda al cine.
Doncs jo vaig aprofitar que tenia el meu marit a la muntanya per llogar-me un parell de pinícules que feia temps que tenia ullades i que tenia molt clar que ell no hi tenia massa interès. Després d'una estona xafardejant pel vídeo-club (s'hauria de dir DVD-club??), les escollides van ser MI VIDA SIN MI, i MYSTIC RIVER.
I les vaig visionar per aquest ordre.
Mystic River em va agradar. Tot correcte. Potser no en vaig disfrutar massa perquè la veia en horari de sessió golfa (començava a quarts d'una) i planxant roba, així que no eren les condicions ideals per deixar-me atrapar per res..
Però Mi vida sin mi..... "maarereréu"!!! (en l'idioma del meu fill)
Com vaig disfrutar!!!
Feia temps que buscava el moment de seure davant la TV i deixar-me emocionar. La pre-disposició era total. Així que no ens vem decebre mútuament. La peli em va transportar ràpidament al món dels sentiments tendres i jo em vaig deixar vèncer per les llàgrimes.
Al final de la peli: sensació de satisfacció.
La història és bonica tal i com la conten. No la trobo excessivament dramàtica ni lacrimògena. Bé, d'acord, he dit que vaig plorar. Però va ser en moments molt concrets!
Perquè m'entengueu: entre Mi Vida sin mí i d'altres pelis que van d'un/a noi/a que es mor hi ha una diferència molt gran, i és que la primera es centra en cercar i reconèixer les coses que realment són importants en la nostra vida, mentres que moltes de les altres només pretenen fer-nos patir veient com el/la protagonista agonitza, i tot és música trista de violoncel de fons, i lamentacions per tot arreu, i funerals memorables..etc.
Mi vida sin mí està plena d'una essència positiva que la fa diferent.
I en aquest sentit em va agradar molt.
Imagino que molts de vosaltres ja l'haureu vista.
A tots aquells qui encara no ho han fet: Us la recomano!! I a poder ser, en versió original (amb subtítols o sense, però en original molt millor...).
17 de juliol 2006
Coses de la méteo
Surto de casa un parell de minuts més tard de l’hora habitual. El lector de CD no funciona, per variar. Quan semblava que per fi començava a sonar la primera pista i jo ja estava ballant dins el cotxe, s’ha parat de cop… merda! Aquest aparell em té fregida.. Avui també toca ràdio..
07:45h comença a sonar Seeds of Love a Radio Club 25, és la única emisora que punxa aquesta cançó.. m’encanta, em transporta, pujo el volum, torno a elevar-me i patapam, cua a l’autopista, pràcticament parats.. Pas problema. A la propera sortida em puc escapar.
Faig pràcticament tot l’itinerari darrere el Megane Scenic d’una dona que treballa a la mateixa empresa. És una mica perill públic així que guardo una distància prudencial.
Si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, a hores d’ara estaria dormint a casa. Però no ha pogut ser. El projecte 4.000 s’ha ajornat dues setmanes. L’últim cap de setmana de juliol serà our last chance..
Però si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, aquest cap de setmana no hagués pogut anar d’acampada amb el meu marit i el meu fill. No hagués pogut veure la cara d’emoció del petit en veure com sortia una tenda d’un tros de roba rebregat a terra.. pura màgia. No hagués pogut sopar amb ell dins la tenda el projecte de truita que va ens va fer el pare amb els pocs estris que teníem (paella, i forquilla..), sense sal, però boníssima igualment. Perquè per les condicions i la companyia, aquella és la millor truita amb pa amb tomàquet que m’he menjat en molt temps. No hagués pogut estirar-me al seu costat i contemplar-lo dormint plàcidament dins el seu sac petitó. No hagués pogut veure la seva cara de felicitat diumenge a les 07:00h del matí quan el vaig despertar per dir-li que ens tocava anar d’excursió. No hagués pogut riure veient-lo menjar una ensaimada assegut sobre la nevereta, abrigat amb el forro polar que els avis li van portar de Finlàndia, amb aquell re tant graciós brodat al pit. No hagués pogut participar a la Caminada Popular de Gósol i no hagués pogut menjar-me aquell deliciós entrepà de botifarra, guanyat a pols després de caminar els primers 8 quilometrets. No hagués pogut compartir l’excursió i el bon dia que feia amb l’avi de la criatura, i el dinar de després amb la companyia de tots dos avis i els seus amics..
Ara el meu petitó ja sap que hi ha una muntanya que es diu "PERACOCA" i la sap reconèixer.
M’ho he passat d’allò més bé.
Estic per tatuar-me un METEOFRANCE FOREVER al pit..
07:45h comença a sonar Seeds of Love a Radio Club 25, és la única emisora que punxa aquesta cançó.. m’encanta, em transporta, pujo el volum, torno a elevar-me i patapam, cua a l’autopista, pràcticament parats.. Pas problema. A la propera sortida em puc escapar.
Faig pràcticament tot l’itinerari darrere el Megane Scenic d’una dona que treballa a la mateixa empresa. És una mica perill públic així que guardo una distància prudencial.
Si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, a hores d’ara estaria dormint a casa. Però no ha pogut ser. El projecte 4.000 s’ha ajornat dues setmanes. L’últim cap de setmana de juliol serà our last chance..
Però si la previsió meteorològica de Grenoble i Briançon no hagués estat la que era, aquest cap de setmana no hagués pogut anar d’acampada amb el meu marit i el meu fill. No hagués pogut veure la cara d’emoció del petit en veure com sortia una tenda d’un tros de roba rebregat a terra.. pura màgia. No hagués pogut sopar amb ell dins la tenda el projecte de truita que va ens va fer el pare amb els pocs estris que teníem (paella, i forquilla..), sense sal, però boníssima igualment. Perquè per les condicions i la companyia, aquella és la millor truita amb pa amb tomàquet que m’he menjat en molt temps. No hagués pogut estirar-me al seu costat i contemplar-lo dormint plàcidament dins el seu sac petitó. No hagués pogut veure la seva cara de felicitat diumenge a les 07:00h del matí quan el vaig despertar per dir-li que ens tocava anar d’excursió. No hagués pogut riure veient-lo menjar una ensaimada assegut sobre la nevereta, abrigat amb el forro polar que els avis li van portar de Finlàndia, amb aquell re tant graciós brodat al pit. No hagués pogut participar a la Caminada Popular de Gósol i no hagués pogut menjar-me aquell deliciós entrepà de botifarra, guanyat a pols després de caminar els primers 8 quilometrets. No hagués pogut compartir l’excursió i el bon dia que feia amb l’avi de la criatura, i el dinar de després amb la companyia de tots dos avis i els seus amics..
Ara el meu petitó ja sap que hi ha una muntanya que es diu "PERACOCA" i la sap reconèixer.
M’ho he passat d’allò més bé.
Estic per tatuar-me un METEOFRANCE FOREVER al pit..
01 de juliol 2006
Un encontre casual
Ahir vaig sortir a sopar amb els companys de classe de francès.
El sopar va ser molt divertit, sobretot perquè la profe no es va presentar i la situació va portar cua.. perquè és un caos de professora. Una despistada amb carnet honorífic, així que ves a saber on eren ahir al vespre ella i les seves rialles (riu per tot, us ho juro!).
Després del sopar vem anar a prendre una copa. Bé, he dit copa però en realitat vem anar a un local tot apanyat on fan uns sucs de fruita variada que són una delícia i ahir, amb la calor que feia, només podies estar-te en aquella terrasseta i refrescan-te amb un bon suc..
Al cap d'una estona d'estar allà va arribar un grup de persones entre les cuals vaig distingir de seguida al meu millor amic i també el seu germà.
Amb el meu millor amic feia una setmana justa que ens havíem vist però amb el germà feia molt que no ens trobàvem. Ha estat estudiant fora i és més jove i sense compromisos així que els nostres horaris i rutines es podria dir que han coincidit ben poc darrerament.
Vaig anar a saludar-los breument primer, i vaig estar una bona estona asseguda amb ells després que es disolgués la convocatòria del sopar de final de curs. Tenia ganes de saber coses del germà. Però no vaig tenir ocasió de xerrar massa precisament perquè a nivell de grup hi havia gresca generalitzada així que la situació no convidava a una trobada entre vells amics.
Avui hi he posat solució. De bon matí m'han vingut ganes de veure'l, de xerrar amb ell la mica que no vaig poder ahir. I com que segueixo amb allò de la llibreteta dels "bons propòsits" (o de "les coses que tinc ganes de fer i no és tant difícil aconseguir-les"), i el meu marit ha sortit cap a la muntanya al migdia, li he passat un missatge per si volia venir a dinar. Al final ha sigut un cafè llarg. Però he passat una bona estona, molt agradable.
Espero que la propera no trigui tant a arribar!
Una abraçada XIG!! I molts petons..
Ja ho veieu, no he tingut dinar blocaire, però he aprofitat bé el temps!!
Ja m'explicareu què tal les paelles d'en Pere ok?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)