Carta Personal a un Amic

Eo! doncs sí que prenc vitamines, però només perquè estic embarassada. La resta de l'any no en gasto de coses d'aquestes!

I per això de Brussel·les, aquesta visió que t'han donat és la més simplista de totes.
Evidentment que enfadar-se per una qüestió d'horaris és una collonada. Això no és el què em va cremar. Em van cremar les maneres. Em va cremar que durant tot el dia em diguéssin que ok a l'horari que jo proposava i mentrestant elles es trucaven i organitzaven pla alternatiu.

Tant borde sóc? Tanta por els faig? Perquè carai no podem parlar les coses com a persones civilitzades?? Si d'entrada m'haguéssin dit que no hi estaven d'acord jo també m'hagués organitzat d'una altra manera...
el JC portava tota la setmana llevant-se a les 4h del matí per anar a currar, i fent jornada sencera a l'oficina. Divendres va haver de fer mans i mànigues per anar a deixar el cotxe nostre al polígon i agafar la furgona-minibús i deixar-la a casa. Vem haver de portar el nen a casa els meus pares perquè el JC pogués portar-nos...
I em truquen per dir que s'han organitzat un pla alternatiu a les 21h del vespre!!!!! Quan ja no puc rectificar.
Si m'ho haguessin dit al matí COM LES PERSONES NORMALS, de ben segur que m'ho hagués muntat d'una altra manera i no hagués organitzat tal tinglado familiar i logístic.

En resum, que va ser la gota que va acabar de vessar el got. Ja saps que fa temps que estic bastant desencantada amb la manera aquesta de fer "del nucli dur que es truca i organitza i els demés que s'adaptin o que es fotin". Perquè és així.
Com la castanyada de fa dos anys.

Si tot i saber que t'estan fotent una putadeta, decideixen tirar endavant amb la seva idea/projecte, és que els importa ben poc el què tu pensis o puguis sentir. La MS m'ho va dir ben clar quan va passar lo de la castanyada "noia no us enfadeu, i si us enfadeu que us duri poc".

Amb aquesta frase es resumeix tot no?

No sé Amic. No és només una qüestió de no posar-se d'acord amb els horaris, ja ho veus... És una qüestió de que jo passo de la gent que no és seriosa, i que no em pren seriosament.
Divendres al vespre, després de rebre la seva trucada vaig sentir que m'havia tocat el paper del gilipolles una vegada més. I en el fons del cor no em quedaven ganes d'anar tot el cap de setmana amb elles fent la bona cara, per molts 100 euros de bitllet que perdés...

De problemes i marrons ja me'n cauen prous durant la setmana al curro, i amb la família, etc., com per haver d'ocupar el poc temps lliure que tinc amb persones que no m'aporten res de positiu.

Sóc ben conscient que per ells sóc una espècie de neurastènica "que si m'he enfadat per això, doncs no val la pena ni perdre cinc minuts trencant-se la closca o considerant la idea de trucar-la o estendre-li la mà de nou. I de demanar disculpes encara menys". Perquè si no fos així algú s'hauria preocupat per saber què em passa no? D'això ja en fa una setmana i ningú ha dit res. O sigui: més del mateix. Els importo ben poc!

Pot sonar a resentiment el què acabo d'escriure però no ho és. Tinc el cap més clar que mai. No em ve de gust perdre més temps amb gent que són capaços de liar un cristo tal per organitzar un trasllat a l'aeroport. No em ve de gust perdre el temps amb gent que enlloc de dir-me el què pensa organitza un complot via telefònica per clavar-te la plantufada a última hora. I per suposat, no em ve de gust compartir tot un cap de setmana amb persones així.

Ells són com són i jo tinc tot el dret del món de decidir si vull compartir la meva vida amb gent que em demostra tant poca estima. I torno a repetir que no ho dic amb ressentiment. Sinó amb el convenciment de que és així. Amb l'ànima més tranquil·la que mai. No estic emprenyada, simplement he arribat al "point of no return". He tancat una porta i m'he sentit automàticament més alleugerida.

No tinc amb cap d'ells el feeling que puc tenir amb tu o amb el MR i la LLL. Vosaltres sou gent seriosa. Conseqüent amb la vostra manera de pensar i actuar. I no puc dir el mateix de la resta de grup. La LB i l'EV serien un cas a part però no tinc massa cosa en comú amb ells, tinc menys relació i coses a compartir amb ells que amb vosaltres tres.

M'he cansat de fer el paper del gilipolles saps? D'haver d'acatar les decisions del nucli dur amb bona cara encara que impliqui empassar-me un disgust.
He estès la mà massa vegades i també m'he enganxat els dits massa vegades. I al final me n'he cansat. L'episodi de divendres passat només va ser la gota que va vessar el got. La constatació de que no comparteixo la seva manera de fer. Jo les coses necessito parlar-les. No m'agrada gens ni comparteixo això de dir-te una cosa a la cara i mentrestant organitzar trucadetes amunt i avall per aconseguir pla alternatiu.
Elles sabien que m'emprenyaria, perquè quan va trucar la LB ella mateixa ho va dir. Però tot i així van tirar endavant amb la seva idea per poder dormir una hora més. Jo no ho hagués fet mai. Jo no feriria algú que aprecio per dormir una hora més.

Aquí està la diferència.

Si darrerament ja no em sentia molt lligada a la colla ara et puc ben assegurar que he perdut totes les ganes que em quedaven de seguir fent coses amb ells. No els dec res, ni els necessito per res, almenys com a grup.

De tota aquesta etapa (que ha tingut moments molt bons, i sinó mentiria) em quedo amb tres persones amb qui compartir coses. Amb la resta ja no m'hi lliga res més que el record de bons moments passats.

Bufff... m'estic posant molt literària!!!

Sí, ens veiem demà wapo.

Petonets