Reflexió

El Meu Fill Petit s'ha afeccionat a la pel·lícula Happy Feet. Fins al punt que cada tarda quan arribem a casa el primer que fa després de treure-li la jaqueta i despertar el gat, és anar al DVD, agafar la capsa de la peli i portar-me-la perquè li posi dient-me "mmmm! mmmm!!", que com tothom sap, vol dir: "mare, posa'm aquest DVD que tinc moltes ganes de veure'l".

Perquè us explico això? Doncs perquè a partir del visionat 500 de la peli, ja et saps la meitat dels diàlegs de memòria. I n'hi ha un que em té especialment intrigada. Fa dies que hi dóno voltes i el vull compartir amb tots vosaltres:

Mestra: "A veure nois, avui us ensenyaré la lliçó més important de tota l'Educació Pingüina Bàsica, algú sap dir-me quina és?? Per exemple tu, Simon."
Simon: "aaammmm pescar?"
Mestra: "No, Simon. Qui més? A veure, tu Mumble?"
Mumble: "hummmm.... no menjar neu groga?"

Ho deixo aquí, perquè reflexioneu durant el cap de setmana.

Excursió - gimnàs

Ahir vaig tenir la brillant idea d'anar a les Coves del Salnitre amb la meva germana i els dos petits. El meu marit estava escalant per la zona de Collbató i vaig pensar que era una bona manera d'invertir l'estona d'espera.

Realment la idea era bona, si no fos es clar pel fet d'haver de carregar el petit (11 kilos + motxilla) a l'esquena... M'ho vaig passar molt bé però avui em fa mal tot. Tinc l'esquena masegada i fins i tot agulletes a les cames!!

Al moment d'entrar vam coincidir amb el grup anterior que sortia, i per variar em va tocar aguantar els comentaris de 3 foques en plena crisi de bufera. El cas típic de la dona entrada en carns i en anys, que no fa res d'esport i que després de pujar una tanda d'escales, entre esbufecs i fogots, li sembla que s'està morint. I com que ella se sent morir doncs prefereix salvar a la resta d'espècie d'una sort similar. I més si es tracta d'una mare d'aspecte fràgil amb un nen carregat a l'esquena. Les hauríeu d'haver vist!! Em miraven amb cara desafiant, desaprovant clarament la meva decisió. Qualsevol s'hagués pensat que anava a sacrificar el meu fill!!! Deien que amb el nen és impossible baixar, que si no passaràs per no sé on, que si ja sé on em fico.. Amb aquell to d'advertència-bronca d'una perfecta membre de Iaies Sense Fronteres.

Passada aquesta fase de comptar fins a 5.000 per no començar a repartir hòsties vem entrar pròpiament a la cova. I la veritat és que és bonica i que el Meu Fill Gran s'ho va passar pipa. El petitó no entenia res però a ell mentres el gronxin tampoc protesta massa..!! Encara que avui em faci mal tot, va valer la pena.

Que dur que és ser mare-aventurera!!!

El gerro d'aigua freda (2a part)

Fa uns dies vaig deixar pendent una notícia amarga que guardo al pap. Em martelleja constantment, no hi trobo el sentit per enlloc...
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..

La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.

El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".

Em va caure el món als peus.

I les notícies cada vegada són pitjors.

Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.

Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.

HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.

I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.

i vinga a plorar...

Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..

Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!

Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.

I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..

No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..

El teatre és això, màgia pura..

habemus palabro!

ja tenim un altre nom nou, acabat d'estrenar, al diccionari particular del Meu Fill Gran:




ELS PLASTELECOS..

tinc notícies

...algunes de bones i algunes de doletes...

I no sé per on començar!!

Com a bona notícia per exemple podria dir-vos que he reprès la bona (i poc-saludable) costum de quedar amb la meva sister per sopar cada 4-6 setmanes per atipar-nos de colesterol en forma de "huevos estrellaos" i patates braves. El millor de tot no és saber que t'estàs posant com el quico (que té el seu què), sinó poder posar-nos el dia del què ens passa. M'encanten aquestes trobades...

Una altra bona notícia és que els meus millors amics van ser pares a l'estiu i que dissabte passat vem anar a celebrar el seu bateig. Jo no sóc massa de missa, per no dir gens. Però val la pena compartir amb ells aquest moment, sobretot quan veus amb quina felicitat ho viuen, encara que jo no pugui entendre'ls..

Una altra primícia mundial és que la setmana passada vaig anar a sopar I-AL-CI-NE amb el meu marit. Perquè us situeu una mica us diré que la darrera vegada que va succeïr un aconteixement d'aquestes dimensions era quan encara érem joves i no teníem fills (només un panxot considerable en el meu cas). Concretament no anàvem al cinema des de l'estrena de "El retorno del Rey". Amb això ja us ho dic tot no???
Doncs mireu, divendres passat vem trencar aquests anys de sequera de "cinema+xuxes en parella" i vem anar a veure la peli dels Coen. Com no podia ser d'altra manera. M'ho vaig passar realment bé!!!

Sabeu què, que passo d'escriure coses tristes. I més després de tant bon rollo. Que no s'espanti ningú que a casa tots estem bé i no ens passa res. Quan estigui inspirada ja us explicaré el cas.

fins aviat!

Cursa de la Mercè

Aquest diumenge m'estreno amb aquesta bonica cursa. 10kms de recorregut acompanyada de 8.999 participants més (casiná!).
Em sap greu pels que viviu a Barcelona, us ocuparem els carrers durant una horeta. Si em veieu m'animeu valennn??

pfff, tinc son, m'està costant molt escriure...

fins aviat!

Més...

Un altre bocinet de lectura que voldria compartir amb vosaltres.


¿Sabes? cuando uno se va haciendo viejo se da cuenta de que todo es diferente de lo que pensaba: hay que ser mañoso en todo, hay que aprenderlo todo, incluso a amar. Sí, no sacudas la cabeza, no sonrías. Somos humanos y todo lo que nos ocurre en la vida pasa por el filtro de la razón. Y a traavés de la razón se hacen soportables o insoportables nuestros sentimientos y nuestras pasiones. No basta con amar.

LA MUJER JUSTA

Sándor Marai

I, perquè no, demanar-vos la vostra opinió... hi esteu d'acord? O sou dels que penseu que l'amor existeix o no existeix, sense necessitat de passar-ho tot pel sedàs de la raó...?

les darreres lectures...

Vull compartir amb vosaltres dos fragments de lectures que he conclòs darrerament. Tinc el costum de marcar aquelles frases o paràgrafs que per alguna raó o altra aconsegueixen tocar-me la fibra sensible. Això no vol dir que em facin plorar, ni molt menys. Són passatges que, quan els llegeixo, sembla que els hagin escrit per mi. Com si parlessin de mi. Són pensaments que tinc a dins i que quan els llegeixo dic "ostres, jo això ho sento realment així", amb l'avantatge de que si ho escriu algú que es dedica a l'ofici literari, sempre ho fa més bé del que tu ho hauries fet mai...


Vivía mejor de lo que habían vivido nunca sus padres, mejor que sus hermanos, pero en la misma mitad del universo, en el terreno de los placeres mínimos y trabajosos, en el lado más feo de la realidad.

LOS AIRES DIFÍCILES

Almudena Grandes

Quan s'inicia una escalada difícil, en especial si és en solitari, sents constantment la crida de l'abisme. Ignorar-la requereix un extraordinari esforç conscient; no has de baixar la guàrdia en cap moment. El cant de sirena del buit et crispa; converteix els teus moviments en maldestres, vacil·lants i espasmòdics. Malgrat això, a mesura que l'ascens continua, t'acostumes al risc i arribes a creure en la fiabilitat de les teves extremitats i el teu cap. Aprens a confiar en el control que et sembla que tens de tu mateix.

Al cap d'una estona estàs tan abstret en el que fas que ja no notes que tens els artells en carn viva, les rampes a les cuixes, la tensió de la concentració ininterrompuda. Una sensació que s'assembla a un estat de trànsit governa els teus esforços i l'escalada esdevé una mena d'acte de clarividència. Les hores transcorren com si fossin minuts. La confusa càrrega que comporta la vida quotidiana -els descuits, els oblits, les factures sense pagar, les oportunitats perdudes, la pols sota el sofà, la inexorable dependència dels gens- s'oblida temporalment, la ment l'esborra i la substitueix per la claredat diàfana de la meta i la serenitat de la tasca que hom fa.

De fet, en aquest moment t'envaeix una sensació semblant a la felicitat, però en realitat no pots confiar en aquest sentiment per a seguir endavant. En l'escalada en solitari, el que manté la cohesió de l'empresa és la confiança absoluta en un mateix, però això no representa cap garantia pel que fa a una major adherència al terreny.

CAP A TERRES SALVATGES

Jon Krakauer

estic llegint...

I m'estic fent un tip de riure....

Una ment brillant, un personatge excepcional.

esports

Les darreres novetats esportives més destacables a la meva vida son:

- Aquestes vacances hem pujat tots junts (el MFG de 4 anys també, i tot solet) al Taga 2.039mts. i al Pic de l'Àliga 2.428mts. Son dos cims molt assequibles per a tothom però bonics per les bones vistes que ofereixen a tothom qui fa l'esforç de pujar-los.

- Beijing 2008: L'equip de 4x100 estils relleus masculí dels USA em va deixar totalment impressionada (per dir-ho d'alguna manera). Bàsicament quan van sortir tots de l'aigua i van començar a descordar-se aquells banyadors de coll alt.... buffffff!!!!

- Aquest dilluns he tornat a sortir a córrer. Vaig aconseguir trotar durant 42 minuts sense ofegar-me del tot. A canvi he aconseguit un bon nivell d'auto-estima i un mal d'agulletes extrem per tot el cos. No està malament.. He de posar-me les piles ara que encara estic de vacances i no vaig tant cansada perquè una vegada agafi el ritme penso que no em farà tanta mandra sortir.. Tots els intents que he fet des de que vaig tornar a treballar han estat un "fiasco", vaig massa rebentada durant la setmana i a última hora sempre em fa pal (comptant que surto a córrer a quarts de nou del vespre, que tot s'ha de dir...). Ja us informaré dels meus progressos. De moment a la vista tinc la cursa popular de Sabadell, del proper diumenge 7/09. Son 8,5 kms... glups.

El Cel a la Terra

Després d'uns dies d'aventura a un càmping de St.Pere Pescador, hem estat 2 setmanes a una caseta rural al mig de la muntanya, prop de Ribes de Freser. Als voltants de la casa només hi havia arbres, un paisatge increïble i molt molt de silenci.

De lluny son les millors vacances que hem fet mai. Vaig marxar ahir i ja ho trobo a faltar!!

Sens dubte han servit per reparar els danys soferts en els darrers mesos per l'estrès de la feina. Em sento totalment renovada.

Us deixo un regalet als fans del Meu Fill Gran:

Camping a St.Pere Pescador, 07:30h del matí. A causa d'una mala previsió només he dormit amb un llençolet i he passat molt fred a la matinada.

Surto de l'habitació de la tenda i li dic al meu marit:

Grigri: "tinc els peus congelats"

Acte seguit, el Meu Fill Gran surt de la seva habitació i diu:

MFG: "Doncs jo tinc els ous fregits!!"

enganyada

així és com em sento.
per la meva empresa.
és trist oi que hagi arribat a aquest punt?
per burra.
burra i subnormal profunda.
per confiar que al final l'inútil que apreta el botó que diu "a aquesta noia li pagueu tant de comissió" faria bé la seva feina.
un inútil és un inútil, i si a més aquest inútil està per sobre teu està tot perdut.
tard o d'hora la merda que desprèn t'acaba caient a sobre.
han estat jugant amb mi. una vegada més.
o almenys aquesta és la trista conclusió que en trec de tot plegat.
la vella història de sempre de tu ves fent i al final et donarem pel cul.
SON UNS INUTILS QUE NO MEREIXEN L'AIRE QUE RESPIREN.
però la gran empresa ja les té aquestes coses, hi ha un inútil assegut al lloc on pot fer més nosa a tothom.
i la resta que es facin fotre.
les meves vacances a la merda.
no sabeu les ganes que tinc d'escanyar aquell inútil.
QUINA RABIA PER DEU!!!!!!

"asalto sesuár"

Ahir vaig sortir a sopar amb un amic i vam parlar d'aquesta notícia d'una gent que es dedica a segrestar persones per encàrrec. Concretament el negoci consisteix en que el client paga uns diners perquè el segrestin. Amants de les emocions fortes que l'únic que saben és que han pagat per aquest servei però no saben ni quan ni com serà el segrest fins que arriba el moment en què uns individus el segresten literalment durant unes hores (les que siguin, tampoc estic massa informada sobre com funciona, la veritat).

Després de concloure que qui paga perquè el segrestin és algú que té poca feina, ens va sortir la idea d'un negoci que, de posar-se en pràctica, seria molt més exitós sense cap dubte.

En concret la proposta va ser: Posats a que t'assaltin pel carrer, millor que se t'acosti un home ben plantat o una dona ben guapa de corbes perilloses i que et proposi un "aquí te pillo aquí te mato" no...???
Penseu-hi uns segons. Quants no pagarien per tenir aquesta experiència?
Ja posats, quan contractes el servei hauries de poder triar les característiques físiques de qui vols que t'assalti.. I a partir d'aquell moment només caldria anar pel carrer i esperar el moment en què el desconegut en qüestió et fes les "proposicions deshonestes" pertinents..

No està gens malament no?

peixos

Aquest cap de setmana la família ha crescut. La nova adquisició són dos peixets d'aigua freda que neden a casa des de dissabte (dins una peixera, evidentment).

Diumenge vem trobar-nos els tiets i el meu Fill Gran els va donar la notícia entusiasmat. El bo va ser quan ens van preguntar quin nom tenen les bestioletes.. ens vem mirar, i li vaig preguntar al meu Fill Gran quins noms podríem triar:

Grigri: Ostres noi, doncs no hi havíem pensat. Va pensem noms, primer pel peixet blanc i vermell.
Fill Gran: hmmmmmm... ja ho sé: HIMS
G: HIMS???? I vaig esclafir a riure
FG: No et riguis de mi mare!
G: Si no ric de tu, és que trobo que Hims és un nom molt curiós. I m'ha fet gràcia. No trobes que és un nom estrany?
FG: No mare, (i recalcant com si parlés amb una nena petita) HHHIIIMMMSSSS mare, amb la I la S i la O, HHHHIIIIIMMMMSSSS
G: (partint-me la caixa però mirant de dissimular) molt bé molt bé, doncs d'acord, li direm HIMS. I el peix taronja??? Com li podríem dir????

FG: (seriós) HONDER.

Classe Magistral

Us presento alguns dels personatges que el nostre fill gran ha rebatejat recentment. Trobareu el nom a peu de foto, en el seu idioma de nen de 4 anys...

TOMAGALLETAS












PIRATAS DEL CALIBRE

POWER RANGEL

EL LEY LEON

PEOLIN

S'ha de respectar a la gent gran...

US CONVIDO A RIURE UNA ESTONA, QUE ÉS UN EXERCICI MOLT SALUDABLE!

apunts

-el petit comença a fer els primers passets sol.
-el gran aquest mes de juliol anirà al seu primer casal d'estiu.
-la meva companya de feina segueix de baixa i encara no ens han enviat més mans.
-el gran de casa comença a tenir pors a la nit i amb la d'avui ja en comptem tres que "a la seva habitació hi passa alguna cosa estranya"...
-ja estic a mig llibre del "Un lugar llamado nada" de l'Amy Tan. De moment no m'entusiasma però està prou bé, i he trobat alguns paràgrafs ben bonics sobre vida i sentiments (reflexions d'aquelles que m'agraden a mi).
-aquest cap de setmana (14 i 15) ens tocava la sortida freaky del trimestre amb el meu marit. Però ahir ens van donar una invitació per la festa d'aniversari del Dani, de la classe del meu gran, per dissabte a la tarda... mueeeec mueeeeeeec...

i amb tot això aquest matí quan m'he llevat m'he adonat de que m'he oblidat completament de que dissabte passat era l'aniversari del meu millor amic... I NO EL VAIG FELICITAR!!!!

Vosaltres què creieu: em faig gran o només necessito vacances?

frases cèlebres

Crec que no us he comentat mai que tinc un sogre molt avessat a trobar un refrany popular per a cada ocasió. A vegades fins i tot pensem que se'ls inventa...

La qüestió és que ahir a la tarda estava treballant i al costat meu vaig sentir una conversa que de per sí ja tenia la seva gràcia:

Raquel: "Eduard, tu de cognom et dius Rubió, que potser ets germà del Miquel Rubió de comptabilitat?"
Eduard: "Sí, som germans."
Raquel: "Ah, ja us assembleu ja.."
(aquí he d'afegir que em vaig quedar a quadres perquè no s'assemblen en RES)
Eduard (ben serè i en to seriós): "En absolut, no ens assemblem gens. En 36 anys que tinc ets la primera persona que m'ho diu"

L'escena potser no us sembla del tot còmica. Però com que personalment no tinc gaire bona relació amb la Raquel (és una pseudo-pija-perdona-vides-estúpida), el moc que li va regalar el meu company va ser molt benvingut per mi i per la majoria dels que estàvem a l'oficina en aquell moment..

Però és que acte seguit em va venir una de les frases cèlebres del meu sogre, i aquí sí que ja em va agafar l'atac de riure que no podia parar, l'expressió popular diu:
"I tant que s'assemblen, com uns collons amb un rosari!!!"

Sense comentaris... ja està tot dit...

ESTRENA

Avui m'he estrenat amb l'AVE. Un trajecte modest, Barcelona-Lleida, passant per Tarragona... en total 1 hora i 3 minutets de res.. és fantàstic...
Però com que no tot podia ser fantàstic i meravellós resulta que avui hi havia vaga del servei del tren. Ni assafates ni assafatus ni res de res. Per megafonia ens han dit que si volíem anar a la cafeteria a buscar diaris i ampolles d'aigua que era self-service, això sí, han afegit un "perdonen las molestias"... i jo que comptava menjar alguna cosa al tren abans d'arribar!!!

Des d'aquí demano que els facin cas. No sé què reclamen (suposo que només es tracta de treballar dignament), però m'agradaria que la propera vegada que em toqui agafar el tren pugui sentir-me com la "doña leti"...