L’anècdota que quedava per explicar-vos ve arran de la mala estona que va passar la fotògrafa del convit quan va arribar a la nostra taula.
Sé d’entrada que posar-ho per escrit treu espontaneitat a l’assumpte, i que us perdeu el millor de tot: l’evolució de la cara de la reportera BBC. Però intentaré explicar-ho tal i com va passar perquè us en pogueu fer una idea.
A la taula hi havia:
1-El meu pare
2-La meva mare
3-La meva cosina (germana del número 4)
4-El meu cosí (germà de la número 3)
5-El xicot del meu cosí (del número 4)
6-La meva germana
7-Una servidora
8-El meu fill
Era l’hora de les fotos dels convidats (aquella foto que pagues a preu de caviar iraní per tancar-la després dins d'un calaix i no treure-la mai més com a record de la vetllada), i la nostra distribució d’entrada era una mica complicada, així que va començar a toc segur demanant als meus pares que s’ajuntessin per fer la foto, aquí no podia cagar-la.. “click” primera foto.
Seguint el sentit de les agulles del rellotge va tocar el torn a la número 3, la meva cosina. El meu cosí va afanyar-se a abraçar-se amb ella perquè els fes la foto junts. La fotògrafa va fer cara de contenta, ja tenia una altra parella..“click” segona foto.
Després la noia, seguint l’ordre, va centrar la seva atenció amb el número 5. El problema el va tenir quan va resultar que el número 5 no s’abraçava a la número 6 sinó que ho feia amb el número 4.. “click” tercera foto. Aquí la seva cara ja era de: començo a no entendre res, són germans? són parella?
Va tocar el torna a la meva germana. Com que començava a dubtar va fer-li una foto a ella sola, per estalviar-se el marron. “click” quarta foto. Però acte seguit la meva germana va acostar-se a mi, demanant una foto de nosaltres dues. “click” cinquena foto. I la fotògrafa que intentava guardar la compostura però els seus ulls delataven que anava perduda, molt perduda.. germanes? parella de lesbianes?
Encara quedava el petit. Sense mullar-se va enfocar-lo a ell solet i “click” li va fer la foto.
La fotògrafa començava a fer cara d’angoixa, suava.. de qui era aquell fill?? De la parella de senyors grans?? Jo la vaig salvar. Li vaig demanar una foto amb ell “click”, setena foto… això demostrava que el fill era meu.. una mare soltera?? També descartava que ma germana i jo fóssim parella.
O això devia pensar la pobra noia, perquè es va quedar dempeus amb cara d’interrogant, sense saber a qui més fotografiar, mirant a la meva germana i al xicot del meu cosí, en un intent desesperat d’esbrinar qui era parella de qui.
La seva sorpresa, i la de tots, va ser que el xicot del meu cosí i la meva germana espontàniament es van agafar i van demanar que els fés la foto tot somrients. "click" vuitena i última foto. La pobra noia no podia dissimular la seva confusió. Gais? Lesbianes? Bisexuals? Mare soltera? Estic segura que encara deu estar pensant que aquella taula era massa “moderna” per ella..
27 de juny 2007
25 de juny 2007
Wedding follies
Un accident a l’AP-7 en sentit Girona a l’alçada de Martorell va provocar cues per l’efecte “xafarder” als carrils del sentit contrari. Allà al mig ens trobàvem, entre les 17:45h i les 18:50h, per recórrer els pocs quilòmetres que van des de l’Hospital General i el lloc de l’accident (uns 500 mts abans del peatge de Martorell).
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…
Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.
De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…
A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.
A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.
Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.
En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..
No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!
La invitació del casament deia les 7 de la tarda. Anàvem tard. Molt tard. La meva germana aprofitava el mirallet del seient del co-pilot per fer-se els darrers retocs de maquillatge. El petit intentava adormir-se a la seva cadireta sense èxit, perquè el sol li tocava de ple. Jo no podia parar de mirar el rellotge, els minuts se’ns escapaven allà parats, i els nuvis i resta de convidats ja eren a Vilanova…
Després de comprovar que les cues no eren culpa del peatge sinó de l’accident als carrils de pujada a Girona, i de que els meus nivells de ràbia contra tota la humanitat xafardera es disparessin un 2.000%, vaig “acuquinar” al peatge i vem iniciar la contra-rellotge per arribar a temps. Tot i trobar el restaurant a la primera (amb la única ajuda del trist croquis de la web del restaurant, “manda güevos”, que no tinc GPS), aparcàvem el cotxe a les 7:05h. Però afortunadament la núvia encara havia de trigar uns bons 20 minuts a fer la seva aparició estelar.
De la cerimònia no puc explicar gaire cosa. Tot molt convencional. Però la col·lecció de convidats i el desenvolupament del convit va ser tota una altra cosa…
A la taula del costat hi tenia una parella digna de sortir a qualsevol programa de freaks. Ella: una senyora d’uns 60 anys amb perfil de vikinga (és a dir: alta, grassa, bons mamellots, cridanera.. ) que vestia a l’estil “suprema de Móstoles” amb un conjunt negre tot ”apretujao” estampat de flors fucsia.
Ell: un senyor baixet i tot rodonet molt calvo vestit amb una americana i pantalons dignes de personatge de sèrie televisiva dels anys 70.
Si la parella de per sí ja era prou esperpèntica, el fet que ella es passés l’estona fent-li petons a la calva, acabava de donar-hi el toc kitch que feia que no passessin desapercebuts. Talment trets d'una peli de l'Ozores i Cia.
A un racó de menjador s’hi van col·locar els tres músics. Van tenir la poca decència de passar-se l’estona de l’àpat cantant, amb els amplis a tota castanya. Amb prou feines podia sentir el què deia la gent de la meva taula, i només érem 8!! Per més INRI ens van deleitar amb un repertori digne d’envelat, que jo diria que hom potser ho podria suportar sota els efectes d’una garrafa de calimotxo. Però mai com a acompanyament d’una vetllada com la que ens ocupava.
Després de sopar i del repartiment de regals un espontani es va asseure al teclat que els músics havien deixat momentàniament. El paio no tan sols tocava una espècie de melodia indesxifrable que de ben segur guanyaria el primer premi a la cançó enfadosa, sinó que, a més, va atrevir-se a cantar. Davant la meva cara d’espant un senyor molt amable de la taula del costat em va fer saber que l’espontani era oriund de Grècia. La veritat, no sé perquè ho va dir. No he estat mai a Grècia però no crec que el fet de ser d’allà expliqui per sí sol el desastrós estil de l’artista. Quan va acabar d’executar la peça els convidats van dedicar-li un aplaudiment tant eufòric que no va dubtar ni un moment a asseure’s altra vegada i regalar-nos una altra de les seves creacions.
En aquell precís instant el meu fill em va dir que estava cansat i que volia anar a casa. I jo no vaig dubtar ni un segon a concedir-li el seu desig. Un nen cansat passades les 12h de la nit és la coartada perfecta per desaparèixer del caos. Vam dir adéu als nuvis mirant de no respirar (perquè estaven disfrutant tots dos dels seus respectius puros), i vem emprendre el camí de retorn cap a casa..
No he tingut notícia de que hi hagués cap ferit al final de la vetllada. Però creieu-me, si existeix el Purgatori, segur que s’assembla al menjador d’aquell restaurant divendres passat!
22 de juny 2007
Visca els nuvis!
Aquest vespre-nit anem de casori.
Es tracta de la filla de la germana de la meva tieta (la dona del meu tiet o sigui que res de vincles de sang). Fa molts anys que viuen junts i ara, passada la cinquantena ell i apunt d'entrar a la quarantena ella, han decidit que és l'hora de casar-se.
Són una parella ben estranya i encara no he entès exactament el motiu ocult d'aquesta festa. Però la qüestió és que "toca anar-hi". Econòmicament és una despesa massa gran anar-hi tots quatre. I a més, fa 5 anys quan ens vem casar nosaltres, el regal que ens van fer va ser tant miseriós que no va arribar ni per pagar-se el cobert. No m'importaria el fet si no fos que van pel món amb un Mercedes "king size" com si fossin milionaris...
Vaja, que molt Mercedes però uns miserables de la pitjor espècie.
Així que a casa hem pres una decisió salomònica: Jo aniré de casori amb el meu fill gran i el meu marit es quedarà a casa amb el petit.
Portar el petit hagués estat poc més que una temeritat, el meu marit tindrà un merescut descans després d'un parell de mesos de jornades de treball súper-extenses, jo podré esbargir-me una estoneta sense haver de pensar en biberons i canviar bolquers, i el meu fill gran gaudirà de la meva atenció exclusiva (i la dels seus avis i de la seva tieta, i de mitja família...).
No podíem haver trobat millor solució.. si al final resultarà que ens han fet un favor i tot convidant-nos a l'esdeveniment!!!
Doncs això, que visca els nuvis...
Bona revetlla a tothom!!
16 de juny 2007
El gerro d'aigua freda
Divendres a la tarda, com cada dia, vaig anar a buscar el meu fill a la guarderia.
Després d'entrar va sonar el timbre i em vaig girar per obrir la porta jo mateixa.
A l'altre costat hi havia la B, mare de dos nens de 4 i 2 anys. Quan la vaig veure em va caure l'ànima als peus. Duia un barret i vaig tenir la impressió de que sota el barret no hi quedava cap rastre dels seus rínxols rossos.
No volia que es notés la meva inquietud així que vaig mirar d'actuar amb normalitat, entaulant conversa sobre la dificultat que representa l'arribada del segon fill. És una conversa que hem tingut força vegades arran de la seva experiència i que recordo sovint ara que jo també he pujat al carro.. Vaig intentar tornar a mirar si la meva impressió sobre els seus cabells era certa, procurant que no es notés. Desgraciadament sí que ho era.
Ella em va dir un decidit: "Perdona, tu no en sabies res, aquesta setmana m'han fet la segona sessió de quimio".
No m'ho puc treure del cap.
No aconsegueixo digerir la idea de que passin coses dolentes a gent bona de debò.
És massa injust.
Espero que la quimio i l'operació, sumades a la seva fortalesa i la seva actitud positiva, ajudin a tancar aquest capítol amb un final feliç. Ho desitjo de debò.
La B havia estat la meva monitora de catequesi quan vaig fer la Comunió. I l'atzar va fer que ens retrobéssim cada tarda a quarts de 6 uns anys després amb motiu dels petitons. És una persona d'una bondat i fortalesa exemplars que no es mereix el què li està passant.
Ànims B!!
Merda de malaltia...
Després d'entrar va sonar el timbre i em vaig girar per obrir la porta jo mateixa.
A l'altre costat hi havia la B, mare de dos nens de 4 i 2 anys. Quan la vaig veure em va caure l'ànima als peus. Duia un barret i vaig tenir la impressió de que sota el barret no hi quedava cap rastre dels seus rínxols rossos.
No volia que es notés la meva inquietud així que vaig mirar d'actuar amb normalitat, entaulant conversa sobre la dificultat que representa l'arribada del segon fill. És una conversa que hem tingut força vegades arran de la seva experiència i que recordo sovint ara que jo també he pujat al carro.. Vaig intentar tornar a mirar si la meva impressió sobre els seus cabells era certa, procurant que no es notés. Desgraciadament sí que ho era.
Ella em va dir un decidit: "Perdona, tu no en sabies res, aquesta setmana m'han fet la segona sessió de quimio".
No m'ho puc treure del cap.
No aconsegueixo digerir la idea de que passin coses dolentes a gent bona de debò.
És massa injust.
Espero que la quimio i l'operació, sumades a la seva fortalesa i la seva actitud positiva, ajudin a tancar aquest capítol amb un final feliç. Ho desitjo de debò.
La B havia estat la meva monitora de catequesi quan vaig fer la Comunió. I l'atzar va fer que ens retrobéssim cada tarda a quarts de 6 uns anys després amb motiu dels petitons. És una persona d'una bondat i fortalesa exemplars que no es mereix el què li està passant.
Ànims B!!
Merda de malaltia...
13 de juny 2007
La família
Que ara ja som 4 no és novetat.
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.
Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!
Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.
Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.
No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!
Que la feina s'ha multiplicat com si aquí visqués tot un regiment de 50 reclutes, encara no us ho havia dit.
Però anem sobrevivint.
Treiem forces d'on no n'hi ha i tirem endavant.
Aquesta tarda m'he reservat forces per dedicar-me en exclusivitat al meu fill gran. Pobrissó, això del títol de "gran" és tota una responsabilitat que li ha caigut al damunt que es fa feixuga en certs moments!! El meu fill "gran" només té tres anys. Ell n'està molt orgullós perquè sap que va a la classe dels més grans a l'escola bressol, i perquè després de l'estiu ja anirà a l'escola dels nens grans..!!
Però això d'encaixar l'arribada del germà petit no és fàcil. Crec que ho porta estupendament bé, està fet un campió el meu fill. No en tinc cap queixa, al contrari. Però tot i que la reacció hagi estat positiva, no podem oblidar el fet de que fins fa ben poc gaudia de la seva mare a temps complert i ara l'escenari ha canviat. Hi ha moments que no puc estar per ell perquè no puc partir-me per la meitat, i miro de que aquests moments siguin els mínims o almenys reconduir-los d'alguna manera perquè no senti que no paro atenció al què em diu o al què fa. Però és inevitable no poder estar a l'alçada del què les circumstàncies requereixen. I ell no es mereix això. No es mereix una mare hipotecada que quan la necessita està "col·lapsada" perquè el petit plora, o que no pot anar amb ell al tobogan perquè està donant el pit i ell s'ha de quedar al sorral encara que estigui cansat de galleda, pala i rasclet.
Però desde fa un parell de setmanes el petitó ja s'ha acostumat al biberó així que avui l'he deixat amb l'àvia i he anat a buscar el gran a l'escola. I hem jugat tota la tarda. Estic baldada. O encara diria més: no em queden forces per res. PERÒ HA VALGUT LA PENA. M'ho he passat pipa pujant i baixant del "tobogan gran i cargolat" amb ell, fent "curses" pel carrer,... en definitiva: dedicant-li l'atenció que es mereix.
No puc més i encara no he sopat així que ho deixaré aquí.
Només volia compartir la felicitat d'aquest moment amb vosaltres.
Bona nit!
12 de juny 2007
La sorpresa
La sorpresa del mes ha vingut en forma de llibre.
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.
Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..
El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.
Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:
12 junio
El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".
Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!
Me l'ha regalat una persona amb la qual he parlat per telèfon algunes vegades i he intercanviat alguns mails poques vegades més. És tot un senyor President d'una empresa prou important dins del seu sector, com perquè no es tracti d'un mindundi qualsevol..
Quan em van dir a la feina que havia arribat un sobre per mi de part seva no m'ho podia creure. Vaig dir-li a la companya que es tractava d'un error sense cap mena de dubte, però ella va insistir en que no. Que el Senyor Remitent l'havia trucada expressament comentant-li que li enviava el paquet perquè me'l fes arribar.
Quan vaig tenir el llibre a les mans vaig passar de la sorpresa a l'estupefacció. Es tractava d'un llibre poc corrent, per dir-ho d'alguna manera.. El títol és "PENSAMIENTOS COTIDIANOS" i té tota la pinta de ser un llibre més d'auto-ajuda, o d'aquells que es perden en pàgines i més pàgines de filosofia barata.
Per molts segurament ho és. Però resulta que per aquest Senyor President no. Ell és budista (ho he sabut ara), i fa servir aquest llibre com a eina per ajudar-lo a reflexionar sobre varis temes (també ho he sabut ara). El llibre està estructurat en un petit (o no tant petit) pensament per cada dia de l'any, i beu de les fonts del budisme l'hinduisme i el cristianisme. No llegeixo puntualment cada dia la reflexió que toca. Però de tant en tant si hi penso me'l miro, i a vegades he trobat coses interessants o boniques. D'altres simplement he pensat que no compartia en absolut el què se'm donava..
El més especial de tot és que aquest senyor hagi compartit amb mi part del seu univers privat, i això no ho oblidaré mai.
Fa una estoneta he obert el llibre (feia uns quants dies que el tenia abandonat per casa) i he llegit el pensament d'avui. És força bonic:
12 junio
El amor es el tema predilecto de los poetas, y en las novelas, las obras de teatro, las películas, bajo una forma o bajo otra hay siempre una historia de amor: cómo se han conocido, cómo se han besado, cómo se han separado... Los nombres, las épocas y los lugares cambian, pero siempre es la misma historia de la que nadie se cansa.
Para un Maestro espiritual también el amor es el tema esencial, sólo que con un diferencia en la manera de comprenderlo y vivirlo. Él os dirá "Puesto que sólo buscáis el amor cerca de los hombres y de las mujeres, por esto os decepcionáis tan a menudo. El amor está esparcido por todo el universo, desde las piedras hasta las estrellas, y es ahí donde primero debéis buscarlo, contemplarlo, respirarlo, comerlo. Una vez hayáis hallado este amor que impregna toda la creación y todas las criaturas, podréis decir que habéis encontrado verdaderamente el amor y viviréis en la plenitud del amor".
Nota pels que em coneixeu: no patiu que no em tancaré a cap convent ni m'agafarà ara la fal·lera religiosa. Només penso que algunes de les idees que hi trobo són boniques de recordar. Encara que el llenguatge sigui tan místic...!!!
14 de maig 2007
SUDOKU KAMIKAZE
Aquest post pot ser d'especial interès per l'esteve, que sé que té bastanta pràctica en això dels sudokus..
Per tot aquell o aquella qui ho vulgui provar, acabo d'inventar una nova modalitat de sudoku. Molt més xunga que els Sudokus Master o els Samurais..
Es tracta del SUDOKU KAMIKAZE, que consisteix en intentar fer un sudoku (del nivell que vulgui l'usuari o usuària) mentres dones el pit a un nadó de setmanes.
No cal dir que el dolor del nen quan xucla és la principal dificultat d'aquesta modalitat que us presento. Però encara n'hi ha una altra d'afegida, per bé que es podria considerar secundària:
Quan es canvia el nen de pit també es canvia el llapis de mà. Així una persona dretana (com jo) té la dificultat de veure's obligada a escriure els numerets amb la mà esquerra, i a l'inrevés pels esquerrans.
Què us ha semblat??
Us animo a provar-ho.
Va molt bé per mantenir-se despert a altes hores de la matinada... SUJURU!!
Per tot aquell o aquella qui ho vulgui provar, acabo d'inventar una nova modalitat de sudoku. Molt més xunga que els Sudokus Master o els Samurais..
Es tracta del SUDOKU KAMIKAZE, que consisteix en intentar fer un sudoku (del nivell que vulgui l'usuari o usuària) mentres dones el pit a un nadó de setmanes.
No cal dir que el dolor del nen quan xucla és la principal dificultat d'aquesta modalitat que us presento. Però encara n'hi ha una altra d'afegida, per bé que es podria considerar secundària:
Quan es canvia el nen de pit també es canvia el llapis de mà. Així una persona dretana (com jo) té la dificultat de veure's obligada a escriure els numerets amb la mà esquerra, i a l'inrevés pels esquerrans.
Què us ha semblat??
Us animo a provar-ho.
Va molt bé per mantenir-se despert a altes hores de la matinada... SUJURU!!
08 de maig 2007
L'alegria de veure's els peus
Doncs això, volia donar-vos jo mateixa la primícia però la Mir es va xivar... (no passa res Mir, i moltes gràcies per les felicitacions! tenir notícies teves sempre és fantàstic):
Ja puc veure els meus peus altra vegada amb un senzill moviment vertical-descendent del meu caparronet.
El passat 26/04 va néixer el petitó. Només fa 13 dies que el tenim entre nosaltres i ja sembla que hagi viscut aquí tota la vida, com si ens coneguéssim de fa molt temps.. Deuen ser coses d'aquestes que fan les hormones...
La qüestió més important és que estem tots bé i molt contents, que és un angelet que menja molt i dorm molt, i que la seva mare s'ha tret un bon pes del damunt (en el sentit més literal del terme: en total uns 3.720 grs de nen).
Darrerament he estat bastant monotemàtica amb els posts, només llegir i embaràs... espero poder reprendre la resta d'activitats ben aviat i poder explicar-vos coses més interessants sobre muntanyes, curses, escalades i totes les altres coses que m'agraden tant i que m'he vist obligada a abandonar durant aquests mesos tant llargs. Així no se us farà tant avorrit treure el cap per aquí!!! Tinc tantes ganes de fer coses!!!
Una abraçada a tothom. Us deixo perquè he d'anar al CAP a buscar els papers de la baixa de maternitat. Estic en ple Via Crucis per aconseguir tots els papers que calen, i entre Seguretat Social, Registre Civil, Ambulatori i Hisenda, us ben asseguro que no em queda massa temps per res més. Em passo el dia fent cues interminables per acabar descobrint que sempre falta aquell paper que no saps ni què és ni d'on l'has de treure.... brrrr... no us atabalo que tampoc en teniu cap culpa. Si heu passat per l'experiència ja sabreu de què us parlo, i si encara no hi heu passat, aneu buscant si a ESADE o a IESE fan algun Postgrau o Master en la matèria, perquè crec que us serà de gran ajuda!!!
ptons
24 d’abril 2007
Proves de so
...un dos, sssí, sssssí, provant, un, dos, provant, provant...
1- PARLAR AMB ELL. D'acord. Fins aquí bé.
2- CANTAR-LI CANÇONS. Psè... diuen que li podem mostrar amor i alegria a través de la cançó... això dependrà de les habilitats de la mare no?? En fi, acceptarem Cantar com a canal de comunicació.
3- POSAR-LI MÚSICA. ai ai aaai que això es complica! Quin tipus de música? Tranquils, ja t'ho expliquen ells: si li poses Les quatre estacions de Vivaldi li despertaràs una sensació "d'harmonia", i si li poses un concert de rock dur li donarà una sensació de "desasosiego". I que consti que no m'ho invento, que ho diu l'article..
4- ENTONAR MANTRAS. Fins aquí podíem arribar. Ho sento però per aquí no hi passo!!! Sense més comentaris, us citaré directament el text perquè pogueu opinar vosaltres mateixos:
"...puedes entonar sencillos mantras (cánticos sagrados con significados espirituales que, al ser pronunciados correctamente, favorecen estados mentales de serenidad y atención y permiten aportar una mayor profundidad al encuentro madre-hijo). "
Doncs moltes gràcies per l'explicació. Però no s'acaba aquí, et diuen com ho has de fer... no us ho perdeu!!:
"Sentada en una postura cómoda entrelaza las manos sobre tu regazo y toma conciencia de tu cuerpo y del cuerpo de tu bebé sintiendo que la vibrarción os recorrerá a los dos. Toma aire y al respirar emite el sonido "mmmmmmm", alargando la "m" por un tiempo sin forzar. Mantén los labios cerrados, los dientes ligeramente separados y la lengua en el centro de la boca sin tocar ni arriba ni abajo. También puedes entonar con cada espiración el mantra "MA", que significa luna, el aspecto femenino del universo"
Què voleu que us digui, a mi que em perdonin però encara no he trobat el moment de posar-m'hi. Potser és que no em decideixo entre el mantra "M" o el mantra "MA".. tot un dilema..
Però no us penseu que acaba aquí la cosa. El despiporre arriba amb el Tercer trimestre. Aquí les activitats proposades són bàsicament dues:
1- PARAULES D'AMOR PER NÉIXER. "....mediante afirmaciones del tipo: Ya estás llegando, tengo ganas de abrazarte, o gracias por haberme elegido como madre, o ten confianza que yo te ayudaré, o mi cariño hacia ti es inmenso y deseo que seas feliz en esta nueva etapa..."
No diré que no hi hagi cap persona al món que no faria una cosa així. Segurament n'hi ha. Però una servidora no. És que no sé, però em sentiria com rallant l'esquizofrènia dient coses així, com parlant sola pel món. Al meu nadó li dic cosetes, el saludo quan es desperta de bon matí i sobretot li demano que no em matxaqui a patades, però d'aquí al "gracias por haberme elegido como madre"... doncs no ho sé, hi va un tros llarg! crec..
2- CANTAR LAS VOCALES DURANTE EL PARTO. Senyors i senyores hem arribat al clímax de l'article. Delirant. Us citaré també el text perquè no tinc paraules:
"Una forma de ganar fortaleza ante las contracciones es cantar las vocales "Aaaaaa", "iiii", "ooo" y "uuuuuu" (esta última es especialmente indicada en el expulsivo)".
Que la idea té la seva gràcia és innegable. Que la "uuuuuu" vagi bé per "el expulsivo" és genial (prenc nota ara que s'acosta el moment, espero que ningú de la sala de parts tingui algun trauma infantil amb l'udol dels llops).
Però hi ha una cosa que m'ha preocupat especialment: Què passa amb lal "E"???? Que està prohibit cantar la "E" durant el part?? Des que vaig llegir l'article que em preocupa aquesta discriminació tant descarada d'aquesta pobra vocal. Potser que escrigui a la revista perquè m'ho expliquin...
S'accepten propostes!!!
Estic fent proves de so. Va caure a les meves mans un article sobre l'embaràs que es titulava: "connecta amb el teu bebè", i això intento.
No he estat mai seguidora fervent de totes aquestes revistes que donen consells als pares de què han de fer amb els seus fills (i sobretot què han de comprar!!!). Però quan em cau gratuitament un exemplar a les mans no puc evitar fullejar-les. Ho trobo molt divertit. No vull dir amb això que tots els articles que hi ha no valguin la pena. Estic segura que molta gent hi troba ajuda o almenys alguna guia en els moments complicats (recordem que els fills arriben al món sense llibret d'instruccions), però jo personalment no recordo haver-hi trobat mai res de profit. Ans al contrari, i l'article que us vull comentar és un dels més graciosos que he llegit darrerament.
La introducció recomana a la mare que dediqui un temps (sense especificar) a comunicar-se amb el seu bebè a soles, i amb la parella. D'aquesta manera, diuen, s'amplia el vincle amorós i s'enriqueix més aquesta experiència única que és l'embaràs (i tant única!!).
El què seria el text pròpiament dóna una orientació de com ha de ser aquesta comunicació amb el nadó, dividint-lo en tres apartats: primer, segon i tercer trimestre. Però especifica que no et pot escoltar fins al cinquè mes, així que és a partir d'aquest moment que pots començar a comunicar-te amb ell.
1- PARLAR AMB ELL. D'acord. Fins aquí bé.
2- CANTAR-LI CANÇONS. Psè... diuen que li podem mostrar amor i alegria a través de la cançó... això dependrà de les habilitats de la mare no?? En fi, acceptarem Cantar com a canal de comunicació.
3- POSAR-LI MÚSICA. ai ai aaai que això es complica! Quin tipus de música? Tranquils, ja t'ho expliquen ells: si li poses Les quatre estacions de Vivaldi li despertaràs una sensació "d'harmonia", i si li poses un concert de rock dur li donarà una sensació de "desasosiego". I que consti que no m'ho invento, que ho diu l'article..
4- ENTONAR MANTRAS. Fins aquí podíem arribar. Ho sento però per aquí no hi passo!!! Sense més comentaris, us citaré directament el text perquè pogueu opinar vosaltres mateixos:
"...puedes entonar sencillos mantras (cánticos sagrados con significados espirituales que, al ser pronunciados correctamente, favorecen estados mentales de serenidad y atención y permiten aportar una mayor profundidad al encuentro madre-hijo). "
Doncs moltes gràcies per l'explicació. Però no s'acaba aquí, et diuen com ho has de fer... no us ho perdeu!!:
"Sentada en una postura cómoda entrelaza las manos sobre tu regazo y toma conciencia de tu cuerpo y del cuerpo de tu bebé sintiendo que la vibrarción os recorrerá a los dos. Toma aire y al respirar emite el sonido "mmmmmmm", alargando la "m" por un tiempo sin forzar. Mantén los labios cerrados, los dientes ligeramente separados y la lengua en el centro de la boca sin tocar ni arriba ni abajo. También puedes entonar con cada espiración el mantra "MA", que significa luna, el aspecto femenino del universo"
Què voleu que us digui, a mi que em perdonin però encara no he trobat el moment de posar-m'hi. Potser és que no em decideixo entre el mantra "M" o el mantra "MA".. tot un dilema..
Però no us penseu que acaba aquí la cosa. El despiporre arriba amb el Tercer trimestre. Aquí les activitats proposades són bàsicament dues:
1- PARAULES D'AMOR PER NÉIXER. "....mediante afirmaciones del tipo: Ya estás llegando, tengo ganas de abrazarte, o gracias por haberme elegido como madre, o ten confianza que yo te ayudaré, o mi cariño hacia ti es inmenso y deseo que seas feliz en esta nueva etapa..."
No diré que no hi hagi cap persona al món que no faria una cosa així. Segurament n'hi ha. Però una servidora no. És que no sé, però em sentiria com rallant l'esquizofrènia dient coses així, com parlant sola pel món. Al meu nadó li dic cosetes, el saludo quan es desperta de bon matí i sobretot li demano que no em matxaqui a patades, però d'aquí al "gracias por haberme elegido como madre"... doncs no ho sé, hi va un tros llarg! crec..
2- CANTAR LAS VOCALES DURANTE EL PARTO. Senyors i senyores hem arribat al clímax de l'article. Delirant. Us citaré també el text perquè no tinc paraules:
"Una forma de ganar fortaleza ante las contracciones es cantar las vocales "Aaaaaa", "iiii", "ooo" y "uuuuuu" (esta última es especialmente indicada en el expulsivo)".
Que la idea té la seva gràcia és innegable. Que la "uuuuuu" vagi bé per "el expulsivo" és genial (prenc nota ara que s'acosta el moment, espero que ningú de la sala de parts tingui algun trauma infantil amb l'udol dels llops).
Però hi ha una cosa que m'ha preocupat especialment: Què passa amb lal "E"???? Que està prohibit cantar la "E" durant el part?? Des que vaig llegir l'article que em preocupa aquesta discriminació tant descarada d'aquesta pobra vocal. Potser que escrigui a la revista perquè m'ho expliquin...
S'accepten propostes!!!
23 d’abril 2007
més llibres
Doncs aquí seguim, de contrarellotge aprofitant les nits en blanc per llegir..
Aquests dies he acabat, per ordre:
"Supermare treballadora i altres estafes" d'Eva Piquer
"Addicció" de Núria Vila
"Kafka a la platja" D'Haruki Murakami
De "Supermare traballadora..." només puc repetir el què ja surt a la tapa: "Recomanat per 9 de cada 10 mares!" és un llibretó molt petit amb una situació/reflexió del fet de tenir fills a cada pàgina. Però es tracta de descripcions molt breus, algunes de només dues o tres ratlles, tant plenes d'ironia que no pots evitar els somriures de complicitat. El cert és que, si us he de ser sincera, crec que el llibre no és només aplicable a les mares. Hi ha alguns passatges que sí són exclusius per a dones, però la gran majoria es poden estendre a la figura de "progenitors" siguin pare o mare. Sobretot avui en dia que les tasques de l'educació normalment estan més repartides (oi, albert?).
Sense permís de l'autora us escriuré aquí a mode d'exemple alguns dels textos:
"La gent sense fills que no sap ni la meitat de tot el que fas et diu que no entén com t 'ho fas per fer tot el que fas. Tu, que sí que saps tot el que fas, tampoc no entens com t'ho fas. Però ho fas, quin remei."
"Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podien conciliar amb aquella alegria els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva. I tu t'ho vas creure: santa innocència."
"Quan ho hagis deixat tot ben lligat per poder assistir al sopar de comiat d'un company de feina que es jubila, et convocaran a la reunió de pares de l'escola i a la reunió de pares de l'esplai el mateix dia i a la mateixa hora. Arribaràs al sopar d'empresa massa tard i massa serena per poder-t'hi integrar. Hi ha una confabulació mundial perquè, siguis on siguis, tinguis sempre la sensació de ser en el lloc inadequat i en el moment menys oportú."
Gràcies Martona per regalar-me aquest llibre i fer-me riure de mi mateixa una estoneta, encara més.
"Addicció" és un llibre que vaig pispar de la prestatgeria de la meva germana fa bastant temps. Li va regalar i dedicar la mateixa autora un estiu de fa bastants anys, i jo tenia curiositat per llegir-lo. Fins ara l'he tingut a la pila dels pendents de llegir a la tauleta de nit, esperant el seu torn. I he aprofitat el format de relats curts i amens per passar un parell d'horetes ben entretinguda, a l'espera de que el petitó deixés de donar cops a la panxa de la seva mare i em deixés dormir.
M'ha agradat força (no és per pilotejar, Núria), algunes històries més que d'altres, com tothom imagino. El que m'ha agradat més és la combinació de totes elles, per la varietat de registres que ens ofereix. Tots els contes estan impregnats de molta ironia, però en algunes l'absurd i el deliri prenen més força creant situacions realment divertides i esperpèntiques. Entretingut, sí senyors.
Finalment "Kafka a la platja" que ha estat per mi com una revel·lació. No coneixia l'autor i el cert és que, a més, desconfiava de les seves qualitats per tot el boom mediàtic que va haver-hi arran de Tòquio Blues, la seva anterior novel·la. No ho sé, potser tinc una vena contestatària i m'agrada anar a contra-corrent. Però tothom en parlava tant que d'entrada vaig perdre les ganes de comprar el llibre.. Doncs senyors i senyores: RECTIFICO. Kafka a la platja m'ha agradat i molt. M'ha tingut hipnotitzada durant tres vespres ( i les seves corresponents altes hores de la matinada), atrapada en les seves pàgines fins a acabar-lo i obligant-me cada vegada a tancar el llibre per estirar-me a dormir. Us el recomano de totes totes. A l'enllaç que trobareu a la meva pàgina al bloc de lletres compartides, hi trobareu una crítica que ha fet la Núria Vila del llibre. Jo no hi afegiria gaire més. Crec que tot el què hi diu coincideix bastant amb el què en penso jo. Us convido a passar-vos pel seu bloc i després per la llibreria.
no cal dir, que aquest Sant Jordi m'he regalat el Tòquio Blues... Bé, i també El Codi da Vinci, i El vigilant del camp de sègol, i Cien Años de Soledad...
Se m'acumula la feina!!!
Vaig a llegir..
BON SANT JORDI A TOTHOM.
Aquests dies he acabat, per ordre:
"Supermare treballadora i altres estafes" d'Eva Piquer
"Addicció" de Núria Vila
"Kafka a la platja" D'Haruki Murakami
De "Supermare traballadora..." només puc repetir el què ja surt a la tapa: "Recomanat per 9 de cada 10 mares!" és un llibretó molt petit amb una situació/reflexió del fet de tenir fills a cada pàgina. Però es tracta de descripcions molt breus, algunes de només dues o tres ratlles, tant plenes d'ironia que no pots evitar els somriures de complicitat. El cert és que, si us he de ser sincera, crec que el llibre no és només aplicable a les mares. Hi ha alguns passatges que sí són exclusius per a dones, però la gran majoria es poden estendre a la figura de "progenitors" siguin pare o mare. Sobretot avui en dia que les tasques de l'educació normalment estan més repartides (oi, albert?).
Sense permís de l'autora us escriuré aquí a mode d'exemple alguns dels textos:
"La gent sense fills que no sap ni la meitat de tot el que fas et diu que no entén com t 'ho fas per fer tot el que fas. Tu, que sí que saps tot el que fas, tampoc no entens com t'ho fas. Però ho fas, quin remei."
"Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podien conciliar amb aquella alegria els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva. I tu t'ho vas creure: santa innocència."
"Quan ho hagis deixat tot ben lligat per poder assistir al sopar de comiat d'un company de feina que es jubila, et convocaran a la reunió de pares de l'escola i a la reunió de pares de l'esplai el mateix dia i a la mateixa hora. Arribaràs al sopar d'empresa massa tard i massa serena per poder-t'hi integrar. Hi ha una confabulació mundial perquè, siguis on siguis, tinguis sempre la sensació de ser en el lloc inadequat i en el moment menys oportú."
Gràcies Martona per regalar-me aquest llibre i fer-me riure de mi mateixa una estoneta, encara més.
"Addicció" és un llibre que vaig pispar de la prestatgeria de la meva germana fa bastant temps. Li va regalar i dedicar la mateixa autora un estiu de fa bastants anys, i jo tenia curiositat per llegir-lo. Fins ara l'he tingut a la pila dels pendents de llegir a la tauleta de nit, esperant el seu torn. I he aprofitat el format de relats curts i amens per passar un parell d'horetes ben entretinguda, a l'espera de que el petitó deixés de donar cops a la panxa de la seva mare i em deixés dormir.
M'ha agradat força (no és per pilotejar, Núria), algunes històries més que d'altres, com tothom imagino. El que m'ha agradat més és la combinació de totes elles, per la varietat de registres que ens ofereix. Tots els contes estan impregnats de molta ironia, però en algunes l'absurd i el deliri prenen més força creant situacions realment divertides i esperpèntiques. Entretingut, sí senyors.
Finalment "Kafka a la platja" que ha estat per mi com una revel·lació. No coneixia l'autor i el cert és que, a més, desconfiava de les seves qualitats per tot el boom mediàtic que va haver-hi arran de Tòquio Blues, la seva anterior novel·la. No ho sé, potser tinc una vena contestatària i m'agrada anar a contra-corrent. Però tothom en parlava tant que d'entrada vaig perdre les ganes de comprar el llibre.. Doncs senyors i senyores: RECTIFICO. Kafka a la platja m'ha agradat i molt. M'ha tingut hipnotitzada durant tres vespres ( i les seves corresponents altes hores de la matinada), atrapada en les seves pàgines fins a acabar-lo i obligant-me cada vegada a tancar el llibre per estirar-me a dormir. Us el recomano de totes totes. A l'enllaç que trobareu a la meva pàgina al bloc de lletres compartides, hi trobareu una crítica que ha fet la Núria Vila del llibre. Jo no hi afegiria gaire més. Crec que tot el què hi diu coincideix bastant amb el què en penso jo. Us convido a passar-vos pel seu bloc i després per la llibreria.
no cal dir, que aquest Sant Jordi m'he regalat el Tòquio Blues... Bé, i també El Codi da Vinci, i El vigilant del camp de sègol, i Cien Años de Soledad...
Se m'acumula la feina!!!
Vaig a llegir..
BON SANT JORDI A TOTHOM.
06 d’abril 2007
Still Alive!
Tinc aquest racó de món més abandonat del què voldria. Ho sé.
No és que hi estigui barallada ni que no tingui res a dir. De fet en tinc bastantes de coses a dir... Però m'ha faltat temps.
Els darrers dies a la feina van ser d'infart. Va arribar una noia nova al departament a mitjans de febrer i em corresponia traspassar-li el màxim de feina possible. A part d'això, veient l'evolució de la meva panxa i de les meves contraccions, el meu jefe es va afanyar a col·locar-me força feina d'aquella que "s'ha de fer abans de que marxis", i que per ell són cinc minuts fer-la però abans de posar-t'hi tu ja saps que en tens ben bé per una setmana llarga i intensa...
En fi, misèries d'aquelles en les que tots plegats ens trobem. Així que no cal que m'hi estengui gaire.
Aquests dies realment he estat molt molt molt cansada. L'anèmia ha anat avançant tot i prendre'm religiosament el suplement de Ferro que em va receptar el doctor. Suposo que el ritme frenètic que he portat aquest darrer mes hi ha ajudat força. Però el més important de tot és que aquesta setmana ja estic de vacances i que de cara a la vinent no tornaré a la feina. Agafaré la baixa perquè demà entro a la setmana 37 i l'embaràs està molt avançat. Ni el propi doctor té clar que aguanti sense parir fins la propera visita. Així que millor que estigui quietona a casa que començar a fer-me la Joana d'Arc. Com diria el Molt Honorable Sr.Pujol: "Això ara no toca".
Estic llegint força, vaig acabar la Trilogia de Nova York, i també Ensayo sobre la lucidez "de l'escriptora premi Nobel Sara Mago" (gràcies Espe per aquests moments gloriosos), i ara he començat Kafka a la platja.. El cert és que aquest darrer m'està agradant molt. Bé, només he llegit 60 paginetes, encara queda molt llibre per endavant. Però d'entrada m'està agradant, a veure què tal.
També m'estic aficionant als Sudokus, em vaig comprar un llibret al quiosc de davant de casa, i va bastant bé per matar estonetes de repòs al sofà. Sóc una principiant, de moment no he passat del nivell fàcil. Però ho trobo força entretingut.
Aquesta tarda aniré a veure una amiga meva que va donar a llum a finals de març un nen que es diu Biel i que de ben segur serà un nen fantàstic. Estic molt contenta pels pares. Tinc moltes ganes de veure'ls babejar amb el seu nadó. FELICITATS PARES!!
Miraré d'aguantar-me l'enveja com pugui.
Per acabar, només recomanar-vos l'espectacle ALEGRIA del Cirque du Soleil. Vem anar-hi diumenge passat per celebrar l'aniversari del meu fill. Ell va estar tota l'estona emocionat, com hipnotitzat. I jo, doncs tres quarts del mateix. Comptant que sempre havia desitjat portar el meu fill a veure un espectacle d'aquesta gent, només començar estava tant toveta que em vaig passar el primer número plorant com una magdalena. La primera peça musical (Vai vedrai) és deliciosa, sempre m'ha agradat molt, i combinar això amb la cara d'emoció del petit és quelcom que no es pot explicar. Bé, d'acord, també hi ha les hormones de l'embaràs per aquí el mig jugant el seu paper. Però crec que sense embaràs la meva reacció hagués estat la mateixa. Sóc una sensible sense remei, i una mare figa-tova. Que jo sàpiga això encara no està prohibit per llei oi?
Una abraçada a tots els bloggers que caigueu per aquí i fins aviat.. o no!
El compte enrere ha començat....
No és que hi estigui barallada ni que no tingui res a dir. De fet en tinc bastantes de coses a dir... Però m'ha faltat temps.
Els darrers dies a la feina van ser d'infart. Va arribar una noia nova al departament a mitjans de febrer i em corresponia traspassar-li el màxim de feina possible. A part d'això, veient l'evolució de la meva panxa i de les meves contraccions, el meu jefe es va afanyar a col·locar-me força feina d'aquella que "s'ha de fer abans de que marxis", i que per ell són cinc minuts fer-la però abans de posar-t'hi tu ja saps que en tens ben bé per una setmana llarga i intensa...
En fi, misèries d'aquelles en les que tots plegats ens trobem. Així que no cal que m'hi estengui gaire.
Aquests dies realment he estat molt molt molt cansada. L'anèmia ha anat avançant tot i prendre'm religiosament el suplement de Ferro que em va receptar el doctor. Suposo que el ritme frenètic que he portat aquest darrer mes hi ha ajudat força. Però el més important de tot és que aquesta setmana ja estic de vacances i que de cara a la vinent no tornaré a la feina. Agafaré la baixa perquè demà entro a la setmana 37 i l'embaràs està molt avançat. Ni el propi doctor té clar que aguanti sense parir fins la propera visita. Així que millor que estigui quietona a casa que començar a fer-me la Joana d'Arc. Com diria el Molt Honorable Sr.Pujol: "Això ara no toca".
Estic llegint força, vaig acabar la Trilogia de Nova York, i també Ensayo sobre la lucidez "de l'escriptora premi Nobel Sara Mago" (gràcies Espe per aquests moments gloriosos), i ara he començat Kafka a la platja.. El cert és que aquest darrer m'està agradant molt. Bé, només he llegit 60 paginetes, encara queda molt llibre per endavant. Però d'entrada m'està agradant, a veure què tal.
També m'estic aficionant als Sudokus, em vaig comprar un llibret al quiosc de davant de casa, i va bastant bé per matar estonetes de repòs al sofà. Sóc una principiant, de moment no he passat del nivell fàcil. Però ho trobo força entretingut.
Aquesta tarda aniré a veure una amiga meva que va donar a llum a finals de març un nen que es diu Biel i que de ben segur serà un nen fantàstic. Estic molt contenta pels pares. Tinc moltes ganes de veure'ls babejar amb el seu nadó. FELICITATS PARES!!
Miraré d'aguantar-me l'enveja com pugui.
Per acabar, només recomanar-vos l'espectacle ALEGRIA del Cirque du Soleil. Vem anar-hi diumenge passat per celebrar l'aniversari del meu fill. Ell va estar tota l'estona emocionat, com hipnotitzat. I jo, doncs tres quarts del mateix. Comptant que sempre havia desitjat portar el meu fill a veure un espectacle d'aquesta gent, només començar estava tant toveta que em vaig passar el primer número plorant com una magdalena. La primera peça musical (Vai vedrai) és deliciosa, sempre m'ha agradat molt, i combinar això amb la cara d'emoció del petit és quelcom que no es pot explicar. Bé, d'acord, també hi ha les hormones de l'embaràs per aquí el mig jugant el seu paper. Però crec que sense embaràs la meva reacció hagués estat la mateixa. Sóc una sensible sense remei, i una mare figa-tova. Que jo sàpiga això encara no està prohibit per llei oi?
Una abraçada a tots els bloggers que caigueu per aquí i fins aviat.. o no!
El compte enrere ha començat....
20 de febrer 2007
El Test
Una de les coses que et passa quan estàs embarassada i que cap llibre especialitzat en el tema t’explica, és haver de d’afrontar repetidament el TEST DEL PASSAVOLANT XAFARDER (a partir d’ara TDPX).
Per situar-vos:
El Passavolant (Goes-Flying en anglès) és tot aquell qui es creua al teu camí, sigui a mig passadís de la feina, o bé a l’ascensor, o bé al forner on compres cada dia, o rentan-te les mans als lavabos de l’IKEA… en resum: als llocs més insospitats; i que es caracteritza per mostrar amb tu una cordialitat excessiva (i permeteu-me que enfatitzi aquest adjectiu) arran del teu estat de bona esperança.
El TDPX és un qüestionari aparentment senzill, basat en uns punts molt bàsics :
1 - De quantes setmanes estàs. Aquesta qüestió sol ser formulada a la inversa a mesura que la teva panxa adquireix dimensions de globus aerostàtic: “quantes setmanes et queden?”
Aquest punt és especialment dolorós quan encares el tercer trimestre. Tu ja comences a estar farta de portar la panxa tot el dia amunt i avall i de sentir-te una versió descafeinada de “la ballena alegre”, i mires de concentrar-te en el què faràs aquesta setmana i com a molt la setmana que ve. Per no pensar en que encara et queden uns tres mesets. I llavors, quan menys t’ho esperes, coincideixes amb el tal Passavolant i et recorda que encara et queda una eternitat fins que arribi el gran dia, amb expressions de l’estil: “Encara?” o bé “Doncs sí que falten dies!”.
Hi ha una variant específica de Passavolant que jo l’anomeno “el Passavolant-graciós” (per no dir el Passavolant-filldep…), que després del “Encara?” afegeix un “doncs sí que estàs grassa per estar de tant poc!”.
Cosa que, com podreu imaginar, posa de molt bon humor a qualsevol.
2 - Si portes nen o nena. Aquest punt normalment va acompanyat d’un altre i és el decobrir si és el primer o segon embaràs. En cas de que sigui el segon se’t demana el sexe del primer fill. I si, com en el meu cas, resulta que repeteixes el sexe, acte seguit el Passavolant posa cara de compassió profunda com de donar el pèsam i et diu: “quina llàstima.. Bé, no passa res, al tercer viatge ja et vindrà la nena!”
Que quèèèèèèèèè?? Però on està escrit que repetir sexe sigui una mena de càstig diví? Faig cara d’estar disgustada jo? Faig cara de ser rica i poder-me permetre tenir un tercer fill? No ho entenc. Us asseguro que no ho entenc.
3 – El nom de la criatura. És una pregunta optativa. No tothom la fa. Però tot aquell Passavolant que la formula acte seguit et dóna la seva conformitat o disconformitat amb la teva tria.
4- El teu estat de salut. També és una pregunta optativa que el Passavolant formula o no en funció del temps del què disposa. A part dels comentaris sobre si la teva panxa és molt o poc grossa pel temps que estàs (i creieu-me que cada Passavolant gasta uns barems diferents), també hi ha el comentari sobre si estàs fantàstica o no. Us asseguro que recordo el nom i cognoms de tots els Passavolants que durant el primer embaràs em deien que només tenia panxa i que estava estupenda i que si em miraves de darrere no semblava ni que estés embarassada. JA JA JA i JA!!!
Una colla de mentiders tots plegats! Això és el que són!!
Embarassades del món: No us en creieu ni mitja paraula!!!
Perquè és impossible “estar igual d’estupenda però amb panxa”. I els llomillos que et surten què ? I les cames inflades què ? I aquesta papada que es va arrodonint què?
Es pot estar més o menys perjudicada, però fantàstica i estupenda no. I no us deixeu enganyar!
Però el pitjor del TDPX no rau en la dificultat de les preguntes. El seu major inconvenient és que et passes uns 6 mesos de la teva vida (obviarem els tres primers perquè normalment es porta el tema més d’amagat) responent el qüestionari una mitjana d’entre 8 i 10 vegades al dia. Una bona creu per als qui ens agrada viure tranquils en l’anonimat.
No sé quina és la solució. Però us puc assegurar que a aquestes alçades n’estic ben tipa de repetir com un lloro la mateixa informació tantes vegades al dia a gent que a penes conec. Digueu-me rara i esquerpa (que ja sé que ho sóc, ho assumeixo), però per molt que intento ser cordial i respondre amb paciència als comentaris de tothom sense engegar a prendre la fresca a ningú, us ben asseguro que no aconsegueixo acostumar-me a la idea de que això hagi de ser normal. És molt lògic que la gent que coneixes i t’estimes es preocupi per tu, però no m’ho sembla tant quan el Passavolant és algú que amb prou feines coneixes de res. Perquè no crec que aquesta persona “es preocupi per tu” precisament. Aquesta persona li sembla que et sentiràs la mar de bé si et fa algun comentari de la teva panxa (sense entrar als qui decideixen tocar-te-la directament, que els mataria). I a mi això no m’entra al cap. Que fico el nas en la vida dels demés jo? Doncs que em deixin en pau!
A vegades penso que hauria de portar a sobre targetons on digués:
Data prevista del Part: 29/04/2007
Sexe: Nen
ESTIC BÉ
I anar repartint-los a tots els Passavolants…
25 de gener 2007
Perdó, he pecat...
Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.
Portava aguantant el tipus des de després de l'estiu, evitant entrar a la llibreria sota la promesa d'acabar primer la pila de pendents.
Però ahir vaig llegir la darrera recomanació de la Núria Vila i vaig començar a notar que la temptació em podia. A la tarda vaig anar a buscar el petitó a la guarderia i després vaig anar a l'Abacus a buscar unes claus de fusta de faig que ens havia encarregat la mestra... D'entrada no hi havia necessitat de baixar a la planta de la llibreria, però quan vaig demanar per la persona que s'encarregava del tema em van dir que anés a buscar-la a la planta -1.... Allò era un senyal!!!
Vaig trobar l'encarregada de les claus de fusta i de tornada cap a l'ascensor vaig pensar que miraria si el trobava, però sense buscar massa activament. Si no el trobava fàcilment me n'aniria d'allà sense el llibre...
Bufff... tinc una força de voluntat molt feble... perquè buscant poc activament el llibre del Pablo Tuset vaig topar amb l'últim d'en Haruki Murakami i, com que n'he sentit a parlar tant i no n'he llegit res, doncs vaig pensar que el fullejaria... i després vaig llegir la ressenya... i seguidament el vaig posar al cistell. I seguint sense buscar activament vaig topar amb unes edicions de butxaca de dues obres de Paul Auster i, com que m'estic llegint la Trilogia de Nova York i m'està agradant vaig pensar que li podia preguntar a la meva llibretera preferida, l'Anna, quina de les dues em recomanava, i ella em va portar cap a un altre racó de la botiga perquè va dir que preferia que llegís Mr.Vértigo abans que les altres dues... i encara no sé com però el tal Mr.Vértigo també va caure dins del cistell... i ja de retirada, al costat d'on hi havia el Mr.Vértigo resulta que vaig topar amb el llibre del Tuset.. havia passat pel costat tres vegades i no l'havia vist!!
Resultat de l'expedició de les claus de fusta de faig:
1 parell de claus de fusta de faig
1 "Kafka a la platja" d'en Haruki Murakami
1 "Mr.Vértigo" de Paul Auster
1 "En el nombre del cerdo" de Pablo Tuset
1 capsa de plastilina i estris per fer figuretes amb la plastilina (per compensar la marejada que va patir el pobre nen d'una banda a l'altra de la planta -1...)
Ho confesso: em dic Grigri i compro llibres compulsivament.
19 de gener 2007
Els pilars de la terra
Dec ser la persona que ha llegit les paraules Kingsbridge, prior Philip i William Hamleigh més vegades en 4 dies del món mundial.
Ara bé, us preguntareu què em va semblar el llibre... I la veritat és que encara hi vaig donant voltes. D'entrada totes les crítiques que em venen al cap són un xic dures. I vaig deixant passar els dies per si, amb allò de posar distància, canvio d'opinió. Sobretot veient que hi ha tantes persones que conec que adoren el llibre i que haguessin desitjat que el llibre tingués com a mínim 1.200 pàgines més...
Potser va ser l'efecte de l'antibiòtic, no ho sé. Però la qüestió és que a mi no em va entusiasmar.
No dic que la història no tingui ritme o que sigui avorrida. Aquest no és el problema.
El tema és que no puc evitar de pensar que l'autor allarga la història innecessàriament.
M'explico:
- Els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Així que d'entrada ja tens clar que els fets posaran cadascú al seu lloc i que la catedral de Kingsbridge serà la més bonica, i que tot acabarà bé, etc.. Llavors, pregunto jo: calien tantes pàgines??
- Tret d'algunes historietes paraleles i alguns personatges secundaris que intervenen en alguns casos per fer canviar el curs dels esdeveniments, estem parlant bàsicament d'uns 3 o 4 actors principals que es van fent la guitza mútuament. I tota la història gira entorn d'aquests personatges i dels intríngulis/envejes/revenjes que hi ha entre ells.
No sé si m'explico.. quan vaig llegir la trilogia del Senyor dels Anells (que també és un totxo considerable), tot i que la base argumental és tant senzilla com un "hòbbit troba anell i l'ha de portar al Mont del Fat per destruïr-lo", els escenaris són tant canviants, rics i variats i els personatges són tants, que no tens aquesta sensació d'estar encallat en un mateix punt i anar girant sobre la mateixa història una i altra vegada.
En el cas dels Pilars, quan estava ja a les 900 pàgines no podia evitar preguntar-me: "i a ningú se li ha acudit matar el William Hamleig aquest? Que no ho ha vist ningú que mort el gos morta la ràbia? Que mentres hi hagi l'impresentable aquest voltant per aquí no tindran mai catedral??"
Doncs no senyor. Ho allarguen tot eternament fins a la pàgina 1.200. I llavors en 100 pàgines comencem a tancar històries a corre-cuita.. perquè es clar, el Johnatan encara no sap qui és el seu pare i això s'ha de descobrir (perquè és dels bons i s'ho mereix), i en Waleram Bigod i Sir William Hamleigh han d'acabar arrossegat en la misèria (perquè són els dolents)...
Buff, no sé.
Crec que tot el què estic explicant-vos té molt poc de crítica literària. No hi ha rigor acadèmic per enlloc! Però és que per molt que sigui un clàssic, i estigui ben escrita, a mi no m'ha convençut. Què voleu que us digui!
17 de gener 2007
New York, New York
Dec haver vist aquest videoclip més de deu vegades en les darreres dues setmanes, i cada vegada que hi ensopego em quedo atrapada davant la pantalla.La cançó realment està molt bé. No té res especial però enganxa. Però la coreografia dels quatre personatges és.. com ho diria... no hi ha paraules.
Us he posat l'enllaç per si teniu 4 minutets per perdre.
Us recomano el visionat, a mi em transmet molt bon rotllo!! :)
10 de gener 2007
Nouvelles tendances
Els temps canvien i els costums també.
Perquè ho dic això?
Doncs perquè avui dia ni els mateixos Reis Mags d'Orient segueixen les tradicions.
L'any passat devia portar-me realment malament perquè el regalet que m'han deixat és per cagar-s'hi. I no vull dir amb això que m'hagin regalat una gibrella, artantu!!
M'han portat una senyora BRONQUITIS. Sense embolicar ni res. Així, patapam. Tos de gos tinyós, dolor apocalíptic a cada tossida, i uns quants metres cúbics de mocs per tapar totes les vies respiratòries.
Estimats Reis Mags d'Orient:
No em podrien haver portat un sac de carbó com mana el costum??
Jo hagués pres bona nota de l'avís i hagués corregit la meva actitud. Hauria sabut trobar el bon camí una altra vegada.
Tampoc calia putejar-me d'aquesta manera no?
Caram, que porto un petitó al ventre ...llons!!!
Que no teniu cor o què?
Ja no hi ha respecte per ningú...
Perquè ho dic això?
Doncs perquè avui dia ni els mateixos Reis Mags d'Orient segueixen les tradicions.
L'any passat devia portar-me realment malament perquè el regalet que m'han deixat és per cagar-s'hi. I no vull dir amb això que m'hagin regalat una gibrella, artantu!!
M'han portat una senyora BRONQUITIS. Sense embolicar ni res. Així, patapam. Tos de gos tinyós, dolor apocalíptic a cada tossida, i uns quants metres cúbics de mocs per tapar totes les vies respiratòries.
Estimats Reis Mags d'Orient:
No em podrien haver portat un sac de carbó com mana el costum??
Jo hagués pres bona nota de l'avís i hagués corregit la meva actitud. Hauria sabut trobar el bon camí una altra vegada.
Tampoc calia putejar-me d'aquesta manera no?
Caram, que porto un petitó al ventre ...llons!!!
Que no teniu cor o què?
Ja no hi ha respecte per ningú...
02 de gener 2007
Missatges ocults
Aquest matí m'ha costat horrors llevar-me.. després d'aquest parèntesi nadalenc el so del despertador m'ha semblat poc menys que criminal.. Després d'uns 20 minuts he aconseguit incorporar-me i arribar al bany fent "esses", però sense lesionar-me que ja és molt. La puesta a punto que normalment enllesteixo en uns 20 minuts avui s'ha allargat fins als 35. Sort que no hi havia els embussos habituals de trànsit sinó hagués arribat tard a la feina segur.
De camí cap aquí l'atzar m'ha regalat la mateixa cançó que l'altre dia va fer reflexionar a l'albert: "I'm so lucky lucky, I'm so lovely lovely..." I m'ha fet recordar que el destí és molt cruel.
Putejada dins del cotxe de camí cap a la feina de lucky no me'n sento gens, i amb el careto de son que porto, de lovely menys encara!!!
BON ANY...
De camí cap aquí l'atzar m'ha regalat la mateixa cançó que l'altre dia va fer reflexionar a l'albert: "I'm so lucky lucky, I'm so lovely lovely..." I m'ha fet recordar que el destí és molt cruel.
Putejada dins del cotxe de camí cap a la feina de lucky no me'n sento gens, i amb el careto de son que porto, de lovely menys encara!!!
BON ANY...
22 de desembre 2006
18 de desembre 2006
Preparant els Nadals
D’entrada no sé d’on m’ha sortit això dels Nadals en plural.
Anava a rectificar-ho però després he pensat que, comptant amb la quantitat de trobades familiars que s’esdevenen durant les festes, ja es pot comptar com si realment en fossin bastants més que un..
Filosofades a part, a casa com al Corte Inglés, ja ha arribat el Nadal. L’arbre va arribar a principis de mes, un diumenge al matí que el petit es va llevar a una hora intempestiva i vem pensar que era una bona manera d’omplir el temps. El petit estava tant entusiasmat amb la tasca de penjar coses a l’arbre que més aviat sembla una tombola d’aquelles de les fires on sembla que si treus un Piolín se t’enfonsa la parada sencera per efecte dominó.
Hi hem posat "pilotes, regals, paruels, estrelles, campanes, i un ninot de neu…", pels qui no estigueu acostumats al llenguatge d’un nen de dos anys i mig us tradueixo els mots més complicats:
pilotes = Boles
paruels = Pares Noëls.
Ara només queda ultimar el tema dels regals que ha de cagar el paruel. Ai no! Vull dir que en ha de portar els Tions Mags d’Orient…
14 de desembre 2006
Descontrol hormonal
Senyors i senyores, no es pot estar embarassada.
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:
Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"
"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today
I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again
Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you
Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this
Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away
Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
By hurting you
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:
Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"
"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today
I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again
Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you
Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this
Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away
Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
By hurting you
Subscriure's a:
Missatges (Atom)