Hi ha dies..

Hi ha dies que no t’atreveixes a mirar-te al mirall.

Saps el què hi veuràs, i no t’agrada.

Sents dins teu el pes del pitjor de tu mateixa.

El notes com et recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.

No tens ganes d’esforçar-te a ser algú millor.

No tens ganes d’ajudar a ningú.

Només t’odies.

I no tens ganes ni de demanar ajuda.

Només vols enfonsar-te.

Com quan submergeixes el cap dins l’aigua.

Tot el què t’envolta es distorsiona

I per sobre de tot només sents la teva respiració.

I el bombeig esmorteït del teu cor.

No vols sentir res més.

Dins teu hi ha una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.

Veure la joventut radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.

Veure la felicitat dels altres t’ensorra encara més.

És com si cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.

I ja no saps on mirar.

Com escapar-te.

Com evadir-te.

Com parar d’odiar-te.