a vegades

a vegades tens una cosa al davant i no la saps veure
a vegades et sents ple d'energia
a vegades no saps quin camí escollir
a vegades voldries aïllar-te de tot i de tothom
a vegades et falten forces
a vegades la persona que menys t'esperes et sorprèn gratament
a vegades recordes què dóna sentit a la teva vida
a vegades necessites que t'abracin ben fort per no caure
a vegades trobes maneres de riure
a vegades sents que no acabes d'encaixar amb el teu entorn
a vegades t'agrades
a vegades et sents a gust amb la vida
a vegades recordes que et fas gran
a vegades veus que costa ser coherent amb un mateix
a vegades tens ganes de cridar
a vegades necessites companyia
a vegades amb la música en tens prou
a vegades les petites coses et fan molt feliç
a vegades no vols sentir a ningú
a vegades costa obrir els ulls

tot és molt senzill i molt complicat a l'hora. només depèn de tu.

Recull Lectura 2012

L'any 2012 ha resultat força profitós pel què respecta al temps que he pogut dedicar a la lectura. Com que al final ha quedat una llista prou bonica com per penjar-la a la blogosfera sense por de fer el ridícul, he decidit compartir-la.

Per ordre cronològic, quedaria així:

1. La muntanya màgica. Thomas Mann
2. A gust amb la vida. Anna Gavalda
3. Els dimarts amb Morrie. Mitch Albom
4. La impaciència del cor. Stefan Zweig
5. Brooklyn follies. Paul Auster
6. La soledad de los números primos. Paolo Giordano
7. La biblioteca dels morts. Glenn Cooper
8. Maletes perdudes. Jordi Puntí
9. HHhH. Laurent Binet
10. Madame Bovary. Gustave Flaubert
11. El jardín oculto. Kate Morton
12. Sukkwan Island. David Vann
13. Plataforma. Michel Houellebecq
14. En el nom del Vent. Patrick Rothfuss
15. El temor d’un home savi. Patrick Rothfuss
16. 1Q84 (1,2 i 3). Haruki Murakami
17. Els homes normals. Maurici Sales Nogueras
18. El último encuentro. Sándor Márai
19. El Hobbit. J.R.R.Tolkien
20. Al país del núvol blanc. Sarah Lark
21. La delicadesa. David Foenkinos
22. El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Charles Bukowski
23. La mecànica del cor. Mathias Malzieu
24. La amaba. Anna Gavalda

De totes les de la llista, i sense que ningú m'ho hagi demanat (en sóc conscient), les que destacaria són les següents:  
Els dimarts amb Morrie - Per temàtica, perquè cal llegir algun llibre com aquest com a mínim una vegada a la vida.
La soledad de los números primos - Perquè la vaig trobar inquietant
Sukkwan Island  - Pel mateix motiu que l'anterior, és absolutament torbadora. Impossible quedar-se indiferent
En el nom del vent - Perquè em va fer disfrutar molt, malgrat que la segona part (El temor d'un home savi) la vaig trobar més fluixeta... a veure quan surti la tercera si ho remuntem, això espero!!!
1Q84 - Perquè no tinc paraules per descriure com disfruto llegint Murakami. un plaer pels sentits. 
La delicadesa - Perquè és una història molt bonica que parla sobre els sentiments humans i descriu la fragilitat humana quasi milimètricament, sense perdre el bon gust.
HHhH - Perquè si t'agrada la història i en concret el fenòmen del nazisme alemany, disfrutes. I si no t'interessa, també. Està prou ben narrat com perquè no s'avorreixi ningú amb els fets que s'hi exposen.

Val a dir també en favor de la resta de llibres que el fet que no estiguin al top 7, no vol dir que no m'hagin agradat. Llevat de La muntanya màgica de Thomas Mann, que es va guanyar un post per sí sola, de lo pesada i feixuga que em va resultar la novel·la, la resta conté títols també prou interessants.
Ho deixo aquí que tampoc es tracta d'atabalar a ningú.  

Sant silvestre

Aquest any tinc una sant silvestre especial. Ens hem apuntat el meu fill, el meu pare i jo.

No sé trobar les paraules per explicar-vos la il.lusió que em fa la idea de poder córrer tots tres junts.

Amb el meu pare, en la seva etapa de corredor, mai vaig tenir la oportunitat de compartir cursa amb ell. També és cert que jo era molt joveneta. Però m'hagués agradat molt.

D'alguna manera la imatge i les bones vibracions que sentia quan el veia corrent, van quedar dins meu embolicadetes amb un llacet preciós.

Si no fos per la mala sort que ha tingut que es va lesionar entrenant fa pocs dies, el proper 31 de desembre hagués pogut desembolicar aquell paquetet d'emocions que guardo.

Me'l reservo per la propera, pare.
Correrem els tres quan et recuperis.
I em sentiré la dona, mare i filla més feliç i afortunada del món.

Enamorament

Una fletxa de Cupido va ferir-me ahir a la tarda.
Quan em presentaven un mascle d'origen japonès de 88 tecles, de posat elegant i tacte exquisit.

Es diu Yamaha p105

I val 700 euros. Amb pedal de sostingut inclòs.

I des d'aquell precís instant que clamo al cel i a tota la cort celestial en pes, perquè em toqui la loteria.
Amb un tercer premi em conformaria..

Amén

Reflexions pre-nadalenques..

Després d'uns anys llegint notícies continuadament sobre la crisi que paralitza a moltes famílies del país, i més encara veienr l'eufòria pre-nadalenca que ja ens atrapa a tots, resulta impossible girar-se d'esquena a la realitat de tantes persones que estan passant un mal moment. Impossible no pensar de que podries ser tu el que fa cua a la porta d'un menjador social.
Sents que no pots quedar-te de braços plegats i que tu també pots aportar el teu petit granet de sorra.
I respons a la crida que fan a l'escola dels teus fills per recollir aliments. I fins i tot t'atreveixes a participar en una recollida de joguines, perquè no vols ni pensar en com et sentiries tu si fossin els teus fills els que no tenen una joguina la nit de Reis.

Vist així, plantejat en aquests termes, sembla que qualsevol col·laboració que hagis pogut fer, només ha estat un gest per netejar la teva mala consciència.
Potser sí.

Jo vull pensar que ho faig perquè m'han educat així.
I n'estic orgullosa.

Donant voltes a aquestes idees, m'ha vingut al cap la imatge d'un sobre que ens donaven a l'escola, una vegada a l'any. Per posar diners pels missioners del Dòmund.
Quins records...
Me'l donaven i jo em sentia de cop com imbuida d'un deure amb el món.
El tornava a l'escola tota cofoia. A dins hi portava els diners que hi posaven els meus pares i alguna moneda de la meva guardiola (quan vaig tenir alguna cosa semblant a una setmanada).

Tot va començar amb aquell sobre... o no...!!!

Hi ha dies..

Hi ha dies que no t’atreveixes a mirar-te al mirall.

Saps el què hi veuràs, i no t’agrada.

Sents dins teu el pes del pitjor de tu mateixa.

El notes com et recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.

No tens ganes d’esforçar-te a ser algú millor.

No tens ganes d’ajudar a ningú.

Només t’odies.

I no tens ganes ni de demanar ajuda.

Només vols enfonsar-te.

Com quan submergeixes el cap dins l’aigua.

Tot el què t’envolta es distorsiona

I per sobre de tot només sents la teva respiració.

I el bombeig esmorteït del teu cor.

No vols sentir res més.

Dins teu hi ha una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.

Veure la joventut radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.

Veure la felicitat dels altres t’ensorra encara més.

És com si cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.

I ja no saps on mirar.

Com escapar-te.

Com evadir-te.

Com parar d’odiar-te.

Japi berzdei

aquesta setmana el meu millor amic fa 40 anys. A rel dels preparatius de la festa d'aniversari que li estem preparant he hagut de remenar força els records que tenia guardats dins "el baúl de los recuerdos".

Han sortit fotos del 1998, 1999, 2000...
no us trenqueu el cap fent números, la conclusió ràpida és que ha plogut molt i molt des de llavors...

i la reflexió obligada és la del on érem i on som... i ja posats, a on anem...

una de les coses que més em volta pel cap en aquests darrers anys és que m'adono de que ha arribat el moment d'entendre totes aquelles coses que els meus pares m'havien dit la frase típica del "ja ho entendràs". Si no totes, diguem que moltes..

quantes coses havia dit que JO no faria i ara faig amb una naturalitat que espanta??  unes quantes
quantes coses de les que estaven a la llista de les que no faria, acabaré fent?? unes quantes més, probablement.

és com si el famós canvi generacional en realitat fos un bluf, com si hi hagués coses que no canvien mai.
assimilo situacions noves per mi amb la naturalitat d'haver-ho fet tota la vida.
suposo que és conseqüència de l'educació rebuda, en gran part. sobre aquesta qüestió en concret no puc queixar-me. crec que mons pares van fer un gran esforç en aquest sentit. és quelcom que comences a veure i apreciar quan et poses al cantó de la maternitat/paternitat i et veus dedicant totes les teves energies a fer créixer els teus fills, a fer-los persones.

vaig llegir en una novel·la de Fernando Trueba que el concepte de l'amistat està sobrevalorat, si comptes quants amics perds pel camí, i te n'adones que en perds més que no els que mantens..  no està desenfocat del tot el plantejament, s'ha de reconèixer..  tot i així, darrerament penso que cal afegir un matís: és vàl·lid per una etapa de la vida concreta..  afirmo que actualment gaudeixo més que mai dels amics que mantinc.. valoro més que mai saber que hi ha algú a qui pots ajudar quan ho necessita, i saber que t'ajuda quan ho necessites tu.  desinteressadament. sense exigir. sense retrets.

no és filosofia barata treta d'un llibretó de frases fetes.
ho sento així de debò.
el meu millor amic fa anys, i em sento afortunada de que vulgui celebrar-los en companyia meva, de que m'hagi escollit. de que quan el necessito m'escolti. de que m'hagi ajudat sempre, encara que les circumstàncies no fossin les millors. afortunada de que sàpiga fer-me riure en el moment que més ho necessito..

he anat coneixent persones interessants que han passat de la categoria de "coneguts" a la categoria dels "bons amics". persones que estimo, i que em fan sentir estimada. cadascú a la seva manera, i en la mesura de les seves possibilitats. però hi són. i això em fa molt feliç.

no puc afegir gaire més sense caure en l'error fatal de reiterar-me i avorrir-vos..  millor ho deixo aquí..

per fi!

Fa uns quants anyets, quan el meu blog encara no era blogger, sinó d'una altra plataforma, vaig penjar una cançó especial per mi.
Era la cançó que havia triat dedicar al Meu Fill Gran.
En aquell moment ell encara era un nadó de pocs mesos, que no podia entendre res de res. Però quan ha estat més gran, li he pogut explicar que aquella cançó és la que la seva mare va escollir un dia per Ell. Amb la única finalitat de que sempre que l'escolti pugui recordar-se de la seva maroneta-pesada-que-sempre-li-fa-petons.
Era I don't wanna miss a thing dels Aerosmith. La cançó m'agrada molt i a més vaig trobar que la lletra m'ajudava a descriure tot allò que una mare sent quan té el seu fill als braços. Paraula rere paraula.

Per fi, avui he trobat una candidata ideal pel Meu Fill Petit que pogués estar a l'alçada d'aquella. Que li fes justícia.
He trigat prop de 5 anys però per fi l'he trobada. La coneguda Adele m'ha ajudat a recordar-la, amb la versió que va fer en el seu àlbum "19". Una versió molt bona, sens dubte.

Tal i com vaig fer en aquell moment, la deixo aquí perquè en quedi constància.

Dolcet meu, aquesta és per TU, només per tu. T'estimo i t'ho devia:

MAKE YOU FEEL MY LOVE

When the rain

Is blowing in your face

And the whole world

Is on your case

I could offer you

A warm embrace

To make you feel my love

When the evening shadows

And the stars appear

And there is no one there

To dry your tears

I could hold you

For a million years

To make you feel my love

I know you

Haven't made

Your mind up yet

But I would never

Do you wrong

I've known it

From the moment

That we met

No doubt in my mind

Where you belong

I'd go hungry

I'd go black and blue

I'd go crawling

Down the avenue

Know there's nothing

That I wouldn't do

To make you feel my love

The storms are raging

On the rolling sea

And on the highway of regret

The winds of change

Are blowing wild and free

You ain't seen nothing

Like me yet

I could make you happy

Make your dreams come true

Nothing that I wouldn't do

Go to the ends

Of the Earth for you

To make you feel my love

nem fent...

mireu, ja ens hem menjat una quarta part de l'any... i el més calent encara és a l'aiguera...

tots els meus propòsits pel 2012 s'han esvanit, han perdut força a una velocitat exasperant...

avui mateix m'he saltat el darrer propòsit que quedava invicte:  m'he comprat un llibre...  
ja imaginava que no seria fàcil superar la meva addicció a la compra compulsiva de llibres, després de la meva trajectòria dels darrers anys, era un objectiu massa agosarat..
I el pitjor sabeu què és? doncs que comprar un llibre, sabent que va contra els principis que t'havies marcat, et deixa un regust de fracàs que talla una mica el rollo...  per moltes ganes que tingui de llegir-lo!!!

Missatge pel llibreter del barri: la idea de no comprar més llibres només era una cosa temporal eh?! no és que no en vulgui llegir més, sinó que pretenia acabar la pila de pendents de llegir abans de seguir assaltant els prestatges de la llibreria

Però al final res de res. No ho he aconseguit...  tot ha estat per culpa d'un ratolí... avui he portat el meu fill a la llibreria perquè un tal Geronimo Stilton signava llibres i la temptació ha estat massa gran... mentres fèiem una cua digne d'un concert del Bruce, no he pogut evitar repassar els títols de les prestatgeries, ni tampoc mirar quines novetats tenim en edició de butxaca... i passejant passejant.. ja se sap... al final sempre en trobes un (o més) que et crida l'atenció. T'atrapa. I és com si la teva vida depengués d'aquell precís instant en què allargues la mà i el rescates de la seva vida anònima...  Ja no és un llibre més entre els altres llibres. És el que has triat tu. I com una parella d'enamorats recórres el trajecte fins a la caixa, on demanes que te'l posin en una bossa i cap a casa. Ja és TEU, ho serà per sempre...
Avui l'afortunat ha estat un Bukowski, he dubtat entre un Auster i un Bukowski, però al final m'he decantat per aquest darrer. Del meu estimat Paul ja n'he llegit uns quants, i em sentia en deubte amb en Charles..

Una altra de les coses que m'està costant, és el meu compromís amb l'esport. Em vaig lesionar a principis de març i encara no m'han donat l'alta per poder tornar a córrer. I no és fàcil prescindir-ne quan t'has habituat a fer aquelles sortidetes que tant t'agraden pel bosc..  trobo a faltar la sensació de l'aire fresc que t'acarona les galtes, la sensació de compensar el cansament amb les ganes de superar-te i d'evadir-te de la resta del món.
Demà he quedat per fer una sortideta en bici, a veure si m'ajuda a canalitzar la tensió acumulada, el cert és que hi he posat força esperances!

Vaja, que entre unes coses i unes altres, porto uns dies com descol·locada... perquè m'entengueu us diré que a l'ipod només puc anar dels Metallica a la Dido, i de la Dido als Metallica... amb algun flirteig esporàdic amb La Casa Azul, Offspring i fins i tot Ben Harper.. però poca cosa més..

Necessito canvis que no arriben, i el neguit de no trobar-me còmode on sóc, em rosega...

Com diu un bon amic meu: acabarà sortint el sol.
I hi estic d'acord.
Però fins que no acabi de sortir del tot, tanta boira m'està posant dels nervisss..

Haurem de fer cas a aquesta gent, i fer un esforç per recordar que "what doesn't kill you make you more strong"

varieteés

Fa massa dies que vull escriure, i massa dies que no trobo el temps per fer-ho...
i ara que he pogut esgarrapar uns minutets de temps a les tasques domèstiques, i a l'estoneta de lectura, he decidit aprofitar que els mascles de casa estan paral·litzats davant la TV cridant consignes del tipus "obre-la!!!" i "molt bona!!!", per escriure quatre ratlles...

per dir-vos que tornen a bufar vents de canvi a la feina. Són vents buscats i desitjats, però que no acaben d'arribar amb l'empenta que necessito... he d'esperar que em trobin substitut o substituta per poder anar on vull anar, però de moment sembla que no tenim massa sort..

per dir-vos que vaig acabar un "A gust amb la Vida" d'Anna Gavalda, i que em va agradar. Es tracta d'un relat molt breu que es llegeix amb un parell de tardes (només una per als lectors aplicats), al que hagués afegit pàgines perquè es fa curt... els millors moments per mi són les discussions de la protagonista amb la seva cunyada...  qui no ha "patit" mai un cunyat o una cunyada??? 

per dir-vos que vaig llegir també "els dimarts amb Morrie" de Mitch Albom, i que també em va agradar molt. També és un llibre curtet, però molt intens. dels que llegeixes amb la llibreteta al costat per apuntar-te les idees que no vols oblidar mai...  Lectura MOLT recomanable.

per dir-vos que he llegit també el "Maletes Perdudes"de Jordi Puntí, i que l'he trobat entretingut però a part d'això, no li he trobat massa virtuts més.. vaja, que no el posaria a la pila dels que recomano enèrgicament...

per dir-vos que estic descobrint el darrer treball de La Casa Azul i que m'encanta. Es supera tant en les lletres com en les melodies i arranjaments. Una delícia.

per dir-vos que vaig anar a veure el musical a Cop de Rock i que vaig poder requeteconstatar (Oscar, m'apunto a la moda del "requeteque"), que tinc una edat...

aix... se m'escapen les idees de tot el què volia escriure per moments... deu ser perquè tinc una edat... i ja se sap que l'edat no perdona...

ja que hi som posats, mentres espero a si les idees tornen, aprofito per explicar l'anècdota del dia: he vist en un correu electrònic aquest migdia, la següent frase (transcripció literal)

"ok, ya nos habisáis"

no tinc paraules per expressar el meu compungiment en llegir-ho.. cadascú de vosaltres podreu imaginar com m'he sentit de confosa i esmaperduda...

ui, sí, mira.. ja tornen les cosetes...  volia dir-vos que vaig tornar a fer bunyols (de quaresma) casolans després de 4 anys de no fer-ne, i que vaig sentir-me molt orgullosa del resultat!!!

i ho deixo aquí... perquè el meu nas acaba de recordar-me que tinc uns macarrons gratinant-se al foooooooooooooooooooooooorn!!!!!!

Em faig gran...

... el post d'avui podria anomenar-se també: "desenvolupament d'un trastorn obsessiu compulsiu"... o no!!!!

La qüestió és que, en la línia del què escrivia la meva amiga Martachka, un temps enrere, hi ha certes actituds que hom troba al carrer, que em treuen de pollaguera... cada vegada més... i començo a preocupar-me..


Em molesta que hi hagi individus que es dediquen a oplir-me el portal de casa amb les esclòfies de pipes de gira-sol que escupen amb art de malabarista.

Em molesta que fent cua al súper o al teatre o a on sigui, l'individu que tinc darrere (sense distinció d'edat i/o sexe) no respecti una distància prudencial mínima i hagi de notar el contacte dels nostres cossos repetidament. És realment necessari tocar-nos????"

Em molesten els individus que per una vorera estreta no es dignen a canviar ni un milímetre el seu rumb perquè poguem passar tots sense topar. Enlloc d'això t'etziben estrebada (amb el colze obert si poden), que em fan dubtar de si en realitat enlloc d'estar caminant pel carrer, no serà que estic atrapada a primera línia en un concert al Sant Jordi.

Em molesten els individus que no respecten l'ordre d'arribada a la parada d'autobús i apareixen del no res com bolets quan arriba l'autobús i se't posen davant dels nassos. Això és una pràctica que, almenys a la meva ciutat, està proliferant de manera preocupant en els darrers anys. Hem anat a parar de cap al "tonto l'últim", i com deien els gals, us asseguro "per tutatis" que se'm queda cara de tonta.

Em molesta entrar en un ascensor d'un lloc públic i dir bon dia i que ningú contesti. No hi sóc? He anat a parar a l'únic ascensor de tot el món on només hi entren persones sord-mudes???... Colla de maleducats....

Em molesta.... Em molesta... Em molesta... Em molesta... Em molesta....

i... arribats a aquest punt... em miro al mirall i em pregunto si no serà que sóc jo que vaig al revés de tot el món...  i recordo el gran Melvin interpretat per Jack Nicholson...
quin futur m'espera??? acabaré com ell?? aniré pel carrer dient "sense tocar!! sense tocar!!!!" ????

Noves sensacions

Poques vegades m'ha passat que un llibre m'hagi fet enfadar.. m'atreviria a dir que algun m'ha decebut, però enfadar-me, cap..

Fins que vaig topar amb una muntanya. La Muntanya Màgica de Thomas Mann.

Una muntanya de paraules i d'idees, difícils de digerir en certs moments. A vegades dubtava de si no era un problema meu, d'estat d'ànim... a mi això m'influeix força a l'hora de triar un llibre o un altre...  però no.. definitivament no.

En defensa seva diré que és un llibre majúscul, tant en contingut com en forma. Però, com diuen els Manel "m'ha costat déu i ajuda" arribar a la darrera pàgina..  Un esforç titànic que no ha quedat del tot recompensat.. no ho sé.. potser d'aquí a uns anys m'ho miro amb una altra perspectiva... ara com ara, llevat d'alguns passatges del relat especialment intensos, no puc dir que hagi disfrutat d'aquesta lectura..

Suposo que més d'un maleirà el meu nom i la meva estirp fins a 10 generacions que em succeeixin, però així és com em sento, i necessitava buidar el pap...!!!!

Per treure'm el mal gust de boca, ara estic atacant un llibre més lleuger: "A gust amb la vida" de l'Anna Gavalda. Aquesta escriptora m'agrada. i llevat de "El consol", els altres dos llibres que he llegit m'han agradat molt, i aquest de moment s'està alineant a la llista del Sí, anem per bon camí!!

Després ja veurem per on seguim...

Vaig agafar "els dimarts amb Morrie" a la biblioteca, i entre Tió i Pare Noel m'han caigut "Sukwand Island" de David Vann, "La delicadeza" de David Foenkinos, i "1Q84" els dos primers d'en Murakami...

Per no parlar de l'altra muntanya (real) que encara em queda a la tauleta de nit...:
La soledad de los números primos, de Paolo Giordano
El último encuentro, de Sándor Marai
Maletes Perdudes, de Jordi Puntí
La professora de piano, de Janice Y.K.Lee
Madame Bovary, de Gustave Flaubert
La impaciència del cor, de Stefan Zweig
La biblioteca dels morts, de Glenn Cooper
Jardín de invierno, de Monika Zgustova
Confesiones del estafador Félix Krull, de Thomas Mann (que quasi que el deixo per més endavant, després de la muntanya....)
La amaba, d'Anna Gavalda
Plataforma, de Houellebecq

Per on començo??????  S.O.S !!!!.

taulell d'anuncis

Asseguda al sofà, plantada davant el televisor, em deixo seduir pels missatges, colors i músiques dels anuncis de la temporada nadalenca d'enguany...
I per sobre de tots ells, n'hi ha un que brilla amb llum pròpia, un que fa que se'm disparin totes les alarmes en veure la irrealitat que reflexa.

Potser alguns de vosaltres ja teniu en ment alguna imatge, tots anem prou saturats d'informació visual, des de fa dies....

Però no, no parlo d'aquells anuncis on nois i noies espectaculars tenen tot el què desitgen al seu abast amb un simple gest de "psssst pssst" del seu perfum sofisticat.
Tampoc parlo del d'aquella marca de congelats que ensenya un heviatta pureta comprant gambot congelat.
Ni tampoc del d'aquells bombons que hom pot trobar a qualsevol supermercat, i ens volen fer creure que és el que es gasta a les reunions d'alta societat (perquè es clar, abans que una capsa de Godiva, tota persona refinada tria els del súper sense dubtar ni una micronèssima de milisegon!!!)
...
...


L'escollit és l'anunci d'una companyia de serveis de telefonia i internet, on es veu una assemblea prou multitudinària, on tothom opina i es respecta i on tothom aconsegueix posar-se d'acord de manera ràpida i amistosament. Tot és concòrdia i felicitat...
I em pregunto jo... on s'és vist que un grup de 100 persones de totes les edats i interessos es trobin dins d'un gimnàs en el seu temps lliure, per parlar dels serveis del mòbil???
I més encara... vistos els resultats de les reunions de la comunitat de veïns d'aquí i d'arreu, amb força menys participants, i un ordre del dia previst, com pot ser que no s'esbronqui ningú???
Cap dels assistents no ha sentit unes ganes imperioses de dir-li al senyor que parla de Colom, que no té res a veure el descobriment d'Amèrica amb el tracte que reben els usuaris per part de les companyies telefòniques???

Vajam que tot plegat ratlla el surrealisme dalinià...

És per això que aquest any dóno el premi al major esforç imaginatiu, als seus creadors.

ostres ostres ostres

guaita què fan ara... ho he trobat per pura xamba... i mireu, és que m'ha fet gràcia.La Plus Belle du Quartier..

tafanejant..

fa uns minuts tafanejava el mur d'una amiga al Feisbuc, i m'ha sorprès veure a la dreta de la pantalla, dins l'apartat dels enllaços patrocinats un anunci de vestits.
Val a dir que el títol de l'enllaç és prou suggerent: 
Vestidos Passion Secret
....i que el peu de foto també és força cridaner:
¡ULTIMOS DIAS! Vestidos desde 20€ ¡ENTRA AHORA Y LLEVATELO!

On no encaixo de totes totes és amb la foto:

Crec que no encaixo amb el perfil...
perdoneu però algú ho havia de dir!!!!

No entenc res... o quasi res...

Fa cosa d'un mes vaig decidir que reservaria dues horetes de dimarts i dijous a la tarda per mi. per anar al gimnàs...
encara ric ara..
és que em peto vaja...
quines idees de bomber!!!

El primer intent decidit va acabar frustrat en el precís instant en què vaig arribar a casa i em vaig trobar el meu fill gran i la seva àvia atabalats tots dos amb els deures de català... es veu que portaven hora i mitja intentant resoldre l'exercici dels deures, sense massa èxit, per no dir gens...
Allò va ser si una mà ben oberta em fotés una plantufada..  Es va activar el pla d'emergència MamaCat, i mentres em despenjava la bossa d'esport i la deixava al costat de la taula d'estudi, intentava posar una mica de llum al problema... No era fàcil, almenys no per ser una de les primeres feines a fer a casa, de deures,  però tampoc era impossible, està clar... (estem parlant d'un nen de segon de primària...), i al final ens en vam sortir prou bé.

La principal conseqüència de l'activació del pla MamaCat, va ser la renúncia una vegada més als intents de conciliar la vida esportiva, en favor de les millors notes acadèmiques del MFG.
No espero cap monument a la plaça major del poble, això deixem-ho clar d'entrada! Només és que sento que és feina meva, i no de l'àvia.. ja m'entendreu..

Tenim deures cada dimarts i dijous, i ja hem fet un exàmen de Coneixement del Medi sobre els ossos, músculs i articulacions, que hem resolt amb una bona nota. Però no s'acaba aquí... divendres ens van comunicar que el proper dijous té examen d'anglès i avui ens han avisat també de que dimecres de la setmana vinent té exàmen de coneixement del medi altra vegada... alimentació...
He fullejat el capítol del llibre i ja m'he atabalat, només de veure la quantitat d'informació que se suposa que ha d'assimilar la criatura... que si proteïnes, que si vitamines, que si hidrats de carboni, que si greixos, que si origen animal, origen vegetal, que si bullits, fregits, planxa o forn, els noms de les dents, l'aparell digestiu...
Una feinada de por.
Ah! me'n descuidava... en paral·lel també hi ha un projecte de Biblioteca d'Aula i tenim dues setmanes per llegir un conte en préstec... Hem llegit ja 62 pàgines, el termini és aquest divendres i ens en queden 25... resumint: entre examen d'anglès, els deures que tindrem demà (dimarts), la ditxosa lectura i l'exàmen de dimecres vinent, això és un estrés!!!

Vaja, que tenim més feina que el President del Banc Central Europeu...
I dic jo... només ho veig jo que és un NEN?????
M'hauré de passar la vida fent de profe particular?????

Quan vaig quedar-me embarassada ningú em va dir res d'això... devia estar a la lletra petita... no entenc res.. o quasi res...

Top Quiz

Heus ací un problema que us plantejo:

estàs a la teva oficina
després de molta estona de notar que tens ganes de buidar la bufeta t'aixeques d'una revolada i et dirigeixes cap als serveis
estan tots tres ocupats i comences a fer la dansa aquella del pipí (que consisteix en fer petits rebots tipo mal de sanvicto... o com se digui el san...)
sents el so de la cadena i del pestell de la porta del mig
s'obre i entres a la velocitat del llamp
una vegada dins descobreixes que allà dins hi fa un pudor de caca insofrible, com la de les millors tifes que han fet els teus fills en l'època que canviaves bolquers..
aix, no ho he dit... la persona que ha sortit de dins està rentant-se les mans a l'altra banda de la porta, i és la teva jefa...

què fas?
1- apnea, i pixes el més ràpid que pots, al cap i a la fi saps que no en tens per gaire i acabaràs aviat
2- tones a sortir i li dius a la teva jefa un "tranquil·la, ja sé que no has estat tu!" amb el millor dels teus somriures
3- ....¿¿??

s'accepten propostes...

Amor de madre

Prop de casa hi ha un centre on tracten persones discapacitades. No sé exactament quina mena de patologies tenen les persones que estan ingressades al centre, perquè no sóc ni metge ni molt menys psiquiatra... però jo diria que són casos de paràl·lisi cerebral, almenys la gran majoria.
Sovint veig famílies (sobretot el cap de setmana) que venen a buscar els seus fills/germans i s'estan amb ells una estona, voltant pel barri. Fins que arriba l'hora de tornar-los al centre.

Dilluns d'aquesta setmana vaig passar per davant d'un banc del carrer, hi havia una dona asseguda i tenia al costat el seu fill en cadira de rodes assegut al costat seu. He vist altres vegades aquest noi, és dels que està pitjor, completament immòvil a la cadira, amb la mirada perduda, amb el suero intra-venós.. impressiona... fa esgarrifar..
La seva mare l'acaronava una i altra vegada, amb la mateixa dolçor que qualsevol mare acarona el seu bebè, absorta, mirant el seu fill amb tendresa i acaronant-lo. Aliens a la resta del món, allà restaven en silenci, ell mirant a l'infinit i ella absolutament dedicada a fer-li moixaina rere moixaina...

I de sobte vaig arrencar a plorar, emocionada per la imatge d'aquella mare i aquell fill. Emocionada de veure tanta tendresa concentrada en la cara d'aquella dona, malgrat les circumstàncies..Pensant que les mares compartim un gen únic... bé, almenys algunes... i agraïnt al destí que fa un any que vaig canviar de feina per tenir més temps per acaronar els meus...

Cap de setmana... llarg!!

Tot i que el títol pugui portar-vos a pensar el contrari, el darrer cap de setmana tingut les mateixes hores que un cap de setmana normal i corrent. Però han succeït tantes coses que es podria dir que se m'ha fet llarg..

Tot va començar amb una festa d'aniversari. El MFP va ser convidat a la festa conjunta de 4 alumnes de la seva classe, i això implicava que una servidora i el MFG havíem de dedicar la tarda a matar el temps en societat. El MFG se'n va sortir prou bé perquè hi va trobar altres alumnes de la seva classe, que com ell tenien els seus germans petits convidats a la festa. Entre ells es van muntar una festa paral·lela i van estar jugant i corrent amunt i avall ben feliços i contents. Ara bé, mississ Grigri no va tenir tanta sort...  de bona gana m'hagués apuntat a jugar a super-herois amb el grupet del MFG, però no sé si m'haguéssin deixat jugar amb ells.. bé, sí que ho sé.. més aviat NO.
Això em relegava a les relacions socials amb els/les adults/es. Cosa que no sempre em ve de gust i que no sempre és tan senzill com sembla....  descartant el grup de pares que ja conec de la classe del MFG i amb els que, per sort meva, tinc bona sintonia, de la resta de personatges de l'auca n'hi ha ben pocs d'aprofitables. Hi ha un grupet d'especímens dignes d'estudi. No m'estendré perquè vosaltres tampoc en teniu cap culpa, només us diré que em va quedar el dubte de si les seves pautes de comportament es veien alterades per algun tipus de psico-fàrmac..  i com deia la Gómez-Kemp: hasta aquí puedo leer.

Després de dues hores i mitja de patiment, vam despedir-nos i vam donar per tancat el divendres amb unes pizzes que ens vam menjar tot sopant...  una triomfada..

Dissabte va anar molt millor... teníem canguratge pactat amb els avis i els nens van anar a dormir a casa seva. Això ens va permetre anar al concert dels MANDO DIAO a l'antiga fàbrica Damm, programats en el BAM d'aquest any. La pluja va estar apunt d'engegar-ho tot a rodar, però es nota que aquests suecs estan acostumats a les inclemències meteorològiques, i ens van acabar regalant hora i quart de concert. Portava setmanes esperant-lo. De fet, des que vaig descobrir-los, que desitjava sentir-los en concert. I no em van decebre, al contrari. Sonaven sorprenentment bé. Una triomfada de concert. A partir d'aquest moment, ja no només m'uneix a ells el record de bons moments acompanyats de la seva música, sinó també la mística d'haver-los disfrutat en un bon concert!!!

I avui diumenge, després d'una bona cura de son i d'anar a recollir la progènie a casa els avis amb dinar familiar inclòs, hem anat al teatre. L'anècdota ha estat trobar-me amb un fantasma del passat... altrament conegut com "el Plade"..  quan jo era petita i feia els Pastorets al Centre Parroquial del barri, hi havia un senyor, que era un cas d'home a qui tothom anomenava "el Plade", que era el diminutiu del seu cognom. Era igual el paper que li donessin del repartiment, una vegada era dalt de l'escenari la seva vena showman no coneixia fronteres. Normalment feia d'un dels tres pastors (Jepó, Anam, Joanoi), no recordo quin, però en realitat és complicat recordar quin... perquè fos quin fos el paper que representava, en realitat ell deia els seus diàlegs i els dels altres també.. se'ls sabia tots!!! Si un dels altres dos pastors trigava més de 2 segons a dir la frase que li tocava, es trobava que el Plade ja l'havia dit.. un crack..  no hi ha altra paraula per descriure el fenòmen...
Doncs bé, el senyor Plade, sortia a l'obra que hem anat a veure i... Ou Mai Got!!!! està igual que fa 20 anys recoi!!!!  està igual, idèntic!!! què passa??? que no passen els anys pel Plade??? .. Això és un cop baix...

Finalment, la cirereta del pastís al cap de setmana l'ha posat el MFP.. tot sopant ens ha explicat el següent:
MFP: "Mama, quan faig caca, la tita fa.. FFFFFFIIIIIIIUUUUUUU" (fent moviment vertical de la mà tipus coet de la NASA)
Grigri: "Ah sí fill? caram..."
MFP: "Sí, la tita se'm posa catxas"

hay más llamadas?
no hay más llamadas....

estherilla!!!

no sabia com fer-te arribar això...