22 de desembre 2006
18 de desembre 2006
Preparant els Nadals
D’entrada no sé d’on m’ha sortit això dels Nadals en plural.
Anava a rectificar-ho però després he pensat que, comptant amb la quantitat de trobades familiars que s’esdevenen durant les festes, ja es pot comptar com si realment en fossin bastants més que un..
Filosofades a part, a casa com al Corte Inglés, ja ha arribat el Nadal. L’arbre va arribar a principis de mes, un diumenge al matí que el petit es va llevar a una hora intempestiva i vem pensar que era una bona manera d’omplir el temps. El petit estava tant entusiasmat amb la tasca de penjar coses a l’arbre que més aviat sembla una tombola d’aquelles de les fires on sembla que si treus un Piolín se t’enfonsa la parada sencera per efecte dominó.
Hi hem posat "pilotes, regals, paruels, estrelles, campanes, i un ninot de neu…", pels qui no estigueu acostumats al llenguatge d’un nen de dos anys i mig us tradueixo els mots més complicats:
pilotes = Boles
paruels = Pares Noëls.
Ara només queda ultimar el tema dels regals que ha de cagar el paruel. Ai no! Vull dir que en ha de portar els Tions Mags d’Orient…
14 de desembre 2006
Descontrol hormonal
Senyors i senyores, no es pot estar embarassada.
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:
Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"
"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today
I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again
Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you
Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this
Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away
Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
By hurting you
Les hormones prenen les regnes de la teva vida fins a límits insospitables.
Perquè us feu una idea de què us parlo, us explicaré el què em va passar un dia d'aquests:
Jo asseguda al sofà de casa, veient clips de Fly Music al vespre. Posen una cançó de la Cristina Aguilera...
deixeu-me fer un breu incís aquí per dir-vos que mai ha sigut sant de la meva devoció. Ni ella ni tantes reines de la cirurgia estètica com ella que es dediquen a exhibir-se per vendre àlbums plens de cançons comercials, però que tenen la desvergonya d'atrevir-se a cantar-nos a les que no anem siliconades ni ens hem retocat la cara 20 vegades que "you are beautiful, no matter what they say..."
Bé, acabat l'incís reprenc la crònica d'esdeveniments: Posen concretament la cançó "Hurt", una balada d'aquelles per entendrir les ànimes més dures. I què decideixen fer les meves hormones??? Imagineu-vos-ho... plorar!!!
La meva raó em deia "però seràs gilipolles!! només és una cançoneta sensiblera més de la nena rabiosa aquesta!!" i les hormones li contestaven "sí, però és que la cançó és tant maca, i la lletra és tant trista..snif snif..!!"
"Hurt"
Seems like it was yesterday when I saw your face
You told me how proud you were but I walked away
If only I knew what I know today
I would hold you in my arms
I would take the pain away
Thank you for all you've done
Forgive all your mistakes
There's nothing I wouldn't do
To hear your voice again
Sometimes I want to call you but I know you won't be there
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself by hurting you
Some days I feel broke inside but I won't admit
Sometimes I just want to hide 'cause it's you I miss
You know it's so hard to say goodbye when it comes to this
Would you tell me I was wrong?
Would you help me understand?
Are you looking down upon me?
Are you proud of who I am?
There's nothing I wouldn't do
To have just one more chance
To look into your eyes and see you looking back
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
If I had just one more day, I would tell you how much that
I've missed you since you've been away
Oh, it's dangerous
It's so out of line to try to turn back time
I'm sorry for blaming you for everything I just couldn't do
And I've hurt myself
By hurting you
01 de desembre 2006
Carta Personal a un Amic
Eo! doncs sí que prenc vitamines, però només perquè estic embarassada. La resta de l'any no en gasto de coses d'aquestes!
I per això de Brussel·les, aquesta visió que t'han donat és la més simplista de totes.
Evidentment que enfadar-se per una qüestió d'horaris és una collonada. Això no és el què em va cremar. Em van cremar les maneres. Em va cremar que durant tot el dia em diguéssin que ok a l'horari que jo proposava i mentrestant elles es trucaven i organitzaven pla alternatiu.
Tant borde sóc? Tanta por els faig? Perquè carai no podem parlar les coses com a persones civilitzades?? Si d'entrada m'haguéssin dit que no hi estaven d'acord jo també m'hagués organitzat d'una altra manera...
el JC portava tota la setmana llevant-se a les 4h del matí per anar a currar, i fent jornada sencera a l'oficina. Divendres va haver de fer mans i mànigues per anar a deixar el cotxe nostre al polígon i agafar la furgona-minibús i deixar-la a casa. Vem haver de portar el nen a casa els meus pares perquè el JC pogués portar-nos...
I em truquen per dir que s'han organitzat un pla alternatiu a les 21h del vespre!!!!! Quan ja no puc rectificar.
Si m'ho haguessin dit al matí COM LES PERSONES NORMALS, de ben segur que m'ho hagués muntat d'una altra manera i no hagués organitzat tal tinglado familiar i logístic.
En resum, que va ser la gota que va acabar de vessar el got. Ja saps que fa temps que estic bastant desencantada amb la manera aquesta de fer "del nucli dur que es truca i organitza i els demés que s'adaptin o que es fotin". Perquè és així.
Com la castanyada de fa dos anys.
Si tot i saber que t'estan fotent una putadeta, decideixen tirar endavant amb la seva idea/projecte, és que els importa ben poc el què tu pensis o puguis sentir. La MS m'ho va dir ben clar quan va passar lo de la castanyada "noia no us enfadeu, i si us enfadeu que us duri poc".
Amb aquesta frase es resumeix tot no?
No sé Amic. No és només una qüestió de no posar-se d'acord amb els horaris, ja ho veus... És una qüestió de que jo passo de la gent que no és seriosa, i que no em pren seriosament.
Divendres al vespre, després de rebre la seva trucada vaig sentir que m'havia tocat el paper del gilipolles una vegada més. I en el fons del cor no em quedaven ganes d'anar tot el cap de setmana amb elles fent la bona cara, per molts 100 euros de bitllet que perdés...
De problemes i marrons ja me'n cauen prous durant la setmana al curro, i amb la família, etc., com per haver d'ocupar el poc temps lliure que tinc amb persones que no m'aporten res de positiu.
Sóc ben conscient que per ells sóc una espècie de neurastènica "que si m'he enfadat per això, doncs no val la pena ni perdre cinc minuts trencant-se la closca o considerant la idea de trucar-la o estendre-li la mà de nou. I de demanar disculpes encara menys". Perquè si no fos així algú s'hauria preocupat per saber què em passa no? D'això ja en fa una setmana i ningú ha dit res. O sigui: més del mateix. Els importo ben poc!
Pot sonar a resentiment el què acabo d'escriure però no ho és. Tinc el cap més clar que mai. No em ve de gust perdre més temps amb gent que són capaços de liar un cristo tal per organitzar un trasllat a l'aeroport. No em ve de gust perdre el temps amb gent que enlloc de dir-me el què pensa organitza un complot via telefònica per clavar-te la plantufada a última hora. I per suposat, no em ve de gust compartir tot un cap de setmana amb persones així.
Ells són com són i jo tinc tot el dret del món de decidir si vull compartir la meva vida amb gent que em demostra tant poca estima. I torno a repetir que no ho dic amb ressentiment. Sinó amb el convenciment de que és així. Amb l'ànima més tranquil·la que mai. No estic emprenyada, simplement he arribat al "point of no return". He tancat una porta i m'he sentit automàticament més alleugerida.
No tinc amb cap d'ells el feeling que puc tenir amb tu o amb el MR i la LLL. Vosaltres sou gent seriosa. Conseqüent amb la vostra manera de pensar i actuar. I no puc dir el mateix de la resta de grup. La LB i l'EV serien un cas a part però no tinc massa cosa en comú amb ells, tinc menys relació i coses a compartir amb ells que amb vosaltres tres.
M'he cansat de fer el paper del gilipolles saps? D'haver d'acatar les decisions del nucli dur amb bona cara encara que impliqui empassar-me un disgust.
He estès la mà massa vegades i també m'he enganxat els dits massa vegades. I al final me n'he cansat. L'episodi de divendres passat només va ser la gota que va vessar el got. La constatació de que no comparteixo la seva manera de fer. Jo les coses necessito parlar-les. No m'agrada gens ni comparteixo això de dir-te una cosa a la cara i mentrestant organitzar trucadetes amunt i avall per aconseguir pla alternatiu.
Elles sabien que m'emprenyaria, perquè quan va trucar la LB ella mateixa ho va dir. Però tot i així van tirar endavant amb la seva idea per poder dormir una hora més. Jo no ho hagués fet mai. Jo no feriria algú que aprecio per dormir una hora més.
Aquí està la diferència.
Si darrerament ja no em sentia molt lligada a la colla ara et puc ben assegurar que he perdut totes les ganes que em quedaven de seguir fent coses amb ells. No els dec res, ni els necessito per res, almenys com a grup.
De tota aquesta etapa (que ha tingut moments molt bons, i sinó mentiria) em quedo amb tres persones amb qui compartir coses. Amb la resta ja no m'hi lliga res més que el record de bons moments passats.
Bufff... m'estic posant molt literària!!!
Sí, ens veiem demà wapo.
Petonets
I per això de Brussel·les, aquesta visió que t'han donat és la més simplista de totes.
Evidentment que enfadar-se per una qüestió d'horaris és una collonada. Això no és el què em va cremar. Em van cremar les maneres. Em va cremar que durant tot el dia em diguéssin que ok a l'horari que jo proposava i mentrestant elles es trucaven i organitzaven pla alternatiu.
Tant borde sóc? Tanta por els faig? Perquè carai no podem parlar les coses com a persones civilitzades?? Si d'entrada m'haguéssin dit que no hi estaven d'acord jo també m'hagués organitzat d'una altra manera...
el JC portava tota la setmana llevant-se a les 4h del matí per anar a currar, i fent jornada sencera a l'oficina. Divendres va haver de fer mans i mànigues per anar a deixar el cotxe nostre al polígon i agafar la furgona-minibús i deixar-la a casa. Vem haver de portar el nen a casa els meus pares perquè el JC pogués portar-nos...
I em truquen per dir que s'han organitzat un pla alternatiu a les 21h del vespre!!!!! Quan ja no puc rectificar.
Si m'ho haguessin dit al matí COM LES PERSONES NORMALS, de ben segur que m'ho hagués muntat d'una altra manera i no hagués organitzat tal tinglado familiar i logístic.
En resum, que va ser la gota que va acabar de vessar el got. Ja saps que fa temps que estic bastant desencantada amb la manera aquesta de fer "del nucli dur que es truca i organitza i els demés que s'adaptin o que es fotin". Perquè és així.
Com la castanyada de fa dos anys.
Si tot i saber que t'estan fotent una putadeta, decideixen tirar endavant amb la seva idea/projecte, és que els importa ben poc el què tu pensis o puguis sentir. La MS m'ho va dir ben clar quan va passar lo de la castanyada "noia no us enfadeu, i si us enfadeu que us duri poc".
Amb aquesta frase es resumeix tot no?
No sé Amic. No és només una qüestió de no posar-se d'acord amb els horaris, ja ho veus... És una qüestió de que jo passo de la gent que no és seriosa, i que no em pren seriosament.
Divendres al vespre, després de rebre la seva trucada vaig sentir que m'havia tocat el paper del gilipolles una vegada més. I en el fons del cor no em quedaven ganes d'anar tot el cap de setmana amb elles fent la bona cara, per molts 100 euros de bitllet que perdés...
De problemes i marrons ja me'n cauen prous durant la setmana al curro, i amb la família, etc., com per haver d'ocupar el poc temps lliure que tinc amb persones que no m'aporten res de positiu.
Sóc ben conscient que per ells sóc una espècie de neurastènica "que si m'he enfadat per això, doncs no val la pena ni perdre cinc minuts trencant-se la closca o considerant la idea de trucar-la o estendre-li la mà de nou. I de demanar disculpes encara menys". Perquè si no fos així algú s'hauria preocupat per saber què em passa no? D'això ja en fa una setmana i ningú ha dit res. O sigui: més del mateix. Els importo ben poc!
Pot sonar a resentiment el què acabo d'escriure però no ho és. Tinc el cap més clar que mai. No em ve de gust perdre més temps amb gent que són capaços de liar un cristo tal per organitzar un trasllat a l'aeroport. No em ve de gust perdre el temps amb gent que enlloc de dir-me el què pensa organitza un complot via telefònica per clavar-te la plantufada a última hora. I per suposat, no em ve de gust compartir tot un cap de setmana amb persones així.
Ells són com són i jo tinc tot el dret del món de decidir si vull compartir la meva vida amb gent que em demostra tant poca estima. I torno a repetir que no ho dic amb ressentiment. Sinó amb el convenciment de que és així. Amb l'ànima més tranquil·la que mai. No estic emprenyada, simplement he arribat al "point of no return". He tancat una porta i m'he sentit automàticament més alleugerida.
No tinc amb cap d'ells el feeling que puc tenir amb tu o amb el MR i la LLL. Vosaltres sou gent seriosa. Conseqüent amb la vostra manera de pensar i actuar. I no puc dir el mateix de la resta de grup. La LB i l'EV serien un cas a part però no tinc massa cosa en comú amb ells, tinc menys relació i coses a compartir amb ells que amb vosaltres tres.
M'he cansat de fer el paper del gilipolles saps? D'haver d'acatar les decisions del nucli dur amb bona cara encara que impliqui empassar-me un disgust.
He estès la mà massa vegades i també m'he enganxat els dits massa vegades. I al final me n'he cansat. L'episodi de divendres passat només va ser la gota que va vessar el got. La constatació de que no comparteixo la seva manera de fer. Jo les coses necessito parlar-les. No m'agrada gens ni comparteixo això de dir-te una cosa a la cara i mentrestant organitzar trucadetes amunt i avall per aconseguir pla alternatiu.
Elles sabien que m'emprenyaria, perquè quan va trucar la LB ella mateixa ho va dir. Però tot i així van tirar endavant amb la seva idea per poder dormir una hora més. Jo no ho hagués fet mai. Jo no feriria algú que aprecio per dormir una hora més.
Aquí està la diferència.
Si darrerament ja no em sentia molt lligada a la colla ara et puc ben assegurar que he perdut totes les ganes que em quedaven de seguir fent coses amb ells. No els dec res, ni els necessito per res, almenys com a grup.
De tota aquesta etapa (que ha tingut moments molt bons, i sinó mentiria) em quedo amb tres persones amb qui compartir coses. Amb la resta ja no m'hi lliga res més que el record de bons moments passats.
Bufff... m'estic posant molt literària!!!
Sí, ens veiem demà wapo.
Petonets
22 de novembre 2006
La quiniela
Recordo que quan era petita el meu pare sempre tirava la quiniela i fèiem una aposta per cada membre de la família. La qüestió és que jo no tenia ni idea de què era allò, simplement el meu pare em preguntava: 1, X, o 2?
I jo començava a cantar una seqüència totalment aleatòria de uns, equixs, i dosos fins que ell em deia "prou, ja està"...
No sé perquè però aquesta anècdota m'ha quedat molt grabada en la memòria.
Aquests dies a casa estem fent una altra quiniela. I és la de trobar un nom pel germanet.
Els candidats són:
Ferran - El preferit del meu fill, amb el desavantatge de que a casa es celebren els sants i Sant Ferran és el 30 de maig, s'ajuntaria molt amb l'aniversari..
Roger - El preferit del meu marit.
Edgar - El meu preferit
Carles - No és el preferit de ningú però també ens agrada
Martí - Era el meu preferit durant l'altre embaràs però a hores d'ara uns amics ja tenen un nen que es diu així, i talla una mica el rotllo... tot i que segueixi agradant-me el nom, es clar.
I així anem passant els dies. Amb els noms apuntats a la pissarra de la cuina i mirant-los i remirant-los sense acabar de decidir res...
Volia saber la vostra opinió.
Quin us agrada més?
20 de novembre 2006
pesadilla en "my street"
Aquesta nit el petit ens ha obsequiat amb tres hores d'insomni.
El motiu?
Es desconeix.
Em sembla que els de la sèrie Expediente X estan planificant fer tota una temporada dedicada al misteri d'aquesta nit a casa meva.
Els símptomes dels seus laments es desconeixen. Només teníem això: laments. Quan semblava que s'havia calmat i s'havia adormit altra vegada tornava a engegar la sirena del plor.. però no us penseu que era un plor d'aquells de pulmó de "alguna cosa grossa em passa", no pas!! Era un plor d'aquells de vull que estigueu per mi i no em feu dir el motiu perquè tampoc ho sé.
Ho ha intentat tot: demanar un biberó de lleteta, demanar venir a dormir al llit dels pares, dir que tenir pipí, dir que tenia mal a la panxeta, i quan se li han acabat les excuses gemegava per ofici, sense cap més motiu, porque hoy es hoy y porque yo lo valgo...
Jo estic amb un mal d'esquena de nassos i el meu marit havia de llevar-se a les 4:00 a.m. per anar a treballar així que us podeu imaginar la de coses que se'ns han passat pel cap durant la 01:00h a.m i les 03:30h a.m.!!!
Ho hem intentat tot i res semblava funcionar.
Al final he passat a l'amenaça directa: he anat a la seva habitació i des del llindar de la porta li he dit que si el tornava a sentir gemegar que l'agafaria i el portaria a baix el carrer i el deixaria allà sol.
La veritat és que no les tenia totes. Ell és un jugador astut i sap detectar els farols de quilòmetres lluny... Ja em veia fent la comèdia de posar-li les sabatilles i la jaqueta i sortint al replà de l'escala... amb una mica de sort allà ja estaria plorant i suplicant tornar a casa... però potser aguantava el seu paper impassible (en sap molt, és un professional!), i havia de baixar fins al carrer... tot i així no tenia clar d'aconseguir res i, en tot cas, del què no m'escapava era d'anar casa per casa l'endemà demanant disculpes als veïns per la despertada general...
Al final he tingut sort, no sé si el farol ha quedat convincent o és que s'ha quedat rendit del mateix cansament però no l'hem tornat a sentir més. Al·leluia!!!!
Bé, al·leluia a mitges, perquè el careto que porto és maco... i això que he mirat de posar-me bé l'estocat aquest matí perquè no es notés tant que sóc una zombie!! El comentari generalitzat d'aquest matí és un "ai, fas mala cara, que et trobes bé?"... brrrrrrrrr....
El motiu?
Es desconeix.
Em sembla que els de la sèrie Expediente X estan planificant fer tota una temporada dedicada al misteri d'aquesta nit a casa meva.
Els símptomes dels seus laments es desconeixen. Només teníem això: laments. Quan semblava que s'havia calmat i s'havia adormit altra vegada tornava a engegar la sirena del plor.. però no us penseu que era un plor d'aquells de pulmó de "alguna cosa grossa em passa", no pas!! Era un plor d'aquells de vull que estigueu per mi i no em feu dir el motiu perquè tampoc ho sé.
Ho ha intentat tot: demanar un biberó de lleteta, demanar venir a dormir al llit dels pares, dir que tenir pipí, dir que tenia mal a la panxeta, i quan se li han acabat les excuses gemegava per ofici, sense cap més motiu, porque hoy es hoy y porque yo lo valgo...
Jo estic amb un mal d'esquena de nassos i el meu marit havia de llevar-se a les 4:00 a.m. per anar a treballar així que us podeu imaginar la de coses que se'ns han passat pel cap durant la 01:00h a.m i les 03:30h a.m.!!!
Ho hem intentat tot i res semblava funcionar.
Al final he passat a l'amenaça directa: he anat a la seva habitació i des del llindar de la porta li he dit que si el tornava a sentir gemegar que l'agafaria i el portaria a baix el carrer i el deixaria allà sol.
La veritat és que no les tenia totes. Ell és un jugador astut i sap detectar els farols de quilòmetres lluny... Ja em veia fent la comèdia de posar-li les sabatilles i la jaqueta i sortint al replà de l'escala... amb una mica de sort allà ja estaria plorant i suplicant tornar a casa... però potser aguantava el seu paper impassible (en sap molt, és un professional!), i havia de baixar fins al carrer... tot i així no tenia clar d'aconseguir res i, en tot cas, del què no m'escapava era d'anar casa per casa l'endemà demanant disculpes als veïns per la despertada general...
Al final he tingut sort, no sé si el farol ha quedat convincent o és que s'ha quedat rendit del mateix cansament però no l'hem tornat a sentir més. Al·leluia!!!!
Bé, al·leluia a mitges, perquè el careto que porto és maco... i això que he mirat de posar-me bé l'estocat aquest matí perquè no es notés tant que sóc una zombie!! El comentari generalitzat d'aquest matí és un "ai, fas mala cara, que et trobes bé?"... brrrrrrrrr....
16 de novembre 2006
àngels
Sempre m'ha agradat la idea de que pugui existir un tal "àngel de la guarda", que vetlli només per tu. Pel teu bé, perquè no et passi res. De petitona la meva àvia em va ensenyar aquell vers tant conegut:
I en alguns moments encara em ve al cap. Fins i tot li he dit al meu petit abans d'anar a dormir alguna vegada. Bé, ara fa temps que diem un altre vers de collita pròpia que és menys místic. Però això no li resta importància al fet. Tant de bo el senyor àngel de la guarda es preocupi i molt pel bé del meu petit!!!
I tot això dels àngels a què ve? Doncs que fa un parell de setmanes que me n'he agenciat un. Concretament una. Una doctora que es diu Àngela i que ha aconseguit treure'm el pinçament del nervi ciàtic que em feia la vida impossible des de fa dos mesos.
Aquesta àngela no en té prou amb que li digui el vers abans d'anar a dormir. Em surt bastant més cara, la veritat. I no té el do d'ubicuitat, cosa que m'obliga a desplaçar-me a Sant Cugat i pagar parquímetre... Però, almenys fins que s'acabi l'embaràs, les seves mans són una de les meves principals fonts de benestar. I això ja és molt!! No creieu?
Ai per cert, oblidava dir-vos-ho: serà un nen, porto un nen!!!!
àngel de la guarda
dolça companyia
no em deixeu sol
ni de nit ni de dia
no em deixeu sol
que em perderia..
I en alguns moments encara em ve al cap. Fins i tot li he dit al meu petit abans d'anar a dormir alguna vegada. Bé, ara fa temps que diem un altre vers de collita pròpia que és menys místic. Però això no li resta importància al fet. Tant de bo el senyor àngel de la guarda es preocupi i molt pel bé del meu petit!!!
I tot això dels àngels a què ve? Doncs que fa un parell de setmanes que me n'he agenciat un. Concretament una. Una doctora que es diu Àngela i que ha aconseguit treure'm el pinçament del nervi ciàtic que em feia la vida impossible des de fa dos mesos.
Aquesta àngela no en té prou amb que li digui el vers abans d'anar a dormir. Em surt bastant més cara, la veritat. I no té el do d'ubicuitat, cosa que m'obliga a desplaçar-me a Sant Cugat i pagar parquímetre... Però, almenys fins que s'acabi l'embaràs, les seves mans són una de les meves principals fonts de benestar. I això ja és molt!! No creieu?
Ai per cert, oblidava dir-vos-ho: serà un nen, porto un nen!!!!
25 d’octubre 2006
repàs
1- Aquest curs ens ha tocat una profe de francès que ens fa lamentar a cada segon de classe, l'any "a la bartola" que ens vem tirar el curs passat...
El curs passat vem tenir una profe que era una feliç de la vida. Reiem força i sobretot xerravem (bé, xerrava més ella que ningú), però al final de les 3 hores no havies après massa res. Podies faltar fins a tres classes que no passava absolutament res. Podies reprendre el fil sense problemes.
En part ja ens anava bé perquè tots plegats anem massa cansats i el dissabte al matí és quasi un esforç titànic tancar-se tres hores dins l'escola a fer treballar les neurones..
Però aquest any ho estem pagant molt car. En tres classes ja n'he tingut més que suficient per veure que com no comenci a estudiar aquest curs no l'aprovo ni de conya..!!! glups...
2- I pel què fa a lectures segueixo amb "Els Pilars de la Terra" (tot i que una mica aparcat les darreres 2 setmanes), i amb "Attentat" d'Amélie Nothomb, aquest darrer per "exigències" de la nova profe. No és fàcil de llegir degut principalment al vocabulari però de moment m'està agradant. El to és molt directe, molt sarcàstic, agosarat fins i tot. La situació que ens presenta el llibre és del tot esperpèntica però serveix a l'autora per criticar bastant durament certs aspectes de la nostra cultura relacionats amb el món de la bellesa. Tà bastant bé.
3- Des d'aquí felicito efusivament a l'albert, per ajudar a la seva companya a portar al món una Cèlia que de ben segur és una preciositat. Els que encara no hagueu passat pel seu bloc a felicitar-lo, feu-ho!
El curs passat vem tenir una profe que era una feliç de la vida. Reiem força i sobretot xerravem (bé, xerrava més ella que ningú), però al final de les 3 hores no havies après massa res. Podies faltar fins a tres classes que no passava absolutament res. Podies reprendre el fil sense problemes.
En part ja ens anava bé perquè tots plegats anem massa cansats i el dissabte al matí és quasi un esforç titànic tancar-se tres hores dins l'escola a fer treballar les neurones..
Però aquest any ho estem pagant molt car. En tres classes ja n'he tingut més que suficient per veure que com no comenci a estudiar aquest curs no l'aprovo ni de conya..!!! glups...
2- I pel què fa a lectures segueixo amb "Els Pilars de la Terra" (tot i que una mica aparcat les darreres 2 setmanes), i amb "Attentat" d'Amélie Nothomb, aquest darrer per "exigències" de la nova profe. No és fàcil de llegir degut principalment al vocabulari però de moment m'està agradant. El to és molt directe, molt sarcàstic, agosarat fins i tot. La situació que ens presenta el llibre és del tot esperpèntica però serveix a l'autora per criticar bastant durament certs aspectes de la nostra cultura relacionats amb el món de la bellesa. Tà bastant bé.
3- Des d'aquí felicito efusivament a l'albert, per ajudar a la seva companya a portar al món una Cèlia que de ben segur és una preciositat. Els que encara no hagueu passat pel seu bloc a felicitar-lo, feu-ho!
18 d’octubre 2006
M'ha tocao
Cuestionario hecho por: Grigri
Nominado por: estherisland
Banda o grupo elegido: Difícil triar. Avui m’he posat Dynamite de Jamiroquai per venir al currings, i és senzillament "el puto amo".
¿Eres hombre o mujer?: Difícil pregunta. Comptant que estic embarassada dec ser dona.
Descríbete: Físicament: petitona. Trets Personalitat: entusiasta, optimista (més d’un 50% del temps), tossuda com una mula i massa impulsiva.
¿Qué sienten las personas acerca de ti?: Bé, això ho hauria de respondre "las personas" no? Crec que em veuen com una persona alegre, de tracte fàcil, i més segura de sí mateixa del què realment sóc.
¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Buf, ja ni me n’enrecordo, fa tants anys!! Però una completa cagada seria una bona aproximació.
Describe tu actual relación con tu novio(a) o pretendiente: Estable? Seriosa? Formal? Mira’t des d’un punt de vista menys prosaic jo diria que no m’imagino la vida sense ell. El necessito. Em sento molt millor persona quan estic amb ell… menys quan em fa enfadar es clar!! Jejejejeje…
¿Dónde quisieras estar ahora?: No si-us-plau, no em feu pensar en els milions de llocs on podria estar infinitament millor que aquí!!!!! Acabo de llegir la mir, Austràlia segur que és un d’aquests milions de llocs.
¿Cómo eres respecto al amor?: Dec estar molt espessa perquè no sé què dir… Estimo amb tota l’ànima però porto més de 12 anys amb la meva parella i totes les sensacions respecte d’ell han anat canviant al llarg del temps. Ei, no necessàriament cap a pitjor!!!
¿Cómo es tu vida?: En aquests moments esgotadora però sóc molt feliç! He deixat moltes coses pel camí que segurament ja he perdut definitivament però a part de viatjar a Austràlia i Nova Zelanda ara mateix no em fa falta res!
¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Bé, tornar a parlar de viatjar a les antípodes carregaria una mica. SALUT PELS DE CASA (incloent que l’embaràs acabi bé).
Un frase sabia: El millor de la vida són les ganes de viure
Ahora despídete: Vull afegir a la frase sàvia: "i estimar i ser estimat, i els petons del meu petit"
Los nominados: No vull assenyalar ningú. Que després et posen a la llista negra!!
Nominado por: estherisland
Banda o grupo elegido: Difícil triar. Avui m’he posat Dynamite de Jamiroquai per venir al currings, i és senzillament "el puto amo".
¿Eres hombre o mujer?: Difícil pregunta. Comptant que estic embarassada dec ser dona.
Descríbete: Físicament: petitona. Trets Personalitat: entusiasta, optimista (més d’un 50% del temps), tossuda com una mula i massa impulsiva.
¿Qué sienten las personas acerca de ti?: Bé, això ho hauria de respondre "las personas" no? Crec que em veuen com una persona alegre, de tracte fàcil, i més segura de sí mateixa del què realment sóc.
¿Cómo describirías tu anterior relación sentimental?: Buf, ja ni me n’enrecordo, fa tants anys!! Però una completa cagada seria una bona aproximació.
Describe tu actual relación con tu novio(a) o pretendiente: Estable? Seriosa? Formal? Mira’t des d’un punt de vista menys prosaic jo diria que no m’imagino la vida sense ell. El necessito. Em sento molt millor persona quan estic amb ell… menys quan em fa enfadar es clar!! Jejejejeje…
¿Dónde quisieras estar ahora?: No si-us-plau, no em feu pensar en els milions de llocs on podria estar infinitament millor que aquí!!!!! Acabo de llegir la mir, Austràlia segur que és un d’aquests milions de llocs.
¿Cómo eres respecto al amor?: Dec estar molt espessa perquè no sé què dir… Estimo amb tota l’ànima però porto més de 12 anys amb la meva parella i totes les sensacions respecte d’ell han anat canviant al llarg del temps. Ei, no necessàriament cap a pitjor!!!
¿Cómo es tu vida?: En aquests moments esgotadora però sóc molt feliç! He deixat moltes coses pel camí que segurament ja he perdut definitivament però a part de viatjar a Austràlia i Nova Zelanda ara mateix no em fa falta res!
¿Qué pedirías si tuvieras un solo deseo?: Bé, tornar a parlar de viatjar a les antípodes carregaria una mica. SALUT PELS DE CASA (incloent que l’embaràs acabi bé).
Un frase sabia: El millor de la vida són les ganes de viure
Ahora despídete: Vull afegir a la frase sàvia: "i estimar i ser estimat, i els petons del meu petit"
Los nominados: No vull assenyalar ningú. Que després et posen a la llista negra!!
10 d’octubre 2006
Enquesta
Data esperada de visita: 29/04/2007.
Nom: Ferran o Elisenda (si ho pregunteu al futurible germà gran). A determinar a la propera visita de cal metge.
Altres noms alternatius: Berta i Queralt si és una nena. Edgar, Oriol i Carles si és un nen.
S'accepten apostes...
Nom: Ferran o Elisenda (si ho pregunteu al futurible germà gran). A determinar a la propera visita de cal metge.
Altres noms alternatius: Berta i Queralt si és una nena. Edgar, Oriol i Carles si és un nen.
S'accepten apostes...
09 d’octubre 2006
Una tarda molt llarga
Ahir els meus pares em van portar al camp de futbol del Barça. Va ser una excursió molt llarga perquè primer vem agafar el cotxe per anar a Barcelona que és un lloc on passen molts cotxes i molt depressa i tots fan MEC MEEEEEEEC!
Després vem deixar el cotxe i vem agafar un tren que anava molt depressa i estava molt ple que va per un túnel. A un costat hi tenia un senyor amb dos gossos que no em feien gens de gràcia, i a l’altre una senyora amb una maleta molt grossa. Sort que em vaig poder agafar amb les dues mans a una barana grossa com la de l’escala de l’escola, i que tenia el pare al darrere.. A dins del tren hi havia molts senyors i senyores i nens i nenes que portaven banderes de Catalunya. Les conec perquè a casa també en tenim una i fa poquet vaig ajudar el pare a penjar-la al balcó. La mare em va dir que nosaltres baixaríem del tren quan baixessin tots els que portaven les banderes, perquè anàvem al mateix lloc. I així ho vam fer. Però només baixar del tren nosaltres ens vem quedar una mica més enrere perquè jo no vaig tant depressa pujant escales!
Quan vem sortir al carrer hi havia més gent amb banderes. Gent per tot arreu. Com quan vem anar amb els pares a veure els Gegants.
Vem caminar una estona i jo vaig enfilar-me a unes jardineres per caminar per la vora. M’agrada molt fer-ho, perquè jo ja sóc gran. Tot i que el pare i la mare no em deixin fer-ho sol i m’obliguin a donar-los la mà..!
Després de travessar un carrer molt gran amb molts cotxes i molts senyors policies vem arribar al Camp del Barça. Que és com el que hi ha prop de casa els avis però molt més gran, i amb molta més gent. Tothom portava banderes, però nosaltres no. Nosaltres a la bossa hi portàvem aigua, galetes, jaquetes per tots i un paraigües. Vem entrar dins i ens vem asseure en unes cadires blaves. Hi havia molta gent i tothom cridava molt, i sonava una música molt forta. No em va agradar gaire perquè tenia una mica de por. Van tirar uns petards i em vaig espantar perquè no m’agraden gaire, però el pare em va dir que no havia de patir perquè els tiraven molt lluny i allà no ens podien fer mal. Al camp verd hi havia uns senyors fent xuts però van marxar tots en fila quan un senyor que parlava molt fort va dir no sé què. Després van sortir a cantar uns senyors amb unes guitarres i uns tambors. I després uns altres que van cantar una cançó que em canta sempre el pare que és la cançó del Bon dia. El pare i la mare la cantaven però jo encara no me la sé.
Després el senyor que parlava molt fort va tornar a parlar i van sortir els jugadors i tothom cridava "eeeh" quan deien els noms dels jugadors. Jo només coneixia el Roger, l’Oleguer i el Valdés. Els altres no. I n’hi havia alguns que tenien noms molt difícils! Encara no entenc perquè al camp del Barça no hi havia el Messi ni el "Raldinyo" ni "leto". La mare diu que jugava Catalunya, i que el Catalunya no és el Barça.. però que algun dia anirem a veure el Barça i després els podré veure a tots.
Quan van començar a jugar vaig trobar que tot allò era molt avorrit i li vaig dir a la mare que volia marxar. Però ella que és molt espavilada va dir-me que si em portava bé i m’estava quiet m’aniria a buscar unes crispetes…. Nyaammmmmmm crispeeeteeeessssss!!! I així vem passar l’estona, menjant crispetes i cridant "uuuuuiii"!! o "goooooool"!!
Quan ja ens havíem acabat les crispetes vem aixecar-nos i em van deixar córrer per una habitació molt gran on hi havia molta gent menjant crispetes i entrepans, i després vem tornar a seure a les cadires blaves. Darrere meu hi havia uns nens més grans que cridaven molt i que eren molt marranos perquè van tirar totes les seves crispetes al terra. Com que jo em portava molt bé els pares em van donar una mica de patates xips del Barça que són molt bones. I una altra vegada amb els "uuuuuuuuuis" i els "gooooools" fins que es va acabar i tothom es va aixecar i nosaltres també. Era molt tard perquè era de nit, estava fosc. No vaig veure la lluna però jo sé que quan el cel és fosc i s’encenen els llumets del carrer vol dir que ja és de nit.
Vem tornar a agafar el tren del túnel i després el cotxe i vem tornar cap a casa, cantant cançons. En sé moltes jo de cançons!
Estava tant cansat que vaig anar cap al llit sense fer xip-xap, i enlloc de sopar els pares em van donar un bibi molt gran de lleteta, que encara em va fer venir més son.. Vaig agafar la pipa, i la meva rateta… i ja no recordo res més fins aquest matí!
Després vem deixar el cotxe i vem agafar un tren que anava molt depressa i estava molt ple que va per un túnel. A un costat hi tenia un senyor amb dos gossos que no em feien gens de gràcia, i a l’altre una senyora amb una maleta molt grossa. Sort que em vaig poder agafar amb les dues mans a una barana grossa com la de l’escala de l’escola, i que tenia el pare al darrere.. A dins del tren hi havia molts senyors i senyores i nens i nenes que portaven banderes de Catalunya. Les conec perquè a casa també en tenim una i fa poquet vaig ajudar el pare a penjar-la al balcó. La mare em va dir que nosaltres baixaríem del tren quan baixessin tots els que portaven les banderes, perquè anàvem al mateix lloc. I així ho vam fer. Però només baixar del tren nosaltres ens vem quedar una mica més enrere perquè jo no vaig tant depressa pujant escales!
Quan vem sortir al carrer hi havia més gent amb banderes. Gent per tot arreu. Com quan vem anar amb els pares a veure els Gegants.
Vem caminar una estona i jo vaig enfilar-me a unes jardineres per caminar per la vora. M’agrada molt fer-ho, perquè jo ja sóc gran. Tot i que el pare i la mare no em deixin fer-ho sol i m’obliguin a donar-los la mà..!
Després de travessar un carrer molt gran amb molts cotxes i molts senyors policies vem arribar al Camp del Barça. Que és com el que hi ha prop de casa els avis però molt més gran, i amb molta més gent. Tothom portava banderes, però nosaltres no. Nosaltres a la bossa hi portàvem aigua, galetes, jaquetes per tots i un paraigües. Vem entrar dins i ens vem asseure en unes cadires blaves. Hi havia molta gent i tothom cridava molt, i sonava una música molt forta. No em va agradar gaire perquè tenia una mica de por. Van tirar uns petards i em vaig espantar perquè no m’agraden gaire, però el pare em va dir que no havia de patir perquè els tiraven molt lluny i allà no ens podien fer mal. Al camp verd hi havia uns senyors fent xuts però van marxar tots en fila quan un senyor que parlava molt fort va dir no sé què. Després van sortir a cantar uns senyors amb unes guitarres i uns tambors. I després uns altres que van cantar una cançó que em canta sempre el pare que és la cançó del Bon dia. El pare i la mare la cantaven però jo encara no me la sé.
Després el senyor que parlava molt fort va tornar a parlar i van sortir els jugadors i tothom cridava "eeeh" quan deien els noms dels jugadors. Jo només coneixia el Roger, l’Oleguer i el Valdés. Els altres no. I n’hi havia alguns que tenien noms molt difícils! Encara no entenc perquè al camp del Barça no hi havia el Messi ni el "Raldinyo" ni "leto". La mare diu que jugava Catalunya, i que el Catalunya no és el Barça.. però que algun dia anirem a veure el Barça i després els podré veure a tots.
Quan van començar a jugar vaig trobar que tot allò era molt avorrit i li vaig dir a la mare que volia marxar. Però ella que és molt espavilada va dir-me que si em portava bé i m’estava quiet m’aniria a buscar unes crispetes…. Nyaammmmmmm crispeeeteeeessssss!!! I així vem passar l’estona, menjant crispetes i cridant "uuuuuiii"!! o "goooooool"!!
Quan ja ens havíem acabat les crispetes vem aixecar-nos i em van deixar córrer per una habitació molt gran on hi havia molta gent menjant crispetes i entrepans, i després vem tornar a seure a les cadires blaves. Darrere meu hi havia uns nens més grans que cridaven molt i que eren molt marranos perquè van tirar totes les seves crispetes al terra. Com que jo em portava molt bé els pares em van donar una mica de patates xips del Barça que són molt bones. I una altra vegada amb els "uuuuuuuuuis" i els "gooooools" fins que es va acabar i tothom es va aixecar i nosaltres també. Era molt tard perquè era de nit, estava fosc. No vaig veure la lluna però jo sé que quan el cel és fosc i s’encenen els llumets del carrer vol dir que ja és de nit.
Vem tornar a agafar el tren del túnel i després el cotxe i vem tornar cap a casa, cantant cançons. En sé moltes jo de cançons!
Estava tant cansat que vaig anar cap al llit sense fer xip-xap, i enlloc de sopar els pares em van donar un bibi molt gran de lleteta, que encara em va fer venir més son.. Vaig agafar la pipa, i la meva rateta… i ja no recordo res més fins aquest matí!
06 d’octubre 2006
Dear B30,
Aquest matí, una vegada més, m’has fet disfrutar dels avantatges del progrés i de la vida a les ciutats.
He gaudit com mai de cadascun dels rètols i resta de senyals verticals que hi ha a banda i banda dels carrils. He pogut observar amb tota minuciositat els gomets del cotxe de davant, el del costat, el de davant del de davant i el de davant del del costat, i així successivament fins a 10 cotxes per davant meu.
Amb aquells tràilers silencios per companyia, qui voldria ser al mig d’un prat verd amb l’únic so d’un ocellet refilant content?
És realment bonic saber que gastes els teus diners cremant gasoil inútilment durant 55 minuts. És quasi increïble que puguis trigar gairebé una hora per recórrer 13 remaleïts quilòmetres…. I jo que abans treballava a 4 cantons de casa meva…
L’únic punt positiu de tot això és que el lector de CD del cotxe, que tants disgustos em dona, avui ha decidit que em deixaria escoltar PLAY de Moby. Feia tant temps que no el posava…i és tant refotudament bo!!! Us puc assegurar que era la única persona que estava contenta i ballant entre tant merder.
Best regards,
Grigri
He gaudit com mai de cadascun dels rètols i resta de senyals verticals que hi ha a banda i banda dels carrils. He pogut observar amb tota minuciositat els gomets del cotxe de davant, el del costat, el de davant del de davant i el de davant del del costat, i així successivament fins a 10 cotxes per davant meu.
Amb aquells tràilers silencios per companyia, qui voldria ser al mig d’un prat verd amb l’únic so d’un ocellet refilant content?
És realment bonic saber que gastes els teus diners cremant gasoil inútilment durant 55 minuts. És quasi increïble que puguis trigar gairebé una hora per recórrer 13 remaleïts quilòmetres…. I jo que abans treballava a 4 cantons de casa meva…
L’únic punt positiu de tot això és que el lector de CD del cotxe, que tants disgustos em dona, avui ha decidit que em deixaria escoltar PLAY de Moby. Feia tant temps que no el posava…i és tant refotudament bo!!! Us puc assegurar que era la única persona que estava contenta i ballant entre tant merder.
Best regards,
Grigri
04 d’octubre 2006
Seleccions Catalanes.
Diumenge anirem d’excursió al Camp Nou.
El petit va veure un tros de partit del Barça aquest estiu (concretament el partit de la Super-Copa d’Europa, glups!), i des de llavors que està fascinat amb tot el què sigui el Barça i el futbol..
I com que sóc massoca he pensat que aquest diumenge podríem fer la prova d’anar al Camp. D’acord, no juga el Barça. Però el partit és en horari infantil i les entrades més baratetes.. De moment està content perquè sap que anirà al Camp del Barça però se li queda cara de no entendre res quan li dic que no juga el Barça, que juga l’equip de Catalunya. Ell repeteix "Catalunya", i somriu, però em temo que no ho acaba d’entendre.
Bé, la qüestió és que també em fa il·lusió participar d’un esdeveniment lúdic-reivindicatiu-festiu com aquest, així que amb l’excusa del petit intentarem fer una mica de país…Encara que això de les seleccions catalanes em soni a utopia irrealitzable.
Ja us explicaré si s’ho ha passat bé o hem marxat cap a casa abans de que acabés la primera part…
29 de setembre 2006
Felicitat aliena
Dimecres vaig anar a la Biblioteca, bé, de fet no vaig anar-hi, diguem que les circumstàncies del moment m’hi van portar.
Quan era allà se’m va passar pel cap que podia treure el nas a la secció infantil, fa dies que busquem el CD de les cançons del Rovelló.
Per tots els que no sapigueu de què us parlo us diré que el Rovelló és un gos, té una sèrie de dibuixos animats fets a "Casa Nostra", inspirada en la novel·la que porta el mateix nom de l’escriptor Josep Vallverdú.
Bé, de fet no recordo si els dibuixos tenen massa a veure amb el llibre, fa tants anys que me’l vaig llegir que sóc incapaç de parlar-ne amb seguretat. Però el personatge sí que està inspirat en el del llibre.
La qüestió és que cada dissabte i diumenge al matí el meu fill es desperta entre les 07:15h i les 07:25h i ve al meu llit a buscar-me per dir-me "Aixeca’t mama, anem a veure el Tovalló!" (ell li diu Tovalló..). El Tovalló comença a les 08:30h!!!!!!!
En fi, que estem muntant el club de fans del Rovelló, i el meu fill en serà el president, sens dubte.
Doncs tornem a la biblioteca: vaig pensar que allà potser el tindrien.. Eureka! Estava fora del calaix que tocava però el vaig trobar.. La cara que va posar quan el va veure em va fer sentir una heroïna…
Durant els ¾ d’hora de trajecte que hi ha de la biblio fins a casa el va dur agafat amb les dues mans com si es tractés d’un veritable tresor. I per amenitzar-ho, va estar cantant la cançó durant pràcticament tot el trajecte, amb una cara de felicitat que era digne de veure..
No sempre surt tant barat fer immensament feliç a algú altre!!
Quan era allà se’m va passar pel cap que podia treure el nas a la secció infantil, fa dies que busquem el CD de les cançons del Rovelló.
Per tots els que no sapigueu de què us parlo us diré que el Rovelló és un gos, té una sèrie de dibuixos animats fets a "Casa Nostra", inspirada en la novel·la que porta el mateix nom de l’escriptor Josep Vallverdú.
Bé, de fet no recordo si els dibuixos tenen massa a veure amb el llibre, fa tants anys que me’l vaig llegir que sóc incapaç de parlar-ne amb seguretat. Però el personatge sí que està inspirat en el del llibre.
La qüestió és que cada dissabte i diumenge al matí el meu fill es desperta entre les 07:15h i les 07:25h i ve al meu llit a buscar-me per dir-me "Aixeca’t mama, anem a veure el Tovalló!" (ell li diu Tovalló..). El Tovalló comença a les 08:30h!!!!!!!
En fi, que estem muntant el club de fans del Rovelló, i el meu fill en serà el president, sens dubte.
Doncs tornem a la biblioteca: vaig pensar que allà potser el tindrien.. Eureka! Estava fora del calaix que tocava però el vaig trobar.. La cara que va posar quan el va veure em va fer sentir una heroïna…
Durant els ¾ d’hora de trajecte que hi ha de la biblio fins a casa el va dur agafat amb les dues mans com si es tractés d’un veritable tresor. I per amenitzar-ho, va estar cantant la cançó durant pràcticament tot el trajecte, amb una cara de felicitat que era digne de veure..
No sempre surt tant barat fer immensament feliç a algú altre!!
25 de setembre 2006
Gallicidi i altres apunts
1 – Gallicidi
El cap de setmana del 16 i 17 de setembre el meu company va participar a la cursa Magatalls-Montserrat . Jo vaig acompanyar el meu Gall fins al punt de sortida, Coll Formic, el vaig deixar allà a les 14:23h i com que la sortida és esglaonada, va haver d’esperar-se allà sota la pluja fins les 18:17h. Per fer-me menys "soferta" l’espera em va anar enviant SMS’s per dir-me on era: a les 02:46h Sant Llorenç, a les 06:03h Matadepera, a les 09:02h Vacarisses, i finalment a les 10:58h enfilava la pujada a Montserrat. Va arribar a les 12:02h hora oficial (en realitat uns tres minuts abans, però hi havia cua per segellar l’arribada). Emocionat i trinxat.
Per resumir: La meitat dels galls els van matar pel camí, i els que van arribar a Montserrat els anaven matant conforme arribaven a la plaça del monestir.
Allò semblava un camp de batalla, amb tot de gent estesa per allà terra. Durant la mitja hora següent a l’arribada del meu gall la UCI mòbil va haver de fer dues sortides llampec… Una cursa només apta per super-homes i super-dones massoquistes (condició indispensable).
Jo sóc massoquista, però lesionada així que ho hauré de deixar per més endavant..
2 – Aquest dissabte vaig anar al concert del Sr.George Michael. D’entrada no tenia pensat anar-hi però els meus pares m’hi van convidar. Ens van convidar a les dues germanetes, i vem anar-hi tots quatre. No cal dir que m’ho vaig passar molt bé. És una sort poder compartir els gustos musicals amb la teva família. Últimament estic bastant despenjada del treball d’aquest cantant però està clar que qualitat n’hi ha, així que el concert va valer la pena de totes totes. No sempre trobes dues hores per moure l’esquelet amb la teva family!! Moltes gràcies pares.
3 – He començat a llegir "Els pilars de la terra". Per mi és una gran proesa, perquè feia any i mig que el tenia a la capçalera del llit. Me’l van regalar els meus millors amics però no em veia amb forces per començar-lo. Al final m’hi he decidit i la veritat és que ara per ara m’està agradant. És molt més amè del què em pensava. Bé, ara porto uns deu dies sense tocar-lo, però espero tenir més temps i menys son durant els propers mesos!
4 – Tinc un amic vivint fora de la ciutat, i avui m’ha confirmat que el proper mes de novembre acaba el seu desterrament. No tornarà a la nostra ciutat però tornarà relativament aprop. Així que espero poder-lo veure més sovint que durant aquest tres anys.. S’han fet tant llargs!! De moment hem acordat tancar una excursió a La Mola de diumenge al matí amb degustació de butifarra i/o carn a la brasa al restaurant de dalt… hummmm!!!
5 – La MV està vivint a Bèlgica desde fa un temps (desde la primavera? Perdona MV, ja no recordo quan temps fa que ets fora, sembla que faci tant!!!). I el cap de setmana del 25 i 26 de novembre anirem totes les dones de la colla a veure-la. Em fa molta il·lu aquesta petita "aventura". Sens dubte ens ho passarem d’allò més bé.. BRUSSEL·LES TREMOLA!!
El cap de setmana del 16 i 17 de setembre el meu company va participar a la cursa Magatalls-Montserrat . Jo vaig acompanyar el meu Gall fins al punt de sortida, Coll Formic, el vaig deixar allà a les 14:23h i com que la sortida és esglaonada, va haver d’esperar-se allà sota la pluja fins les 18:17h. Per fer-me menys "soferta" l’espera em va anar enviant SMS’s per dir-me on era: a les 02:46h Sant Llorenç, a les 06:03h Matadepera, a les 09:02h Vacarisses, i finalment a les 10:58h enfilava la pujada a Montserrat. Va arribar a les 12:02h hora oficial (en realitat uns tres minuts abans, però hi havia cua per segellar l’arribada). Emocionat i trinxat.
Per resumir: La meitat dels galls els van matar pel camí, i els que van arribar a Montserrat els anaven matant conforme arribaven a la plaça del monestir.
Allò semblava un camp de batalla, amb tot de gent estesa per allà terra. Durant la mitja hora següent a l’arribada del meu gall la UCI mòbil va haver de fer dues sortides llampec… Una cursa només apta per super-homes i super-dones massoquistes (condició indispensable).
Jo sóc massoquista, però lesionada així que ho hauré de deixar per més endavant..
2 – Aquest dissabte vaig anar al concert del Sr.George Michael. D’entrada no tenia pensat anar-hi però els meus pares m’hi van convidar. Ens van convidar a les dues germanetes, i vem anar-hi tots quatre. No cal dir que m’ho vaig passar molt bé. És una sort poder compartir els gustos musicals amb la teva família. Últimament estic bastant despenjada del treball d’aquest cantant però està clar que qualitat n’hi ha, així que el concert va valer la pena de totes totes. No sempre trobes dues hores per moure l’esquelet amb la teva family!! Moltes gràcies pares.
3 – He començat a llegir "Els pilars de la terra". Per mi és una gran proesa, perquè feia any i mig que el tenia a la capçalera del llit. Me’l van regalar els meus millors amics però no em veia amb forces per començar-lo. Al final m’hi he decidit i la veritat és que ara per ara m’està agradant. És molt més amè del què em pensava. Bé, ara porto uns deu dies sense tocar-lo, però espero tenir més temps i menys son durant els propers mesos!
4 – Tinc un amic vivint fora de la ciutat, i avui m’ha confirmat que el proper mes de novembre acaba el seu desterrament. No tornarà a la nostra ciutat però tornarà relativament aprop. Així que espero poder-lo veure més sovint que durant aquest tres anys.. S’han fet tant llargs!! De moment hem acordat tancar una excursió a La Mola de diumenge al matí amb degustació de butifarra i/o carn a la brasa al restaurant de dalt… hummmm!!!
5 – La MV està vivint a Bèlgica desde fa un temps (desde la primavera? Perdona MV, ja no recordo quan temps fa que ets fora, sembla que faci tant!!!). I el cap de setmana del 25 i 26 de novembre anirem totes les dones de la colla a veure-la. Em fa molta il·lu aquesta petita "aventura". Sens dubte ens ho passarem d’allò més bé.. BRUSSEL·LES TREMOLA!!
06 de setembre 2006
Comença el curs..
La Montse m’ha rebut amb un dels seus somriures i hem entrat a l’habitació dels penjadors. Aquest any m’ha tocat el de la floreta groga. M’agradava més el de l’any passat, que tenia una pilota de colors, a mi m’agraden molt les pilotes! Però la flor tampoc està malament, em recorda a les vacances d’estiu que he passat amb els pares a la Vall d’Aran. N’he vist tantes de flors, i de tants colors!!
Ha arribat l’Ariadna i s’ha posat a cridar dient que tenia un pipí, i veient-la me n’ha fet venir ganes a mi també, així que li he dit al pare que jo també en tenia. Hem anat tots dos als lavabos. Aquests vàters són fantàstics perquè són de la meva mida, això és un avantatge!
Quan hem tornat a l’habitació dels penjadors hi havia l’Annaïs cridant com una boja, plorava tant que m’he espantat i al final he acabat plorant una mica. Però de seguida ha vingut la Cristina a buscar-me per anar a la classe. Aquest any sóc dels grans i vaig a la classe del primer pis. Puc pujar i baixar les escales sense que ningú em renyi per fer-ho, això és realment fantàstic! Ser dels grans és xulo..
Quan he entrat a la classe amb la Cristina hi he trobat alguns companys, ells també han crescut força aquest estiu, però segur que no són tan forts com jo. Jo ja sé fer escalada i diumenge vaig córrer la cursa amb el pare, sóc molt fort i molt valent. Aquesta classe és més quadrada que la de la Rosa, té moltes finestres des d'on es veu el carrer i també hi ha moltes joguines. Em sembla que m’ho passaré molt bé aquest any. No he parat de jugar amb els altres nens i nenes, l’Estanis m’ha fet una d’aquelles abraçades seves que t’apreta tan fort que quasi t’escanya. L’Estanis és amic meu, m’ho passo molt bé jugant amb ell tot i que és una mica tabalot. Si no vigilo em fa caure a terra, quan es posa a córrer amunt i avall no vigila gens, i s’emporta per davant tot el què troba. He de procurar no posar-me en el seu camí! Quan hem sortit al pati he tingut una alegria molt gran, perquè m’agrada molt aquest pati. Està ple de pedretes petites, i a mi em xiflen les pedretes. Em puc passar molta estona buscant i rebuscant una pedreta que sigui ben bonica. Després la dóno a la Cristina o bé la guardo a la butxaca per emportar-me-la cap a casa. Aquest estiu n’he vist moltes de pedres, i n’he agafat moltes. Com que algunes eren molt grosses i pesaven molt enlloc de portar-les jo les donava al pare o a la mare, perquè les posessin a la motxilla. També hem agafat moltes pinyes. A la mare li agraden que siguin ben rodonetes i que no estiguin axafades ni rosegades. A mi m’agraden totes. Els esquirols també m’agraden, i els esquirols menjen pinyes! Amb la Mònica de música vaig aprendre una cançó d’un esquirol que s’enfila a dalt d’un tronc i es menja una pinya. És una cançó molt bonica. Els avis sempre la canten però no la canten bé. O canvien la lletra o canvien la tonada.. I jo els dic: "que no avi, que no és així!" i ells es fan un tip de riure i la tornen a cantar igual de malament, o pitjor.
A l’hora de dinar m’he assegut a la taula amb els companys i ens han donat patata i mongeta tendra de primer i peixet de segon. La patata i mongeta no m’agrada gaire, però me l’he menjada tota, perquè els meus companys també ho feien. I si menjo molt seré més fort i gran com el pare. Vull ser tan alt com un gegant.
Després ha tocat dormir tots junts. És divertit, m’agrada molt dormir. Aquesta vegada m’han posat al costat del Miquel. Es mou molt quan dorm, perquè quan ens despertem té tots els llençols rebregats. Però a mi no em fa res, perquè jo dormo molt i no me n’adono de res.
Després de llevar-nos hem anat a fer un pipí i hem tornat a la classe. He pujat les escales tot sol una altra vegada. En sé molt!. Hem berenat galetes i un got de llet asseguts en rotllana i després hem jugat una estona més fins que m’han cridat per l’interfon. Quan he mirat avall entre els barrots he vist que la mare m’estava esperant. M’he posat molt content, l’he cridada perquè mirés bé com baixava les escales tot sol. He baixat els 5 primers esglaons agafat a la barana. Després he volgut saltar els tres últims i no me n’he sortit gaire bé. M’he donat un senyor cop als morros! He plorat una mica perquè em feia mal i la mare i la Cristina han vingut a ajudar-me a aixecar. He abraçat a la mare i ella m’ha fet una frega de les que em curen els cops i m’he trobat més bé. Volia seguir baixant les escales agafat amb ella però m’ha dit que ho havia de fer tot sol. A poc a poc. I així ho he fet, fins arribar a baix. Em sembla que no tornaré a fer salts d’aquests. Sóc gran, però encara em falta créixer una mica més i tenir una mica més de força. Potser d'aquí a uns dies....
28 d’agost 2006
Lectures d'estiu
Durant aquestes vacances han caigut un parell de llibres: "Las partículas elementales" de Michel Houellebecq, i "Amor, Curiosidad, Prozac y dudas" de Lucía Etxebarría.
Dos llibres ben diferents, la veritat. Bé, potser tenen un punt en comú. En tots dos surt la paraula follar… a part d’això, no sabria trobar res més!
Brometes a part, anem per parts, i comencem pel gegant de l’estiu: "Les partícules elementals" del Sr.Houellebecq és un llibre que em va recomanar la llibretera per Sant Jordi. Jo buscava "l’ampliació del camp de batalla" perquè n’havia llegit algun comentari de l’albert. I em va picar la curiositat per llegir alguna cosa que semblava "diferent" al què fins ara m’ha caigut a les mans.
Bé, és cert que no sóc lectora amb gran currículum, així que la proposta de Houellebecq sonava prou "diferent", perquè ens entenguem.
La qüestió és que quan era a la llibreria no trobava el llibre, i em vaig decidir a preguntar. La llibretera em va comentar que no tenia el llibre, que ella es tenia demanats un parell d’exemplars de "les partícules..", que podia demanar-me també "l’ampliació..", tot i que em recomanava decididament "les partícules..", que ella se’l demanava per tenir-lo perquè el llibre li havia agradat molt.
Va prendre nota de les meves dades i, passats uns dies em va trucar per passar a recollir "l’ampliació..". La meva grata sorpresa va ser que, un parell de setmanes més tard, em va tornar a trucar per dir-me que "Les partícules.." també havien arribat i que si hi estava interessada, me les guardava. No me’n vaig poder estar!
Encara no he llegit "l’ampliació..", he començat per "les partícules..", fent cas de la seva recomanació i la veritat és que estic per fer-li un petó la propera vegada que la trobi.
Sí senyors, un bon llibre.
Ep, repeteixo que no sóc lectora experimentada. El què a mi m’ha semblat sorprenent a un altre que hagi llegit més que jo li pot semblar menys impactant o que no aporta res de nou. Però ara per ara és el llibre que més sensacions/sentiments diferents m’ha fet sentir, al llarg de la seva lectura. És un llibre dens, amb un contingut dur (un dels germanastres és profe de lletres, i l’altre és biòleg, així que hi ha molta informació i referència a totes dues esferes de caràcter gairebé tècnic diria jo). Que fa una crítica bastant descarnada de la nostra societat dels darrers 30-40 anys. Analitza les febleses de l’¡ndividu i no hi ha moviment social que no en surti tocat (hippies, feminisme, humanisme, new age..).
No és un llibre fàcil de llegir però tampoc l’he trobat gens ferregós. Perquè totes les idees van sorgint al llibre a través dels personatges, de moments de les seves vides, o de converses… així que en cap moment tens la sensació d’estar llegint un assaig filosòfic, perquè m’entengueu.
Hi ha un capítol que vaig disfrutar especialment, on els dos germanastres parlen d’Aldous Huxley i del seu llibre "Un món feliç". No sé si tot el què hi relaten és cert. Imagino que sí, que l’autor no s’haurà posat a escriure sobre aquest autor i el seu pensament sense haver-se documentat adequadament, però vaja, que el vaig trobar molt interessant.
Bé, no sé què més dir-vos d’ell. Ara per ara és el llibre que més m’ha sorprès de tot el què he llegit. Crec que és un bon llibre. Així que si no aneu massa atabalats us el recomano (hi ha moments en la vida d’un que les neurones no estan per disfrutar d’una lectura una mica densa!).
I pel què fa al llibre de la Lucía doncs no sé, psè..
Potser després de l’altre ara tot el què llegeixi em semblarà una noveleta!! Jejejeje.. El llibre és amè i es llegeix ràpidament perquè es presenta en capítols molt curtets. Vaig començar-lo molt il·lusionada però ahir quan el vaig acabar em vaig quedar com una mica indiferent. No sé, com dir-ho. Les germanes Gaena no em van semblar ni de bon tros properes. Cadascuna amb els seus problemes existencials que vas descobrint mica en mica. No sé, potser un pèl exagerat i tot. No crec que la majoria de dones d’aquest món tinguem tants dubtes existencials, ni estiguem totes enganxades a les pastilles.
Ara per ara el llibre que més m’ha agradat de l’autora és "De todo lo visible y lo invisible" i potser és perquè va ser el primer que vaig llegir… no sé, d’això ja fa bastant temps!
Res de nou, aquest no m’ha aportat res de nou. Només vaig disfrutar com una boja amb un capítol. Prometo transcriure’n les parts més significatives: parla de la feina d’una de les protagonistes en una multinacional. La veritat és que jo mateixa podria haver escrit aquell capítol, perquè és el viu retrat del què jo visc cada dia al meu currele! Molt divertit, de veritat.
Res més per ara. Seguirem informant..
Dos llibres ben diferents, la veritat. Bé, potser tenen un punt en comú. En tots dos surt la paraula follar… a part d’això, no sabria trobar res més!
Brometes a part, anem per parts, i comencem pel gegant de l’estiu: "Les partícules elementals" del Sr.Houellebecq és un llibre que em va recomanar la llibretera per Sant Jordi. Jo buscava "l’ampliació del camp de batalla" perquè n’havia llegit algun comentari de l’albert. I em va picar la curiositat per llegir alguna cosa que semblava "diferent" al què fins ara m’ha caigut a les mans.
Bé, és cert que no sóc lectora amb gran currículum, així que la proposta de Houellebecq sonava prou "diferent", perquè ens entenguem.
La qüestió és que quan era a la llibreria no trobava el llibre, i em vaig decidir a preguntar. La llibretera em va comentar que no tenia el llibre, que ella es tenia demanats un parell d’exemplars de "les partícules..", que podia demanar-me també "l’ampliació..", tot i que em recomanava decididament "les partícules..", que ella se’l demanava per tenir-lo perquè el llibre li havia agradat molt.
Va prendre nota de les meves dades i, passats uns dies em va trucar per passar a recollir "l’ampliació..". La meva grata sorpresa va ser que, un parell de setmanes més tard, em va tornar a trucar per dir-me que "Les partícules.." també havien arribat i que si hi estava interessada, me les guardava. No me’n vaig poder estar!
Encara no he llegit "l’ampliació..", he començat per "les partícules..", fent cas de la seva recomanació i la veritat és que estic per fer-li un petó la propera vegada que la trobi.
Sí senyors, un bon llibre.
Ep, repeteixo que no sóc lectora experimentada. El què a mi m’ha semblat sorprenent a un altre que hagi llegit més que jo li pot semblar menys impactant o que no aporta res de nou. Però ara per ara és el llibre que més sensacions/sentiments diferents m’ha fet sentir, al llarg de la seva lectura. És un llibre dens, amb un contingut dur (un dels germanastres és profe de lletres, i l’altre és biòleg, així que hi ha molta informació i referència a totes dues esferes de caràcter gairebé tècnic diria jo). Que fa una crítica bastant descarnada de la nostra societat dels darrers 30-40 anys. Analitza les febleses de l’¡ndividu i no hi ha moviment social que no en surti tocat (hippies, feminisme, humanisme, new age..).
No és un llibre fàcil de llegir però tampoc l’he trobat gens ferregós. Perquè totes les idees van sorgint al llibre a través dels personatges, de moments de les seves vides, o de converses… així que en cap moment tens la sensació d’estar llegint un assaig filosòfic, perquè m’entengueu.
Hi ha un capítol que vaig disfrutar especialment, on els dos germanastres parlen d’Aldous Huxley i del seu llibre "Un món feliç". No sé si tot el què hi relaten és cert. Imagino que sí, que l’autor no s’haurà posat a escriure sobre aquest autor i el seu pensament sense haver-se documentat adequadament, però vaja, que el vaig trobar molt interessant.
Bé, no sé què més dir-vos d’ell. Ara per ara és el llibre que més m’ha sorprès de tot el què he llegit. Crec que és un bon llibre. Així que si no aneu massa atabalats us el recomano (hi ha moments en la vida d’un que les neurones no estan per disfrutar d’una lectura una mica densa!).
I pel què fa al llibre de la Lucía doncs no sé, psè..
Potser després de l’altre ara tot el què llegeixi em semblarà una noveleta!! Jejejeje.. El llibre és amè i es llegeix ràpidament perquè es presenta en capítols molt curtets. Vaig començar-lo molt il·lusionada però ahir quan el vaig acabar em vaig quedar com una mica indiferent. No sé, com dir-ho. Les germanes Gaena no em van semblar ni de bon tros properes. Cadascuna amb els seus problemes existencials que vas descobrint mica en mica. No sé, potser un pèl exagerat i tot. No crec que la majoria de dones d’aquest món tinguem tants dubtes existencials, ni estiguem totes enganxades a les pastilles.
Ara per ara el llibre que més m’ha agradat de l’autora és "De todo lo visible y lo invisible" i potser és perquè va ser el primer que vaig llegir… no sé, d’això ja fa bastant temps!
Res de nou, aquest no m’ha aportat res de nou. Només vaig disfrutar com una boja amb un capítol. Prometo transcriure’n les parts més significatives: parla de la feina d’una de les protagonistes en una multinacional. La veritat és que jo mateixa podria haver escrit aquell capítol, perquè és el viu retrat del què jo visc cada dia al meu currele! Molt divertit, de veritat.
Res més per ara. Seguirem informant..
24 d’agost 2006
El gran repte
Ei família, ja he tornat a caseta. Prometo explicar-vos força coses. De fet, en tinc bastantes per explicar. Ara però, us deixo amb el relat que us havia promès de la sortida muntanyera de l'any.
Petonets.
Petonets.
El substitut del 4.000 que haviem d’anar a fer als Alps (El Dôme des Neiges), va ser el Pic de Crabioules, un esforçat cim de 3.116 mts ubicat al Pirineu francès, prop de Luchon.
Heus aquí la crònica d’esdeveniments, els noms dels membres de l’expedició els he canviat per les seves inicials, per qüestions de privadesa..:
Vem sortir de casa a les 9h del matí del dissabte 28 de juliol, vem carregar el cotxe amb les motxilles, les bótes, i tot el necessari i vem dirigir-nos cap a casa de l’ER. Tal i com ens imaginàvem, va sortir amb una motxilla tamany XXXL, a part de la bossa de la corda, les bótes, la bossa del material d’escalada.. Vem atatxonar-ho tot al maleter i vem seguir la ruta cap a casa del MR i
Ens esperaven unes llargues 5 horetes de cotxe, així que calia armar-se de paciència! Vem fer una primera parada a la sortida d’Alfarràs, per comprar fruita, i una segona a Puente de Montañana per comprar una mica de pa i coca per l’expedició. Entre la primera i segona parada vem descobrir que l’ER no havia agafat res de menjar. Res de res. Caldria repartir el què portàvem entre tots i el què acabàvem de comprar.. Sort que en MR i
A Puente de Montañana l’ER va comprar-se una coca de recapta d’escalivada, pebrot i algun tros de sardina, que només de veure-la a mi se’m regirava l’estómac.. A part de que el pebrot em repeteix moltíssim i em senta com una patada, podria dir que, comptant les dimensions de la citada coca, jo allà hi tenia menjar per una setmana sencera... Doncs ell, “ni curt ni peressós”, se la va menjar tota sencera per esmorzar, en un obrir i tancar d’ulls.
Quan per fi vàrem arribar al punt de partida de l’excursió, tots (menys l’ER es clar) vàrem treure els nostres tuppers amb el dinar del dia. L’ER va entrar a la cafeteria/restaurant que hi havia allà mateix i en va sortir amb una ampolla d’aigua i un MAGNUM de xocolata blanca. Allò devia ser el seu dinar... o el postre de l’esmorzar... qui sap, a aquelles alçades jo ja havia desistit d’intentar entendre els hàbit alimentaris del nostre company..
Acte seguit tocava calçar-se les bótes i carregar les motxilles a l’esquena, i omplir-se de paciència i força mental per encarar les 3h
Bé, retornem a la pujada cap al Refugi. La guia deia 3h
Arribats a lloc vem buscar un raconet on sopar i dormir, perquè ja eren quarts de 8 i el sol començava a amagar-se darrere els cims, i la temperatura baixava ràpidament. Els espaghettis també milloren amb l’alçada, que ho sapigueu.. Perquè aquí uns servidors que són uns aventurers professionals, van pensar que dormir al refugi no val la pena. De fet, les experiències que en tenim no són massa brillants. Sempre et toca l’ós roncador al costat i ell dorm, però la resta no! Així que la opció de dormir sota un cel estrellat sempre és molt més romàntica i atractiva. L’espectacle és impressionant. Obres els ulls i sembla que milions d’estels t’hagin de caure al damunt. No sé si també ho fa l’alçada, però realment és un luxe gaudir d’aquella presència. Abans d’adormir-nos encara vaig poder veure un parell d’estels fugaços, i vaig demanar els meus desitjos..
L’endemà al matí ens va sonar el despertador a les 05.00h am, però encara no havia sortit el sol així que vem esperar-nos una miqueta. A les 05:30h vem aprofitar els primers raigs de llum per movilitzar-nos, plegar sacs, refer motxilles, esmorzar i sortir esperitats cap a la nostra fita. El cel era ben net, cap núvol per enlloc.
Vem enfilar cap a la capçalera del Cirque des Cabrioules, i el vem atravessar de punta a punta, caminant entre blocs de granit, pujant i baixant, esquivant les poques llengües de glaç que encara hi quedaven. Després de molta estona de caminar per aquest caòtic mar de pedres, vem arribar al Col des Crabioules (3.012mts). Allà ens quedava un llarg i entretingut recorregut per Cresta fins al cim. On una servidora va treure el pitjor d’ella mateixa:
La tornada va ser pel mateix camí així, però jo havia aconseguit calmar-me, i m’ho vaig prendre amb més tranquil·litat.
Ens quedava desfer tot el camí i després baixar altra vegada del refugi fins al cotxe, una sessió prou llarga. Però no m’importava. Em feia mal tot el cos, sobretot la cama (que encara segueix lesionada). Però no m’importava. Havia assumit més risc del què caldria, així que vam acordar amb el meu marit que les properes sortides evitaran una exposició semblant. Una cosa és escalar a 30 mts de terra i l’altra a més de 300. Representa que la dificultat és la mateixa, però l’exposició al risc no. Així que, digueu-me “cobarde de la pradera” però la meva faceta de marona, ha guanyat la partida. El camí del Refugi al cotxe era especialment bonic però no em quedava esma per distreure'm gaire. Baixàvem com esperitats, cansats de tanta motxilla, però amb el somriure a la cara de saber-nos vencedors d'un castell inexpugnable, convençuts de que tot allò valia molt la pena, i de que ens feia sentir més vius que mai.
A quarts de nou vem parar a Pont de Suert a sopar (si nosaltres teníem gana, imagineu-vos l’ER, que havia anat menjant una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà..).
I a les 12h de la nit vem arribar a casa. Rebentats però molt contents. Perquè tenim aquella vena massoca que fa que disfrutem més com més esforç hagi suposat la jornada. Perquè el muntanyisme d’esforç sempre val la pena. Sempre és un regal per l’ego. I perquè havíem descobert un altre racó bellíssim del pirineu. Un altre bon record.
Aquí dues fotos del protagonista de l'excursió. A baix he intentat marcar-vos en vermell el tram de cresta que vem fer..
05 d’agost 2006
alguna cosa més
Tinc tantes coses a dir-vos i tan poc temps!!
Demà marxem cap a la Vall d'Aran i en aquests moments els dos homes de la casa estan a la placeta de sota casa, gronxant-se.. Jo en teoria estic aquí sola per fer maletes tranquil·lament... així que no em puc estendre massa ara per ara.
Miraré de conectar-me al vespre, quan hagi enllestit més el tema per explicar-vos més tranquil·lament l'aventura al Pirineu francès (Luchon).
Ara us dic quatre cosetes més que fa dies que tinc pendents:
1 - sense ànims ni temps de fer una crítica literària com caldria: Darrerament ha caigut "Amors ridículs" de Milan Kundera, i "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. El primer és molt ràpid de llegir, amè, i bastant inquietant. Els seus personatges són, com ho diria, diferents. De carn i os, plens de sentiments. Un recull d'historietes curtes que m'han fet passar estones ben distretes. Tà bastant bé.
De la Ciudad de los prodigios no en puc parlar tan bé.. no és que el llibre no estigui bé ni sigui una bona novel·la. Imagino que sí que ho és... s'hi veu un treball de recerca i imaginació exhaustius, i la narrativa és un xic carregadeta però amena.. El problema que hi trobo és que els seus personatges són tot el contrari dels de l'altre llibre. No saps mai si tenen por, si tenen enveja, si actuen per amor, per odi..
Digueu-me peliculera però a mi m'agrada molt que em retratin els personatges, i ho vaig trobar a faltar. He assistit d'espectadora a una narració d'una seqüència d'esdeveniments sense tenir massa mecanismes per saber què vindria després perquè en cap moment m'he pogut posar a la pell dels protagonistes.. no sé si m'explico.
2-L'ordinador em fa bastant el burro. Aquesta és la primera vegada que aconsegueixo conectar-me des de l'últim post, així que no és que passi de vosaltres, sinó que realment no he pogut treure el nas per casa vostra!!
3- El meu millor amic ha sigut pare el passat 1 d'agost d'un petitó adorable i molt tranquil. Estic realment feliç de que tot hagi anat bé i de veure com als pares els cau la baba.
4- Bones vacances a tots i totes. I, per si al vespre no pogués connectar-me: Ens tornarem a veure el 21 d'agost. Me'n vaig a passar fred al Pirineu!!!
A reveure....
Demà marxem cap a la Vall d'Aran i en aquests moments els dos homes de la casa estan a la placeta de sota casa, gronxant-se.. Jo en teoria estic aquí sola per fer maletes tranquil·lament... així que no em puc estendre massa ara per ara.
Miraré de conectar-me al vespre, quan hagi enllestit més el tema per explicar-vos més tranquil·lament l'aventura al Pirineu francès (Luchon).
Ara us dic quatre cosetes més que fa dies que tinc pendents:
1 - sense ànims ni temps de fer una crítica literària com caldria: Darrerament ha caigut "Amors ridículs" de Milan Kundera, i "La ciudad de los prodigios" d'Eduardo Mendoza. El primer és molt ràpid de llegir, amè, i bastant inquietant. Els seus personatges són, com ho diria, diferents. De carn i os, plens de sentiments. Un recull d'historietes curtes que m'han fet passar estones ben distretes. Tà bastant bé.
De la Ciudad de los prodigios no en puc parlar tan bé.. no és que el llibre no estigui bé ni sigui una bona novel·la. Imagino que sí que ho és... s'hi veu un treball de recerca i imaginació exhaustius, i la narrativa és un xic carregadeta però amena.. El problema que hi trobo és que els seus personatges són tot el contrari dels de l'altre llibre. No saps mai si tenen por, si tenen enveja, si actuen per amor, per odi..
Digueu-me peliculera però a mi m'agrada molt que em retratin els personatges, i ho vaig trobar a faltar. He assistit d'espectadora a una narració d'una seqüència d'esdeveniments sense tenir massa mecanismes per saber què vindria després perquè en cap moment m'he pogut posar a la pell dels protagonistes.. no sé si m'explico.
2-L'ordinador em fa bastant el burro. Aquesta és la primera vegada que aconsegueixo conectar-me des de l'últim post, així que no és que passi de vosaltres, sinó que realment no he pogut treure el nas per casa vostra!!
3- El meu millor amic ha sigut pare el passat 1 d'agost d'un petitó adorable i molt tranquil. Estic realment feliç de que tot hagi anat bé i de veure com als pares els cau la baba.
4- Bones vacances a tots i totes. I, per si al vespre no pogués connectar-me: Ens tornarem a veure el 21 d'agost. Me'n vaig a passar fred al Pirineu!!!
A reveure....
02 d’agost 2006
Molt ràpidament..
Estic de vacances.
Representa que hauria de tenir més temps per conectar-me, però un bitxito de 2 anys no em deixa gaire marge de maniobra.
Aquest cap de setmana passat vaig fer l'expedició de la meva vida. No va poder ser el 4.000 dels alps. El seu substitut, un arriscat cim del pirineu francès que porta per nom Pic de Crabioules, va batallar fins a l'últim moment per evitar que el culminéssim..
Miraré de buscar uns minutets per explicar-vos-ho amb una mica més de detall i per llegir-vos, que porto un desconnecting people que déu n'hi dó!!!
fins ben aviat.
HO PROMETO!
Representa que hauria de tenir més temps per conectar-me, però un bitxito de 2 anys no em deixa gaire marge de maniobra.
Aquest cap de setmana passat vaig fer l'expedició de la meva vida. No va poder ser el 4.000 dels alps. El seu substitut, un arriscat cim del pirineu francès que porta per nom Pic de Crabioules, va batallar fins a l'últim moment per evitar que el culminéssim..
Miraré de buscar uns minutets per explicar-vos-ho amb una mica més de detall i per llegir-vos, que porto un desconnecting people que déu n'hi dó!!!
fins ben aviat.
HO PROMETO!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)