Ei família, ja he tornat a caseta. Prometo explicar-vos força coses. De fet, en tinc bastantes per explicar. Ara però, us deixo amb el relat que us havia promès de la sortida muntanyera de l'any.
Petonets.
El substitut del 4.000 que haviem d’anar a fer als Alps (El Dôme des Neiges), va ser el Pic de Crabioules, un esforçat cim de 3.116 mts ubicat al Pirineu francès, prop de Luchon.
Heus aquí la crònica d’esdeveniments, els noms dels membres de l’expedició els he canviat per les seves inicials, per qüestions de privadesa..:
Vem sortir de casa a les 9h del matí del dissabte 28 de juliol, vem carregar el cotxe amb les motxilles, les bótes, i tot el necessari i vem dirigir-nos cap a casa de l’ER. Tal i com ens imaginàvem, va sortir amb una motxilla tamany XXXL, a part de la bossa de la corda, les bótes, la bossa del material d’escalada.. Vem atatxonar-ho tot al maleter i vem seguir la ruta cap a casa del MR i la LL. També estaven preparats a la porta de casa seva. Més motxilles, més bótes de caminar, més cordes, ... Al final, entre maleter i alguna cosa als peus de la co-pilot (una servidora), hi va cabre tot.
Ens esperaven unes llargues 5 horetes de cotxe, així que calia armar-se de paciència! Vem fer una primera parada a la sortida d’Alfarràs, per comprar fruita, i una segona a Puente de Montañana per comprar una mica de pa i coca per l’expedició. Entre la primera i segona parada vem descobrir que l’ER no havia agafat res de menjar. Res de res. Caldria repartir el què portàvem entre tots i el què acabàvem de comprar.. Sort que en MR i la LL ja el coneixen força i havien comptat amb aquesta possibilitat, i duien sopar per tres. L’ER tindria sopar assegurat, però la resta d’àpats hauríem d’apanyar-nos
A Puente de Montañana l’ER va comprar-se una coca de recapta d’escalivada, pebrot i algun tros de sardina, que només de veure-la a mi se’m regirava l’estómac.. A part de que el pebrot em repeteix moltíssim i em senta com una patada, podria dir que, comptant les dimensions de la citada coca, jo allà hi tenia menjar per una setmana sencera... Doncs ell, “ni curt ni peressós”, se la va menjar tota sencera per esmorzar, en un obrir i tancar d’ulls.
Quan per fi vàrem arribar al punt de partida de l’excursió, tots (menys l’ER es clar) vàrem treure els nostres tuppers amb el dinar del dia. L’ER va entrar a la cafeteria/restaurant que hi havia allà mateix i en va sortir amb una ampolla d’aigua i un MAGNUM de xocolata blanca. Allò devia ser el seu dinar... o el postre de l’esmorzar... qui sap, a aquelles alçades jo ja havia desistit d’intentar entendre els hàbit alimentaris del nostre company..
Acte seguit tocava calçar-se les bótes i carregar les motxilles a l’esquena, i omplir-se de paciència i força mental per encarar les 3h 15’ i els 1.330 mts de desnivell que la guia ens marcava per arribar al Refuge du Maupas, on faríem nit. La pujada era contundent i jo que sóc una excursionista que gasta dièsel, m'ho vaig prendre amb molta calma. Això de "gastar dièsel", perquè m’entengueu: vull dir que sóc com una formigueta. Vaig fent passetes petitones a ritme calmat, pujant mica en mica. “Sin prisa pero sin pausa” seria més o menys la definició de la meva estratègia. Quan vaig començar en aquest món m’agradava caminar fent gala del meu passat de gimnasta, però allò era un despilfarrament d’energies, un desgast innecessari que obligava a parar-me cada dos per tres, així que vaig decidir aprendre dels grans mestres (permeteu-me una pausa per parlar-vos d’ells): el grup de muntanya del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, un grup reduït d’individus amb moltíssima experiència, bragada pels anys, amb una mitjana d’edat de 70 anys com a mínim. El primer contacte amb ells va ser tota una sorpresa, ens vem quedar al·lucinats amb el personal. Pensàvem “però on anem amb aquests iaios? A veure si encara acabarem a l’hospital!” ...JA!!! Creu-t’ho!!! Feina teníem a seguir-los!!! Uns cracks. D’ells vaig aprendre “el pas de rebenta-vaques”. La millor opció per caminar hores i hores per la muntanya: Pas lent i continuat, acompassar ritme i respiració, sense excessos..
Bé, retornem a la pujada cap al Refugi. La guia deia 3h 15’, nosaltres ja comptàvem que podíem afegir-hi una hora més -perquè no sé si ho sabreu, però les guies les fan per desmoralitzar el personal, i per pujar l’ego dels seus autors. No sé si competeixen entre ells per escriure cronos impossibles, o senzillament resulta que ells no hi han pujat mai al cim en qüestió i escriuen el què els sembla- així que ens ho vam prendre amb filosofia. Després de 3 horetes de caminar els companys van proposar una parada, ells ja havien parat una estona abans, i com que caminen més ràpid que jo, els havia deixat descansant mentres jo continuava xino-xano. Així que, després de que em juréssin que no em restarien punts a l'expedient per accedir a la parada, vaig accedir al merescut descans. Vem aprofitar per beure aigua, menjar barretes de cereals i picar quatre pistatxos/festucs. Sabíeu que els festucs milloren amb l’alçada? Sí senyors, a la muntanya estan molt més bons!!! Vem recordar l’habilitat d’un altre bon amic, que sap menjar els cacahuets de closca amb la closca (sí XT, et vem tenir present tot i que al final no poguessis venir!), i vem reprendre el camí que semblava que apuntava el seu final. Efectivament, al cap de ben poc vem trobar un cartell que deia “Refuge du Maupas 20 minuts”.. GLORIA GLORIA ALELUIA!!
Arribats a lloc vem buscar un raconet on sopar i dormir, perquè ja eren quarts de 8 i el sol començava a amagar-se darrere els cims, i la temperatura baixava ràpidament. Els espaghettis també milloren amb l’alçada, que ho sapigueu.. Perquè aquí uns servidors que són uns aventurers professionals, van pensar que dormir al refugi no val la pena. De fet, les experiències que en tenim no són massa brillants. Sempre et toca l’ós roncador al costat i ell dorm, però la resta no! Així que la opció de dormir sota un cel estrellat sempre és molt més romàntica i atractiva. L’espectacle és impressionant. Obres els ulls i sembla que milions d’estels t’hagin de caure al damunt. No sé si també ho fa l’alçada, però realment és un luxe gaudir d’aquella presència. Abans d’adormir-nos encara vaig poder veure un parell d’estels fugaços, i vaig demanar els meus desitjos..
L’endemà al matí ens va sonar el despertador a les 05.00h am, però encara no havia sortit el sol així que vem esperar-nos una miqueta. A les 05:30h vem aprofitar els primers raigs de llum per movilitzar-nos, plegar sacs, refer motxilles, esmorzar i sortir esperitats cap a la nostra fita. El cel era ben net, cap núvol per enlloc.
Vem enfilar cap a la capçalera del Cirque des Cabrioules, i el vem atravessar de punta a punta, caminant entre blocs de granit, pujant i baixant, esquivant les poques llengües de glaç que encara hi quedaven. Després de molta estona de caminar per aquest caòtic mar de pedres, vem arribar al Col des Crabioules (3.012mts). Allà ens quedava un llarg i entretingut recorregut per Cresta fins al cim. On una servidora va treure el pitjor d’ella mateixa: LA POR. Suposo que és el meu component de “lloca” que no pot fer altra cosa que pensar en el seu pollet. I també suposo que hi va contribuir força l’accident que va patir el nostre amic que va provocar la seva mort. La qüestió és que, tot i que racionalment sabia que la dificultat no era tan gran com perquè no pogués superar el recorregut, no feia més que pensar que un petit accident allà dalt, a més de 400 mts del terra, em podia costar la vida, ja fos a mi o al meu marit, que venia darrere. I la veritat, no estem com per permetre’ns aquest tipus de luxes, com comprendreu. La qüestió és que vem anar avançant i superant les dificultats que ens presentava la Cresta fins arribar al cim al cap d’una hora ben llarga. La vista era espectacular. Realment valia la pena ser allà dalt, malgrat que el risc que suposava fos el que era.
La tornada va ser pel mateix camí així, però jo havia aconseguit calmar-me, i m’ho vaig prendre amb més tranquil·litat.
Ens quedava desfer tot el camí i després baixar altra vegada del refugi fins al cotxe, una sessió prou llarga. Però no m’importava. Em feia mal tot el cos, sobretot la cama (que encara segueix lesionada). Però no m’importava. Havia assumit més risc del què caldria, així que vam acordar amb el meu marit que les properes sortides evitaran una exposició semblant. Una cosa és escalar a 30 mts de terra i l’altra a més de 300. Representa que la dificultat és la mateixa, però l’exposició al risc no. Així que, digueu-me “cobarde de la pradera” però la meva faceta de marona, ha guanyat la partida. El camí del Refugi al cotxe era especialment bonic però no em quedava esma per distreure'm gaire. Baixàvem com esperitats, cansats de tanta motxilla, però amb el somriure a la cara de saber-nos vencedors d'un castell inexpugnable, convençuts de que tot allò valia molt la pena, i de que ens feia sentir més vius que mai.
A quarts de nou vem parar a Pont de Suert a sopar (si nosaltres teníem gana, imagineu-vos l’ER, que havia anat menjant una miqueta d’aquí i una miqueta d’allà..).
I a les 12h de la nit vem arribar a casa. Rebentats però molt contents. Perquè tenim aquella vena massoca que fa que disfrutem més com més esforç hagi suposat la jornada. Perquè el muntanyisme d’esforç sempre val la pena. Sempre és un regal per l’ego. I perquè havíem descobert un altre racó bellíssim del pirineu. Un altre bon record.
Aquí dues fotos del protagonista de l'excursió. A baix he intentat marcar-vos en vermell el tram de cresta que vem fer..
