#estàpassant

19 d'agost, 17:45h, a la meva ciutat.

Vull recalcar "a la meva ciutat", perquè hom tendeix a pensar que hi ha coses que només succeeixen als EUA. Que és allà on genuïnament passen les coses curioses i on hi ha les Universitats que elaboren els estudis més inversemblants.

Seguim:

al banc del carrer de casa hi ha assegudes dues noies. De les que per tal com van vestides diries que tenen 16 anys, però que per la cara saps que en tenen 13 com a molt. S'asseuen una molt aprop de l'altra, ajuntant els respectius caparronets. Per a l'ocasió han deixat convenientment lliures les seves melenes, caient amb gràcia cap a un costat, lluïnt amb els reflexes del sol de tarda.  

Sí, s'estan fent una selfie.

Conforme m'anava apropant les sentia repetir a l'uníson: OOOOOOC ....   OOOOOC...   OOOOOOOOOC.....  OOOOOOOOOC...  OOOOOOOC....  OOOOOOOOOOC...  (sí, tants ocs!!)

I jo pensant dins meu: Grigri, ja no tens edat per entendre les coses que fa el jovent.. El salt generacional fa la seva feina!!!  

Llavors, mentres jo creuava el carrer cap a la vorera contrària, sento que una de les dues diu: Ai.. no serà OKEI ????

Rialles.. Alcen el mòbil altra vegada, recuperen posicions. I canten:  OOOKEEEEEEEEEEI  (foto)  OOOOKEEEEEEEEEEEI (foto)  va una altra!  OOOOOKEEEEEEEEEIII

Em faig gran. 

Molt gran.

Com criatures

Vaig sentir que preguntaven a un nen de 9 anys si hi havia alguna nena guapa a la seva classe, i la resposta va ser un ràpid “No!”. Llavors el seu germà de 12 va afanyar-se a intervenir i dir “Siiiiiií, li agrada una nenaaaa, la taaaaaal” , al què el petit va respondre fent una ganyota de fàstic i dient “Eeeeeeeeeeecs, però què diiiiuuuuussss!!! No m’agrada la taaaaaaal!!!!”

Vaig riure per sota el nas recordant que tots hem passat per aquí, tots hem sigut nens i hem patit aquest moment en què algú revela el teu secret, i tu poses cara de que aquell nen/nena et provoca vomitera, quan en realitat no és així. En realitat saps que sí que t’agrada, saps que quan el veus al passadís entre classes, sents una punxadeta a l’estómac. Però no vols que sigui dit. Et mors de tanta vergonya.

En un altre moment vaig gosar fer-me la pregunta de si això només ens passa quan som criatures, o si ho repetim al llarg de les nostres vides, durant molts anys després.. I el primer pensament, el què em va venir automàticament, va ser el de “I és clar que no ho fem!! quines preguntes més ximples et fas.. és de pura lògica!! Quin sentit té allunyar-se d’algú o d’allò que t’agrada i actuar en sentit contrari?? Jajajaja.. aix...si és que..”
Per adonar-me, pocs segons després, de que sí que ho fem. I a més ho fem de manera més habitual del què mana el sentit comú. I és una llàstima.

M’agradaria haver trobat respostes a perquè ho fem abans d’asseure’m a escriure. Puc imaginar múltiples situacions i factors, però sense visibilitzar cap conclusió clara de moment. Al capdavall cada persona és única i diferent, i les vivències individuals pesen molt. Algú ho farà per auto-protecció, per no haver d’enderrocar les seves pròpies barreres. Algú potser perquè porta tant temps instal·lat en la queixa, que no es concedeix el plaer de regalar-se alguna cosa bona, i fa com la guineu de Samaniego amb el raïm..

El què sí puc dir és que he decidit que jo NO vull fer-ho. O com a mínim que ho intentaré, seriosament. I si no me’n surto, i em costa, i erro l’intent, ho seguiré intentant.
Us concedeixo permís des d’ara mateix per renyar-me si em trobeu desviant-me d’aquest propòsit.



Avall que fa baixada

Però què coi em passa?? Perquè hi caic una vegada i una altra?? Què és el que no em van explicar bé a mi????  caguntotttttttttt....

Us ho diré. El què no em van explicar bé és que un ha de SABER, així en MAJÚSCULES, de la mateixa manera que saps que hi ha el dia i la nit i la vida i la mort, que això d’anar per la vida posant el cor en tot allò què fas, i donar-ho tot a la gent que t’envolta és molt bonic i tal, però que fer-ho sense posar-hi certs filtres, és un desgast continu d’energies. És anar per la vida desenfocat. És de ser inútiles que diria aquell.

I jo a aquestes alçades encara no n’he après. El sentit comú em diu que hauria d’acceptar-me tal com sóc, i deixar d’enfadar-me amb mi mateixa per ser així.  Que és desgastar-se doblement. Però a voltes l’opció més sensata també és l’opció més difícil. 

Diuen que ens deceben les nostres expectatives, no les persones, ni allò que ens succeeix.  I doncs, què he de fer?  Deixar d’esperar res, de ningú? Aix sí dona, és clar! Quines preguntes tu també... El sabudíssim principi matemàtic del "actuar i donar sense esperar res a canvi", que serà que les monges no t'ho van explicar vegades!  

Algú em pot dir com es fa això??  Com encaixes un revés quan ets una persona que ha triat l’il·lusió  com a motor de vida??  Quan el què dóna sentit a cada pas que fas i a cada camí que prens és posar-hi el 100% de tu mateix.. perquè sinó, perquè posar-s’hi, oi??

Segueixo sense trobar resposta a aquestes preguntes. I dubto molt de que mai les acabi trobant. Perquè el dia que no m’entusiasmi el què faig, el dia que visqui a mig gas, el dia que deixi d’emocionar-me, el dia que deixi d’estimar a tota la gent que estimo fins a les últimes conseqüències. Deixaré de ser jo.

Ergo... Sóc un cas perdut d’entrada, un desastre amb  potes. Benvingut desenfocament vital, benvingut desgast d’energies, benvingudes contradiccions, i BEN-VIN-GU-DES-HÒS-TIES-QUE-M’EM-POR-TO.

No???

 

Records

Vaig llegir el teu escrit i vaig dir-te que penso que forma part de la naturalesa humana reconstruir els propis records. La memòria ja les fa aquestes coses. Per resiliència. I també que m’havies fet pensar en la idea de Big Fish, de refer la pròpia memòria pel sol plaer de fer-la més bonica.

Des de llavors ha seguit venint-me el tema al cap, intermitentment, i també he tornat a llegir-te. Aquesta segona lectura ha estat molt diferent. He anat més enllà de “Big Fish”. Aquesta vegada he sentit dolor. I tristesa.  

És la paret. Aquesta maleïda paret.. 

No hauríem de construir-ne.

Resulta impossible al principi.. bfffffff.. El més mínim intent et fa trontollar.. et sents insegur.. les ferides encara són massa tendres..  

Però arriba un moment que sents la necessitat de seguir avançant, d'estar en pau de debò amb tu mateix. I és llavors quan toca enderrocar  tots els murs que has anat aixecant i veure amb total claredat TOT el què has viscut. Sense anestèsia. Sense canviar res del què va passar, ni tampoc res del què vas sentir. Recordant la part bona i la dolenta i posant-les ambdues a la balança en la proporció justa i adequada. Sense trampes. 

Vull pensar que l’autèntica resiliència funciona d’aquesta manera. Del contrari, l’únic que aconseguim és allunyar-nos més de nosaltres mateixos.

Records de cookies, records cuquis

Per donar consells cuquis a les dones de Catalunya ja tenim a l'Angelines de La Competència, jo m'he assegut aquí per explicar-vos que aquesta tarda he vist una foto on sortia una capsa blava amb galetes dins. La típica capsa blava de les Danish Cookies.
I la visió de la foto ha disparat imatges dins del meu cap, un torrent de records caient consecutius ràpidament com peces de dòmino.

Recordo el so tant característic de llauna quan s'obria. Recordo la remor les paperines arrissades fregant entre els dits. Recordo l'olor de mantega. Recordo la capa cruixent de sucre de les galetes quadrades. Recordo el relleu de les rodones del forat al mig.  Recordo que aquelles eren les galetes de les ocasions especials.  Recordo que si algun conegut anava a Andorra, et portava aquestes galetes (molt abans de la moda dels after eight i els kleenex de menta). També que s'acabaven molt ràpid, malgrat te les donéssin amb compta-gotes. Perquè tots volíem que aquella festa durés força dies.
I també recordo el post-galetes.... La segona vida d'aquelles capses blaves..  Perquè les nostres àvies i mares tenien aquestes capses plenes de fils de cosir!!!

Recordo especialment a casa meva una capsa plena de cintes de raso setinades, de diferents colors i amplades, que la mare feia servir per fer-nos llaços a les cues.  Recordo obrir la capsa de tant en tant i passar-me estones descargolant i tornant a cargolar les cintes.  Les veig i recordo el seu tacte suau.  Per contra, no recordo que m'agradéssin les llaçades que em feia ma mare.. jajajajaja... hi éren, perquè hi ha fotos que ho demostren!!!!  però no recordo disfrutar de que em guarnís amb aquelles cintes tan boniques.
Probablement no ho recordo perquè, en el fons, sempre m'ha agradat portar la contrària. Només que en aquell temps encara no n'era conscient.

I vosaltres? Recordeu capses blaves a casa vostra?

Me ¿encanta? ser mujer

Aquest matí quan ha sonat el despertador l'he parat, no sé com. No ho recordo. M'he despertat 45 minuts després, amb el conseqüent atac de pànic..

He decidit que no em deixaria vèncer pel contratemps, i amb una eficàcia al nivell del TC he arribat a tot i a l'hora. I a més he decidit que em vestiria amb brusa i faldilla i em posaria sabates de taló, perquè veure'm guapa al mirall  m'aniria bé per donar la volta al contratemps matinal  (teràpia del porqueyolovalgo).

El matí ha sigut bastant funest a la feina, i a les 12h he rebut trucada de l'escola de que el MFP havia vomitat i que fessim el favor d'anar-lo a recollir...  5 trucades després (mòbil de l'avi, fixe dels avis, mòbil de l'àvia, institut del gran per deixar-li nota de canviar l'itinerari a la sortida, escola del petit per confirmar que una unitat de recollida urgent estava en camí), tenia el foc controlat.

Unes hores després he sortit de la feina, i he trobat un embús que m'ha tingut 50 minuts fent caravana per un recorregut de poc més de 20 kilòmetres, i quan per fi he arribat a Sabadell, he anat a buscar un vestit que m'he fet arreglar pel casament del meu cosí. La senyora cosidora tot xerrant animada m'ha deixat anar un "l'altre dia també vaig arreglar un vestit per una noia AMB POC PIT COM TU"...

ESCOLTI SENYORA!!! que he tingut un dia molt dur jo!!! m'he posat brusa faldilla i uns talonarros per animar-me!!! que no ho veu??? M'ha sortit una llaga al peu esquerre que aguanto amb un somriure per no pensar-hi, i així reprimir els instints assassins que porto acumulats de tot el dia!!!  no m'ho faci això!!! EM SENT?????

Hi ha dies que, quan arribes al final del dia, no saps si riure o plorar..

Vol Salami?

Des d'aquest racó de món avui vull presentar-vos un altre fenòmen dels que fan posar els pèls de punta.  M'atreviria a dir que a l'alçada del fenòmen ISF (els que no sapigueu a què corresponen aquestes sigles us convido a cercar dins del blog, i trobareu un parell de posts antics..).

Es tracta dels GDP, els Galans De Pasillo.
Alguns de vosaltres, i sobretot algunes, potser amb aquest nom en teniu prou per intuïr de què parlo. Per a vosaltres, i també per a tota la resta, us escric a continuació en què consisteix el fenòmen.

Per començar, el primer que es pot dir del fenòmen GDP és que passa sobretot al teu lloc de treball. Brota espontàniament (almenys en aparença, però d'improvisació no n'hi ha ni gota) quan tu DONA, t'aixeques de la teva taula per anar a la impressora, o al WC, o a agafar l'ascensor per anar al menjador, i un senyor (el susuditx GDP) t'intercepta en la teva trajectòria per piropejar-te.

El GDP opera de manera metòdica i amb resultats qüestionables. És un romàntic impulsiu que es creu posseïdor del do d'alegrar-te el dia. Acostuma a tenir una certa edat (amb excepcions, que sempre n'hi ha) diguem d'uns 50 tacos cap amunt; cosa que vol dir que ha mamat des de petit l'estil del trio Ozores-Pajares-Esteso.  I no entén que no et desfacis d'il·lusió després del comentari que ha preparat "especialment" per tu aquell dia, quan te'l deixa anar amb posat de seductor amb mitja rialleta tipus Senbei Norimaki parlant a la Senyoreta Yamabuki.

exemple 1: "caram, quins talons que portes avui! (pausa dramàtica per amplificar el seu somriure) m'agraden molt els talons!"  i tu penses: no me'ls he posat per tu, imbècil!!

exemple 2: "això són cames!!"   i tu penses: sí, dues, serveixen per caminar, no ho sabies????

exemple 3: (apartant els teus cabells d'un costat) "que boniques aquestes arracades" (i afegint mirada acero azul de Derek Zoolander) "et queden bé, m'agraden!"      i tu penses: noooeeeemtooooquiiiiiiiiiiiiiiis ratafastigooooosaaaaaaaaaaaaa!!!

per dir-ho en altres paraules: el GDP és un senyor amb autoimatge de Humphrey Bogart, que a tu et recorda sobretot al Torrente.

Vull pensar que no sóc la única que troba GDP's pel món. Vull pensar que cada empresa té el seu GDP. I també vull pensar que no sóc la única a qui li molesta.
Perquè molesta, i molt.
Perquè com vaig llegir fa poc, el masclisme és una realitat que amb els anys ha anat sofisticant els seus mètodes, i això el GDP ho demostra. Sí, és masclisme.  Perquè em diran que només m'ha dit una cosa bonica, i no volia fer-me enfadar, que quin caràcter més eixut que tinc!  quan el què està clar és que si fos al revés, si jo m'apropés al passadís a un home, li agafés la corbata i ben aprop de la seva cara li digués: "Hummm, quina corbata! m'agrada la teva corbata" amb morritus d'Scarlett Johanson, tothom interpretaria el comentari com una CLARA invitació al coit.

El què és una servidora, cada vegada que veig venir un GDP, conjuro mil plagues sobre el seu cap.
Hauria de deixar anar un moc, ho sé. Però no sempre me'n surto. Segur que la cara de fàstic que se'm posa és de rècord guiness, però en algunes ocasions no passo d'aquí.  Perquè prefereixo no contestar, no sigui que encara li agradi que li fotin canya..

GDP's del món. Recicleu-vos!!!!!

Després d’un primer post, que ha estat tan ben rebut, m’assec davant de l’ordinador amb el petit neguit d’estar davant del repte de mantenir el nivell.

Una mica com passa al protagonista del Dicker al cas del Harry Quebert, salvant les distàncies és clar.

Què escriure? Per on començar?

Fins que ahir em va venir la resposta en forma de vivència (altra vegada). Al matí una companya de feina que està embarassada em comentava que comença a perdre memòria, que s’oblida de les coses, que s’ha transformat com per art de màgia en un despiste en potes.  A la tarda rebia per wsp el lament carregat de nervis d’una altra companya que tenia la filla entrant a quiròfan per posar-li bé el cúbit i el radi, trencats amb desplaçament a causa d’una caiguda..

I és que això de ser mare, estimats amics i coneguts. És un xou...

Ningú t’ho explica, ningú t’avisa (i millor que no ho facin). Però és un daltabaix. Et transforma completament i no pots fer més que encaixar amb la major esportivitat possible que la mare natura faci camí a través teu. Ets una rajoleta més d’aquest mosaic de la supervivència, de la Vida.

Et trobes parlant de coses que no sabies que existien amb una naturalitat que et sorpren: fontanel·la, percentil, mastitis, còlic.  Et tornes un expert en diagnosticar dolències segons el color dels mocs de la criatura, o el color, textura i olor de les seves defecacions (els nens no caguen merda, que ho sapigueu). Ets capaç de calcular dosis de Dalsy i Apiretal fins i tot adormida. Desenvolupes una capacitat auditiva digna de dona biònica per sentir el mínim gemec del teu bebè a la nit, o per distingir el seu plor entre el ramat. Aprens a córrer en sabates de taló en les situacions i terrenys més complicats. A portar tantes coses penjant com si fossis una deesa hindú d’aquelles amb tants braços. Vaja, i moltíssims avantatges extra més, que ara mateix no em venen al cap, però que hi són.

Però per sobre de totes aquestes habilitats i capacitats adquirides, ser mare és una vivència. Una sensació. Un SENTIMENT. Sentir en carn pròpia el dolor del braç trencat del teu fill. Saber que no hi ha res que t’importi més que veure’ls créixer feliços, encara que el què tu vols caigui sovint a la darrera posició de les prioritats, o que directament no aparegui a la llista. Sentir a vegades que no ho fas prou bé.. ja no dic perfecte, sabem que és impossible, ens conformem en fer el millor que podem, però és com si, en el món que ens ha tocat viure, estiguessim qüestionades en tot moment per qualsevol que hagi llegit un llibre o hagi vist un vídeo a youtube sobre criança, i això és difícil de gestionar!  Acceptar que no arribes a tot, i que sí, t’has tornat un despiste amb potes, i potser no té res de dolent això, perquè si fossim capaces de tenir consciència plena de com vivim les nostres vides, (potser) no ho suportaríem. Saber que no has viscut mai una felicitat comparable al moment en què el teu fill t’abraça. Admetre que et cau la llagrimeta quan el veus a l’espectacle de final de curs cantant una cançó amb la resta de la classe. Penjar a la taula de la feina el dibuix que t’ha regalat. Gaudir de la satisfacció dels seus èxits, i odiar-te (una mica) quan toca treure l’artilleria pesada al camp de batalla del dia a dia.

Tot això i molt més, em resulta difícil posar-ho en paraules. Però crec que ja he dit bastant. Ho deixo aquí, perquè això és un blog, no una tesi doctoral!!

Mares del món, sou collonudes. Gràcies per existir!

Pares, disculpeu que no escrigui sobre vosaltres. Si algun dia sóc pare, ho faré, no ho dubteu!

I think: therefore I write

copiant a Monsieur Descartes reprenc el blog avui, perquè si no ho faig REBENTO. 

Perquè avui (i deixo dit d'entrada cap on va aquest post) he acabat amb la papaia pleníssima de la mala educació de la gent.
Que sí que sí, que d'acord, que no es pot generalitzar. Potser només he tingut un dia desafortunat.
Però com que no tinc manera de verificar si és certa aquesta premisa, escric. 

Hi ha dies que un perd la fe en l'espècie humana, i avui és un d'ells.

Estic TIPA de trobar-me algú que entra a l'ascensor, a la feina, dir el meu bon dia educat, i que no respongui. Que faci cara com de que no ha vist ni sentit ningú dins l'ascensor. 
EXQUIUSMIII?????? 
sóc invisible???  penses que el que has escoltat és una fucking cacofonia???  Ets tan irresistibol i cool que has pensat que quan t'he vist t'he dit "bon dia" perquè no puc viure sense ser amiga teva???  

Es pot dir que així he començat el dijous, amb el maleducat de torn a l'ascensor. 

Però aquesta història no acaba aquí.. Of course not!

A la tarda he agafat el tren per anar a Barna. I ja em perdonareu, potser m'estic fent gran, però algú em pot explicar d'on surt la necessitat que tenen alguns especimens de compartir els seus vídeos i àudios amb la resta de passatgers del tren??  en 23 minuts de trajecte he patit 4 episodis d'aquest fenòmen, diguem-ne MAS (Media Altruistic Sharing). I sincerament, tampoc ho entenc.

Per si fos poc, a la tornada he GAUDIT d'una avaria a la línia de tren, i he acabat compartint una hora del meu dia amb tota la gentada que omplia el tren (una hora per fer el mateix trajecte de 23 minuts de l'anada). L'avaria provocava que paréssim entre estació i estació i que, quan arribàvem a l'andana, el nombre de persones que pujava al tren fos superior a l'habitual. Comprensible d'altra banda, ja que portaven vés a saber quants minuts esperant, i tots volien pujar al tren, no fos cas que no en passés cap més...  
Fins aquí, tot normal...  

Quin problema hi ha? doncs el problema és que tots tenim pressa, que vivim amb pressa. que anem atabalats i ens posem nerviosos. i tot ens sembla malament. i al vagó fa calor. i la gent rondina. i la dona de cabells llargs que tens al costat s'arrepenja sobre teu literalment (que et venen ganes de cridar: no vas veure Dirty Dancing tu?? este es tu espacio este es mi espacio????), i la gent no sap què és posar el mòbil en silenci, i tot són senyals acústics de missatges sonant sense fi, i a dues files de butaques més enllà hi ha una senyora que li ha donat a la seva filla una tablet i la nena engoleix episodis del Mickey Mouse un darrere l'altre, amb el volum a un nivell que tot el vagó acabem desitjant una mort lenta i MOLT dolorosa al coi de ratolí, cagant-nos en les mickiherramientas, el fucking mickiordenador, i la fucking mickidanza...

no sé on anirem a parar...
Això és normal? Us sembla normal?
Sóc jo la que s'està tornant loca perduda??

Entre fogons

Avui deixo una recepta senzilla i de les que et fa quedar bé (relació esforç-resultat excel.lent):


Tronc de Full Salat

Ingredients:
1 Base de pasta de full (tipus La Cocinera – secció refrigerats de qualsevol supermercat)
150 grs Pernil dolç
150 grs cintes de bacon (tipus Tarradellas)
50 grs xampinyons
1 ceba petita
1 tarrina formatge camembert (tarrinas President o similar)
Formatge ratllat (del tipus que es prefereixi)


1- Posem el forn a 200º perquè vagi agafant temperatura.

2- Estenem la base de pasta de full sobre la llauna del forn, sense separar-lo del paper. Intentem estirar els extrems perquè quedi en forma cuadrada. No cal que quedi exactament quadrat però estirar una mica les bandes ens ajudarà a tancar el tronc.

3- Cobrim el 75% de la pasta de full amb el pernil dolç començant per la banda que tenim més aprop nostre.

4- Mentrestant en una paella farem el farciment del tronc. A foc lent posarem primer la ceba picada (amb oli o margarina, com preferiu, jo la poso amb margarina), i al cap d’uns minuts, vigilant que no es torri la ceba afegim xampinyons tallats a trossets petits. Quan veiem que comencen a estar cuits, afegim les cintes de bacon. Al cap d’uns 4-5 minuts afegirem un raig de vi blanc. La quantitat equivalent a mig got de tallat aproximadament. Al cap d’uns 5 minuts més aproximadament, quan veiem que s’ha evaporat el vi, parem el foc, afegim el formatge camembert i ho mesclem tot.

5- Afegim la mescla a sobre la base de full, mirant de que posar-la en forma de tub allargat. Per saber on posar la mescla imagineu la línia que marcaria el 25% de la base comptant des de l’extrem que ens queda més aprop. Ha de quedar base entre nosaltres i el tub del farcit per poder cargolar la pasta de full.

6- Seguidament cargolem el full, començant per cobrir el tub del farcit amb la base que hem deixat aprop nostre, i ajudant-nos amb el paper si cal, acabem de cargolar el tronc. Tanquem pels costats perquè el farciment no surti a fora, i per acabar posem el formatge ratllat per sobre el tronc. Jo hi poso una mescla de gouda i chedar, però es pot posar emental i parmesà o qualsevol altra opció a gust del consumidor.

7- Posem el tronc al forn, i en uns 20 minuts, quan veiem que està torradet ja el tindrem apunt. Es pot servir calent o fred.


Les opcions d’aquest tronc són múltiples, ja que podeu fer el farcit del què us vingui de gust. En alquna ocasió l’he fet cobrint el 75% de la base no només amb pernil dolç, sinó posant pernil dolç i formatge emental en llenques, i farcint-lo amb espinacs saltejats amb pinyons i panses..

Vaja, que dóna marge per experimentar!!
Desitjo que us agradi

a vegades

a vegades tens una cosa al davant i no la saps veure
a vegades et sents ple d'energia
a vegades no saps quin camí escollir
a vegades voldries aïllar-te de tot i de tothom
a vegades et falten forces
a vegades la persona que menys t'esperes et sorprèn gratament
a vegades recordes què dóna sentit a la teva vida
a vegades necessites que t'abracin ben fort per no caure
a vegades trobes maneres de riure
a vegades sents que no acabes d'encaixar amb el teu entorn
a vegades t'agrades
a vegades et sents a gust amb la vida
a vegades recordes que et fas gran
a vegades veus que costa ser coherent amb un mateix
a vegades tens ganes de cridar
a vegades necessites companyia
a vegades amb la música en tens prou
a vegades les petites coses et fan molt feliç
a vegades no vols sentir a ningú
a vegades costa obrir els ulls

tot és molt senzill i molt complicat a l'hora. només depèn de tu.

Recull Lectura 2012

L'any 2012 ha resultat força profitós pel què respecta al temps que he pogut dedicar a la lectura. Com que al final ha quedat una llista prou bonica com per penjar-la a la blogosfera sense por de fer el ridícul, he decidit compartir-la.

Per ordre cronològic, quedaria així:

1. La muntanya màgica. Thomas Mann
2. A gust amb la vida. Anna Gavalda
3. Els dimarts amb Morrie. Mitch Albom
4. La impaciència del cor. Stefan Zweig
5. Brooklyn follies. Paul Auster
6. La soledad de los números primos. Paolo Giordano
7. La biblioteca dels morts. Glenn Cooper
8. Maletes perdudes. Jordi Puntí
9. HHhH. Laurent Binet
10. Madame Bovary. Gustave Flaubert
11. El jardín oculto. Kate Morton
12. Sukkwan Island. David Vann
13. Plataforma. Michel Houellebecq
14. En el nom del Vent. Patrick Rothfuss
15. El temor d’un home savi. Patrick Rothfuss
16. 1Q84 (1,2 i 3). Haruki Murakami
17. Els homes normals. Maurici Sales Nogueras
18. El último encuentro. Sándor Márai
19. El Hobbit. J.R.R.Tolkien
20. Al país del núvol blanc. Sarah Lark
21. La delicadesa. David Foenkinos
22. El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco. Charles Bukowski
23. La mecànica del cor. Mathias Malzieu
24. La amaba. Anna Gavalda

De totes les de la llista, i sense que ningú m'ho hagi demanat (en sóc conscient), les que destacaria són les següents:  
Els dimarts amb Morrie - Per temàtica, perquè cal llegir algun llibre com aquest com a mínim una vegada a la vida.
La soledad de los números primos - Perquè la vaig trobar inquietant
Sukkwan Island  - Pel mateix motiu que l'anterior, és absolutament torbadora. Impossible quedar-se indiferent
En el nom del vent - Perquè em va fer disfrutar molt, malgrat que la segona part (El temor d'un home savi) la vaig trobar més fluixeta... a veure quan surti la tercera si ho remuntem, això espero!!!
1Q84 - Perquè no tinc paraules per descriure com disfruto llegint Murakami. un plaer pels sentits. 
La delicadesa - Perquè és una història molt bonica que parla sobre els sentiments humans i descriu la fragilitat humana quasi milimètricament, sense perdre el bon gust.
HHhH - Perquè si t'agrada la història i en concret el fenòmen del nazisme alemany, disfrutes. I si no t'interessa, també. Està prou ben narrat com perquè no s'avorreixi ningú amb els fets que s'hi exposen.

Val a dir també en favor de la resta de llibres que el fet que no estiguin al top 7, no vol dir que no m'hagin agradat. Llevat de La muntanya màgica de Thomas Mann, que es va guanyar un post per sí sola, de lo pesada i feixuga que em va resultar la novel·la, la resta conté títols també prou interessants.
Ho deixo aquí que tampoc es tracta d'atabalar a ningú.  

Sant silvestre

Aquest any tinc una sant silvestre especial. Ens hem apuntat el meu fill, el meu pare i jo.

No sé trobar les paraules per explicar-vos la il.lusió que em fa la idea de poder córrer tots tres junts.

Amb el meu pare, en la seva etapa de corredor, mai vaig tenir la oportunitat de compartir cursa amb ell. També és cert que jo era molt joveneta. Però m'hagués agradat molt.

D'alguna manera la imatge i les bones vibracions que sentia quan el veia corrent, van quedar dins meu embolicadetes amb un llacet preciós.

Si no fos per la mala sort que ha tingut que es va lesionar entrenant fa pocs dies, el proper 31 de desembre hagués pogut desembolicar aquell paquetet d'emocions que guardo.

Me'l reservo per la propera, pare.
Correrem els tres quan et recuperis.
I em sentiré la dona, mare i filla més feliç i afortunada del món.

Enamorament

Una fletxa de Cupido va ferir-me ahir a la tarda.
Quan em presentaven un mascle d'origen japonès de 88 tecles, de posat elegant i tacte exquisit.

Es diu Yamaha p105

I val 700 euros. Amb pedal de sostingut inclòs.

I des d'aquell precís instant que clamo al cel i a tota la cort celestial en pes, perquè em toqui la loteria.
Amb un tercer premi em conformaria..

Amén

Reflexions pre-nadalenques..

Després d'uns anys llegint notícies continuadament sobre la crisi que paralitza a moltes famílies del país, i més encara veienr l'eufòria pre-nadalenca que ja ens atrapa a tots, resulta impossible girar-se d'esquena a la realitat de tantes persones que estan passant un mal moment. Impossible no pensar de que podries ser tu el que fa cua a la porta d'un menjador social.
Sents que no pots quedar-te de braços plegats i que tu també pots aportar el teu petit granet de sorra.
I respons a la crida que fan a l'escola dels teus fills per recollir aliments. I fins i tot t'atreveixes a participar en una recollida de joguines, perquè no vols ni pensar en com et sentiries tu si fossin els teus fills els que no tenen una joguina la nit de Reis.

Vist així, plantejat en aquests termes, sembla que qualsevol col·laboració que hagis pogut fer, només ha estat un gest per netejar la teva mala consciència.
Potser sí.

Jo vull pensar que ho faig perquè m'han educat així.
I n'estic orgullosa.

Donant voltes a aquestes idees, m'ha vingut al cap la imatge d'un sobre que ens donaven a l'escola, una vegada a l'any. Per posar diners pels missioners del Dòmund.
Quins records...
Me'l donaven i jo em sentia de cop com imbuida d'un deure amb el món.
El tornava a l'escola tota cofoia. A dins hi portava els diners que hi posaven els meus pares i alguna moneda de la meva guardiola (quan vaig tenir alguna cosa semblant a una setmanada).

Tot va començar amb aquell sobre... o no...!!!

Hi ha dies..

Hi ha dies que no t’atreveixes a mirar-te al mirall.

Saps el què hi veuràs, i no t’agrada.

Sents dins teu el pes del pitjor de tu mateixa.

El notes com et recargola les entranyes fins que et fa mal el cor.

No tens ganes d’esforçar-te a ser algú millor.

No tens ganes d’ajudar a ningú.

Només t’odies.

I no tens ganes ni de demanar ajuda.

Només vols enfonsar-te.

Com quan submergeixes el cap dins l’aigua.

Tot el què t’envolta es distorsiona

I per sobre de tot només sents la teva respiració.

I el bombeig esmorteït del teu cor.

No vols sentir res més.

Dins teu hi ha una veueta que et recrimina que no fas res prou bé.

Veure la joventut radiant reflectida a la cara d’algunes et rebel·la.

Veure la felicitat dels altres t’ensorra encara més.

És com si cadascun d’ells et xuclés una part de la teva ànima.

I ja no saps on mirar.

Com escapar-te.

Com evadir-te.

Com parar d’odiar-te.

Japi berzdei

aquesta setmana el meu millor amic fa 40 anys. A rel dels preparatius de la festa d'aniversari que li estem preparant he hagut de remenar força els records que tenia guardats dins "el baúl de los recuerdos".

Han sortit fotos del 1998, 1999, 2000...
no us trenqueu el cap fent números, la conclusió ràpida és que ha plogut molt i molt des de llavors...

i la reflexió obligada és la del on érem i on som... i ja posats, a on anem...

una de les coses que més em volta pel cap en aquests darrers anys és que m'adono de que ha arribat el moment d'entendre totes aquelles coses que els meus pares m'havien dit la frase típica del "ja ho entendràs". Si no totes, diguem que moltes..

quantes coses havia dit que JO no faria i ara faig amb una naturalitat que espanta??  unes quantes
quantes coses de les que estaven a la llista de les que no faria, acabaré fent?? unes quantes més, probablement.

és com si el famós canvi generacional en realitat fos un bluf, com si hi hagués coses que no canvien mai.
assimilo situacions noves per mi amb la naturalitat d'haver-ho fet tota la vida.
suposo que és conseqüència de l'educació rebuda, en gran part. sobre aquesta qüestió en concret no puc queixar-me. crec que mons pares van fer un gran esforç en aquest sentit. és quelcom que comences a veure i apreciar quan et poses al cantó de la maternitat/paternitat i et veus dedicant totes les teves energies a fer créixer els teus fills, a fer-los persones.

vaig llegir en una novel·la de Fernando Trueba que el concepte de l'amistat està sobrevalorat, si comptes quants amics perds pel camí, i te n'adones que en perds més que no els que mantens..  no està desenfocat del tot el plantejament, s'ha de reconèixer..  tot i així, darrerament penso que cal afegir un matís: és vàl·lid per una etapa de la vida concreta..  afirmo que actualment gaudeixo més que mai dels amics que mantinc.. valoro més que mai saber que hi ha algú a qui pots ajudar quan ho necessita, i saber que t'ajuda quan ho necessites tu.  desinteressadament. sense exigir. sense retrets.

no és filosofia barata treta d'un llibretó de frases fetes.
ho sento així de debò.
el meu millor amic fa anys, i em sento afortunada de que vulgui celebrar-los en companyia meva, de que m'hagi escollit. de que quan el necessito m'escolti. de que m'hagi ajudat sempre, encara que les circumstàncies no fossin les millors. afortunada de que sàpiga fer-me riure en el moment que més ho necessito..

he anat coneixent persones interessants que han passat de la categoria de "coneguts" a la categoria dels "bons amics". persones que estimo, i que em fan sentir estimada. cadascú a la seva manera, i en la mesura de les seves possibilitats. però hi són. i això em fa molt feliç.

no puc afegir gaire més sense caure en l'error fatal de reiterar-me i avorrir-vos..  millor ho deixo aquí..

per fi!

Fa uns quants anyets, quan el meu blog encara no era blogger, sinó d'una altra plataforma, vaig penjar una cançó especial per mi.
Era la cançó que havia triat dedicar al Meu Fill Gran.
En aquell moment ell encara era un nadó de pocs mesos, que no podia entendre res de res. Però quan ha estat més gran, li he pogut explicar que aquella cançó és la que la seva mare va escollir un dia per Ell. Amb la única finalitat de que sempre que l'escolti pugui recordar-se de la seva maroneta-pesada-que-sempre-li-fa-petons.
Era I don't wanna miss a thing dels Aerosmith. La cançó m'agrada molt i a més vaig trobar que la lletra m'ajudava a descriure tot allò que una mare sent quan té el seu fill als braços. Paraula rere paraula.

Per fi, avui he trobat una candidata ideal pel Meu Fill Petit que pogués estar a l'alçada d'aquella. Que li fes justícia.
He trigat prop de 5 anys però per fi l'he trobada. La coneguda Adele m'ha ajudat a recordar-la, amb la versió que va fer en el seu àlbum "19". Una versió molt bona, sens dubte.

Tal i com vaig fer en aquell moment, la deixo aquí perquè en quedi constància.

Dolcet meu, aquesta és per TU, només per tu. T'estimo i t'ho devia:

MAKE YOU FEEL MY LOVE

When the rain

Is blowing in your face

And the whole world

Is on your case

I could offer you

A warm embrace

To make you feel my love

When the evening shadows

And the stars appear

And there is no one there

To dry your tears

I could hold you

For a million years

To make you feel my love

I know you

Haven't made

Your mind up yet

But I would never

Do you wrong

I've known it

From the moment

That we met

No doubt in my mind

Where you belong

I'd go hungry

I'd go black and blue

I'd go crawling

Down the avenue

Know there's nothing

That I wouldn't do

To make you feel my love

The storms are raging

On the rolling sea

And on the highway of regret

The winds of change

Are blowing wild and free

You ain't seen nothing

Like me yet

I could make you happy

Make your dreams come true

Nothing that I wouldn't do

Go to the ends

Of the Earth for you

To make you feel my love

nem fent...

mireu, ja ens hem menjat una quarta part de l'any... i el més calent encara és a l'aiguera...

tots els meus propòsits pel 2012 s'han esvanit, han perdut força a una velocitat exasperant...

avui mateix m'he saltat el darrer propòsit que quedava invicte:  m'he comprat un llibre...  
ja imaginava que no seria fàcil superar la meva addicció a la compra compulsiva de llibres, després de la meva trajectòria dels darrers anys, era un objectiu massa agosarat..
I el pitjor sabeu què és? doncs que comprar un llibre, sabent que va contra els principis que t'havies marcat, et deixa un regust de fracàs que talla una mica el rollo...  per moltes ganes que tingui de llegir-lo!!!

Missatge pel llibreter del barri: la idea de no comprar més llibres només era una cosa temporal eh?! no és que no en vulgui llegir més, sinó que pretenia acabar la pila de pendents de llegir abans de seguir assaltant els prestatges de la llibreria

Però al final res de res. No ho he aconseguit...  tot ha estat per culpa d'un ratolí... avui he portat el meu fill a la llibreria perquè un tal Geronimo Stilton signava llibres i la temptació ha estat massa gran... mentres fèiem una cua digne d'un concert del Bruce, no he pogut evitar repassar els títols de les prestatgeries, ni tampoc mirar quines novetats tenim en edició de butxaca... i passejant passejant.. ja se sap... al final sempre en trobes un (o més) que et crida l'atenció. T'atrapa. I és com si la teva vida depengués d'aquell precís instant en què allargues la mà i el rescates de la seva vida anònima...  Ja no és un llibre més entre els altres llibres. És el que has triat tu. I com una parella d'enamorats recórres el trajecte fins a la caixa, on demanes que te'l posin en una bossa i cap a casa. Ja és TEU, ho serà per sempre...
Avui l'afortunat ha estat un Bukowski, he dubtat entre un Auster i un Bukowski, però al final m'he decantat per aquest darrer. Del meu estimat Paul ja n'he llegit uns quants, i em sentia en deubte amb en Charles..

Una altra de les coses que m'està costant, és el meu compromís amb l'esport. Em vaig lesionar a principis de març i encara no m'han donat l'alta per poder tornar a córrer. I no és fàcil prescindir-ne quan t'has habituat a fer aquelles sortidetes que tant t'agraden pel bosc..  trobo a faltar la sensació de l'aire fresc que t'acarona les galtes, la sensació de compensar el cansament amb les ganes de superar-te i d'evadir-te de la resta del món.
Demà he quedat per fer una sortideta en bici, a veure si m'ajuda a canalitzar la tensió acumulada, el cert és que hi he posat força esperances!

Vaja, que entre unes coses i unes altres, porto uns dies com descol·locada... perquè m'entengueu us diré que a l'ipod només puc anar dels Metallica a la Dido, i de la Dido als Metallica... amb algun flirteig esporàdic amb La Casa Azul, Offspring i fins i tot Ben Harper.. però poca cosa més..

Necessito canvis que no arriben, i el neguit de no trobar-me còmode on sóc, em rosega...

Com diu un bon amic meu: acabarà sortint el sol.
I hi estic d'acord.
Però fins que no acabi de sortir del tot, tanta boira m'està posant dels nervisss..

Haurem de fer cas a aquesta gent, i fer un esforç per recordar que "what doesn't kill you make you more strong"

varieteés

Fa massa dies que vull escriure, i massa dies que no trobo el temps per fer-ho...
i ara que he pogut esgarrapar uns minutets de temps a les tasques domèstiques, i a l'estoneta de lectura, he decidit aprofitar que els mascles de casa estan paral·litzats davant la TV cridant consignes del tipus "obre-la!!!" i "molt bona!!!", per escriure quatre ratlles...

per dir-vos que tornen a bufar vents de canvi a la feina. Són vents buscats i desitjats, però que no acaben d'arribar amb l'empenta que necessito... he d'esperar que em trobin substitut o substituta per poder anar on vull anar, però de moment sembla que no tenim massa sort..

per dir-vos que vaig acabar un "A gust amb la Vida" d'Anna Gavalda, i que em va agradar. Es tracta d'un relat molt breu que es llegeix amb un parell de tardes (només una per als lectors aplicats), al que hagués afegit pàgines perquè es fa curt... els millors moments per mi són les discussions de la protagonista amb la seva cunyada...  qui no ha "patit" mai un cunyat o una cunyada??? 

per dir-vos que vaig llegir també "els dimarts amb Morrie" de Mitch Albom, i que també em va agradar molt. També és un llibre curtet, però molt intens. dels que llegeixes amb la llibreteta al costat per apuntar-te les idees que no vols oblidar mai...  Lectura MOLT recomanable.

per dir-vos que he llegit també el "Maletes Perdudes"de Jordi Puntí, i que l'he trobat entretingut però a part d'això, no li he trobat massa virtuts més.. vaja, que no el posaria a la pila dels que recomano enèrgicament...

per dir-vos que estic descobrint el darrer treball de La Casa Azul i que m'encanta. Es supera tant en les lletres com en les melodies i arranjaments. Una delícia.

per dir-vos que vaig anar a veure el musical a Cop de Rock i que vaig poder requeteconstatar (Oscar, m'apunto a la moda del "requeteque"), que tinc una edat...

aix... se m'escapen les idees de tot el què volia escriure per moments... deu ser perquè tinc una edat... i ja se sap que l'edat no perdona...

ja que hi som posats, mentres espero a si les idees tornen, aprofito per explicar l'anècdota del dia: he vist en un correu electrònic aquest migdia, la següent frase (transcripció literal)

"ok, ya nos habisáis"

no tinc paraules per expressar el meu compungiment en llegir-ho.. cadascú de vosaltres podreu imaginar com m'he sentit de confosa i esmaperduda...

ui, sí, mira.. ja tornen les cosetes...  volia dir-vos que vaig tornar a fer bunyols (de quaresma) casolans després de 4 anys de no fer-ne, i que vaig sentir-me molt orgullosa del resultat!!!

i ho deixo aquí... perquè el meu nas acaba de recordar-me que tinc uns macarrons gratinant-se al foooooooooooooooooooooooorn!!!!!!