31 de març 2006

my tendinitis

Ahir vaig tenir sessió de tortura al fisioterapeuta (la segona aquesta setmana), i em va dir que el tinc molt millor. Que em deixa córrer.. amb la condició de que faci uns exercicis abans de començar i de que pari a la més mínima molèstia.
Des d'aquí et demano disculpes Vicenç, perquè et faré cas en la primera part de la condició però el meu deure és no fer-te cas en la segona..

Perquè parlo de "el meu deure"? M'explico: (i sóc conscient que ara potser quedaré malament!)
Fa uns tres anys vam organitzar una pseudo-expedició amb una grup d'amics a l'Aneto. Entre el Coll de Corones i l'avant-cim hi ha una pujadeta forta d'aquelles que no és molt llarga però arribes a dalt ofegadet.. Jo vaig iniciar el tram de pujada just darrere d'un noi, i ell anava pujant fent paradetes cada x metres.. a mi això em mata. Prefereixo agafar un ritme més lent però constant que engegar i parar tantes vegades. Així que li vaig demanar permís per adelantar-lo amb un cortès: "Em deixes passar si-us-plau? És que així em trenques el ritme i encara em costa més..". Em va deixar avançar-lo i quan érem a dalt em va confessar que li havia fet molta ràbia que l'avancés i el deixés enrera d'aquella manera. Ho va dir amb un somriure, però sé que porta l'espina clavada perquè m'ho ha comentat alguna altra vegada..
Senyors i senyores, aquest individu està apuntat a la cursa dels bombers.. Comenceu a veure per on van els trets??
Diumenge passat quan ell va saber que coincidiríem a l'esdeveniment, em va demanar immediatament la meva marca, en les seves paraules "es va picar"..
I jo, que quan em poso xula no m'hi poso per poc, no puc ser menys. Ho enteneu? No em puc permetre el luxe de perdonar.. Des d'aquí t'aviso: "Em sap greu Xesco, però el dia 9 no et podràs treure l'espineta, diumenge 9 tornaré a ferir el teu orgull de mascle!"

Mireu, no sé si ho aconseguiré o no. Però el meu tendó d'aquil·les sap que ho intentaré...

Ara és quan apareix una franja de color negre davant dels meus ulls i se'm distorsiona la veu i jo dic:

" Hola, em dic Grigri i sóc una picada"..

29 de març 2006

ER CAP DA SAMANA..


Bona tarda bloggers,
Potser no he tingut un cap de setmana tant intens com el de l'albert, però déu n'hi doret.
Heus ací la crònica d'esdeveniments:

Divendres al matí ens truquen de la warde per dir-nos que els dos granets sospitosos que li havien sortit al petit el dimecres anterior, s'han reproduït de manera espectacular i que tot apunta a un cas de varicel·la. De fet, mitja classe està de baixa per aquest motiu així que no era d'extranyar que tard o d'hora el nostre fill s'apuntés a la moda.. un altre fashion victim!
L'avi, que estava de vacances i en aquells moments passant la ITV del cotxe, va haver de modificar els seus plans per poder anar a recollir el nét que ja havia adquirit la categoria de perill públic, portar-lo a casa donar-li un dinar improvisat i posar-lo a dormir fins que el seu progenitor-pare acabés de treballar i pogués rellevar-lo en les funcions de vigilant. Resumint, tota una cursa per poder arribar a les 16h al metge per tal que ens confirmés el què era evident, que el nen té varicel·la.

Dissabte al matí vaig anar a classe de francès després de dues setmanes de campana per les meves consecutives traves de salut. Van recordar-me que dissabte vinent em toca fer la exposició oral.. caca-culo-pedo-pis, perquè encara no m'he preparat res. I només em queden 3 vespres… brrrr…

Diumenge teníem la cursa de 10 kms de la marató. Vem deixar a dormir el nen a casa els meus pares i així vem poder llevar-nos d'hora (començava a les 9:00h de l'hora nova!) sense molestar a ningú. La cursa va ser tot un èxit. M'ho vaig passar molt bé. Hi havia tantíssima gent!! De tot el món.. Holandesos, Anglesos, Marroquins, Sud-africans, Americans, Francesos, Irlandesos,.. vaja, que allò era la barcelona benetton marathon… molt xulo.
Aquesta cursa també va ser especial perquè ha estat la primera vegada que córro amb la meva parella. La nostra faceta de pares ens obliga a entrenar per separat i en horaris ben diferents. I poder córrer junts va ser molt wapo.. El problema és que fa molt més temps que córre que jo i està molt més fort, i entre ell i un altre amic que es va apuntar que està més fort que un roure, em van portar ofegada. Temps real de la cursa: 56 min 28". He baixat 2 minuts respecte la Sant Silvestre!! Tota una proesa si comptem que en les darreres dues setmanes no havia pogut sortir a córrer (només una vegada 4 dies abans de la cursa).

Inconvenients? Només un: m'he lesionat. Una tendinitis al tendó d'aquil·les.. El fisio m'ha prohibit córrer en dues setmanes però ja li he dit que no podrà ser… diumenge 9 d'abril és la cursa dels bombers i ja he pagat la inscripció. Així que se siente però he d'anar-hi. Era la darrera cursa que m'havia marcat com a objectiu del 2006, així que la tendinitis s'haurà d'esperar a fer repòs a partir del dia 9 a les 11h… Aquesta setmana estic de repòs provisional, la setmana que ve faré una sortideta i el diumenge, a córrer!!! En tinc moltes ganes.. encara que l'acabi arrossegant-me..

mentrestant..

Mentres trobo un moment per escriure-us alguna cosa sobre els esdeveniments de la darrera setmana, aprofito per penjar-vos aquí un escrit que, m'han dit, ha redactat Lucía Etxebarría. Me l'ha enviat una bona amiga que sap que m'agrada aquesta escriptora i, com que el contingut crec que és interessant, us el reprodueixo aquí. Potser alguns ja l'haureu llegit..
Fins ara!


ARTICULO DE LUCIA ETXEBARRIA SOBRE GARCÍA MARQUEZ


Argumento de una novela: Un periodista ochentón verifica, entristecido, que su potencia sexual ya no es la que era. Cosas de la edad. Llama entonces a su proxeneta de confianza, aquel que le proporciona - a él y a media ciudad - los mejores Chaperos, y le pide que le busque un jovencito al que nadie haya tocado. El proxeneta le llama unos días después: ha localizado a un magrebí de barriada obrera, de catorce años, virgen con garantía, cuya familia está de acuerdo en vender los favores del chaval porque el padre está en paro desde tiempo inmemorial. La noche acordada, el proxeneta le proporciona una droga al chico para tranquilizarlo y favorecer los avances del anciano pero con tan mala fortuna que el chico, agotado tras una jornada particularmente dura - pues a pesar de su corta edad ya trabaja ilegalmente en una fábrica - se queda tan profundamente dormido como para hacer imposible su desfloración.

El viejo permanece toda la noche contemplándolo, extasiado con su belleza y cuando vuelve a casa el ochentón lleva tal calentón encima que, ante la visión de la dérriere de su secretario, que está agachado recogiendo unos papeles, no puede contenerse y le viola. Luego, le arroja unos billetes a modo de compensación.

Si este libro se publicara en España, el escándalo sería mayúsculo, del tipo del que le cayó encima a Arthur C Clarke en 1998, cuando The Mirror le acusó de ser un pedófilo. O sin ir más lejos, mi amiga Lola Beccaria tuvo que oír de todo a propósito de la publicación de su novela " Una mujer desnuda", en la que se narran las relaciones de una prepúber con un amigo de su padre.

Pero resulta que cuando sale al mercado un libro con el mismo argumento, el mismo, pero con la sutil diferencia de que el putero es un señor heterosexual y la niña vendida y la criada violada (análmente, por cierto) dos mujeres, nos encontramos entonces con "una admirable historia de amor... una estupenda metáfora de la sociedad donde todos caben con suficiencias o exageraciones, una novelita-joya que contiene sabias frases de prosa brillante, desbordante, donde la pasión tardía se enseñorea en el corazón del viejo", en palabras de la crítica. Toma ya. Botón de muestra que describe al aluvión de reseñas favorables que se ha desbordado por los suplementos culturales españoles, unánimes en su admiración. Sí, me estoy refiriendo a la última novela de García Márquez, al que, como Premio Nóbel, se supone que debemos respeto. Premio Nóbel de la Paz fue también Henry Kissinger, responsable directo del golpe de Estado Militar contra Allende y de toda las dictaduras (incluidas las que falsamente se disfrazan de democracias) que campean hoy en América Latina.

¿Les he convencido con este ejemplo del androcentrismo imperante en la critica literaria? Pues daré otro: En cada entrevista, cada una, que he hecho de entre las más o menos veinticinco a propósito de la edición francesa de mi libro "Una historia de amor como otra cualquiera" me han hecho la misma pregunta: ¿Por qué sus protagonistas son mujeres? Estoy por ver que alguien le pregunte a Houllebeq o a Beigbeder la cuestión inversa. Y no se lo preguntan porque, pese a que las mujeres seamos mayoría en el mundo ( 53% de la población), a día de hoy lo masculino es la norma y lo femenino es la desviación, y por eso resulta tan extraño que se escriba sobre mujeres.

Podría escribir sobre muchísimas escritoras injustamente olvidadas o no reconocidas en su valía: Ángela Figueras Aymerich, María Teresa León, Rosa Chacel... Podría hablar de una conversación con la hija de Carmen Laforet en la que ella me confirmó lo que yo ya sospechaba: que su madre había dejado de escribir incapaz de soportar la presión y las críticas (algo parecido me pasó a mí, que me planteé muy en serio abandonar el oficio después de la reacción que suscitó mi segunda novela, Beatriz y los cuerpos celestes).

Podría escribir de Ana María Matute, que sufrió los embates de una censura feroz que le impidió ejercer su escritura en libertad. Podría hablar de cómo El País, el supuesto diario "progresista español", publicó, para cerrar el último número del siglo veinte de su suplemento cultural, un artículo titulado " Los mejores escritores españoles del siglo" en el que no se incluía a una sola mujer...

Y entre tanto mientras todo el mundo se rasga las vestiduras al hablar de páginas de pedofilia en Internet, el Nóbel, sus editores y su agente se llenan los bolsillos de plata, y en este país se oculta el triste hecho de que el 75% de los hombres que pegan a sus mujeres abusan también de sus hijas, y la sociedad bienpensante cierra los ojos al pasar por la calle de la Cruz, por la Montera, o por la casa de Campo, donde muchas menores de edad se ven obligadas a vender su cuerpo para lucrar a las mafias que las explotan, porque vivimos en un mundo plagado de millones de putas tristes que no lo son porque les da la gana, sino, precisamente, porque una cultura machista, perpetuada por la literatura, por los textos escolares, por el cine, por la publicidad, por la tradición, ha enseñado y sigue enseñando a los varones que la explotación y el maltrato a la mujer no solo es un hecho permisible, sino romántico. Como también enseña que la mujer deseable es aquella mujer bella que no habla, que solo nos escucha, y jamás nos contradice y, por lo tanto, si se pasa la vida dormida, tanto mejor, porque ya se sabe que, desde siempre, a los hombres nos gusta cuando callamos, porque estamos como ausentes y porque calladitas estamos más monas, y que el amor, según mucha literatura, no es un intercambio adulto y consensuado en el que cada cual da y recibe, sino una relación de dominación en la que una parte de la pareja se somete totalmente a la otra.

¡Lucía, por favor, es solo ficción!, dirán algunos. Pero cito a Florence Thomas cuando escribe: "El lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas. A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras.." En cristiano: que de lo que se lee, se aprende, y que la única forma de cambiar la sociedad pasa por intentar transformar los modelos de representación que reproducen las estructuras dominantes.

En un país como Colombia, en el que casi 40.000 menores de edad practican (y no libremente) la prostitución, según estimaciones más que fiables de la DAS y la Interpol, y en el que todas las fuentes coinciden en afirmar que el ingreso de niños y niñas a la prostitución es cada día mayor y las edades de vinculación cada vez más tempranas, ¿no podría haber aprovechado el Premio Nóbel la plataforma que le ofrecen su fama y su prestigio para ayudar a luchar contra semejante lacra en lugar de idealizarla y glorificarla? Y cuando media España protesta unánimemente contra los casos de prostitución infantil de Barcelona ¿no es hipocresía que nadie, en ninguno de los medios mal llamados suplementos culturales de este país se haya atrevido a alzar el gallo para decir que García Márquez puede escribir mejor o peor, pero que lo que ha escrito se llama apología de la explotación infantil y de la violación, y que como tal debe leerse, y nunca como historia de amor?

Me gustaría que este artículo se fuera pasando en red a todos los colectivos feministas, o a las listas de correos. En el hecho de que todos los suplementos "culturales" españoles han puesto la novela por las nubes. Si admitimos en hipótesis que sí, que cada cual puede escribir lo que le dé la gana dado que todo se puede hacer desde la ficción -o eso dice la crítica- y que lo importa es la belleza de la obra, y que por eso García Márquez tiene derecho a escribir sobre lo que a él le guste, al menos tengamos en cuenta que lo que no se puede hacer, desde la crítica, es llamar "historia de amor" a una relación de abuso, porque eso SI que es hacer apología, o no advertir que el protagonista de este libro en ningún momento se cuestiona la legitimidad de comprar los favores sexuales de una menor y de drogarla para que los realice, ni de violar análmente a una criada que depende del violador para su sustento. Combatamos al machismo institucional desde la red, que es lo único que nos queda.


Lucía Etxebarría

23 de març 2006

Self-confidence… Mande? Por self-confidence no me viene nada..

Quasi em fa vergonya escriure això. No sé com he pogut passar de la positivitat flower-power de principis d'any a la tonteria que porto a sobre.. Bé, sí que ho sé. Els motius són diversos. I ja se sap que quan diversos motius conflueixen en un mateix punt en el temps, costa més mantenir l'enteresa, i la positivitat i tot aquell bon rotllo de la llibreteta de les bones intencions i els petits plaers.

Per un cantó tenim el tema feina. Encara estic en situació de "transferència" però sense acabar de transferir-me. Segueixo aquí podrint-me per dins, mossegant-me la llengua cada vegada que algú em tracta com "aquella nena", trepitjant el meu orgull cada vegada que he de portar cafès a una sala de reunions, intentant abstreure'm de la pura realitat: una secretària no és res. És l'apèndix d'algú, el seu temps no val res, ha d'acceptar amb un somriure a la boca les feines més pesades, les que no vol fer ningú. Tothom et fa el pilota pel lloc on estàs però en realitat ningú veu la persona que hi ha més enllà de la línia telefònica. Ets un mer intermediari, prescindible. Sense parlar dels prejudicis que porta assignats de sèrie una feina com aquesta. Una secretària ha de ser forçosament mig tonteta, no té mai feina així que sempre pots donar-li merdes perquè les faci per tu. En resum, i per no estendre'm més: una secretària no té dignitat.

I n'estic fins els winflins!!!
Quan fa dos mesos i mig em van dir que em concedien el canvi vaig alegrar-me'n i vaig decidir que em prendria amb molta calma els dies que em quedaven aquí. Però el mesos passen, i cada vegada em costa més aguantar-ho amb aquella alegria..

Per un altre cantó tinc el petit. Ja ho he comentat en altres posts així que no m'estendré. La seva pre-adolescència m'està costant una bona ratxa d'enrabiades que he de contenir. I això són nervis i més nervis acumulats.

Suposo que, per la suma de tota la tensió acumulada, m'està costant molt dormir a les nits… Jo, la Reina de la Son! Tota una paranoia…

En total, que durant l'últim mes m'he anat ensopint. Estic amb el to vital ben baix. Sobretot si el comparem amb el de fa uns posts!

Però no us preocupeu, començo a aixecar el cap.. ahir vaig poder sortir a córrer després de 14 dies de repòs obligat per motius de salut. Diumenge tinc la cursa de 10kms de la Marató de Barcelona!
A més, la sortida va ser profitosa perquè va ser en molt bona companyia.
Amic: segur que no llegiràs aquest post perquè no saps ni que existeix el blog, però ahir em va agradar molt poder parlar amb tu. Ho he fet personalment però ara també públicament:
MOLTES GRÀCIES
Per allargar-me la mà com ho vas fer ahir, per la confiança, per les converses i els bons moments que segur que vindran. No imagines l'efecte del teu gest, m'has tornat a posar en el camí de la self-confidence.. directe cap al cim!

Us avisaré quan hi arribi.

21 de març 2006

Pagar la novatada



Avui hem fet el primu de la millor manera.
Hem començat el procés per treure el bolquer al petit i a l'escola ens van donar per escrit les instruccions. La idea és que durant una setmana asseurem el nen a la gibrella unes 4-5 vegades al dia. Es deixa el nen entre 5 i 10 minuts assegut perquè pugui fer les seves necessitats i després se l'aplaudeix molt si ho aconsegueix i no es dóna més importància al tema si no fa res.

Això la primera setmana.

La segona setmana es mira d'ajustar les "assegudes a la gibrella" als horaris del nen, arran del què s'ha observat durant els primers dies.

Enlloc especificava (ni a favor ni en contra), si durant aquestes dues setmanes el nen ha de portar el bolquer posat o no.. Què vem entendre els pares? Que no. Diguem que tenim una vena guipuchi que ha decidit que si es tracta de treure els bolquers al nen, doncs es treuen i punto, con dos cojones!

Pobre criatura… quins pares li han tocat!!

L'aventura ha començat aquest matí seient a la gibrella abans de vestir-lo, sense cap resultat, i ha continuat amb una pixada general mentre esmorzava… Primera novatada!!
Quan hem arribat a l'escola i li hem explicat a la mestra no ha pogut contenir-se i ha començat a petar-se de riure… Sort que ens ho van donar per escrit, ho hem fet tot al revés!!!! En fi, cada vegada tinc més assumit el meu complexe de Misae… Ja només falta que el meu fill em digui "la meva mare és un desastre"…

16 de març 2006

Només tinc 18 minuts..

Per escriure-us quatre ratlles abans de marxar corrents cap a casa. M’han trucat de la guarderia perquè el petit torna a tenir febre…. Des que hem deixat l’homeopatia que hem entrat en un cercle viciós de faringitis i angines que sembla que no s’acabi mai!! Dilluns tenim hora amb l’homeòpata again… espero que ens torni a posar el nen pel bon camí!!!

I ja només queden 16.. oooops!

Ràpidament: aquest últim cap de setmana ha estat molt llarg. Vaig començar-lo al llitet, divendres al migdia, amb unes angines tamany XXXL i unes febrades que em van deixar mig grogui i incapaç de fer res fins dissabte a la tarda. M’han donat uns antibiòtiocs de cavall que m’han permès començar a menjar alguna cosa sòlida a partir de dilluns al vespre.. sí senyors, entre la grip intestinal de fa un parell de mesos i aquestes angines, m’ha quedat una silueta d’anunci d’esveltesse que no recordava des de que era mooooolt jove!!
Durant el cap de setmana he aprofitat per llegir una miqueta: he començat "la insostenible lleugeresa del ser" que de moment m’està agradant força. És molt diferent al què hagi llegit fins ara (bé, ja ho sabeu, no sóc lectora experimentada!), i fins ara m’ha aportat idees i conceptes sobre la vida mooolt interessants. Quan acabi hauré de rellegir-lo per anar-ho anotant tot en una llibreteta…
I també he començat a treballar en una exposició oral que he de fer del curs de francès. El tema que he escollit és els Pirineus. Tinc molta informació així que només en triar i remenar ja hi passaré força estona!
Però això no és tot! Els dos dies de descans obligat de feina (dilluns i dimarts) van ser un regal del cel perquè vaig aprofitar per posar tot el pis en ordre… bé, no tot. Encara hi ha mooolta feia per fer. Però hi havia moltes coses del menjador i la cuina que calia canviar i reordenar, així que vaig agafar el Discman (ho sento, no tinc MP3!!! Sóc una antiquada…), vaig posar-hi el CD de Madness i pim-pam, això cap aquí, això fora, això ho llenço, això… ufff, això millor que ho netegi una mica! I bé, el que se sol fer en aquests casos…

Després de tanta activitat em convé un merescut repòs així que aquí estic, a la feina, prenent-me uns minutets per mi… per vosaltres…
Fins aviat!!!

Encara m’han sobrat 4 minuts…

06 de març 2006

Comme ci comme ça..




Bé, ara toca comentar la jugada del teatre.
La veritat és que d'entrada he de dir que no puc ser objectiva amb els comentaris perquè l'estat en el què vaig assistir a l'acte no era el més adient..

M'explico:
Dimecres a la tarda, abans d'anar al teatre vaig anar a veure el meu avi. Feia quatre mesos que estava en una residència perquè no es podia valdre per sí mateix i la seva dona (segona dona, la meva àvia "natural" va morir fa 30 anys..) ja és massa gran per fer-se'n càrrec.
M'havien dit el dia abans que estava a les últimes. I realment era així. Va morir unes hores més tard, la nit de dimecres a dijous.

Veure'l agonitzant d'aquella manera em va impactar tant que estava asseguda a la butaca del teatre però sense estar al 100% pel què passava dalt l'escenari.. compreneu?
Intentava no pensar-hi però inevitablement em venia al cap la imatge d'aquell home moribund, cec, amb mitja cara paralitzada, extremadament prim que no parava de gemegar, agonitzant.. Semblava impossible que fos ell. Però l'era. Era el meu avi deixant aquest món.. Per fi..

Crítica de l'obra:
No està malament si la intenció és passar una estona divertida. Però no mata. Tota la situació és tant esperpèntica que costa entrar en la dinàmica de la comèdia. Almenys a mi em va costar força. Vull dir, si es planteja una situació en la que qualsevol persona pot trobar-s'hi qualsevol dia doncs resulta més fàcil trobar el punt còmic al tema. Si posem a la història personatges molt poc corrents i una situació bastant fora del normal, tot plegat és més forçat.
No sé si m'explico.

El treball dels actors és molt bo, però en general crec que l'obra peca d'això, de que costa entrar en l'argument..

Apa, vaig a treballar una estona que avui això és d'infart i vull plegar puntual que, per acabar-ho d'arrodonir tot, el meu petitó torna a estar a casa malaltó! Res greu, però suficient per no poder anar a l'escola i no deixar dormir ni al gat… brrrrrr...

See you soon!

01 de març 2006

Ssshhhht !

avui vaig a teatre... és un secret!!!

Vaig comprar les entrades la setmana passada per anar a veure Mentiders.. el meu partenaire encara no ho sap!! Bé, sap que avui té plan i que anem a Barcelona però no sap què anem a veure.. Guau, una sortida de parelleta!!!! quins nervissss!!!

La veritat és que no tinc ni idea de si està bé o no... l'objectiu era sortir...
Ja us explicaré què tal...

apa siau!!

28 de febrer 2006

Carme Thió


És el nom de la revelació divina de la setmana…
Ahir vaig anar a una conferència que organitzava la nostra escola bressol juntament amb un parell d'escoles més. El tema era l'educació dels nostres fills, la seva autonomia i els límits.

No coneixia aquesta psicòloga però tothom deia que és una "eminència" en educació infantil i que valia la pena l'assistència al col·loqui de totes totes. I així ho vaig fer.
D'entrada no esperava sentir res que no hagués llegit en algun llibre d'algun altre autor sobre aquest tema. I, si bé d'entrada es van tractar en línies generals els mateixos temes de sempre (Afecte, Respecte, etc…), a mesura que es va anar concretant en els termes de l'autonomia i els límits a aquesta autonomia vaig poder aprendre conceptes nous.
Després de la conferència, els pares (que tots plegats tenim els mateixos problemes, això va quedar ben palès!) vem tenir la oportunitat de poder preguntar els nostres dubtes i exposar els problemes que afrontem diàriament. Molt profitós, sí senyor!!

El que més em va agradar d'ella és que és una persona que es mostra molt accessible i propera i que mira de resoldre els problemes des del sentit comú. Que moltes vegades és el menys comú de tots… Ens va donar algunes estratègies concretes i consells que crec que poden arribar ser molt útils.

Em quedo amb un d'ells: L'educació en llibertat. Consisteix en posar "la pilota" al terreny del nen i donar-li opció a decidir. Ensenyar-lo i incentivar-lo a escollir.
A nivell personal hem fet això des de que el nostre petitó era ben petit. Però darrerament l'estratègia ens donava problemes, perquè ell ha entrat en la fase del NO.
On està el truc? Ahir ens el va donar la Carme: Li hem de donar a escollir entre opcions que nosaltres poguem acceptar. Vull dir:
Si li diem: "Vols sopar?" cagada. Perquè si diu que no, llavors et veus obligat a no respectar la seva decisió. I si li havies preguntat és que deixaves una porta oberta a acceptar la seva opinió no?
Deixar-lo escollir pot ser molt més senzill, una criatura pot decidir si menja una poma o una mandarina si ens interessa que mengi una d'aquestes dues coses… o que triï una mandarina d'entre quatre si ens interessa que mengi mandarina… o que triï quina cullera vol fer servir… o que trïi si prefereix crema de verdures o arròs bullit…
Totes aquestes coses l'ensenyen a créixer i prendre decisions, sense posar mai en entredit la nostra credibilitat…

Mú professssioná…

Des d'aquest humil blog: moltes gràcies!!!

link informació sobre Carme Thió

24 de febrer 2006

Xurri, el meme!

Mania / Raresa 1:
No suporto ser el centre d'atenció. O millor dit, necessito passar desapercebuda. Em treuen de pollaguera els typical paletes piropaires… i sort que no sóc una rossa escultural!! Sóc més aviat menuda i poca cosa, però tot i així de tant en tant me'n cau algun… brrrrrrr és que em transformo, sóc incapaç d'engegar-los a la merda però m'incomoda tant que em visualitzo al moment traient un bazoca de la bossa i fent volar pels aires l'andamio… al més pur estil "Dia de furia" del M.Douglas!
També hi ha un altre cas que posa de manifest aquesta raresa i és que quan treballava en un altre departament, hi havia un jefe que quan entrava algú nou a la divisió (ep, a la divisió eh!!!) el passejava taula per taula i el presentava a tothom. El problema és que a més es permetia la llicència de fer la conyeta del dia sobre cada persona de l'equip, en el meu cas sempre m'ensabonava pels meus estudis de Relacions Internacionals i deia que jo era el projecte d'embaixadora del departament (jeje ja ja ji ji jo jo)… em fotia tant negra que vaig decidir que no m'enxampava més. A partir de llavors, quan el veia fer el rondo amb el novato/a de torn, ja em posava en guàrdia i quan estava una o dues taules més enllà de la meva jo m'aixecava i me n'anava al WC. I allà em tirava els meus 10 minuts, a esperar que passés el xàfec.
Bé, mirat així es podria dir que sóc rareta de collons, però és que hauríeu de veure el susodicho jefe. Un especímen dels més llefiscosets que he vist a la meva vida... Qualsevol gest per evitar un trobament directe amb el subjecte es podria considerar més que vàl·lid, fins i tot diria que en algun apartat de la Carta dels Drets Humans es recull aquest tema!!

Mania / Raresa 2:
Sóc una fanàtica de les xuxes, i quan vaig a comprar-les sempre agafo dues bosses, en una hi poso les que porten sucre per sobre o sidral i en l'altra les "nubes", mores, monedes, regalèssia, etc.. per eliminació, tot el què no porta sucre o sidral a sobre.. No suporto que se m'omplin de sucre les que no en porten!
Sobre el mateix tema, tot i que més que una mania seria una preferència, sempre agafo la regalèssia, els discs, les mores, les monedes, etc. de color vermell. Qüestió de gustos, les negres no m'agraden… ep, i no és racisme!!

Mania / Raresa 3:
A nivell estètic no sóc una persona que em cuidi massa. No sé distingir entre una mascarilla hidratant una crema re-generadora o una de peeling .. i si alguna vegada me n'han venut alguna m'ha durat tres vides.. només hi ha una cosa del meu look que realment em porti de cap: el cabell. Puc arribar a ser molt tiquis miquis. M'agrada canviar sovint. Fa 12 anys que vaig deixar la mitja melena pel cabell curt i des de llavors vaig experimentant ara una mica més curt, ara una mica més llarg, ara curt del tot, ara rossa, ara platí amb les arrels albergínia, ara "cobrizo irlandés", ara morena,.. en resum, que la de la pelu quan em veu entrar ja es frega les mans, perquè podríem dir que li permeto explaiar-se i treure tota la vessant artística que porta a dins...!! Ara porto un any i mig més tranquileta (que no sigui això de ser mare!!!) però segueixo buscant constantment què puc canviar i especulo en què em faré la propera vegada que em toqui passar per la pelu..
Sóc conscient que això no lliga massa amb la Mania 1, perquè si m'agrada passar desapercebuda un ros platí amb metxes albergínia no seria la millor manera d'aconseguir-ho, és veritat. Però això del cabell no ho faig pels demés, ho faig per mi. L'important és que em senti guapa quan em miro al mirall, no??

Mania / Raresa 4:
Sóc bastant maniàtica de l'ordre, tot i que no sempre el practico!! Això que sembla una incongruència tant gran és el resultat de que el dia només tingui 24 hores i de que jo només tingui dues mans…
M'agrada molt tenir les coses ordenades perquè d'aquesta manera tot em resulta més fàcil, si cada cosa està al seu lloc tens aquella tranquilitat de pensar que ho tens tot sota control..
La paradoxa és que per infinitat de motius (perquè no depèn només de mi l'ordre d'un espai en concret, per falta de temps, per falta de mitjans,…) doncs acaba resultant que a casa meva moltes vegades no trobo res… o gairebé res!!
Ja vaig parlar-vos un dia de la conspiració internacional de les dones de la neteja. Al bàndol dels conspiradors hi he d'afegir el meu marit i el meu fill que, per dir-ho d'alguna manera, tenen un concepte diferent de l'ordre. Ni millor ni pitjor.. diferent!


I em sap greu Xurri, però porto un parell dies donant-hi voltes però sabria trobar-ne cap altra.. N'havia de dir 5 però se me n'acudeix cap més!
Prometo escriure-la si algun dia veig que la tinc.

14 de febrer 2006

doncs let's continue!


Tens raó Albert, no he explicat gaire res del què faré oi?

Aniré a fer de "suport" al Director i a l'Apoderat d'una unitat especialitzada dins l'empresa que gestiona els principals clients (grups empresarials molt grans i multi-nacionals). Es tracta una mica d'anar fent el seguiment de resultats de la xarxa comercial i d'anar implantant les directrius de Direcció General, treballant directament amb l'apoderat, colze amb colze.

La xarxa comercial compta amb quatre oficines de representació: Barcelona, Madrid, París i Londres.

Aniré bastant de cul i segurament em guanyaré l'odi de més d'un gestor comercial.. però la feina almenys serà variada.

Com em va dir el tal apoderat: "aquí estarem tu i jo sols, tindrem molta feina, però mentres tinguem al Director content amb el nostre treball, no hi haurà cap problema".

Ah, i em respecten l'horari!!! Sí que pot ser que puntualment hi hagi algun tancament de trimestre o alguna història que requereixi quedar-me fins més tard. Però en tot cas seria un fet aïllat, no la tònica general...

El que valoro més positivament és que conec des de fa molts anys aquesta persona (l'apoderat) i hi tinc molta confiança. Això és molt important per mi. Perquè tenir bona sintonia amb la persona que treballes ja facilita molt la feina!! I també que podré sortir de la zona de despatxos on sóc ara, on les restriccions a l'hora de vestir, les bones maneres i el protocol són estrictes.. I NO HO SUPORTO!!!

En fi, espero que aquesta nova etapa em permeti recuperar l'empenta que sempre m'ha caracteritzat a l'hora de treballar, i que des de que sóc aquí havia perdut...

Seguirem informant..

TO BE CONTINUED (II)
P.D. què, contents amb l'explicació??

13 de febrer 2006

Anem per feina



Volia explicar-vos que per fi he aconseguit que els astres es poséssin en línia per arreglar la meva situació aquí al currele.. era una de les coses que em quedaven pendents per aquest 2006!

Encara no tinc data del canvi definitiu de departament però almenys ja tinc l'ok de totes les parts, el dels cedents, el dels receptors, el de recursos humans, i el meu és clar!

Tic contenta perquè amb aquest canvi aconsegueixo solucionar un problema que arrossego fa gairebé un any i mig:

que no m'agrada la feina que faig

La pregunta seria: I com carai he aguantat tant temps?
I les respostes serien vàries, però bàsicament perquè fer de secretària de direcció és una feina que no em genera cap estrés, que em permet tenir un horari adaptat a les meves necessitats (estar a les 17:30h a la porta de l'Escola Bressol del petitó), que no comporta gaires responsabilitats ni maldecaps, i que tinc bon rotllo amb els dos jefes.

Però totes aquestes circumstàncies són només atenuants del problema. Encara que hagi volgut aferrar-m'hi per intentar decantar la balança cap al SÍ, al final ha guanyat el NO. Al final el problema de fons segueix aquí. Segueixo avorrint-me, segueixo pensant que passar 100 trucades al dia demanar dos bitllets d'avió i servir 3 cafès és una caca punxada en un pal, segueixo sentint-me incòmode amb les qüestions del protocol, segueixo odiant haver de portar traje alguns dies, i segueixo rabiant cada vegada que he de somriure al capo de torn perquè això és el que s'espera que faci una secretària…

Està clar que aquesta situació m'ha permès estar amb vosaltres moltes estones, i que a partir d'ara em costarà més trobar un moment de pau espiritual.. però ho necessito. No puc seguir així. Necessito estímuls. Digueu-me massoca, però necessito sentir-me inspirada, necessito moviment, necessito fer alguna cosa que m'estimuli intel·lectualment encara que només sigui una mica!!!!

De moment he celebrat la notícia amb un sopar amb un bon amic, i organitzant una sortida de cap de setmana en família… El dia que tingui data definitiva de trasllat m'emborratxo!! Jejejeje

Seguiré informant.
TO BE CONTINUED…

02 de febrer 2006

Comencem…

Per un resum breu dels darrers dies.

A part del munt de feina que ja vaig comentar-vos he estat 5 dies a règim estricte obligat per una grip estomacal (es veu que avui en dia si no tens "la passa" no ets ningú…), que m'ha deixat una silueta de maniquí de Stradivarius que fa pena (això sí, sense aquells pits encarcarats ni aquells mugrons violents que caracteritzen les citades maniquís).

També he assistit a la meva primera reunió de pares de l'escola bressol del meu fill. Ha estat una experiència molt gratificant a l'hora que sorprenent… m'ha fet reflexionar molt en com tracto jo el meu fill! Em dóna la impressió de que jo el tracto com si encara fos molt petit, hi ha un munt de coses que no imaginava que fos capaç de fer o assumir.. Quan vaig veure les diapositives de tot el què feien i de com s'organitzen i de com reparteixen les tasques col·lectives, vaig quedar gratament sorpresa! El meu fill és tot un homenet responsable!!!
Bé, hauria de puntualitzar: el meu fill és tot un homenet responsable a l'escola.
Diguem que a casa segueix donant pel sac als seus pares, desafiant-nos repetidament, posant-nos a prova a tota hora. Qualsevol petita cosa del dia a dia que fins ara havíem resolt sense problema, esdevé un motiu d'enfrontament..
Diuen que és el què toca per la seva edat. Jo miro d'anar-me mentalitzant que no predico al desert, que no és picar ferro fred, que d'aquí a mig any o un any acabarem recollint els fruits d'aquesta lluita… però no puc evitar sentir-me com una perfecta neurastènica. Em visualitzo com una mare d'aquelles que es passen el dia fument xiscles a la canalla en plan Omaíta "Jozuáááá, ven pacá!". No sé com acabarà tot això, però estic segura de que d'aquí a ben poc hauré batut el récord Guinness de repeticions de la paraula NO en un mateix dia…

En fi, millor no seguim per aquí perquè ens hi podríem estar hores explicant batalletes i tampoc cal que us avorriu amb les meves penúries.. el que vull explicar-vos és un altre projecte que tinc entre mans, que per mi és important. El podríem batejar com "EL GRAN REPTE", i consisteix en culminar un cim de 4.000 metres aquest mes de juliol. Als Alps francesos.
La idea és anar-hi amb uns amics que són molt muntanyeros (però que molt!) i que ja han fet aquest cim i bastants d'altres amb més alçada i dificultat. I fer un entrenament dur de tres caps de setmana perduts per aquestes muntanyes tant boniques que són els Pirineus, entre abril i juny.
Resum: si sobrevisc a l'entrenament la única traba entre la Grigri i el cim del Dôme des Neiges serà el mal temps.

Ah, i per les mosses que deien que aquest any s'aficionarien a córrer, no dic noms (eh HannaB?), us informo que el diumenge 26 de març es celebra la Marató de Barcelona, amb la possibilitat de fer un recorregut de 10 kilòmetres. Jo crec que m'hi apuntaré, és tot un esdeveniment esportiu i val la pena participar-hi. Més info: http://www.maratobarcelona.com/

Buf, em sembla que el més important ja està tot dit…
Aprofito els propers 20 minutets per xafardejar-vos una mica!

26 de gener 2006

Ep!

que sí que estic viva!!!

però vaig de p... cul!!!

Xurri, tinc presents els deures...

Aaaaaiiiii!!! us haig d'explicar força coses!!! i vull saber cosetes vostressssss!!!
Algú sap com aconseguir dues mans extra per poder fer més coses alhora???

ggrrrrrrrrrrrr...

records i fins aviat!!
espero....

09 de gener 2006

momentaaassssoooo!

Dissabte 07/01, al voltant de les 11:00h am (hora local, una menys a Canàries).

Tinc la parada muntada al menjador: post de planxar, piles de roba per planxar, piles de roba planxada, piles de roba per plegar..

El meu marit és fora, sota la pluja, fent els encàrrecs del dia.

El meu petit està muntant una parada similar a la meva, o fins i tot més extensa: joguines per aquí, ninos per allà, puzzles més enllà, contes al sofà, contes a la tauleta, pilotes amunt i avall, globus dels Reis al mig del pas...

De fons sona el CD de The Commitments.
Comença la cançó Try a little tenderness..
Agafo el petit en braços..
I ballem, i riem, i ballem i ballem.. fins que s'acaba la cançó..
I el petit em comença a fer petons a la galta, fins a 7 seguits!!
Tot un rècord...
Tot un momentaaasssssooooo!!

Què faria jo sense els seus petonets?

aaaaai, és que havia d'explicar-vos-ho...

03 de gener 2006

La Cursa



…o el carrerón podriem dir! Jejeje

Senyors i Senyores, ara ja puc fer les opos per treure'm el títol de freaky perquè les declaracions que faré a continuació, reconec que ho són bastant:

M'HO VAIG PASSAR INCREÏBLEMENT BÉ.
VA SER FANTÀSTIC.
INOBLIDABLE.
UNA EXPERIÈNCIA MAGNÍFICA.
UN XUTE DE SENSACIONS POSITIVES.
PURA ENERGIA.
PURA VIDA.
Podria descriure-ho amb moltes més paraules però totes voldrien dir el mateix: que no oblidaré mai la meva primera cursa.
Estava tant motivada que havia corregut els primers 20 minuts sense acusar ni una gota de cansament. Sempre que surto a córrer comprovo que tinc el punt crític entre els 15 i el 20 minuts. Al voltant del minut 15 és quan noto que em costa més respirar, quan em sento més cansada. Però si aguanto uns 5 minutets més generalment aconsegueixo acompassar el ritme del trot amb la respiració i llavors sé que si no faig el burro, tant puc aguantar mitja hora com tres quarts i fins a una hora (el màxim que he corregut així "toseguío").

Però el dia de la cursa res de res. Amb l'emoció portava un "subidón" que passats el quilòmetre 4 havia aconseguit un ritme més ràpid de l'habitual (anava a poc més de 5 minuts/km, quan habitualment vaig al voltant de 5min 45s/km ), i em notava més fresca que una rosa!

El problema va venir quan immediatament després d'haver passat el quilòmetre 4, la meva companya de cursa i d'entrenaments em va dir que ella no podia aguantar aquell ritme. Que anava ofegada. Que jo anés tirant… I mireu, podeu dir-me sentimentalona, però em vaig sentir incapaç de deixar-la enrera. Sobretot perquè una servidora va suplicar-li que l'acompanyés a la cursa!
La meva companya està més forta que jo, fa més temps que entrena i s'està preparant per la mitja marató de Terrassa.. però aquell dia va petar (ens pot passar a tots..).

Així que vaig baixar el ritme i vaig anar amb ella fins al quilòmetre 9. Allà em sentia amb tanta energia continguda, amb tantes forces que li vaig dir que volia fer una apretada final, si no li importava. I evidentment em va dir que podia fer les apretades que volgués que ella miraria d'acabar i prou… I això vaig fer. Vaig agafar el coet i vaig començar a córrer amb totes les meves forces fins a la línia d'arribada, allà hi havia els meus dos homes, animant a la fèmina de la famíla.. Crono oficial: 58 minuts

Hagués pogut fer millor temps però m'hagués sentit pitjor companya!!
I fins aquí la crònica de l'esdeveniment esportiu de l'any..
Espero poder repetir, perquè em vaig sentir veritablement a gust, plena. Igual que quan aconsegueixes un cim d'una muntanya preciosa un dia radiant..
A veure si ara resultarà que vaig néixer per ser corredora de curses de 10 kilòmetres i no o sabia? jijijiji

Pere: Vaig portar les bambes, t'ho ben asseguro! Però al final vaig optar per la samarreta oficial de la cursa (així que a nivell de samarreta poc podies distingir-me..). Vaig anar buscant per tot arreu una pancarta que digués "ànims Grigri" o alguna cosa així, però no la vaig veure així que vaig pensar que tots plegats estaríeu ocupats en coses millors que anar mirant com 6.000 pringats paral·litzàvem el trànsit de la ciutat comtal… jejejeje..

02 de gener 2006

Annus Horribilis ¿?


Fent balanç de tot el 2005 puc dir que podria penjar-li el cartellet de bastant-desastrós..

El vaig començar bastant malament i, tot i que després han vingut temps millors i també moments feliços, hi ha certs problemes de fons que no s'han solucionat encara (tema laboral principalment).

Així que estic esperant amb candeletes que el 2006 em doni la oportunitat de tenir més "bona ratxa". D'entrada, com ja sabeu, parteixo d'un canvi d'actitud important (allò de la llibreta dels propòsits i petits plaers). Ara només falta que la sort m'acompanyi!!

Projectes per aquest any:
- Seguir amb l'atletisme almenys fins l'estiu i córrer com a mínim la Cursa dels Bombers a l'abril.
- Un quatre-mil dels alps. Tot i que em comformo amb un entrenament que em porti a un parell de tresmils dels pirineus!! (la opció dels alps implica més dies sense nen… glups!).
- Encarregar un germanet a la cigonya parisina de cara a després de vacances d'estiu (oeee oe oe oeeeee oeeeeee oeeeee… això pot ser el propòsit més fàcil o el més difícil, que la força ens acompanyi!!).
- Posar-me definitivament al dia de llengua francesa. Fins ara no m'ho he pres massa seriosament i, tot i que vaig aprovant els cursos, tinc la sensació de que en realitat no en tinc ni pajolera idea.. perquè sempre estudio gramàtica "a cara perro", a última hora. Cosa que em serveix per l'examen però no per aprendre res.. De moment el Pare Noel em va portar un parell de llibres de gramàtica.. ara falta posar-m'hi de veritat! ;P
- Seguir en contacte amb tots vosaltres.
- Seguir en contacte amb els pocs amics de veritat que tinc.. aquest és un propòsit més difícil del que sembla d'entrada, no per la primera part de la premisa, sinó per la segona. M'explico: El 2005 m'ha fet obrir els ulls respecte el tema dels bons amics, dels amics de veritat. M'he endut una decepció vers algunes de les persones del meu voltant en les que tenia posades moltes esperances, i desde fa molt temps.. Sé que la culpa en realitat és meva, per falta de vista, per actuar més de cor que amb el cap. Però al final del camí sento que alguna cosa ha canviat dins meu, i que potser de cara al present i al futur més immediat, miraré de marcar més fermament aquesta línia que separa els amics de debò (quatre comptats), de la resta de gent que coneixes i que aprecies i amb les que comparteixes bons moments, però sense que els lligams que ens uneixen puguin considerar-se tant estrets..

Buff, us estic clavant un bon sermó!
I encara no us he explicat res de la cursa Sant Silvestre..!!

Res, miro d'escriure sobre la cursa demà.. avui ja he esgotat el temps d'escriure. Demà tindré més temps… i vull tenir una estoneta per tafanejar-vos!!
Fins demà (o el més aviat possible!).

Ah, i BON ANY!

23 de desembre 2005

Joyeux Noël!

Aquí pràcticament tothom fent honor a les dates i parlant del tema estrella de la temporada i jo que només parlo de bambes i de curses...

Així que he decidit fer un darrer post de l'any dedicat al tema de les festes nadalenques.
Darrer post de l'any? Doncs sí. La setmana vinent estic de vacances!! I com que sóc de les xungues que només em connecto des de la feina perquè a casa el tema ordinador el portem fatal, doncs em quedo sense tenir notícies vostres fins l'any que ve!

Volia dir-vos que espero aquestes festes amb especial expectació. Perquè després d'uns quants anys de dinars familiars "adults", per primera vegada hi ha un petitó que descobreix la màgia dels regals.. de moment tenim TIÓ.. i s'ho passa pipa posant-li el sopar cada vespre!!

En fi, us passo un link que m'han enviat i m'ha fet molta gràcia. Li dedico a la Xurri, que he vist que està molt especialitzada en el tema Christmas...


http://www.reuters.hu/card_dom/index_content.html


Bones festes i Bona entrada d'any 2006!

16 de desembre 2005

Ja tinc bambes!!!

Aquí en teniu una foto.
què us sembla?? xules eh??

m'han dit que córren soles...
jijijijiji..

les vaig estrenar dilluns però el punyetero logo em va fer llaga a l'interior del pont!! Com que la roba és tova i el logo està plastificat, fins que no es dónin una mica hauré de patir la marca.. i mai més ben dit!

Això sí, et sents la mateixa Marion Jones...

Ja m'he inscrit a la cursa..
We've past the point of no return...

12 de desembre 2005

Gut Nius

Ostres ostres ostres... estic molt penjada de feina.
Però això us ho he d'explicar!!

Ja tinc data pel meu debut com a atleta aficionada:
31 de desembre 2005 - Cursa Sant Silvestre de Barcelona

què me'n dieu?
intentaré per tots els mitjans córrer sota el nom de "Blog Runner", per fer honor al vostre suport!
Espero tenir el temps suficient per estampar-me una samarreta que tinc per casa, així sabreu a qui heu d'animar aquell dia!!! jejejeje... perquè vindreu tots a animar-me no?? jajajajaja!!! qui no pugui venir que em pagui la inscripció i llestos... jijijijijijiji!!!

apasiau!
fins aviat...