Volia explicar-vos que per fi he aconseguit que els astres es poséssin en línia per arreglar la meva situació aquí al currele.. era una de les coses que em quedaven pendents per aquest 2006!
Encara no tinc data del canvi definitiu de departament però almenys ja tinc l'ok de totes les parts, el dels cedents, el dels receptors, el de recursos humans, i el meu és clar!
Tic contenta perquè amb aquest canvi aconsegueixo solucionar un problema que arrossego fa gairebé un any i mig:
que no m'agrada la feina que faig
La pregunta seria: I com carai he aguantat tant temps?
I les respostes serien vàries, però bàsicament perquè fer de secretària de direcció és una feina que no em genera cap estrés, que em permet tenir un horari adaptat a les meves necessitats (estar a les 17:30h a la porta de l'Escola Bressol del petitó), que no comporta gaires responsabilitats ni maldecaps, i que tinc bon rotllo amb els dos jefes.
Però totes aquestes circumstàncies són només atenuants del problema. Encara que hagi volgut aferrar-m'hi per intentar decantar la balança cap al SÍ, al final ha guanyat el NO. Al final el problema de fons segueix aquí. Segueixo avorrint-me, segueixo pensant que passar 100 trucades al dia demanar dos bitllets d'avió i servir 3 cafès és una caca punxada en un pal, segueixo sentint-me incòmode amb les qüestions del protocol, segueixo odiant haver de portar traje alguns dies, i segueixo rabiant cada vegada que he de somriure al capo de torn perquè això és el que s'espera que faci una secretària…
Està clar que aquesta situació m'ha permès estar amb vosaltres moltes estones, i que a partir d'ara em costarà més trobar un moment de pau espiritual.. però ho necessito. No puc seguir així. Necessito estímuls. Digueu-me massoca, però necessito sentir-me inspirada, necessito moviment, necessito fer alguna cosa que m'estimuli intel·lectualment encara que només sigui una mica!!!!
De moment he celebrat la notícia amb un sopar amb un bon amic, i organitzant una sortida de cap de setmana en família… El dia que tingui data definitiva de trasllat m'emborratxo!! Jejejeje
Seguiré informant.
Però totes aquestes circumstàncies són només atenuants del problema. Encara que hagi volgut aferrar-m'hi per intentar decantar la balança cap al SÍ, al final ha guanyat el NO. Al final el problema de fons segueix aquí. Segueixo avorrint-me, segueixo pensant que passar 100 trucades al dia demanar dos bitllets d'avió i servir 3 cafès és una caca punxada en un pal, segueixo sentint-me incòmode amb les qüestions del protocol, segueixo odiant haver de portar traje alguns dies, i segueixo rabiant cada vegada que he de somriure al capo de torn perquè això és el que s'espera que faci una secretària…
Està clar que aquesta situació m'ha permès estar amb vosaltres moltes estones, i que a partir d'ara em costarà més trobar un moment de pau espiritual.. però ho necessito. No puc seguir així. Necessito estímuls. Digueu-me massoca, però necessito sentir-me inspirada, necessito moviment, necessito fer alguna cosa que m'estimuli intel·lectualment encara que només sigui una mica!!!!
De moment he celebrat la notícia amb un sopar amb un bon amic, i organitzant una sortida de cap de setmana en família… El dia que tingui data definitiva de trasllat m'emborratxo!! Jejejeje
Seguiré informant.
TO BE CONTINUED…
4 comentaris:
Al teu post hi trobo a faltar que ens diguis, una mica, què faràs quan et traslladin. En quasevol cas, felicitats.
Ei,
me alegro por ese cambio si lo buscabas. Y espero que el cambio sea relamente para mejor..ya nos lo dirás no sea que vayas a cambir las tazas de café por....o salir a las 17.30 por acabar a las tantas por.....lo importante esque tu estés contenta y el cambio t ehaya producido ese despertar interior que sientes!
ole, ole! m'alegro molt que hagis aconseguit un canvi i que trobis motivació a la feina...!
estic d'acord amb tu, jo quan he fet de secretària m'he florit per dins i per fora, i a més, això acaba cremant, no és bo per a la salut! encara que l'horari compensi, calen altres alicients per a treballar a gust..
me siento muuy retratada. Yo tengo una frase que uso mucho que es:
"Dame sueños para vivir o veneno para morir"
y es que no puedo vivir anodinamente; necesito emociones, stress, alicientes....cosas que me mantengan despierta al fin y al cabo.
Publica un comentari a l'entrada