…o el carrerón podriem dir! Jejeje
Senyors i Senyores, ara ja puc fer les opos per treure'm el títol de freaky perquè les declaracions que faré a continuació, reconec que ho són bastant:
Senyors i Senyores, ara ja puc fer les opos per treure'm el títol de freaky perquè les declaracions que faré a continuació, reconec que ho són bastant:
M'HO VAIG PASSAR INCREÏBLEMENT BÉ.
VA SER FANTÀSTIC.
INOBLIDABLE.
UNA EXPERIÈNCIA MAGNÍFICA.
UN XUTE DE SENSACIONS POSITIVES.
PURA ENERGIA.
PURA VIDA.
Podria descriure-ho amb moltes més paraules però totes voldrien dir el mateix: que no oblidaré mai la meva primera cursa.
Estava tant motivada que havia corregut els primers 20 minuts sense acusar ni una gota de cansament. Sempre que surto a córrer comprovo que tinc el punt crític entre els 15 i el 20 minuts. Al voltant del minut 15 és quan noto que em costa més respirar, quan em sento més cansada. Però si aguanto uns 5 minutets més generalment aconsegueixo acompassar el ritme del trot amb la respiració i llavors sé que si no faig el burro, tant puc aguantar mitja hora com tres quarts i fins a una hora (el màxim que he corregut així "toseguío").
Però el dia de la cursa res de res. Amb l'emoció portava un "subidón" que passats el quilòmetre 4 havia aconseguit un ritme més ràpid de l'habitual (anava a poc més de 5 minuts/km, quan habitualment vaig al voltant de 5min 45s/km ), i em notava més fresca que una rosa!
El problema va venir quan immediatament després d'haver passat el quilòmetre 4, la meva companya de cursa i d'entrenaments em va dir que ella no podia aguantar aquell ritme. Que anava ofegada. Que jo anés tirant… I mireu, podeu dir-me sentimentalona, però em vaig sentir incapaç de deixar-la enrera. Sobretot perquè una servidora va suplicar-li que l'acompanyés a la cursa!
La meva companya està més forta que jo, fa més temps que entrena i s'està preparant per la mitja marató de Terrassa.. però aquell dia va petar (ens pot passar a tots..).
Així que vaig baixar el ritme i vaig anar amb ella fins al quilòmetre 9. Allà em sentia amb tanta energia continguda, amb tantes forces que li vaig dir que volia fer una apretada final, si no li importava. I evidentment em va dir que podia fer les apretades que volgués que ella miraria d'acabar i prou… I això vaig fer. Vaig agafar el coet i vaig començar a córrer amb totes les meves forces fins a la línia d'arribada, allà hi havia els meus dos homes, animant a la fèmina de la famíla.. Crono oficial: 58 minuts
Hagués pogut fer millor temps però m'hagués sentit pitjor companya!!
Però el dia de la cursa res de res. Amb l'emoció portava un "subidón" que passats el quilòmetre 4 havia aconseguit un ritme més ràpid de l'habitual (anava a poc més de 5 minuts/km, quan habitualment vaig al voltant de 5min 45s/km ), i em notava més fresca que una rosa!
El problema va venir quan immediatament després d'haver passat el quilòmetre 4, la meva companya de cursa i d'entrenaments em va dir que ella no podia aguantar aquell ritme. Que anava ofegada. Que jo anés tirant… I mireu, podeu dir-me sentimentalona, però em vaig sentir incapaç de deixar-la enrera. Sobretot perquè una servidora va suplicar-li que l'acompanyés a la cursa!
La meva companya està més forta que jo, fa més temps que entrena i s'està preparant per la mitja marató de Terrassa.. però aquell dia va petar (ens pot passar a tots..).
Així que vaig baixar el ritme i vaig anar amb ella fins al quilòmetre 9. Allà em sentia amb tanta energia continguda, amb tantes forces que li vaig dir que volia fer una apretada final, si no li importava. I evidentment em va dir que podia fer les apretades que volgués que ella miraria d'acabar i prou… I això vaig fer. Vaig agafar el coet i vaig començar a córrer amb totes les meves forces fins a la línia d'arribada, allà hi havia els meus dos homes, animant a la fèmina de la famíla.. Crono oficial: 58 minuts
Hagués pogut fer millor temps però m'hagués sentit pitjor companya!!
I fins aquí la crònica de l'esdeveniment esportiu de l'any..
Espero poder repetir, perquè em vaig sentir veritablement a gust, plena. Igual que quan aconsegueixes un cim d'una muntanya preciosa un dia radiant..
A veure si ara resultarà que vaig néixer per ser corredora de curses de 10 kilòmetres i no o sabia? jijijiji
Pere: Vaig portar les bambes, t'ho ben asseguro! Però al final vaig optar per la samarreta oficial de la cursa (així que a nivell de samarreta poc podies distingir-me..). Vaig anar buscant per tot arreu una pancarta que digués "ànims Grigri" o alguna cosa així, però no la vaig veure així que vaig pensar que tots plegats estaríeu ocupats en coses millors que anar mirant com 6.000 pringats paral·litzàvem el trànsit de la ciutat comtal… jejejeje..
Pere: Vaig portar les bambes, t'ho ben asseguro! Però al final vaig optar per la samarreta oficial de la cursa (així que a nivell de samarreta poc podies distingir-me..). Vaig anar buscant per tot arreu una pancarta que digués "ànims Grigri" o alguna cosa així, però no la vaig veure així que vaig pensar que tots plegats estaríeu ocupats en coses millors que anar mirant com 6.000 pringats paral·litzàvem el trànsit de la ciutat comtal… jejejeje..
10 comentaris:
Sóc ala feina i no tinc massa temps, però OÉ, OÉ, OÉ, OÉ,.... Campiona!!! NO cal atavalar-se amb els temps, sentir-se bé i "potent" és molt millor. Felicitats! Ah, i reivindico una part (petita) de la teva "victòria", que et vaig estar enviant forces mentals positives una bona estona...
Com a companya que va petar, no puc dir res més que gràcies!! :) Tot i haver petat, vaig fer el meu millor temps en 10km i segurament no hauria pogut si no haguessis estat donant-me ànims...
Ara m'he de mentalitzar per la mitja... No t'hi animes?? ;)
Ostres doncs que no sigui per això que em vaig trobar tant bé! tanta força mental positiva..
Mireu, cada vegada que tingui una cursa us avisaré i apa, a rebentar el crono!
Bromes a part, la veritat és que m'he animat molt tots plegats així que és de justícia que us adjudiqueu part de l'èxit..
Marta, No m'animo.. sorry! a part, el mateix dia hi ha una cursa a Moià i el meu maridet vol anar-hi. Tot no pot ser..
Hauré de deixar això de les mitjes marathons per més endavant.. No ho descarto, però ara per ara ho veig bastant lluny!
eiiii gri-gri!! com me n'alegro de llegir aquesta crònica tant emocionant i vital!!!
moltíssimes felicitats per córrer tant bé i animada!!!!
pensa que l'any vinent jo t'hi acompanyaré, jejej (i en el moment apropiat et pregaré que vagis tirant, jaja)
petons
HannaB no tinc res contra teu, però si es compleix el planning previst (veure post anterior "Annus Horribilis ¿?"), espero estar embarassada per aquelles dates!
La mare natura és així d'injusta amb les dones, ja ho veus.
Al meu marit no li suposa cap canvi a nivell "d'aficions" en canvi jo m'hauré de despenjar de l'esport durant un anyet aproximadament... brrrr...
Potser a la Sant Silvestre 2007 sí que coincidim!! Tu ves entrenant per si on cas..
A part de la Sant Silvestre pensa que si comences a córrer ara, a l'abril estaràs en plena forma per córrer la Cursa dels Bombers i aquesta és de les més guapes de totes! i només 10 kilometrets..
;)
ei, no havia caigut en el detall aquest!
doncs es pot rectificar i dir "el proper any et sustituiré" (amb tots els respectes, eh..)
m'has motivat amb això dels bombers, sona fins i tot a fantasia eròtica, jajaj, començo a entrenar en 4 dies. fiuuuuuuu.
petons
Ya sabes en el deporte no existe la misericordia.
Para dentro de unos años vete entrenándote para correr con cochecito de bebé.
Yo me acordé de ti. Y sonreí.
Besitos.
Enhorabona, Grigri, jo no hi entenc però 50 minuts per 10 kilómetres em sembla una AUTÈNTICA PROESA.
Ole la Grigri.
La cursa dels bombers sona tan estimulant com per plantejar-se una cosa que fa tanta mandra com córrer.
Encara ens hi trobarem fotent-nos cops de colze per veure massisus. (Nota a peu de pàgina: de totes les professions que puc imaginar, la de bomber és la més atractiva -virilment parlant- de totes. Una fixació qeu tinc).
Vaig a comprobar les bambes.
Decidit, el 2007 jo també participo.
Em poso en forma.
Em compro les bambes.
... i t'espero amb el cotxet i la criatura i t'aplaudim.
Felicitats Grigri! I feliç any! Jo abans també corria - a la meva família abunden els marathonians, però jo em conformava amb les curses de 10 Km - i entenc moltíssim com et vas sentir a l'acabar. M'agafen unes ganes tremendes de tornar-m'hi a posar!!! Ara que ja he parit, en quant acabi amb la quarentena, torno a agafar la forma, I promise! HannaB: a veure si m'animo a acompanyar-te en el 2006 i el 2007 fem pinya amb la Grigri :-)
Publica un comentari a l'entrada