Reflexió

El Meu Fill Petit s'ha afeccionat a la pel·lícula Happy Feet. Fins al punt que cada tarda quan arribem a casa el primer que fa després de treure-li la jaqueta i despertar el gat, és anar al DVD, agafar la capsa de la peli i portar-me-la perquè li posi dient-me "mmmm! mmmm!!", que com tothom sap, vol dir: "mare, posa'm aquest DVD que tinc moltes ganes de veure'l".

Perquè us explico això? Doncs perquè a partir del visionat 500 de la peli, ja et saps la meitat dels diàlegs de memòria. I n'hi ha un que em té especialment intrigada. Fa dies que hi dóno voltes i el vull compartir amb tots vosaltres:

Mestra: "A veure nois, avui us ensenyaré la lliçó més important de tota l'Educació Pingüina Bàsica, algú sap dir-me quina és?? Per exemple tu, Simon."
Simon: "aaammmm pescar?"
Mestra: "No, Simon. Qui més? A veure, tu Mumble?"
Mumble: "hummmm.... no menjar neu groga?"

Ho deixo aquí, perquè reflexioneu durant el cap de setmana.

Excursió - gimnàs

Ahir vaig tenir la brillant idea d'anar a les Coves del Salnitre amb la meva germana i els dos petits. El meu marit estava escalant per la zona de Collbató i vaig pensar que era una bona manera d'invertir l'estona d'espera.

Realment la idea era bona, si no fos es clar pel fet d'haver de carregar el petit (11 kilos + motxilla) a l'esquena... M'ho vaig passar molt bé però avui em fa mal tot. Tinc l'esquena masegada i fins i tot agulletes a les cames!!

Al moment d'entrar vam coincidir amb el grup anterior que sortia, i per variar em va tocar aguantar els comentaris de 3 foques en plena crisi de bufera. El cas típic de la dona entrada en carns i en anys, que no fa res d'esport i que després de pujar una tanda d'escales, entre esbufecs i fogots, li sembla que s'està morint. I com que ella se sent morir doncs prefereix salvar a la resta d'espècie d'una sort similar. I més si es tracta d'una mare d'aspecte fràgil amb un nen carregat a l'esquena. Les hauríeu d'haver vist!! Em miraven amb cara desafiant, desaprovant clarament la meva decisió. Qualsevol s'hagués pensat que anava a sacrificar el meu fill!!! Deien que amb el nen és impossible baixar, que si no passaràs per no sé on, que si ja sé on em fico.. Amb aquell to d'advertència-bronca d'una perfecta membre de Iaies Sense Fronteres.

Passada aquesta fase de comptar fins a 5.000 per no començar a repartir hòsties vem entrar pròpiament a la cova. I la veritat és que és bonica i que el Meu Fill Gran s'ho va passar pipa. El petitó no entenia res però a ell mentres el gronxin tampoc protesta massa..!! Encara que avui em faci mal tot, va valer la pena.

Que dur que és ser mare-aventurera!!!

El gerro d'aigua freda (2a part)

Fa uns dies vaig deixar pendent una notícia amarga que guardo al pap. Em martelleja constantment, no hi trobo el sentit per enlloc...
Fa any i mig aproximadament vaig escriure sobre una mare amb la que coincidia a l'escola bressol del Meu Fill Gran. La B, la dels rínxols daurats aquí teniu l'article per si voleu situar-vos abans de continuar..

La bona notícia es que després d'un any molt dur de tractament que no li va fer perdre mai el somriure, la B va superar el càncer de mama.

El dia 29 de setembre a les 6 de la tarda sortia de l'oficina i a mig passadís em vaig trobar la J, una companya d'un altre departament on jo havia treballat i bona amiga de la B (havien estudiat juntes tot EGB, BUP i COU). I em va dir: "ostres, ho saps lo de la B? el càncer li ha fet metàstasi al cap, i demà al matí l'operen. Es preveu una operació complicada".

Em va caure el món als peus.

I les notícies cada vegada són pitjors.

Primer ens van dir que la operació havia anat bé i que li havien tret una part del cervell però que no li havien pogut treure tot el tumor perquè temien que es quedés tetraplègica. Que li mirarien de treure amb radioteràpia.

Ahir la mateixa J em va explicar que la B l'havia trucat per parlar amb ella, la versió real dels fets és la següent:
van obrir-la i van veure que no hi havia gaire cosa a fer.
van treure només un trosset del tumor perquè si s'hagués quedat tetraplègica el final hagués estat molt pitjor per tothom del seu voltant.
li fan una sessió mastodòntica de radioteràpia cada dia i està prenent-se anti-depressius.

HÒSTIA PUTA, LA B S'ESTÀ MORINT JODER!!!
I NO HI PODEM FER RES.

I jo no puc parar de plorar quan penso en ella i en els seus dos fills de 3 i 5 anys. I en com pot ser que la vida sigui tant injusta. La ràbia em supera.

i vinga a plorar...

Diumenge a la tarda vaig anar al Teatre a veure una adaptació del musical "Oliver Twist". Això no tindria res d'especial si no fos que era el mateix muntatge en el que vaig participar fa ni més ni menys que 20 anys. El mateix Teatre, el mateix director, el mateix text, les mateixes cançons..

Hi participàvem més de 100 nens (a part els adults), la música era en directe.. la vem fer ben grossa!! Fins i tot vem haver de fer una representació especial perquè el departament cultura de la Generalitat va venir a filmar-nos!!

Dos anys d'assaigs i molts caps de setmana de funció. I el millor de tot: amistats per tota la vida i un munt de bons records.

I tot va sortir aquest diumenge a la tarda, que vaig anar a veure-la acompanyada del Meu Fill Gran.. Quan van tancar els llums de la sala ja sentia una emoció especial, i quan vaig veure els nens i nenes que la fan ara, vestits com nosaltres, i col·locats a l'escenari com estàvem nosaltres... se'm va posar la pell de gallina.. Pensava: mira, aquesta era jo, i al meu costat esquerra l'Elídia, i a la dreta la Carmina i la Natàlia. I a la taula la meva germana asseguda davant de tot i a darrera la Raquel, l'Anna, la Montse... El Martí, el Xavi, el Jaume, el Màxim.. que fort!!! Ni jo em podia creure que de cop i volta em vinguessin tants records i amb tant detall..
Sense parlar de quan va sortir el nou Fagin.. el Pere era el Fagin de la nostra funció. Era un Fagin excel·lent. Un paper fet a la mida per ell. Disfrutaves veient-lo. Al Pere se'l va emportar un càncer de pulmó pocs anys després d'aquell Oliver, i va ser un cop molt dur per tots. Perquè a part de ser el Fagin va ser el director de cant. La persona que ens va matxacar durant dos anys cada dissabte a la tarda perquè aprenguéssim totes les cançons..

No sé com explicar-ho. La veritat és que em vaig emocionar moltíssim i em vaig fer un fart de plorar. De tants bon records mig oblidats que de cop i volta em venien al cap amb tanta claredat.. érem tant petits tots plegats..

El teatre és això, màgia pura..