Fa temps que observo les mares que em creuo pel carrer. Quan vaig a buscar el meu fill a la tarda és hora punta.
La gran majoria caminen de pressa, quasi-corren, amb cara d'estar pensant en totes les coses que encara els queden per fer abans d'anar a dormir, o potser fent plans,..
D'altres ja van amb els seus fills. I els pots llegir la felicitat als ulls, aquell somriure de satisfacció de saber que, per fi, ha arribat l'estona d'estar amb les personetes que més estima. El premi de tot un dia de treballar. La majoria no han tingut temps ni de passar per casa i encara van amb el vestit-jaqueta de torn o l'uniforme. Vestides d'executives, secretàries, conductores d'autobús, o el què toqui, per anar a gronxar-se a la placeta amb els seus petitons.
Ahir mateix quan anava en cotxe cap a casa meva, en vaig veure una que havia coincidit amb mi a l'escola bressol. El seu fill era un any més petit que el meu però tot i així l'escola era molt petita i sovint parlàvem.. Anava empenyent el cotxet del fill més petit, tot corrent. Per on es trobava i la direcció que duia imagino que anava a recollir el fill gran que sortia del curset de natació. Anava corrent, com us he dit, però és que duia un somriure que feia goig. Més que córrer, saltironejava. Al més pur estil Heidi..
M'encanta observar-les.
I trobar una miquetona de mi en cadascuna d'elles..
8 comentaris:
:)
m'encanta, una mica de tu en elles, i una mica d'elles en tu.
Un comentari dolent: on són els pares saltironejadors?
aaaaaiiiiii albert.. estava escrivint el post i pensant en tu. No sé com, però intuia que reivindicaries la funció del pare saltironejador!!!! :DDDDDD
quina gràcia m'ha fet llegir el teu comentari "dolent"...
Doncs la veritat és que sí que n'hi ha. A la meva ciutat també se'n troben. Però no em servien per explicar aquesta mena de "comunió-mística" que sento amb les mares que trobo pel carrer..
Sense generalitzar (que no m'agrada fer-ho), però la cara que porten la majoria de dones no la trobes als pares saltironejadors. I no em refereixo a la de felicitat!!! Em refereixo a l'esforç diari per organitzar feina, casa, nens, menjars, compres, agendes,...etc. A l'esforç de sobreviure a tot això i encara sentir-te en sintonia amb la vida, sentir-te plena, i contenta amb tu mateixa. A l'esforç de trobar la felicitat enmig de tot el caos.
Suposo que un home també pot sentir-se així, però la lluita que fa la dona treballadora contra els clixés que encara hi ha a la nostra societat, és quasi-monumental. Si més no, esgotadora!!
I això és el què volia reivindicar.. Perquè així és com em sento.
Ja fa dos mesos que he tornat a la feina, i una de les coses que tinc ben present és que "il capo maggiore" de la Divisió on treballo, quan jo estava embarassada va anar a buscar el meu cap directe i li va dir que li oferia la possibilitat de posar-li una persona "tipus ESADE" en el meu lloc, i a mi enviar-me a un altre lloc amb menys responsabilitat "perquè ara amb dos nens et portarà molts problemes".
NO M'HO TREC DEL CAP.
L'esforç que faig dia a dia passa per demostrar-li que sóc capaç de fer-ho tot. I no em rendiré perquè no té raó.
M'entens més bé ara?...
que bonitas son las madres felices
T'encanta observar-les i què xulo que ens ho expliquis! ;D
a mi el que em venen ganes és de tornar a ser petit, anar a l'escola, no tenir problemes i, a sobre, que em vinguin a cercar amb alegria! aiii, quina enveja...
T'entenc perfectament, tant ara, com abans, crec. Reconec els clitxés dels que parles i les dones, les mares, us en porteu la pitjor part. Però no només passa a les mares això, t'ho dic jo. Petonet de pare saltiror a mare saltirona.
jejeje.. gràcies per la comprensió albert.
Admeto que conec alguns pares saltirons que també fan goig de contemplar eh!! És molt bonic veure com un home es "deixa anar" i es posa a l'alçada dels seus petits i hi juga de tu a tu..
Quan ho fa el meu marit no saps mai qui és el més petit!!! :DDDDD
Publica un comentari a l'entrada