21 de febrer 2010
20 de febrer 2010
Yes I am
Of course SHE is,
and You and You and You..
dedicat a totes les superwomans que conec.. i en especial a la que avui m'ha convidat a dinar!!
and You and You and You..
dedicat a totes les superwomans que conec.. i en especial a la que avui m'ha convidat a dinar!!
14 de febrer 2010
anys..
Vaig passar uns anys de la meva adolescència escoltant una i una altra vegada tota la discografia dels Queen, feia molts anys que no escoltava aquesta.. gràcies youtube!!!
06 de febrer 2010
05 de febrer 2010
Nivell Zero
Hi ha un tros de la peli KUNG FU PANDA que ens fa riure molt a tota la família. L'endemà de ser escollit Guerrer del Drac el panda entra a la sala d'entrenament amb en Shifu, el mestre. Allà veu com els 5 furiosos estan entrenant les seves habilitats enmig d'una mena de mecanisme enorme on cal ser molt àgil i ràpid per esquivar garrotades de tota mena i cremades al cul...
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:
"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"
Canviem d'escenari:
Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).
Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:
"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"
Canviem d'escenari:
Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).
Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!
ARA JA EXISTEIX EL NIVELL ZERO DE DANSA
29 de gener 2010
experiència 3D
Ahir vaig anar al cinema, i a diferència de les darreres vegades, que hi anava en el paper de mare, ahir vaig anar-hi en condició de filla. Liderava l'expedició la meva mare i jo, com a bona filla, vaig deixar que m'ho pagués tot, entrades i sopar!!!! jajajajajaja...
En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR
Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..
Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)
fins aviat.
En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR
Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..
Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)
fins aviat.
15 de gener 2010
Merda
Aquesta ha estat la primera setmana de treball dur després de la baixa. I ha estat una merda com un piano. Des de dimecres el dolor ha tornat per quedar-s'hi força hores al dia, i allà només saben donar pel sac al personal.
Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.
A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.
El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.
N'estic tant farta!!!
Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?
Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...
Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.
A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.
El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.
N'estic tant farta!!!
Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?
Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...
14 de gener 2010
04 de gener 2010
C'est fini!
Avui acaba la meva baixa laboral.
Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.
L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.
He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...
Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...
Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...
Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.
L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.
He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...
Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...
Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...
Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
23 de desembre 2009
Molta feina
Ahir el Meu Fill Gran va sortir de classe carregat fins al capdamunt. Entre totes les coses que portava, òbviament, hi havia el cartipàs amb la feina de tot el trimestre.
Si sou de mena espavilada, veureu de seguida que aquesta fitxa consisteix en fer exactament el mateix que l'anterior, però amb la lletra "t" com a protagonista...
Val a dir que en fan molta de feina, i que mirar-s'ho tot et treu ben bé mitja horeta.. però mentres pugui faig l'esforç de repassar junts totes les fitxes, comentar les anotacions que fa la mestra, intercanviar opinions..
La troballa d'aquest any seria aquesta (ho sento, però això ho he de compartir, no m'ho puc quedar al pap!!!):
Fitxa número 1:
Com podreu observar, la feina consisteix en dibuixar dins cada requadre coses que el seu nom contingui i no contingui respectivament, la lletra en qüestió. En aquest cas la "m". D'aquesta fitxa destacaria la versió l'Spiderman P5.. vaig quedar impressionada..
Fitxa número 2:
Si sou de mena espavilada, veureu de seguida que aquesta fitxa consisteix en fer exactament el mateix que l'anterior, però amb la lletra "t" com a protagonista...
Ampliació Fitxa número 2:
Probablement va ser la meva condició femenina el que va motivar que els meus ulls se n'anessin directes a l'obra "tita" (que pel seu color taronja viu, ressalta per davant de la reproducció de "cul" que va fer l'artista). Amb la major naturalitat possible vaig preguntar:
Grigri: Caram, quina tita que has dibuixat! molt bé, "tita" té dues "t"... i aquestes rodonetes què són fill meu? Els testicles?
MFG: No mare, són els ous que tenim dins dels testicles..
Grigri: Ah, està bé.. (i pensant: ... passem pàgina fill meu... la propera vegada que em trobi la teva mestra, que és de les finolis, intentaré saludar-la amb la mateixa naturalitat i amb el mateix somriure que fins ara, aguantant el tipus a base d'exprimir al màxim la poca autoritat moral que em queda després d'això...)
22 de desembre 2009
BONES FESTES...
Ho sé, no és la primera vegada (ni serà la darrera) que veieu/escolteu aquesta cançó... però és que cada vegada que veig el vídeo em quedo enganxada, per no parlar dels meus fills, que porten dies cantant aquest tema a tot hora...
Des d'aquest racó de la blogosfera, felicitats a qui sigui responsable d'aquesta iniciativa, un encert.
AIX, QUASI ME N'OBLIDAVA... BONES FESTES!!
AIX, QUASI ME N'OBLIDAVA... BONES FESTES!!
i Visc a Catalunya!!!! (un xist)
18 de desembre 2009
Inquietud
Des de fa un dies estic fent sessions de rehabilitació, el primer dia, quan em van entrar al box on hi havia l'aparell d'ultra-sons, vaig patir un xoc en llegir un rètol que hi havia penjat a la paret, del qual encara no m'he recuperat (cosa difícil comptant que cada dia a les 7h del matí el torno a veure). Diu així:
No sé què en penseu vosaltres. És com la reflexió que fa el protagonista de la darrera peli del Woody Allen (que per cert, recomano) de que el futur de la nostra espècie està sentenciat des del moment que fa falta instal·lar els tiradors automàtics d'aigua als vàters públics perquè no som capaços de fer una cosa tant senzilla com aquesta.. no arribarem enlloc.. si fa falta un cartell per demanar que no s'enganxin xiclets a la camilla, la cosa definitivament, és greu.
Amén
POR HIGIENE, SE RUEGA
TIREN LOS "CHICLETS"
A LA PAPELERA.
NO LOS ENGANCHEN
DEBAJO LA CAMILLA.
GRACIAS
No sé què en penseu vosaltres. És com la reflexió que fa el protagonista de la darrera peli del Woody Allen (que per cert, recomano) de que el futur de la nostra espècie està sentenciat des del moment que fa falta instal·lar els tiradors automàtics d'aigua als vàters públics perquè no som capaços de fer una cosa tant senzilla com aquesta.. no arribarem enlloc.. si fa falta un cartell per demanar que no s'enganxin xiclets a la camilla, la cosa definitivament, és greu.
Amén
18 de novembre 2009
MATÍ TARDA I NIT...
MATÍ:
Gloriós. Un paisatge esplèndid, una escalada memorable en companyia d'una persona que admiro. Faig 4 llargs de primera (el 1er i 3er de la Normal per la Variant, i el 1er i 3er de la Martinetti). Al final acabo petadíssima però molt satisfeta.
Gloriós. Un paisatge esplèndid, una escalada memorable en companyia d'una persona que admiro. Faig 4 llargs de primera (el 1er i 3er de la Normal per la Variant, i el 1er i 3er de la Martinetti). Al final acabo petadíssima però molt satisfeta.Dinem a la terrasseta del bar de Sant Llorenç de Montgai, abocades sobre el pantà.. el paisatge és realment bonic.
TARDA:
NIT:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)