06 de febrer 2010
05 de febrer 2010
Nivell Zero
Hi ha un tros de la peli KUNG FU PANDA que ens fa riure molt a tota la família. L'endemà de ser escollit Guerrer del Drac el panda entra a la sala d'entrenament amb en Shifu, el mestre. Allà veu com els 5 furiosos estan entrenant les seves habilitats enmig d'una mena de mecanisme enorme on cal ser molt àgil i ràpid per esquivar garrotades de tota mena i cremades al cul...
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:
"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"
Canviem d'escenari:
Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).
Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!
Doncs bé, en Shifu demana al Panda que demostri què sap de Kung Fu, i aquest (que no en té ni idea) li diu que vol començar pel nivell més bàsic, pel nivell zero. En Shifu diu que el nivell zero no existeix i que triï per on vol començar. El Panda demana començar per donar cops a una mena de ninot que resulta ser l'entrenament més bàsic del nens més petits.
La gràcia està en que, quan dóna el cop al ninot, aquest rebota i el fa caure al mig de la màquina d'entrenament i el protagonista rep cops per totes bandes volant contínuament pels aires. Quan aconsegueix sortir-ne, arriba arrossegant-se on està la resta fet pols i socarrimat.
I en Shifu diu:
"Ara ja existeix el nivell zero del Kung Fu"
Canviem d'escenari:
Dijous 4 de febrer. Grigri Belle s'apunta al centre cívic a un curs de dansa.
La Grigri al llarg de la seva vida ha fet muntanyisme, escalada, natació, bicicleta, gimnàstica esportiva, running (sona pijo però no puc dir que hagi fet atletisme, ni de lluny), i aeròbic.
Però no ha anat mai de la vida a classes de dansa (una classe de sardana al cole de les monges entendríem que no compta).
Grigri entra a la sala del centre cívic on es celebra l'esdeveniment. Allà troba les alumnes del curs que van començar fa 3 setmanes. Reconeix un parell de cares entre les assistents. Salutacions. Arriba la mestra, posa música, i comença la sessió d'abdominals i estiraments... La Grigri no se sent del tot fora de lloc, perquè d'això en sap, ja ho ha fet moltes altres vegades...
Després ve la part de fer diagonals... La Grigri s'envalentona i recorda antics temps, quan feia gimnàstica, fins aquí tot superat..
I després ve el plat fort de la nit: Una coreografia (jazz¿¿??) amb música tango-fusió, que totes ja saben, i que quasi totes aixafen. La Grigri intenta seguir, però es perd. Intenta bellugar-se, però sempre amb el pas canviat, dreta-esquerra-esquerra-dreta..
braços amunt no! primer el dret i després l'esquerre!
no! ara avall... no! ara toca girar... cap a la dreetaaaaa!!!!
nooo! ara fer rodar el cap cap aquí i després cap allà... això marejaaaa!
ARA JA EXISTEIX EL NIVELL ZERO DE DANSA
29 de gener 2010
experiència 3D
Ahir vaig anar al cinema, i a diferència de les darreres vegades, que hi anava en el paper de mare, ahir vaig anar-hi en condició de filla. Liderava l'expedició la meva mare i jo, com a bona filla, vaig deixar que m'ho pagués tot, entrades i sopar!!!! jajajajajaja...
En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR
Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..
Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)
fins aviat.
En fi, bromes a banda la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Fins ara la única pel·lícula que havia vist en 3D era un reportatge a l'IMAX amb alguns efectes 3D que no eren cap cosa fora del normal, sincerament. Així que podríem dir que la d'ahir va ser la meva primera experiència 3D de debò, en paraules majúscules: AVATAR
Més enllà de la temàtica o de la història que ens preten explicar (una història de bons molt bons i dolents molt dolents amb moralina pseudo-pacifista-ecologista), AVATAR és una experiència extraodinària per als sentits. És difícil d'explicar però, la sensació de viure el què està passant com en primera persona, és al·lucinant. El cinema en 3D et fa volar pel cel, et fa saltar per un saltant d'aigua de centenars de metres, i caminar per un arbre penjat del no res amb el buit sota els teus peus, et posa la punta de la fletxa de l'arquer davant mateix del nas... i tot això sense moure't de la cadira..
Probablement hi deu haver pel·lícules millors en aquest aspecte dels efectes en 3D, però aquesta era la primera per mi, i he de reconèixer que m'ha costat dormir i que segueixo amb les reserves d'adrenalina en sang altíssimes. És una experiència que recomano.
El millor de tot: tens tanta feina a esquivar les bèsties que se't llancen a sobre que no et fa falta comprar crispetes, així surt més barat!!! ;)
fins aviat.
15 de gener 2010
Merda
Aquesta ha estat la primera setmana de treball dur després de la baixa. I ha estat una merda com un piano. Des de dimecres el dolor ha tornat per quedar-s'hi força hores al dia, i allà només saben donar pel sac al personal.
Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.
A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.
El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.
N'estic tant farta!!!
Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?
Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...
Avui he sortit feta una fúria, perquè em sento idiota. Molt idiota. Perquè a mi em van parir idiota i a més em van educar per seguir-ho sent.
A mi em van ensenyar a escoltar els demés.
A mi em van ensenyar a respectar les cues.
A mi em van ensenyar a ajudar els companys.
A mi em van ensenyar a ser justa.
El que sempre he pensat que és ser educat cada vegada més penso que és ser IDIOTA. Dia rere dia he d'aguantar a subnormals amb vocació de llestos, inútils que no són capaços de respectar res ni ningú. I a més he de sofrir la ràbia i la impotència de veure que les coses els van bé.
N'estic tant farta!!!
Però què representa que he de fer jo si no sé plantar cara?
Com puc fer que la meva llengua no s'encalli i trobi les paraules adequades?
Aquest 2010 faré 34 anys, i encara no en sé...
Deu ser que estic predestinada a morir idiota...
14 de gener 2010
04 de gener 2010
C'est fini!
Avui acaba la meva baixa laboral.
Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.
L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.
He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...
Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...
Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...
Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Demà aniré a treballar i estic nerviosa com els nens abans de començar el curs escolar... bé potser no. Potser em trobo molt pitjor. Perquè no tinc massa ganes de tornar. No són nervis, és una barreja de Puteig de saber que no podem viure només amb el sou del meu marit, amb Por. De trobar-me el què em trobaré a la taula, i de no voler tornar a dur un ritme que no puc dur si no vull acabar boja.
L'accident queda força enrere i després han vingut 7 setmanes de repòs "relatiu" (prescripció del metge) en les que he fet vida de maruja. He viscut la vida que no puc viure en l'altra meva vida (la de debò, la de sempre, la de la súper-mare-treballadora): he acompanyat els nens cada matí a l'escola, els he anat a recollir, he anat a fer el cafetó amb el meu marit cada matí, he llegit llibres, he actualitzat el bloc, he fet migdiades de nena petita, i tot a un ritme sa, sense atropellar cada minut de cada dia.
He aprofitat per pensar bé sobre el camí que duia, sobre cap a on em duia, i he pres certes mesures correctores que m'he compromès a complir. Si no hagués estat per aquesta cervicàlgia hagués acabat petant per estrés qualsevol dia d'aquests, i no sé què és pitjor... bé, i tant que ho sé... massa bé ho sé...
Agraeixo de tot cor els moments que m'heu dedicat totes les persones que tinc al meu voltant i que han omplert de felicitat aquest lapsus, aquest kit kat amb regust d'aire fresc. Necessitava més que mai DEDICAR-ME TEMPS A MI. Dedicar temps a recuperar les coses que m'agraden i em fan feliç, a esgarrapar moments bonics als meus amics i família...
Per acabar volia deixar-vos aquí la lletra d'una cançó d'un músic que es fa dir Guille Milkyway que m'agrada molt, i que ha ajudat a posar notes alegres a aquest descans, crec que tot el que diu resumeix força bé el meu moment vital, així que com diria en Schuster "NO HASSE FALTA DESSSIR NADA MÁSS"... Vaig a preparar l'antifaç i la capa vermella de SuperWoman per posar-me demà... bona nit...
Me cortaron las alas,
con esmero y meticulosidad
y me vistieron con un frac
a analizar, con tesón,
las desgracias de los demás
y a crear la solución
y vendérsela aprisa,
y a mí, ¿quién me analiza?
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Recibí condolencias,
expresiones de lástima y pesar.
Y aún no lo entiendo la verdad,
si al final un error
nos trae la felicidad
y un desliz la ocasión
para hacer que en la vida
haya más de una salida.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(It's your turn)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
Pueden pensar que si no me arrepiento
al instante un gran muro de cemento
cerrará mi camino a las puertas del paraíso.
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
Voy a cambiar el final, a volver a volar ...
(Ya no hay nada que me lo impida)
No más Myolastan,
no más Doxilamina, no más,
hoy empieza mi nueva vida.
23 de desembre 2009
Molta feina
Ahir el Meu Fill Gran va sortir de classe carregat fins al capdamunt. Entre totes les coses que portava, òbviament, hi havia el cartipàs amb la feina de tot el trimestre.
Si sou de mena espavilada, veureu de seguida que aquesta fitxa consisteix en fer exactament el mateix que l'anterior, però amb la lletra "t" com a protagonista...
Val a dir que en fan molta de feina, i que mirar-s'ho tot et treu ben bé mitja horeta.. però mentres pugui faig l'esforç de repassar junts totes les fitxes, comentar les anotacions que fa la mestra, intercanviar opinions..
La troballa d'aquest any seria aquesta (ho sento, però això ho he de compartir, no m'ho puc quedar al pap!!!):
Fitxa número 1:
Com podreu observar, la feina consisteix en dibuixar dins cada requadre coses que el seu nom contingui i no contingui respectivament, la lletra en qüestió. En aquest cas la "m". D'aquesta fitxa destacaria la versió l'Spiderman P5.. vaig quedar impressionada..
Fitxa número 2:
Si sou de mena espavilada, veureu de seguida que aquesta fitxa consisteix en fer exactament el mateix que l'anterior, però amb la lletra "t" com a protagonista...
Ampliació Fitxa número 2:
Probablement va ser la meva condició femenina el que va motivar que els meus ulls se n'anessin directes a l'obra "tita" (que pel seu color taronja viu, ressalta per davant de la reproducció de "cul" que va fer l'artista). Amb la major naturalitat possible vaig preguntar:
Grigri: Caram, quina tita que has dibuixat! molt bé, "tita" té dues "t"... i aquestes rodonetes què són fill meu? Els testicles?
MFG: No mare, són els ous que tenim dins dels testicles..
Grigri: Ah, està bé.. (i pensant: ... passem pàgina fill meu... la propera vegada que em trobi la teva mestra, que és de les finolis, intentaré saludar-la amb la mateixa naturalitat i amb el mateix somriure que fins ara, aguantant el tipus a base d'exprimir al màxim la poca autoritat moral que em queda després d'això...)
22 de desembre 2009
BONES FESTES...
Ho sé, no és la primera vegada (ni serà la darrera) que veieu/escolteu aquesta cançó... però és que cada vegada que veig el vídeo em quedo enganxada, per no parlar dels meus fills, que porten dies cantant aquest tema a tot hora...
Des d'aquest racó de la blogosfera, felicitats a qui sigui responsable d'aquesta iniciativa, un encert.
AIX, QUASI ME N'OBLIDAVA... BONES FESTES!!
AIX, QUASI ME N'OBLIDAVA... BONES FESTES!!
i Visc a Catalunya!!!! (un xist)
18 de desembre 2009
Inquietud
Des de fa un dies estic fent sessions de rehabilitació, el primer dia, quan em van entrar al box on hi havia l'aparell d'ultra-sons, vaig patir un xoc en llegir un rètol que hi havia penjat a la paret, del qual encara no m'he recuperat (cosa difícil comptant que cada dia a les 7h del matí el torno a veure). Diu així:
No sé què en penseu vosaltres. És com la reflexió que fa el protagonista de la darrera peli del Woody Allen (que per cert, recomano) de que el futur de la nostra espècie està sentenciat des del moment que fa falta instal·lar els tiradors automàtics d'aigua als vàters públics perquè no som capaços de fer una cosa tant senzilla com aquesta.. no arribarem enlloc.. si fa falta un cartell per demanar que no s'enganxin xiclets a la camilla, la cosa definitivament, és greu.
Amén
POR HIGIENE, SE RUEGA
TIREN LOS "CHICLETS"
A LA PAPELERA.
NO LOS ENGANCHEN
DEBAJO LA CAMILLA.
GRACIAS
No sé què en penseu vosaltres. És com la reflexió que fa el protagonista de la darrera peli del Woody Allen (que per cert, recomano) de que el futur de la nostra espècie està sentenciat des del moment que fa falta instal·lar els tiradors automàtics d'aigua als vàters públics perquè no som capaços de fer una cosa tant senzilla com aquesta.. no arribarem enlloc.. si fa falta un cartell per demanar que no s'enganxin xiclets a la camilla, la cosa definitivament, és greu.
Amén
18 de novembre 2009
MATÍ TARDA I NIT...
MATÍ:
Gloriós. Un paisatge esplèndid, una escalada memorable en companyia d'una persona que admiro. Faig 4 llargs de primera (el 1er i 3er de la Normal per la Variant, i el 1er i 3er de la Martinetti). Al final acabo petadíssima però molt satisfeta.
Gloriós. Un paisatge esplèndid, una escalada memorable en companyia d'una persona que admiro. Faig 4 llargs de primera (el 1er i 3er de la Normal per la Variant, i el 1er i 3er de la Martinetti). Al final acabo petadíssima però molt satisfeta.Dinem a la terrasseta del bar de Sant Llorenç de Montgai, abocades sobre el pantà.. el paisatge és realment bonic.
TARDA:
NIT:
21 de setembre 2009
Conciliació
Sortir de la feina 15 minuts abans de l'hora de sortida de l'escola del teu fill, és conciliació laboral.
Fer 18 quilòmetres en cotxe com si estiguéssis al circuit de Lemans, a part de ser un perill, és conciliació laboral.
Córrer vestida amb el teu traje de Zara i sabates de taló carregada amb un bolso del MSK (però que dóna el pego) ple a rebentar des del parquing fins a la porta de l'escola, és conciliació laboral.
Que el teu fill et digui "on està el meu berenar?" abans que "hola mare!", és conciliació laboral.
Fer 6 cantons més intentant no desesperar-te perquè el teu fill gran és incapaç de combinar l'acció de caminar amb el mastegar berenar, és conciliació laboral.
Suar el teu traje de Zara dins el vestíbul de l'escola bressol mentres canvies el teu fill petit, que també t'està reclamant la seva part del berenar, és conciliació laboral.
Caminar marejada fins a una cafeteria a les 18:15h per poder-te menjar l'entrepà que ha de servir-te de dinar, i que durant el trajecte les sabates de taló noves et facin dues llagues com dues catedrals, és conciliació laboral.
Que a mig dinar el teu Fill Petit et digui "tinc caca", és molt maco i també és conciliació laboral.
Que mentres tornes a reprendre el teu bocata et truqui el teu jefe per feina, és conciliació laboral.
No sé què estava pensant jo quan em vaig creure que en ple segle XXI això de treballar i ser mare és com bufar i fer argolles (que diu el Clos del Polònia...)!!!!!!
Fer 18 quilòmetres en cotxe com si estiguéssis al circuit de Lemans, a part de ser un perill, és conciliació laboral.
Córrer vestida amb el teu traje de Zara i sabates de taló carregada amb un bolso del MSK (però que dóna el pego) ple a rebentar des del parquing fins a la porta de l'escola, és conciliació laboral.
Que el teu fill et digui "on està el meu berenar?" abans que "hola mare!", és conciliació laboral.
Fer 6 cantons més intentant no desesperar-te perquè el teu fill gran és incapaç de combinar l'acció de caminar amb el mastegar berenar, és conciliació laboral.
Suar el teu traje de Zara dins el vestíbul de l'escola bressol mentres canvies el teu fill petit, que també t'està reclamant la seva part del berenar, és conciliació laboral.
Caminar marejada fins a una cafeteria a les 18:15h per poder-te menjar l'entrepà que ha de servir-te de dinar, i que durant el trajecte les sabates de taló noves et facin dues llagues com dues catedrals, és conciliació laboral.
Que a mig dinar el teu Fill Petit et digui "tinc caca", és molt maco i també és conciliació laboral.
Que mentres tornes a reprendre el teu bocata et truqui el teu jefe per feina, és conciliació laboral.
No sé què estava pensant jo quan em vaig creure que en ple segle XXI això de treballar i ser mare és com bufar i fer argolles (que diu el Clos del Polònia...)!!!!!!
15 de setembre 2009
Heretgia
El diccionari de la Llengua Catalana defineix Heretgia així:
[s. XIII; de heretge]
f 1 RELIG Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l'autoritat eclesiàstica.
2 fig 1 Greu error contra els principis tinguts per certs.
2 Opinió en oposició amb les idees rebudes.
he_ret_gi_a.
Crec que l'únic pecat que vaig cometre ahir és el de l'heretgia.. bàsicament em vaig manifestar obertament en contra del capellà del barri davant de 3 persones, premiant-lo amb els qualificatius de masclista, nazi, fatxa i fill de puta.
Bé, del darrer de tots no en tinc proves, no tinc el gust de conèixer la seva mare... però dels altres tres sí que en tinc!!
Al final de tot la qüestió és que, tot i que em mantinc en la meva opinió sobre aquest personatge, les forces divines (digue-li Déu, digue-li com vulguis) em van castigar i amb ganes.
I em quedo en això del Greu error del punt 2 de la definició perquè sinó no tinc altra explicació per entendre l'aiguat que em va caure a sobre ahir a la tarda quan vaig anar a buscar les criatures. Perquè us feu una idea, vaig acabar corrent descalça amb les meves sabates Guy Laroche noves de 155 euros comprades de súper-rebaixes a 30 euros (per sort!!!) a la mà, i xopa de dalt a baix. Sense excepció. I això que duia paraigües!!!!
Per acabar vull enviar un missatge als "de dalt": ja em podeu tornar a remullar cada tarda si voleu, que a part de lo de "fill de puta", que admeto que és un judici de valor, de les altres acusacions no penso retractar-me. Encara que m'hagi de comprar una ZODIAC per anar a buscar els nens a l'escola!
Amén
[s. XIII; de heretge]
f 1 RELIG Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l'autoritat eclesiàstica.
2 fig 1 Greu error contra els principis tinguts per certs.
2 Opinió en oposició amb les idees rebudes.
he_ret_gi_a.
Crec que l'únic pecat que vaig cometre ahir és el de l'heretgia.. bàsicament em vaig manifestar obertament en contra del capellà del barri davant de 3 persones, premiant-lo amb els qualificatius de masclista, nazi, fatxa i fill de puta.
Bé, del darrer de tots no en tinc proves, no tinc el gust de conèixer la seva mare... però dels altres tres sí que en tinc!!
Al final de tot la qüestió és que, tot i que em mantinc en la meva opinió sobre aquest personatge, les forces divines (digue-li Déu, digue-li com vulguis) em van castigar i amb ganes.
I em quedo en això del Greu error del punt 2 de la definició perquè sinó no tinc altra explicació per entendre l'aiguat que em va caure a sobre ahir a la tarda quan vaig anar a buscar les criatures. Perquè us feu una idea, vaig acabar corrent descalça amb les meves sabates Guy Laroche noves de 155 euros comprades de súper-rebaixes a 30 euros (per sort!!!) a la mà, i xopa de dalt a baix. Sense excepció. I això que duia paraigües!!!!
Per acabar vull enviar un missatge als "de dalt": ja em podeu tornar a remullar cada tarda si voleu, que a part de lo de "fill de puta", que admeto que és un judici de valor, de les altres acusacions no penso retractar-me. Encara que m'hagi de comprar una ZODIAC per anar a buscar els nens a l'escola!
Amén
09 de setembre 2009
escapada
Aquí teniu el resum del darrer cap de setmana...
No ha estat gens malament. Hem rigut molt i hem après força coses sobre l'era del Cretaci a Catalunya. Llàstima que al final no hem pogut escalar per culpa d'una estrebada muscular que vaig patir (que em faig gran ..llons!!!!!). Ahir vaig anar al fisio i de moment m'hi fa tornar dijous, i sense possibilitat de sortir a córrer durant tota la setmana... el què vol dir que ho tinc bastant malament per córrer la cursa de la mercè... buè, com que ja ho he pagat aniré a buscar la samarreta i un altre any serà...
03 de setembre 2009
despertaferro!!!
Ja tenim nous vocables a la família.
Aquesta vegada per gentilesa del petit de casa, espero que us agradi!!
Aquesta vegada per gentilesa del petit de casa, espero que us agradi!!
02 de setembre 2009
activitat esportiva i altres modernitats
Sí blocaires, l'afició a l'activitat esportiva és cosa dels temps moderns, dic jo... tantes hores asseguts davant d'un ordinador aguantant les cabronades del primer que passa s'han de descarregar per alguna banda... jo personalment he d'admetre que molts dies surto de la feina amb una sobrecàrrega de mala llet que semblo aquell ben trobat Michael Douglas en la peli de Un dia de Furia.
Així que m'he obligat a tornar a sortir a córrer, confirmat. Des de l'afortunat dia que el meu petitó em va preguntar si m'havia fet pupa he sortit dues vegades més (dos posts més avall). En total han estat 4 kms., 6 kms. i ahir altra vegada el circuit de 4 kms.. Vaja, que he corregut més en els darrers 10 dies que en l'últim mig any!!!!
M'he apuntat a la Cursa de la Mercè que és el diumenge 20 de setembre. Espero poder córrer la cursa i acabar en unes mínimes condicions (no de crono, vull dir de dignitat..). Ja us explicaré com ha anat!
I seguint amb les modernitats del S.XXI, l'altre dia vaig entrar en una farmàcia que acaben de reformar i volia explicar-vos el què em va passar: per uns segons em va fer creure que estava atrapada dins de MATRIX....
M'acosto al mostrador, demano el medicament que necessitava i el senyor l'introdueix al seu ordinador. Fins aquí força normal... Però no! Va començar a sentir-se un soroll com de canonades que em van fer venir ganes de dir-li al senyor de la bata blanca "Caram, qui us ha fet aquesta desgràcia de canonades, per ser que heu fet la farmàcia nova, se sent molt soroll quan un company va al WC no???"
I noooooop!!! Al costat de l'ordinador hi havia un calaixet que el senyor de la bata blanca va obrir i... TATXAAAAAAAAN!!!! Allà hi havia el meu xarop!!!
Increïble.. Absolutament impressionant... Riu-te'n de Houdinis, Coperfields i demés aprenents de trucs de màgia...
El què em porta a pensar (bé, son les 8 del matí tampoc espereu grans reflexions ara...):
Us imagineu que d'aquí a uns anys quan entressim a un Zara et trobessis només un mostrador on haguéssim de demanar:
-bon dia, voldria una samarreta blanca
-Màniga llarga o màniga curta?
-Hmmm millor curta
-Entallada o ampleta?
-Doncs millor ampleta
-Coll Rodó o en punxa?
-Buff... mentrs no sigui molt escotada, en punxa va..
-D'acord
brrrrraaaaoooooooorrrrrrrwwwwddddddsssssssssssaaaaaauuuuuummmmmsssssssssss (això és el soroll de la canonada)
-Aquí la té, són 14,99 euros
hahahahahaha... seria la fi del món, no m'imagino la població femenina del primer món sense poder anar a mirar i remenar botigues de roba!!!!
que consti que a mi ja m'estaria bé, però en conec moltes (i MOLTS) que els suposaria una crisi existencial sense precedents...
apa, jo ja he deixat anar la parida, que tingueu un bon dia!
Així que m'he obligat a tornar a sortir a córrer, confirmat. Des de l'afortunat dia que el meu petitó em va preguntar si m'havia fet pupa he sortit dues vegades més (dos posts més avall). En total han estat 4 kms., 6 kms. i ahir altra vegada el circuit de 4 kms.. Vaja, que he corregut més en els darrers 10 dies que en l'últim mig any!!!!
M'he apuntat a la Cursa de la Mercè que és el diumenge 20 de setembre. Espero poder córrer la cursa i acabar en unes mínimes condicions (no de crono, vull dir de dignitat..). Ja us explicaré com ha anat!
I seguint amb les modernitats del S.XXI, l'altre dia vaig entrar en una farmàcia que acaben de reformar i volia explicar-vos el què em va passar: per uns segons em va fer creure que estava atrapada dins de MATRIX....
M'acosto al mostrador, demano el medicament que necessitava i el senyor l'introdueix al seu ordinador. Fins aquí força normal... Però no! Va començar a sentir-se un soroll com de canonades que em van fer venir ganes de dir-li al senyor de la bata blanca "Caram, qui us ha fet aquesta desgràcia de canonades, per ser que heu fet la farmàcia nova, se sent molt soroll quan un company va al WC no???"
I noooooop!!! Al costat de l'ordinador hi havia un calaixet que el senyor de la bata blanca va obrir i... TATXAAAAAAAAN!!!! Allà hi havia el meu xarop!!!
Increïble.. Absolutament impressionant... Riu-te'n de Houdinis, Coperfields i demés aprenents de trucs de màgia...
El què em porta a pensar (bé, son les 8 del matí tampoc espereu grans reflexions ara...):
Us imagineu que d'aquí a uns anys quan entressim a un Zara et trobessis només un mostrador on haguéssim de demanar:
-bon dia, voldria una samarreta blanca
-Màniga llarga o màniga curta?
-Hmmm millor curta
-Entallada o ampleta?
-Doncs millor ampleta
-Coll Rodó o en punxa?
-Buff... mentrs no sigui molt escotada, en punxa va..
-D'acord
brrrrraaaaoooooooorrrrrrrwwwwddddddsssssssssssaaaaaauuuuuummmmmsssssssssss (això és el soroll de la canonada)
-Aquí la té, són 14,99 euros
hahahahahaha... seria la fi del món, no m'imagino la població femenina del primer món sense poder anar a mirar i remenar botigues de roba!!!!
que consti que a mi ja m'estaria bé, però en conec moltes (i MOLTS) que els suposaria una crisi existencial sense precedents...
apa, jo ja he deixat anar la parida, que tingueu un bon dia!
26 d’agost 2009
De les vespes i el pa amb pernil
Aquest matí quan he baixat a esmorzar amb alguns companys hem aprofitat que les taules de fora la cafeteria estaven buides per asseure'ns a esmorzar "au plein air".
Tant "au plein air" que just quan acabava de desembolicar el meu deliciós esmorzar de pa amb tomàquet i pernil, ha fet aparició una criatura com aquesta de la dreta i ha començat a inspeccionar les safates dels nostres respectius esmorzars fins que ha decidit parar al costat del meu entrepà, atreta per la flaira del pernil.
He fet dos intents fallits d'acabar amb la vida de la bèstia amb la tàctica (fal·lible) del "cop de portamonedes". Però aquestes bestioletes són molt hàbils i se les saben totes, i ha esquivat sense problema els dos intents.
La seva prepotència no ha acabat aquí, s'ha passejat com si fos casa seva pels trossets de pernil que sortien per les vores de l'entrepà, arribant a posar les seves "susssies" antenetes dins del meu estimat entrepà. Jo li he dit, des d'un metre de distància, que l'últim que es va atrevir a fer una cosa semblant va patir una mort cruel, però ella ha continuat fent cas omís de la meva advertència.
Davant de tanta insolència només m'ha quedat una sortida, una maniobra de distracció a la desesperada per agafar corrents el meu entrepà i sortir cames ajudeu-me cap a dins del menjador, on mengen les persones civilitzades, patint perquè no hagués anat a buscar tota la seva família i planifiquessin un atemptat en massa contra la meva persona.
Al final la terrasseta ha quedat deserta. La Xula-Vespa ha acabat sembrant el pànic entre tots els que havien decidit esmorzar sentint els ocellets de fons (i els camions de l'autopista, tot sigui de passada...).
Estic convençudíssima que la bestiola està en nòmina de l'empresa, que després de comprovar que les persones que seuen a fora tendeixen a passar-se més estona esmorzant que els que ho fan al menjador, han pres mesures dissuasòries...
25 d’agost 2009
Avui escriuré un post
Les vacances s'han acabat abans d'hora i ja torno a ser aquí. Com que jo els bons propòsits no els faig el 31 de desembre sinó durant les vacances (que és quan realment tinc temps de rumiar i descansar), us anuncio que tinc la intenció d'escriure més sovint, de reprendre l'hàbit ni que sigui per penjar una sola frase, alguna cosa interessant que m'hagi passat durant el dia...
Per vacances hem estat al Pirineu, com sempre. Quinze dies a Aurizberri-Espinal, molt aprop de Roncesvalles. Han estat una delícia, sobretot la fresqueta i la tranquilitat que ens ha donat aquell racó de món. He aprofitat per llegir força: El Metge (Noah Gordon), Juntos nada más (Anna Gavalda), i La noche del oráculo (Paul Auster). Potser algun dia dedicaré uns minuts a parlar-ne, però no és la intenció d'aquest post.
Canviant molt de tema, us relataré a continuació un episodi d'aquells entranyables que té els Meus Fills com a protagonistes, això passava ahir mateix...
Dilluns 24 d'agost, 17:05h, arribo a casa després de treballar:
Meu Fill Gran: Hola Mare! Vine vine, que t'ensenyaré un regal que he fet per tu!!! (molt content) Anem a la teva habitació, està penjat a la paret amb una xinxeta!!!
El regal era aquest dibuix, me'l va explicar sense perdre detall..
MFG: Mare mira, he escrit "Papa Mama us estimo us abraçaré i faré petons", i t'he dibuixat a tu amb la panxa grossa i al pare, i un cor.
Grigri: Jo tinc la panxa grossa fill meu?
MFG: (rient maliciosament) jejeje.. sííííí!!!!
Veu de la Consciència de Grigri: Fantàstic... sort que he decidit que avui torno a començar a córrer!!!!
Dilluns 24 d'agost, 21:35h, arribo a casa després de córrer uns 25 minuts, feta pols i vermella com un pebrot, els Meus Fills estan acabant el postre del sopar..
Meu Fill Petit: Mare, has anat a córrer?
Grigri: (satisfeta i orgullosa) Sí petitó, la mare ha anat a córrer
MFP: T'has fet pupa??
Grigri: Hmmm.. No, no m'he fet pupa..
Veu de la Consciència Kabrona de la Grigri: La cosa és realment greu.. el meu aspecte ha de ser molt lamentable si només de veure'm ha pensat que m'han apallissat aquí al cantó.. AJUDAAAAAAAA!!!!
Per vacances hem estat al Pirineu, com sempre. Quinze dies a Aurizberri-Espinal, molt aprop de Roncesvalles. Han estat una delícia, sobretot la fresqueta i la tranquilitat que ens ha donat aquell racó de món. He aprofitat per llegir força: El Metge (Noah Gordon), Juntos nada más (Anna Gavalda), i La noche del oráculo (Paul Auster). Potser algun dia dedicaré uns minuts a parlar-ne, però no és la intenció d'aquest post.
Canviant molt de tema, us relataré a continuació un episodi d'aquells entranyables que té els Meus Fills com a protagonistes, això passava ahir mateix...
Dilluns 24 d'agost, 17:05h, arribo a casa després de treballar:
Meu Fill Gran: Hola Mare! Vine vine, que t'ensenyaré un regal que he fet per tu!!! (molt content) Anem a la teva habitació, està penjat a la paret amb una xinxeta!!!
El regal era aquest dibuix, me'l va explicar sense perdre detall..
MFG: Mare mira, he escrit "Papa Mama us estimo us abraçaré i faré petons", i t'he dibuixat a tu amb la panxa grossa i al pare, i un cor.
Grigri: Jo tinc la panxa grossa fill meu?
MFG: (rient maliciosament) jejeje.. sííííí!!!!
Veu de la Consciència de Grigri: Fantàstic... sort que he decidit que avui torno a començar a córrer!!!!
Dilluns 24 d'agost, 21:35h, arribo a casa després de córrer uns 25 minuts, feta pols i vermella com un pebrot, els Meus Fills estan acabant el postre del sopar..
Meu Fill Petit: Mare, has anat a córrer?
Grigri: (satisfeta i orgullosa) Sí petitó, la mare ha anat a córrer
MFP: T'has fet pupa??
Grigri: Hmmm.. No, no m'he fet pupa..
Veu de la Consciència Kabrona de la Grigri: La cosa és realment greu.. el meu aspecte ha de ser molt lamentable si només de veure'm ha pensat que m'han apallissat aquí al cantó.. AJUDAAAAAAAA!!!!
13 de juliol 2009
Sonisphere - Barcelona - METALLICA
Jo hi vaig ser.
Vem arribar a les 23h, a punt per veure METALLICA que era el nostre objectiu. En altres condicions només pel fet d'haver pagat entrada, hi haguéssim anat més d'hora, però si per anar a un concert has de pagar cangur, llavors més et val apurar els temps...
Anava acompanyada de la Meva Parella, un company de feina i el meu cosí preferit. La fauna que hi havia per allà concentrada era increïble, ja no només per les pintes sinó per l'estat lamentable en què es trobava la gran majoria d'assistents al festival, que portaven hores allà aguantant drets bevent cervesa o tintorro de tetrabrik i fumant cigarrets moderns...
No havia vist mai METALLICA en concert, i tenia curiositat per veure si són tan bons com sonen als discs...
I us he de dir que SÍ.
Que són MOLT bons.
Que sembla mentida que 4 paios puguin liar-la tant grossa.
Que tot i la calor i no veure pràcticament res (gràcies al meu 1,55 mts), vaig passar-m'ho teta.
Si tornen a Barcelona, hi tornaré.
Vem arribar a les 23h, a punt per veure METALLICA que era el nostre objectiu. En altres condicions només pel fet d'haver pagat entrada, hi haguéssim anat més d'hora, però si per anar a un concert has de pagar cangur, llavors més et val apurar els temps...
Anava acompanyada de la Meva Parella, un company de feina i el meu cosí preferit. La fauna que hi havia per allà concentrada era increïble, ja no només per les pintes sinó per l'estat lamentable en què es trobava la gran majoria d'assistents al festival, que portaven hores allà aguantant drets bevent cervesa o tintorro de tetrabrik i fumant cigarrets moderns...
No havia vist mai METALLICA en concert, i tenia curiositat per veure si són tan bons com sonen als discs...
I us he de dir que SÍ.
Que són MOLT bons.
Que sembla mentida que 4 paios puguin liar-la tant grossa.
Que tot i la calor i no veure pràcticament res (gràcies al meu 1,55 mts), vaig passar-m'ho teta.
Si tornen a Barcelona, hi tornaré.
03 de juliol 2009
30 de juny 2009
NO TÉ PREU
Arribar a casa al vespre i anar a l'habitació a canviar-se de roba
és una pràctica ben normal..
és una pràctica ben normal..
Que quan estiguis en pilotes vingui el teu Fill Petit dient "pipi, pipi, pipi",
és una putada
però és el què et passa quan treus bolquers..
Sortir corrent immediatament en direcció al WC com si participessis a la final olímpica dels 100 mts. llisos
també entra dins la normalitat de la situació.
Que just quan arribis derrapant a la porta del WC rellisquis amb el bassal de pipí que ha fet el teu fill al mig del passadís i et fotis l'hòstia del segle
NO TÉ PREU
Subscriure's a:
Missatges (Atom)