06 d’abril 2009

Expiació




Ahir vaig estar desperta fins tard acabant aquest llibre. El vaig començar amb poques ganes, desconfiant del què podria sortir d'un llibre que ha donat peu a una pel·lícula amb un repartiment tant "fashion"...



D'acord, me'l vaig comprar jo mateixa, això que consti en acta. Un company de feina m'havia parlat molt bé de la pel·lícula i aquella mateixa tarda em va caure a les mans una edició de butxaca del llibre d'Ian McEwan, i me'l vaig comprar (un altre cas clar de compra compulsiva de les meves, definitivament sóc un cas clínic sense remei).

Tornant al què us deia: que vaig començar-lo fa pocs dies, amb poc èmfasi, i pensant que em trobava davant d'una novel·la d'aquelles que gasta pàgines i més pàgines per descriure el color del cel, sense que s'hagi mogut ni una trista formigueta mentrestant... doncs m'equivocava. Passades les primeres 100 pàgines que potser són més descriptives perquè et va presentant a tota una família, la història agafa un ritme que t'atrapa i no pots parar de devorar pàgines i més pàgines de personatges molt ben treballats, i d'escenaris tant ben descrits que et fan viure quasi en primera persona les mateixes emocions que els protagonistes. La primera part del llibre acaba amb una nota molt alta, la segona amb tota la narració de la guerra és fantàstica, i la tercera acaba tancant de manera brillant les dues anteriors.
Com sempre us dic quan escric sobre un llibre, heu de tenir en compte que no sóc una lectora experta i que, per tant, el què a mi em pot semblar un llibre excel·lent, a algú altre li pot semblar una novel·la mediocre, i tindria tota la raó del món...

El què jo us puc dir és que he disfrutat molt. Que és d'aquelles narracions que va passant amb bon ritme i que té l'habilitat de posar-te en tot moment dins de la història, fins a sentir que estàs enmig d'aquella família, o a la platja de Dunkirk, o a l'hospital amb la Briony..

Si algú l'ha llegit i opina diferent pot dir-ho, que no mossego a ningú!! (encara que a vegades sembli que sóc una mena de neurastènica a punt de tancar...jejejeje..). I si no l'heu llegit agafeu el llibre i m'ho dieu d'aquí a un temps, ok?

bona nit...

4 comentaris:

Albert ha dit...

A mi me'l va cagar el Tió de l'any 2002. Arribant-me com em va arribar, tampoc se'n podia demanar gaire... Bona nit, mossegadora neurastènica!

Grigri ha dit...

bé, ja veig que no et va entusiasmar..

Salva Piqueras ha dit...

M'apunto el títol, per quan les criatures creixin i pugui dedicar-me a altres lectures que no siguin la Ventafocs i la Caputxeta...

Grigri ha dit...

Tranquil Salva, els meus nens tenen 2 i 5 anys, i al principi jo també pensava que no tindria mai temps de llegir res més que no fos els contes de la Maisy i del TEO... però hi ha vida més enllà, segur que aviat t'hi podràs dedicar!!