03 de juliol 2007

FCB

És ben cert que el Barça és més que un Club. És un cas clar de politeisme malentès.
Adorem una col·lecció de mortals disfressats de divinitats, amb l’esperança de que ens duran pel bon camí. De que la seva màgia ens farà tocar el cel amb les mans… El nostre pitjor pecat és VOLER creure, o dit en altres paraules: ENGANYAR-NOS a nosaltres mateixos.

L’últim exemple d’aquesta insensatesa l’hem presenciat fa pocs dies, Thierry Henry entrant al Camp Nou davant de 30.000 aficionats que l’aclamaven embogits.
Veig les imatges i recordo una frase de la pel·lícula “Las amistades peligrosas” que deia que “no se aplaude a un tenor sólo por aclararse la voz”. El què pot fer aquest jugador pel Barça encara està per veure, però aquí ja l’hem rebut amb honors d’emperador romà. Si jo fos en Montilla no dubtaria en fitxar aquest personatge per mobilitzar la gent cap a les urnes, tal poder de convocatòria s’ha d’aprofitar per acabar amb els nivells d’abstenció tan vergonyosos del nostre país!!

El pitjor no acaba aquí. Després d’Henry han arribat altres Déus que, ajuntats amb els que ja tenim a casa en tenim ben bé prou per reproduir l’escena del Sant Sopar. I acte seguit una altra idea em travessa el cor per fer-lo miques: QUANTS MILERS D’EUROS ENS COSTA TOT AIXÒ??
No hi ha cap dubte que veure tants zeros en una xifra és quelcom que s’escapa de les possibilitats matemàtiques d’una mestressa de casa que està acostumada a moure’s entre les xifres del dia a dia: el què costa el pa, a quin preu està el rap, el bitllet d’autobús… Els salaris d’aquesta patuleia són tant desorbitats que espanten.

Després et trobes que acaba una temporada tant desastrosa com la que hem presenciat aquest any i sents a parlar de que si hi havia una guerra civil al vestidor, que si hi havia jugadors que tenien privilegis, que si el Ronaldinho entrenava pel seu cantó i que això no pot continuar així… Què estan dient?? Que aquesta gent han estat fent de tot menys currar per guanyar-se el sou??? Senyors meus, a mi em costa molt llevar-me d’hora al matí per anar a treballar, i m’hi passo moltes hores!! D’acord, una meva gestió ben feta no dóna tanta satisfacció al món mundial com un golarro de l’Etó, però tampoc ens podem permetre que visquin com Déus, no? Ens diuen que ho són i ells acaben creient-se que ho són, i aquí ens equivoquem tots.

Visca el Barça, però NO NEM BÉ…

6 comentaris:

Albert ha dit...

Se m'acudeixen alguns comentaris.

Sobre "Las amistats perilloses". És un llibre/peli de les que més m'agraden. Jo sempr etinc al cap allò que diu Valmont: no puc evitar-ho!

Sobre el Barça. Jo també sóc una mica culé, però em costa "entendre" que es gastin tots aquests quartos en aquest personal, que després passi el que passi (al vestidor, al camp i no sé on més) i que el Barça no es pugui permetre mantenir l'equip de bàsquet femení (on hem anat a parar?).

COm es comentava a la tertulia ara fa uns dies, el futbol és una altra d'aquestes noves religions; una que, concretament, acaba fent una mica de pudor.

miquel ha dit...

Ja està tot dit, però afegeixo que el que em sorprèn no són els diners sinó l'adoració de déus desconeguts que encara no han fet cap miracle en tre els nous seguidors i que en el millor dels casos no duraran els quatre anys del contracte. S'ha d'estar ben necessitat de no sé què o ser ben imbecil.

Grigri ha dit...

Teniu raó nois.
Pere, un apunt: i ha una altra frase que utilitzo sovint (i que no he tret de cap pel·lícula): POCA FEINA. Si hi ha gent que ha fet del futbol una religió és que no té gaire feina. A una servidora no li sobra gaire temps per dedicar-lo al sagrat esport, sincerament. Es pot dir que sóc culé per empatia, perquè en aquest país sembla que "toqui" ser del Barça, perquè el meu pare ho és, i sobretot per oposició al Real Madrid..
Ara, d'aquí a empassar-me totes les tertúl·lies futboleres i comprar religiosament el diari Sport o el Mundo Deportivo, hi va un abisme!

Que aquest és un altre tema: com pot ser que el futbol, i sobretot el Barça, dóni tema suficient com per omplir (i vendre!!!) dos diaris de tirada diària? Tot plegat em sembla malaltís...

Grigri ha dit...

Albert: jo vaig veure per primera vegada la peli en vídeo a casa (quan la van fer al cine encara no tenia edat per saber apreciar les pinícules serioses). Em va agradar tant que quan va acabar vaig rebobinar-la i la vaig tornar a veure sencera. I encara la vaig posar uns dos o tres cops més abans de tornar-la al vídeo-club!!

No he llegit el llibre però no descarto fer-ho. La trama és tan bona..!! Cada vegada que dic o sento a dir la frase "No puc evitar-ho" veig en Malkovich fent-se el dur, destrossant el cor de la Pfeiffer.. buaaa.. brutal..
El duet Close-Malkovich són sensacionals. He vist alguna altra versió de la història (la peli VALMONT per exemple) i no aconsegueixen ni de bon tros el magnetisme d'ells dos en els seus personatges.

Anònim ha dit...

és culpa nostra, ben bé nostra, la culpa és nostra per pagar el que es paga per una entrada, per pagar el que es paga per una samarreta o un equipament... si fins i tot la piloteta de la platja del barça té una plusvalia!

jo vaig decidir no ser mai soci del barça ja fa un temps... i està bé que facin coses com lo d'unicef però em sembla excesiu...

d'altra banda, no són preus imposats, sinó madurats de fa anys amb el mercat... i la demanda és alta... així q no crec que baixin...

sort que som ateus... ;)

Anònim ha dit...

tots pensem que no son deus, i que no mereixen el que guanyen... pero es clar veus el que passa al pais quan guanyen una champions i ho entens tot, veus les cares de la gent quan veuen arribar a un amisari de milà a endur-se una de les nostres vedettes, i ho entens...
Com les/les amants cruels, juguen amb els nostres sentiments!