Amor de madre

Prop de casa hi ha un centre on tracten persones discapacitades. No sé exactament quina mena de patologies tenen les persones que estan ingressades al centre, perquè no sóc ni metge ni molt menys psiquiatra... però jo diria que són casos de paràl·lisi cerebral, almenys la gran majoria.
Sovint veig famílies (sobretot el cap de setmana) que venen a buscar els seus fills/germans i s'estan amb ells una estona, voltant pel barri. Fins que arriba l'hora de tornar-los al centre.

Dilluns d'aquesta setmana vaig passar per davant d'un banc del carrer, hi havia una dona asseguda i tenia al costat el seu fill en cadira de rodes assegut al costat seu. He vist altres vegades aquest noi, és dels que està pitjor, completament immòvil a la cadira, amb la mirada perduda, amb el suero intra-venós.. impressiona... fa esgarrifar..
La seva mare l'acaronava una i altra vegada, amb la mateixa dolçor que qualsevol mare acarona el seu bebè, absorta, mirant el seu fill amb tendresa i acaronant-lo. Aliens a la resta del món, allà restaven en silenci, ell mirant a l'infinit i ella absolutament dedicada a fer-li moixaina rere moixaina...

I de sobte vaig arrencar a plorar, emocionada per la imatge d'aquella mare i aquell fill. Emocionada de veure tanta tendresa concentrada en la cara d'aquella dona, malgrat les circumstàncies..Pensant que les mares compartim un gen únic... bé, almenys algunes... i agraïnt al destí que fa un any que vaig canviar de feina per tenir més temps per acaronar els meus...