Inicialment, sobre el paper, havien de ser 7 dies de gloriós descans pels pares, 7 dies per aprofitar per fer tot allò que no pots fer quan vas amb ells... recadets varis, re-organització d'armaris, cinemes, sopars a la fresca...
A la pràctica però va acabar essent la setmana més dura de l'any.
Perquè no t'adones de fins a quin punt organitzes la teva vida al voltant de la seva fins que no els tens.. surts de la feina a la teva hora i tens un espai BUIT per omplir, que no saps com omplir, perquè tot et sembla poca cosa. Entres a casa i el silenci que hi regna t'aclapara fins a tal punt que t'angoixa. Passes de puntetes pel passadís i no vols mirar les seves habitacions però de reüll les mires... i les veus buides.. I el teu cap les recorda plenes de joguines i sabates i altres entrebancs varis al mig del pas, i el record et fa venir una punxadeta a l'estómac... o més amunt de l'estómac... Agafes un llibre i seus al sofà pensant que podràs allunyar-te de casa teva vivint les històries d'altres... i descobreixes que de sobte el teu cap no està pel què estàs llegint sinó que s'omple de preguntes.. què deuen estar fent ara? quins jocs, cançons, aventures hauran après/viscut avui? I donaries un braç sencer per poder-los veure per un foradet..
I mica en mica van passant els dies i el pes que sents sobre el pit creix. Cada dia els enyores un xic més, encara que sàpigues que s'ho estan passant bé i que cada dia queda un xic menys per tornar-los a veure.. I no tens ganes de fer res de tot el que t'havies proposat, perquè només desitges UNA cosa: veure'ls, sentir-los córrer per casa, asseure't al sofà i trobar-te 3 Gormitis sota el coixí, abraçar-los, omplir-los de petons i dir-los que els estimes...
És curiós, sempre em diuen que sóc una pesada perquè massa sovint els dic: "Saps què? T'estimo", i no poder-los dir aquesta frase tant senzilla, em dolia tant...!!
Senyors de l'hospital on van néixer els meus pollets: reclamo que em treguin el xip de lloca que em van injectar amb caràcter d'inmediat. Tanta ploma volant per casa, com diria aquell: "no es pot permitir....!!!"
4 comentaris:
M'agrada molt aquest post que has fet!! (Hola, bona tarda, em dic Yáiza, i tot i que fa temps que et tinc al reader, encara no havia passat massa per aquí!).
Jo fa anys i panys que marxo 15 dies amb el cau cada estiu, i mai entenia gaire perquè mons pares m'enyoraven (ara ja no m'enyoren, clar, que ja sóc "gran"...). Està bé, veure-ho des de l'altra banda.
Ja veuràs, quan tornin i t'expliquin totes les coses que han fet, i que han après i els vegis morenos i contents i afònics d'haver cantat mil cançons... Estaràs contenta que hi hagin anat!
gracies per comentar Yáiza, molt de gust! la veritat és que jo de peque hi havia anat cada estiu, durant 10 dies, i sé que és divertit i emocionant.. Guardo bon record de les colonies... suposo que el que m'ha sobtat més de tot plegat és veure que encara que sapigues que ells s'ho estan passant la mar de bé, tu tens una sensació de buidor que no saps com "reconduir"...
Pero és com tot, espero aprendre de l'experiencia i que l'any vinent no m'agafi tant desprevinguda!!
Nena, després de la ploranera que m'ha agafat només de llegir el teu post, no sé si quan jo tingui nens seré capaç d'enviar-los de colònies! Petons per tots 4 i que disfruteu molt de l'estiu, bonica!
Dona, la intenció no era fer plorar ningú eh?! ja vaig plorar prou jo soleta asseguda al sofa de casa!!! Quina estampa.... bon estiu xula!!! petonets
Publica un comentari a l'entrada