Dec ser la persona que ha llegit les paraules Kingsbridge, prior Philip i William Hamleigh més vegades en 4 dies del món mundial.
Ara bé, us preguntareu què em va semblar el llibre... I la veritat és que encara hi vaig donant voltes. D'entrada totes les crítiques que em venen al cap són un xic dures. I vaig deixant passar els dies per si, amb allò de posar distància, canvio d'opinió. Sobretot veient que hi ha tantes persones que conec que adoren el llibre i que haguessin desitjat que el llibre tingués com a mínim 1.200 pàgines més...
Potser va ser l'efecte de l'antibiòtic, no ho sé. Però la qüestió és que a mi no em va entusiasmar.
No dic que la història no tingui ritme o que sigui avorrida. Aquest no és el problema.
El tema és que no puc evitar de pensar que l'autor allarga la història innecessàriament.
M'explico:
- Els bons són molt bons i els dolents són molt dolents. Així que d'entrada ja tens clar que els fets posaran cadascú al seu lloc i que la catedral de Kingsbridge serà la més bonica, i que tot acabarà bé, etc.. Llavors, pregunto jo: calien tantes pàgines??
- Tret d'algunes historietes paraleles i alguns personatges secundaris que intervenen en alguns casos per fer canviar el curs dels esdeveniments, estem parlant bàsicament d'uns 3 o 4 actors principals que es van fent la guitza mútuament. I tota la història gira entorn d'aquests personatges i dels intríngulis/envejes/revenjes que hi ha entre ells.
No sé si m'explico.. quan vaig llegir la trilogia del Senyor dels Anells (que també és un totxo considerable), tot i que la base argumental és tant senzilla com un "hòbbit troba anell i l'ha de portar al Mont del Fat per destruïr-lo", els escenaris són tant canviants, rics i variats i els personatges són tants, que no tens aquesta sensació d'estar encallat en un mateix punt i anar girant sobre la mateixa història una i altra vegada.
En el cas dels Pilars, quan estava ja a les 900 pàgines no podia evitar preguntar-me: "i a ningú se li ha acudit matar el William Hamleig aquest? Que no ho ha vist ningú que mort el gos morta la ràbia? Que mentres hi hagi l'impresentable aquest voltant per aquí no tindran mai catedral??"
Doncs no senyor. Ho allarguen tot eternament fins a la pàgina 1.200. I llavors en 100 pàgines comencem a tancar històries a corre-cuita.. perquè es clar, el Johnatan encara no sap qui és el seu pare i això s'ha de descobrir (perquè és dels bons i s'ho mereix), i en Waleram Bigod i Sir William Hamleigh han d'acabar arrossegat en la misèria (perquè són els dolents)...
Buff, no sé.
Crec que tot el què estic explicant-vos té molt poc de crítica literària. No hi ha rigor acadèmic per enlloc! Però és que per molt que sigui un clàssic, i estigui ben escrita, a mi no m'ha convençut. Què voleu que us digui!
16 comentaris:
A mi em va agradar molt. Peró em va fer gràcia quan uns es casen i els hi llencen "..arroz y maiz como simbolo de fertilidad" (no recordo la frase exacta). Peró recordo que vaig obrir molt els ulls en llegir això: Maiz??? Si el blat de moro és originari d'América!! i aquella època encara faltava molt per que en Colon s'embarqués!!!
Ostres!! aixó és un spoiler!!
artantu! has desvetllat l'intringulis de la història!
bé, si més no, jo crec que per poder parlar d'un llibre o del que sigui no cal ser un crític literari, així que la teva opinió mereix ser escoltada (llegida). D'altra banda, sembla com si la literatura té una banda hollywoodera... m'explico:
abans hi havia una construcció que era el primer terç del llibre, un nus, que n'era el segon, i un desenllaç el.laborat que era el tercer.
més o menys aquest era el repartiment per volum de planes, però en canvi, ara els finals solen ser atropellats, es manté la tensió fins a punts estressants en els que segueixes llegint més per orgull que per ganes, i presencies els 15 finals del llibre com et tragues els 15 finals de la pel.li de torn...
bé, ja he rajat... (visca godard! <- és vrrooma!) demà vaig al cine... i l'endemà... també... no hi ha res com ser coherent...
Esteve, aquesta és la sensació que tenia a partir de la 900 aprox.: ja llegia per puntillo, per orgull, perquè tenia ganes d'acabar-lo ja d'una vegada. Saber com lligaria tots els "cabos sueltos".
Suposo que això es podria considerar un mèrit de l'autor fins a cert punt. Bé, de fet ja he dit que pensava que la història no era avorrida ni que no estigués ben narrada. La història no em sembla que estigui malament, senzillament crec que l'han anat allargant perquè sí. Per ganes d'allargar-ho.
La teva opiniò és tant vàlida com la de un que li hagi agradat. Perque si a tots ens agradessin les mateixes coses... imagines el caos? Jo, particularment, vaig ser d'aquests que flipaven en colors, i ara m'han dit que "La catedral de Mar" es molt bo, i si és semblant a los pilares però ambientada a Barcelona, doncs em crida bastant l'atenció.
No he llegit aquest "totxo" com en dius tú, però sí que tinc opinió sobre els llibres allargats innecessàriament. A la prestatgeria i sense haver-los acabat de llegir és on els tinc jo i és d'on no hauríen d'haver sortit mai.
Bona aquesta albert!
La veritat és que a la prestatgeria sempre fan goig oi?
jeje.. una abraçada!
pues darnos motivos por leerlo o no, lo digo por mí que aún no lo he leído.
muy buena, porque si no lo hubiera sido: wook, esto no termino ni de reeeeeleeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
mejor duermo
Issis, la novela es muy entretenida. El cansancio viene no tanto de los acontecimientos en sí, como de ver siempre los mismos personajes compitiendo entre sí.
Eso es, en mi opinión, lo que te agota la paciencia...
Pero no conozco nadie que no le haya gustado. Como mucho la única crítica que le hacen es lo de demasiadas páginas para contar lo que cuenta.
jo mai he tingut el temps i l'espirit per llegir-la sencera. M'ha acompanyat molt de temps fins que vaig lliberar-la a un arbre (millor dit, vaig donar-la perque la lliberesin...)
Creo que hay libros con los que no sintonizas y este es uno de ellos, hay algo que me hace detener y no seguir...prefiero leer tus comentarios gigri, seguro que le saco más jugo a la historia!
Jo em resisteixo a llegir Los pilares, però encanvi sí que he llegit L'església del mar i em va semblar molt elemental, com si fos una novel·la de fulletó de fa 150 anys, excepte en l'estructura, que és la pròpia de molts bestsellers; tot plegat, és clar, no vol dir res.
Això del rigor no crec que sigui necessari, només cal transmetre els motius pels quals t'agrada o no un llibre. En el teu cas queda prou clar.
Hola Grigri
Aquestos llibres no son per mí, quan les págines superen les 300 perdo l'ilusió molt rápidament. Algún día potser si que m'ho proposare.....
Salutacions!!
Ivang,
et puc assegurar que si fos per mi aquest llibre no hagués entrat mai a casa meva... d'entrada no tinc cap interès especial pels llibres voluminosos. Ans al contrari, em fa bastanta mandra.
Però me'l van regalar els meus millors amics pel meu aniversari (de fa dos anys), i ja havia agafat prou pols pobrissó.. En certa manera em picava la curiositat perquè conec força gent que li ha agradat moltíssim, però la veritat és que no acabava de trobar mai el moment de posar-m'hi!!
El vaig començar amb calma, avançant molt poques pàgines per setmana, però amb la reclusió obligada per la bronquitis vaig decidir treure'l de la tauleta de nit (on tinc els pendents )i donar-li el seu lloc a la prestatgeria (on tinc els llegits, com aquell qui exposa els seus trofeigs..).
hola, me alegro que mi blog te dé buenas ideas jejejeje. El camino del Congost es facil, casi llano al 95%, pero para un crio de 3 añitos no sé no sé....el camino no está protegido y deberíais ir con él cogido de la mano todo el rato, suelto bajo ningún concepto!!!!!, el camino es "ancho" de todas formas.
Pasarlo bien!!!!
Ooops, pos esa era la duda que tenía Kepa. Si el camino no está protegido va la cosa se complica... como no lo ate con un arnés y una cuerda!!! jejejeje..
En fin, me lo pensaré. Muchas gracias!
2 coses... be 3 jeje
1- es cert, es un spoiler!!!
2-la paraula clau es espectativa... havies rebut molts inputs sobre el llibre i esperaves coses d'ell. A mi el Ken Follet em sembla un escriptor mediocre amb UN bon llibre. Aquest llibre m'el vaig jalar en 2 trajectes de tren bcn-milan-bcn, i em va salvar la vida
3-la gracia del llibre per mi, es que fa una historia amb gent normal. Personatges molt basics. Coincideixo amb tu, li sobren pagines
Jo me'l vaig llegir ara ja fa uns quants anys i tot i que el vaig viure i disfrutar intensament, em vaig quedar al final amb la frustració que en 10 pàgines tancava a corre-cuita tot el que havia anat arrossegant durant 1200. Càstig pels dolents i premi pels bons, com si pagués les nòmines al final del llibre.
Llàstima.
Per això mantinc en el meu rànquing personal al Dins el darrer Blau per davant d'aquest. Almenys sap acabar decentment!!
Publica un comentari a l'entrada